• A Collonades, trobareu noticies curioses, frikis, foteses, vídeos i una mica tot el que passa pels puestus. O sia, un calaix de sastre, o un desastre de calaix. ...
  • A Según un estudio, hi ha estudis d'Universitats inversemblants, rars o directament frikis, tots documentats...
  • BLOC DE FOTOGRAFIA
  • En aquest bloc trobareu els olis, dibuixos i còmics que he anat fent amb el pas dels anys, així com fotografies de viatges o de paisatges propers.
  • BLOG DE LITERATURA.

dijous, agost 21, 2014

LA CHICA CON LA MALETA


Quan tenia setze anys vaig veure una pel·lícula que em va impresionar profundament, "la Chica con la Maleta" del director de cinema italià Valerio Zurlini, amb una meravellosa Claudia Cardinale, Gian Maria Volonté i un timid Jacques Perrin. La película en un fantàstic blanc i negre obra de Tino Santoni - que no és gens fàcil -, narra les peripecies d'una noia Claudia Cardinale, que coneix un noi tímid Jacques Perrin, germà del seu amant que passa d'ella, el noi s'enamora d'ella, però és un amor impossible. La película que no l'he tornada a veure més, la vaig visionar tres o quatre vegades en una setmana al cine Colón, on ara hi ha un bingo, a la avinguda 11 de setembre.
Em va impresionar molt, suposo perquè representava, (tot i que era més gran) que en Jacques Perrrin tenia 16 o 17 anys i em vaig identificar molt amb el personatge, i és que la Claudia estaba guapa a rebentar, em sembla era la seva segona o tercera pel·lícula que interpretava i recordo que em vaig enamorar com un imbécil d'ella. A banda, diria jo que fou la primera producció, o sino de les primeres europees que a més a més d'una excelent banda sonora, contenia dins seu cançons dels cantants de moda a Itàlia en aquell moment: Mina, Milva, Peppino de Capri, Renato Carosone, Adriano Celentano, Gino Paoli i algun altre que ara no recordo, aspecte que no era massa freqüent i que va coincidir també amb l'apogeu de la cançó italiana.
Suposo que si ara la tornes a veure, tindria una enorme decepció, tot i que em dona la sensació que és un film que no necessariament ha d'haver envellit malament, però és que encara em dura la decepció de revisar Farenheit 451º de Truffaut que vaig veure estrenar a Palma de Mallorca l'any 68 quan hi feia la mili. I és que hi ha pel·lícules que com les persones envelleixen molt malament.

dimecres, agost 20, 2014

UNA GALLEDA EN VA...


La campanya de caràcter benèfic 'Ice Bucket Challenge' segueix expandint-se, i donant a conèixer l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA), per les xarxes socials. Aquest dimarts ha estat el jugador del FC Barcelona, Lionel Messi, qui ha acceptat aquest repte solidari, que consisteix a llançar-se una galleda d'aigua gelada per sobre, que li ha llançat el seu company d'equip Dani Alves. Donat que la idea es una bestiesa destinada nomès a omplir l'ego dels qui es llencen els cubells d'aigua per una falsa solidaritat de cara a la galeria, més que no pas conscienciar sobre l'ELA, suggeriria que es llencessin al cap una galleda amb aigua gelada, o sia un super glaçó, la campanya seria més impactant, i amb sort eliminariem del mapa a uns quants idiotes ególatres falsament solidaris.
De fet, la 'Ice Bucket Challenge' vindria a ser com el Domund pels pobrets negrets africans, o una piràmide  solidària per a idiotes. Tot dins l'engranatge falsari  d'una societat nihilista i decadent. Fa ràbia aquesta banalització, que la ELA és una malaltia molt seriosa que es van endur un amic de menys de quaranta anys amb només sis mesos. ...  aquesta campanya és només una galleda en va.

NOTES PER A UN VOCABULARI



En aquest escrit, el filòsof Ramon Alcoberro practica una interessant dissecció del pensament i l'obra del filòsof romanès Emil Michel Cioran. 

Anarquia: Cioran, contra el que acostumen a creure els seus admiradors hispans, no és un anarquista, sinó un feixista romanès recriat a París. Tant l'ordre com el desordre li semblen absurds - i el desordre en tot cas és un concepte contradictori perquè no es defineix sinó en relació a l'ordre. 'L'anarquia - diu a De llàgrimes i sants - no estava prevista en els plans de la creació'. D'altra banda la llibertat, segons la seva opinió «només prospera en un cos malalt», pel que és absurd reivindicar. Vegeu: revolta.

Apatia: Ebrietat del buit. Situació del filòsof que es troba "en '(i no 'davant ') la podridura del món. Assumir que la realitat és sempre igual a si mateix i, per tant, intransformable, és la condició de la vida filosòfica (si el concepte mateix de 'filosofia' no li semblés enfarfegador i retòric).

Budisme: En algun període de la seva vida (i potser per influència del seu compatriota Eliade), Cioran es va considerar budista, en la mesura que comparteix amb el budisme la creença que la vida és una il·lusió. Hi ha un fons d'ascetisme budista en la seva comprensió del món. Però, en el fons, Buda li sembla un optimista incorregible i ingenu, ja que ontològicament no pot escapar del dolor - que ens converteix com a humans -. El budisme és excessivament autocompassiu, el que el fa inútil en temps nihilistes. Més que amb el budisme, el seu menyspreu cap a la vida connecta amb La Rochefoucauld o Pascal, que li semblen més serenament desesperats que Buda i psicològicament més profunds.

Cinisme: En la mesura que pretén "desemmascarar l'existència', Cioran pot ser pres per un cínic. Ell mateix diu en els seus Quaderns: «Sóc un filòsof udolador. Les meves idees - si idees són - borden, no expliquen res, esclaten». Però el cinisme no és una doctrina sinó, si s'escau, una taxonomia, un criteri de classificació. Si 'cínic' és qui pensa sense pensar en el pensament, Cioran és un cínic.

Esdevenir: Com a lector de Schopenhauer i de Dostoievski, Cioran considera que l'esdevenir no afegeix res de nou a la vida. Que mai hi haurà redempció és una de les tesis fonamentals de la seva obra. Més d'esdevenir, el que hi ha al món és expiació sense redempció. Vegeu: Història.

Déu: Fill d'un sacerdot ortodox romanès, Cioran considera que Déu és un 'mal demiürg', artesà poc eficaç i origen d'un món on regna el mal. Qui ha fet aquest món convuls ha de ser necessàriament un déu epilèptic. Només la música de Bach ens pot reconciliar amb Déu («Si algú l'hi ho deu tot a Bach, aquest és òbviament Déu»). D'altra banda no es pot estimar a la vegada a una dona i a Déu i tot pensament sobre Déu es torna trivial.

Estil: És la cortesia del nihilista. Si el món és inexorable, obscur i terrible, potser l'únic que pot resultar diàfan és l'estil. De fet això és el que salva l'obra de Cioran (si és el cas que 'salvar' fos un concepte amb sentit, cosa que no és el cas).

Fatalitat: Tot el que succeeix i té un curs consistent però que no té sentit. Així, el sofriment és fatal. La història és fatalitat i impugna la llibertat, per això qui 'comprèn' el món inevitablement fracassa.

Història: Invent diabòlic (Abominable Clio), perquè en última instància l'home està condemnat. Més en concret, els que han estat les seves víctimes (ell mateix i, en general, els pobles de l'Europa de l'Est), no poden creure-hi. En una conversa amb Léo Gillet (1982), Cioran deia que: «un historiador optimista és una contradicció en els termes», (Converses. Barcelona: Tusquets, 1996). Òbviament, la història, perquè és fatal i sense pietat, ofereix un argument fàctic per impugnar la moralitat. Vegeu: Esdevenir.

Hitler- Neró: Cioran en la seva etapa romanesa va escriure textualment: «Cap home polític en el món actual m'inspira tanta simpatia i admiració com Hitler». ['Vremea']. Com tants feixistes estetitzants (i no estètics) de la dècada de 1930, va admirar a Hitler l'artista de l'Estat, és a dir, a qui suposadament va pretendre convertir l'Estat en obra d'art. A la 'Carta a un amic llunyà' (Història i utopia), recorda que per a ell en els seus anys joves, el règim parlamentari era una: «vergonya de l'espècie». En el fons, per Cioran tota política (de qualsevol signe) és la de Neró: «Sense un Neró, els imperis agonitzants no tenen estil».

Hotel: A Cioran li agradava de recordar que va viure vint anys en hotels. Vegeu: Insomni.

Humanitat: El bon lector de Mme. Du Deffand i de Chamfort, que és Cioran sap que la humanitat no té remei. Tota empresa revolucionària es tornarà sempre contra si mateixa. D'altra banda el que ens uneix a la vida és la por, sentiment bàsic de la humanitat.

Identitat: S'explica que algú va parar a Cioran pel carrer i li va preguntar: «¿És vostè Cioran?», Al que aquest va respondre: «El vaig ser». Tota identitat és sempre una ficció.

Insomni: Cioran és bàsicament l'autor d'una sèrie de breviaris de negació. En la seva pròpia opinió, això tenia molt a veure amb una experiència turmentada de llargues nits d'insomni i de vida en hotels de brutícia. «L'insomni (...) és una experiència extraordinàriament dolorosa, una catàstrofe. Però et fa comprendre coses que els altres no poden comprendre: l'insomni et posa fora dels vius, de la humanitat». ('Conversa amb Léo Gillet', 1982). Incidentalment, convé recordar que també Nietzsche patia insomni i va viure llargs anys en hotels. La semblança s'atura aquí.

Nihilisme: Cioran sempre va defensar que no era un nihilista sinó un escèptic, entenent com a tal el que lluita contra la fascinació. Però no va ser partidari d'un escepticisme filosòfic (pirronisme), sinó d'un escepticisme malaltís. Demolir i inocular el dubte és l'objectiu mateix de la seva / la filosofia.

Opinió: «Tota opinió no és més que un punt de vista boig sobre la veritat». ('Fluctuacions', a Contra la història, 1976). En definitiva, una opinió és l'avantsala d'una decepció.

Política: Que Cioran va ser un feixista en la seva Romania natal és un fet documentalment provat i del tot incontrovertible. A partir del seu establiment a França com 'paràsit social' (en la seva pròpia autodefinició), la política va ser substituïda pel cinisme. Això resulta òbviament coherent amb la seva concepció del món: si el que defineix l'home és la maldat no pot haver cap manera una "bona 'política.

Predestinació: Potser l'única doctrina d'encunyament cristià que Cioran va defensar. En la seva pròpia visió de la vagabunderia i l'escepticisme hi ha alguna cosa de predestinació. Com a concepte, 'predestinació' s'oposa en la seva obra a 'destí' en la mesura en que el destí és tràgic i cec mentre que la predestinació és una situació que un mateix es llaura. La seva forma específica i confessa de predestinació és "enfortir-se en el dubte '.

Rebelió: El paroxisme de l'ateisme. Desobeir a la natura, que ens manava ser animals babaus que pasturen i descansen feliços, és l'origen del desordre i del mal.

Suïcidi: Homenatge excessiu a la vida. Saber que algú pot suïcidar-se quan vulgui és una paradoxal manera de suportar el fet mateix de viure. Per això el suïcidi els serveix de base per a un paradoxal optimisme. Com ell mateix va dir en Breviari de podridura (1949): «Els grillons i l'aire irrespirable d'aquest món ens ho treuen tot, llevat de la llibertat de matar-nos; i aquesta llibertat ens insufla una força i un orgull tals que triomfen sobre els pesos que ens aixafen »('Pensadors crepusculars').

Tedi: Al costat del buit és l'altra gran experiència metafísica.

Tristesa: «No crec haver perdut ni una ocasió d'estar trist» (De llàgrimes i sants).

Emil Cioran (1911-1995): - Notes per a un vocabulari - Ramon ALCOBERRO

EL MALSON DE L'ISLAM


Al genocidi i el terror que l'Estat Islàmic està escampant per l'Irak, no se li està donant la cobertura informativa que es mereix, sembla com si fos una questió menor, eclipsada per Gaza o la quasi paranoia de l'Ebola. Entenc que som a l'agost, que hi ha poques noticies, però els fets de'Irak són d'una enorme gravetat i es produeixen amb total impunitat.
Malgrat alguna reacció dels EEUU, sembla que els països occidentals tenen pànic a tornar a enviar tropes a Irak, escarmentats per la seva última i desafortunada acció.

Els kurds qualifiquen de "genocidi" la manera en la qual l'Estat Islàmic està assassinant als homes que no volen canviar de religió i els segrestos que comentin contra les dones i nens d'aquesta ètnia. En un capítol més de la tràgica situació per la qual travessen els kurds yazidí de l'Iraq, testimonis presencials descriuen com les nenes violades pels 'combatents "de l'Estat Islàmic se suïciden en massa quan són retornades a les seves famílies, informa el portal de notícies israelià Arutz Sheva.

Alguns supervivents, dels milers de desplaçats yazidí que han optat per refugiar-se en les muntanyes de la regió de Shingal a causa del mortal avanç d'Estat Islàmic a l'Iraq, van explicar a la cadena de televisió kurda Rudaw TV com un grup de tres noies retornades a les seves famílies, després de ser segrestades i violades, es van llançar des d'un penya-segat ja que estaven traumatitzades per la terrible experiència.

Un periodista kurd també va informar que la mare d'una de les noies va explicar que elles, en la seva desesperació, pregaven a altres refugiats que les matessin, però quan ningú ho va fer optar per llançar-se al precipici. A mesura que l'Estat Islàmic es desplaça violentament pel nord de l'Iraq, els testimonis diuen que la milícia terrorista s'ha plantejat matar qualsevol home que es negui a abraçar l'islam, a més de capturar dones i nenes per convertir-les en les seves esclaves. En un incident ocorregut divendres passat, 80 homes yazidíes van ser executats i prop de 100 dones i nenes segrestades al petit poble yazidí de Kojo, al nord de l'Iraq. 300 homes també van ser executats a la localitat de Kicho. 


Ahir es veien imatges a la televisió d'un camp de refugiats amb les tendes de campanya blanques perfectament aliniades a l'espera de rebre l'ajut humanitari que els hi havien d'enviar, i es veia a un nen  jugant amb una escopeta de fusta, fent veure que disparava. Passa a l'Àfrica, en ple segle XXI, on l'islam més que un problema comença a ser un malsón.

dimarts, agost 19, 2014

NIETZSCHE, AFERRAT AL MIRALL


A Torí, al principi de les seves crisis, Nietzsche es precipitava sense parar cap al mirall, es mirava, s'apartava, i tornava a mirar-se. Al tren que el conduïa a Basilea, l'únic que reclamava amb insistència era un mirall. No sabia ja qui era, es buscava, i ell, tan aferrat a salvaguardar la seva identitat, tan àvid de si mateix, no tenia ja, per trobar-se, sinó el més vulgar, el més lamentable dels recursos. Nietzsche patia al final de la seva vida demència, que no és alzheimer i possiblement sia encara pitjor.
En aixó sempre he tingut dubtes, una persona normal crea, pinta, escriu o esculpeix coses normals, perquè és una personal normal i reflecteix el seu estat d'ànim. Però un geni sol ser una ànima torturada, o és que Poe escribia el que escribia perquè era una persona normal. Un geni, un creador, és un ens diferent de les persones normals i en més d'una ocasió se'l sol prendre per boig o dement. Com Van Gogh, Pollock i tants altres.
No sé d'on havia tret que Nietzsche patia alzheimer al final de la seva vida, o és possible que a dia d'avui la seva demència fos diagnosticada com alzheimer, no ho sé. De fet, sigui demència o alzheimer, és un càstig terrible per a una persona, i és que patir alzheimer, es possiblement el pitjor que li pot passar a algú. No conèixer, no coneixer-se, és no ser, és estar mort en vida, i en canvi, aparentment els qui pateixen aquest terrible i cruel malaltia estàn aparentment bé, feliços i contents. 
Diuen que només són feliços els nens i els bojos, que són els únics que diuen la veritat, els nens no crec, els bojos possiblement, i els qui pateixen Alzheimer, no ho sabem nosaltres ni ho saben ells. I Nietzsche si és que estava boig, al final de la seva vida, tampoc era feliç.

UN BESCANVI CAP EL NO RES


L'avantatge d'envellir és poder observar de prop la lenta i sistemàtica degradació dels òrgans; tots comencen a esquerdar-se, uns visiblement, els altres amb discreció. Se separen del cos, el mateix que el cos se separa de nosaltres: se'ns escapa, ens defuig, no ens pertany. És un procés al qual ni tan sols podem denunciar a ningú, ja que no es coneix l'autèntic responsable. Afortunadament el deteriorament físic sol anar acompanyat del psíquic, el que fa més suportable aquest procés lent i constant de degradació, ja que d'envellir plenament conscients seria un procés terrible, impossible de suportar. Solen ser els altres els que envelleixen, un resisteix al pas del temps, - intenta auto convèncer-se, o auto enganyar-se -, potser perquè al veure's cada dia no es dóna tant compte de la seva degradació.
Envellir, és en primer lloc, acceptar-ho, ser conscient en cada moment de les desventatjes i tambè avantatges que comporta, viure cada dia com si fos l'ùltim, exprimir el temps que queda i gaudir-lo mentre es pugui.
Deia Vinyoli: la mort és purament un canvi més, però més que un canvi és un bescanvi cap el no res.

dilluns, agost 18, 2014

I LA IDEA DELS CONGELATS?


No em fa res traduïr del castellà, francés o l'anglés, però fer-ho d'un argentí com Ernesto Sabato, en un fragment d'Abaddón el exterminador, em fa un gran respecte i una mica de grima, així que prefereixo deixar-lo tal qual, amb les expressions pròpies dels argentins de escriure el castellà.

"Al primer millonarío se le ocurrió meterse en la heladera para mantener congelado el cáncer hasta que se descubra el remedio. Luego la cosa cundió, ustedes ya saben como son, asi que enseguida constituyó la CANCER KELVINATOR INC, a iniciativa de HB Needham, presidente  del directorio de la South Kelvinator de East Hartford , Connetticut, con la cooperación del señor William W. Sebeson, ex presidente de la Majestic Televisión Co., de New Jersey (cáncer de hÍgado), y de Sam Kaplan, gerente de comercialización de las Movies Co. de Los Ángeles. California (Cáncer de garganta).
Grandes hangares donde son colocados los refrigeradores con los millonarios dentro, de donde salen periódicamente para atender asuntos urgentes, para lo cual son previamente descongelados en baño maria, al laburo y en seguida de nuevo a la cucha antártica.
Como son superpreocupadísimos y deben ser puntuales, se han inventado ya heladeras con despertador: despiérteme en febrero y cuarto. Sin embargo, a raíz de un interesante invento de la Radio Electronic Corporation de Toledo, Ohio, los congelados pueden mantener comunicación mediante un sistema amplificatorio de intercomunicadores. De este modo se ha abierto la posibilidad de que los susurros de los millonarios helados puedan llegar normalmente a sus secretarias y a los demás miembros de directorio.
Otro invento alternativo pero también suplementario es la hibernación con secretaria. Y si es con cáncer mejor (se mata dos pájaros de un tiro), que es precissamente el caso del mencionado Sam Kaplan, que fué congelado junto con su secretaria Lucile Nuremberg, 27 años, afectada de tumor intestinal. Así que ahora es frecuente leer avisos donde se solicita secretaria que maneje aleman y castellano, con cáncer de pecho, buena presencia, buen sueldo.
Congreso anual de congelados, ya se ha llevado a cabo, por primera vez, en el Hilton de Washington, con grandes escarapelas y grandes sonrisas, encabezados por el Gran Cáncer Noah H. Pedersen (bazo, pàncreas y parte de estómago) que lució esplendidamente en la televisión, acompañado de su secretaria preferida (dijo sonriendo), con pequeño cáncer de útero.


Y ahora basta,  que me requieren mis obligaciones del Cuarto Poder."

Ernesto Sabato - Abaddón el exterminador (fragment)

EL TELEGRAMA


El telegrama que acabava de rebre no acabava mai. Totes les meves pretensions i les meves insuficiències eren allà. Aquell defecte tot just sospitat per mi estava designat, proclamat. Quina penetració i quina minuciositat. Al cap de la interminable requisitòria, cap indici, cap empremta que permetés identificar el seu autor. Qui podria ser i per què aquesta pressa i aquest recurs insòlit? Se li han dit a algú les seves veritats amb semblant rigor? D'on va sorgir aquest justicier omniscient, aquest inquisidor que no m'atorga cap circumstància atenuant, ni tan sols la que se li reconeix al més ferotge dels botxins? També jo he pogut fallar, també jo tinc dret a alguna indulgència. Retrocedeixo davant l'inventari dels meus defectes, em sufoco, no puc suportar aquest desfilada de veritats... Maleït enviament! El faig miques, i em desperto ... 

E.M. Cioran

diumenge, agost 17, 2014

PODEM o 'PODEMOS'


El portaveu adjunt del PP al Congrés, Rafael Hernando, emmarca la irrupció de Podem en el fenomen de moviments polítics radicals a la Unió Europea, "uns d'extrema dreta i altres de l'esquerra que es presenten com a salvapàtries davant de la crisi", però està convençut que el seu suport anirà disminuint i que acabarà a Izquierda Unida. El dirigent del PP ha assenyalat que aquest tipus de partits "radicals", entre els quals inclou el Front Nacional francès i l'UKIP britànic juntament amb Beppe Grillo a Itàlia i Syriza a Grècia, es deu a un moment de "frustració social i econòmica", però creu que "aquest brou de cultiu anirà desapareixent". Segons la seva opinió, Podem i aquestes forces polítiques critiquen les altres però "quan rasques no hi ha res sota, excepte tornar a coses del passat". 

L'estultícia pepera em té fascinat, defineix a Podemos i no s'adona que està parlant del seu partit: "quan rasques no hi ha res sota, excepte tornar a coses del passat", que és això sinó el Partit popular?.  Nomès al Pp se li pot ocòrrer titllar de populista o salvapàtries a una altra formació política, car és el que són ells, nomès que se'ls hi ha oblidat salvar a la Patria.

Podemos, crec s'hauria de dir així i no Podem, que sona a podar arbres, no se sap com acabarà o fins on arribarà, però està fent molt de mal als partits polítics tradicionals, aquests 'armatostes' encorbatats en la seva incongruència. Podemos pot ser un bluf, o pot quallar, depèn del sentit comú dels seus dirigents. El mateix es deia de la CUP, i van fent via, encara que David Fernández em fa més por que una pedregada, atès no és de fiar, regalima ressentiment per tots els porus, i aquest sí que amb el poder a les seves mans podria fer destrosses. 
Pablo Iglésias, no és com David Fernández; Iglesias és llest i sap el terra que trepitja, coneix els mecanismes pel sistema on es mou, encara que té el llast assembleari, que és un gran llast, els assemblearis i els homínids és un oxímoron que l'únic que aconsegueix és marejar la perdiu mentre es perd el temps. 

Dit això, de la mateixa manera que al seu dia vaig vaticinar que Ciutadans o Rosa Diez (UPyD no és un partirt, és ella) no passarien del no-res o la poca cosa (*), Podemos, té davant seu una autopista lliure de trànsit per avançar, i aquests l'aprofitaran, altra cosa és que sàpiguen fer un bon ús de la oportunitat que se'ls hi presenta. Potser sí que, amb ells, la política canviarà i es podria donar el cas - estrany - de què dins d'aquesta casta política, per fi, hi hagués gent honrada i honesta, que ja en seria arribada l'hora. Jo per si de cas, estaria molt a l'aguait, Podemos, pot ser una bona opció a l'hora de dipositar el vot a les eleccions vinents, votant-lo's, hi ha poc a perdre i molt a guanyar.


(*) Malgrat els esforços de la premsa groga de Madrid vers C's i UPyD, no acaben de despegar, possiblement perquè no hi ha prou combustible, de fet com a molt, un partit o l'altre, conceptualment, ha arribat al coneixement del carbó que amb prou feines saben con encendre'l, i així és molt dificil despegar i més encara enlairar-se

UNA FOTO D'AGOST



Aquesta fotografia, que podria ser perfectament de finals de setembre, la vaig fer ahir al mati entre Matadepera i Castellar del Vallès. A mi no m'ha sorprés, ja fa anys per a no dir de sempre, que a finals de juliol i a l'agost cauen fulles seques dels plataners. Els que representa que entenen de l'assumpte solen dir que es tracte d'estrés hídric, que no seria el cas, però queda be com a titular per justificar la caiguda de les fulles. Aquest estiu de calor poca n'hi ha hagut i ploure ha plogut bastant, pel que els plataners dificilment poden estresats.  I és que aixó del temps és molt curiós, la gent després de tants anys encara no ha acabat d'entendre i assumir que a l'estiu fa calor i a l'hivern fred. Ho dic perqupe any rere anys es queixem deñ fred o la calor com si fos quelcom excepcional, a banda que té el personal molt mala memòria de estius o hiverns anteriors. 
Suposo que si no existis l'espai del temps a radios diaris i televisions la gent estaria més a l'aguait, com abans, que cadascu sabia perfectament el temps que faria a la seva zona. De fet l'espai del temps és molt inùtil, i ocupa molt de temps al TN que entre aixó i el Barça s'en menja gairebé la meitat. És un espai el del temps, poc fiable, que perjudica més que beneficia i que francament s'hauria de suprimir, o si de cas, si algú volia saber el temps que entres en webs especialitzades.
Alguna vegada algun home o dona del temps s'han vantat del seu alt índex d'encert, per rebatre les crítiques que sovint reben, però donen dades falses, car si hi ha 30 dies seguits d'anticicló, el temps l'endevina fins i tot la portera d'en Nuñez, però ells ho compten com a % d'encert.
Ara que els del Govern parlen encara de retallar més, aqui podrien fer una bona tisorada, de fet, a Madrid ja els hi han insinuat.

dissabte, agost 16, 2014

DE NO CONSULTES, CULS LLOGATS I PASSEJANTS INCÒMODES...



Francament, aquest marejar la perdiu amb la consulta del 9 de Novembre, que no s'acabarà fent, comença cansar, a avorrir. Els unionistes s'en foten de nosaltres entre altres questions, perquè els que pretenen la unitat indissoluble de l'Espanya 'una y no cincuenta y una' postfranquista, tenen un defecte de base molt espanyol: la prepotència i la ignorància. Condicions que els fan incapaços d'intentar respectar o comprendre l'altre. No necessiten educació, ni d'unes normes de joc net ni d'una necessitat de conèixer el perquè han aparegut de cop uns altres que no volen compartir amb ells res del que havien compartit fins ara. Consideren que no els hi cal. Per això són maleducats i irrespectuosos, i, com deia Machado, 'desprecian cuanto ignoran'.

I el President Mas, a qui la possibilitat real de celebrar la consulta mai li ha passat pel cap, el que fa és enganyar-nos a tots i va marejant la perdiu amb qui dia passa any empeny i el dia 9 ens dirà que no es pot fer la consulta perquè el TC ha tumbat la llei de Consultes, aquesta que s'ha de votar a última hora en un secret que tothom sap, quan es podia haver votat fa any i mig i hi hauria hagut temps per haver decidir que fer, en comptes de perdre llastimosament aquests 18 mesos. Mas, és un pobre nàufrag, agafat al salvavides d'ERC, que el deixarà ofegar quan ja no el necessiti, que serà en qualsevol moment a partir del 9 de Novembre.

No deixa de ser curiós que aquest procès de la independència que ens afecta a tots i que decideixen tirar endavant nomès uns quants, que, per cert, no toleren massa be s'estigui en contra d'ells o es tinguin dubtes raonables de la fiabilitat del procés, depengui d'Artur Mas, que d'independentista no en té res. El meu vaticini,  fa ja temps que ho dic, és que no hi haurà consulta ni tampoc independència, un 'apanyo' amb el peix al cove i a seguir on som tres-cents anys més.

I no sé que faran després tots aquests mitjans oficialistes subvencionats que ens van venent la independencia com un jardí de roses, com una espècie de paradis on viurem de puta mare i nedarem en l'abundància, mentre els altres - els espanyols - sense nosaltres s'ensorraran en la seva miseria. Bé, mentre vagin cobrant i tirant de la rifeta diràn el que hagin de dir, o sigui els que els diguin que han de dir, que qui té el cul llogat no seu quan vol.

I a tot això, Jordi Pujol i Soley continúa passejant impunement pels carrers de Queralbs, com un Felix Millet qualsevol, i no només els de les televisions i premsa escrita, també La gent  s'acosta al poble a fer-li fotos a ell i a casa seva, i a dir-li de tot, com si d'una atracció de fira es tractés. 
Sincerament, les imatges fan molt de mal, a ell i a nosaltres.

'LEVANTAR CIUDADES'




A vegades faig estranyes associacions d'idées. Fent ahir a la tarda una correcció al bloc Pensión Ulises, car en el titol del seu escrit posava 'badera' en comptes de 'bandera' he vist que juntament amb Albert Tugues, una de les fundadores del bloc era Cristina Peri Rossi, escriptora, traductora, poeta i periodista urugaiana, i instantàneament m'ha vingut al cap la novel·la 'Levantar Ciudades' que creia recordar en un primer moment que l'havia escrit ella. Després però, he rebobinat la materia gris i m'ha vingut al cap que aquesta novel·la l'havia escrit una altra gairebé urugaiana, l'argentina:Lilian Neuman

'Levantar ciudades' és una novel·la bellíssima i reveladora sobre la relació pare-filla, els vincles que ens uneixen a la família i el pas de la infància a l'edat adulta. És tambè una novel·la sobre el llegat patern i sobre la marca indeleble de la família, la història avança de la mà d'un pare carismàtic, capaç de construir universos amb la força de la seva paraula, la seva manera d'estar i el seu esperit explorador. S'evoquen en aquestes pàgines algunes de les grans coses que a la vida es juguen: el nostre destí i la seva relació amb la sanció paterna, la dificultat d'una relació autèntica, la solitud... Tot dit sense posar-se transcendental, però nuant amb força els fils del relat, en una estructura travada com la d'un poema que es llegeix amb plaer sense que en cap moment decaigui.

Neuman va aconseguir ser finalista del Premi Nadal el 1999 amb aquesta novel·la que com em passa sovint, vaig deixar no recordo a qui, i aquest qui no me l'ha tornat. Hauré de fer com el meu germà Lluís que en jubilar-se va fer inventari documentat de tots els llibres que tenia a casa, de manera que si en deixava algun, podía prendre nota i constava en acta.

Suposo que deu estar encara disponible a les poques llibreries especialitzades que encara queden, - no crec l'hagin descatalogat - i sinó segurament la trobareu a la vostre biblioteca més propera.

divendres, agost 15, 2014

REFLEXIÓ ESPAI TEMPS


La percepció del temps, la ubicació de l'espai temps dels llocs, sempre m'ha costat molt d'assumir. No és tan simple com pugui semblar a simple vista, puig la visualització real del paisatge confón a vegades el cervell amb els records del mateig en altres instants. Reflexionava fa temps sobre això, quan encara treballava a la farinera i em passava el dia al volant:

"Ben cert és que tinc, grans dificultats en ubicar l’espai temps del meu entorn, potser degut a que no paro, amunt i avall amb el cotxe tots els sants dies de l’any. Un dia quan surto a les cinc del matí saludo algun dels veïns que em trobo o a un conegut tot prenent cafè, me’n vaig a Andorra i al capvespre -quan arribo – me’ls torno a trobar I aquí ja no ho tinc gens clar, Si primer hi era i després no, he tornat, i mentrestant si jo no hi era, tot plegat és, existeix, continua, no serà tot virtual?. No serà que res de tot aixó existeix que tot plegat només és un miratge que no sé perquè carall serveix."

I  és que l'asumpte és complex a mesura que hi anem reflexionant:

 Els pobles, quan nosaltres no hi som, existeixen? o com a la cónsola els hi posen quan hi tornem després de molt de temps. I els records? són només records o són realitats paral·leles.

Travesso la plaça Enric Granados i puc sentir en Graells explicant els acudits que duia apuntats en una llibreta quan teniem dotze anys i anàvem a l'Academia del Sr. Caldas.

A la plaça Marcet, puc veure encara l'antic edifici de la Casa de la Caritat, amb sor Teresa i sor Pilar, les monges paules que amb els seus alerons tam em fascinaven de petit.

Puc recrear la màquina de batre quan venia de Moia i la mainada l'anàvem a esperar a mig camí des de l'Estany, i puc recrear els homes fent els pallers, sentir l'olor de la palla i veure l'imatge d'aquells homes amb barret, ulleres i mocador tapant-els-hi el nas i la boca, mentre evoco al Basta baixava dormint damunt del carro i la mula que el duia cada matí de Sant Llorenç´a Sabadell.
Puc recrear el Sánchez en anar al futbol a la vella Creu Alta, i els seus caramels, la regalèsia tendra, i la olor de tabac al camp.

Puc recrear perfectament el dia que va nèixer la meva primera filla i ses germanes també, i aquell dissabte en que vaig ensenyar al meu pare Paris.

I no són tan sols records, sería massa fàcil veure-ho d'aquesta manera; aquestes situacions, simplement encara hi són, però en un estat temporal diferent, només cal estar amatent i receptiu per veure-ho en la reconstrucció mental que es recrea. Passat, present, futur, són conceptes molt relatius; Aquest text un cop escrit  ahir dijous, ja no és present, és passat, però també és futur atés es publicarà dema divendres a les 14:08. I el present? suposo que emmig del moment d'escriure'l ahir, ha estat futur programat, però a les 14:09 serà ja passat,  si és que no vivim en un present immediat permanent.

MORTS ESTÚPIDES


De la mateixa manera que el Govern ens informa semanalment dels morts per accident a la carretera, o els que s'han endut el tabac o altres malalties, potser seria hora que fessin un informe setmanal de les morts causades per la bestiessa aquesta que s'ha posat de moda de fer-se 'selfies', les xifres comencen a incrementar-se i entraria ja fer-se una 'selfie' dins de les activitats de risc per a la salut.
Si entreu al google i poseu 'muertes por hacerse una selfie', veureu que hi ha bastants casos de morts estúpides per culpa d'aquesta moda que abans s'en deia 'autoretrat'.
L'ùltim cas es va donar ahir a Sitges quan cinc persones van caure  d'un balcó d'un quart pis en cedir la barana mentre es feien una selfie.

LA TORRE TESLA


Descrit per molts com "el geni que va il·luminar el món", Nikola Tesla (10 juliol 1856 - 7 gener 1943) va ser un inventor prolífic i un visionari creador de les transmissions que van donar lloc a la ràdio, les bobines per al generador elèctric de corrent alterna, el control remot, el motor elèctric d'inducció ... Fins i tot s'ha suggerit que treballava amb raigs X abans del seu descobriment oficial per Roentgen. Les seves patents sumen més de 700. 
Tesla entre altres prediccions va deixar dit:

"Un instrument barat, no més gran que un rellotge, permetrà al seu portador escoltar en qualsevol lloc, al mar o en terra, música o cançons, o un discurs d'un líder polític, dictat en qualsevol altre lloc, distant. De la mateixa manera, qualsevol dibuix o impressió pofrà ser transferida d'un lloc a un altre ".

Un projecte de Tesla, l'han agafat dos físics russos de Sibèria, que han llançat una campanya per recaptar els 800.000 dòlars necessaris per completar l'ambiciós projecte de Nikola Tesla en el camp de la transmissió sense fils d'energia elèctrica, la torre Tesla. Segons els físics russos Serguei Plekhanov i Leonid Plekhanov, la versió moderna de Wardenclyffe, o la torre Tesla, també coneguda com 'transmissor planetari', permetrà "transmetre l'energia a través de la Terra a qualsevol distància al planeta", que ajudarà a resoldre molts problemes tecnològics.


* divulgació científica d'un més d'agost made in Wikipedia.

dijous, agost 14, 2014

SARTRE AND BORGES, WELLES ON CIORAN


Podemos intentar justificar a Borges diciendo, como dijo Welles, que estaba medio ciego. ¿Pero a alguien se le ocurre alguna manera de justificar la ceguera absoluta de Sartre?, publica Gregorio Luri al seu bloc. 

Mireu si es pot dir tant en tan poques paraules, i és que Sartre va tenir l'habilitat de ser al mig de tot i no entendre res, a banda d'anar sempre al bandol equivocat. Sovint es parla de filòsofs, alguns d'ells sobrevalorats, sens dubte Jean Paul Sartre n'ès el més clar exemple.

En una entrevista (aquí, si la voleu llegir sencera) que va concedir Cioran a Hans-Jurgen Heinrichs, parlava de Sartre en aquest sentit: 

"Tinc un punt en comú amb Sartre. Sartre va dir, poc abans de la seva mort, que ell s'havia entès sempre molt millor amb les dones que amb els homes. Aquest és també, el meu cas: jo prefereixo les dones als homes. Sap vostè per què? Perquè la dona és més desequilibrada que l'home. Ella és un ésser infinitament més mòrbid i malalt que l'home. Ella ressenteix més les coses, que un home no pot ni tan sols, sentir. He observat que les dones estaven en general més a prop de la meva manera d'escriure que els homes. Vaig quedar molt impressionat quan vaig llegir que Sartre havia dit que ell preferia la conversa de les dones a la dels homes."

LA IDEA DE NO EXISTIR


La idea que hagués estat millor no haver existit, és una de les que més oposició troben. Incapaç de mirar-se més que des de l'interior, cadascú es creu necessari, indispensable, cadascú se sent i es percep com una realitat absoluta, com un tot, com el tot. Des del moment en què un s'identifica completament amb el seu propi ésser, un reacciona com Déu, és Déu. Únicament quan es viu al mateix temps a l'interior i al marge de si mateix, es pot concebre, amb tota serenitat, que hauria estat preferible que l'accident que s'és no hagués passat mai. EM.CIORAN

UN ACCIDENT DINS LA NATURALESA

Els homínids portem una munió d'anys preguntant-nos o buscant quin sentit té la vida, quan cada vegada estic més convençut que no en té cap, que, de fet, no som gran cosa més que un accident dins la naturalesa, que distorsiona el seu entorn de manera sistemàtica des del primer moment que es va posar dret. De fet, la vida es l'espai de temps que trascorreix entre l'acte de nèixer fins al de morir, i emmig del que es tracta és de fer el menys de mal possible, I ja no hi ha res més. La vida més que tenir sentit és un sens sentit. Una estafa, des del primer moment en que ens porten aquí sense demanar-nos-ho, i a sobre ni tan sols legalment ens deixen decidir quan marxar de manera voluntaria. Som l'ùnic animal de la naturalesa que és capaç de matar, sense cap raó o motiu i a vegades cap remordiment, remordiment, que com el sentiment de culpa que nomès tenim els homínids, els altres animals no els necessiten, són molt més perfectes que nosaltres, llàstima que siguin incapaços de riure, de plorar, de somriure o d'estimar, de compadir, d'abraçar, de besar, de ser solidaris. Potser som un accident dins la naturalesa, però un accident, o un error, amb matissos.

dimecres, agost 13, 2014

LA IMPUNITAT DEMOCRÀTICA DE L'EDAT MITJANA


L'edat mitjana pogué ser impunement democràtica perquè no era liberal. La nostra época, si Déu no hi posa remei, deixarà de ser liberal a conseqüencia de la democràcia. (Avís: per liberalisme entenc qualsevol cosa menys la mística de la juridicitat, i si volem comprendre l'edat mitjana, no hi ha res millor que posar en marxa el televisor, si traiem els anuncis, clar. JOAN FUSTER.

De fet no sé jo si ens hem mogut gaire de molts dels paràmetres de l'edat mitjana, on cada vegada tornem a estar-hi mes a prop. Ens hem limitat - això si - a avançar molt en tecnología, com animal tecnològic que som, però ética i moralment, si fa no fum, som on èrem.

Clar que quan parla Fuster de l'edat mitjana, ho fa des d'una certa displicència i amb ànim de provocar al personal. L'Islam, que en portar 500 anys de retard amb el cristianisme està en la seva edat mitjana, no és precisament un exemple social, politic ni religiós a seguir, nomès cal veure l'extermini i éxode de cristians que s'està duent a terme a l'Irak amb total impunitat i sense que ningú s'en preocupi gaire. (Bé. El Vaticà està indignat, Obama diu que farà alguna cosa i Cameron s'ho està pensat.)

Contrasta amb l'actitud de l'Islam en la seva época expansionista cap al segle VI amb l'actual: Un dels seus majors encerts per aconseguir tan vasta conquesta i expansió, va ser la seva aplicació del règim administratiu i fiscal, que va seguir sent el mateix que ja tenien els pobles envaïts; no van canviar res i així van tenir a la majoria dels aristòcrates locals com col·laboradors. A més van aplicar un sistema d'impostos que va substituir l'antic costum del botí de guerra, aconseguint així menys odis i més adeptes a la seva causa. En aquestes primeres conquestes no hi va haver molta pressió per imposar l'islam, de manera que no hi va haver molts conversos.

Si no fos per què va neixer molts anys més tard, es podria dir que aquell Islam seguia fil per randa els consells de Maquiavel, o potser aquest es va inspirar en ells per escriure 'el Príncep'.


RECTIFICACIÓ

Succeeix sobretot al mes d'agost. que es publiquen les notícies sense contrastar i sense massa veracitat. Aquest seria el cas de la informació que ve a continuació i que vaig publicar abans d'ahir a COLLONADES. Aclariments posteriors a la primera notícia que es va donar en els mitjans, informen que la parella polonesa que es va estimbar per un penya-segat a Portugal, no s'estaven fent un 'selfie', sinó que s'estaven col·locant perquè els seus fills els fessin una foto als dos. La desgràcia és la mateixa, però la versió inicial no era la correcta. Dit i rectificat queda


EFE / Lisboa - Les autoritats portugueses han rescatat aquest dilluns sense vida un matrimoni polonès que havia caigut dissabte des de 80 metres d'altura quan els seus dos fills els estaven fent una fotografia al turístic Cabo da Roca (oest de Lisboa). El matrimoni, d'uns 40 anys, es va estimbar quan va passar la barrera de seguretat de la zona per, suposadament, aconseguir un millor angle a la fotografia. La "inestabilitat geològica del terreny", segons fonts dels equips de salvament, va fer que es trigués unes hores a recuperar els cossos i s'hagués d'utilitzar un helicòpter i 14 bombers.  El tràgic accident va ser presenciat pels dos fills del matrimoni, de 5 i 6 anys, que van necessitar suport psicològic i van ser atesos pels serveis socials portuguesos mentre contacten amb familiars dels nens a Polònia. El Cabo da Roca, situat a la costa de Sintra, a uns 30 quilòmetres de Lisboa, és el punt més occidental de Portugal continental i de l'Europa continental, i rep milers de turistes cada any.

CATOSFERA 2014


Discrepàncies sorgides entre l’Ajuntament de Granollers i l’empresa Tirabol, organitzadora de la Catosfera per encàrrec de l’Ajuntament els darrers tres anys, han portat al canvi de nom de les jornades i a l’organització directa per part de l’Ajuntament de Granollers.
En el fons de la qüestió, hi ha un desacord amb la propietat del nom Catosfera, que l’Ajuntament creu que és seva, ja que Tirabol era només l’empresa que llogaven per organitzar-la. Però davant de possibles malentesos i per evitar problemes que poguessin sorgir de nou, des de l’Ajuntament han acordat seguir amb l’activitat donant-li un altre nom: Digital Granollers.

La decisió s’ha pres unes setmanes després que Tirabol advertís l’Ajuntament de la ciutat que la Catosfera podria canviar a una altra ciutat a causa de “discrepàncies econòmiques”, segons va dir el seu director a aquest diari a mig juny.

Així, el 3 i 4 d’octubre es farà de nou i per setè any consecutiu aquest cicle de debats sobre les novetats tecnològiques d’internet, mantenint la voluntat de ser un punt de trobada de la internet catalana. Digital Granollers promourà una reflexió crítica i creativa sobre el conjunt de tecnologies vinculades a internet i la transformació inèdita i accelerada que està provocant en les nostres vides a nivell professional, cultural, educatiu i de participació, en definitiva, com ens afecta com a ciutadans.

Aquest any prendran importància al programa conceptes com big data, open data i govern obert. Com a principal novetat, la programació incidirà en reptes ètics i canvis de model que suposa internet, i posarà de relleu les tensions entre els vells esquemes i les noves formes: com ser ciutadà també a la xarxa.

La programació de les jornades s’allargarà durant el curs 2014-15 amb tres blocs diferenciats de formació contínua que portaran el nom de Labs.

Diuen que l'any vinent, la vuitena edició podria marxar de Granollers, de fet, l'esperit inicial de la primera Catosfera auspiciada per Marc Vidal, Saül Gordillo i Toni Ibanyes entre altres està molt lluny de les últimes edicions. Allí, quan com aquell qui diuen estàvem a les beceroles d'uns blocs en ple auge, la participació era bàsicament d'una colla de blocaires amateurs amb més il·lusió que coneixement, i la Catosafera va servir per coneixer-nos i intercanvier idees i coneixement, a banda de visualitzar-nos. Edició rere edició s'ha anat profesionalitzant deixant de banda els blocaires de base que no han sabut o no han volgut treure'n més rendiment dels seus blocs que escriure el que bonament saben i poden. No sé si hi aniré enguany, no m'hi sento del tot a gust, i si desplaçat.

Per cert, la primera vegada que en vaig saber de Twitter, va ser a la Catosfera de fa sis anys, en deien en aquells temps microblogging. No li vaig saber veure la seva utilitat en aquell moment,  i de fet va tardar gairebé quatre anys a popularitzar-se, malgrat la finalitat inicial del Twitter era per escriure amb els 140 caràcters, pensamentes idees, poemes curts, vaja! que estava dissenyat pee una activitat més aviat literaria i intel·lectual, que no pas la que ha acabat tenint.

Seria de rebut agraïr al digital Aravallès, i així o faig, que segueixi publicant els escrits dels blocaires que ens vàrem integrar al seu dia dins la Catosfera.


dimarts, agost 12, 2014

PROHIBIT PROHIBIR


La obsessió de les autoritats en general per prohibir arriba a punts esquizofrènics o psicopàtics, sempre, això si, pel bé dels ciutadans, car ells, vetllen pel nostre benestar des que es lleven fins que se'n van a dormir. Hi ha prohibicions raonables, i d'altres que freguen l'ingrès immediat al frenopàtic de qui les ha promulgat.

Un dels eslògans del maig del 68, era prohibit prohibir que de fet no deixa de ser un contrasentit. Si aixequessin els ulls es quedarien astorats davant prohibicions com la de les autoritats alemanyes, que han prohibit la construcció de castells de sorra a les platges properes a la costa de Schleswig-Holstein. La nova llei busca garantir la seguretat dels turistes i comprèn fortes sancions per als que decideixin continuar amb aquest passatemps. Aquesta resolució netejarà el camí per als rescatadors costaners, que han estat obstaculitzats en diverses oportunitats per aquests petits embalums.

Em pregunto com li explicarà un pare al seu fill o filla que no pot fer un castell de sorra amb la galleda, si és que hi ha res més innocent i innocu que fer a la platja. Estic segur que els nens no entendran la prohibició, més que res, perquè tenen més sentit comú que qui l'ha dictat.

© COPYRIGHT


A Xile hi ha un moviment cultural no masa conegut aquí, no tot comença i acaba en Bolaño. El blog Descontexto, de Juan Carlos Villavicencio fa una gran tasca de difusió de poetes i escriptors xilens i sudamericans en general. Aquests tres poemas de Nadia Prado, en són un exemple.....

'© Copyright', de Nadia Prado - Tres poemas


En el bar los parroquianos me llaman para que haga un divertimento y recite algunas cosas. Los dueños del local se acercan para tomarse fotos conmigo, con aquella ficción se regocija mi corazón latino. Alguien me invita uno, dos, varios whiskys, pienso recordando a mi madre: soy famosa. Mientras saco las venas con las que antes escribía y la cabeza rota como si fuese una cuenca que da vueltas en la yema de mi dedo, mi brazo sangra como hace diez años, cuando nací sencillamente vestida y entera de llagas adentro delirando por alguien que me amaba, pero rezó para odiarme. Mis uñas arañan la tierra, soy un muerto enterrado vivo, mi mano quiere esconderse, pero el cuerpo resucita. Sacudo los ojos y se me caen como si fuesen polvo, escriben como mi vena cadáver escribe, ciega y muda, atenta a lo que dice cuando de un solo chasquido de víbora se encona con el viento. No comprendo cuando hay que callar, cierro los ojos en silencio.

*

Intenté seguir con las palabras que había borrado una y otra vez la miga de pan, pero en la cabeza no se borraban. Los sonidos en silencio, como si cada letra se hubiese quedado muerta, como si yo estuviera muerta. Durante días intenté decirme tanto, pero en mi boca se colaba el viento. Era verano, no coincido con que era verano, pero todo dice que fue verano.

*

Llevo palabras sobre las manos, como monedas las entrego para comprar mi sobrevivencia. Los centinelas ven mi cabeza rota y vencida y me dejan continuar, diseminada y aullante.
Unos cuantos días se me clavan como estacas.
Simulo estar vencida pero mi fe es grande.

Me arrojan en el desierto, pero mi boca tiene tantas palabras para beber y dejar en la arena.

Me dejan en la montaña.

Me dejan en los mares.

Mi madre llora sobre un puñado de tierra que parezco ser yo.



en © Copyright, 2003 - del blog Descontexto.