· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

I SOM ON SOM, NO ON ESTÀVEM



Acte de traïció. Subhasta d'Espanya. President il·legítim. Pòquer de estupideses del reaccionarisme espanyol per referir-se als indults i a Pedro Sánchez. La paraula està ben escollida: reaccionarisme. Perquè per merèixer el carnet de conservador, o de liberal, és imprescindible acreditar els mínims d'educació i saber estar. Cap d'aquestes referències a la mesura de gràcia atorgada pel Govern permet passar la prova de la plena convicció democràtica a qui les pronuncia per referir-se a un acte constitucional com és un indult.

Que Pedro Sánchez ha enganyat l'electorat amb les mesures de gràcia és una obvietat. Aquí hi ha les hemeroteques de la campanya electoral per donar fe d'això. Però la política és un castell impossible d'erigir sense compassar els interessos i les conviccions a les decisions que exigeix la realitat i la conjuntura amb la qual resulta obligat treballar. Poseu-vos a cobert de l'polític incapaç de flexibilitzar les seves posicions. És el que més mal acabarà procurant als ciutadans als quals diu servir. És innecessari, també per sabut, que no cal anar-se'n a Madrid per comprovar la veracitat d'aquesta última asseveració.

Li està sortint creu a Pau Casado la legislatura. L'adéu de Pablo Iglesias, d'una banda, i el mannà econòmic europeu que obliga a l'empresariat a virar cap a posicions de major complicitat i entesa amb qui remenarà l'aixeta d'aquests diners, és a dir, el Govern, li han reparat a Pere Sánchez el flanc en què rebia sense compassió una fustigació permanent per anar a dormir no amb uns 'rojos' qualsevol, sinó amb uns 'rojos' de veritat. Amb el nou Podem, que vol fer menys olor a Podem i més a Més Madrid, resulten menys creïbles les fantàstiques teories sobre la nacionalitat veneçolana que els espanyols acabarien obligats a adquirir.

Queda la crossa catalana perquè el cabestre popular segueixi envestint davant de qualsevol moviment. Dimiteixi i convoqui eleccions, li va dir ahir el líder del PP a Pedro Sánchez al Congrés. Casado és un toro enfadat que còrnia a l'aire. No acaba d'adonar-se que ni l'ambient ciutadà fronteres endins (com va quedar demostrat a la plaza de Colón), ni l'aire que arriba de les institucions europees des de fa més de tres anys -coherent a la insistència en la via del diàleg amb els independentistes- estan per premiar el tipus de cornada que pretén. Intentar recórrer l'indult argüint que els CDR intentaven atemptar contra ell diu fins i tot més, que estem davant un cap de bestiar afaitat.

El vers de moda d'aquesta setmana, "I som on som", no és un paraigua que permeti cobrir a tots els actors polítics. Es declama en present d'indicatiu quan referit a molts, massa, el màxim que es pot dir és que "són on eren", segueixen on eren. Aquí hi ha el PP, VOX i les engrunes de Ciutadans que esperen al plat a ser llesques. Igual que també habiten en el pretèrit faccions de l'sobiranisme incapaços de prendre nota de el present. "Som on som" però convé no deixar-se atrapar per la dialèctica dels que estan on eren.

Toca esperar uns dies i que amaini l'escuma emocional provocada per l'onatge dels indults per poder observar nítidament com de veritablement disruptiva ha estat la decisió de Pere Sánchez de defensar-los. Igual que ho ha estat també en el pla sobiranista la decisió d'Oriol Junqueras d'apartar al seu partit de les temptacions unilateralistes. Són aquests dos partits els que han assumit el risc i els que van a obtenir beneficis o minusvalideses de la seva inversió, segons com evolucionin les coses a partir d'aquest moment. L'aliança que republicans i socialistes han segellat a través dels pressupostos i els indults exigeix rèdits per a tots dos, perquè són els dos els que corren el risc de passar del cel a el llot. 

Un últim apunt: quina immensa alegria veure als presos sortir ahir de la presó sabent que no hi tornaran a entrar! I val la pena recordar que això és així perquè som on som i no on estàvem. Que tots prenguin nota. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.com

LA VALL DE LES NINES


Hi ha noticies que passen desapercebudes, emmig de l'allau d'informació que impunement ens envaeix cada dia. Aquesta, que en un principi vaig publicar a Collonades, és d'aquelles que et deixa pensatiu després de llegirla i veure el vídeo. Nagoro, serà d'ací a uns anys segurament un poble fantasma, on 337 ninots hi quedaran per sempre mentre no es deteriorin del tot, com a record del seus habitants traspassats o emigrats. Ayano Tsukimi, no ha volgut oblidar ni un dels seus veïns i ha omplert el poble de ninots a la seva imatge i semblança, com si d'un petit déu es tractés. Podria semblar que visitar el poble pot fer una mica de basarda, i per uns moments no se perquè he pensat en Comala, però de fet, a quants pobles hi habiten poques persones i molts ninots?

"Ayano Tsukimi té 64 anys i viu a Nagoro, un petit llogaret de Iya, Japó. Durant els últims deu anys ha vist morir o marxar a molts dels seus veïns. Com a forma de retrel's homenatge, o potser per combatre la sensació de soledat, Ayano va decidir elaborar ninots substituint cadascun dels absents i situar-los en llocs representatius. Fins ara hi ha més de 300 ninots distribuïts per Nagoro incloent el de la pròpia Ayano. En el llogaret habiten 37 persones "reals" i, si Ayano sobreviu a tots ells, és possible que Nagoro es transformi eventualment en un llogaret de ninots. I és curiós, però el que a priori podria semblar tètric i horrible acaba sent pacífic i harmoniós, almenys en el petit documental que Fritz Schumann li ha dedicat."

VENEN TEMPS DIFÍCILS


Hi ha gent en política com a la vida que és al món perquè hi hagi una mica de tot, se'n sol dir pluralitat. En política solen ocupar espais oportunistes en moments determinats, i impunement insulten, tergiversen i manipulen la història i els fets passats i recents. Tenen la seva cobertura mediàtica sobretot la cavernícola, que els dona la canxa que vulguin i els recolza tant com pot. Aquí us en deixo un exemple. Venen temps difícils i el tot s'hi val va en augment. Ah! quedeu-vos amb la cara de l'individu, parla per si sola.

A QUI CONVÉ LA CRISPACIÓ?


Encara que els costi de reconèixer als altres, una de les virtuts del procés sobiranista iniciat a Catalunya és que es fa des de l'estricta actitud democràtica i de manera pacífica. Aquí no hi ha violència ni crispació, ni ara ni abans, quan altres si empraven la violència que prou bé els hi va anar pels seus interessos. No dic jo, és un fet, una actitud que entén el món sencer i possiblement sigui una de les bases per assolir els objectius de país. 

Sembla evident que la crispació no interessa als independentistes i si, en canvi, als que desitgen que el procés català no arribi a port, atès sabem que democràticament tenen les de perdre, estan disposats a fer el que sigui a practicar el joc brut que faci falta per deslegitimar el projecte. Des del començament del proces estan intentant dividir la societat catalana en funció de l'origen de cadascú i agitant el fantasma d'una " fractura social " que no existeix més enllà de la seva ceguesa mental. 

Estan intentant sembrar la llavor de l'enfrontament físic i buscar l'altercat al carrer, que és el que consideren que seria letal per al moviment sobiranista, i no van desencaminats en intentar aconseguir-hi, d'ací la importància que té que els sectors independentistes no caiguin en la provocació. I no ajuda precisament l'agressió patida per Pere Navarro a la seva ciutat, condemnada per totes les forces polítiques però que ells o els qui l'aconsellen han de posar com a exemple d'aquesta inexistent crispació. 

Seria bo que aquests fets s'aclarissin com més aviat millor, encara que imagino que sobrepassat pels mateixos, ni Navarro ni els seus tenen cap interès a aclarir qui va ser l'agressora ni els motius reals que la varen dur a fer el que va fer. El que ha de quedar clar, és que aquest és un cas aïllat, i no confondre'l amb una situació generalitzada de crispació amb l'existència d'un creixent clima de convulsió social a Catalunya a ran del procés de separació d'Espanya, que, és el que ells voldrien que passes. 

Que el PSC s'apunti també a aquesta estratègia de crispació que fins ara era patrimoni del PP, Ciutadans i UPyD, no és bo, i palesa la incompetència del que en queda del Partir dels Socialistes de Catalunya començant pel seu màxim dirigent. Ens acusen de victimisme, quan ens queixem de fets concrets i no veig ni en PSC, PP, Ciutadans i per suposat UPyD, actuar de la mateixa manera quan es tracti de desacreditar els atacs que reben ciutadans del país per mostrar simbos independentistes o pronunciar-se democràticament a favor de la independència, o els insults i amenaces que diàriament són objecte el Govern i molts catalans anònims, a través de mitjans de la Caverna o les xarxes socials pel simple fet de ser-ho o per expressar-se en català. 

No cal donar exemples, atès n'hi ha dia sí dia també. Aquí se'ns diu nazis, antidemòcrates i més massa sovint, amb total impunitat i sense que ningú es molesti a aixecar la veu o la ploma per defensar-nos. La crispació només convé als qui veient perduda la situació des del punt de vista legal i democràtic, pretenen aconseguir els seus objectius que és impedir els nostres, a base de joc brut i a fe que ho fan a consciència, cada dia des de fronts diversos, i aquí caldria estar amatents, i sempre, des de la serenor democràtica no caure en les seves provocacions. Com a l'acudit d'en Ferreres, deu ser que encara no han sembrat prou jull (cizaña), i molt em temo que aixó anirà a més en els pròxims mesos.


Els qui impunement ens acusen de nazis, els convindria veure reportatges com aquest o molts altres que malauradament hi ha a la xarxa, haurien d'avergontir-se de la seva lleugeresa verborrèica en titllar-nos del que en cap manera som, l'horror..


..

VIARANYS INESCRUTABLES

- Monsenyor Cañizares -

El ministre del Vaticà, prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, Antonio Cañizares, apunta com el futur arquebisbe de Barcelona, en substitució de Lluís Maria Sistach. Aquest és el nom que sospesa el Vaticà i que avança aquest matí La Vanguardia. Cañizares és valencià, castellanoparlant i entén el català, de perfil conservador i defensor del concepte de la unitat d'Espanya. De fet, va ser un dels inspiradors del document episcopal que el 2006 va definir la unitat de la nació espanyola com un “bé moral” que els catòlics han de defensar. 

Hi ha hagut un ampli consens entre cristians i agnòstics en considerar positivament el nomenament de Monsenyor Cañizares (en cas que s'acabi produint) pel seu tarannà liberal, la seva humilitat i senzillesa, així com el coneixement i comprensió vers el que és Catalunya, la seva llengua i la voluntat de celebrar una consulta per separar-se d'Espanya. Esperem doncs el nomenament de Monsenyor Cañizares com arquebisbe de Barcelona amb la certesa que ajudarà a què el procès vagi pels viaranys inescrutables del seu senyor. 
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO