• A Collonades, trobareu noticies curioses, frikis, foteses, vídeos i una mica tot el que passa pels puestus. O sia, un calaix de sastre, o un desastre de calaix. ...
  • A Según un estudio, hi ha estudis d'Universitats inversemblants, rars o directament frikis, tots documentats...
  • BLOC DE FOTOGRAFIA
  • En aquest bloc trobareu els olis, dibuixos i còmics que he anat fent amb el pas dels anys, així com fotografies de viatges o de paisatges propers.
  • BLOG DE LITERATURA.

dilluns, setembre 01, 2014

DE PIXELAR GENITALS



La hipocresia i la falsa moral en aquest cas de la Televisió arriba a extrems de fregar el ridícul. El nou programa del canal televisiu "Cuatro" reality en què els participants hauran de sortir completament nus davant de les càmeres, per limitar el morbo que alguns creuen que pot generar entre l'audiència, els pits de les senyores i els genitals de totes i tots apareixeran pixelats.

Aquesta és la fòrmula que ha decidit adoptar "Adán y Eva", el concurs de prime-time de recerca de parella que la cadena televisiva ha començat a rodar aquests dies en unes platges de Croàcia a càrrec de la productora Eyeworks 

I aixó és la bestiesa, si els concursants surten conills, conills s'han de veure, perqué si els han de pixelar, ja valdria més que els possessin banyador, al pobre que li toqui pixelar els hi ho agraïria, i de fet, si nus naixem, quina mania en aquest fals pudor de no ensenyar les parts intimes. Mania relativa, perquè pits a la tele en veureu els que volgueu, ara les parts íntimes, sobretot la dels homes no es mostra mai, de fet, no és que sigui molt estética i no sempre està en posició de firmes, sense la qual posició l'estri perd molt. Ves que no sigui per aixó que no s'ensenya, per no ferir vanitats masculines.

diumenge, agost 31, 2014

CAL MORIR PERQUÈ PARLIN BÉ D'UN



En vida poc se'l va considerar (llevat dels seus), possiblement perqué la música i les lletres que feia aixi ho aconsellaven, era un gitano de Badalona, dels nostres, encara que havia nascut a Mataró, i diuen va inventar la rumba catalana, quan tothom sap que va ser el Pescadilla. Poc més hi hauria a dir del personatge que a mi no és que em caiguès malament, simplement no em queia, però com s'ha mort, ara tothom parla bé d'ell i glosa la seva figura fins a extrems que freguen la cursileria, que és el que sol passar quan algú es mor. No era el rei de res i tampoc la rumba catalana s'ha quedat orfe, de fet ja hi va nèixer. El Gato era una altra cosa, aquí si hi havia sentit i sentiment, i aquesta si que va ser una mort sentida.

SUPERMAN CAÑIZARES


El polèmic cardenal Antonio Cañizares, nou arquebisbe de València en substitució de Carlos Osoro, que al seu torn releverá Rouco Valera com a prelat de Madrid, és conegut com un dels membres més conservadors de l'episcopat espanyol.

El 2009, en declaracions a TV3 va dir textualment: No és comparable al que hagi pogut passar en uns quants col·legis d'Irlanda, amb els milions de vides destruïdes per l'avortament". En el mateix espai televisiu, Cañizares va demanar perdó pels abusos físics, psíquics i sexuals comesos sobre aquests menors a Irlanda, per reblar després que l'avortament "ha destruït més de 40 milions d'éssers humans legalment". "Milers de vides destruïdes a través de l'exercici de la medicina, quan la medicina està per curar no per matar", va matisar el religiós.

Cañizares, arquebisbe de Toledo de 2002 de 2008, va triar portar una "capa magna 'en l'ordenació de dos sacerdots en 2007, una peça que el papa Pau VI va desaconsellar a 1969. La peça, de més de cinc metres de longitud, requereix d'un ajudant que sostingui el seu tram final i ha provocat nombrosos comentaris en to de mofa a Twitter. Ja ho vaig comentar aquí l'any 2008, quan twitter era a les beceroles.

Abans de ser elegit arquebisbe de València pel papa Francesc, Cañizares ocupava des de 2008 la prefectura de la Congregació Vaticana per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, la divisió de la Cúria Romana encarregada de la majoria dels assumptes relacionats amb la Litúrgia de l'Església Catòlica i el ritual dels Sagraments

La imatge de Cañizares amb la capa magna, que els usuaris de xarxes socials han recuperat amb motiu del seu nomenament, contratasta amb la reforma que vol imposar Jorge Bergoglio a l'Església catòlica, que pretén apropar-la als pobres, recuperar la humilitat de les institucions eclesiàstiques i fer-les més empàtiques amb les necessitats del poble.



Aquest personatge, té una visió peculiar de les coses des de la seva poltrona de pastor sense ovelles. Aquí us en deixo un tast:

SONSEÑOR SUPERMAN CAÑIZARES DIXIT

ELS BISBES I LA CASELLA DE LA CRISI

VIARANYS INESCRUTABLES 

MONSENYOR CAÑIZARES, L'AVORTAMENT I ELS PEDERASTES 

dissabte, agost 30, 2014

ESPANYA


De tots els països d'Europa, el predilecte de Cioran, la seva obsessió, el seu límit i el seu infern, era Espanya. Llegint-lo, ell, fa necessari que un país com Espanya existeixi. En mística i en blasfèmies, en fanatisme, en aquest sentit tràgic de la vida, sang, ímpetu i desesperança, en atzar i fatalisme, tenen les arrels més llargues i més fondes que qualsevol altre país: han portat al seu límit l'experiència de viure, han transgredit tots els límits. El que millor podria definir tot això en els toros, impensables fora d'Espanya, ells són en si aquest sentit tràgic, fatalista, fanatisme religios, sang... No es pot entendre Espanya si no s'entenen els toros.
I dic España des de Catalunya, que seria quelcom diferent, el fatalisme i el sentit tràgic de la vida aquí no el fem servir, nosaltres som més del mercadeig i el fariseisme, i per tant del cuplet. Coses d'un país de botiguers.

divendres, agost 29, 2014

L'ESTRANY CAS DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL


No cal a vegades fer un escrit molt llarg per denunciar quelcom, si s'en sap, amb poques paraules es pot dir molt, aqui us en deixo un exemple:

"Els estudiants de ciències polítiques del futur analitzaran estorats l’estrany cas del Tribunal Constitucional espanyol del segle XXI. Un ens que es presenta com a organisme independent de garanties democràtiques però que actua, en realitat, com a tercera càmera legislativa o bé com a ens executiu auxiliar del govern, adherit a ell. Que la consideració del que és o no constitucional depengui d’un frau d’aquesta mesura ho diu tot sobre la democràcia espanyola". Gabriel Jaraba.

MAREJAR LA PERDIU


Francament, trobo molt lamentable la falta de diàleg sobre el dret a escollir, anar a la V  l'11 de setembre o no votar directament independència, i el poc respecte que hi ha pels qui no ho tenim clar aixó del si, si, però que el que si volem es poder votar el 9N.
I és que aquí no hi ha terme mitjà, o s'està amb el 20% que té molt clars aquests conceptes i la seva acció, o s'està contra ells, per tant contra Catalunya i un passa a ser un unionista, o pitjor encara un botifler o un  traïdor. Aquesta postura dels independentistes em remet al pensament de molts cristians, alló de...qui no està amb mí, està contra mi, o els altres que creuen erròniament tambè: qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Massa reduccionista per afrontar un projecte de país que parlen d'il·lusionant i que més aviat a molta gent li resulta preocupant i frustrant. 
I no és tan senzill ni tan plana la qüestió, la manca de diàleg, la imposició d'una serie d'actuacions més aviat arbitraries i intransigents generen a banda d'una sensació de malestar en molta gent que no se sent còmode amb aquesta manera de fer, que sí que entén que s'ha de votar el dret a l'autodeterminació, com a pas previ a la Independencia, però que entén que abans, hi ha molts problemes de país a solucionar que són molt més urgents i que no s'afronten per part d'un Govern en el qual poca gent i creu, gairebé tant com el poc que creu aquest propi Govern en la possibilitat real de convocar la consulta prèvia a la Independència, suposant que sortís una majoria que així ho decidís. No tota la culpa dels nostres mals és de Madrid, molta menys de la que ufanament es pregona; menys mirar-se el melic per part del Govern, que francament només es dedica a l'assumpte de la consulta i oblida la resta de problemes, amb un killer com a Conseller de Sanitat.

I el que més molesta és tot aquest perióde de més d'un any marejant la perdiu amb la consulta, una consulta que no es farà, i anirem a les plebiscitàries el febrer suposo, i qui dia passa any empeny i anar xupant de la mamella. La frustració vindrà després.

dijous, agost 28, 2014

DEIXAR ALGUNA COSA DARRERE

Quan mor, tothom ha de deixar alguna cosa darrere, deia el meu avi. Un fill, un llibre, un quadre, una casa, una paret aixecada o un parell de sabates. O un jardí plantat. Alguna cosa que la teva mà tocarà d'una manera especial, de manera que la teva ànima tingui algun lloc on anar quan et moris, i quan la gent miri aquest arbre, o aquesta flor que tu vas plantar, tu estaràs allí. 'No importa el que facis - deia -, mentre que canviïs alguna cosa respecte a com era abans de tocar-ho, convertint-ho en alguna cosa que sigui com tu després que separis d'ella les teves mans. La diferència entre l'home que es limita a tallar la gespa i un autèntic jardiner està en el tacte. El tallador de gespa igual podia no haver estat allí, el jardiner estarà allí per sempre.... 
Granger a Montag - Farenheit 451 - Ray Bradbury

dimecres, agost 27, 2014

LES MÀQUINES I LA POESIA


Milad Doueihi, historiador de les religions; crític de la transhumanització digital, afirma a la contra de la Vanguardia: "Google és el déu amagat del nostre temps". Explica com Google emmagatzema tota la nostra informació i per tant tots o gairebé tots els nostres records. Uns records que en certa manera ja no són nostres sinó que estan en un núvol, de manera que poden ser esborrats o manipulats en qualsevol moment, i que en el futur tots aquests records es poden perdre, llevat dels que com els monjos de l'edat mitjana siguin recopilats a mà en la serenor i pau d'algun Monestir.
Parla també Doueihi del reconeixement per part de la ciència que, malgrat els seus avenços, les màquines són incapaces de tenir consciència, però que cada vegada controlaran més la informació i a nosaltres mateixos, i cada vegada ens fusionarem més entre nosaltres i les màquines, que de fet són ja una part imprescindible en les nostres vides.
Però hi ha un aspecte que em diu que això no serà mai del tot així. Una persona, posem jo mateix, surt amb la bicicleta i va pels camins del bosc; aquesta persona, contempla un paisatge en un angle de 180°, i sobretot a banda de contemplar-lo, el sent, l'escolta, el viu, l'olora, i això no ho pot captar una màquina per sofisticada que sigui, de la mateixa manera que no pot detectar el tipus de color de la llum del sol, tan groguenca a primera hora del matí, amb un groc blanquinos com espantat, pàl·lida uns dies i brillant altres, o minvada la seva intensitat per la boira o la boirina. La màquina es limitarà com a màxim a analitzar la intensitat d'aquesta llum per treure la millor fotografia possible (en el cas de la màquina de retratar), però serà incapaç de fruir, d'observar aquestes intensitats, de mastegar la humitat a primera hora del matí o la ressecor del migdia a l'estiu, no podrà tampoc assaborir l'olor de terra mullada, o de l'herba acabada de segar, ni el sorollós silenci del bosc a trenc d'alba.
Potser per això, per més sofisticades que siguin, les màquines mai podran emocionar-se amb la poesia.

DE BONES INTENCIONS...


Un ciutadà belga de 51 anys ha resultat ferit crític aquest dimarts al migdia en rebre l'impacte d'una descàrrega d'aigua d'un hidroavió del Ministeri d'Agricultura a l'aeròdrom d'Empuriabrava (Alt Empordà), han informat els Mossos d'Esquadra. L'home, veí d'Empuriabrava, ha estat evacuat a l'Hospital Josep Trueta de Girona, on ha ingressat en la Unitat de Cures Intensives (UCI), després de rebre l'impacte de 1.500 litres d'aigua.

L'incident ha passat cap a les 11.30 hores en el sector Aeroclub de l'aeròdrom, al centre de paracaigudisme, en una zona de vianants, segons Mossos, quan aquest hidroavió ha descarregat el seu dipòsit abans d'aterrar. Els Mossos d'Esquadra han obert una investigació per aclarir les circumstàncies de l'incident, i si ha estat un accident o una maniobra pactada.

Segons asseguren des de l'aeròdrom, la víctima podria haver demanat al pilot de l'hidroavió, amic seu, que li tirés aigua per gravar-se dins de la campanya 'Ice Bucket Challenge', una campanya per ajudar els malalts d'esclerosi lateral amiotròfica (ELA).

Se sol dir que les sepultures estàn plenes de bones intencions, i no dubto d'aquest home ni de la seva bona intenció d'ajudar a la campanya, però el que va fer no deixa de ser una rucada imprudent que li pot costar molt cara.

dimarts, agost 26, 2014

CORTAZAR


Amb motiu del centenari del naixement de l'escriptor llatinoamericà, Cristina Peri Rossi ha reeditat i revisat el seu relat "Julio Cortázar y Cris" publicat el 2001. Amb ella repassem els llocs fetitxe de Cortázar a Barcelona. Per obtenir més informació sobre cada enclavament, passeu per sobre els punts que trobareu a l'enllaç de 'el periódico' Ja que parlo de Cortazar, té un conte extraordinari que vaig publicar fa temps, però que val la pena llegir-lo o rellegir-lo: EL PERSEGUIDOR 
.

"Dédée me ha llamado por la tarde diciéndome que Johnny no estaba bien, y he ido en seguida al hotel. Desde hace unos días Johnny y Dédée viven en un hotel de la rue Lagrange, en una pieza del cuarto piso. Me ha bastado ver la puerta de la pieza para darme cuenta de que Johnny está en la peor de las miserias; la ventana da a un patio casi negro, y a la una de la tarde hay que tener la luz encendida si se quiere leer el diario o verse la cara. No hace frío, pero he encontrado a Johnny envuelto en una frazada, encajado en un roñoso sillón que larga por todos lados pedazos de estopa amarillenta. Dédée está envejecida, y el vestido rojo le queda muy mal; es un vestido para el trabajo, para las luces de la escena; en esa pieza del hotel se convierte en una especie de coágulo repugnante..."
.
Així comença 'El perseguidor', escrit per Júlio Cortazar l'any 1959 dins uns recull de contes 'Las armas secretas' explica la història de l'últim període de la vida del músic Johnny Carter durant la seva estada a París prèvia, al seu retorn i mort a Nova York. Els seus assajos, concerts i enregistraments, les seves activitats com a músic, la seva relació amb les dones: Lan, Dédée, la marquesa Tica i Baby Lennox, la seva amistat amb Bruno (qui fa de narrador), i la seva relació amb els altres músics; els moments en què Johnny s'abandona al licor ia les drogues, les situacions doloroses de la seva vida, com la mort de la seva filla Bee, el seu passat: infància, vida als Estats Units, matrimoni amb Lan, anys gloriosos com a músic, i finalment , el seu retorn a Nova York.
.
La dedicatòria In memoriam Ch.P ens mostra que es tracta d'una biografia fictícia de Charlie Parker "Bird" a manera d'homenatge pòstum a la seva vida i obra musical. Si investiguem la vida d'aquest geni del jazz i el seu cercle social notarem que Cortázar altera lleugerament els noms dels personatges reals per crear els ficticis. Per exemple, veiem que Johnny Carter és Charlie Parker, Lan és Chan, la marquesa Tica és la baronessa Pannonica de Koenigswarter, Nica, i Bee, la filla morta, és preexistent. Si el voleu llegir sencer, aquí us deixo  l'enllaç.
.
Ah! un altre conte d'imprescindible lectura, tot i que sigui com una potada a l'estomac, és el Fiord, d'Oswaldo Lamborghini.

VUIT ANYS


foto:Miquel Cartisano.
El dia 26 d'agost de l'any 2006, o sia abans d'ahir, vaig escriure el primer i timid comentari en aquest blog. Des d'aleshores, he estat vuit anys donant la tabarra i canviant plantilles una rere l'altre: 5.508 escrits publicats i 396.000 visites.... i penso seguir donant la tabarra uns quants anys més, i vosaltres que ho llegiu. Com diria el Bastè, gràcies, a tots, moltes gràcies! Salut!

dilluns, agost 25, 2014

INDEPENDÈNCIA: EL PLA 'B'



Després d'adreçar-me a la Consellera Tura primer, al Conseller Joan Saura després, a Felip 'Tacatún' Puig més tard, sense que em fessin ni putu cas, ho vaig fer al Conseller Ramón Espadaler, que tampoc em va fer cas. Faig l'ùltim intent directament al President Mas a veure si ell m'escolta, car la meva proposta - que pot semblar agoserada - és possiblement la més plausible i definitiva per a solucionar el nostre problema com a país. 
A més, hi ha una raó crucial per que em faci cas i activi aquest pla B, amb el que ha passat últimament, el seu pare i mentor polític, li ho agrairà i molt.

TO BE OR NOT TO BE, EL PLA 'B'

Se sol dir que a vegades els arbres no et deixen veure el bosc, o que la problemàtica diària dels esdeveniments que s’acumulen no et donen la perspectiva idònia per contemplar la situació des de la alçada suficient com per visualitzar tot el paisatge i prendre la decisió correcte. O també que cal separar el que es important del que es anecdòtic. O que “ancha es castilla” o que bonic que és l’Empordà. Tota aquesta prèvia aparentment absurda te a veure en el fet que preocupat com estic amb l'1'58%, l'asfixia, el sumsum i el corda, m'ha donat per rumiar, i he arribat a l’estat de karma que m’ha permès trobar la solució a tots els problemes dels nostre petit país. La solució definitita, el ser o no ser, tot sent pel que pugi ser.


Anem per pams: Tenim un problema que es diu Espanya, i tenim una solució que es diu Independència (diuen que cada vegada la vol més gent), i tenim una Itaca que es diu Andorra. Doncs ja està. Sembla mentida, tan senzill que és i que no hi hàgim caigut abans. Haig de parlar amb Espadaler. Perdó: el molt Honorable Conseller Espadaler, car ja que aquest senyor farà a aquest país el favor més gran que mai ningú (ni en Jordi Pujol ha fet mai res així a casa nostra), se l’ha de tractar amb el degut respecte. 
El pla és molt senzill. S’agafa una patrulla de mossos d’esquadra, millor mosses, que els mossos encara la cagarien. Es camufla el Seat Toledo i se l’envia a Andorra amb les mosses de paisà. Un cop travessada la frontera tinc una amiga a Andorra la Vella que els hi deixarà un local de confiança on descamuflar el Seat Toledo i descamuflar-se elles també. A partir d’aquí el pla és fàcil: amb el cotxe i uniformes prèviament identificats, es va fins l’avinguda de Meritxell cap on hi ha el comú, baixen les mosses i amb cura, sense ferir a ningú tiren dos o tres trets a l’aire per cridar l’atenció. El Cap del Govern Andorrà o algun dels seus legals representats traurà el cap per la finestra a veure que carall passa, moment en que les mosses, aprofitaràn per declarar la guerra a Andorra en nom del Govern de la Generalitat del molt Honorable D.Artur Mas i Gavarró, i a l’acte, per rendir-se.
Hi es clar, com som nosaltres qui haurem declarat la guerra i alhora ens haurem rendit, el Govern Andorrà mal que li pesi no tindrà més remei que annexionar-se Catalunya. Per tant d’aquesta manera tan simple deixarem de ser Espanyols per transformar - nos gràcies a la meva - modèstia a part – brillant idea, en ciutadans Andorrans, o Catandorrans.
Vol dir doncs que a partir d’ací, podrem tenir el tabac, el sucre, la mantega, el formatge i la xocolata més barats, dur la nostra bandera a la matrícula del cotxe, evitar les manifestacions del PP al nostre país, i encarregar un nou himne a Luis Aguilé. No descartaria una tornada a la vida política d’en Jordi Pujol, o del mateix Pallarols, i de passada ja que som a Andorra, poder per fi, parlar en portuguès.


Espero que el Sr. Mas faci cas del meu consell, que pensi que es tracta d’una qüestió d’Estat, de supervivència d'Estat. Per si de cas, a partir d’ara estaré pendent dels informatius de TV3, Catalunya Radio, Intereconomía, o potser millor RAC 1. Ara, si us plau, si de cas que esperi a primers de setembre, que aquests dies estem de vacances.

Visca CATANDORRA LLIURE!






comentari reiterat
b'p

CARRERA INACABADA

James Burne Worson era sabater, habitant de Leamington, Warwickshire, Anglaterra. Era propietari d'un petit local, en un d'aquests passatges que neixen de la carretera a Warwick. Dins del seu humil cercle, el consideraven un home honest, encara que una mica donat (com tants de la seva classe en els pobles anglesos) a la beguda. Quan s'emborratxava, solia comprometre's en apostes insensates. En una d'aquestes ocasions, prou freqüents, s'ufanaba de les seves gestes com a corredor i atleta, el que va tenir com a resultat una competició contra natura. Va apostar un sobirà d'or, i es va comprometre a fer tot el camí a Coventry corrent anada i tornada; es tracta d'una distància que supera les quaranta milles. Això va ser el 3 de setembre de 1873. 
Va partir immediatament; l'home amb qui havia fet l'aposta -no es recorda el seu nom-, acompanyat per Barham Wise, botiguer, i Hamerson Burns, crec que fotògraf, el va seguir en el seu carro o carreta lleugera. Durant diverses milles, Worson caminar molt bé, a pas regular, sense fatiga aparent, perquè posseïa, en veritat, gran poder de resistència, i no estava tan intoxicat com perquè tal poder el traís. 
Els tres homes, en el seu carruatge, el seguien a escassa distància, i, ocasionalment, es burlaven amistosament d'ell o l'estimulaven, segons se'ls imposava l'ànim. Sobtadament -en plena carretera, a menys de dotze iardes de distància, i mentre tots l'estaven observando - l'home va semblar ensopegar. No va caure a terra: va desaparèixer abans de tocar-la. Mai es va trobar rastre d'ell.
Després de romandre en el lloc i merodejar-lo, presa de la irresolució i la incertesa, els tres homes van tornar a Leamington, van narrar la seva increïble història, i van ser, per fi, posats en lloc segur. Però gaudien de bona reputació, sempre se'ls havia jutjat sincers, estàven sobris en el moment del fet, i res va conspirar mai per desmentir el relat juramentat de la seva extraordinària aventura; aquest, però, va provocar divisions de l'opinió pública en tot el Regne Unit. 
Si tenien alguna cosa a amagar, varen triar, per cert, un dels mitjans més sorprenents que hagi escollit mai un ésser humà en el seu sa judici. 
carrera inacabada: un conte d'Ambrose Bierce



diumenge, agost 24, 2014

DESAFIAMENT DE LA GALLEDA D'ARROS


A l'Índia han llançat el 'desafiament de la galleda d'arròs' en resposta a la reeixida campanya benèfica 'Ice Bucket Challenge', per tal de cridar l'atenció de potencials donants per ajudar els pobres. L'acció s'està fent viral a Internet.
"Aquesta és la meva versió pràctica i tangible en resposta al 'Ice Bucket Challenge'. Cuinar o comprar una galleda d'arròs o biryani (plat d'arròs amb verdures de cuina índia) per alimentar els pobres", és el repte llançat per la periodista Manju Latha Kalanidhi a la ciutat índia de Hyderabad, informa el diari 'The Hindu'.

L'exitós 'Ice Bucket Challenge' (Desafiament del Cubell de Gel), té com a objectiu crear consciència sobre l'esclerosi lateral amiotròfica, una malaltia neurodegenerativa progressiva que afecta les cèl·lules nervioses en el cervell i la medul·la espinal. Per a aquest fi una persona es llença una galleda d'aigua gelada per sobre, i repta públicament a un altre a que faci el mateix o donar diners per a la lluita contra aquesta malaltia.

"En lloc de desaprofitar l'aigua a l'Ice Bucket Challenge, s'hauria estalviar el líquid vital i alimentar els famolencs", va escriure Manju Latha en el seu mur de Facebook. No obstant, la impulsora del 'rice bucket challenge' (desafiament del cub d'arròs) destaca que la iniciativa és local, com una "solució pràctica als problemes del veïnatge".

Per a aquells que no puguin acceptar aquest repte, la periodista insta que donin medicaments als hospitals més propers. Després de la publicació d'aquest repte amb les xarxes socials, moltes persones han començat a fer donacions voluntàries en les seves respectives localitats.


No dubto de la bona fe ni les bones intencions de la periodista que ha engegat aquesta campana, però de fet, i vistes les reaccions de les 'personalitats' que s'han apuntat al 'Ice Bucket Challenge', el que s'hauria de fer és el 'desafiament de la galleda de merda', i que la gent és llances damunt seu el que són, merda, a poder ser, la seva pròpia merda. Aquest seria el bo, o almenys, seria autèntic.

DE PRINCIPIS


Hi ha qui afirma que 'el fi justifica els mitjans', solen dir-ho sobretot els militars, encara que aleshores caldria veure quins mitjans justifiquen el fi. I en més d'una ocasió haureu sentit dir el principi contrari que diu 'el fi no justifica els mitjans'. però cal veure qui aixó manifesta, car és possible que qui ho diu, ho fa des d'alguna poltrona de poder, que no vol o no li convé recordar com hi ha arribat a asseure's i menys encara vol abandonar-la. O potser  podria dir-ho tot un expert en manipulació de fins i de mitjans, com Paco Marhuenda, l'ìnclit director del tabloide la Razón, que per cert rima amb oxímoron.

dissabte, agost 23, 2014

MENTIDES QUE FAN MAL


Últimament es parla molt de mentides. De mentides n'hi ha de grans, de petites, de piatoses, d'ùtils, per omisió, i n'hi ha que fan molt de mal. Algú ens està intentant enganyar, ens vol enganyar, això és la mentida. I no hi ha més, podem si voleu mesurar la gravetat d'aquesta mentida, però sempre fa més mal que bé, llevat potser de la piatosa que estalvia molts problemes i en resol algun.

Ja sabem que tot el que es fa i es desfà no posseeix cap base real, que és igual fer una cosa que no fer-la, que res té cap importància. Malgrat aixó, en la  nostra quotidianeitat considerem aquest món real i irreal alhora i li donem excessiva importancia, barregem per aixó, mentides, amb mitges mentides i fins i tot alguna veritat. I la pitjor mentida, la que no és diu, la que s'amaga per omisió, el silenci culpable. encara que després hi hagi el penediment tardà (o fals penediment).
I aquí entra la confusió de la persona, i, de la mateixa manera que a Castelló un senyor pensava que l'aeroport era seu, i cofoi l'ensenyava als seus nets, aquí algu enganyant-se a si mateix, es va creure que era l'amo del País, que estava per damunt del bé i del mal, creient-se les seves pròpies mentides, que malgrat ser tan catòlic, no eren piatoses. I la seva mentida, ha fet a molts, molt de mal. Ho resumeix molt bé al final del seu escrit Antón Losada a El Periodico: 

"Ni un gest de penediment, ni cap rastre de vergonya. Tot gestionat com si es tractés d'un negoci que ha sortit malament. La família Pujol es veu a si mateixa com una família d'emprenedors lluitant per sobreviure en una trama plena de traïdors. D'anar al Parlament a donar explicacions ja en parlarem. De tornar els diners ni parlar-ne. Si ha d'escollir entre els seus problemes i els problemes que pugui causar a Mas, al seu partit o fins i tot a Catalunya, Pujol escull arreglar els seus. Ja trigava Convergència a aplicar-li aquella llei que diu que qui la fa la paga."




LA MENTIDA IMMANENT


Viure vol dir: creure i esperar, mentir i mentir-se. Per això la imatge més verídica que s'ha creat mai l'home segueix sent la del cavaller de la Trista Figura, aquest cavaller que es troba fins i tot al savi més complert. L'episodi penós al voltant de la Creu o aquest altre més majestuós coronat pel Nirvana participen de la mateixa irrealitat, encara que se'ls hagi reconegut una qualitat simbòlica que va ser refusada després a les aventures del pobre gentilhome. No tots els homes poden tenir èxit: la fecunditat de les seves mentides varia ... Tal engany triomfa: és una revolta, una doctrina o un mite i una multitud de fidels; tal altre fracassa: no és llavors més que una divagació, una teoria o una ficció. Només les coses inerts no afegeixen res al que són: una pedra no menteix: no interessa a ningú, mentre que la vida inventa sense parar: la vida és la novel·la de la matèria.

Pols enamorat de fantasmes, tal és l'home: la seva imatge absoluta, de semblança ideal, s'encarnaria en un Don Quixot vist per Èsquil...

(Si en la jerarquia de les mentides la vida ocupa el primer lloc, l'amor li succeeix immediatament, mentida a la mentida. Expressió de la nostra posició híbrida, s'envolta d'un aparell de beatituts i de turments gràcies al qual trobem en un altre un substitut de nosaltres mateixos. ¿Gràcies a quina superxeria dos ulls ens aparten de la nostra solitud? Hi ha fallida més humiliant per a l'esperit? l'amor adorm el coneixement, el coneixement despert mata l'amor. L'irrealitat no pot triomfar indefinidament, ni tan sols disfressada amb l'aparença de la més exaltant mentida. I d'altra banda, ¿qui tindria una il·lusió tan ferma com per trobar en un altre el que ha buscat vanament en si mateix? «Un recargolament de budells ens donarà el que l'univers sencer no ens ha sabut oferir? i, tanmateix, aquest és el fonament d'aquesta anomalia corrent i sobrenatural: resoldre entre dues - o més aviat, suspendre - tots els enigmes, a favor d'una impostura, oblidar aquesta ficció en que sura la vida; amb un doble amanyac, omplir la vacuïtat general; i - paròdia de l'èxtasi -, ofegat, finalment, en la suor d'un còmplice qualsevol ...)

E.M.CIORAN - BREVIARIO DE PODREDUMBRE

divendres, agost 22, 2014

UNA DIMISIÓ DEL 1875



La Història no ha conservat el seu nom, i és una llàstima. Era director del Patent Office americà, i va ser ell qui va tocar a xafarranxo. El 1875 va enviar la seva dimissió al Secretari d'Estat per al Comerç. Per què seguir?, deia en substància; ja no queda res per inventar. Dotze anys després, el 1887, el gran químic Marcell in Berthelot escrivia: «D'ara endavant, l'Univers no ja misteris

Per obtenir una imatge coherent del món, la ciència havia buidat la plaça. La perfecció per l'omissió. La matèria estava constituïda per cert nombre d'elements impossibles de transformar uns en uns altres. Però, mentre Berthelot rebutjava a la seva sàvia obra els somnis alquimistes, els elements, que no en sabien d'això, seguien transmutant-se sota l'efecte de la radioactivitat natural.

L'any 1852, Reichenbach havia exposat el fenomen, que havia estat immediatament rebutjat. Treballs realitzats en 1870 evoquen "un quart estat de la matèria» comprovat amb ocasió de la descàrrega dels gasos. Però calia reprimir tot misteri. Repressió: aquesta és la paraula. La idea del segle XIX es pot sotmetre a psicoanàlisi.

Un alemany anomenat Zeppelin, de tornada a la seva terra després d'haver combatut a les files sudistes, va tractar d'interessar als industrials en la direcció de globus. «Desgraciat! No sap que hi ha tres temes sobre els quals l'Acadèmia de Ciències francesa no admet discussió? Són la quadratura del cercle, el túnel sota la Manxa i els globus dirigits. »Un altre alemany, Hermán Gaswindt, proposava la construcció de màquines volants més pesades que l'aire, propulsades per coets. El ministre de la Guerra alemany, després d'haver consultat els tècnics, va escriure sobre el cinquè manuscrit: «Quan rebentarà d'una vegada aquest ocell de mal averanyEls russos, per la seva banda, s'havien tret de sobre un altre ocell de mal averany, Kibaltchich, que era també partidari de les màquines voladores amb coets. Escamot d'execució. Cert que Kibaltchich havia emprat els seus coneixements tècnics per fabricar una bomba que acabava de matar a l'emperador Alexandre I I.

En canvi, no hi havia motiu per enviar al cadafal al professor Langley, de l'Smithsonian Institute americà, que proposava unes màquines voladores accionades per motors d'explosió, recentment inventats. Se'l va degradar, se'l va arruïnar i se'l va expulsar del Smithsonian. El professor Simón Newcomb va demostrar matemàticament la impossibilitat de volar amb quelcom que fos una mica més pesat que l'aire. Uns mesos abans de la mort de Langley, que es va morir de pena, un noi anglès va tornar plorant un dia a l'escola. Havia mostrat als seus companys una fotografia d'una maqueta, que Langley acabava d'enviar al seu pare. Aquest havia proclamat que els homes acabarien per volar. Els companys es van burlar d'ell. I el mestre li va dir: «Amic meu, potser el seu pare és un ximpleEl suposat ximple es deia Herbert George Wells.

Totes les portes es tancaven, doncs, amb soroll sec. No hi havia, en efecte, més remei que dimitir, i M. Brunetière poder parlar tranquil·lament, el 1895, de «La fallida de la ciència». El cèlebre professor Lippmann, en la mateixa època, declarava a un dels seus alumnes que la Física estava acabada, classificada, arxivada i completa, i que faria millor en emprendre nous camins. L'alumne es deia Helbronner i havia d'esdevenir el primer professor de fisicoquímica d'Europa i fer notables descobriments sobre l'aire líquid, els ultraviolats i els metalls coloidals. Moissan, el químic genial, es veia obligat a l'autocrítica, i a declarar públicament que mai havia fabricat diamants i que es tractava d'un error experimental. Inútil buscar més lluny: les meravelles del segle eren la màquina de vapor i el llum de gas; mai la Humanitat faria majors invents. ¿L'electricitat? Simple curiositat tècnica.

Un anglès boig, Maxwell, havia pretès que per mitjà de l'electricitat es podien produir raigs lluminosos invisibles: una broma. Alguns anys més tard, Ambrose Bierce podria escriure en el seu Dictionnaire du Diable: «No se sap el que és l'electricitat, però, en tot cas, enllumena millor que un cavall de vapor i va més de pressa que un encenedor de gasPel que fa a l'energia, era una entitat totalment independent de la matèria i que no tenia cap misteri. Estava composta de fluids. Els fluids ho omplien tot, es deixaven descriure per equacions de gran bellesa formal i donaven satisfacció al pensament: fluid elèctric, lluminós, calorífic, etc. Una progressió contínua i clara: la matèria en els seus tres estats (sòlid, líquid i gasós) i els diversos fluids energètics, més subtils encara que els gasos. N'hi havia prou amb rebutjar el somni filosòfic, les naixents teories de l'àtom per conservar una imatge «científica» del món. S'estava molt lluny dels grans d'energia de Plank i Einstein.  


Era inútil intentar l'exploració del món interior, però, no obstant això, hi havia un fet que introduïa bastons a les rodes de la simplificació: es parlava molt de la hipnosi. L'ingenu Flammarion, el dubtós Edgar Poe, el sospitós HG Wells, s'interessaven en el fenomen. Ara , per fantàstic que pugui semblem, el segle XIX oficial va demostrar que la hipnosi no existia. El pacient tendència a mentir, a simular per complaure el hipnotitzador. Això és exacte. Però, des de Freud i Morton Price, se sap que la personalitat pot dividir. Partint de crítiques exactes, aquell segle va aconseguir crear una mitologia negativa, eliminar tot rastre del desconegut en l'home, reprimir tota sospita de misteri. També la biologia estava acabada. M. Claude Bernard va rebregar totes les seves possibilitats i s'havia arribat a la conclusió que el cervell segrega el pensament, com el fetge la bilis. Sens dubte s'arribaria a descobrir aquella secreció i a escriure la seva fórmula química d'acord amb la bonica distribució en hexàgons immortalitzada per M. Berthelot. Quan se sabés com s'associaven els hexàgons de carboni per crear l'esperit, s'hauria escrit l'última pàgina. Que ens deixin treballar de debò! Els bojos, al manicomi!


Louis Pawels i Jacques Bergier - El retorno de los brujos

dijous, agost 21, 2014

UNES MANS NO GAIRE NETES


El pseudosindicat Manos Limpias portarà als jutjats la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, per la seva advertència que "en algun moment s'haurà de trencar la legalitat espanyola" per poder votar el 9 de novembre. El pseudosindicat d'ultradreta atribueix a Forcadell una crida "a la sedició" i es querellarà contra ella per "incitar a subvertir l'ordre constitucional".

El secretari general de Manos Limpias, Miguel Bernad, ha anunciat que dimarts que ve presentaran la querella contra Forcadell, que té, ha dit, "un full de ruta molt ben dissenyat". 
Ja en vaig parlar en una ocasió, però crec és bo refrescar la memòria de que és aquest estrany i fosc sindicat, que té un oxímoron entre el seu nom i la realitat de les seves activitats, així com els origens i el passat dels seus dos membres.

'MANOS LIMPIAS'

No se si a vosaltres us sonarà el nom de Miguel Bernard, màxim responsable d’aquest obscur i inoperant sindicat Manos Limpias”, presidit per Francisco Jiménez Luis i el seu secretari general és Miguel Bernad Remón. Miguel Bernard, exdirigent de “Fuerza Nueva” i molt amic de la COPE i Libertad Digital. De fet, 'manos limpias' més que un sindicat és una associació, que és qui hi ha darrere d'aquesta querella per prevaricació de la que s'acusa a Baltasar Garzón, i totes les que hi ha hagut sobre els abertzales al país basc. Curiós com sent un estrany sindicat sigui tant escoltat i ben tractat per la justicia espanyola.

Miguel Bernard
 "El Col·lectiu de funcionaris públics Manos limpias, conegut popularment com Sindicat Manos Limpias o simplement, Manos limpias, és una associació espanyola fundada el 1995 com a organització de representació d'empleats de la funció pública. No té representació institucional des de 2009, però ha destacat per presentar-se com part en nombroses demandes judicials generalment en contra de decisions de les administracions governades per partits d'esquerra i nacionalistes perifèrics. Aquest fet, i el que el seu únic dirigent conegut, Miguel Bernad, hagi estat un conegut militant ultradretà (va ser el responsable de l'organització Front Nacional) i nomenat Cavaller d'Honor de la Fundació Nacional Francisco Franco pels seus "serveis en defensa dels ideals del Moviment "  ha provocat que la seva adscripció ideològica sigui sovint qualificada de ultradretana. La pròpia associació rebutja aquesta adscripció al·legant que totes les persones tenen dret a evolucionar ideológicamente. El juliol de 2008, arran de les investigacions policials sobre diversos casos de corrupció urbanística, el diari El País va posar en coneixement de l'opinió pública les presumptes relacions entre el secretari general del sindicat i diversos dels comissionistes investigats. L'organització va negar les acusacions del País, i el cas, com molts altres va desaparèixer engolit en l'oblit." El nom de l'associació té seu què ... per allò tan castellà de: "dime de lo que presumes y te diré de lo que careces".

"Allí donde exista un delito, debe haber alguien capaz de denunciarlo", resa la carta de presentació del Sindicat, i aixó ho compleixen, atès han posat querelles a centre, dreta i esquerra, llevat de l'entorn del Pp que se'ls deu haver oblidat (només ho han fet contra Bárcenas, i deu haver estat per quedar bé). També ha estat objecte gairebé d'una  persecució el Jutge Baltasar Garzón, mentre que la Casa real no entra entre els seus objectius, llevat i de manera tova amb Iñaki Urdangarin i la que no sap res de res.

Bàsicament les seves querelles han anat contra Catalunya, no tan sols Jordi Pujol o ara Carme Forcadell, Artur Mas o el Barça han estat el blanc del seu dit acusador.
Dit això, llevat de la querella contra Pujol que han tret els diners per aportació popular, ningú que se sàpiga ha investigat si a banda de querellarse a tort i a dret amb tothom o gairebé, aquest pseudo sindicat té alguna altra activitat lucrativa, i tampoc s'ha investigat com es financia. I diria que no hi cap interés de la judicatura per saber-ho.

LA CHICA CON LA MALETA


Quan tenia setze anys vaig veure una pel·lícula que em va impresionar profundament, "la Chica con la Maleta" del director de cinema italià Valerio Zurlini, amb una meravellosa Claudia Cardinale, Gian Maria Volonté i un timid Jacques Perrin. La película en un fantàstic blanc i negre obra de Tino Santoni - que no és gens fàcil -, narra les peripecies d'una noia Claudia Cardinale, que coneix un noi tímid Jacques Perrin, germà del seu amant que passa d'ella, el noi s'enamora d'ella, però és un amor impossible. La película que no l'he tornada a veure més, la vaig visionar tres o quatre vegades en una setmana al cine Colón, on ara hi ha un bingo, a la avinguda 11 de setembre.
Em va impresionar molt, suposo perquè representava, (tot i que era més gran) que en Jacques Perrrin tenia 16 o 17 anys i em vaig identificar molt amb el personatge, i és que la Claudia estaba guapa a rebentar, em sembla era la seva segona o tercera pel·lícula que interpretava i recordo que em vaig enamorar com un imbécil d'ella. A banda, diria jo que fou la primera producció, o sino de les primeres europees que a més a més d'una excelent banda sonora, contenia dins seu cançons dels cantants de moda a Itàlia en aquell moment: Mina, Milva, Peppino de Capri, Renato Carosone, Adriano Celentano, Gino Paoli i algun altre que ara no recordo, aspecte que no era massa freqüent i que va coincidir també amb l'apogeu de la cançó italiana.
Suposo que si ara la tornes a veure, tindria una enorme decepció, tot i que em dona la sensació que és un film que no necessariament ha d'haver envellit malament, però és que encara em dura la decepció de revisar Farenheit 451º de Truffaut que vaig veure estrenar a Palma de Mallorca l'any 68 quan hi feia la mili. I és que hi ha pel·lícules que com les persones envelleixen molt malament.

dimecres, agost 20, 2014

UNA GALLEDA EN VA...


La campanya de caràcter benèfic 'Ice Bucket Challenge' segueix expandint-se, i donant a conèixer l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA), per les xarxes socials. Aquest dimarts ha estat el jugador del FC Barcelona, Lionel Messi, qui ha acceptat aquest repte solidari, que consisteix a llançar-se una galleda d'aigua gelada per sobre, que li ha llançat el seu company d'equip Dani Alves. Donat que la idea es una bestiesa destinada nomès a omplir l'ego dels qui es llencen els cubells d'aigua per una falsa solidaritat de cara a la galeria, més que no pas conscienciar sobre l'ELA, suggeriria que es llencessin al cap una galleda amb aigua gelada, o sia un super glaçó, la campanya seria més impactant, i amb sort eliminariem del mapa a uns quants idiotes ególatres falsament solidaris.
De fet, la 'Ice Bucket Challenge' vindria a ser com el Domund pels pobrets negrets africans, o una piràmide  solidària per a idiotes. Tot dins l'engranatge falsari  d'una societat nihilista i decadent. Fa ràbia aquesta banalització, que la ELA és una malaltia molt seriosa que es van endur un amic de menys de quaranta anys amb només sis mesos. ...  aquesta campanya és només una galleda en va.

NOTES PER A UN VOCABULARI



En aquest escrit, el filòsof Ramon Alcoberro practica una interessant dissecció del pensament i l'obra del filòsof romanès Emil Michel Cioran. 

Anarquia: Cioran, contra el que acostumen a creure els seus admiradors hispans, no és un anarquista, sinó un feixista romanès recriat a París. Tant l'ordre com el desordre li semblen absurds - i el desordre en tot cas és un concepte contradictori perquè no es defineix sinó en relació a l'ordre. 'L'anarquia - diu a De llàgrimes i sants - no estava prevista en els plans de la creació'. D'altra banda la llibertat, segons la seva opinió «només prospera en un cos malalt», pel que és absurd reivindicar. Vegeu: revolta.

Apatia: Ebrietat del buit. Situació del filòsof que es troba "en '(i no 'davant ') la podridura del món. Assumir que la realitat és sempre igual a si mateix i, per tant, intransformable, és la condició de la vida filosòfica (si el concepte mateix de 'filosofia' no li semblés enfarfegador i retòric).

Budisme: En algun període de la seva vida (i potser per influència del seu compatriota Eliade), Cioran es va considerar budista, en la mesura que comparteix amb el budisme la creença que la vida és una il·lusió. Hi ha un fons d'ascetisme budista en la seva comprensió del món. Però, en el fons, Buda li sembla un optimista incorregible i ingenu, ja que ontològicament no pot escapar del dolor - que ens converteix com a humans -. El budisme és excessivament autocompassiu, el que el fa inútil en temps nihilistes. Més que amb el budisme, el seu menyspreu cap a la vida connecta amb La Rochefoucauld o Pascal, que li semblen més serenament desesperats que Buda i psicològicament més profunds.

Cinisme: En la mesura que pretén "desemmascarar l'existència', Cioran pot ser pres per un cínic. Ell mateix diu en els seus Quaderns: «Sóc un filòsof udolador. Les meves idees - si idees són - borden, no expliquen res, esclaten». Però el cinisme no és una doctrina sinó, si s'escau, una taxonomia, un criteri de classificació. Si 'cínic' és qui pensa sense pensar en el pensament, Cioran és un cínic.

Esdevenir: Com a lector de Schopenhauer i de Dostoievski, Cioran considera que l'esdevenir no afegeix res de nou a la vida. Que mai hi haurà redempció és una de les tesis fonamentals de la seva obra. Més d'esdevenir, el que hi ha al món és expiació sense redempció. Vegeu: Història.

Déu: Fill d'un sacerdot ortodox romanès, Cioran considera que Déu és un 'mal demiürg', artesà poc eficaç i origen d'un món on regna el mal. Qui ha fet aquest món convuls ha de ser necessàriament un déu epilèptic. Només la música de Bach ens pot reconciliar amb Déu («Si algú l'hi ho deu tot a Bach, aquest és òbviament Déu»). D'altra banda no es pot estimar a la vegada a una dona i a Déu i tot pensament sobre Déu es torna trivial.

Estil: És la cortesia del nihilista. Si el món és inexorable, obscur i terrible, potser l'únic que pot resultar diàfan és l'estil. De fet això és el que salva l'obra de Cioran (si és el cas que 'salvar' fos un concepte amb sentit, cosa que no és el cas).

Fatalitat: Tot el que succeeix i té un curs consistent però que no té sentit. Així, el sofriment és fatal. La història és fatalitat i impugna la llibertat, per això qui 'comprèn' el món inevitablement fracassa.

Història: Invent diabòlic (Abominable Clio), perquè en última instància l'home està condemnat. Més en concret, els que han estat les seves víctimes (ell mateix i, en general, els pobles de l'Europa de l'Est), no poden creure-hi. En una conversa amb Léo Gillet (1982), Cioran deia que: «un historiador optimista és una contradicció en els termes», (Converses. Barcelona: Tusquets, 1996). Òbviament, la història, perquè és fatal i sense pietat, ofereix un argument fàctic per impugnar la moralitat. Vegeu: Esdevenir.

Hitler- Neró: Cioran en la seva etapa romanesa va escriure textualment: «Cap home polític en el món actual m'inspira tanta simpatia i admiració com Hitler». ['Vremea']. Com tants feixistes estetitzants (i no estètics) de la dècada de 1930, va admirar a Hitler l'artista de l'Estat, és a dir, a qui suposadament va pretendre convertir l'Estat en obra d'art. A la 'Carta a un amic llunyà' (Història i utopia), recorda que per a ell en els seus anys joves, el règim parlamentari era una: «vergonya de l'espècie». En el fons, per Cioran tota política (de qualsevol signe) és la de Neró: «Sense un Neró, els imperis agonitzants no tenen estil».

Hotel: A Cioran li agradava de recordar que va viure vint anys en hotels. Vegeu: Insomni.

Humanitat: El bon lector de Mme. Du Deffand i de Chamfort, que és Cioran sap que la humanitat no té remei. Tota empresa revolucionària es tornarà sempre contra si mateixa. D'altra banda el que ens uneix a la vida és la por, sentiment bàsic de la humanitat.

Identitat: S'explica que algú va parar a Cioran pel carrer i li va preguntar: «¿És vostè Cioran?», Al que aquest va respondre: «El vaig ser». Tota identitat és sempre una ficció.

Insomni: Cioran és bàsicament l'autor d'una sèrie de breviaris de negació. En la seva pròpia opinió, això tenia molt a veure amb una experiència turmentada de llargues nits d'insomni i de vida en hotels de brutícia. «L'insomni (...) és una experiència extraordinàriament dolorosa, una catàstrofe. Però et fa comprendre coses que els altres no poden comprendre: l'insomni et posa fora dels vius, de la humanitat». ('Conversa amb Léo Gillet', 1982). Incidentalment, convé recordar que també Nietzsche patia insomni i va viure llargs anys en hotels. La semblança s'atura aquí.

Nihilisme: Cioran sempre va defensar que no era un nihilista sinó un escèptic, entenent com a tal el que lluita contra la fascinació. Però no va ser partidari d'un escepticisme filosòfic (pirronisme), sinó d'un escepticisme malaltís. Demolir i inocular el dubte és l'objectiu mateix de la seva / la filosofia.

Opinió: «Tota opinió no és més que un punt de vista boig sobre la veritat». ('Fluctuacions', a Contra la història, 1976). En definitiva, una opinió és l'avantsala d'una decepció.

Política: Que Cioran va ser un feixista en la seva Romania natal és un fet documentalment provat i del tot incontrovertible. A partir del seu establiment a França com 'paràsit social' (en la seva pròpia autodefinició), la política va ser substituïda pel cinisme. Això resulta òbviament coherent amb la seva concepció del món: si el que defineix l'home és la maldat no pot haver cap manera una "bona 'política.

Predestinació: Potser l'única doctrina d'encunyament cristià que Cioran va defensar. En la seva pròpia visió de la vagabunderia i l'escepticisme hi ha alguna cosa de predestinació. Com a concepte, 'predestinació' s'oposa en la seva obra a 'destí' en la mesura en que el destí és tràgic i cec mentre que la predestinació és una situació que un mateix es llaura. La seva forma específica i confessa de predestinació és "enfortir-se en el dubte '.

Rebelió: El paroxisme de l'ateisme. Desobeir a la natura, que ens manava ser animals babaus que pasturen i descansen feliços, és l'origen del desordre i del mal.

Suïcidi: Homenatge excessiu a la vida. Saber que algú pot suïcidar-se quan vulgui és una paradoxal manera de suportar el fet mateix de viure. Per això el suïcidi els serveix de base per a un paradoxal optimisme. Com ell mateix va dir en Breviari de podridura (1949): «Els grillons i l'aire irrespirable d'aquest món ens ho treuen tot, llevat de la llibertat de matar-nos; i aquesta llibertat ens insufla una força i un orgull tals que triomfen sobre els pesos que ens aixafen »('Pensadors crepusculars').

Tedi: Al costat del buit és l'altra gran experiència metafísica.

Tristesa: «No crec haver perdut ni una ocasió d'estar trist» (De llàgrimes i sants).

Emil Cioran (1911-1995): - Notes per a un vocabulari - Ramon ALCOBERRO