ÚLTIMS ESCRITS: PERIODISTES D'ESPORTS -- L'ESGLÈSIA MÉS HIPÓCRITA -- BICICLETAT -- EL DESTÍ D'EUROPA -- UN PRESENT PERMANENT -- VELLES FOTOGRAFIES -- L'AMARG BIERCE -- UN ANIVERSARI OBLIDAT -- PER SUPOSAT, LINDT -- AUTOBÚS AMB ALES -- S'AIXECARÀN AMB LA REVOLTA AL COR -- DEL CINISME -- ELS BISBES S'OFENEN PER UNA CAPSA DE LLUMINS ........

PERIODISTES D'ESPORTS ....

Francesc Puigcarbó - 26/11/14 -7:31 p. m.


.... I DELS ALTRES - En un acudit de fa temps es preguntaba J.R.Mora si el periodista d'esports neix o es fa gilipolles, no entraré en si hi neix o s'hi torna, però el cert és que ho és, del primer a l'ùltim, tot i que potser hi hauria alguna altra paraula més suau que gilipolles i més concreta que ara no se m'acut, i de fet el que ell busca en el text és precisament aquesta rotunditat. Els de punto pelota freguen ja la idiotesa total, però aquests no són periodistes,de fet no són res.
.
En el cas dels partits, poso la TV i en silenci el veig, no tinc altra solució doncs a la que poso el volum i començo a escoltar com desbarren em treuen de polleguera, del primer a l'ùltim, fins i tot en Puyal que fa temps què o no hi guipa o no està per la feina, però s'equivoca constantment, interromp als col·laboradors i se'n va sovint pels serrals d'Ubeda i tot i així és l'ùnic que encara fent un esforç es pot mig escoltar, perquè t'en vas a Rac1 i alló és més patètic que les transmissions de Fórmula 1, que ja és dir. 
És posar a tres o quatre afeccionats fanàtics a narrar un partit com si fossin a la barra de la tasca o al menjador de casa amb uns amics, i aquests freguen directament la garruleria pura, i aixó que fins i tot els hi van donar un premi. 
I no parlem de la SER o la COPE que aixó de vell que és ranci i inescoltable.*
Aquest tipus de retransmissió garrula ho feia i amb molta gracia l'Arús i els seus col·legues, entre ells Sergi Mas, des de casa d'e l'Arús mentre les hi fotien als gin-tònic i sovint ni t'assabentaves del resultat del partit, però almenys t'ho passaves bé amb Di i Món o Nuñito, sobretot si el Barçá guanyava, doncs si perdia millor era buscar una altra font d'informació o apagar la radio.

Tornant a la pregunta que es feia José Ramón Mora, jo diria que en aquest cas és un virus que s'encomana en entrar a treballar en el mitjà. De fet el periodisme d'esports es una subespècie dins el submón que ja és el periodisme en si a dia d'avui.
.
La part primigènia de l'espècie, el periodisme considerat seriós, el de rotatuiu, és una altra història que ha patit una mutació que ha derivat en tres tipus d’espècimens, els "copipasty", els "diguim que haig de dir... quehopublico" i els intoxicadors, conspiradors i suposats investigadors que concretament estan ubicats a el Mundo,  La Razón i l'ABC, però que s'estàn escampant a altres mitjans de Madrid i també a algun d'aquí. 

Aquests són els que parlen de periodisme de investigació quan en realitat es limiten a rebre dossiers interessats per perjudicar a altri, com va passar el seu dia amb el SOAP (Enredo) de la federació del Pp de Madrid, i a publicar-los sense cap rubor ni comprovació, o d'inventar-se conspiracions surrealistes (que defensen a capa i espasa) com la del 11M, i altres. O l'atac contra Artur Mas, Trias o altres, disparanr al bulto i fins i tot de retruc encertar en alguns casos com el de Jordi Pujol.
La principal tasca dels dos primers espècimens esmentats suara, és informar sense contrastar qualsevol noticia, limitant-se a posar la carxofa davant el polític de torn per entrar en el joc de: ha dit, ha comentat, ha manifestat i prou, sense res d’anàlisi, amb la diferencia que mentre els "copipasty" es limiten a informar sense gaire rigor els "diguemquehaigdedirquehopublico" ja tergiversen i manipulen la mateixa noticia.

Quan als analistes (que n'hi ha) no te'n pots refiar, no acabes de saber mai, tot i que pots intuir-ho, de qui cobren, per tan no són alló que podriem considerar una referència objectiva. Sempre en queda algun de residual, però van desapareixent.


Restem doncs en un ermot on hi ha una quantitat enorme de informació-desinformació que aclapara, angoixa i distreu, que fa molt difícil saber en la majoria dels casos que està passant realment. 

Ja se que el primer que es perd quan hi ha una guerra és la veritat, i la informació està immers a dia d'avui en una guerra de prioritats a l'hora de donar com sigui els primers una noticia, no sempre tant important.

El tractament que es dona a la mateixa noticia segons sigui un o altri mitjà, o s'ometi en algún d'ells fa enrogir sovint per alló de la vergonya aliena. La manipulació de les noticies amb un titular cridaner és norma habitual, encara que després en ampliar la noticia es matisi, però el titular cridaner (se suposa que per vendre més) ja s'ha posat en lletres grans i amb negreta, i si hi ha hagut alguna informació mal donada, la rectificació acaba sortint en lletra arial 9 i en un raconet del mateix rotatiu que abans l'havia posat en portada.


I tot aixó Orwell i Huxley fa ja molts anys que ho varen predir. Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que ens el que fa temps està succeïnt.


I en aquestes estem a dia d'avui....

`*
7:31 p. m. | 1 comentaris

L'ESGLÈSIA MÉS HIPÒCRITA...


... DEL MÓN - Possiblement el Papa Francesc sigui un demagog populista, digne succesor de Peron o Evita. Tant de bó sia així, sinó no fos tan demagog ni tan populista no hauria llegit la carta que va rebre d'un noi de Granada, ni l'hauria trucat i destapat així una vergonya eterna d'aquesta secta. L'esglèsia mes hipòcrita del món, com la titlla Anton Losada a el Diario.es. l Govern Espanyol es fa l'orni i passa de puntetes pel tema, no sigui que els seus se'ls enfadin....

I és que començaré a creure en el Govern Espanyol:

... Quan Fabra entri d'una puta vegada a la presó.

... Quan Rato i tots els Ratos que es fan i es desfan paguin pel que han robat impunement.

... Quan tanquin totes i cadascuna de les sucursals bancaries que es dediquen a robar i extorsionar als ciutadans.

... Quan ni un sol individuu del Pp, PSoE, Ciu i la resta ostenti el més minim càrrec polític de res.

... Quan Jose Maria Aznar López pagui pels crims de guerra dels que n'és responsable.

... Quan els fills de Franco que encara Governen siguin cessats immediatament.

... Quan  no hàgim de pagar a Florentino durant 30 anys perquè li ha sortit dels dallonsis de pagar-li al Govern per les prospeccions de Castor, per cert, amb una cel·leritat que ja voldriem per altres assumptes.

... I encara podria afegir més reivindicacions, però amb aquestes ja m'aconfor-mo, atès com res d'això succeirà, que quedi clar que no crec en aquest Govern, i menys encara en la seva LEGIMITAT DEMOCRÀTICA.

Per a mi ja s'ho faràn, i ja es veurà com a banda del tontet de torn que pagarà els plas trencats, això del pressumpte cas de pederastia de Granada acabarà en un no res, i la Esglèsia Catòlica, apostolica i romana (o marrana) o sia, la secta, la gran secta una grande y libre seguirà com si res, donant pel cul al personal, i a més més sense pagar l'IBI. 

Quanta raó tenia Nietzsche: són la gran vergonya eterna de la humanitat.























2:52 p. m. | 2 comentaris

BICICLETAT


No necessàriament si es fan les coses bé s'obtè una recompensa. Pot succeïr exactament a l'inrevés. I això es el que m'ha passat avui anant amb la bicicleta, en que per dues vegades malgrat respectar els semàfors han estat a punt d'atropellar-me.
El primer cop ha set a la Ronda Zamenhoff, en aturar-me davant del semàfor en vermell com es preceptiu, el camió que venia darrere meu com ha pensat que jo no m'aturaria ha apurat la frenada i ha arribar a tocar-me la roda del darrere, sense que arribés jo a caure. Oh! ha estat el seu comentari: no comptava en que t'aturessis, com tots se'l  passen en vermell. Tots no! però si gairebè, ja vaig parlar al seu dia de l'incivisme dels ciclistes.
El segón cas ha estat quan era als pas de vianants a l'Eix Macià a l'alçada de la Plaça de Catalunya. al posar-se en verd, un servidor i dos avis hem començat a travessar el carrer quan ens ha passat fregant un cotxe d'auto escola, ara, el més emotiu ha estat la peineta que ens ha dedicat l'nstructor que seia al costat de la noia que conduïa. LLàstima que no m'fe fixat amb el nom o malnom de l'auto escola, que deu ensenyar bé als seus alumnes si ens atenem al cas qie hem patit els avis i jo, que com ells sóc avi, però menys i bicicletat.
10:46 a. m. | 4 comentaris

EL DESTÍ D'EUROPA

Francesc Puigcarbó - 25/11/14 -9:42 p. m.


No se perqué. Segurament per haver arribat  a un bon grau de saturació: de saturació de... de tot això, no cal especificar-ho. Però és el cas que m'entren unes ganes violentes d'escriure un poema que comence així:

    Oh, Senyor, envieu-nos ja els barbars!
No ens els feu meréixer més.

Reflexionava Fuster sobre aquest tema. No ho sé, però diria que els barbars a que ell es referia eren dels nostres, no l'Islam. Ho dic perquè més endavant ho rebla: El mal d'Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar, i aquest és realment el problema d'aquest balneari decadent en que s'ha transformat Europa.
9:42 p. m. | 2 comentaris

UN PRESENT PERMANENT


La relació espai temps, sempre m'ha preocupat, ho he comentat en mes d'una ocasió, com quan anava a Andorra i tornava el mateix dia, era aquí i allí i a mig cami durant el mateix dia, de manera que podia ser a diversos llocs gairebe a la mateixa hora o espai diari de temps.
O com els pobles o ciutats, que per a mi nomès hi són quan hi anem. Com ho se jo que Londres hi és sempre?, suposo que si, perquè sempre hi va algú que li dona el sentit de ser, sinó per ella mateixa, la City no en té cap.
I el mateix passa amb les fotos, m'ho comentava avui en Miquel que m'ha trucat aquest migdia, en relació al comentari al text anterior de les velles fotografíes: Jo no sóc el de la foto (en referència a la que estic de porter amb la gorra i la pilota al safareig de casa) - li ho deia ahir al pare quan les miràvem -, i és cert, aquell nen no sóc jo, era un altre. Crec encertat un petit aforisme que vaig publicar al Marmessor de la Ignorància: 

Quan era jove, jo no hi era, quan sigui vell, jo tampoc hi seré. 

I remarcava amb negreta els dos jo, perquè és aixi com ho veig.  No hi ha passat, ni tampoc futur, vivim en un present permanent que anem adeqüant a la nostra conveniència, possiblement per aixó sigui que els qui envelleixen siguin els altres i no nosaltres, que sempre estem igual.
2:07 p. m. | 2 comentaris

DIGITALS

HUMOR J.R.MORA

les més vistes

COMENTARIS

Arxiu del bloc

BLOC FPR

COLLONADES

TALLERET

S.U.E.

ANOARRA

HAIKUS

7h.Havana

dicc.inùtil

2.666

NOVEL·LES

GRAFFITI

INSTANTS

SEGUIDORS