ÚLTIMS ESCRITS:

AFORISMES

ÚLTIMS ESCRITS

ACTUALITAT

ACTUALITAT - INFORMACIÓ - OPINIÓ - POLÍTICA - CULTURA - COSES DE LA VIDA

CULTURA . POLÍTICA - OPINIÓ

1.5.16

1 DE MAIG


El dia 1 de maig per si algú encara no se n'havia adonat, és aquell dia de l'any en què els representants sindicals es posen l'americana o el jersei vells i surten al carrer amb les seves pancartes a reivindicar el no res, que és el que fan la resta de l'any, res. Bé, això sí, cobrar de l'estat per indolents i per fer el dropo que és el seu estat natural i condició indispensable per a ser sindicalista. Actualment, clar, abans n'hi havia de sindicalistes, però és una espècie que amb el pas del temps s'ha extingit.
A tall d'inventari recordar al mestre Fuster quan deia: Un sindicat que està en mans dels de dalt - siguen aquests els que siguen - serà sempre un instrument d'opressió classista. 

30.4.16

LA CULPA: LES DONES I ELS IMMIGRANTS



"Un llibre de Batxillerat culpa de l'atur a les dones i els immigrants. El manual d'Economia de l'editorial Almadrava ensenya que "la incorporació de la dona al món laboral ha incrementat considerablement l'oferta de treball disponible"
Dissenyat per a 1r de Batxillerat, explica que l'arribada d'estrangers de "països subdesenvolupats ha intensificat l'atur"
El llibre apareix a la llista d'instituts de diferents comunitats autònomes i també enumera com a causes d'atur el salari mínim, la protecció als aturats i l'acció sindical
El llibre està dissenyat per a l'alumnat de 16 i 17 anys i apareix a la llista de textos d'instituts de diverses comunitats autònomes com Galícia, Andalusia o Múrcia. La seva redacció no deixa molt espai als matisos. A l'apartat "altres factors causants de la desocupació", el punt tercer diu: "La incorporació de la dona al món laboral ha incrementat considerablement l'oferta de treball disponible". És a dir, hi ha més persones actives ja que les dones han passat de realitzar només tasques domèstiques a desenvolupar a més carreres professionals remunerades.

L'última Enquesta de Població Activa ha tornat a reflectir que són les dones les més perjudicades en el mercat laboral. Hi ha més parades: 2,4 milions per 2,3 dels homes i la seva taxa d'atur és d'un 22,7% enfront del 19,4%. De fet, en el primer trimestre del 2016, l'atur va caure entre els homes 9.600 persones mentre que va créixer entre les dones: 21.500 més.

Pel que fa als immigrants, el llibre de Almadrava ensenya el següent: "L'arribada als països industrialitzats de mà d'obra dels països de l'Est, d'Àsia, de Sud-amèrica i dels països subdesenvolupats ha intensificat l'atur". L'EPA publicada aquest abril 28 reflecteix que els treballadors estrangers amb feina són el 10% a Espanya: 1,9 milions. Només hi ha registrats 800.000 aturats."
  • Pot semblar demagògic, però estàn arrelats en gran part de la societat aquests dos aspectes, la incorporació de la dona al mercat laboral i els immigrants. Explica Owen Jones a la demonització de la classe obrera:  
"No era el millor dia per anar de porta en porta. Només havien passat dos mesos des de les eleccions generals de 2010, i jo potejaba els carrers amb un grup d'activistes tractant d'aconseguir un vot per a un diputat d'esquerres. Després de tocar en va algunes portes, per fi va respondre una dona de mitjana edat en davantal. Era obvi que volia despatxar-se:

"El meu fill no pot trobar feina", diu enfadada. "Però tots aquests estrangers vénen aquí i es fan amb els llocs de treball" Hi ha massa immigrants!

Seria fàcil titllar a algú amb aquestes idees de "retrògrad i racista". Però estava clar que ella no ho era. Vaig haver de escoltar atentament el que deia, perquè tenia un accent bastant fort, bengalí, per a ser exactes. Heus aquí una dona d'origen indi reprenent els immigrants per treure llocs de treball a treballadors britànics com el seu fill. ¿Que estava passant?

Doncs passava, que el primer que rebuja als immigrants, és l'immigrant anterior, ho saben bé a Can Anglada a Terrassa, i passa tambè que la dona bengalí, té una part de raó, encara que relativa, els immigrants últims, fan sota preu moltes feines que els nadius no volen fer, o no volien, que la crisi ha rebaixat les pretensions.  Fixeu-vos però, com un llibre de batxillerat i una immigrant bengalí coincideixen en gran manera.

Sembla quedar prou clar el tema dels immigrants, però queda l'altre, el clau roent al que ningú gosa agafar-se ni mullar-se. La incorporació de la dona al món del treball. És evident que aquest fet ha alterat un ordre que havia estat immutable durant segles, l'home caçador i la dona a casa cuidant-la a ella i als fills. Però això cambia, la dona decideix que vol tenir els mateixos drets laborals i les mateixes oportunitats que els homes (encara no ho ha assolit)  i s'incorpora de plé en aquest mercat laboral, on per cert ha de demostrar moltes més coses que un home per assolir la mateixa feina i a sobre guanyant menys diners. Evidentment, aquesta incorporació, com la dels immigrants altera el mercat laboral, però en ambdós casos, és lícit, és just i és com ha de ser.
El més fàcil es culpar ambdós com fa el llibre de Batxillerat o la dona bengalí, però no és just i, ni unes (les dones) ni els altres (els immigrants) són els culpables, la prova la tenim en que no ha afectat per igual a totes les societats, no és doncs aquest el prolema, culpem més aviat als neoliberals i a les seves polítiques, i no oblidem que tots són persones i tenen dret a les mateixes oportunitats. Però en el substrat, en l'imaginari de la gent del carrer, de la "bona gent", la culpa de tots els seus problemes, és de la incorporació de la dona al mercat laboral i sobretot la dels immigrants. I ja hi ha qui es cuita d'atiar aquestes idées per benefici propi.



29.4.16

WO SIND UNSERE KINDER?


Quan algu es queda clavat davant la tele dues hores i mitja, oblidant-se fins i tot de sopar, per veure una pel·lícula del 1927 en blanc i negre i sots-títols en alemany, i està seré, és que ha visionat una obra mestre del cinema, amb algunes, no, amb moltes escenes memorables, com el començament sense anar més lluny, quan hi ha canvi de torn dels treballadors de la fàbrica. METRÓPOLIS que no l'havia vist mai, m'ha captivat, sent conscient que estaba veient una pel·lícula que té gairebé 100 anys, però intento imaginar la impressió que debia causar als qui la varen veure quan la seva estrena, molt superior a la que em va causar al seu dia l'estrena de Blade Runner, encara que al Basté no li agradi.



Els nens tenen un paper important a la pel·lícula, WO SIND UNSERE KINDER? (on són els nostres nens?) criden irats els obrers, i és que els nens a Metrópolis tenen força paper, sobretot en les escenes finals, amb una convinçent capacitat interpretativa quan corren escales amunt que donen una enorme credibilitat a tota l'escena. Gràcies Sr. Lang, moltes gràcies, una mica tard, però moltes gràcies.

..............     

EUROVISIÓ I LA IKURRIÑA


L'organització d'Eurovisió ha assegurat que la ikurriña "no està prohibida" de manera expressa i que la seva inclusió dins d'una llista d'emblemes prohibits durant la celebració del festival és només "un exemple" del tipus d'ensenyes que no es podran mostrar al certamen que se celebrarà a Suècia el proper 14 de maig. L'organització ha assenyalat que tan sols estan autoritzades les banderes oficials dels 42 estats participants, així com les ensenyes amb presència a l'ONU. 
D'aquesta manera, les banderes de caràcter local i no pertanyents a un Estat reconegut no es podran exhibir. La presència de la ikurriña en la polèmica llista negra, en la qual també s'inclou la bandera de l'Estat Islàmic o de Kosovo, entre una desena d'elles, seria una mostra de la prohibició de banderes locals. En declaracions a Ràdio Euskadi l'organització ha mostrat les seves disculpes per si la presència de la Ikurriña ha pogut molestar i ha afegit que es vigilarà l'exhibició d'ensenyes prohibides.



No entenc per què els bascos s'han molestat per la prohibició, haurien d'estar orgullosos i considerar-se afortunats de la que la ikurriña no onegi en el que realment s'hauria de prohibir, per hortera, friki, camperol i de mal gust con és el festival d'Eurovisió, això si que s'hauria de prohibir per dignitat no ja pròpia, sinó aliena, que estem al segle XXI i un espectacle tan lamentable com el d'Eurovisió és una vergonya, a no ser, que puguessin cantar al Festival els migrants, els refugiats als qui no els deixen entrar en aquesta Europa tan solidaria amb ells, que malbarata milers d'euros en aquest obscé i fastigós festival mentre els fa fora de les seves fronteres o els mantè amuntegats en vergonyosos camps de refugiats. Eurovisión: 0 points.

UN FUTUR DE SOLEDAT (2)


... I-Be Àrea és una vibrant, alarmant i caòtica pel·lícula de l'any 2007 que se centra precisament en les qüestions de la identitat i la seva dissolució. El personatge principal està embrancat en una guerra contra el seu clon i contra l'avatar del seu clon. Utilitzant grans quantitats de maquillatge, salts de muntatge i efectes digitals barats, la pel·lícula expressa algunes dels desquiciantes perills i possibilitats de la vida digital. Tot l'elenc, inclosos els nens del principi, que fan vídeos ensucrats perquè els adoptin, pretén convertir-se en una persona desitjable; però es dirigeixen a una audiència que en qualsevol moment es pot dissoldre o tornar agressiva, la qual cosa els obliga a ser cada vegada més creatius i a transformar-se en formes cada vegada més rares. Tancats amb freqüència en el que semblen ser dormitoris d'adolescents, no deixen de parlar en cap moment. És un sisme submarí de ràpides i agudes inflexions de fatxendes palurdas, llaunes d'estrelles del porno de Youtube, clixés del món empresarial, engendres lingüístics de bots i argot de programadors. Tothom està venent. Ningú escolta.

El creador d'aquesta hilarant i visionària pel·lícula és Ryan Trecartin, un home de 34 anys amb cara de nen a qui Peter Schjeldahl, crític del New Yorker, va definir "l'artista més rellevant des de la dècada de 1980". Trecartin sempre treballa amb un grup d'amics. Tenen una estètica d'aquelles de "faci-ho vostè mateix" amb reminiscències freqüents del cineasta Jack Smith (geni underground dels seixanta), de les habilitats transformistes de Cyndy Sherman, de la violència física de Jackass i del estúpid candor confessional dels reality shows televisius.

Les seves pel·lícules prenen les experiències de la cultura digital contemporània (l'apassionant i nauseabunda sensació de ser superat per un mar de possibilitats, començant per la de convertir-se en un altre) i les s'accelera. Són obres extraordinàriament divertides; però, com puntualitza la crítica Maggie Nelson, "els espectadors que vegin a Trecartin com un savi idiota, que ha vingut a respondre a la pregunta de si estarem bé, no es quedaran precisament tranquils".

En veure aquest destre i ben afinat caos, es té la inquietant sensació que la càmera està gravant les nostres pròpies vides. Els personatges de Trecartin saben que els poden posseir, convertir en marca, descartar o redissenyar (encara que dubto que el director estigués d'acord amb el terme personatge, perquè implica una personalitat sòlida, típica del segle XX, que s'ha esvaït). Quan els pressionen, les seves identitats es deformen i es fonen.

El embadaliment que aquestes transformacions provoquen és el més fascinant de la feina de Trecartin. Ens deixa amb la temptació de pensar que la seva proposta podria ser una solució futurista de la solitud: dissoldre la identitat i eradicar per complet i l'onerosa i limitada individualitat. Però encara quedarien elements incòmodes, ocults sota la superfície. Començant per qui està mirant.

Durant els dos últims anys, Trecartin ha estat treballant amb la comissària Lauren Cornell per organitzar plegats la Triennal 2015 el New Museum de Nova York, que es va obrir al públic a finals de febrer. L'exposició reuneix 51 artistes les obres reflecteixen la vida digital. El títol triat, Audiència envoltada, expressa bé les possibilitats de contacte social que s'han obert, tant en els aspectes més agradables com en els menys. L'artista és aquí un testimoni o, potser, una persona atrapada en un experiment del que ningú pot escapar.

El problema de la soledat i la intimitat

Vaig estar quatre vegades en l'exposició. Va ser al febrer, al llarg d'una setmana de fred polar. Volia saber com afrontaven els artistes contemporanis els problemes de la soledat i la intimitat. Des del meu punt de vista, l'obra més bel·ligerant distòpica era "Freedom", de Josh Kline, una instal·lació que recreava el parc Zuccotti, l'espai privat de Manthattan que Occupy Wall Street va prendre. Kline havia poblat la rèplica amb cinc teletubbies de mida humana que portaven uniforme d'antiavalots, amb les seves cartutxeres, els seus cascs, les seves botes de nou forats i les seves armilles antibales. Però també portaven una altra cosa: en els seus estómacs, hi havia unes televisions que emetien enregistraments on policies fora de servei llegien en veu alta i sense cap emoció textos que els activistes havien publicat en les xarxes socials. El treball de Kline fa tangible les dificultats creixents dels espais on vivim, i el fàcil que resulta apropiar-se de les nostres paraules. Mentre hi era, escoltant els enregistraments, vaig veure que una joveneta amb un nadó es feia diversos selfies amb un dels ninots antiavalots.

Què se sent en estar sota vigilància? Moltes de les obres insinuen que és semblant a estar a la presó o, potser, en els terribles búnquers de quarantena dissenyats per l'artista Nadim Abbas, de Hong Kong. Les seves cel·les minúscules, tan petites com un llit individual, estan decorades i moblades a l'estil dels pisos terapèutics, amb plantes, teles de ratlles i pintures abstractes; un ambient de llar a la moda que contradiu la violència implícita de l'espai. Com en Nighthwks, no hi ha manera d'entrar ni de sortir; només hi ha un vidre que facilita el voyeurisme i impedeix qualsevol tipus de contacte directe. Es pot tocar, però únicament amb dos parells de guants de plàstic negre: un, per al guàrdia, la infermera o el carceller que tingui necessitat d'accedir i un altre, per al reclús. Costa imaginar un lloc més solitari.

No obstant això, també té obres que mostren la capacitat d'Internet per unir, crear comunitats i trencar l'aïllament. "Juliana", l'extraordinària escultura que Frank Benson va fer de Juliana Huxtable, un DJ de 26 anys, em sembla un símbol triomfant de la reinvenció personal.


Huxtable és transsexual, i l'escultura -de mida natural, feta amb impressora 3D-mostra el seu cos nu amb els seus pits i el seu penis, és a dir, les característiques que suposadament defineixen el sexe al qual pertany. Està reclinada en un plint, amb cues que cauen sobre el seu cos i una mà estesa en gest d'elegant exigència: una figura règia i de pell brillant, pintada en un metàl·lic i fantasmal blau verdós.
Juliana és una icona de la lluita dels transsexuals per redefinir l'autenticitat. El moviment pels drets dels trans no ha sorgit per casualitat en una època on la tecnologia facilita la creació d'identitats i comunitats. Quan Sherry Turkle parla sobre els perills inherents a la reinvenció de la personalitat, oblida que la capacitat de crear i manifestar una identitat freqüentment prohibida o condemnada en el món físic és de crucial importància per a moltes persones; sobretot, per a aquelles el gènere, sexualitat o ètnia es considera marginal.

El futur no anuncia la seva arribada. En A Visit from the Goon Squad (2010), la novel·la de Jennifer Egan que va guanyar el premi Pulitzer, hi ha un passatge d'un futur proper on una jove i un home gran mantenen una reunió de negocis. Després de parlar una estona, la jove es comença a posar nerviosa perquè l'home vol que parli més; i, tot i que estan asseguts junts, li demana que, en lloc de parlar, s'escriguin missatges. Mentre la informació flueix silenciosament entre els seus dos aparells, ella adopta una expressió "gairebé endormiscada d'alleujament", que defineix l'intercanvi com pur. 
Recordo que, quan el vaig llegir, em va semblar meravellosa, sorprenent i abominablement inversemblant; però vaig canviar d'opinió i, mesos després, només em semblava tan perfectament creïble com lleugerament maldestre, tot i que comprensible en un moment de necessitat. I això és just el que fem: escriure en companyia, enviar missatges de correu electrònic a col·legues que estan a la mateixa taula, evitar les trobades i enviar privats per Twitter.

Quan vaig estar a Nova York, vaig quedar amb Trecartin per xerrar sobre I-Be Àrea i perquè em donés la seva opinió sobre el futur al qual ens dirigim. Portava un cafè i una dessuadora vermella amb caputxa on es llegia la paraula Hunt, que havia tret d'un rodatge. Parlava molt més poc a poc que els verborréics personatges de les seves obres, i s'aturava sovint a buscar un terme exacte per al que intentava expressar. Ell també creia que, amb l'acceleració dels últims anys, hem entrat abrupta i gairebé inconscientment en una època tan anunciada com a nova. "Pot ser que encara no semblem diferents, però ho som i molt", va dir.

Trecartin opina que el que defineix aquest espai, aquest futur que ja ha arribat, és l'atenuació de la frontera entre individus i xarxes. "Tenim vides compartides i mantingudes de forma externa, que ja no controlem íntegrament." No obstant això, Trecartin es mostra decididament optimista sobre les conseqüències de la tecnologia: "És obvi que res d'això es pot controlar, però podem virar, lluitar per un ús compassiu del procés i ajudar que les coses es decantin a favor de la gent i no en contra seva ... Pot ser que soni una mica ingenu, però em sembla completament natural. És com un camí que ja haguéssim transitat. Estem fent coses que ja estaven dins nostre ".

La paraula clau en el seu discurs és compassió; però a mi em va sorprendre el seu ús del terme natural. Les crítiques a la societat tecnològica solen estar dominades per la por que el que està passant sigui profundament antinatural; que ens estiguem convertint en poshumanos i que estiguem entrant en el que Turkle anomena "el moment robòtic". Però I-Be Àrea m va semblar molt humana; una barreja intensament vital de curiositat, esperança i por, plena d'estratègies creatives al servei del compromís i la subversió.

Durant aquella setmana de febrer, em vaig sentir reiteradament atreta per una obra en particular. Era un curt sense nom, de sis minuts, de l'artista australià Oliver Laric, qui tendeix a enfocar el seu treball en la tensió entre còpies i originals. Laric havia retocat escenes de transformacions físiques de dotzenes de dibuixos animats, als quals va afegir un estrany, malenconiós i inquietant bucle musical. Res roman. Les formes canvien constantment. Una pantera es transforma en una noia preciosa; Pinotxo passa a ser un ruc, i una dona gran es fon i es converteix en fang.

Quan veuen que els seus cossos es fonen i modifiquen, la gent adopta expressions sorprenents; una barreja punyent de pànic i resignació. El curt de Laric capta la nostra ansietat davant la imatge que donem: Sóc desitjable? Necessito canviar o millorar? Però aquesta sensació de no tenir el control, d'estar sotmès a sinistres forces externes, sempre ha estat una part inherent a l'ésser humà. Estem atrapats en una existència temporal, amb les turbulències i pèrdues que això comporta. Al capdavall, ¿hi ha alguna cosa més proper a la ciència ficció que l'horror diari d'envellir, emmalaltir i morir?

Per algun motiu, la fragilitat que el curt de Laric expressa em va deixar amb un sentiment d'esperança. En parlar amb Trecartin, a qui només sac tres anys, em vaig sentir com si estigués amb una persona d'una generació diferent. El meu propi concepte de solitud es basa en la creença que les identitats són tan ferms com distintes entre si, creença que ell considera antiquada. Des del seu punt de vista, l'individu sempre està lliscant cap als altres, passant per cicles incessants de transformació; i les seves vides ja no estan separades, sinó entrellaçades.

Potser tingui raó. No som tan ferms com jo creia. Tenim cossos propis, però també som xarxes que viuen dins de màquines i al cap d'altres persones, amb records i fluxos de dades. Ens observen, i ja no tenim el control. Anhelem contacte, i això ens espanta. Però, mentre siguem capaços de sentir i de mostrar-nos vulnerables, la intimitat no haurà perdut la batalla.


THE GUARDIAN - 
Traducción de Jesús Gómez 
para el diario.es 


- sbd - 29.04.16

28.4.16

ADÉU A UNA POLÍTICA IRRELLEVANT


Carme Chacón renuncia a tornar al Congrés. L'exministra de Defensa, que va ocupar el primer lloc del PSC per Barcelona el passat 20D, no tornarà a encapçalar la llista dels socialistes catalans el pròxim 26 de juny per "motius polítics irrellevants", que no ha volgut revelar, segons ha confirmat a una roda de premsa celebrada aquest dijous a la cambra baixa.

No entenc la roda de premsa si els motius de la seva decisió de no encapçalar la llista del PSC són irrellevants, potser per què ella ho és tambè. És trist comprovar el baix nivell d'aquesta senyora que malgrat les seves poques prestacions, per trepa i fidel al règim va arribar fins i tot a Ministra, (muda, per cert), encara que fos per quota i per què feia fi una Ministra prenyada dient als soldadets firmes!, lo que demostra que qualsevol indigent mental pot ser ministre, i no és pas per que sigui dona, simplement Carme Chacon és un ens incompetent, trepa i barroerament demagògic, carn de pas i buida de contigut, i fa temps ja, un cadàver politic. 
Fara i es faria un favor quedant-se a casa seva, a la vida s'ha de saber perdre, i ella ha perdut, lo qual donat les seves limitacions tampoc ens hauria de sorprendre. Fins i tot, és més burra del que sembla, i insisteixo no per dona, sinó per burra. Chacón és un dels polítics més sobrevalorats dins el ramat d'indigents mentals que medren per aquests extranys camins de la política. I compte, no és un adéu definitiu, simplement és un m'aparto per no patir la desfeta que es veu a venir al Juny. No crec que ningú la trobi a faltar, deixa la política quan fa temps que aquesta l'ha deixat a ella.

 
Copyright © 2014 BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ Powered By Blogger.