BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

Després de l'assasinat d'un soldat avui a Londres a mans d'extremistes islàmics ha resultat massa difícil resistir la temptació de recordar un dels grans èxits del rock dels 80: London calling, de The Clash. És gairebé inevitable per als que vam néixer musicalment a mitjans dels 60. Aquella cançó ja parlava de manera punyent i rabiosa de guerra urbana, de violència, de marginació, del sistema opressiu que oblida, si no destrueix, els més desafavorits. És complex intentar teoritzar sobre l'origen de l'atemptat islamista d'avui i de la violència en general, però, arqueologia musical al marge, London calling ja posava al damunt de la taula molts dels factors que han conformat el polvorí social sobre el qual se sustenten nombrosos barris de la capital britànica últimament amb stand by, pero latents, i agreujats pels fets d'avui. L'atac dels soldats invisibles es inevitable per més soldats, policia o serveis secrets dels que es dispossi. 
A Londres s'ha declarat la guerra i amb ella tenen i tenim un problema.

 

*

  

Pre(sobre)posicions -

a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, sobre, tras... la pista del casament de la nena on hi havia tota la patuleia sobrística; el pare de la nuvia, els padrins, uns quants convidats sospitosos habituals com el Bigotes, Bárcenas, el nuvi, Correa, la branca valenciana amb Francisco Camps i Rita Barbherà, i Miguel Blesa com a special guest star, o sia la flor i nata dels sobres que es fan i es desfàn. Aixó si, com pontifica Maria de los Dòlares de Cospedal, tot legal, net i transparent. S'ha de recordar que a banda dels tomantes de sobres, hi havia com el cas del marit de la Sra de Cospedal, Roig i altres que eren dantes, i entre dantes i tomantes entre tots ens han pres el pel i els cuartos. Aquell casament Berlanguià va ser uns obscenitat que va acabar cami d'esdevenir com un pet amb cua. De pudor en fa molta.

Així que ... ¿Volen saber com és l'infern?

Jo els hi puc dir; porto molts anys vivint aquí. Tot i que encara no estic molt segur de poder dir-ne vida a això.

Ha, ha, ha. No, no hi ha flames al voltant meu i encara que fa una calor terrible, suposo que alguna vegada va haver-hi aire condicionat però han d'haver passat mil·lennis des de l'última vegada que va funcionar.

En què consisteix el meu càstig aquí? És molt senzill i aterridor al mateix temps: disposo d'una eternitat i una excel·lent memòria. Durant tots aquests anys he repassat els records que poblen la meva ment una i altra vegada. I els pitjors semblen visitarme més sovint.

La meva condemna és el remordiment. Recordo perfectament els meus errors com si els hagues comés ahir i la impotència de fer alguna cosa per reparar em esquinç l'ànima. Els meus ulls ja no tenen llàgrimes, he acabat totes les que tenia.

La meva condemna és el record clar. Aquella vegada que li vaig contestar a la meva Mare una ximpleria, i quan li robava les monedes que li donava el meu pare per comprar les poques coses que podien donar-nos de menjar. El recordo clarament avui malgrat els anys, però amb el penediment que no vaig sentir en aquelles ocasions.

Tots els meus errors s'amunteguen en la meva ment. Suposo que el meu cervell de qualsevol manera ja no és normal. Com dimonis podría dir al meu Pare que el vaig estimar i el vaig admirar, ¿com puc a trucar a la dona que sempre vaig estimar però a la qual mai vaig li confessar? ; Com vaig a donar-los ara als meus fills l'afecte que sempre els vaig negar, el temps que mai els vaig dedicar? De la meva dona ni us ho explico: són massa les coses que li vaig fer passar. Potser volen torturar-me tot i més?

Al món, la vida segueix el seu curs i suposo que tots els que alguna vegada em van conèixer ja s'han oblidat de mi. No obstant això, jo els recordo a tots. Ja us ho he dit: la meva memòria és perfecta.

Recordo al company de secundària que ara porta a la boca dues dents de plàstic per culpa meva, recordo a la mestra que es desesperava amb els meus àcids comentaris; recordo el meu assessor messant-se els cabells per no saber que fer amb un alumne com jo.

Estan també en el meu record les dones a les quals mai vaig estimar però els vaig assegurar el contrari, els homes als quals vaig exigir més i sobretot aquells que em van oferir la seva amistat al llarg de la meva vida, però que els vaig respondre al final sempre amb una traïció . Com oblidar-ho?

Si! Encara que no ho creieu, tot això ho recordo. També la nit que vaig cometre el meu primer robatori, i molts crims després, quan assassinar la primera vegada. Sento encara la sang calenta i espessa a les mans i pit. Va ser d'alguna manera quan vaig decidir que tenia gana per molt més. Mai vaig pensar que m'estava guanyant aquest lloc a pols.

Això és l'infern. En la meva ment tots els meus errors, les meves mans lligades a la meva esquena i quatre parets blanques encoixinades que no em permeten ni tan sols estavellar el cap contra elles i així acabar amb aquest martiri.

ISAAC ASSIMOV.

El Partit Popular (PP), amb l'abstenció d'Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), ha tombat aquest dimarts al Congrés dels Diputats la proposta de llei presentada pel grup d'Esquerra Plural (IU-ICV-CHA) per declarar el 18 de juliol com a dia oficial de condemna del franquisme tot demanant a l'oposició "alliberar-se" del franquisme i convidant-los a adoptar com a referència la Constitució de l'any 1978.

La votació, que s'ha convertit en l'enèsima negativa dels populars a condemnar el franquisme, buscava homologar un dia oficial de condemna del franquisme i d'homenatge a les víctimes de la guerra civil i els prepresaliats, similar al dia de les víctimes de l'holocaust nazi. El PP ja ha evitat en anteriors ocasions condemnar el franquisme.

Per molt menys varen il·legalitzar Batasuna, Herri Batasuna i algun altre partit abertzale, potser perquè el Pp n'està curull de franquistes molts amb noms prou coneguts, és per això entre altres questions que no el volen condemnar. Cada vegada dissimulen menys i es van mostrant com el que son, dignes hereus del Caudillo, un Caudillo que va assassinar a molta més gent que ETA i va segrestar tot un país durant 35 anys.

El Partit Popualr s'ha d'il·legalitzar ja! sinó, a banda de patent de cors es un greuge comparatiu amb els partit abertzales il·legalitzats amb molt menys motius que els que hi han per il·legalitzar el Pp. El problema és que tenen patent de cors i es poden passar pel folre i les manilles el que els doni la gana, per aixó tenen la majoria absoluta que els varen donar els qui cómplices i connivents amb ells i la seva ideología els varen votar.

Avui ha sortit el gran mentider a Antena 3, el criminal de guerra no condemnat 'creanme, les estoy diciendo la verdad' no he volgut veure el massatge de Victoria Prego i Francisco Marhuenda, vergonya d'una clase periodistica respallarie venuda al poder i no per ideología, sino per rastrerisme, resentiment i en el fons baix nivell moral, personal i profesional.

La silueta observa i bufa des de la finestra.

1.- Salamanca és una ciutat legal, atès que té els papers.

.

2.- Quan a meitat del segle passat Jaume Perich va escriure "Autopista" només en teníem una i ja era de peatge.

.

3.- Nedo tan malament, que més que nedar vaig a la deriva.

.

4.- Els grans cetacis són mamífers amb navegador i dutxa incorporada.

.

5.- Els escriptors negres tenen blancs que escriuen per a ells?

.

6.- Cau la tarda, a veure si badant se’ns farà mal.

.

7.- Si agaféssim un home blanc i un de negre, el resultat seria un home gris.

.

8.- El vint-i-cinc de desembre, Corte Inglés, Corte Inglés, Corte Inglés.

.

9.- Un home és un individu que diu una cosa, en pensa una altra i n'acaba fent una tercera.

. 

10.- Si penssesim les coses dues vegades, mai ens dedicariem a fer res en concret.

. 

11.- Quan era jove, JO no hi era, quan sigui vell, JO tampoc hi seré.

12.- Hi ha vida després dels poetes?

. 

13.- Per més que corris acabaras arribant tard enlloc.

. 

14.- Si agafessim el millor de l'home i la dona, el resultat seria una noia,

. 

15.- El que veritablement ens mata, és la vida.

.

16.- La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats. I és que ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixeu enganyar: és realment un idiota - Groucho Werth

No sé si en aquest aforisme, Joan Fuster es referia a la vaca socràtica tan recorreguda al café de Ocata, un blog per cert molt recomanable de Gregori Luri., ni sé si Sócrates era ramader a banda de filòsof, com succeeix amb moltes coses,un és ignorant de gairebé tot i tan sentir a parlar de la vaca socràtica i desconec a que ve el cas.

definició (possible) de la filosofía - L'art d'agafar la vaca pels collons. Joan Fuster.
-
Però una cosa m'ha portat a l'altra i de seguit a reflexionar que és cosa molt filosófica que no filosàfica que seria una altra questió. En més d'una ocasió he manifestat que m'hauria agradat molt o que em sabia greu no haver pogut estudiar filosofia, per allò de arribar a saber que no sabia res, conclusió a la que hi he arribat igualment pel camí de la filosofía casolana de cadascun, lluny, molt lluny d'un Cioràn que deia que als vint anys sabia el mateix que als seixanta i que aquests quaranta anys no havian estat més que una feixuga tasca de constatació.
-
De fet i de la mateixa manera que sovint diem que tal novel·la o tal pel·lícula han envellit malament sent la majoria del segle passat, no es pot dir el mateix del pensament dels filòsofs grecs o romans d'abans de Jesucrist que continuen plenamente vigents més de dos mil anys després dels seus pronunciaments. Vol dir que els homínids hem evolucionat només en l'aparença però no en el pensament ni en el comportament. Així ens va i és certament per preocupar-se.

postil·la: com s'agafa una vaca pels collons?

*

"De sobte, ens vam veure passant la nit al calabós, sense entendre res fins que l'endemà la jutge ens va explicar el que passava". Luis Gil i Dolores Talavera encara recorden amb pànic la nit del passat 4 de febrer, poc després de ser detinguts a la seva botiga d'ultramarins d'Ubeda (Jaén), acusats de maltractar la seva filla de 11 anys. La justícia els acaba de reconèixer que les lesions que patia Maria Luisa no eren tals, sinó una simple dermatitis nerviosa que la nena agreujava al rascar. I mentre intenten explicar-li a la nena com és possible que per aquesta negligència hagin hagut de passar tres mesos separats, sense ni tan sols parlar per telèfon, esperen almenys una disculpa dels causants de semblant calvari.

Tot va començar al començament de febrer. Uns professors de la petita, una nena tímida que tres dies després de tornar a casa encara no deixa anar la seva mare del braç pel carrer, es van estranyar per les lesions circulars que mostrava a la cara, mans i cames, i van alertar els serveis socials d'un possible cas de maltractament: cremades de cigarret. L'excés de zel va voler que, "en comptes de consultar al seu pediatre, perquè van pensar que era estrany que no aquest no hagués denunciat res", els serveis socials recorreguessin a un altre metge, que la va reconèixer "des de lluny, al pati de l'escola ", relaten els pares."

No és la primera vegada que passa, ni l'última, que la maquinaria de l'Estat, per desídia o ineficiència acusa a uns pares de maltractar al seu fill sense que sigui cert. Vaig estar a punt que li passes a la meva filla una vegada que el petitó va caure, afortunadament la doctora d'urgències que ens va atendre, va escoltar i la vàrem convèncer de que havia estat un accident casolà dels molts que es produeixen cada dia, però recordo com si fos ara la cara de la meva filla quan la doctora va insinuar la possibilitat de maltractament, és difícil d'oblidar.

Aquest fet és la constatació del mal que pot fer l'Estat, via funcionaris mèdics en aquest cas. a uns ciutadans innocents, als qui sense comprovar el mínim elemental se'ls acusa amb el dit de cara a tot el poble i se'ls pren el seu fill. Un calvari que afecta a pares i fills, i no valen després les disculpes, el mal ja s'ha fet. Una mica de sensibilitat, de professionalitat i de responsabilitat s'hauria de reclamar abans de prendre decisions precipitades que causen un mal irreparable.

Malgrat m'agraden, no sóc excessivament amic dels aforismes, atès crec que simplifiquen massa qualsevol fet, situació o circumstància, encara que a vegades com en el que us deixo d'Oscar Wilde, dificilment en poques paraules es pot dir tot tan ben dit. 

"A vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un instant. Oscar Wilde"

"La excesiva higiene y otros factores como la alimentación o la contaminación incrementan el número de casos de niños alérgicos cada año, y ya suponen uno de cada cinco, según los expertos reunidos en el Congreso de la Sociedad Española de Inmunología Clínica, Alergia y Asma Pediátrica (SEICAP), que se celebra desde este jueves en Ávila. Tan sólo en el caso del asma el número de niños se ha duplicado en las últimas tres décadas, según datos de la SEICAP."

Aquesta Societat que s'ha reunit a Àvila va lleugerament retardada en les seves conclusions, del bloc d'Allau que enllaçava en un altre d'en Daniel Closa, ja se'n parlava d'aquestes causes el desembre de l'any passat. I és que aquestes reunions sovint amb cap de setmana i tot, són ben bé per fer una mica d'esbarjo, afartar-se i sucar més d'un el melindro en forat aliè, i la resta foteses,.

L'ùnica diferència entre una verdura o un pa dels normals i l'ecològic, és l'exorbitant preu del segon, l'ecològic, amb la consequent perversió de cultivar pretesament els nostre menjar de manera ecològica, lo qual a banda de que no és cert, representa un problema. D'entrada, parlar de menjar ecològic, és un 'pour parler', la terra està contaminada, i l'aigua de la pluja també, si llencen pesticides a la vora de terrens ecològics, aquests tambè es contaminen. 
De que estem parlant doncs?, d'estulticia, d'estulticia congènita (estupidessa) de l'esser humà, a qui li agrada ser enganyat. Imagineu-vos tot Europa sembrant un any nomès blat ecològic, qualsevol insecte d'aquests que la FAO diu que ens hem de menjar podria enviar tota una collita a can pistraus, i a passar gana nosaltres. I els productes modificats geneticament?, - transgènics - són perfectes i estàn donant de menjar a molta gent a l'Asia, de fet és la solució a la fam al món i no menjar insectes com diuen els beneis o 'comprats' de la Fao amb la cosa dels insectes. En el fons l'ùnic problema dels transgènics és que el Monsanto de torn et vengui la llavor cada any, solventat això s'hauria acabat el problema. Un espinac és un espinac, pretesament ecolòlig o no, però si no el salteges amb una mica de bacon, no hi ha deu que se'l foti. Doncs això, i si no, us convertiu al pastafarisme, que és la mare de totes leds religions. Aquí rau el gran error de Mahoma, o del seu representat Alà, com pots donar a una terra musulmana els millors dàtils del món si després no els deixes embolcallar amb 'beicon'. A banda d'inùtils, quin poc sentit comú tenen les religions.

Aquest senyor que podeu veure a la foto traient pa d'un forn de sola alimentat amb llenya i el pa de la foto següent,  n'ès el resultat en l'entorn de la Fira Medieval que es celebra enguany a Sabadell, i ve a ser un reflex de la buidor estúltica de la nostra societat. A sant de que celebrar una Fira Medieval, disfresats a l'ùs i venent de tot no medieval i a més a més a sobrepreu, com no sigui que encara estem a l'època medieval, de fet la diferència rau en que hem canviat delmes per imposts i - oficialment - hem abolit el dret de cuixa, a banda que la cervesa la prenem fresca. Per la resta si fa no fum som el mateix lloc, l'únic que fan aquestes firetes és refregar-nos-ho per la cara. 

Afortunadament en el cas que m'ocupa, el pa ja l'havia comprat abans a un forner que és o s'ha de comprar el pa, car l'ofici de forner és tan antic que en començar-lo no hi havia ni putes que diuen que és la professió més antiga de la humanitat, o sia que ni això és cert, abans hi havia els forners i l'estultícia dels homínids com a oficis més antics.

La noticia l'he publicat a Collonades, perquè sembla un acudit nacionalista, però no, la publica Russia Today RT: Baviera es vol independitzar d'Alemanya perquè diu que aporta més del que rep i que ja n'estàn farts. Mira que són rars aquests bavaresos, nomès falta que hi vagi aviat en Guardiola.

"Baviera és un estat lliure acord a la seva història, poder econòmic, població i organització constitucional i mereix ser independent. Així opina l'escriptor i membre de la regional Unió Social Cristiana (CSU, sigles en alemany), Wilfried Scharnagl.

En una entrevista en exclusiva amb RT l'escriptor va exposar les causes que propicien que els bavaresos pensin en l'emancipació d'Alemanya i en la perspectiva d'existència de l'actual estat federat com un país sobirà.

"Formem part d'una unió de transferència alemanya-sosté-. Dins de la reglamentació pressupostària Baviera paga més que altres estats federats. Potser, a Alemanya una cosa és incorrecte en l'equilibri financer, ja que el 2012 tres estats van pagar diners, mentre que tretze el van rebre. Això significa que l'equilibri s'ha perdut ".

Dins de la reglamentació pressupostària Baviera paga més que altres països. "El mateix passa a Europa", avança Scharnagl. "Som el major contribuent a la Unió Europea. I malgrat la nostra participació en el finançament de la UE, pràcticament no decidim res allà". No obstant això, el pensador creu que un cop independitzada, Baviera no hauria d'abandonar la comunitat dels països europeus.

Scharnagl destaca que la independència de Baviera no forma part del programa de cap partit polític, inclòs el seu. No obstant això, cal respectar l'opinió del 39% dels enquestats que durant un recent sondeig respondre sí a la pregunta: ¿Voldria vostè que Baviera compti amb més força política?

Hi ha un factor històric que també mereix respecte, considera l'escriptor. És el fet que la constitució de l'Estat Lliure de Baviera va ser adoptada després d'un referèndum l'1 desembre de 1946, tres anys abans que la de la República Federal d'Alemanya. Els estats sobirans existien abans i llavors cada estat té el dret legítim a reivindicar la seva independència.  actualidad r.t.com."

L’alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, va manifestar a El món a RAC1 que "no sabia" que Llanos de Luna anava a homenatjar la División Azul. “En absolut. Vaig quedar sorprès quan vaig veure que es donava aquest diploma a membres de la División Azul. No em podia sentir identificat amb això. Dos familiars meus van haver d'exiliar-se”, ha recordat. 

A aquest senyor se li podria recordar que hi ha la possibilitat davant d'un fet com aquest d'abandonar immediatament l'acte, no en un ges de descortesía sinó de dignitat i decencia.

En aquest afer, el problema no és Llanos de Luna que no és gran cosa més que no res. No organitzava la senyora Delegada del Govern una party privada a casa seva. L’acte de l’altre dia a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, amb entrega de diplomes a diversos ens i entre ells a a la Hermandad de Combatientes de la División Azul, era un acte oficial. Un acte protocolari on segur que hi constava, amb un detall minuciós com sempre en aquest casos, que es procediria al lliurament de diplomes, i que entre els receptors del reconeixement hi hauria la citada Hermandad de la División Azul. 

No és la primera vegada que pasa i em temo que tampoc l'ùltima, a José Bono li retreien avui els del Pp que ell va convidar quan era ministre a la Divisiòn Azul l'any 2004, quan la desfilada del día de les forces armades. De fet no ens hauria d'estranyar que a la Senyora Llanos de Luna, al seu cap de protocol o al comandant de la caserna de Sant Andreu de la Barca els havia d'estranyar l’entrega d’un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul? Què va ser la División Azul? Una cèdula més del règim franquista  que al 1977 vam amnistiar, com els del TOP, torturadors inclosos, Falangistes i xusqueros ascendits a alts càrrecs, o exministres franquistes entre altres.

Focalitzar aquest fet sobre Llanos de Luna és un error, el problema és més de fons, i és que al 1977 com recordava abans es va amnistiar a tota la gamma del franquisme que continúa en actiu i no tan sols dins el Pp. Es va morir el gos, però no es va acabar la ràbia, i aixó si que ens hauria de preocupar.