últims escrits

INFORMACIÓ

OPINIÓ

DESTACATS



I un diumenge a mig matí ensopegues amb aquesta fotografia que és com un cop de puny a l'estomac, que et remou la consciència, i et fa sentir petit i miserable, en veure aquest esforç, aquesta voluntat d'aquests nanos, mentre tu et queixes de cinquanta mil foteses de no res. La imatge pertany al documental 'Cami a l'escola' de Pascal Plisson, del que us deixo el tràiler. 




Trobe intel·lectualment pertorbador que s'escriga 'societat de consum'  quan allò  que es pretén de dir és 'neocapitalisme'. 
La societat de consum la formen les masses i, tot o gairebè tot el que fins ara s'ha dit o escrit d'elles, ho han dit i ho han escrit gent que, per definició no en formen part.  Caldria aclarir que la massa no es constitueix per la devaluació de les classes culturalment superiors, les quals avui es mantenen tan altes com sempre, o més. Ben al contrari, la massa es forja amb l'ascensió de capes socials molt extenses. - JOAN FUSTER.
Joan Margarit acaba de publicar 'Des d'on tornar a estimar'. A Nació digital li fan una interessant entrevista al mestre dels poetes, un dels pocs poetes que ha conseguit emocionar-me de veritat, sobretot a càlcul d'estructures, lo que no treu que el titol en que encapçalo l'escrit, i són paraules d'ell, sigui una bestiesa, el món no l'embruta un mal poema, sinó altres coses molt pitjors i mira que un mal poema ho és de dolent, però aixó sempre és relatiu i depèn de la mirada que el llegeix.

"Joan Margarit em confessa que avui pràcticament no té veu. Amb tot, hi ha veus que mai no mostren símptomes de defalliment, que ressonen –a través de sales, mobles i ecos– com si volguessin fer evident la resistència a través de l'espai i del temps. Potser justament per això, a Joan Margarit avui la veu tampoc no li tremola.

Acaba de publicar Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015), un poemari sec i tendre alhora, que fa que ressonin aquells freds dels primers poemes, però també l'aspror dels darrers. Rodejats de música i de llibres, parlem de poesia, de llengua i de país en una sala que és molt més que una sala d’estar. Potser perquè "estimar és un lloc", que la poesia també és un lloc. Algun indret semblant a aquest que compartim durant una estona, parlant de la veu que ressona en el seu nou poemari.

–El llibre comença amb el poema "Estimar és un lloc", tot un punt de partida que ens fa fer un viatge circular ple d'interrogants vitals. Ha trobat aquest lloc des d'on estimar?

–És molt difícil de parlar d’un llibre de poesia. Començo amb la certesa que "estimar és un lloc", però també sé que mai és al mateix lloc. S'hi afegeix, també, que no només canvia de posició en l’espai i en el temps, sinó que també canvia d’aspecte, de circumstàncies i de característiques. A diferència de la prosa –que parla de coses diferents i sempre diu el mateix–, la poesia no desvetlla veritats noves. La poesia sempre parla del mateix i acaba dient coses diferents. Tractava de buscar la manera d'explicar la història d’aquesta persecució que fem per trobar el lloc des d’on tornar a estimar.

–Parla de "persecució" i el llibre ofereix sempre aquesta sensació de trànsit, de trajecte. Aquest primer poema ens ofereix la vista d'un paisatge des de l'interior d'un tren quan, de sobte, alguna cosa ens crida l’atenció. Més endavant diu que "la poesia és una conseqüència d’una cosa que no ha existit mai". Escrivim perquè ens obstinem a buscar i a aconseguir aquesta cosa?

–Tots sabem, des de fa mil·lennis, que el problema és la capacitat que tenim d’estimar. Per això les societat han hagut de respondre inventat-se unes normes per tal de ser bones persones. En aquest sentit, el camí cap a l’amor és l’admiració: no pots estimar ningú a qui no admiris. I tampoc pots admirar a ningú que no puguis estimar. I parlo d'una admiració que no és la de babau, perquè l’autèntica admiració és molt recòndita i íntima. Una de les persones a qui més he admirat a la meva vida és la meva àvia... i amb prou feines sabia llegir.

–Precisament la vellesa, i també la infantesa, ocupen un espai preeminent en el teixit del llibre. Fent un salt al darrer poema, diu que "si vull trobar què sóc no puc buscar / més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell".

–Tot són passos que anem fent al llarg de la vida per trobar el lloc des d’on estimar, com et deia. I això es fa molt més evident al final, a la senectut. Aquesta etapa té una característica molt semblant a la de la infància, precisament. Perquè, de sobte, s’aturen tots els moviments confusos que has tingut a la vida.

–Coincideix que són dues etapes vitals on tot és més original, allunyat de la superficialitat i de l'artifici.

–Per això em sembla tan delicada la manipulació que fem dels nens, no només quan l'impulsem a unes ideologies concretes o li fem fer coses que no són les que li pertoquen a la seva edat. Caldria que els deixéssim més tranquils. Quan veus un nano, el dia de Reis, rodejat d’aparells, a mi em fa més aviat pena. En canvi, em produeix molta alegria veure un nano jugant, tot sol o acompanyat, sense res, amb un pal o amb un simple bastó. És una imatge d’una potència tremenda, un moment on tot es posa en joc. I totes aquestes coses van fent una mena de fil conductor del llibre, que es sustenta sobretot en unes reflexions que l’acompanyen al llarg del seu recorregut.

–Quines?

–En primer lloc, tenir molt clar què és la poesia i per a què serveix. Actualment, l'ésser humà viu en una intempèrie molt agressiva, i que estem sols a l'univers, malgrat tot. Qui millor n’ha parlat ha estat Jacques Monod, premi Nobel anglès de l’any 1965, que va estudiar el càlcul de probabilitats que fa que unes partícules elementals acabin sent una cèl·lula. La probabilitats són mínimes. Són tan mínimes, que són molt més fàcils les probabilitats de col·lapses en el macro-univers. Som fruit d’un atzar que és molt poc probable que es torni a repetir. En tot cas, aquesta intempèrie té dues vessants a les quals l’ésser humà s’hi ha hagut d’adaptar. La primera, la intempèrie física, que és una qüestió que resol la ciència: si tu tens fred, engegues la calefacció o et poses un jersei. Però també hi ha la intempèrie moral, una cosa que no estava prevista a les partícules elementals. I aquesta intempèrie és feta de pèrdues, perquè l'ésser humà està sotmès a pèrdues i a errors.

–És aquí on la poesia s'activa i ocupa un lloc predominant i necessari?

–A la intempèrie moral només podem fer-hi font amb unes quantes coses: amb la literatura, la poesia, la música, la filosofia, les belles arts, fins i tot –per a molta gent– la religió. I prou, no hi ha res més. Si a tu se’t mor una filla, les úniques coses que et poden ajudar són aquestes, i res més. Però no pots dir que Mozart et resoldrà la mort de la teva filla. A algú que el necessiti li has de preguntar: quan de temps fa que escoltes Mozart? Si et diu que mai, Mozart no li servirà de res.

-Només així funciona.

–La cultura té una immensa pega: que quan l’has de fer servir com a eina de suport, ja has de portar "els deures fets". Al llarg d'aquesta vida, una persona estarà sotmesa, tard o d’hora, a embranzides de la intempèrie moral i és prudent donar-li unes eines que en direm "cultura i educació".

–Un aprenentatge que és imprescindible que es doni a la primera part d’aquesta vida.

–Hi ha una part important de la classe política que ha donat l'esquena a la cultura i que es pensa que la cultura és un adorn, un luxe. Per això la primera retallada sempre és per a la cultura. Però la cultura no és cap luxe! És una eina contra la intempèrie moral. La societat que no té cap eina contra la intempèrie té un cap com un ordinador amb milions de gigues, però absolutament buit. Preparat per a tot, però buit. Amb una mica de misèria física i les 10 milions gigues buides tens un terrorista! Això és un terrorista: algú sense cultura i amb una mica de misèria. Ho cuines a foc lent tens i ja tens un personatge absolutament sinistre. La cultura no és dir-li que la nena estudiï piano i que així trobarà un marit millor. La nena ha de tocar el piano perquè, quan se li mori una filla, tingui una cosa a la qual agafar-se per sobreviure. Aquest és el riu subterrani que va de punta a punta d’aquest llibre.

–Agafant aquest fil, connecto de nou amb l’obertura del llibre, amb aquell personatge que mira el passatge des d’un tren. Al final, acabem el llibre a l’andana, mirant els trens que "van passant a frec". Un altre dels trajectes que fa el llibre seria aquest, el de la infantesa a l’instant final, dibuixat al llibre d’una manera molt circular.

–Sí, és un viatge contemplatiu on l’única missió que sembla encomanada és la de penetrar en aquest món que dóna voltes amb la màxima honestedat possible. I això crea moltes confusions, fins i tot ens pot fer creure que som aquí per fer diners o per tenir poder polític. Si només ets aquí 70 o 80 anys, en el millor dels cassos, no hi ha temps per a això. És aquest el misteri del recorregut: què faig mentre passo per aquí? És una decisió molt personal, però per prendre-la també necessites eines.

–Sembla que vulgui definir això que passa en l'actualitat. Tot és immediat, ràpid, i no parem de tenir la mirada fixada en les maquinetes i en les pantalles, com alienats de la realitat.

–Clar. He anat a París fa molt pocs dies. Sis hores i mitja en tren. Veus una persona que s’asseu i agafa el telèfon. Durant tot el trajecte. I, t’acabes preguntant què ha fet aquesta persona en aquest viatge. Quin sentit té tot plegat? Ja sé que el món no té sentit, que li has de donar tu. Però no li pots donar si no tens unes eines per donar-li.

–L’evolució ens porta a retrocedir, paradoxalment. Hem anat a l’inrevés?

–No diria que hem anat a l’inrevés. Estic segur que no canviaries d’època, oi? Això és com quan sento allò que "ara no es llegeix". Mentida! Es llegeix més que abans. Hi ha gent que llegeix novel·la dolenta, i benvinguda sigui la novel·la dolenta, perquè aquesta persona abans no llegia i ara, qui sap, potser és un "client" potencial meu. En aquest sentit, hem anat endavant i no ens podem queixar. Algú que llegeix novel·la rosa superficial pot trobar una pàgina que el faci remoure o li plantegi coses. No podem dir que aquest és un món desastrós: som en la millor època de totes les passades.

–Ara que ho comenta, hi ha una frase del poema "Lluny" on diu que "el món pot ser bellíssim però ha de portar inclosa la humiliació".

–És clar! Has d’estar disposat a arribar fins al fons de tot. I al fons de tot s’hi arriba amb una humiliació total... això no és com El Senyor dels Anells. Posar-te a escriure un poema significa una gosadia increïble.

–El fet d’escriure ens posa el límit, en un cara a cara amb nosaltres mateixos... però també amb una tradició.

–Hi ha gent a qui això l’ha deixat col·lapsat... pensar que darrera teu hi ha Homer, Rilke, Walt Whitman, Salvador Espriu... has de ser molt agosarat per posar-t’hi. Però, quan vences aquest excessiu respecte, aquesta gosadia l’has de tornar a deixar, tal com fan els àrabs quan deixen les sabatilles fora de la mesquita. Has d’entrar en tel territori de la humiliació i també de la humilitat, que, curiosament, tenen la mateixa arrel.

–És d’aquí que surt aquesta contraposició que fa quan la veu del poema afirma que "vinc de la pobresa" i denuncia "tot allò que hi ha de miserable en l’opulència"?

–La misèria és a l’opulència, no a la pobresa. L’ésser humà està preparat per a la necessitat, no pas per a l’opulència. La necessitat és no tenir res que sigui sobrer: i és en aquest territori on l'ésser humà agafa el màxim de dignitat. Per això, per exemple, tenim una societat que fa els edificis que fa. Però l'arquitectura té un desavantatge brutal: si fem un edifici i és tort, un cop fet costa molt treure-te’l del damunt. Queda per sempre. Un poema és més fàcil d’eliminar, tot i que un mal poema embruta el món. Justament, perquè la poesia és una d’aquestes eines que tenim per lluitar contra la intempèrie moral.

–Què és el que pot provocar un poema en aquesta lluita?

–No ho sabem. I si ho sabéssim no caldria el poema. Ara bé, cal dir que tothom pot llegir un poema. Una persona que pot llegir el diari pot llegir un poema. Si no és així, malament. Però, el pot llegir amb la mateixa facilitat que llegeix el diari? No, que aquí no regalem res! Tothom pot llegir un poema si fa un esforç. I aquest esforç el pot fer tothom.

–El llibre no deixa de qüestionar-se la pròpia matèria de l’escriptura i d’això que explicaves. En aquest sentit, afirma que primer s’ha de llegir "de veritat" el poema, al marge de consideracions crítiques, però també dius que "hi ha pocs llibres que encara m’enlluernin". Què llegeix ara Joan Margarit?

–Acabo de llegir Guerra i Pau, de Tolstoi. Quan et fas vell l’actualitat t’interessa menys. No per pessimisme, sinó perquè la nostra capacitat d’aprenentatge baixa. A canvi, la vellesa et compensa amb una altra cosa que no esperaves: l’aprofitament, la capacitat d’investigació de la teva pròpia personalitat, que creies esgotada.

–El llibre dialoga amb autors com Joan Vinyoli, de qui en va coordinar una recent antologia, en el poema El callat, titulat justament com un del millors llibres de la seva primera etapa.

–Sí, Vinyoli és un referent evident. Però també agafo com a referents de la tradició en la meva llengua Ausiàs March, que em commou. I després ja salto a l’actualitat, a Verdaguer i, sobretot, Maragall. Després d’ells, Ferrater, Espriu i Vinyoli. Carner no tant. Per a mi, Josep Carner té un problema: crec que haig de fer els poemes amb la mateixa llengua que parlo, perquè, si no, m’allunyaré de la veritat.
 
–Per això va decidir fer el canvi del castellà, la llengua amb la qual va debutar en el món literari l'any 1965, al català.


–La meva generació venim d’una imposició lingüística. A mi m’havien dit moltes vegades "habla en cristiano!". El més cruel es negar-li a una persona allò que no depèn d’ell: el lloc de naixement, la llengua que parla i els pares. De jove vaig cometre l’error de començar a escriure en castellà, perquè la meva cultura era en castellà. I vaig pensar que si la meva llengua de cultura era el castellà, la llengua de la poesia també ho havia de ser.

–"La cultura és com una Catedral", deia al pròleg d’Estació de França.

–Sí, però la poesia no es busca a les voltes, sinó a la cripta. I allò que hi ha allà dins és la llengua materna. Pot ser tan desgraciada com vulguis, però allà neix tota la poesia. Com la Catedral, que neix després i a partir de la cripta. Si tornem al tema que comentava abans sobre la poesia de Josep Carner, jo sóc partidari que, per acostar-se al misteri del poema, el més efectiu és fer-ho en la llengua que tu parles. La poesia ha de forçar fins al límit el sentit de les paraules per extreure les possibilitats d’investigació. Però si continues forçant fas com la música, que ja no té significats. Els surrealistes van forçar massa, per exemple, i no t’ho pots prendre seriosament.

–Com es veu quan li diuen que vostè és el poeta més llegit de la literatura catalana actual? Aquesta consideració ha fet més mal o més bé?
­
–T’allunyes de tot això sense voler-ho. Personalment, no estic al dia de les coses bones ni de les dolentes. I l’enveja sempre és mala companya, perquè no et porta enlloc i t’acaba fent molt menys valuós. Sempre penso que aquell burgès que li deia al seu fill que primer fes una carrera i després es fes pintor, no era ximple. L’art n’està ple, de frustracions, i això genera rancúnia, enveja i mala maror.

–Quin és el consell que donaria a algú que vol ser poeta, ara?

–Un poeta ha de tenir tres coses. Primera, un do natural per la inspiració. Tot poema sorgeix d’una inspiració inicial (la capacitat veure unes relacions entre les coses que no són a primera vista i que no espera ningú), una inspiració que es produeix en segons. Si no tens aquest do, estàs perdut. La segona, saber què fer amb aquesta inspiració. Els poemes surten de la pròpia vida, però si trobes una cosa que no és només teva i que pot ser dels altres, ja ho tens. La tercera, que ho has d’explicar als altres amb paraules i a través d’un paper. Això vol dir dominar tota una tecnologia, un ofici. I no parlem només de mètrica, és també com moure’s pel teu interior. I buscar els llocs des d’on estimar i escriure. Mira, fa poc vaig trobar una capeta meva amb cent sonets. Els has de saber fer, de la mateixa manera que un pintor abstracte ha de saber dibuixar! Aquest aprenentatge té una via per fer-se: llegir tot el que puguis i llegir bons poetes anteriors a tu. Entenent que tu seràs posterior a ells, en el millor dels casos. Per últim, com a arquitecte, considero que una casa no pot ser ni sumptuosa, ni feta en va, ni "original". Jo intento que la meva poesia sigui així. I també la vida.
 
–Els poemes de Des d’on tornar a estimar interroguen el lector i també el país, gairebé. Al poema "Barcelona" es pregunta "on és la burgesia culta?" i l'acaba titllant de "desolada ciutat que fas de puta". Què ha passat per què es produís aquest canvi?
 

–Una de les coses que ha perdut Barcelona és saber des d’on estimar-se. Ens l’han venut. És com si haguéssim acabat fent fer de puta, literalment, aquella dona guapa que era, feliç, a casa. Els catalans, de per se, som molt poc curosos. Fixa’t que les últimes preocupacions polítiques són sobre el gremi de botiguers, sobre les vendes, etc. Tenim poca alçada de mires amb les nostres coses, no som espirituals, i això ja ho deia Josep Pla.

–En aquest sentit, com veu el procés que viu el país?

–Jo veig que dos partits polítics tan propers no es posin d’acord són com dos botiguers que discuteixen mentre escombren la vorera. A Madrid, els dos partits majoritaris –que estan molt més allunyats–, en les qüestions de certa alçària es posen d’acord en cinc minuts. Això m’impulsa a dir que ells, a Madrid, tenen més alçada de mires pels seus interessos que no pas nosaltres.



Parlàven ahir a Rac1 de la possibilitat que es repetis una final de Copa del Rei entre Barça i Espanyol, com es va donar a Montjuic l'any 1957, que de fet, no era Copa del Rei sinó del Generalísimo. Recordàven ahir aquesta final a la radio i fins i tot el resultat, 1-0 que va donar la victoria i la copa al Barça, però no recordàven qui va fer el gol. 

L'autor va ser Francisco Sampedro, que no se per què de sempre havia cregut que era sudamericà i resulta que naixí a València.
El que va quedar més del gol de Sampedro, fins i tot més que el mateix gol, va ser la fotografia que reflectia el moment en que de cap s'avançava al porter de l'Espanyol; penseu que estem parlant del 1957 i no era com ara tan fàcil fer fotos de l'instant com aquesta. Bé, nomès és una dada que aporto que no té res d'erudició futbolística, simplement haver complert anys per recordar fets antics i tenir a ma la Wiki, la biblia dels segles XX i XXI, i el que  és més important, el pare m'hi va dur a veure-la en directe a Montjuic.

El biòleg nord-americà Edward Osborne Wilson sosté que la Terra està patint "una mort a través de mil ferides" per culpa de la religió i que aquesta hauria de desaparèixer en benefici del progrés humà. Wilson, conegut com el "pare de la sociobiologia" i guanyador del premi Pulitzer, adverteix en el seu pròxim llibre que la gent encara no s'ha adonat que l'estructura tribal ha destruït el planeta a través de "mil ferides", informa Raw Story. "Totes les ideologies i les religions tenen les seves pròpies respostes a les grans preguntes, però, en general, estan vinculades com a dogma a algun tipus de tribu", assegura. "Les religions, en particular, presenten elements sobrenaturals que altres tribus -altres religions- no poden acceptarEl que ens està fent enfonsar-nos és la fe religiosa". "Ha estat segrestada per les religions tribals", afirma el científic. "Així que jo diria que, en nom del progrés humà, el millor que podríem fer seria disminuir, fins al punt d'eliminar, les creences religioses", conclou Wilson.

Hi ha coses que no poden ser per mes que si entesti algú de bona fe com el Sr. Osborne, que hauria de saber que tot i ser cert el que diu, el que no es pot eliminar és les religions, primer perquè formen part de l'ADN dels homínids, i segon perque mouen massa interessos econòmics i sociopolitics com per que aixo sia possible, i segon, els ateus, els agnostics tenen tambè la seva religió o un substitutiu de la religió, de manera que uns i altres es barallen, maten, anorreen i ho seguiran fent amb la religió com a  excusa o sense, no importa, la querstió és matar per matar, per conquerir el poder, per dominar i sotmetre l'altre.

Que les religions fan i han fet molt de mal és palès, més que les religions, han estat els qui han actuat sovint impunement en nom d'elles, i encara en tenim bastants a qualsevol d'elles, fins i tot a la secta catòlica, la gran vergonya eterna de la humanitat, que és a punt de perdre la posició envers l'Islam radical.





En Pau Vidal ha publicat el llibre El bilingüisme mata, on es diu (per primer cop?) que el model de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya és un fracàs. La immersió lingüística ha estat un fracàs, i aquesta conclusió la sabíem tots, explica en Lluís Bosch al seu bloc. Efectivament, no es la primera vegada que és parla del fracàs del model d'ensenyament bilingüe al nostre país, un sistema d'ensenyament que tan preocupa a Madrid, no per el seu fracàs si nó perquè creuen. o volen fer creure que genera una supremacía del català vers el castellà, lo qual no tan sols no és cert, sino que és a l'inrevès.
A l'abril del 2011 parlava d'aquest tema:

LA DEGRADACIÓ NATURAL DE L'IDIOMA

"A Catalunya som uns set milions set-cents mil habitants (segons targetes de la seguretat social), dels quals uns sis milions parlen i viuen en castellà sense cap necessitat de saber o entendre el català, tot i què la majoria (un 80%) l’entén i fins i tot més de la meitat el podrien parlar. Perquè en contra del que puguin dir els brètols ignorants o maldients de torn de Madrid, a Catalunya no cal entendre ni parlar el català per anar per a tot arreu sense cap problema, llevat del món de la hostaleria costanera i turística, que és ple de cambrers asiàtics, aleshores ja no val ni el castellà: o anglès o per signes. 

Dels milió set-cents mil que resta, un milió i mig llarg som els que sovintegem català i castellà i fem alló tant mal fet de canviar de idioma en trobar-nos una persona de parla castellana tot i saber que ens entén o ens hauria d’entendre, però aquesta no militància no és pas nova i és fa difícil canviar l’actitud, el mal vici és ja adquirit a base d’anys.I ens en queden més o menys uns dos-cents mil que son els de soca-rel, de la ceba, militants per la llengua, que son els qui estan realment preocupats. Tot i que la realitat es tossuda i 200.000 contra 7.700.000 em temo que ja es veu qui en serà el guanyador de la comtessa.

Ara, de moment nomes s’estan perdent batalles com la del carrer o el pati de l’escola, però ni molt menys la guerra, entre d’altres coses, perquè la resistència és forta i comença a organitzar-se, de manera que els qui son activistes ho son amb escreix.I és que un dels problemes que tenim i veig molt difícil de solucionar, és el fet de ser bilingües. Vol dir doncs que així com un immigrant que va a França, Alemanya, Itàlia, etc, no te més remei que aprendre l’idioma del país on hi pensa residir i treballar, aquí, a casa nostra, en el cas dels immigrants sud-americans que parlen castellà o els magribins que molts també, no tenen cap necessitat de parlar en català per moure’s pel país. A banda que en el cas del magribins en no tenir tampoc ganes d’arrelar (en general), l’interès encara és més minso. Per tant, els que decideixen parlar en català ho fan purament per interès propi i consciencia del que representa la nostra llengua, fet que és d’agrair però bastant minoritari. Compte, i no cometem l’error dels francesos de tancar-los en guetos, que encara ho empitjorarem. Forçats pel temps i les circumstàncies ja ho varem fer fa seixanta anys i així ens ha anat, nomes en la mida que s’ha anat integrat gent en la zona catalanoparlant s’ha incorporat amb naturalitat a parlar la llengua. I té la seva lògica: Si jo visc en un barri on gairebé tothom parla castellà, o sigui que en anar a buscar el pa, queviures o qualsevol altre tipus d’establiment m’atenen i m’entenen en castellà, no tinc necessitat de fer cap esforç per aprendre català, més si tenim en compte i amb tots els respectes, que el substrat social sol ser de nivell baix, No ens ha de sorprendre doncs que els costi d’integrar-se en tots els sentits.

I el remei, és que no hi ha remei, així ha estat i així seguirà i no és un problema generacional, és ara ja en molts del casos, d’actitud, d’aquest renaixement del nacionalisme espanyol que tant de mal està fent a Espanya i a nosaltres mateixos, que fa que gent que mig parlava o xampurrejava el català, ara s’enquisti a parlar nomes en castellà, i és aquesta una actitud que va en augment dia a dia.

Amb aquest panorama incert, no se si la salvarem la nostra llengua, però costarà de preservar-la, depèn de la quantitat de catalans que siguem capaços d’estimar-la prou com per evitar la seva desaparició. Però: I després de nosaltres?"
El jutge Andreu ha imputat als 78 titulars de les targetes 'B' de Caja Madrid i Bankia, o dit d'una altra manera, el jutge Andreu ha imputat a la xocolta del lloro, així, el gros de l'estafa, tots els credits concedits i prorrogats ad infinitum PER BANKIA que no es tornaran mai i en els qui n'hi ha de tots els colors polítics pasaran a l'oblit i els acabarem pagant els contribuients, l'erari PÙBLIC QUE NO PÙBIC, vaja. Vergonya! han trobat el jutge adequat després de petarse al canari Silva per maquillar la gran estafa de Bankia, la grossa i no precisament de Nadal sinó del dia dels innocents, QUE SOM NOSALTRES, ELS PAGANOS. Però potser obliden que el pitjor precisament, és la venjança dels innocents, és de llarg la més irada, la dels que no tenen res a perdre quan aquests cràpules els hi han robat tot, i aquesta venjança és cada vegada més a prop. Passaran cosses.... s'ha d'aturar i acabar amb aquesta impunitat.

Nomès un petit apunt: Blesa sap de Banca el que vosaltres o jo, o sia res, i va de lliure encara, i lliure seguirà amb la seva bonica indemnització que es va auto adjudicar de 2,7 milions d'euros de res.  Per que si algun  encara té algun dubte, aquests 77 més 1 angelets se n'aniran impòluts, 'de rositas'...



El més de novembre de 2010 vaig publicar aquest escrit sobre Obama titulat yes we desencant. on ja es veia als dos anys del seu mandat que no havia complert gairebé cap de les promeses electorals que tant havien il·lusionat a la gent, vanament il·lusionat, que la gent també a vegades ho creu tot i Obama és un President exactament igual als anteriors tant en la part positiva com en la negativa. Guantánamo segueix ple d'innocents torturats, retinguts sense cap dret legal i seguirà així per més temps. Obama s'ha posat en guerres inútils com els seus predecessors i tampoc ha estat capaç d'arreglar el problema de la sanitat dels ciutadans dels Estats Units. Però això no ens hauria de sorprendre, és lo normal, lo que realment esperaven d'ells els qui ja saben de que va tota aquesta comèdia de la democràcia. A Espanya tenim un President del Govern que té imputats o assenyalats per la Justicia a tres extresorers, els quals han admès que hi havia una caixa B al seu partit, el Partit Popular, i ell diu que no en sap res de cap caixa B i és queda tan ample. Mentre, a Podemos comencen a produdïr-se esquerdes en la honorabilitat d'algun dels seus membres destacats, i el paripè Mas Junqueras frega ja el patetisme, mentre IU va directe al seu suïcidi polític.

A Espanya tenim un President del Govern que té imputats o assenyalats per la Justicia a tres extresorers, els quals han admès que hi havia una caixa B al seu partit, el Partit Popular, i ell diu que no en sap res de cap caixa B i és queda tan ample.  Mentre, a Podemos comencen a produdïr-se esquerdes en la honorabilitat d'algun dels seus membres destacats, i el paripè Mas Junqueras frega ja el patetisme, mentre IU va directe al seu suïcidi polític.

Tota aquesta previa té a veure en que poc s'ha de confiar en Syriza, en la gestió que pugui o li deixin fer; de moment ja se'ls està criticant perque al seu Govern no hi ha cap dona. Perquè n'hi ha d'haver? potser no n'hi ha de prou vàlides, això de la paritat és una bestiesa de cara a la galeria que fa que després hi hagi ministres com Fátima Bañez o alguna anterior del PSOE que més que capacitades pel càrrec són discapacitades, però com ha d'haver-hi paritat, patam! ja té les han col·locat. Han o haurien de ser ministres els més válids per a cada Ministeri, prescindint del seu sexe.

Resumint, jo no em faria cap il·lusió amb Syriza i menys encara amb Podemos; a aquests savis no els coneixem, i als altres (els bojos) si, i com aquests savis, quan toquin poder seràn tambè casta i per tant es comportaran com els altres, millor seria deixar-ho estar i, o no votar, votar en blanc, o fer-ho als bojos coneguts de tota la vida, cadascú als seus. O això,  o cremar la barraca....

Què és la naturalesa? No és la mare que ens va parir: és la nostra creació. Desperta a la vida al nostre cervell. Les coses existeixen perquè les veiem, i el que veiem i com ho veiem depèn de les arts que han influït en nosaltres. Mirar una cosa és molt diferent a veure-la. No es veu una cosa fins que s'ha entès la seva bellesa. Llavors i només llavors neix a l'existència. Ara la gent veu la boira, però no perquè n'hi hagi, sinó perquè uns poetes i uns pintors li han ensenyat l'encant misteriós dels seus efectes
Durant segles ha pogut haver-hi boira a Londres. Fins i tot m'atreveixo a dir que hi era. Però ningú la va veure i per això no sabiem res d'ella. No va existir fins que l'art la va inventar. Quan l'art sigui més variat, la natura serà també sense dubte, més variada. Que imita a l'art crec que ni el seu pitjor enemic ho pot negar - Óscar Wilde

Havia escoltat la falca diverses vegades a Rac 105 i tot i saber que es tractaba d'un anunci publicitari, reconec que em tenia intrigat. Ahir es va destapar el misteri de l'avi Pere, i sincerament la falca està molt ben aconseguida encara que diria que en recordo alguna similar de fa tres o quatre anys. De tant en tant hi ha vida intel·ligent al món de la publicitat.... Un esquimal resident a Vic fa realitat la petició radiofònica d'un avi. La falca forma part d'una campanya publicitària, però està basada en una història real.

  

 "Hola, em dic Pere, i això és un missatge per a qui conegui el dialecte esquimal kalaallisut: Necessito ajuda per escriure en aquesta llengua un discurs pel casament de la meva única néta, que es casa amb un noi esquimal”. Aquestes paraules són part de l'anunci radiofònic que va encuriosir els oients aquest últims dies, en no saber si es tractava, o no, d'una petició fictícia. Doncs bé, el misteri ja s'ha resolt: l'anunci forma part d'una campanya de l'Associació Catalana de Ràdio (ACR), que agrupa les emissores privades catalanes, i alhora es basa en un cas real. El protagonista d'aquesta falca va aconseguir contactar gràcies a les ones amb el traductor que necessitava, en Jan, un esquimal resident a Vic (Osona). És precisament aquesta eficàcia la que publicita l'ACR, que finalitza la campanya amb l'eslògan: “Si la ràdio pot aconseguir impossibles, imagina't que podria aconseguir per la teva marca”.

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, la seva esposa, Marta Ferrusola, i tres dels seus fills han arribat a quarts de deu d'aquest matí a la Ciutat de la Justícia per declarar com a imputats per frau fiscal enmig d'un important desplegament policial i expectació mediàtica. Després de dues hores, Pujol ha acabat la seva declaració en la que ha contestat totes les parts llevat les de l'acusació particular de l'organització Manos Limpias. Ferrusola s'ha acollit al seu dret de no declarar.

"Sr.Jordi Pujol:

No se si vostè llegirà aquesta carta, que importa!. Sap, veient aquestes imatges reflectides a la fotografía, entenc el calvari que aquesta situaciò deu representar per vosté. No puc evitar-ho, intento posarme en la seva pell i no sé si seria capaç d'afrontar-ho, encara que sigui a desgrat i amb una certa fins i tot insolent displicencia, com ho fa vostè.
Que hagi robat, s'hagi apoderat, o canviat de lloc diners, m'ès igual, de fet ho fan gairebè tots, i a la gent tampoc és que l'escandalitzi massa, però vostè no era tots, vostè era el líder, el patriota, l'home que ens renyava i donava lliçons de moral i ética sovint, l'adalil del país, l'home que parlava de fer país, de la feina ben feta, i ja ho veu, tot era mentida tot era una puta aparença, i vostè Sr. Pujol és exactament igual als altres, o possiblement pitjor, perquè en aquest país hi havia molta gent que creia en vostè, que hauria posat la mà al foc per vostè, i vostè. No es el que els hagi decebut, és que els ha enganyat, els ha traït. Vostè, la dona i la mainada. Sap Sr. Pujol, al principi em feia mal, no m'agradava alló de 'el clan Pujol', però és que és tracte d'això, d'un clan, Sr.Pujol, i això un patriota, un home de país, mai ho faria, mai ho hauria fet. Vostè no és un patriota, ni un home de país, ho sento sr. Pujol, vosté és un vulgar pispa a l'engros. I constatar això, encara que ens hagi  costat acceptar-ho, a molts, ens ha fet molt de mal."
Atentament

Francesc Puigcarbó

Durant la seva entrevista a Mariano Rajoy a Telecinco, Pedro Piqueras ha preguntat al president del Govern pel terrorisme gihadista, i si hi ha amenaça per a Espanya. Rajoy ha contestat que "seguretat al 100%, ni els espanyols ni ningú al món", però que segons les dades que té el seu Govern, "aquí hi ha menys probabilitats que es produeixi".
El líder de l'Executiu ha assegurat que en aquesta legislatura han estat detingudes 62 persones però que el crucial no és on es troben els terroristes perquè es mouen amb facilitat: "El terrorista està en qualsevol lloc ... Està a internet", ha dit. I és clar, internet li ha contestat a través de Twitter.
Aquestes declaracions es produïen el mateix dia que Esperanza Aguirre esbroncaba als d'Antena3, per -segons ella- la propaganda gratuïta que li feien a Syriza i Podemos. I és que no se jo si el S. Rajoy sap exactament que és internet, un  senyor que confón una invasió al por major de cru per 'hilillos de plastilina' no sé jo si és de fiar, com està acostumat a fer les declaracions a travès del plasma, no li deu probar el directe, si és que la entrevista era en directe, o potser grabada.
Que a internet es mou el món del terrorisme, és cert, no cal que ens ho digui el Sr. President del Desgovern. Però no és això el que els preocupa de la xarxa, el que realment els preocupa es que un cop controlats, untats i domesticats els mitjans informatius tradicionals, internet els incomoda i tambè el volen controlar, de fet, mica en mica ja ho estan fent i continuaran endavant fins sortir-se'n del seu proposit. Jo crec que no ens ha de sorprendre, ens temiem que tard o d'hora habia de passar, el autèntics terroristes, els terroristes d'Estat ho volen controlar tot.