2/10/14

QUADERNS RUSSOS


L'assassinat de la periodista russa crítica amb el Kremlin Anna Politkóvskaia segueix sent una incògnita vuit anys després del seu assassinat el 7 doctubre de 2006. Malgrat alguns avenços en la investigació, hi ha poques garanties que totes les persones implicades en el crim siguin jutjades, incloses les que van ordenar la mort de la periodista. Politkóvskaia era coneguda per les seves crítiques per l'actitud de l'aleshores president Vladímir Putin a la república de Txetxènia. Han aparegut o han fet aparèixer uns teòrics culpables, que ningu es creu, car tothom sap qui va estar realment el que va ordenar el seu assassinat-
A Rússia no s’estan d’endergues ni cuiden massa les formes, allí, la feina de periodista si no ets addicte o servil al règim, val molt poc, en varem tenir l’exemple amb l'assassinat d'Anna Politovskaia, fa 8 anys. El  setembre 2009 un altre assassinat sospitós es va donar amb Magomed Yevloyev propietari de la pàgina web Ingusetia contraria i molt crítica amb el Govern. La versió oficial és que la policia el va detenir a l’aeroport de la província de Ingusetia i quan el duien en un cotxe policial, a uns dels uniformats se li va disparar l'arma accidentalment quan el periodista intentava prendre-li.-
vinyeta d'un diari francés
He vist explicacions millors que aquesta que no se l’empassa ni el Kremlin. La sinistra ombra de Putin és molt allargada. Més d'un periodista que haurà desaparegut o haurà tingut un accident i ni tan sols ens n’haure’m assabentat. L’últim cas és un clar exemple dels pocs miraments que es gasten els reis del gas. Al bell mig de Moscou i a plena llum del dia, un pistoler va assassinar també al 2009 Serguei Markèlov, un advocat que investigava el cas de l’assassinat d’una jove txetxena per part d’un coronel de l’exèrcit rus. A Rússia, si tafaneges, si pretens investigar alguna acció inconvenient als interessos de l’Estat, ja has begut oli. Tal com es varen produir els fets criminals encara és més dur. Markèlov estava sent entrevistat per una periodista free lance en el moment del crim. La periodista, Anastasia Baburova intentà detenir l’agressor, que sense miraments li va clavar un tret al cap que la va deixar malferida i poc després va morir a l'hospital. No és país per a periodistes Rússia, si pretenen investigar qualsevol qüestió que molesti a qui tots ja sabem, però ningú diu res a Occident, té gas i petroli, i a mitja Europa i països satèl·lits els té agafats per les olletes. I com aquí ja hem après a mirar cap l'altre banda amb absolut cinisme, ja ens està bé.
Ah! el cas que investigava el periodista assassinat era el d'una jove musulmana txetxena, perquè a Txetxenia si que s'està produint un genocidi fa anys, però com és un conflicte opac i un afer intern, no se’n parla, o millor dit, no convé parlar-ne, i els musulmans txetxens no importen a ningú, són musulmans de tercera, abandonats per Alà i per la resta en mans dels seus botxins que amb total impunitat els van anorreant en una lenta i sagnant comtessa.


Anna Politkóvskaya, a la novela gráfica.

El dibuixant rus, Igor Tuveri, ha dibuixat una impresionant novel·la gràfica 'Cuadernos rusos' sobre les atrocitats de la guerra inexistent, la guerra de Txetxènia.

- Francesc Puigcarbó 2.10.14

1/10/14

UN ALTRE PI DE LES TRES BRANQUES



Mira que hi he passat vegades amb la bicicleta i no me n'havia adonat fins avui que ... a la vora de casa, al costat de l'Ermita de Togores, al bosc de can Vilar tenim els del vallès un pi de les tres branques ben gemòs i ple de branquetes i fulletes; ah! ates fa molt més bona fila que el que hi ha per allí a dalt, que està més malmès que la defensa del Barça, proposo adoptar o designar aquest com el pi de les tres branques oficial, a banda és més a la vora del ca i casal i de casa meva. A nous temps on nou pi de les tres branques. Interessats contactar amb el Consell Comarcal del Vallès occidental.


- Francesc Puigcarbó 1.10.14

EMIGRAR A SENEGAL



Quan Ramon Lobo en la secció de 'personajes inquietantes' a el Diario parla de Mariano 'Chance' Rajoy, ho fa en els termes correctes... i descriu molt  el personatge. En el fons, i consti que ja ens havien avisat, ens manen psicòpates, idiotes o Mariano Rajoy, que podria ser qualsevol dels dos supòsits, o els dos alhora, amb l'agreujant del seguici del personatge, SorayasMonterosWert, un autèntic seguici digne de la botiga dels horrors, autentica indolència mental que, inexplicablement o potser perquè així ha de ser, tenen poder, i exerceixen tan maldestrament com saben, perquè és que no donen per a més. El més trist és que al seu voltant hi ha un ermot, Sánchez o Iglesies són simples i pobres xitxarel·los sense cap base sòlida ni preparació, i mentre que en el cas de Sánchez està en la línia ja establerta per Zp, un altra ment preclara, com la d'aquest error nomenat o dit Carmen Chacón, que és la prova fefaent que qualsevol subproducte pot arribar a Ministre, en aquest cas de la guerra, sense que el País s'en ressenteixi excessivament, que aquí es paeix tot.

Tornant a Pau Iglesias (si diem Podem, hem de dir Pau) el vaig escoltar l'altre dia a la xerrada que va tenir al sofà de Mejide. Déus, quanta inconsistència, quin poc de no res hi ha al darrere de líder?, de la que diuen serà la tercera força política a les eleccions vinents. I això que Mejide no el va estrényer, simplement va deixar que es retratés tot sol, el noi.

I aquest és el panorama que hi ha, mentre aquí estem marejant la perdiu que si si, si, no o alomojó, i és que això més que una tragèdia és un sainet amb tints melodramàtics, o un vodevil còmic amb urnes que s'obren i es tanquen. Tot plegat, és per emigrar al Senegal amb en Lluís Llach i quedar-s'hi.
- Francesc Puigcarbó 1.10.14

INTOCABLES


L'astrofísic britànic Stephen Hawking va confessar en una entrevista al diari espanyol 'El Mundo' que realment no creu... en l'existència de Déu. El científic, que pateix d'esclerosi lateral amiotròfica, va fer unes declaracions al diari espanyol durant el festival de ciència Starmus, celebrat la setmana passada a Tenerife (Illes Canàries, Espanya). Segons les seves paraules, és lògic que en el passat sense la comprensió de la ciència es cregués que Déu va crear l'Univers. No hi ha cap Déu, sóc ateu No obstant, "ara la ciència ofereix una explicació més convincent", va assegurar l'astrofísic. Però no hi ha cap Déu. Sóc ateu ", va assenyalar Hawking, i va afegir: "la religió creu en els miracles, però aquests no són compatibles amb la ciència".
A mi ja m'ho semblava, de fet de més jove deia que era agnòstic gràcies a déu, frase que recordo haver llegir d'Adolfo  Marsillach al llibre '100 españoles y Dios' de Josep Maria Gironella. Més endavant, o amb el pas dels anys he perdut les gràcies i els déus i m'he quedat en agnòstic a seques, però Déu i la Constitució són intocables, i costarà d'eradicar l'un i canviar l'altre, per això s'haurien de rebelar les masses, i em sembla que no estàn per la labor, encara que a vegades ho sembli. 
- Francesc Puigcarbó 1.10.14

30/9/14

DE POLS I LLOTS



L'expresident Tarradellas va dir allò de què en política es pot fer tot menys el ridícul, el qual no deixa de ser molt relatiu, atès qui... fa el ridícul gairebé mai n'és conscient i l'apreciació del contrari sempre es interessada. Però el que no es pot fer en política és amagar el cap sota l'ala, ningunejar i intentar aixafar al contrari.

Hi ha una dita castellana que diu 'aquellos polvos trajeron estos lodos', i sol complir-se. Llegint la història al revés, no cal ser molt espavilar per adonar-se que hem arribat on som ara a Catalunya, per un fet anterior, la ribotada a l'Estatut que va fer Maragall, tant mal vist en aquells moments per federalista, causa que abraça ara el que en queda del PSC, un Estatut recorregut pel Pp de Rajoy, amb aquelles recollides de signatures publicitades arreu. Un Estatut que tampoc era res de l'altre món, però que entre tots se'l varen carregar i ara uns i altres en paguem les conseqüències. I com amb aquest personal no hi ha res a fer, vegis com avui Werth i el PNB s'han posat d'acord amb el tema de la Lomce mig d'amagatotis aprofitant el soroll de la velocitat supersònica del Tribunal Inconstitucional, per tant no hi ha més solució que tirar endavant el carro, caigui qui caigui, peti qui peti, no en seria massa partidari, però és que no hi ha cap altre opció. I consti que ens hi han portat els uns i altres, però ja posats, s'ha de tirar endavant. Això, o fer el ridícul, i consti que no el fa només el Sr. Mas, el fem tots els catalans.

En el fons, i ja ho he dit en més d'una ocasió, el problema és de PIB, i el de Catalunya és molt més alt que el del País Basc, i això nostre, Espanya no s'ho pot permetre  - per les bones -.
- Francesc Puigcarbó 30.9.14

CIVILITZACIÓ I FRIVOLITAT


Com suportaríem la massa i la profunditat gastada de les obres i de les obres mestres, si esperits... impertinents i deliciosos no haguessin afegit a la seva trama les franges d'un menyspreu subtil i de primaverals ironies? I com podríem suportar els codis, els costums, els paràgrafs del cor que la inèrcia i el benestar han superposat als vicis intel·ligents i fútils, si no existissin aquests éssers xalants el refinament del quals els col·loca juntament als cims i al marge de la societat? 
Cal estar agraïts a les civilitzacions que no han abusat del que és seriós, que han jugat amb els valors i que s'han delectat en engendrar-los i destruir-los. Es coneix fora de les civilitzacions grega i francesa una demostració més lúcidament festiva de l'elegant no res de les coses? El segle d'Alcibíades i el segle XVIII francès són dues fonts de consol. Mentre que no és fins al seu últim estat, fins a la dissolució de tot un sistema de creences i costums, quan les altres civilitzacions van poder gaudir de l'exercici alegre que dona un gust d'inutilitat a la vida. 
En plena maduresa, en plena possessió de les seves forces i del seu futur, aquests dos segles van conèixer el fàstic despreocupat de tot i permeable a tot. Hi ha millor símbol d'això que Madame Deffand, vella, cega i clarivident, que, tot i que execrava la vida, era agradosa però dels esbarjos de l'amargor? 
Ningú arriba tot d'una a la frivolitat. És un privilegi i un art; és la recerca del superficial per aquells que havent advertit la impossibilitat de tota certesa, han adquirit fàstic per ella; és la fugida lluny d'aquests abismes naturalment sense fons que no poden portar enlloc. 

Queden, però, les aparences: per què no elevar-les al nivell d'un estil? Això és el que permet definir tota època intel·ligent. S'arriba a concedir més prestigi a l'expressió que l'ànima que la sustenta, a la gràcia que a la intuïció; l'emoció mateixa es torna cortès. L'ésser lliurat a si mateix, sense cap prejudici d'elegància, és un monstre; no troba en si més que zones fosques, on ronden, imminents, el terror i la negació. Saber, amb tota la seva vitalitat, que un es mor i no poder ocultar-ho, és un acte de barbàrie. Tota filosofia sincera renega dels títols de la civilització, la funció consisteix a tamisar els nostres secrets i disfressar-los d'efectes buscats. Així, la frivolitat és l'antídot més eficaç contra el mal de ser el que s'és: gràcies a ella enganyem al món i dissimulem la inconveniència de les nostres profunditats. Sense els seus artificis, com no enrogir de tenir una ànima? Les nostres solituds a flor de pel...l, quin infern per els altres! Però és sempre per a ells i de vegades per a nosaltres mateixos per a qui inventem les nostres aparences ... EM.Cioran 
- Francesc Puigcarbó 30.9.14

29/9/14

14 MICROCONTES DE PERE CALDERS


PERE CALDERS (1912-1994) - L'escriptor, mort fa vint anys, havia nascut el 29 de setembre del 1912.


1. Nota biogràfica
Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

2. Història castrense
Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.

3. Discreció
Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

4. El mirall de l’ànima
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

5. L’exprés
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

6. Miratge
L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

7. Obcecació
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

8. De quan les bèsties parlaven
«Hi ha una tendència excessiva a afalagar les femelles. S’ha parlat molt de la gallina, i gens de mi, que sóc el gall dels ous d’or.»

9. Falsa modèstia
Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces.

10. Copyright
Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.

11. Ars poètica
Li va sortir una rima preciosa, d’aquelles que poden salvar un poema. Però havia nascut vídua, abandonada de parella que la justifiqués, i es va quedar sola a final de ratlla, sense que cap llei mètrica acudís al seu socors. Si no s’hi troba remei, coses així ens amargaran la vida.

12. No se sap mai
De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

13. Val més no tocar-ho
Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir.
I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte.

14. Qüestions de tràmit
Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.

- Francesc Puigcarbó 29.9.14

SAMSUNG KEYSTONE 2


Feia dies que el mòbil feia el beneit, el carregaves a primera hora del matí i l'endemà ja estava sense bateria, i això que no el faig servir gens, té deu anys i com no té whatshap ni res d'això, pràcticament està inoperant. Vaig anar a la Plaça d'Espanya on té una botiga en Malik, que no se si és paqui o indi. Total que em vaig quedar una bateria nova, però el rendiment del fòtil seguia sent el mateix, durava un dia i prou, sense trucar, només pel sol fet d'estar engegat,
Avui, innocent de mi, he anat a una botiga de Movistar. Aquesta és la relació dels fets:

-Bona tarda senyoreta, voldria un mòbil nou, el vull senzill, el més senzill que tingui. Mirim els punts a veure per quan em surt...
- Això dels punts ja no és fa, senyor, el més senzill li costarà 22 euros i és tàctil.
- No el vull tàctil senyoreta, ni que faci fotos, ni que tingui internet ni wahtshap. Veurà, és tan senzill com que el vull per trucar i rebre trucades.
- Ho sento senyor, però tots els telèfons que tenim aqui són tàctils, amb internet etc., a més, la seva targeta ja no val per aquests telèfons i n'hi hauria de fer una nova que costa 7 euros amb 50 cts.
- No teniu telèfons que no siguin tàctils?, i saps on en puc trobar?
- Fora que sigui al Corte Anglès o a algun Paqui, a les botigues Movistar no en trobarà.

L'he deixat per inútil i m'he arribat fins a la plaça d'Espanya, en Malik en tenia, i per 20 euros tinc un mòbil SAMSUNG Keystone 2, que deu ser més antic que l'única neuroma del Mariano, però que funciona i serveix pel que jo el vull, trucar i rebre trucades.
- Francesc Puigcarbó 29.9.14

36 - URBANISME


Com passa amb les pel·lícules o les novel·les, tambè hi ha aforismes que envelleixen malament, o són només comprensibles a partir de tenir una certa edat acumulada. Aquest que és deliciós, en seria un d'ells. Al jovent se'ls hi ha d'explicar de que va l'aforisme,  o be ensenyar-los la foto de Manolo Moran, i ja posats, caldrà explicar-els-hi que era un 'Guardia Urbano', i de passada un Biscuter com el que surt de refiló a la foto:

36.- URBANISME - Art de pintar de blanc els cascos dels guàrdies de trànsit - JOAN FUSTER.
- Francesc Puigcarbó 29.9.14

PUJOL I EL CONTROL DE LA PARAULA

La confessió de Jordi Pujol el 25 de juliol va caure com una llosa sobre la societat catalana... De sobte, ens vam adonar que els damnificats per tants anys de poder indiscutible, revalidat a les urnes, érem molt més nombrosos del que sospitàvem. 
Multitud de damnificats en els mitjans de comunicació, en la política, en les empreses, en la cultura. La idealització excessiva del líder atonta al seu seguici. No és important si la confessió, amb dosis morals i d'expiació afegides, afecti o no al procés que vol dur a terme el govern català. El que compta és que hem viscut més d'una generació amb una democràcia de baix nivell, corrupta en les seves estructures, mentidera. 
Transcorrerà molt de temps fins que la societat catalana es recuperi de la confessió. En un estiu dels anys 90 li vaig comentar que corria per Barcelona que el seu fill Jordi cobrava comissions. M'ho va raonar i em va dir que tothom ho feia, però que el seu fill ho feia molt millor, més ràpid i amb millors resultats. 
En la seva extensa obra escrita figura escassament la paraula llibertat. Pujol no la considerava prioritària. Va poder passar indemne de les irregularitats greus que ara coneixem perquè controlava els mitjans de comunicació. La revista El Ciervo té el privilegi que mai es va doblegar a les seves pressions. Em consta pel que em deia Llorenç Gomis en plena hegemonia pujolista. 
El control de la paraula, de la veu i de la imatge. No esperava que un ximple descuit en l'execució del testament del seu pare Florenci el fes caure del pedestal de fang que s'havia construït. 

Publicat per Lluís Foix a la Revista El Ciervo - agost-octubre de 2014
- Francesc Puigcarbó 29.9.14

UNA PREGUNTA SENZILLA


Vol que Catalunya sigui un Estat? I en cas de resposta afirmativa, ¿vol que aquest Estat sigui independent?. Aquestes són les dues preguntes de la consulta a celebrar o celebrar-se o no celebrar-se o celebrar el dia 9 de novembre d'enguany.
I jo que no ho acabo d'entendre: si som un Estat, som sobirans i per tant independents, o sigui que la segona pregunta és que la que no acabo d'entendre. Actualment, no som un Estat, som un païs, o diuen que una Nació, aixó ja ens ho han explicat  moltes vegades, que estem oprimits, envaïts i que ens roben (els de fora i els de dins), o sigui que som un païs o nació sense Estat, perquè si aconseguissim ser un Estat ja seriem independents, encara que tambè tinc aquí dubtes: independents de qui, d'Espanya o d'Europa.
El que si em sembla que he entès, és que per anar bé, hauriem de votar molts, SI SI, encara que aquesta consulta no és vinculant.



En David Mas hauria de procurar replantejar-se la pregunta i fer-la més senzilla, a veure si jo, i diria que molta gent l'entén. Tot aixo en el suposit supositori que anem a votar el dia 9 de novembre, car de no ser així, pel motiu que sigui, en David Mas estarà tocat i enfonsat, car hauria de saber que no es la pregunta sinó la resposta la que incendia l'edifici, o en aquest cas, la NO resposta, encara que sigui per causes alienes a la organització.

- Francesc Puigcarbó 29.9.14

28/9/14

CAUSA DE LA CANONITZACIÓ


Àlvaro del Portillo fou beatificat ahir a Valdebebas (Madrid) pel cardenal Angelo Amato en representació del papa Francesc... El Papa Benet XVI el declarà venerable al juny del 2012. El Papa Francesc va signar el 5 de juliol del 2013 el decret que li reconeix un miracle. Per aquest miracle fou beatificat en un acte multitudinari celebrat el 27 de setembre del 2014 a Valdebebas, Madrid.

El miracle atribuït és la curació de José Ignacio Ureta, nascut a Xile el 10 de juliol del 2003 amb una hèrnia intestinal, una cardiopatia congènita i una malformació d'ambdós hemisferis cerebrals. En l'operació als dos dies de vida va patir una parada cardíaca amb hipotèrmia i tres crisis per falta d'oxígen, i dies després una insuficiència cardíaca aguda i una parada cardíaca de mitja hora. Els metges van pensar que era mort, però es va recuperar i el 2014 feia vida normal.

I algú va i s'ho creu, que l'Àlvaro va fer un miracle. Aquests de la secta de l'OPUS em segueixen sorprenent i fastiguejant per la seva obscena estulticia. Són els metges els que cada dia fan miracles, no les inocuitats metafísiques com Àlvaro del Portillo, que fou nomès un home, disfressat sota una sotana i prou, amb llums i ombres, com tots els homes.

I és que, ¿hi ha algun sant que passi la prova del cotó?. Potser ja n'hi ha prou d'aquesta obscena comèdia, que a més hem de pagar entre tots.
- Francesc Puigcarbó 28.9.14

QUINA BARRA!


L'exministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón ha ingressat aquesta mateixa setmana al Consell Consultiu de la Comunitat de Madrid... després que aquest dimarts dimitís del seu càrrec al no haver pogut tirar endavant la reforma de la llei de l'avortament. 

Va dir en el moment de comunicar la seva renuncia que deixava tots els càrrecs polítics i del partit. Tots? no"!

Des de dijous la pàgina web del Consell inclou l'exministre com a conseller permanent al costat de Joaquín Leguina, tots dos expresidents de la Comunitat de Madrid. La llei 6/2007 de 21 de desembre reguladora d'aquest òrgan consultiu estableix que els expresidents de la Comunitat de Madrid seran consellers permanents de caràcter vitalici, condició que poden demanar en qualsevol moment sempre que no hi hagi incompatibilitats. 
I dins de les incompatibilitats se cita "tot càrrec o ocupació a l'Administració pública, en situació de servei actiu, llevat dels de caràcter docent", a més del "exercici de càrrecs públics de representació popular". 
Com a conseller permanent, Ruiz-Gallardón ha de percebre la mateixa retribució prevista per als consellers del Govern regional, ia més la Comunitat de Madrid li proporcionarà "el suport personal i els mitjans materials que necessiti per al desenvolupament de les seves funcions representatives", segons el reglament del Consell. Aquesta retribució és de 8.500 euros bruts mensuals, una xifra que ha criticat el portaveu d'UPyD a l'Assemblea de Madrid, Luis de Velasco, assegurant que l'exministre "té més sort que milions d'aturats i aspirants a mileurista d'aquest país: no està ni un dia a l'atur i ja li donen un sou milionari ". 
El Consell Consultiu costa actualment al ciutadà 4,3 milions d'euros a l'any i "no és més que una rèplica a escala autonòmica del Consell d'Estat, un organisme que podria realitzar les mateixes funcions sense despesa addicional per als madrilenys".  Durant tot 2013 el Consell va rebre un total de 682 consultes. Està format per deu membres: el president, Ignacio Astarloa, dos consellers permanents, Leguina i Ruiz-Gallardón, sis consellers electes i un secretari general."

Ja veieu que al Senyor Gallardon se li ha girat poca feina i molt ben pagada. Quina barra!
- Francesc Puigcarbó 28.9.14

POLARIS


El resplendor de l'Estrella Polar penetra per la finestra nord de la meva càmera. Allà brilla durant totes... les hores espantoses de negror. I durant la tardor, quan els vents del nord gemeguen i maleeixen, i els arbres del pantà, amb les fulles vermelloses, murmuren coses en les primeres hores de la matinada sota la lluna minvant i banyuda, m'assec al costat de la finestra i contemplo aquesta estrella. A la part alta tremola lluent Cassiopea, hora rere hora, mentre l'Óssa Major s'eleva pesadament per darrere d'aquests arbres amarats de vapor que el vent de la nit balanceja. Abans de trencar el dia, Arcturus parpelleja vermellós per sobre del cementiri del turó, i la cabellera de Berenice resplendeix espectral allà, en l'orient misteriós; però l'Estrella Polar segueix mirant amb recel, fixa en el mateix punt de la negra volta, parpellejant espantosament com un ull insensat i vigilant que pugna per transmetre algun estrany missatge, encara que no recorda res, tret que un dia va rebre un missatge per transmetre. No obstant això, quan el cel s'ennuvola, aconsegueixo agafar el son.

Mai oblidaré la nit de la gran aurora, quan jugaven sobre el pantà els horribles centelleigs de la llum demoníaca. Després dels centelleigs varen on arribar els núvols, i després el somni.

I sota una lluna minvant i cornuda, vaig veure la ciutat per primera vegada. S'assentava, callada i somnolenta, sobre un altiplà que s'alçava en una depressió entre pics estranys. Les seves muralles eren d'horrible marbre, igual que les seves torres, columnes, cúpules i paviments. Als carrers hi havia columnes de marbre a la part superior on s'alçaven esculpides imatges d'homes greus i barbuts. L'aire era càlid i manso. I a la part alta, tot just a deu graus del zenit, brillava vigilant aquesta Estrella Polar. Molt de temps vaig estar contemplant la ciutat sense que arribés el dia. Quan el vermell Aldebaran, que parpelleja a baixa altura sense posar-se, portava ja fet un quart del seu camí per l'horitzó, vaig veure llum i moviment en les cases i els carrers. Formes estranyament vestides, a un temps nobles i familiars, deambulaven sota la lluna minvant i banyuda; els homes parlaven sàviament en una llengua que jo entenia, si bé era diferent de la que coneixia. I quan el vermell Aldebaran va haver recorregut més de la meitat del seu trajecte, va tornar el silenci i la foscor.

En despertar ja no vaig ser el d'abans. Havia quedat gravada en la meva memòria la visió de la ciutat, i en la meva ànima havia despertat un record boirós, de la naturalesa del qual no n'estava llavors segur. Després, en les nits de cel ennuvolat que podia dormir, vaig veure sovint la ciutat; unes vegades sota els raigs càlids i daurats d'un sol que mai es posava i girava al voltant de l'horitzó. I a les nits clares, l'Estrella Polar em mirava de reüll com no ho havia fet mai.

Gradualment, vaig començar a preguntar-me quin podia ser el meu lloc en aquella ciutat de l'estrany altiplà entre estranys pics. Content al principi de contemplar el paisatge com una presència incorpòria que tot ho observava, vaig desitjar després definir la meva relació amb ella, i parlar amb els homes greus que diàriament discutien a les places. Em vaig dir a mi mateix: "Això no és un somni, doncs, ¿per quin mitjà puc provar que és més real aquesta altra vida de les cases de pedra i maó, al sud del sinistre pantà i del cementiri del turó, on cada nit l'Estrella Polar albira furtiva per la meva finestra? "

Una nit, mentre escoltava el discurs en la gran plaça de nombroses estàtues, vaig experimentar un canvi, i vaig notar que per fi tenia forma corporal. Però no era un estrany als carrers de Olathoe, la ciutat de l'altiplà de Sarkia, situada entre els pics Noton i Kadiphonek. Era el meu amic Alos qui parlava, i el seu discurs era grat a la meva ànima, ja que era el discurs de l'home sincer i del patriota. Aquesta nit vaig tenir notícia de la caiguda de Daikos i de l'avanç dels inuts, dimonis rabassuts, grocs i horribles que cinc anys abans havien sorgit del desconegut occident per assolar els confins del nostre regne i assetjar moltes de les nostres ciutats. Un cop preses les places fortificades al peu de les muntanyes, el seu camí quedava ara expedit cap a l'altiplà, llevat que cada ciutadà resistís amb la força de deu homes. Doncs les rabassudes criatures eren poderoses en les arts de la guerra, i no coneixien els escrúpols d'honor que impedien als nostres homes alts i d'ulls grisos, habitants de Lomar, emprendre una conquesta despietada.

El meu amic Alos manava totes les forces de l'altiplà, i en ell es xifrava l'última esperança del nostre país. En aquest moment parlava dels perills que calia afrontar i exhortava als homes de Olathoe, els més braus dels lomarians, a perpetuar la tradició dels seus avantpassats, els qui en veure's obligats a abandonar Zobna i desplaçar-se cap al sud davant l'avanç de els gels (fins i tot els nostres descendents hauran de deixar un dia les terres de Lomar), van escombrar gallarda i victoriosament als gnophkehs, caníbals peluts i de llargs braços que s'oposaven al seu pas. Alos m'havia rebutjat com guerrer, ja que era feble i propens a estranys desmais quan em sotmetia a la fatiga i l'esforç. Però els meus ulls eren els més aguts de la ciutat, tot i les llargues hores que jo dedicava cada dia a l'estudi dels manuscrits Pnakótics i del saber dels Pares Zbanarians; de manera que el meu amic, no volent condemnar-me a la inacció, em va concedir el penúltim deure en importància: em va enviar a la talaia de Thapnen per fer allà d'ulls del nostre exèrcit. En cas que els inuts intentessin conquerir la ciutadella per l'estret pas que hi ha darrere del pic de Noth, i sorprendre per allà a la guarnició, jo havia d'encendre el senyal de foc que advertia als soldats que esperaven, i salvar la ciutat de seva immediata destrucció.

Vaig pujar sol a la torre, ja que els homes forts eren tots necessaris avall en els congostos. Tenia el cervell dolorosament esmussat per l'excitació i el cansament, ja que no havia dormit des de feia molts dies; però la meva resolució era ferma, ja que estimava la meva terra natal de Lomar, i la marmòria ciutat de Olathoe, situada entre els pics Noton i Kadiphonek.

Però quan estava a la cambra més alta de la torre, vaig percebre la lluna  vermella, sinistra, minvant, cornuda, tremolant entre els vapors que flotaven sobre la llunyana vall de Banof. I a través de la seva obertura del sostre veia brillar la pàl·lida Estrella Polar, parpellejant com si estigués viva, i mirant furtiva com un dimoni de temptació. Crec que el seu esperit em va xiuxiuejar consells malvats, sumint-me en traïdora somnolència amb una rítmica i condemnable promesa que repetia una i altra vegada:

"Dorm, guaita, fins que les esferes girin set mil anys i jo torni al lloc on ara cremo. Després, altres astres sorgiran En l'eix del cel astres que assoseguen, astres que beneeixen. Només quan la meva òrbita conclogui torbarà el passat la teva porta".

En va vaig tractar de vèncer la meva somnolència, intentant relacionar aquestes estranyes paraules amb algun dels sabers celestes que jo havia après en els manuscrits Pnakótics. El meu cap, pesat i vacil·lant, es va doblegar sobre el meu pit; i quan vaig tornar a mirar, va ser en un somni, i l'Estrella Polar somreia burleta a través d'una finestra, per sobre dels horribles i agitats arbres d'un pantà somiat. I encara continuo somiant.

En la meva vergonya i desesperació, crido de vegades frenèticament, suplicant a les criatures somiades del meu voltant que em despertin, no fos cas que els inuts pugin furtivament per darrere del pic de Noton i prenguin la ciutadella per sorpresa; però aquestes criatures són dimonis: es riuen de mi i em diuen que no ho son. Es burlen mentre dormo; mentrestant, pot ser que els enemics rabassuts i grocs s'estiguin apropant a nosaltres amb sigil. He faltat al meu deure i he traït la marmòria ciutat de Olathoe. He estat deslleial a Alos, el meu amic i capità. No obstant això, aquestes ombres dels meus somnis es burlen de mi. Diuen que no hi ha cap terra de Lomar, excepte en els meus nocturns desvaris; que en aquestes regions on l'Estrella Polar brilla a la part alta, i on el vermell Aldebaran s'arrossega lentament per l'horitzó, no hi ha hagut res més que gel i neu durant mil·lennis, ni altres homes que aquestes criatures rabassudes i grogues, marcides pel fred, que es diuen "esquimals".

I mentre escric en  la meva culpable agonia, frenètic per salvar la ciutat el perill de la qual augmenta a cada instant, i lluito en va per alliberar-me d'aquest malson en la qual sembla que estic en una casa de pedra i de maons, al sud d'un sinistre pantà i un cementiri dalt d'un turó, l'Estrella Polar, perversa i monstruosa, mora des de la negra volta i parpelleja horriblement com un ull insensat que pugna per transmetre algun missatge; encara que no recorda res, tret que un dia va tenir un missatge que transmetre.

Polaris
[Conte. Text complet.]
H.P. Lovecraft
CIUDADSEVA.COM
- Francesc Puigcarbó 28.9.14

27/9/14

PER UN SI PER UN NO


Recordo haver escrit: sovint, els homes diem que les dones són complexes, i contestar-me: tant de bo tinguéssim nosaltres la seva... senzilla complexitat. I aquest és el secret de la comprensió de l'etern femení, no és fàcil però té el seu que.... Quan un home diu no!, és no! i si diu si!, és si!, però en les dones no és ben  així; un no femení, pot ser un si, un potser, o un que no ho veus que si burru, o a l'inrevés un si, pot ser molt condicionat, i significar un no. Aquest és el secret de la comprensió de l'etern femení, si és que hi ha secret. De totes maneres a les dones com als homes, el més important no és comprendre'ls, només cal respectar-los i estimar-los, amb aixó és més que suficient, almenys a mi m'ha anat fins ara, molt bé.
- Francesc Puigcarbó 27.9.14

EN ELS LÍMITS DE LA PREVARICACIÓ


El govern espanyol podria incórrer en un delicte de prevaricació, si suspèn la consulta del dia 9 de... novembre, sabent que aquesta es fa d’acord a la legalitat, digui el que digui el TC. Aquest és un raonament del tot correcte. Cal recordar en aquest sentit que la Llei de consultes de Catalunya que es va tramitar al Parlament, va ser avaluada per  pel consell de garanties estatutàries, per tal d’assegurar que en cap cas pugui ser qualificada d’inconstitucional.
La Generalitat té competències exclusives per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria de  audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, amb l’excepció expressa de les anomenades consultes populars per via de referèndum que necessita el permís exprés de l’Estat. Aquesta llei conté els elements diferenciadors suficients com per no ser considerada referendària, atès que tant el cens com l’edat per votar, son diferents a les previstes en la Llei espanyola.

Per tant, si les tesis dels parlamentaris que han elaborat la Llei catalana de consultes es confirmen, la convocatòria del 9N podria ser legal, i a partir d’aquí adquireix gran rellevància el que deia el passat més d'agost l’alcalde Trias sobre la possibilitat que el govern espanyol prevariqués si anul·lava una consulta feta sobre una base del tot legal. De ser així seria un fet molt greu, que sen dubte podria comportar El govern espanyol podria incórrer en un delicte de prevaricació, si suspèn la consulta del dia 9 de novembre, sabent que aquesta es fa d’acord a la legalitat. Aquest és un raonament del tot correcte. Cal recordar en aquest sentit que la Llei de consultes de Catalunya que s va aprobar al Parlament, ha estat avaluada per  pel consell de garanties estatutàries, per tal d’assegurar que en cap cas pugui ser qualificada d’inconstitucional.

La Generalitat té competències exclusives per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria de  audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, amb l’excepció expressa de les anomenades consultes populars per via de referèndum que necessita el permís exprés de l’Estat. Es preveu que aquesta llei vigent des fa una dies, conté els elements diferenciadors suficients com per no ser considerada referendària, atès  que tant el cens com l’edat per votar, son diferents a les previstes en la Llei espanyola.

Estem en un cul-de-sac, ells i nosaltres, a veure com ens en sortim sense prendre gaire mal.
- Francesc Puigcarbó 27.9.14

BERENAR AMB PA VI I SUCRE


"Hoy por la mañana, sábado 27 de septiembre, en el interior del cráter, el presidente de la Generalitat... Artur Mas, firmará el decreto de convocatoria de la consulta soberanista del 9 de noviembre, decreto del que aconsejo leer con mucha atención el preámbulo. A partir de ese momento, once de la mañana, se organizará un revuelo fenomenal bajo el epígrafe “desafío catalán”. Por la noche ya nos habremos olvidado de la comparecencia de Jordi Pujol. Y el domingo, el lunes y el martes, y el miércoles…, a medida que la musculatura del Estado, impasible el ademán, haga frente al “desafío” y todo sean proclamas, recursos y emociones, la comparecencia de Pujol habrá quedado reducida a una nota a pie de página. Pero el cráter seguirá ahí..."

Aixì acaba l'article d'avui a la Vanguardia d'Enric Juliana, del que recomano fefaenment la lectura,  és impecable, una anàlisi diseccionada de la situacio actual de Catalunya i de Jordi Pujol, que, per cert, ahir a la sessió del parlament, se'ls va berenar a tots amb pa vi i sucre, malgrat tot, està en forma, Pujol en estat pur, encara que amb excuses de mal pagador ....
- Francesc Puigcarbó 27.9.14

GENÈTICAMENT ESCÈPTIC


Els qui com un servidor, som genèticament escèptics, i amb un aparent eclecticisme que en realitat amaga o... dissimula una gran manca de criteri, estem condemnats a trobar bé gairebé tot el que fan els altres, menysvalorant el que és propi, i per més inri, ja donem per fet que sempre hi haurà algú que trobara malament el que fem nosaltres. I això no és modèstia, ni falsa modèstia, simplement és així. De fet ser i exercir d'escèptic té les seves avantatges: elimina de sóc arrel la possibilitat de patir de vanitat i enveja, que són de molt i mal patir, i no necessites creure en res.
- Francesc Puigcarbó 27.9.14

26/9/14

NOSALTRES ENSENYEM VIDA, SENYOR

Descontexto és un blog molt interessant que gestionen des de Xile Carlos Almonte & Juan Carlos Villavicencio. En aquest... blog es publica molta literatura y també molta poesia. Avui però, han publica un poema especial: Nosotros enseñamos vida, señor”, de Rafeef Ziadah.















Hoy 
mi cuerpo 
fue una masacre televisiva 
que tuvo que adaptarse 
a clips de sonido 
y limitación de palabras, 
Hoy 
mi cuerpo 
fue una masacre televisiva 
que tuvo que adaptarse 
a clips de sonido 
y limitación de palabras, 
lo suficientemente 
rellenas con estadísticas, 
contadores, medidas, respuestas 
para las que he tenido 
que perfeccionar mi inglés 
y he aprendido mis resoluciones 
de las Naciones Unidas 
pero aún así 
él me ha preguntado:
“Srta Ziadah 
¿no piensa que todo se arreglaría 
si dejasen de enseñar tanto odio a sus hijos?”” 
Pausa. 
Busqué dentro de mí la fortaleza 
para ser paciente, 
pero la paciencia no está 
en la punta de mi lengua 
mientras las bombas 
caen sobre Gaza. 
La paciencia simplemente 
se ha escapado de mí. 
Pausa. 
Sonrisa. 
“Nosotros enseñamos vida, 
señor.”
Rafeef, 
recuerda sonreír. 
Pausa. 
“Nosotros enseñamos vida, 
señor.” 
Nosotros, los palestinos 
enseñamos vida 
después de que ellos, 
hayan ocupado el último cielo. 
Nosotros 
enseñamos vida 
después de que ellos 
hayan construido sus asentamientos 
y sus muros del Apartheid, 
después del último cielo. 
“Nosotros enseñamos vida, 
señor.” 
Pero Hoy mi cuerpo 
fue una masacre televisiva 
fabricada para adaptarse 
a clips de sonido 
y limitación de palabras. 
“Pero, danos tan solo 
una historia, 
una historia humana 
sabes, 
esto no es política 
nosotros tan solo queremos 
hablarle a la gente sobre ti y tu gente 
así que danos una historia humana 
no menciones las palabras 
Apartheid y ocupación 
esto no es política 
tienes que ayudarme, 
como periodista, 
a ayudarte a contar tu historia, 
la cual no es una historia política.” 
Hoy mi cuerpo 
fue una masacre televisiva. 
“¿Qué hay si nos das la historia 
de una mujer de Gaza 
que necesita medicación? 
¿Qué hay acerca de ti? 
¿Tienes los huesos lo suficientemente rotos” 
para cubrir a tu hijo, 
entregarme a tu muerto, 
y darme la lista de sus nombres 
en un límite de 1200 palabras?” 
Hoy mi cuerpo 
fue una masacre televisiva, 
fabricada para adaptarse 
a clips de sonido 
y limitación de palabras, 
y movido por aquellos insensibles 
a la sangre de terroristas. 
Pero ellos lo sienten. 
Lo sienten 
por el asedio sobre Gaza. 
Así que les di las resoluciones 
de las Naciones Unidas 
y las estadísticas, 
y lo condenamos, 
y lo lamentamos, 
y lo rechazamos. 
Esto no son dos bandos iguales, 
ocupante y ocupado, 
y un centenar de muertos, 
dos centenares de muertos, 
y un millar de muertos 
y entre medio de este 
crimen de guerra y masacre, 
he construido palabras 
y sonrisas no exóticas, 
sonrisas no terroristas, 
y conté y reconté, 
un centenar de muertos, 
dos centenares de muertos, 
un millar de muertos, 
¿hay alguien ahí fuera? 
¿Habrá alguien que escuche? 
Desearía poder llorar 
sobre sus cuerpos, 
desearía poder correr 
a cada campo de refugiados 
y sostener a cada niño, 
taparles los oídos para que no 
tengan que escuchar 
el sonido de las bombas 
por el resto de sus vidas, 
como yo hago. 
Hoy mi cuerpo 
fue una masacre televisiva 
y dejarme decir que 
no hay nada que 
vuestras resoluciones 
de las Naciones Unidas 
hayan hecho 
jamás sobre esto 
y ningún clip de sonido 
que haga 
no importa 
cuan buen inglés tenga, 
ningún clip de sonido, 
ningún clip de sonido 
ningún clip de sonido 
les devolverá 
a la vida, 
ningún clip de sonido 
arreglará esto. 
“Nosotros enseñamos vida, 
señor. 
Nosotros enseñamos vida, 
señor. 
Nosotros los palestinos 
nos levantamos cada mañana 
para enseñarle al resto del mundo 
vida, señor”. 

- Francesc Puigcarbó 26.9.14

D'UN TREN I LES RIUADES DEL 62


Ahir es varen complir 52 anys de les inundacions del Vallès, la pitjor catàstrofe natural de la història... de la província de Barcelona. La riuada va causar més de 600 morts registrats (moltes víctimes ni tan sols estaven empadronades, cosa que va dificultar el recompte) i va deixar a la misèria més de 12.000 damnificats. Les poblacions més afectades van ser Terrassa, Rubí i Sabadell. A Nació digital parlen avui en commemorar aquell da fatídic, de la historia d'un tren que va salvar desenes de vides, i fa dos anys amb motiu dels cinquanta anys vaig explicar les meves vivencies d'aquell dia. No se si ja hi havia canvi climàtic al 1962, o simplement aquestes coses passen de tan en tant i toca a qui toca.


- Francesc Puigcarbó 26.9.14