About Me
BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
- ÚLTIMS ESCRITS - ACTUALITAT - INFORMACIÓ - OPINIÓ - POLÍTICA - CULTURA - DE LA VIDA - COLLONADES -

Cat-1

Cat-2

Cat-3

ÚLTIMS ESCRITS

- BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMOS ESCRITOS
:

- BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMS ESCRITS

Cat-4

Latest Posts


Ningú dotat de sentiments humans pot acceptar veure nens que pateixen, i això fa dels nens un tema perfecte per a la propaganda de guerra. Thierry Meyssan aborda l'ús de nens per part de la coalició internacional encapçalada pels Estats Units en el marc de la guerra contra Síria. Ja ho vaig comentar en un escrit anterior, només que jo parlava d'hipocresia i Meyssan té raó, exhibir impunement aquestes fotos de nens és propaganda de guerra, pura i dura.

"La premsa occidental és plural però no pluralista. El 20 d'agost de 2016, tots els grans diaris van publicar a primera pàgina la mateixa imatge. Com totes les guerres, la guerra desfermada contra Síria dóna lloc a una allau de propaganda. I els nens sempre constitueixen un tema que es ven com pa calent.

Per exemple, al principi dels incidents, Qatar volia demostrar que la República Àrab Síria, lluny de servir l'interès general dels sirians, menyspreava al Poble. La petrodictadura de Qatar va llavors a rodar, a través del seu canal de televisió Al-Jazeera, la llegenda dels nens torturats per la policia a Deraa. Com a mostra de la crueltat extrema del seu adversari, Qatar va precisar que els policies els havien arrencat les ungles als nens. Per descomptat, cap periodista va aconseguir trobar a aquells nens. La BBC finalment va transmetre una entrevista amb dos d'ells... en la qual es podia veure que seguien tenint ungles.

Com el mite resultava impossible de verificar, Qatar va començar a rodar una nova història en la qual un nen de 13 anys, Hamza Ali Al-Khateeb, havia estat torturat i castrat per la policia del «règim». Aquest cop la història estava il·lustrada amb una imatge en la qual es podia veure un cos sense sexe. Però l'autòpsia va demostrar que el cadàver havia estat mal conservat i que s'havia inflat tant que el ventre ocultava el sexe del nen ... que no estava castrat.

En aquesta revista, Sir Arthur Conan 
Doyle s'imagina Sherlock Holmes 
arrestant un espia alemany. 
L'escriptor treballava en aquella
època per al Buró
 de Propaganda de Guerra.
A finals de 2013, els britànics van passar a ocupar-se de la propaganda de guerra contra Síria. Cal dir que ja comptaven amb una llarguíssima experiència en aquest camp i que són considerats com els inventors de la propaganda moderna, des dels temps de la Primera Guerra Mundial, amb la creació del Buró de Propaganda de Guerra.

Un dels trets que caracteritzen la propaganda de guerra dels britànics és que acostumen a utilitzar artistes, perquè l'estètica neutralitza l'esperit crític del receptor. En 1914, els britànics van reclutar als grans escriptors del moment -com Arthur Conan Doyle, H.G. Wells i Rudyard Kipling- per garantir la publicació de textos que atribuïen crims imaginaris a l'enemic alemany. Posteriorment van reclutar també als propietaris dels grans diaris perquè reproduïssin les "notícies" que inventaven els seus escriptors.

Quan els nord-americans van decidir imitar el mètode britànic, el 1917, amb el Comitè d'Informació Pública, van estudiar amb particular interès els mecanismes de persuasió, amb ajuda del periodista estrella Walter Lippmann i l'inventor de la publicitat moderna, Edward Bernays, nebot de Sigmund Freud . No obstant això, inclinant fonamentalment pel poder de la ciència, van oblidar l'estètica.

A inicis de 2014, el MI6 britànic va crear la signatura Innovative Communications& Strategies (InCoStrat), o sigui "Comunicacions i Estratègies Innovadores", que va concebre per exemple els logotips dels diferents grups armats ebtestats a destruir l'Estat sirià, des del més «moderat» fins al més «extremista». Aquesta firma, que compta amb oficines a Washington i Istanbul, va organitzar la campanya tendent a convèncer els europeus perquè acollissin en els seus països a 1 milió de refugiats. També va obtenir la fotografia del petit Aylan Kurdi, ofegat en una platja turca, i va aconseguir -en dos dies- posar-la a la primera plana de tots els diaris atlantistes més importants, en tots els països de l'OTAN i del Consell de Cooperació del Golf.
Abans de la guerra contra Síria, cada any almenys un centenar de migrants ofegats eren trobats a les platges turques ... sense que ningú es dignés a esmentar-los. I només els diaris dedicats a la publicació d'escàndols mostraven fotos dels cadàvers. Però aquesta imatge en particular estava especialment ben concebuda ...

Com ja vaig assenyalar en un article anterior, un cos dipositat a la platja pel mar no pot quedar en posició perpendicular a les ones ... l'autor de la foto va reconèixer posteriorment que havia desplaçat el cadàver del petit Aylan per millorar la composició de la imatge.

La foto del petit Omran Daqneesh (només té 5 anys) assegut en una ambulància a l'est d'Alep ve acompanyada d'un vídeo, la qual cosa permet la seva "explotació" tant en la premsa escrita com a la televisió. L'escena és tan dramàtica que una locutora de CNN va posar a plorar en veure-la. Per descomptat, quan ens aturem a pensar en el que estem veient ens adonem que els socorristes no s'ocupen del nen tractant d'administrar-li els primers auxilis. El que veiem és que algú -pel que sembla un membre dels «White Helmets» - es limita a asseure el nen davant de la càmera.

Als cineastes britànics no els interessa el nen, el que volen és aconseguir una imatge. Segons l'agència Associated Press, la foto va ser presa per Mahmud Raslan, qui apareix breument en el vídeo. Segons el seu compte de Facebook, Mahmud Raslan és membre del grup Harakat Nur al-Din al-Zenki, un grup armat que compta amb el suport de la CIA, que l'ha equipat amb míssils antitanc BGM-71 TOW. També segons el seu compte de Facebook, i aquesta informació apareix confirmada per un altre vídeo, el 19 de juliol de 2016, va ser Mahmud Raslan qui va degollar amb les seves pròpies mans al nen palestí Abdullah Tayseer a Issa, de 12 anys.

Les lleis europees són particularment estrictes pel que fa a l'ús de nens amb finalitats publicitàries. Sembla que això no inclou la propaganda de guerra.


Thierry Meyssan
redvoltaire.org


El dia 26 d'agost de l'any 2006, o sia abans d'ahir, vaig escriure el primer i timid comentari en aquest bloc. No pasarà a la història, però apuntaba ja al que havia de venir, amb el seu: robando, robando!.
Des d'aleshores, he estat deu anys donant la tabarra cada dia i canviant plantilles una rere l'altre: 6350 escrits publicats, 30.320 comentaris i 638.000 visites..., és el resultat en números, però hi ha tambè totes aquelles petites coses que el bloc m'ha donat en el dia a dia durant aquests anys, en que sens defallir he intentat parlar una mica de tot, sempre des del respecte amb opinió pròpia i d'altres.
En deu anys han passat moltes coses, entre elles la meva jubilació de la vida laboral que no de la blocaire; foteu-vos, per que penso seguir donant la tabarra uns quants anys més i vosaltres que ho llegiu. Gràcies!, a tots, moltes gràcies! Salut!

A ran del descobriment per l'astrofísic  Guillem Anglada-Escudé del planeta Pròxima b he pensat en la paradoxa de Fermi.

La paradoxa de Fermi és una paradoxa física que sorgeix de la contradicció entre la possibilitat que hagin aparegut un gran nombre de civilitzacions tecnològicament avançades a l'univers i el fet constatat que només es coneix civilització a la Terra, diuen a la viquipèdia.

L'edat de l'univers i el gran nombre d'estels només a la nostra galàxia, juntament amb l'equació de Drake per a estimar el nombre de civilitzacions extraterrestres amb les quals eventualment podríem posar-nos en contacte, semblen implicar que la vida extraterrestre intel·ligent no hauria de ser extremadament rara. Ara bé, si hi ha un gran nombre de civilitzacions extraterrestres, per què no en tenim cap prova, com sondes, naus espacials o transmissions de ràdio? El físic Enrico Fermi es demanava «On són, doncs?». La paradoxa es pot formular més precisament com:

La creença que l'univers conté moltes civilitzacions tecnològicament avançades, combinada amb la nostra manca de proves observacionals per a donar suport a aquesta idea, és inconsistent. O bé la premissa és incorrecta -i, per tant, la vida intel·ligent és molt més escassa que no creiem- o bé les observacions actuals són incompletes -simplement, encara no les hem detectades- o bé els nostres mètodes de recerca són incorrectes -no estem cercant els indicadors correctes.

Aquells que creuen que la manca d'una prova clara és un argument conclusiu per a la no-existència de civilitzacions extraterrestres avançades a una distància de la Terra que permeti la comunicació, es refereixen a aquesta manca de proves com el principi de Fermi. Sociològicament, és interessant de notar que la formulació de la paradoxa va sorgir en una època en què en Fermi estava treballant en el projecte Manhattan, la finalitat del qual era el desenvolupament de la bomba atòmica. La resposta de Fermi a la seva paradoxa és que tota civilització avançada desenvolupa, amb la seva tecnologia, el potencial d'exterminar-se si mateixa, tal com considerava que estava passant en la seva època. El fet de no trobar altres civilitzacions extraterrestres implicava per a ell un tràgic destí per a la humanitat. 

Això seria la prova irrefutable que nosaltres, o som un accident únic en tot l'univers (improbable), o un incident, millor dit, un experiment, ves a saber per part de que o de qui. Digues-li Déu, digues-li H, i amb quina finalitat.  

Era una tarda quasi normal d'estiu, d'un més d'Agost a Camprodon. Estàvem de vacances amb la Nuri, la Maritxell i la Vanessa. Com poc hi ha a fer en un lloc d'estiueig a muntanya, anàvem cada tarda a passejar i a berenar a alguna font. Però aquella tarda quasi normal, va passar a ser especial. Passàvem per davant de L'Església que hi ha al nord de Camprodon, i a la gespa que hi ha a sota vàrem veure tot de mainada asseguda entre els plataners. 
Era evident que esperaven algú. En preguntar, ens varen dir que havia de venir un senyor amb una guitarra a cantar cançons. Decidirem quedar-nos i esperar sense saber qui era. Va aparèixer, una mica tard, i amb una guitarra sota el braç un home menut amb ulleres, barba, llargs cabells i gorra. Es va asseure mentre fèiem una rotllana i va començar a cantar-nos cançons, i la tarda va deixar de ser normal per passar a ser màgica. L'home menut de la guitarra era Xesco Boix (ja quasi oblidat) a qui uns anys més tard misericordiosament és va dir que l'havia atropellat un tren, un 21 de juliol. I és que els trens atropellen massa gent, fins i tot hi ha poetes que moren en intentar arreglar una persiana de casa seva com Goytisolo.
Sis (+ 1) raons per les que llegir Roberto Bolaño és més divertit que veure la televisió


- Per Simón Posada - garciamadero.blogspot.co - L'escriptor xilè és notícia ja que Alfaguara li va llevar a l'editorial Anagrama el privilegi de publicar els seus llibres. Nosaltres, ens dediquem a recopilar les raons per les quals Bolaño promet més diversió que qualsevol sèrie de televisió, incloent House of cards.

1. Bolaño feia servir els llibres com coixí

La figura dels escriptors sempre ha estat associada amb personatges avorrits i estrictes, que creuen que ratllar els llibres o adormir-se llegint és un pecat mortal. Però Bolaño no era així, de fet, a la revista Playboy Mèxic li va dir que "un llibre és la millor coixí que existeix". I va continuar: "... em commouen els joves de ferro que llegeixen a Cortázar i a Parra, tal com els vaig llegir jo i com intento seguir llegint-los. Em commouen els joves que s'adormen amb un llibre sota el cap". I també carrega contra l'escriptura i diu que, tot i que no li avorreix escriure, coneix ocupacions més divertides: "ser atracador de bancs, per exemple. O director de cinema. O gigoló. O ser nen una altra vegada i jugar en un equip de futbol més o menys apocalíptic. Desafortunadament el nen creix, l'atracador el maten, el director es queda sense diners i el gigoló emalalteix".

2. Bolaño té zombis

Si vostè és fan de The walking dead, llavors Roberto Bolaño té alguna cosa per a vostè. "El fill del coronel" és un conte en què el narrador explica que se sent identificat amb una pel·lícula de zombis, en la qual una noia és mossegada per un zombi, el seu xicot tracta de salvar-la i, al seu torn, el pare d'ell també intenta fer-ho. Bolaño es va inspirar en la pel·lícula La tornada del living dead III per escriure-ho.

3. Bolaño té blowjobs

I molts. "En el silenci del pis només s'escoltava l'espetec de la seva llengua, la saliva que envoltava la meva verga, les seves dents entre les meves venes, el seu paladar rosat. 'El seu paladar rosat! ". Això passa en Consells d'un deixeble de Morrison a un fanàtic de Joyce. "Ella tenia la meva verga a la boca, però no estrenyent-la, no xupánt-la, sinó només acariciant-la amb la punta de la llengua. La tenia com una pistola dins la seva funda. Veus la diferència? ", Comenten en Els detectius salvatges sobre els blowjobs de Maria Font.

4. Bolaño sap què és tenir sexe sense ganes

"A la nit X el convida a compartir el seu llit. B en el fons no té ganes d'anar a dormir amb X, però accepta. Al matí, en despertar, B està enamorat una altra vegada. ¿Però està enamorat de X o està enamorat de la idea d'estar enamorat? ". Això passa en el llibre Trucades telefòniques.

5. Bolaño sap fer-se el ximple

Ens ho explica molt bé en Els detectius salvatges: "23 de desembre. Ahir no va passar res. I si va passar alguna cosa és millor callar, ja que no ho vaig entendre ".

6. Bolaño estimava els dissabtes

"Pujo a la moto i travesso els carrers on gent més estranya que tu i que jo es prepara per passar un dissabte divertit, un dissabte a l'altura de les seves expectatives, és a dir un dissabte trist i que no arribarà mai a encarnar-se en el que va ser somiat, planejat amb minuciositat, un dissabte com qualsevol altre, és a dir un dissabte lluitador i agraït, baixet d'estatura i amable, viciós i trist ". En el conte "Putes assassines", en el llibre del mateix nom.

7. Bolaño sap dir mentides

"Em sento com Pinotxo", va dir en rebre el Premi Rómulo Gallegos.

"Aquest nen petit molest que avui és llegenda alguna vegada va ser dislèxic, va escriure el seu primer conte als set anys i llegia tant que el metge li havia recomanat deixar els llibres per acabar amb la seva obsessió. Però el doctor no ho va aconseguir i hi ha lectors en tot el món que agraeixen el seu fracàs. el testament literari de Bolaño és 2666, voluminosa odissea en què quatre professors de literatura van darrere dels passos d'un escriptor alemany desaparegut i a on, gràcies a l'audàcia d'un autor, temes com la Segona Guerra, les migracions i els feminicidis de Ciudad Juárez (Santa Teresa, a la ficció) fan esclatar el gènere narratiu. la paraula final de la novel·la 2666 és "Mèxic", país congelat en la seva memòria. país a on la literatura se li havia convertit en sang i al qual Bolaño, com una mena de conjur, mai va voler tornar."

About Me
ESCRITS DESTACATS
... VISCA CUBA!, SI POT SER, LLIURE - NO, NO SEMPRE ÉS NO - CIPOLLA, TEORÍA DE L'ESTUPIDESA - ALEPPO, ON ELS VIDRES MATEN - VOLTAIRE I ELS BANQUERS SUÏSSOS -- I DE AZÚA PARLAVA DE DEBORD.......

Cat-5

About Me
AFORISMES
- Continuo convençut que tots els dilemes són falsos: trampes per obligar-vos a fer o a acceptar alguna cosa que us repugna. - JOAN FUSTER

Cat-6

About Me
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ
BLOG PERSONAL - ABSURDIDADES - CONTEXTO - BANDERAS DE MAYO - HAIKUS - SIETE HORAS EN LA HABANA