A TRENC D'ALBA (Deconstrucció)

- Francesc Puigcarbó - 18.6.13 - 9:26 p.m.

M'abelleix anar al bosc a trenc d'alba quan les ombres de la nit l'abandonen lentament mentre el sol mandrós es lleva. L'astre comença a engalanar-lo amb l'enfilall de colors de gamma tan variada com les tonalitats d'arbres i flors. És tasca no obligada i prou agraïda, que no pas sempre es pot fer, observar la posada en escena lenta, majestuosa i mai igual d'aquesta meravella que és la natura, de bo natural. 

La boirina humida que es dissipa mica en mica mentre el sol s'obre pas, groguenc primer, més clar després, i la bafor de la rosada en evaporar-se com els somnis fugissers. 

Tot un petit univers es posa en marxa aus, animals, arbres i demés de costum ancestral i prolongada marcada no pas pel saber sinó per la cosa programada al mil·límetre dins el quefer de la petita gran quotidianitat que significa tota la posada en escena d'aquest sempre nou espectacle, de qui no en sabem l'arquitecte ni el nom del director - ves tu a saber qui n'ès finalment el gran responsable. És possible segons diuen, veus autoritzades en les que mai hi he cregut, que sia l'albada, cosa d'aquell a qui li diuen Déu, o el suprem faedor.

UNA LLIBRERIA DE ZAMORA

Fa vint anys era a Salamanca el dia de la fira del llibre. Recordo que era divendres al migdia i que la celebraven a la plaça Major, que si ja és bonica de per si, en un dia assolellat i ple de paradetes plenes de llibres feia molt de goig. Vaguejava per les parades sense cap idea concreta quan una novel·la em va cridar l'atenció "La aguja dorada", la vaig agafar i em vaig adonar que era de Montserrat Roig. La vaig comprar i com a la tarda fins a última hora no tenia res a fer, després de dinar vaig anar fins a Zamora i allí vaig començar a llegir-la. La vaig acabar quan la llum començava a dificultar-me la lectura, emocionat i profundament impressionat. La història de la relació de Montserrat Roig amb San Petesburg es molt intensa, tot i que no era aquest el sentit inicial de la seva estada, atès l'havia convidat l'associació d'escriptors russos per que parles del nens i el setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però ella es va deixar absorbir per la ciutat, per la seva història, per Phuskin i li va sortir una novel·la molt autèntica. Anys més tard me la vaig comprar als encants en català i la vaig tornar a llegir amb la mateixa o més devoció. No he estat mai a Sant Petesburg però no desespero, tard o d'hora hi aniré a passejar per la perspectiva Nevski. Haig d’anar-hi, ho sé.

Més tard, se'm va ocòrrer anar a una llibreria del centre de Zamora, on hi havia exemplars a banda de en castellà, en Alemany, Francés, Angés, Italià i fins i tot en portugués. Vaig preguntar a l'encarregat si teníen  alguna edició en català de Montserrat Roig. Las contesta va ser que 'allí sólo tenían traducciones de novelas a otros idiomas, pero que de dialectos non tenían, quizás algo en gallego' - va afegir -; per cert que em va contestar de manera bastant despectiva, i això que era l'encarregat d'una llibreria molt interessant i curulla de llibres de nou i de vell.

No n'estic del tot segur, però veient la fotografia diria que la llibreria era la de la fotografia, què es deia i diu Semuret.

JO JA NO ENTENC RES

- Francesc Puigcarbó - 17.6.13 - 6:43 p.m.

Tres dies a Montmeló varen reunir a 160 mil persones. Al Sonar parlaven de 120 mil en tots els dies que ha durat, i ahir a Barcelona en una manifestació organitzada pels sindicats contra les retallades, es parla de deu mil segons els organitzadors i mil segons els que no saben comptar, o sia la Guàrdia Urbana de Barcelona posat guapa però agafa el paraigua que als Encants plou. No així els mossos, acollonits com estan encara pel clauer assassí d'un periodista de 1, 70 metres d'alçada i 60 quilos de pes. 

Mentre, avui el fill del Bourbon i en Mariano deien no se que de que l'AVE aquest que han fet (pagant la Merkel) per que els de Madrit vagin més ràpid a Alacant significava un pas més pel corredor del mediterrani. Un AVE que en un recorregut de 400 quilòmetres costa 20 euros anar i 20 tornar; recorregut que fa en dues hores, mentre el tren Payá Barcelona-Álacant en tarda cinc.

Jo ja no entenc res.

GOTES DE PLUJA

.

Les gotes de pluja, s'encasten tremoloses al vidre de la finestra, deixo d’escriure i les observo. Avorrit com estic, per un moment han cridat la meva atenció. M’aixeco i m’hi acosto, el vidre més que atraure-les els hi ha fet de para-xocs. Després d’un instant en que, quietes, es queden en suspensió, llisquen vidre avall, deixant un rastre de punts diminuts.

Ho fan poc a poc, ara a la dreta, ara recte, ara a l’esquerra, les irregularitats del vidre els marquen el camí a seguir. En arribar a baix de tot, topen amb la superfície del marc de la finestra, on es desfan com les onades perdudes d’una mar de butxaca en una platja inversemblant.

Sense saber-ho, les gotes de pluja acaben el seu vacil·lant i curt viatge, ignorants e ignorades, víctimes innocents de la llei de la gravetat.

Avui peró, algunes d'elles no ho han estat del tot soles, puig al llarg del seu periple jo, l'avorrit, las he observat.

TAKSIM, PEL FORAT DEL PANY

- Francesc Puigcarbó - 16.6.13 - 4:20 p.m.

Al món, a banda de l'assatjament de CDC (la del 4%) a Josep Antoni Duràn i Lleida (el de Pallerols) passen afortunadament més coses, i de més calat. Confesso que estic enganxat a aquesta finestreta que els de Rússia Today, m'han facil·litat. Una finestreta que tinc inserida al bloc 24 hores diaries des fa una dies i que enfoca a la Plaça Taksim d'Istambul, en el seu quefer diari. La tafanejo com si fos a travès del forat del pany: ara tranquil·la, ara plena, ara s'esbatussen i ara els hi llancen gàsos lacrimògens, que el poder no s'està 'endergues ambs els manifestants. 

Aquí vàrem fer un simulacre el 15M, un happening des de la certessa que el teu Estat no t'agredirà més del que ho fa física i psíquicament dia rere dia, pero ocupar Taksim és més delicat, acaba de dir Erdogan que qui s'acosti a la plaça serà considerat un terrorista. Curiosa apreciació la del Primer Ministre turc, que no s'adona que el terrorista és ell i el seu Govern  criminal.

RETROBAMENT

Retrobo un vell company d'escola, feia molts anys que no ens veiem. Ens mirem, intentant reconèixer-nos tal com érem abans. Ha envellit malament - penso - i ell deu considerar el mateix de mi - Iniciem el ritual del recordatori d'aquests anys i poc després ens acomiadem cadascú amb l'evidencia de la mútua consternació.

A vegades intento imaginar com em veuen els altres i sento una certa pena de mi mateix, ara que, ben mirat tampoc n'hi ha per tant. Són els altres els qui envelleixen.

SOBRE CORRUPCIÓ POLÍTICA

- Francesc Puigcarbó - 15.6.13 - 12:11 p.m.

- El silenci és el major còmplice de la corrupció, qui calla o ho oculta, al final acaba convertint-se en còmplice.

-Som el que fem repetidament. L'excel·lència, llavors, no és un acte, sinó un hàbit. Aristòtil

-Si no lluites per acabar amb la corrupció i la podridura, acabaràs formant part d'ella.

-Molts jutges són incorruptibles, ningú pot induir-los a fer justícia.
Joan Baez (1941 -?) Cantant nord-americana.

-Si el got no està net, el que en ell vessem es tornarà corrupte
Bertolt Brecht (1898-1956) Dramaturg i poeta alemany.

-La corrupció de l'ànima és més vergonyosa que la del cos
Cinquè Horaci Flac (65 AC-8 AC) Poeta llatí.

-Tot home té el seu preu, el que cal és saber quin és
José María Vargas Vila (1840-1933) Escriptor colombià.

-En un esperit corromput no hi ha lloc per l'honor
Joseph Fouché (1758-1820) Duc d'Otranto. Polític francès,

-L'ùltim ¿no és el principi del engendrat?
Tàcit (55-115) Historiador romà.

-Els homes són pervertits no tant per la riquesa com per l'afany de riquesa
Giordano Bruno (1548-1600) Filòsof, astrònom i matemàtic italià.

-Ningú no pot fer-ho tot, però tots podem fer alguna cosa.

-L'ésser humà neix ja corromput, nomès que encara ho ho sap, però ho aprèn aviat.

-La corrupció es divideix en dos: Millet i Montull, i rere seu moltes ramificacions a dreta i esquerra.

-Diuen que una poma podrida corromp les altres, però qui corromp la primera?

VOSTÈS TENEN UN PROBLEMA...

- Francesc Puigcarbó - 14.6.13 - 4:48 p.m.

Deia temps ha Pasqual Maragall a Artur Mas en referència a Convergència Democràtica de Catalunya: Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%. Recordareu tambè com és va ofendre ostentosament Artur Mas, demanant-li retirés immediatament aquestes paraules. De fet, Maragall no tenia raó, o no la tenia tota; el problema de Convergència no era un 3%, era un 4%, del qual un 2,5% era per Convergència i l'altre 1'5% es repartia un 80% per un vell conegut Fèlix Millet, i l'altre 20% per un altre vell conegut, un tal Montull, amb Ferrovial com a part contractant de la primera part. 

Aquests són els que han de conduir-nos cap la indepèndencia, els que demanen austeritat, els perpetradors de les retallades. A tots ells, gràcies, moltes gràcies, així es fa país. Ah! la brometa del 3%, que era un 4% però que quedava en un 2'5% va reportar segons la fiscalia, 6,6 milions d'euros a Convergència democràtica de Catalunya, i pel que es veu, no presumptament.

NEBRIJA GILIVALLEY

- Francesc Puigcarbó - 13.6.13 - 6:30 p.m.

A Madrid tenen una cosa d'aquestes modernes d'investigació que en diuen, o es fan dir Nebrija Valley, amb un cognom molt espanyol, ells que tant defensen el seu idioma mai imposat. Posats a qualificar, jo li posaria el nom de: Nebrija Gilivalley, o directament Nebrija gilipuà, on segurament ni s'investiga ni se hace nà, però queda molt  bonic i new age als anuncis de la setxta, abans del Gran Wyoming. Vegeu els patrocinadors i ja us podeu imaginar que se'n pot esperar de l'engendre.

No és res personal, simplement amb al pas dels anys un aprèn que aquests tipus d'activitats, només són façana endogàmica esponsoritzada i poca cosa més. I si m'equivoco, com deia aquell, me la tallo i em faig monja. Ara el nom escollit, no representa precisament la 'marca España' per a ells que sempre estàn amb Espanya i l'espanyol a la boca.  Vindría a ser com quan aqui a la Copeta de Catalunya li deien Catalonia Cup, molt nostrat tambè, sobre tot perquè més que una copa és un tallat amb cafè descafeinat, llet desnatada i edulcorant, o sia 'un desgraciat'

Després d'aquest anunci, comença previs 6 minuts de publicitat el Intermedio, i apareix el Gran Wyoming dient: 'Ya conocen las noticias, ahora les contaremos la verdad', i, sent com és una frase molt enginyosa no deixa de tenir la seva trampa, car, Monzón, ens explica la seva de veritat, que és tan válida o no válida com qualsevol altra que ens hagin explicat abans. Deu ser que la veritat ni es crea ni es transforma, unicament es transforma.

DE SOLSTICIS I APROPIACIONS INDEGUDES

De vell, de més enllà del temps, l'arribada dels solsticis s'ha celebrat a la majoria de les civilitzacions. El solstici d'estiu es celebrava concorrent amb el final de la calor i la recollida de les collites, y el solstici d'hivern s'ha festejat mil·lenàriament com el final de la foscor tardorenca i l'inici dels dies a poc a poc més banyats per la llum del sol, simbolitzant el final de l’hivern i el triomf del Sol sobre la foscor.

Al continent europeu, gairebé totes les cultures abans dels romans, celebraven aquests dos episodis anuals, amb el Sol com a gran protagonista, perquè marcaven el ritme natural de la vida en totes les seves manifestacions. Especialment les cultures romana i cèltica feien grans celebracions en els solsticis, amb crema de fogueres i invocacions a les seves respectives deïtats. Per saber aixó no cal ser un estudiós de la materia, simplement preguntar a la gent gran que encara han anat recollint aquest testimoni oral d'avis a pares. Però, interferint i manipulant els fets i costums ancestrals com per exemple el matrimoni, l'Església Catòlica, fent seva una festivitat milenaria, relacionada amb els cicles naturals de la vida, va fer coincidir el suposat naixement de Jesús de Natzaret amb aquesta celebració, el significat original de la qual solapa, fent-la considerar "pagana", i pretenent com sempre monopolitzar el seu simbolisme real com una festa exclusiva dels cristians, com s'ha vingut celebrant durant segles en bona part d'Occident. Curiós que l'Esglesia tracti de paganes les celebracions de les que s'ha apropiat indegudament i manipulat al seu gust, ells que com a qualque altra religió també adoren icones i figures, aspecte que condemnen dels altres pero que practiquen ells, figures d'uns suposats sants que han fet uns suposats miracles i les quals vides més valdria no escatar ni rascar gaire en elles, atès pocs, per a no dir cap superarien la prova del cotó.

SANI

- Francesc Puigcarbó - 12.6.13 - 3:40 p.m.

Tony Ibañes, Sani i jo a Granollers.

- Se'm fa difícil parlar d'en Sani. Aquest matí a primera hora m'he assabentat del seu traspàs a través del blog d'en Miquel. A ran de la primera trobada de la Catosfera 2008 a Granollers, d'on és la foto que encapçala l'escrit, vàrem mantenir força contacte via mail. M'enviava escrits de denuncia i a vegades proposava fer conjuntament algun projecte. L'últim, que finalment no vàrem tirar endavant era fer una mena de diccionari amb el significat visual de les paraules de comprovació que et demana blogger quan has de deixar algun comentari. Fins i tot havíem fet cadascú per la seva banda alguns jocs de paraules, però finalment ho vàrem deixar estar. Sani, entusiasta, Sani, Guadiana, apareixia i desapareixia amb els seus Baudelarianismes (mai ho he sabut escriure bé) ara ha desaparegut del tot. Descansi en Pau.

I morir deu ser deixar d'escriure..... Joan Fuster.

Le dernier acte est sanglant, quelque belle
que soit la comédie en tout le reste. On jette
enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour
jamais.

Bobby Hebb va escriure aquesta cançó l'endemà de l'assassinat de John Fitzerald Kennedy. Sunny es pronuncia Sani, i a Sani li agraven aquests jocs de paraules. Va per tu Sani...

SAN CARLOS CLUB

- Francesc Puigcarbó - 11.6.13 - 6:34 p.m.

Un dels pocs programes que no m'agrada gens de Rac1 tot i que té molta audiència, és 'la primera pedra' que fan els dissabtes al matí, potser per que tot el programa en si rancieja, començant pel seu presentador o els col·laboradors com la Vicenteta o Leslie dels Sirex. Aquest és que em pot, no es pot ser mes friki, hortera i barroer, amb una destrossa que fa de català de cagati lorito que diría en Pepe, i a més a més se suposa que és graciós però a mi no em fa cap gracia. 
Els Sirex, malgrat el seu 'exit' va ser possiblement un dels pitjors grups dels 60'S, del primer a l'ùltim dels seus components eren molt fluixets, llevat del bateria que era l'ùnic d'un cert nivell si no fos pels seus excessos diguem-ne etílicament aznarians. 

A més a més, els Sirex varen copiar descaradament ROUTE 66 que la varen titular San Carlos Club en homenatge al Club de Gracia. La versió infumable, com ells mateixos.

Us la deixo perquè la compareu amb altres versions anteriors i posteriors.

. . . . . .

. .

.

LÉVY-PANTS I IGNATIUS REILLY

imatge Landscape

-Adaptació lliure del moment en que els obrers, ja convençuts, pugen a l’administració per a reclamar els seus drets.- Ona literaria.

El senyor González va arribar a Lévy-Pants aviat, com sempre. Va encendre simbòlicament la seva petita estufa i una cigarreta amb filtre amb el mateix llumí: dues torxes que senyalaven el començament d’una altra jornada de treball.

El dia anterior el senyor Ignatius Reilly havia afegit un nou detall a la oficina: banderoles de paper, malves, grises i marrons, corrien de bombeta a bombeta creuant el sostre. Tot recordava al cap administratiu el guarniment de Nadal i el feien posar sentimental.

Va mirar feliç el sector del senyor Reilly i va advertir que les mongetes tendres creixien tant que havien començat a enredar-se en les manetes dels calaixos de l’arxiu. El senyor González es va preguntar com podria treballar l’arxiver sense fer malbé aquells tendres brots.

Mentre s’ocupava en aquests pensaments, li va sorprendre veure al propi senyor Reilly entrar com un torpede per la porta.

-Bon dia, senyor-va dir amb brusquedat Ignatius, la immensa bufanda volant horitzontal. De l’espatlla li penjava una càmera de cinema barata i portava sota el braç un embalum que semblava un llençol.

-Arriba molt d’hora, senyor Reilly

-Que vol dir? Jo sempre arribo a aquesta hora

-És clar, és clar-va dir mansament el senyor González.

-És que creu que he arribat abans amb algun objectiu concret?

-No, no, què va...Jo

-Parleu clar, senyor. Què vol dir aquesta suspicàcia tan estranya?.

Els ulls li brillaven paranoics i, sense esperar resposta, es va adreçar pesadament cap a la fàbrica. El senyor González encara intentava entendre aquest diàleg sense sentit, quan va sentir un rumor que arribava de la fàbrica. Semblava un aplaudiment. Potser, va pensar, li ha tocat la rifa a algun dels obrers.

-Que facin; només vull que em deixin tranquil. Per a mi, els obrers són simplement part de l’estructura física de Levy-Pants, sense relació amb el “cervell”. En tot cas, quan aconsegueixi reunir prou valor, preguntaré al senyor Reilly que fa quan baixa a la fàbrica.

A la fàbrica, quatre dels obrers abraçaven Ignatius per les descomunals cuixes i, amb notable esforç, l’estaven pujant a sobre d’una de les taules de tallar roba. Mig assegut sobre les espatlles dels seus portadors, Ignatius cridava instruccions com si supervisés el carregament d’una mercaderia rara i valuosa.

-Cap amunt i cap a la dreta!-cridava als de sota.

-Cap a munt, cap a munt amb compte!. Poc a poc. M’heu agafat bé?

-Si-va respondre un dels portadors

-Doncs molt em sembla que no. Si us plau! M’està agafant una angoixa profunda!

Els obrers observaven amb interès com els portadors trontollaven sota la gran càrrega.

-Ara cap en darrera!-deia nerviós l’Ignatius.

-Cap en darrera fins que la taula quedi just a sota meu!

-No es preocupi, senyor Reilly, El portem de dret cap a la taula!(...)

Però els obrers que miraven no ho tenien tant clar. Algú va cridar:

-Amb compte! El trencareu el cap!

-Si us plau. Que algú més ajudi. Estic a punt de convertir-me en una muntanya d’ossos trencats.

-Té la taula just a sota, senyor Reilly. Intenti posar-hi els peus

-A poc a poc.-Va demanar Ignaius mentre tantejava amb el seu enorme peu amb precaució.

-Bé, molt bé. Quan estigui segur em podeu deixar anar.

Ignatius estava per fi en vertical sobre la llarga taula, agafant el llençol davant la pelvis, per ocultar al públic el fet que, durant el procés de càrrega i descàrrega s’havia sentit bastant estimulat.

-Amics!-Va dir amb grandiloqüència, aixecant el braç que no subjectava el llençol.

-El gran dia ha arribat a la fi! Espero que tots s’hagin recordat de portar els estris de guerra.

El grup que l’envoltava no va dir ni ase ni bestia.

-Em refereixo als pals, cadenes, troncs i la resta.

Aleshores, feliços, els obrers van alçar postes de tanques, pals d’escombres, cadenats de bicicletes i maons.

-Deu meu! No hi ha cap dubte de que teniu un variat i temible armament. La violència del nostre atac potser sobrepassarà les meves previsions. No obstant quan més definitiu sigui el cop, més definitius seran els resultats. Deixarem darrera nostre una fàbrica saquejada i desfeta, hem de respondre al foc amb foc.

-Què diu? Va preguntar un obrer a un altre

-Arrasarem la fàbrica ara mateix, per sorprendre l’enemic quan els seus sentits estan encara enterbolits per les boires de la primera hora del matí.

Mentre els obrers aplaudien sorollosament, Ignatius es va treure el llençol de sobre la pelvis.

-Això ho portarem d’avantguarda.

I va desplegar el llençol. Rebregat i brut, portava escrit en grans lletres vermelles ENDAVANT!. I a sota, escrit en una complicada cal•ligrafia blava, Creuada per la dignitat mora.

Qui sap qui ha dormit en aquest vell llençol! Senyor! Va dir una dona apassionada i aficionada als espirituals, que havia estat nomenada directora del cor. Uns quants més van opinar sobre la brutícia del llençol en termes menys delicats

-Silenci!-Va dir Ignatius colpejant amb els peus a sobre de la taula.

-Si us plau! Dues dones esveltes portaran aquesta pancarta quan avancem en manifestació cap a l’oficina.

-Jo no toco aquesta porqueria, no senyor.-Va dir una de les dones.

-I, a més, perquè hem de portar aquest llençol vell?

-Llençol? Llençol?-Va replicar Ignatius.

-Si voleu irrompre en l’oficina com un ramat, només sereu partícips d’un motí. Aquesta bandera dóna forma i crèdit a la sublevació. Hi ha certa geometria lligada a aquestes coses, un cert ritual que cal observar. Vostès dues, agafin la bandera

Les dues dones que Ignatius havia assenyalat van agafar la bandera fent pinça amb dos dits, com si fos la mortalla d’un leprós.

-Encara és més impressionant del que em pensava-va dir satisfet Ignatius i va engegar la càmera per gravar la pancarta i els treballadors.

-Si us plau, volen aixecar les pedres, els pals i les cadenes?

Els obrers van obeir rient.

-Amb una mica més de violència, si us plau. Ensenyeu-les amb agressivitat. Crideu. Salteu.

Tots seguien les instruccions juganers. Tots menys les dues dones que portaven la bandera, que se la miraven amb expressió de fàstic. Ignatius va filmar durant més d’un minut l’escena que tenia davant ell. Després va entregar la càmera a un obrer perquè el filmés a ell: va aixecar el puny amb convicció per a la posteritat.

-Bé, ja n’hi ha prou-va dir mentre recollia la càmera.

-Hem de controlar els impulsos i planificar.

Va indicar que les dues dames precedirien amb la pancarta. Immediatament darrera aniria el cor, cantant alguna melodia popular o religiosa adient. Després vindrien tots els altres, el batalló dels guerrers.

-Jo seguiré tot el grup amb la meva càmera per enregistrar aquest fet memorable..

Un silenci feliç va regnar a la fàbrica. Els obrers agraïen la ruptura de la rutina diària.

-Recordeu. L’entrada a l’oficina serà pacífica i racional. Entraran les dues dames de la bandera i el cor. El batalló es mantindrà quiet fins que hagi d’intervenir. Quan sigui el moment, jo cridaré: -A l’atac!. Aquest serà el senyal per empunyar les armes i atacar. Està tot clar? Si us plau, les dues dones, que prenguin posicions al costat de la porta. Que es col•loqui darrera el cor i després el batalló.

Els obrers van formar ràpidament, somrients i simulant baralles entre ells amb els pals i les cadenes.

-Magnífic!. El cor ja pot començar a cantar

La directora del cor va començar a tocar una flauta i tots van encetar un espiritual.

-Realment commovedor. Endavant!

La formació va obeir tant ràpidament que, abans de que Ignatius pogués afegir res més, ja havien sortit de la fàbrica i pujaven les escales cap a l’oficina.

-Quiets! Algú m’ha d’ajudar a baixar de la taula! Torneu!

Però la porta es va tancar. Ignatius es va col•locar a quatre potes i, gatejant, va arribar fins el final de la taula. Després, poc a poc i amb molta dificultat, es va girar i va deixar penjant les cames. Va comprovar que els peus estaven només a uns centímetres del terra i es va arriscar a saltar. Durant el salt, la càmera va caure a terra i va colpejar el ciment amb un soroll sord. Feta miques, va deixar anar les seves entranyes fílmiques.

Ignatius va córrer cap a la porta mentre es ficava metres i metres de pel•lícula a la butxaca. Quan va arribar a l’oficina les dues dones desplegaven el brut llençol davant un confós senyor González. Els membres del cor, amb els ulls tancats, cantaven compulsivament, perduts en el seu món melòdic. Ignatius va travessar el batalló, que esperava a la porta de l’oficina i es va adreçar cap a l’escriptori del cap administratiu, apropant-hi les dues dones de la bandera perquè el senyor González pogués veure la inscripció.

-Què significa tot això?-Va preguntar el senyor González llegint la pancarta

-Es nega a ajudar a aquestes persones?,

-Ajudar? No ho entenc.

-Parlo del pecat contra la societat del que vostè és culpable!

-Què?

-Aquest home no sap que és la caritat. A l’atac!

Una de les dones de la pancarta va demanar una oportunitat pel senyor González. Però l’Ignatius no en va fer cap cas.

-A l’atac!

Va repetir Ignatius, amb més fúria. Algú es va apropar als arxius i els va donar un cop amb la cadena, sense convicció. Però les plantes de les mongetes van caure per terra.

què has fet, desgraciat?

-vostè ha dit “a l’atac”

Un altre guerrer va alçar el pal, mirant la garlanda de banderetes.

-No toqui això. Però què s’han cregut vostès?

-Vostè a dit “ a l’atac”

El sistema nerviós de l’Ignatius estava a punt d’esclatar

-Prou. Quina horrible cançó! Que calli el cor.-Va dir Ignaius fora de si. El cor va quedar mut.

-No entenc el que està fent, senyor Reilly-va dir el cap administratiu

-Tanqui la boca, subnormal

-Nosaltres ens tornem cap a la fàbrica. És vostè un home dolent.

va dir furiosa la directora del cor.

-Un moment, un moment. Algú ha d’atacar al senyor González. Vostè, el del maó, vingui.

-Jo no pegaré a ningú.

Les dues dones va deixar caure el llençol a terra amb manifesta repugnància i van seguir al cor, que ja començava a tornar cap a la fàbrica.

-Però, on van?-Cridava Ignatius, la veu ofegada per la saliva i la ràbia. Els guerrers no van contestar mentre marxaven per la porta de l’oficina. Ignatius es va llançar veloç i va agafar un guerrer pel braç, però el guerrer se’l va traure de sobre com si fos un mosquit i li va dir:

-Ja tenim prou problemes sense necessitat de que ens fiquin a la pressó.

-Tornin, això no ha acabat-Cridava Ignatius frenètic al batalló en retirada, però la processó va seguir silenciosament i amb resolució escales avall cap a la fàbrica. I es va tancar la porta darrera l’últim creuat de la dignitat mora.

EL CINISME DE CAMERON

- Francesc Puigcarbó - 10.6.13 - 10:00 p.m.

El primer ministre britànic, David Cameron, ha assegurat aquest dilluns que els serveis secrets del Regne Unit treballen dins de la legalitat, després de la polèmica generada pel presumpte espionatge en el centre d'escoltes GCHQ.

En unes declaracions a Essex, als afores de Londres, Cameron ha dit que les agències d'intel·ligència estan subjectes a un "control adequat" i són necessàries per protegir als ciutadans d'un "món perillós", en referència a les activitats terroristes.

El primer ministre conservador ha respost d'aquesta manera a les filtracions en el diari 'The Guardian' sobre les labores del GCHQ, el centre britànic d'escoltes ubicat en Cheltenham (oest d'Anglaterra), cuyas activitats són secretes. D'acord amb el rotatiu britànic, el centre utilitza des del 2010 un programa secret nord-americà, 'Prism', per obtenir informació privada dels principals servidors d'internet.

Ah! Winston Churchill se sentiría orgullós del cinisme del Sr.Cameron; manifestar que els serveis secrets del Regne Unit treballen dins de la legalitat, és un acudit  surrealista digne de Groucho Marx. Si aquests serveis són secrets, com va dir al seu dia Margaret Tatcher, no se sap que fan, ni tan sols si existeixen, precisament per què són secrets; però el que si sabem i no cal que ens ho jurin i perjurin, és que no és així, que de legalitat poca i il·legalitat, tota i més, que per això són Serveis Secrets i de fet, aquesta és la seva feina, estar fora de la llei. Pel bé dels ciutadans, aixó si. 

A PROPÒSIT DE LA 'INFORMACIÓ'

Els bombers i altres persones que estaven a la planta baixa de la segona Torre bessona abans de caure, malgrat ser al rovell de l'ou, al centre mateix de la noticia, no eren coneixedors del que els esperava ni tan sols uns instants abans que la torre s’ensorrés i els caigués al damunt. En canvi qualsevol persona arreu del món que ho estés veient en directe per la televisió si que era conscient de la magnitud de la tragèdia que els hi sobrevenia.

Aquesta reflexió te a veure amb la gent que a diari, a ràdios, televisions o premsa, opina en general, no tan sols de política, sinó de tot en general i amb total impunitat, com els bombers de les Torres Bessones dona la sensació que malgrat ser al rovell de l'ou, de tenir al seu abast tota la informació, estan envaïts per un cert desconeixement de la realitat, com si l'excessiva dedicació a opinar verbal o gràficament, o la pròpia saturació d'informació que reben constantment, els impedís pair i racionalitzar aquesta, i es troben en la tessitura que sovint, sobre tot si parlen d'un tema que hom més o menys coneix o en sap una mica donin una sensació de desconeixement o fins i tot de frivolitat. Podria posar molts exemples en el dia a dia, però a tall d’inventari, cada vegada que s'ha parlat del pa o dels cereals, m'he enfilat per les parets en sentir quines bajanades es deien a dojo.

No saps mai a qui t'has de creure, ni quina noticia està redactada correctament i de manera objectiva. No parlem ja del tractament que es va donar al seu moment a la Grip A, i com es poden permetre informatius vespre com el de Tele 5. I aixi podria seguir molta estona. Sense anar més lluny i en un altre nivell, els de la gazzeta dello Sport donen per fet que Iniesta serà pilota d'or i tothom ho publica com si fos cert, sense comprovar ni contrastar d'on s'ha tret l'informació. I si parlem dels que donen informació política, aquí la professionalitat és zero, es limiten a posar la carxofa i entrar en la gran informació de: fulano ha dit i zutano ha contestat, etc. i d'aqui ja no en surten, i a sobre acceptar els vídeos que confeccionen els mateixos partits per a ser emesos per la Tele i no només en campanya electoral. 

A la majoria dels opinadors profesionals, els que viuen a la radio o a les teles , escriuen articles d'opinió en algún diari o més i desprén critiquen als qui tenen més d'un càrrec, sovint els passa com als Bombers de la torre bessona de Nova York, malgrat estar al rovell de l'ou, sovint no s'assabenten dels fets, o potser és que opinen en funció de la ideologia política del mitjà que els paga.

Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el Ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que és el que ja ens està passant. La sobresaturació d'informació ofega i dilueix accedir a saber la possible veritat de qualsevol fet. A més a més, aquesta saturació d'informació fa que una noticia sigui sobrepassada de seguida per la següent i aquesta per una altra més recent fins el punt que fregant el caos de saturació ens perdem per mil viaranys on, tenint tota la informació la desconeixem pràcticament tota també, o dit d'una altra manera. som incapaços dànalitzar-la i païr-la.

-

EL CLUB BILDERBERG, FUNDAT PELS NAZIS

Centenars de manifestants britànics es van reunir davant de l'hotel Grove, a Watford, al nord de Londres, on durant tres dies va celebrar el seu esdeveniment secret anual el grup Bilderberg.

"El Club Bilderberg va ser fundat pels nazis juntament amb la CIA i la intel·ligència britànica a finals de la Segona Guerra Mundial amb el pla de dominar el món", ha destacat Alex Jones, locutor de ràdio dels EUA davant els protestants, que mostraven pancartes i cridaven "Escòria!", "Cucs!" i "Pagueu els vostres impostos!", expressant així la seva indignació pel secretisme dels amos del món.

Jones, que també treballa com a escriptor i director de documentals i al que molts consideren un teòric de la conspiració, va criticar fortament la reunió secreta.

"A l'interior d'aquest hotel es troben els fills i les filles d'algunes de les persones més malvades que mai han viscut en aquest món", ha indicat, afegint que "per a ells la bellesa, l'honor i la innocència són conceptes lletjos que suggereixen debilitat. Volen refer el món segons la lletja concepció que tenen d'ell, i no ho podem permetre! "

L'esdeveniment de l'exclusiu i misteriós club Bilderberg va reunir 150 de les persones més poderoses del planeta, entre les que es troben polítics, membres de la reialesa, banquers, multimilionaris i empresaris. Corbis/Fflickr/RT