Aquest article és de l’any 2006 i el podeu trobar sencer aquí. Llegint-lo, s'entén o intueix una mica de que va aixó del bossó de HIGGS, la partícula de Déu que sembla estàn a punt de trobar al CERN de Suïssa, i és que la joguina més cara de la historia está a punt de descubrir el no res, només que ells encara no ho saben. 


"De què està feta la materia que ens envolta? Què fa que hi hagi pedres i arbres i planetes, i no un altre tipus d’ordre diferent? Aquesta pregunta se la fet l’home des que té ùs de raó i no ha estat fins el segle XX que s'ha descobert que els constituents més petits de la matèria són un conjunt de partícules elementals (és a dir, indivisibles), que interactuen a través de diversos tipus de forces. La teoria que explica com funciona tota aquesta maquinària es diu Model Estàndard. Aquesta teoria representa la visió del món de la física a dia d’avui. Perquè aquesta teoria funcioni, ha d'explicar una propietat fonamental dels objectes, la seva massa. Tots experimentem el que és la massa quan intentem moure un objecte. La seva inèrcia, la seva resistència a posar-se en moviment si està parat, o a parar-se si es mou, és deguda a la seva massa. La massa és també responsable, juntament amb la força d'atracció de la terra, de que tinguem un pes. És a dir, el que ens fa quedar enganxats al terra. El físic britànic Peter Higgs va concloure als anys seixanta que, perquè l'existència de la massa pogués encaixar en el Model Estàndard, havia d'existir una partícula que mai s'havia observat, que des de llavors s'ha anomenat “bosó de Higgs”.

El mecanisme de Higgs

Suposem que estem en una festa en una casa de l'alta societat. En el menjador, que està abarrotat de gent, apareix un actor famós. Les persones que estan pròximes a ell formen una petita pinya al seu voltant, per tafanejar. Si l'actor es mou, les persones, per educació, no el persegueixen. Però, mentre creua l'habitació, el personatge atreu el grup de persones que estan més prop. El resultat, és que l'actor està sempre embolicat d'un nus de gent: és com si tingués més massa del normal. La petita pinya que l’embolica li dificulta més posar-se en moviment o parar-se, que si estigués sol. Exactament igual que quan intentem caminar en l'aigua, i ens sembla que les nostres cames són més pesades. Peter Higgs va formular la hipòtesi que les partícules adquireixen massa amb un mecanisme semblant al de la festa de l'alta societat. Segons ell, l'espai estaria ple d'un camp, que fa que quan una partícula el travessa, adquireix la propietat de tenir massa. En realitat, no es tracta d'una idea tan rara. Estem constantment embolicats de camps. Per exemple, l'electromagnètic, que fa que funcionin aparells com els mòbils o les ràdios.

Del camp a la partícula


Tornem a la festa de l'alta societat. Quan l'actor surt, en un cantó de la sala algú comenta una mica respecte a la seva història secreta amb una cantant. La tafaneria comença a passar de boca en boca, rebotant pel saló. L'efecte és el mateix que quan estava l'actor. Es formen petites pinyes de gent que comenten la història, després es desfan i es tornen a formar una mica més enllà. Encara que la tafaneria no té massa per sí mateixa, els “grumolls” de persones que es formen sí que la tenen. Un mecanisme d'aquest tipus seria el responsable de l'existència del “bossó de Higgs”. Naturalment, es tracta només d'una metàfora: per a entendre com és possible que a un camp li estigui associada una partícula fan falta molts càlculs matemàtics. No obstant això, la cosa no és tan inusual. Per exemple, la llum no és res més que radiació electromagnètica. Però, se sap també que la llum està feta de fotons. Heus aquí un camp i la seva partícula associada.



SI NO ENTENEU RES NO US PREOCUPEU, JO TAMPOC HO ACABO D'ENTENDRE, POTSER PERQUÈ NO SÓC ACTOR DE HOLLYWOOD.