Copyrights @ Journal 2014 - fet per: Templateism

dilluns, juliol 28, 2014

BLOC D'ACTUALITAT


AL BARRI DELS SOMNIS PERDUTS

Al barri dels somnis perduts han enderrocat una casa. Queden encara restes per retirar, la taula del menjador, unes cadires i un vell televisor. El paper de les parets, atrotinat i un quadre horrible mig tort que penja a la paret del menjador. 
Amenaçava ruïna, diuen encara que crec hi ha qui vol especular, més que res... per la zona que es céntrica, al costat de l'eix Macià. 
Demà o passat demà acabaran la seva feina els manobres de la destrucció i ja no quedarà cap resta de la casa enderrocada. Al barri dels somnis perduts han enderrocat una casa, en queden poques ja.

diumenge, juliol 27, 2014

L'AJUNTAMENT DE SEVILLA I EL DÒMINO


L'Ajuntament de Sevilla ha aprovat aquest divendres en ple l'Ordenança Contra la Contaminació Acústica, Sorolls i Vibracions, segons la qual prohibeix jugar al dòmino i a daus a les terrasses dels bars i autoritza que les germandats rocieres puguin llançar coets de 09.00 a 23.00 hores durant la... romeria.

Aquesta nova ordenança, que ha estat ratificada per la majoria del PP un any després del seu trasllat al ple i rebutjada pel PSOE i IULV-CA, inclou també altres normes polèmiques com la prohibició de beure o menjar dret prop dels vetlladors, les acceleracions innecessàries de vehicles, fer rodar per terra barrils de cervesa o disposar d'aparells de televisió a les terrasses, entre altres.

No es pot deixar un ajuntament en mans de segons quins individuus i menys encara si són del Pp, un ajuntament que, ja per se es un ens oneros pels ciutadans, el qual la principal ocupació és fotre aquests ciutadans a base de ordenançes i impostos a qual més inversemblant i i just, com la zona blava, l'impost municipal de circulació, l'ibi, etc etc, o aquesta última de prohibir jugar al dòmino i als daus a les terrasses dels bars. S'ha de ser molt beneit i ignorant per prohibir jugar al dòmino o els daus, potser els irresponsables de l'ajuntament de Sevilla que han aprovat aquesta ordenança no saben que des del 78 està prohibit prohibir i que si de cas no es pot prohibir segons quines coses, com jugar al dòmino, que no contamina acústicament i en canvi aquests mateixos legisladors de la senyoreta Pepis, deixen llançar coets a les germandats rocieres dés de les 09.00 a 23.00 que aixó si que contamina acusticament, les germandats o les professors anacròniques de setmana santa, amb els penitents i els seus sinistgres cucurell (capirotes), i el só infernal i desafinat de les saetes que fins i tot contaminen obscenament l'ambient i la intel·ligència.
Ves que els de l'Ajuntament del Pp de Sevilla, no sàpiguen que és el joc del dòmino, i és pensin que és ves tu a saber que (que a lo millor té arrels catalanes) , i per aixo el prohibeixin, que la ignorància té aquestes coses i al Pp sovinteja. Si fos Sevillà, faria una crida a organitzar la setmana del dòmino a les terrasses de tota la ciutat i tots a participar-hi, a veure que feia el 'ay...untamiento' que d'aixo si que en saben.



Precisament amb una de les imatges que em vaig quedar d'Arrecife, va ser amb la d'aquests senyors de la foto jugant al dòmino, al port, al costat del malecon, sense molestar ningú, ans al contrari, la imatge era gairebé bucólica, pausada, tranquil·la, serena i bella. Em pregunto quin perill podem representar, quines molesties poden causar uns jubilats jugant tanquil·lament al dòmino en una terrassa. Cap a Arrecife, però a Sevilla es veu que si....

L'HORROR


1945 - El matí del bombardeig d'Hiroshima - relata el senyor Yamamoto - anava en bicicleta quan vaig sentir un soroll d'aeroplans. Però no vaig prestar atenció, perquè en aquells dies hi estàvem habituats. Dos minuts més tard es va aixecar una gegantina columna de foc enmig de... terrorífiques explosions, com l'espetec de mil trons alhora. La meva bicicleta va ser llançada a l'aire i jo vaig caure darrere d'una paret. Quan vaig poder grimpar, vaig veure una horrible confusió, vaig sentir una embogida cridòria de nois i dones, així com xiscles de persones segurament malferides o moribundes, Vaig córrer cap a casa, advertint en el trajecte gent estrenyent-se grans ferides, altres coberts de sang, la major part cremats. Tots mostraven la paüra més gran que jo he vist en la meva vida, i el patiment més gran concebible. Més enllà de l'estació es veia un mar de foc i totes les cases destruïdes. M'angoixava pensar en el meu únic fill Masumi i en la meva dona. Quan per fi vaig aconseguir arribar, entre runa i incendis, fins al que havia estat la meva casa, no hi havia més parets i el pis estava inclinat com per un terratrèmol, amb piles de vidres trencats i fragments de portes i cel ras. La meva dona ferida, clamava pel nostre fill, que havia sortit per fer un petit manat. El buscarem per tot arreu, a l'adreça on havia anat, fins que ens trobarem a un ésser nu, gairebé sense pell, amb els cabells també cremats, que gemegava a terra, gairebé ja sense forces per contreure's. Amb horror li preguntarem qui era, i amb veu tot just comprensible el desgraciat va murmurar amb una veu estranyíssima: Masumi Yamamoto. Tòquio - AFP. 

De 'Abaddón l'exterminador' - Ernesto Sábato.


2014 - Té l'edat del meu fill. Fa poc més d'un metre. Però a la mirada ja porta tres o quatre vides. Plora en silenci. S'eixuga les llàgrimes i parpelleja amb força com volent esborrar els últims records. Les dues cues de la seva negra melena es mouen al ritme de la seva agitada respiració. La ratlla dels cabells perfectament feta al centre. Les gomes blaves decorant-li el caparró. Mira cap als costats. En qualsevol lloc on posi la vista troba el mateix. Corredisses. Sang. Dolor. El so que sent des de fa una estona també és el mateix. Corredisses. Crits. Dolor.

Al costat seu, una altra nena de la mateixa edat. Però ella no plora. I sembla que no hi sent. Sembla que ha deixat de sentir el que passa al seu voltant. Té la vista fixada en un punt del terra. Però no sabem on té el pensament. També porta dues cues. Estan adornades, en aquest cas, per dues gomes de color rosa. Als peus du una única sabata. Rosa. L'altre peu està descalç recolzat a les rajoles abans de color blanc. Alguns dels seus diminuts dits tenen encara restes de fang humit. Entre les mans subjecta amb força una cosa semblant a una bossa. Potser de la seva mare. Potser d'una professora. Potser la bossa és de la dona que corre pel passadís buscant respostes i trobant només més dolor i més crits. Porta als braços un nadó que deu tenir uns dies, si ho jutgem per la mida que fa. La criatura té taques de sang al drap blanc que li cobreix el cos.

Uns metres més enllà, un grup d'homes envolta una llitera en la qual acaben de dipositar una nena d'uns 4 anys. Porta un xandall rosa i es recargola de dolor. Belluga les cames amb totes les seves forces. La criatura té agafada la mà del seu pare, un home adult que sembla tan desconcertat i confós com ella. No hi ha consol en aquestes mans unides. Només dolor i crits.

Un altre home ha entrat corrent amb dos nens als braços. Cap dels dos passa de l'any d'edat. Un va nu. L'altre porta una samarreta vermella. Els dos s'agafen de manera instintiva al pit de l'home que els porta. Impossible imaginar el que senten. Impossible sentir la desesperació i la por que es llegeix a la seva mirada. Impossible interpretar el desemparament. Només tenen uns mesos de vida. Només.

La petita de les cues amb goma blava, la nena amb una sola sabata de color rosa, la del xandall, el nadó tacat de sang, la mare que corre i el petit nu estan als passadissos d'un hospital. Tots ells, i els que no han sobreviscut a l'assassinat, estaven fa només uns minuts a Beit Hanoun, en un col·legi de la UNRWA, l'Agència de Nacions Unides (que atén els refugiats de Palestina). El col·legi que ha estat bombardejat. No hi ha un lloc que sigui segur. Un col·legi. Només crits i dolor. És Gaza. És el segle XXI encara que no ho sembli.



@_anapastor_ - elperiódico

dissabte, juliol 26, 2014

EL DEBUT DE RUBIANES


"Amb en Pepe Rubianes mai sabies si el que t'explicava era veritat o inventat, em deia fa temps una companya blocaire en un comentari, que difícilment podia haver estat company de pupitre d'en Federico Jimenez Losantos atès es portaven quatre anys de diferencia, i en canvi ell ho explicava i... possiblement era veritat, o no! No importava, ell ho explicava, rèiem i ens ho creiem, o ho fèiem veure. Una de les anècdotes que em feien molta gràcia d'ell va ser quan explicava la primera vegada que va actuar sol com a monologuista, quan després de Joan Capri, Gila i Jordi Pujol, ell era tambè monologuista.
 

Va ser després de deixar Dagoll Dagom, i el lloc un teatre de Figueres. Segons en Pepe, estava molt nerviós i quan faltava mitja hora per començar la seva actuació, pel telèfon interior va trucar a la guixetera (dic jo que si es diu guixeta deu ser guixetera i no taquillera, o es pot dir taquilla - aquí m'he perdut -) 

En resum que truca a la guixetera i li pregunta:
- Que? com anem?
- Malament, contesta aquesta, no s'ha venut cap entrada.
Quan faltava un quart d'hora en Pepe torna a trucar:
- Que? va millor?
- Sí, molt més bé, he venut una entrada.
 
Moments abans de començar en tornar a trucar, la guixetera li va confirmar que la cosa continuava igual, només s'havia venut una entrada. 

Pepe va decidir actuar, un artista es deu al seu públic encara que aquest només sigui un, o una sola un itat, i aquest un o unitat, aquest posseïdor de l’única entrada que segons Pepe Rubianes es va vendre el dia del seu debut en solitari a Figueres, era en Pep Cruz, excompany de Dagoll Dagom, a qui es va trobar assegut al teatre tot sol. 

Pepe, va baixar i li va dir: perquè no anem a sopar a algun lloc i t'explico l'espectacle.
Suposo que en Pep Cruz és qui ens podria desvetllar si aquesta història és real o un invent més d'en Pepe, ell ja no ens ho pot aclarir, però en Pep Cruz si, tot i què en el fons, ara ja, que importa........"

VOSTÈ TAMBÉ SENYOR PUJOL?


El tracto de vostè Sr. Pujol, perquè sempre he tingut molt respecte per vostè, com a persona i com a polític, i miri, la seva confessió, m'ha deixat tocat, mai hauria dubtat de vostè, persona austera com deia l'altre dia parlant dels seus nois i els seus problemes..., problemes que en principi eren seus només perquè eren dels seus fills, però ara, resulta que vostè, el seu pare, o la seva senyora i els nois també tenien diners a Suïssa, fent bones les paraules de Gregorio Moran, l'articulista de la Vanguardia: No conozco ningún patriota que no tenga dinero en Suiza.

I això no ho havia d'haver permès, Senyor Pujol, no amb l'excusa que des del 1980 no havia tingut temps per regularitzar la situació d'aquests diners que es veu li va deixar el seu pare (per cert, hauria de canviar de guionista), podia haver dit qualsevol altre mitja veritat o mitja mentida, però no aquesta. Sap Sr. Pujol, lo de l'Oriol no té cap importància, tots sabem que és un xitxarel·lo, com el seu germà Jordi, que per cert em recordava avui la meva dona que quan venien amb la seva senyora amb cotxe oficial i segurates a Jacob Lino a Sabadell a comprar peces de pell, entre ells, els seus fills i els seus amics parlaven en castellà.

Això tampoc és greu Jordi (i dispensa que et tutegi) potser per què t'acabo de perdre el respecte, això teu és molt fort, no ho havies d'haver fet, tu no! Jordi, i fa mal. Saps, recorda lo de la dona del Cèsar, i resulta que tu només ho has aparentat i ens has enganyat durant tots aquests anys, als qui religiosament (perquè ens ho descompten de la nòmina abans i de la pensió ara) tots els imposts haguts i per haver-hi. Tu no Jordi!, tu no ho havies d'haver fet, i no se si ets conscient del mal que has fet, del cop mortal que acabes de clavar - indirectament - a la independència de Catalunya.

divendres, juliol 25, 2014

SWIFTAIR: EL SALARI DE LA POR


Els tres accidents d'avions que s'han produït els últims dies han generat alarma general, sobretot en dos conceptes: el primer la necessitat de regular les rutes dels avions de manera que no sobrevolin zones conflictives, i la segona (la més important) si la desviació d'aquests vols encarirà el... preu del bitllet, la resta com explicava ahir en el cas de l'avió de Malàisia airlines que sembla es va abatre tot sol a Ukraïna ha importat massa, llevat dels familiars més propers de les víctimes.

Volar, cada vegada és més barat i no se jo si les condicions i mesures de seguretat són les més òptimes. Malgrat que els experts diuen que l'avió és el mitjà de transport més segur de tots (els experts són els que opinen sobre aspectes o qüestions de les que no solen entendre ni saber-ne massa), i, de fet per fer aquesta afirmació tampoc cal ser expert, el dubte que tinc, és si la revisió periòdica dels aparells es fa com manen els protocols (recordem l'avió accidentat d'Spanair a Madrid), i sobretot com s'apliquen aquests protocols en companyies de segona que volen per zones de segona o tercera, com és el cas de l'avió sinistrat ahir de Swiftair, una zona el Sahel on no hi ha radars i a més molt conflictiva, una terra de ningú amb rebels de diferents faccions, que tenen míssils comprats al mercat negre amb els diners que han tret de segrests o tràfic de drogues.

A banda, El Sindicat Espanyol de Pilots de Línies Aèries va denunciar fa poc més d'un any en la seva revista 'Mach 82' la precarietat laboral existent en l'aerolínia espanyola Swiftair, a la qual pertany l'avió estavellat aquest dijous a la zona del desert del Sahel. La precarietat laboral amenaça la qualitat de les operacions atès que les decisions d'un pilot es poden veure afectades pel seu estat d'ànim - afirmaven". El Sepla ha advertit també que uns salaris baixos "poden suposar un seriós risc per a la seguretat aèria". En aquest sentit, ha destacat que fa poc més d'un any, Swiftair va donar llum verda al conveni dels seus copilots, en el qual es creaven tres nivells salarials assignant un salari brut de 842 euros mensuals, fet que suposa més d'un 40% menys del salari més baix que cobra un copilot, uns 1.400 euros.


Aquest salari m'ha recordat una pel·lícula de H.G. Clouzot: EL SALARI DE LA POR, amb Ives Montand, on uns desarrapats és jugaven la vida transportant nitroglicerina per apagar l'incendi d'uns pous de petroli, i ho feien per unes carreteres infames (camins, de fet). La situació al Sahel i a moltes altres zones del planeta és també molt explosiva i si s'han de desviar vols per seguretat, pot ser un autèntic caos. Potser així només podran volar com abans, els rics o la classe mitjana (poca en queda ja) i si a més hem de pagar 25 euros a la Generalitat per anar a urgències, no podrem estalviar per pagar-nos un bitllet d'avió.

Encara sort que Fàtima del Rocio Bañez diu que la cosa va que xuta i ja s'està creant empleu a tope guai, amb contractes temporals i salaris de 700/800 euros mensuals, vol dir doncs, que gràcies a la Virgen del Rocio més que a la ministra, potser encara podrem volar com fins ara, o potser pagant una mica més.

No són ells els idiotes (que ho són), ho som nosaltres per deixar-nos entabanar d'aquesta manera: idiotes, cornuts i a pagar el beure i per anar a urgències.

dijous, juliol 24, 2014

UN CRIM D'ESTAT




Aleksei Mujin, director del Centre de la Informació Política, va explicar en una entrevista a RT en què consisteix la guerra informativa llançada contra Rússia.

"És molt probable que la tragèdia que ha passat amb el Boeing 777 constitueixi una cruïlla en l'anomenada crisi ucraïnesa", va dir Alexéi Mujin... politòleg i director del Centre d'Informació Política, en una entrevista amb el corresponsal i presentador de RT Mauricio Ampuero. Aquest esdeveniment tràgic pot comportar un agreujament del conflicte o el començament del procés pacificador reial.

Mujin acusa les autoritats de Kíev al costat de les dels EUA de no contribuir a la investigació de la catàstrofe del MH17. Afirma també que les xarxes socials han contribuït a la difusió de desinformació que pertorba el procés d'investigació. El politòleg sosté: "Se sol dir que la Tercera Guerra Mundial serà una guerra atòmica. Però al meu entendre, la Tercera Guerra Mundial ja està en marxa, i és una guerra informativa".

No obstant això, a part de les guerres mediàtiques, els conflictes militars segueixen sent un perill. Forces interessades en una escalada de violència en un territori podrien contribuir al desplegament d'una "foguera mundial".

Si no fos per que maten, és que són com nens, el que afirma aquest politòleg que ve a ser com podòleg o un ornitòleg, o ho podria o possiblement ho diu un politòleg nord-americà, i com Aleksei Mujin ens afirmaria convençut que aquesta és la seva veritat i que els rusos estàn darrere l'accident del Boeing 777 de la companyia de Malasia, de fet ja deien avui que va ser un missil soviètic el que va destruir el Boeing 777, i que en tenien proves, i que els rusos duen a terme una guerra informativa (lo qual no deixa de ser cert, però en ambdos bàndols).

Si us hi fixeu, aquí ningu es preocupa dels morts que anàven en l'avió, tot l'interés està centrat en donar la culpa de l'accident a l'altre, i els morts com sovint se sol dir, son danys col·laterals que no importen a ningu, llevat dels seus allegats.

El Sr. Alexéi Mujin, no sap o no menciona que la guerra informativa ve de vell, i sap o hauria de saber que en una guerra la primera víctima és la veracitat de la informació. La primera impresió a vola ploma, va ser que la culpable de l'atac al Boeing 777 era Rúsia, o els rebels pro-russos, però també hi havia qui deia que eren militars Ucranians que volien atacar l'avió del President Putin i és varen confondre. 

No arribarem - crec - a saber mai que va passar realment i qui és el responsable directe d'abatre l'avió de Malaysia Airlines, però els morts estàn morts, i eren del tot innocents, i aixó Sr. Alexéi Mujin, no és cap guerra, simplement és un assassinat, un crim, gairebé segur... d'Estat, el que no sabem ni sabrem mai, és de quin Estat ...

COM VAIG APRENDRE CATALÀ QUAN NO S'ENSENYAVA A L'ESCOLA




Personatges de tots els àmbits de la societat catalana aniran explicant al diari ARA aquest estiu com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l'ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Els hi podeu explicar la vostra història: com vàreu aprendre a llegir... i escriure català quan l'escola no n'ensenyava? Quins van ser els vostres primers llibres i/o revistes?

La iniciativa és interessant i segur que en les històries que rebran els de l'ARA ni haurà de curioses o poc habituals. El meu cas crec que en seria un d'ells.

Quan tenia set anys els pares em varen apuntar a l'Acadèmia del Sr. Vall, al carrer Las Paces a Sabadell. Del senyor Vall ja n'he parlat en alguna ocasió, però ara no és aquest el tema. En aquella acadèmia els deures i la lectura es feien en castellà, però les converses amb el Sr. Vall, la senyoreta Valentina, o les senyoretes Maria i Elena eren en català, i els alumnes entre nosaltres parlàvem també en català que era la llengua que es parlava a les cases dels qui érem catalans.

A onze anys vaig anar a una altra acadèmia per fer el batxillerat, l'Acadèmia Caldes, al carrer Josep Renom, on ara hi ha un parvulari. Aquí, òbviament els llibres eren en castellà, i les classes depenia del professor alguns les feien en castellà i altres en català. DEl Sr. Caldes que era un gran matemàtic, (era capaç de multiplicar tres xifres per tres xifres de memòria i donar el resultat correcte), els dissabtes al matí que abans també hi havia classes (de 8 a 12 crec recordar) mig d'amagatotis ens donava classes de català i ens recomanava també llibres, encara que en general amb 11/12 anys nosaltres no estàvem per la labor, recordo llegir Oliver Curwood, Julio Verne, Zane Grey i per casa si voltava alguna cosa d'Espriu, o les aventures d'en Massagran, encara que la lectura oficial era el TBO, o el Dicen i també Destino. No sé si hi havia després de la guerra en Patufet del qual el meu pare encara a vegades encara me'n parla.

Vaig tardar molt a llegir regularment en català, no va ser fins als 35 anys en trobar a casa dels pares, durant un trasllat, un exemplar original d'Incerta Glòria de Joan Sales, i ja m'hi vaig enganxar i instal·lar fins al punt que ara em passa que em costa de llegir en castellà.

Aquest és el meu cas, no l'enviaré als de l'Ara, però si m'abelleix explicar-vos-ho als qui passeu sovint per aquí i que també deveu tenir la vostra a dir sobre com vàreu aprendre català quan no s'ensenyava a l'Escola.

A OJU!

En un informe adjunt al càlcul de les Balances fiscals de les autonomíes que han fet uns sesuts economistes, encapçalats per Ángel de la Fuente, per ordre del Govern de l'Estat Espanyol de Espanya, afirmen sense enrojolir, que alguns càlculs els han fet 'a ull' atès era molt... complex fer-ho d'una manera més científica.
Això m'ha recordat Gowex, que també dissenyava la seva xifra de beneficis a ull, o segons li convenia que sortís, el que no entenc és si declarava més xifra de la real, com s'ho feia per pagar l'impost de societats, o és que també aquest pagament el feien a ull. Oju!. Espanya, un país a ull!, o a oju!

FRASES DE MARIO BUNGE

[El peronisme] És una forma completament original de populisme.

Ja no queda lloc per bruixots ni per xamans. Si no és a la política.

(...) És una característica argentina: destruir i començar després de nou.

Gaudeix de la vida i ajuda a altres a viure una vida digna... de ser gaudida

El bon metge, tant com el bon mestre, ha de ser empàtic i un bon comunicador.

La major part dels fets són inobservables, per la qual cosa cal inventar indicadors.

És important ensenyar a estudiar per compte propi, a buscar per compte propi, a sorprendre.

Les pseudociències són com els malsons: s'esvaeixen quan les s'examina a la llum de la ciència.

La profecia reeixida no és una aportació al coneixement teòric, mentre que la predicció científica fallida pot contribuir a ell.

L'arquitectura és una de les professions més nobles, perquè contribueix a satisfer una necessitat humana bàsica, la de l'allotjament.

Els psicoanalistes exploten el narcisisme, en particular el concret desig que algú aliè s'ocupi dels nostres problemes personals.

El capitalisme està en crisi a causa de les polítiques neoliberals, que han eliminat tots els controls. Aquest capitalisme és antisocial, egoista..

Frases de Mario Bunge

dimecres, juliol 23, 2014

PAUSA HIGIÈNICA


En el fons, les vacances són un invent dels poderosos creat només per a la gent que encara treballa (anteriorment coneguda com a classe obrera), perquè es pensi que té algun dret adquirit de fer-les, com la pastanaga que posen davant dels rucs perquè segueixin fent el camí...
Tot un any treballant per durant 15 dies (ja ningú fa 30 dies de vacances) creure que es viu com déu en un hotel a la platja amb tot inclòs o fer el guiri al poble d'origen d'un, que frega ja el patetisme. De fet, les vacances són una mena de pausa higiènica, que permet relaxar el cos i l'ànima, no així la butxaca que sol tornar més cansada i buida que abans de fer-les i més danyats el cos i l'ànima. 
Els jubilats estem de vacances tot l'any, però encara ens queda la reminiscència d'anar-hi, no entenc per què. Quan a les persones ocioses, no necessiten fer vacances, aquestes estiuegen tot l'any, que no és el mateix, el que passa és que per ser ociós és condició important ser ric, encara que podríem trobar alguna excepció.

dimarts, juliol 22, 2014

EL TURMENT DE GAZA

"El turment de Gaza i els crims d'Israel són la nostra responsabilitat", - Noam Chomsky

- A les tres de la matinada del 9 de juliol, enmig del més recent exercici de la barbàrie israeliana, vaig rebre la trucada telefònica d'un jove periodista palestí a Gaza. Al fons podia... escoltar els crits del seu fill petit enmig de les explosions i el rugir dels jets que disparaven contra qualsevol civil que es mogués, i també contra les cases.


Aquest jove acabava de veure esclatar pels aires a un amic seu, que circulava en un vehicle clarament marcat com de premsa. Arribava a escoltar els crits que provenien de la casa veïna, després de l'explosió, però no va poder sortir per por a convertir-se en blanc.

Es tracta d'un barri tranquil. No hi ha objectius militars... a excepció dels palestins, que són el blanc de la maquinària d'alta tecnologia que Israel posseeix gràcies a que els Estats Units els la proporciona.

El meu amic em va dir que el 70 per cent de les ambulàncies van ser destruïdes, i que de tots els morts i ferits prop de dos terços són dones i nens. Molt pocs activistes de Hamàs han estat víctimes dels bombardejos. Sempre són les víctimes acostumades.

És important entendre el que és la vida a Gaza quan Israel es comporta de manera moderada entre una crisi i una altra. Una bona representació d'això la va reportar el representant de l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats, Mads Gilbert, el valent físic expert de nacionalitat noruega, que ha treballat molt temps a Gaza i va viure la cruel i assassina operació 'Plom endurit'. En tots els aspectes, la situació és desastrosa.

Només pel que fa als nens, Gilbert reporta: "Els nens palestins a Gaza pateixen immensament. Gran quantitat pateix desnutrició per les condicions imposades pel govern israelià, a causa del bloqueig al territori palestí de Gaza. L'anèmia és comú en tots els majors de dos anys, als quals afecta en 72.8 per cent. Desnutrició, baixa talla i baix pes afecta, respectivament, a 34.3, 31.4 i 31.45 per cent de tots els nens del territori. Aquests índexs empitjoren, segons cada nou mesurament.

Quan Israel es porta bé almenys dos nens palestins són assassinats cada setmana, i aquest patró s'ha mantingut durant els últims 14 anys.

La causa de fons és l'ocupació criminal dels territoris palestins i totes les mesures que s'adopten a Gaza perquè la seva població sobrevisqui a penes, mentre els palestins de Cisjordània són obligats a mantenir-se dins de cantons inaccessibles, la qual cosa posa a Israel en una violació flagrant del dret internacional i resolucions explícites del Consell de Seguretat de Nacions Unides, per no parlar d'una mínima decència humana.

I així continuarà mentre Israel sigui recolzat per Washington i tolerat per Europa, per a la nostra vergonya eterna. "


Noam Chomsky a La Jornada, 16 de juliol 2014 - del bloc descontexto.

VACANCES D'ESTIU


Confesso que m’agrada Quim Monzó, no ja com escriptor, que també, si més no com articulista i radiofonista (això de radiofonista estic segur li agradaria a ell, tot i que el corrector de l'ordinador em diu que no és correcte). Des del lloro el mico i el senyor... de Puertu Ricu, passant per les seves col·laboracions amb en Sergi Pàmies, sol, o amb l’Empar Moliner, Monzó traspua sornegueria, ironia, humor àcid i intel·ligència a dojo, i és d'aquells que sempre dona molt de joc. Com articulista té l'habilitat de fer un comentari de qualsevol nimietat, elevant-lo a un rang molt superior i sempre donant-li la volta a la situació. I com a contista és molt bó, o almenys m'ho sembla a mi que m'ho he llegit tot d'ell. Però hi ha un fet que em va succeir amb motiu de la lectura del seu llibre ”El millor dels mons”, que no l'he pogut superar, i d'això en fa ja uns quants anys.

Me’l vaig comprar nomes sortir i el vaig començar de seguida, però va sorgir un problema que a dia d’avui reconec encara em dura. El tercer conte - si no recordo malament “Vacances d’estiu” - em va angoixar tant, però tant, que vaig abandonar el llibre i no he estat capaç de tornar a agafar-lo. El tinc a la prestatgeria i ara el podria obrir i mirar si el conte es deia exactament així i si era el tercer. Ho sento, no puc, és superior a les meves forces.

"Aquest conte és la història d'un nen que neix mort. És divendres, gairebé al migdia. El metge li demana al pare que porti el fetus al laboratori  perquè puguin realitzar la autòpsia immediatament. Li allarga una bossa d'El Corte Inglés amb el nen mort dins. Però a l'hospital Clínic no accepten l'ingrés, i el protagonista passa el cap de setmana amb el nen a casa, a la nevera.  
Dilluns, de camí cap al laboratori, es desvia cap al carrer en que va passar la seva infància i sense donar-se'n compte li comença a explicar el fill com era casa seva, li ensenya el club de natació on va començar a nedar i el bar on va aprendre a jugar al milló. És un conte brutal, que admet múltiples lectures. El nen que va fins la bossa, ¿ és el seu fill o la infància perduda?, ¿o potser el record d'una época, d'una ciutat que ja no existeix?."
No he estat capaç de tornar a llegir-lo, o rellegir-lo, a veure si li sabia veure altres interpretacions.
Avui, he vist un senyor a Puerto del Carmen que anava pel carrer amb una bossa de El Corte Inglés, i el conte m'ha vingut de nou a la memòria.

dilluns, juliol 21, 2014

ENVOLTAT D'IMBÈCILS

Aquest article l'he tret de El periódico en català, és del Psicòleg Tomàs Navarro, en el que diu que viu envoltat d'imbècils, que per cert, això ja ho deia Salvador Espriu fa temps.
No deixa de ser curiós que aquest article que és a la 'edició digital' de... l'esmentat diari en català, en clicar l'enllaç surt en castellà. Deu ser cosa dels imbècils que envolten Tomàs Navarro. 
Servidor que segurament és imbècil, però no beneit, no l'ha traduït i s'ha limitat a 'copiar i enganxar'. Ah! La foto de la finestra no té res a veure amb el text, però m'agrada.

"Estoy rodeado de imbéciles. La gente es imbécil. Me cuesta soportar la imbecilidad que reina a mi alrededor.

Vas a comprar el pan y una imbécil te cobra mal porque está distraída, con pocas ganas de trabajar y te menosprecia a ti y a lo que cree que representas... De camino al trabajo te encuentras con un imbécil adelantando a varios vehículos temerariamente para no perder ni un segundo de su precioso tiempo. Llegas al trabajo y un imbécil de jefe te manda a hacer cosas sin sentido porque es incapaz de cumplir sus funciones adecuadamente.

El trabajo, no me hagas hablar del trabajo. Me paso el día rodeado de imbéciles que en vez de trabajar se dedican a navegar por internet, a fastidiar a sus compañeros y a robar lo que pueden de la empresa. Trato con clientes imbéciles que te utilizan como sparring para descargar sus frustraciones y tengo que perseguir a proveedores imbéciles que creen que eres imbécil y que te pueden tomar el pelo e incumplir sus contratos.

Voy a comer y me encuentro con un metre imbécil que cree que te puede servir comida en mal estado y que no te darás cuenta. Mientras estoy comiendo no paran de aparecer imbéciles por la televisión. Un imbécil decide que puede derribar un avión repleto de inocentes civiles. Otro imbécil se dedica a matar todo bicho viviente en Gaza. Otro imbécil cree que puede tomar el pelo a millones de españoles… Mejor paro de describir los miles de imbéciles que llenan los minutos de televisión y las hojas de los diarios.

Salgo a tomar una copa después del trabajo y un imbécil se toma la libertad de ponerle un nombre inglés –afterwork– a lo que estoy haciendo para parecer más cool. Veo un anuncio de un imbécil que anima a miles de imbéciles a participar de un concurso de mamadas. Desde luego, no me digas que no hay que ser un imbécil rematado para mamársela a un imbécil por una copa.

De camino a casa ve el anuncio de la empresa de un imbécil, creado por un publicista imbécil que te incita a comprarte un coche determinado para hacer felices a tus hijos. ¿Te das cuenta de cómo juegan con nuestros sentimientos? Seguro que detrás de esta estrategia hay un psicólogo imbécil que ha descubierto que si utilizas a los hijos de tus clientes puedes manipular mejor su intención de compra.

Y no creas que me olvido de los imbéciles que creen que se puede privatizar la sanidad o la educación; ni de los imbéciles que nos toman por imbéciles y que recortan nuestros derechos sociales; ni de los imbéciles que viven a todo trapo pasando por encima de quien se interpone en su camino; ni de los imbéciles que ni tan solo son capaces de respetar a sus congéneres; ni de los imbéciles que se precipitan con sus opiniones y juicios y que se creen capaces de juzgarlo todo, de machacarte y de criticarte...

Tomás, no me digas que no estamos rodeados de imbéciles. No me digas que simplifico la realidad. No me vengas con que mis esquemas no son adecuados y que debería cambiar mis expectativas sobre las personas. Dime qué puedo hacer para aprender a tolerar a los imbéciles que están a mí alrededor. Al final me tengo que volver un pasota para poder vivir en paz. Tomás, ¿acaso tiene la psicología alguna receta para terminar con la imbecilidad que nos rodea?

Y yo me siento un imbécil más mientras reflexiono sobre las palabras que acaba de compartir conmigo mi cliente…"


Artícle a el Periódico de: 



Tomàs Navarro - Psicòleg.

TEGUISE: MUSEU MARA MAO


A Teguise, vaig descobrir ahir que a part del mercat dels diumenges hi ha un artista inclassificable anomenat Manuel Perdomo Ramirez, de formació autodidacta i que compta amb alguna obra que altra escampada per l'illa de Lanzarote. Mai havia sentit parlar d'ell, però si aneu a Teguise per la part baixa de la població en seguida veureu l'antiga casa familiar per que crida molt l'atenció, i per descomptat el seu particular museu.


Escultures, ninots i qualsevol objecte reciclat serveix per decorar tots els voltants de la casa, mantenint un desordre organitzat, en un paisatge post apocalíptic.



El guix blanc és el material utilitzat en moltes de les seves obres, i com gairebé sempre sol succeir amb els artistes, l'obra de Manuel no és molt reconeguda a la seva terra, i la seva casa és coneguda com "l'abocador de Teguise".




Sens dubte tot un personatge que veu les coses diferents a com les veuen la resta dels mortals, molt diferent, encara que he vist coses pitjors, i, aquest jardí dels horrors té alguna cosa que enganxa, i és que les coses trencades, les coses lletges tenen també la seva bellesa.





diumenge, juliol 20, 2014

NO ME LA PUC TREURE DEL CAP


"Tengo que hacer un rosario con tus dientes de marfil para que pueda besarlo cuando esté lejos de ti, sobre sus cuentas divinas hechas de nardo y jazmín rezaré pá que me ampare aquella que está en San Gil. Y adiós mi España querida, dentro de mi alma te llevo metida, y aunque soy un emigrante jamás en la vida yo podré olvidarte."

Heavy la lletra, imagino que la novia de Juanito Valderrama debia fugir esperitada cap a Vitaldent en escoltar la surrealista lletra de 'el emigrante' , o a comprar-li un rosari dels de tota la vida per tal de salvaguardar els seus pinyos.

La lletra d'aquesta cançó m'ha vingut a la memòria perque tot el sant dia no em puc treure del cap, aquesta altra, una mica més moderna i menys sadomasoquista...

Deu ser el sol de Lanzarote que em comença a afectar, el cert és, que ja no s'escriuen lletres així. 

Donde va domitila donde va
donde va como al son de manila
donde va. (BIS)

Suelta la rumba la guaracha
o el danzón.
Suelta el bandon y ven y baila
el chachacha, Domitila.

Donde va domitila donde va
donde va como al son de manila
donde va. (BIS)

Que es lo que haces que no te quitas
el manton oye suelta el manton
y ven y baila el chachacha.

Donde va domitila donde va
donde va como al son de manila
donde va. (BIS)

Aquesta és la lletra oficial, car jo n'havia escoltat variacions (no Goldberg precisament), una d'elles deia així:

Un cojo vendia cojines
sentado en unos cajones
y al cojo de los cojines
le tocaron los cojones.

i després seguia amb el 'Donde vas, Domitila donde vas....' o sia 'l'estribillu' o tornada. Ah! les variacions són molt importants per enriquir la lletra de les cançons.

Deu ser que sóc víctima de l'avorriment del que en parla Fuster: 

"No tothom és capaç d'avorrir-se. El tedi exigeix una técnica refinada i una predisposició personal ben particular. En essència: cal tenir molta imaginació, esgotar-la, i després sentir-ne enyorament..."

FI

UNA ALENADA D'AIRE FRESC





Quan Pablo Iglesias diu coses com les que llegireu a continuació, no està fent el populisme del que l'acusen els de dretes i els d'esquerres tambè, està dient veritats obvies, plenes de sentit comú. Potser és això d'ell el que tan sembla preocupar a la dita casta crosta...

"Sobre la proposta de l'FMI que es rebaixin els salaris a Espanya, Iglesias ha criticat que Christine Lagarde exigeixi baixar-los "un 10%", quan ella  "cobra 324.000 euros a l'any, i 23.000 euros al mes més dietes".

"Jo vinc d'Estrasburg i vaig estar amb Juncker. Qui governa a Europa és la troica. Ningú ha triat democràticament a aquests senyors que tenen sous d'escàndol i que s'atreveixen a fer propostes com que la gent a Espanya treballi per menys de 600 euros", va defensar el líder de 'Podemos'.

"Un país decent no pot permetre que una persona accepti treballar per salaris que no li permetin omplir la nevera amb productes bàsics, que algú estigui cobrant 500 euros al mes i que pugui ser pobre treballant". Pablo Iglesias va considerar "indignant que hi hagi càrrecs que cobren 8000-9000 euros al mes i que un llicenciat en periodisme coure 500 euros".

No, no és populisme, és simplement la reivindicació d'una justícia salarial social justa, i compte amb 'podemos' a les properes eleccions, de moment, encara no estan contaminats, tot arribarà, i ja veureu com aquestes reivindicacions aniran desapareixent del seu ideari a mesura que toquin poder. Tant de bo m'equivoqui, però de moment s'agraeix escoltar-les, és com una alenada d'aire fresc.

UNA MANERA DE LLEGIR NOVEL·LES


Hi ha una manera de llegir novel·les que consisteix a no veure-hi sinó simples - i gratuïtes - xafarderies sobre desconeguts. És, cal dir-ho, la manera de llegir-ne més senzilla, estesa i atractiva, ens deia Joan Fuster, només que potser amb el pas del temps coneixem ja totes... les xafarderies de coneguts i desconeguts, d'aquí doncs, el desinterès creixent per la lectura. O potser hauríem de canviar la manera de llegir, recordo que de petit a l'escola la senyoreta Maria ens llegia novel·les de Jules Verne i nosaltres l'escoltàvem amb molta atenció, o, en una altra ocasió a casa, reunits al menjador, Txell meva filla gran ens va llegir "la noia que venia paraules 'd'Isabel Allende, i va ser una experiència molt agradable. No he provat d'escoltar novel gravades en CD que seria una altra possibilitat. Alguna cosa caldrà fer per recuperar l'interès perdut per la lectura.

Esperem no hàgim d'arribar mai a aquest extrem:

dissabte, juliol 19, 2014

LES BONES PERSONES A BENICÀSSIM


Deu haver-hi més d'una bona persona de Sezuan a Benicàssim, són els qui varen tenir el valor d'anar ahir al concert de Manel, segons expliquen a Nació Digital, que bonament intenten justificar el que és injustificable,que algú que no fos de la família, els anés a veure:

"De... menys a més i del folk-pop a la pista de ball en 40 minuts. Així va transcórrer l’actuació de Manel al vintè Festival Internacional de Benicàssim, una cita més adient per a les propostes de rock alternatiu que no pas pel quartet barceloní. En una hora poc propícia (19.15 h) –el quart concert de divendres i el segon a l’escenari Trident- i davant d’una parròquia reduïda, amb cinc fileres d’incondicionals a davant, la peculiaritat de les proves de so van ser premonitòries. El grup va haver d’assajar a volum baix, pràcticament en silenci, sota la típica música pregravada entre concert i concert i, com contagiats per aquest insòlit exercici, la veu de Guillem Gisbert va quedar tapada en les primeres cançons. 
El baix i la bateria retronaven massa i ocultaven el missatge. Potser per compensar-ho, la banda trencava el gel amb la coneguda “Al mar” però no l’acabava de fondre amb un reguitzell de temes del seu tercer disc. El format del festival els va obligar a cantar i tocar de manera accelerada, tallant de soca-rel aquells diàlegs típics dels primers anys. Entre el públic, molts britànics encuriosits, cap crit d’independència -com els que tímidament es van sentir en l’actuació del Primavera Sound el 2013- ni reivindicacions de catalanitat –la única que s’hi apropava era una segona equipació blaugrana amb la senyera- i ganes contingudes de festa sota uns núvols amenaçadors. L’èpica arribava amb “Mort d’un heroi romàntic”, la interacció aconseguia el camí d’anada i tornada amb “Boomerang” i continuava fluint amb “Ai Dolors” i “Benvolgut”."

I és que és ben cert que al món hi ha gent per què hi hagi una mica de tot, fins i tot els que van a veure Manel, o compren els seus CD's, que ja és es colmo. Amb un só justet, fluixos musicalment, una veu avorridament monocorde i impossible digna de cantar amb Estopa, i l'únic, alguna lletra mitjanament interessant, no sembla molt engrescador aguantar o suportar Manel sota la pluja o en plena soleiada a Benicàssim o a Masrrampinyo. Però mira, val més caure en gràcia que ser gracios, i Manel que sona com Mishima, com els amics de les Arts, com Antònia Font, tot subproductes avorrits i sense interès, té èxit - diuen - ara, també hi ha qui trobava interessants les lletres d'Antonia Font, i fins i tot va plorar la seva retirada del panorama musical. 
Tan bona gent que hi ha al panorama musical català, sobre tot el femení i no ho dic només per Silvia Pérez Cruz o Andrea Motis, sinó d'altres, però com la majoria canten en anglès, ja no són independentment correctes ni prou de la ceba, i el personal passa olímpicament d'elles. Ells s'ho perden.

PER QUÈ EN LLUÍS NO ÉS INDEPENDENTISTA?


Fa en Lluís Bosch una acurada anàlisi de per què no és independentista, i ho fa d'una manera raonada i honesta, sense exaltacions ni histerismes que solen acompanyar les discusions més que raonaments sobre l'independentisme o no del personal. Recomano el llegiu atès aclareix molts conceptes i posa... a molts altres al seu lloc.
Lluny de la visceralitat a l'ùs, aquí hi ha una anàlisi serena que és d'agraïr, potser com jo tampoc sóc independentista em sento més proper als raonaments d'en Lluís, encara que aqui, hem arribat a un punt, en que no es tracta ja de ser independentista o no, sinó de que no s'és, que en aquest cas seria Espanyol, més que res pel pesats que s'estan posant amb la seva sens raó i les orelleres d'ase que duen incorporades i que els impedeixen veure i entendre res. 
Hi hauria altres visions, com l'independentisme emocional, o per què Catalunya no pot ser independent, que en vaig parlar al seu dia, us deixo l'enllaç per si hi voleu donar una ullada.

L'urna que veieu a dalt  (a la foto) representa una votació que ara per ara, diria que el 9-N no es farà, i això Artur Más i altres ho saben, i és aquest un fet que fins i tot molesta per marejar inútilment la perdiu i cansar al personal.
Al cap i a la fi els temps juga en contra del procès independentista i el peix al cove ens sotja i és llaminer, sobretot si tenim en compte que ni Mas ni per suposat Duran i Lleida tenen la més mínima ínfula independentista, d'ací el mareig de la perdiu.

EL BOTXÍ


Explica la història que hi havia una vegada un botxí anomenat Wang Lun, que vivia en el regne del segon emperador de la dinastia Ming. Era famós per la seva habilitat i rapidesa al decapitar les seves víctimes, però tota la seva vida havia tingut una secreta aspiració... mai realitzada encara: tallar tan ràpidament el coll d'una persona que el cap quedés sobre el coll, posat sobre ell. Va practicar i practicar i finalment, en el seu any seixanta-sis, va realitzar la seva ambició.

Era un atrafegat dia d'execucions i ell despatxava cada home amb graciosa velocitat; els caps rodaven en la pols. Va arribar el dotzè home, va començar a pujar al patíbul i Wang Lun, amb un cop de la seva espasa, el va decapitar amb tal celeritat que la víctima va continuar pujant. Quan va arribar a dalt, es va dirigir iradament al botxí:

- Per què perllongues la meva agonia? -li va preguntar-. ¡Havies estat tan misericordiosament ràpid amb els altres!

Va ser el gran moment de Wang Lun; havia coronat el treball de tota la seva vida. En el seu rostre va aparèixer un seré somriure; es va girar cap la seva víctima i li va dir:

-Tingueu la bondat d'inclinar el cap, si us plau.

un conte de A. Koestler

divendres, juliol 18, 2014

DEL PERDUT PLAER DE LLEGIR




De la mateixa manera que no he llegit l’Ulysses d’en Joyce per peresa mental, (ja se’l va llegir en Joel Joan a Plats bruts per mi) reconec que cada vegada em fa més mandra llegir novel·les, i en dir novel·les vull dir novel·les, res de Dan Brown, Catedrals... i els best-sellers de torn, que tant s’han posat de moda, que de sempre me n'han fet de mandra. Fa ja un temps que prefereixo llegir contes i sobre tot molta poesia. Aquest fet em tenia preocupat: t’estàs tornat mandrós - em deia – I em deia a mi mateix, o sigui a un hom, no t’empasses 2666 d’en Bolaño?. Si! em contestava altra volta a mi mateix, - que és com fregar l’esquizofrènia – però en aquest cas és diferent, com t’agrada, t’hi apliques. Ja! reblava, però alguna cosa em falla, el que no sé és quina.
Potser en llegir i traduir alhora que és el cas de 2666, vaig trobar una nova manera de llegir que em fascinava i interessava, però que en acabar em va deixar buit, saturat, sec de l'avidesa de llegir.
La conclusió a la que he arribat és que, simplement ha deixat d'interessar-me la lectura, per saturació o ves a saber per què. Aquest any no em vaig endur cap novel·la a Lanzarote, però com de vacances hi ha moltes hores mortes i el dia es pot fer molt llarg i avorrit, em vaig comprar a l'SPAR: 'Las obras escogidas de TS.SPIVET' de Reif Larsen que m'està costant més d'empassar que un tros de carn  a una criatura. I no està pas malament, és una novel·la molt original, molt ben escrita, interessant, amb innumerables il·lustracions, a cavall de Twain o Pynchon, pero la llegeixo per força, per voluntat auto imposada de llegirla, però no hi trobo el plaer de llegir, que he perdut i no se si és temporal o definitiu. Potser cal donar temps al temps i recuperar de nou aquest plaer per la lectura, més endavant.

EL MÈTODE CHARCOT



Suposo que tots estem disposats a perdre qualsevol cosa menys la raó, ja que aquesta és, segons Aristòtil, la característica distintiva de l'ésser humà. Per això, les malalties mentals són les que més espanten i intriguen. I pel mateix motiu els bruixots i alienistes sempre han gaudit de... gran prestigi, encara que en rares vegades han estat eficaces. Per exemple, a finals del segle XIX Charcot es va fer cèlebre per diagnosticar i «curar» el que va anomenar "histèria" femenina, fent pressió sobre els ovaris, i la masculina estrenyent els testicles. (En casos greus, Charcot extirpava l'úter.) Els seus cursos a la Salpetriere eren freqüentats per la flor i nata de la necrologia europea, incloent a Freud. Ningú va dubtar de la certesa dels diagnòstics de Charcot ni de l'eficàcia del seu tractament.

MARIO BUNGE - 100 IDEAS.

S'ha de dir que el mètode d'apretar els testicles als mascles els devia curar la histèria a l'acte, en tal que l'home deixes - mai millor dit - de tocar els collons.