ELS AUTONAUTAS DE LA COSMOPISTA 11.6.15

De cómo escribimos una carta que no por insólita dejaba de merecer respuesta, cosa que no aconteció, y de cómo en vista de ello los expedicionarios decidieron ignorar tan incalificable conducta y llevar a buen término lo que en ella se explicaba de la manera más galana y detallada.

París, 9 de mayo de 1982.

Señor Director de la

Sociedad de las Autopistas,

41 bis, Avenue Bosquet,

75007 PARIS

Señor Director:

Hace algún tiempo, su Sociedad me pidió autorización para publicar en una de sus revistas, algunos pasajes de mi cuento titulado La autopista del sur. Por supuesto otorgué con viva satisfacción dicho permiso.

Me dirijo ahora a usted para solicitarle a mi vez una autorización de naturaleza muy diferente. Junto con mi esposa Carol Dunlop, igualmente escritora, estudiamos la posibilidad de una «expedición» un tanto alocada y bastante surrealista, que consistiría en recorrer la autopista entre París y Marsella a bordo de nuestro Volkswagen Combi, equipado con todo lo necesario, deteniéndonos en los 65 paraderos de la autopista a razón de dos por día, es decir empleando algo más de un mes para cumplir el trayecto ParísMarsella sin salir jamás de la autopista.

Aparte de la pequeña aventura que esto representa, tenemos la intención de escribir paralelamente al viaje un libro que contaría en forma literaria, poética y humorística las etapas, acontecimientos y experiencias diversas que sin duda nos ofrecerá tan extraña expedición. Dicho libro se llamará quizá París-Marsella en pequeñas etapas, y está claro que la autopista será su protagonista principal.

Tal es nuestro plan, que se llevaría a cabo con el apoyo de algunos amigos encargados de reabastecernos cada diez días (aparte de lo que encontraremos en los paraderos de la autopista). El único problema está en que, según creemos saber, un vehículo no puede permanecer más de dos días en la autopista, y por esa razón nos dirigimos a usted para pedirle la autorización que, llegado el momento, nos evitaría tener dificultades en los diferentes peajes.

Si piensa usted que nuestra idea de escribir un libro sobre el tema no resulta desagradable para su Sociedad, y que no hay inconveniente en autorizarnos a «vivir» un mes desplazándonos a razón de dos paraderos por día, me agradaría recibir su respuesta lo antes posible, puesto que quisiéramos partir hacia el 23 de este mes. Queda igualmente entendido que de ninguna manera quisiéramos que nuestro proyecto fuera difundido por la prensa pues, siendo conocidos como escritores, podríamos ver perturbada nuestra soledad de expedicionarios. Llegado el día, nuestro libro se encargaría de contar la historia al público en general.

Agradeciéndole por adelantado su buena voluntad con respecto a este proyecto, le ruego acepte, señor Director, mis sentimientos más sinceros, así como los de mi esposa.

                                             JULIO CORTÁZAR

Els autonautas de la cosmopista o un viatge atemporal París-Marsella és un llibre escrit en coautoria per l'escriptor argentí Julio Cortázar i la seva dona, la fotògrafa canadenca Carol Dunlop, en què es narra el viatge emprès a bord d'una Volkswagen Combi vermella, denominada Fafner com el drac de Wagner, per l'Autopista del Sud, partint des de París rumb a Marsella, durant 33 dies.
Abans de realitzar el viatge la parella s'imposa regles de joc que han de complir en forma obligatòria, com fer expedicions científiques en cada parada que realitzen, la qual cosa contribueix a que hi hagi humor i fantasia. La parella compara el viatge amb els realitzats per Cristóbal Colón o Marco Polo, que els transporta a una realitat paral·lela surrealista i lúdica en què els viatgers acaben descobrint-se a si mateixos.
D'aquestes regles científiques provenen els materials que s'inclouen en l'obra com fotografies i descripcions de flora i fauna entre d'altres que segons els autors «sense les quals aquest llibre no tindria un aire seriós». En el llibre se succeeixen situacions perilloses i de misteri com espies, bruixes i fins i tot personatges recurrents en altres obres de Cortázar com Calac i Polanco. Si us la voleu baixar aquí us deixo l'enllaç del pdf.

L'AROMA DE LA DISCÒRDIA 10.6.15

Un dels records que tinc d'Aguilar de Campoo a Palència, és l'olor dolçot de les galetes acabades de torrar que impregna tot el poble, més a la vora, a Marcilla (Navarra) nomès passar-hi per la carretera se sent l'olor del cafe torrant-se, olor deliciosa on les hi hagi, que tambè es pot sentir a Mollet passant per la variant o en altres llocs on torrin cafè. 

Quan Cafés Pont estàven fa anys al carrer de Sant Antoni, allí mateix torràven el café i es podia fruir la seva olor per tot el carrer. Però d'aixo en fa molt de temps, i a Barcelona al carrer Àvila, tenen a un grup de veïns, que es queixen de l'olor del cafè torrat i del vapor d'aigua que en forma de fum inunda la zona durant 35 segons i suposa un total de gairebé 14 minuts al dia, segons expliquen a el Periódico d'avui.

Els que es queixen són uns inquilins d'un bloc de protecció oficial de construcció recent. Sembla ser que la instal·lacio que torra cafè des de 1969 compleix tots els requisits legals. Tots no, no compleixen amb el requisit de no molestar als nous inquilins als qui molesta olorar el cafè acabat de torrar durant 14 minuts al dia en diverses sequencies de 35 segons de temps (24). Aquests veïns podrien ser els mateixos que en uns pisos que es varen construir il·legalment al final de l'Aeroport del Prat, es queixaven del soroll dels avions, o el mateix passa a Sabadell amb l'Aeroport, que hi és d'abans de la guerra i en uns pisos construits al costat mateix de la via del tren, els veïns tambè es queixen. 

Potser Carme Fajula i sa mare la Pepita Soriano tenen la resposta: "Hem viscut aquí tota la vida, sempre ens hem queixat, però entre nosaltres. Pertanyem a una altra generació....."

La resposta és més simple, i de fet poca consideracio s'hauria de tenir amb qui és incapaç de fruir de l'olor del cafè acabat de torrar; aquí del que es tracte és de queixar-se de tot i per tot, i en aquest cas una queixa infundada, simplement per manca de sensibilitat olfactiva dels denunciants que no deuen ser cafeters o simplement no són ciutadans 'comme il faut', i pertanyen a la branca de la mosca collonera, que tant abunda últimament a qualsevulla ciutat, que nomès saben demanar, exigir i reclamar.

REIVINDICACIÓ DE LA SOLITUD 10.6.15

La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que s'ajuntaria el coratge suficient com per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia ahir de Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar-vos: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendrem amb els altres homínids/es en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva musica - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, fa que desaparegui la meva solitud, que recupero educadament instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podriem dir que es una solitud acompanyada, on cadascú es a casa seva sense barrejar-se. 

És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que sóc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que sóc capaç més o menys de controlar-me, però em costa.

El més important de la soledat, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per 'laissez faire' indolent a lo Gil de Biedma. Reivindico la soledat com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, mes que alleujar, molesta. Ho deia en un vell poema....

Solitud, fidel companya

amiga fa molt de temps

no et facis l'estranya,

saps que em tens.

*

OBSESSIÓ DEL PAS DEL TEMPS 9.6.15

La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que s'ajuntaria el coratge suficient com per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos.

Pensar que cada instant que passa ha passat per sempre! Aquesta observació és trivial. No obstant això, deixa de ser-ho quan la rumias estirat al llit i penses en aquell precís instant, que se t'escapa, que s'enfonsa irremeiablement en el no res. Llavors et venen ganes de no aixecar-te mai més i, en un accés de saviesa, penses en deixar-te morir de fam. 

Jo percebo físicament la caiguda de cada instant en l'irreparable. I després penso en tal o qual passatge de la meva infantesa: ¿on és el que vaig ser? Som tan insubstancials com el vent, i, per molt que escrivim poemes o correm darrere de les veritats, només són reals les certeses de la inanitat. Tot és va, excepte el pensament de la vanitat! 

¿No ens preguntem des de sempre en què consisteix l'acte de pensar, qui és el que pensa? Qualsevol que no accepti les coses tal com són. El primer pensador va ser sens dubte el primer maniàtic del per què. En el fons, hi ha molt pocs homes que pateixin aquesta mania. De fet, jo l'he trobat en un nombre molt restringit. Anar al fons de les coses, voler arribar més aviat, patir per no aconseguir-ho, exigeix ​​un tipus d'esperit més rar del que es creu. En tot cas, el per què és una malaltia insòlita, i per tant res contagiosa. E.M.CIORAN

LA LLEUGERESA DELS CAPTCHA 9.6.15

Els avenços en intel·ligència artificial estan aconseguint que les màquines s'assemblin cada vegada més a nosaltres. Els 'captcha', encarregats de distingir entre un 'bot' i un ésser humà que tracta d'accedir a una web, ho tenen cada vegada més complicat.

Luis von Ahn va desenvolupar el que es considera el primer captcha l'any 2000. Unes desordenades i deformades lletres (sovint difícils d'entendre pels homínids) apareixen a la pàgina web per la qual estaves navegant. No pots seguir fins que no les reconeguis, demostrant que ets un humà perquè representa que resoldre aquest enigma et distingeix d'una màquina, encara que almenys a blogger, ho han simplificat i ara, només cal validar per demostrar que no ets una màquina, lo qual és d'agrair.

Els Captcha estan a les nostres pàgines web des que, a principis de mil·lenni, l'investigador Luis von Ahn desenvolupés un dels primers sistemes per no deixar passar als 'robots de correu brossa'. A poc a poc, els ciberatacants han descobert el negoci que suposa aprofitar les vulnerabilitats que han descobert en els 'captchas'. Un dels casos més coneguts va ser el Ticketmaster en 2010: els treballadors d'una empresa dedicada a la revenda d'entrades van burlar el 'captcha' de la pàgina i es van dedicar a comprar 'tiquets' de forma fraudulenta, embutxacant més de 25 milions de dòlars (gairebé 23 milions d'euros).

A mesura que la intel·ligència artificial avança, els 'captchas' es tornen cada vegada més insegurs: la moda de vendre falsos seguidors a Twitter, els robots que orienten la nostra opinió, o el fet que s'hagi desenvolupat el primer troià per Android capaç de enganyar-lo són bons exemples d'això. 

Hi ha algun Captcha insuperable, com tantes empreses que es dediquen a vendre'ls asseguren? Què és capaçde distingir als humans de les màquines?. Diria que no. El mal va sempre per davant del bé i el parany per davant de la llei, i succeeix també que cada vegada hi ha menys diferències entre humans i màquines, o màquines i humans, fins al punt en què és difícil saber qui és qui.

L'APOCALIPSI DE L'ESQUERRA 8.6.15

Si el tarannà democràtic d'un País es mesura pel del seu ministre de l'Interior, Espanya té de democràtic el que Putin o Netanyahu. Un pressumpte obssessiu, mentider i obcecadament perillós no pot ser ministre de l'interior en un país una mica seriós. Aquest ranci personatge ha assegurat que "confia i desitja" que quan Ada Colau sigui investida alcaldessa de Barcelona "el sentit de la responsabilitat s'imposi" i "no es desnaturalitzi" ni "deixi sense operativitat i eficàcia" la Guàrdia Urbana de Barcelona". Lo que no deixa de ser curiós en qui no te cap sentit de la responsabilitat i si de la irresponsabilitat, per cert, amb uns quants morts l'esquena a les platjes de Melilla.

Faria bé el senyor Ministre de l'interior d'estar amatent a la seva feina i ja sé que és dificil, però que la fes bé, perquè d'espantar al personal amb l'apocalipsi de l'esquerra i dels 'rojos' ja en sabia prou el seu senyor pare, o el tarambana del seu germà, que com altres és al món per què hi hagi una mica de tot, encara que no serveixi per a res. 

Francament, no sé si són conscients aquesta patuleia pepera, que en la mesura que pretenen desqüalificar barroerament a Ada Colau, la fan, mal que els pesi, més gran i més forta. El que és inadmisible, és que un especimen com Fernàndez Díaz sigui encara Ministre de l'interior. Una prova més que Espanya ho és tot menys un Estat democratic. Hi haura trets, i pistolers i sinó, al temps i com ja no queden anarquistes, ja sabrem qui els haurà enviat.

LES MASSES SENSE REBEL·LAR 8.6.15

Naturalment, tot - gairebé tot - el que fins ara s'ha dit i s'ha escrit sobre les 'masses', ho han dit i ho han escrit gent que, per definició, no en formen part.

La massa no es constitueix per la devaluació de les classes culturalment superiors, les quals avui es mantenen tan 'altes' com sempre, o més. Ben al contrari, la 'massa' es forja amb l'ascensió' de capes socials molt extenses.

No dissimularen el risc que tota 'vulgarització' cultural comporta: vulgaritzar és adulterar, indiscutiblement. Amb tot, jo no veig per què calga prendre-s'ho tan a la valenta.

Trobe intel·lectualment pertorbador que s'escriga 'societat de consum' quan alló que es pretén de dir és 'neocapitalisme'.

Ells, les 'minories' col·loidals, preciosistes, que solen veure els toros des de la barrera, són, en  bona part, culpables de la nostra pressumpta 'alienació'.

Qui no és escèptic és perquè no vol.

JOAN FUSTER - AFORISMES

EL LAMENTABLE ESPECTACLE DE LA RUA 8.6.15

El fet d'estar pendent del pare la major part del dia, ha canviat els meus habits de jubilat, s'ha acabat sortir amb la bici o anar a passejar si no és amb ell - que ja ho fem -, i no és tampoc que em sàpiga molt de greu, ni em queixi en excés, solc agafar-me la vida tal com ve, conscient que fer plans és perdre el temps. Explico això, perquè un dels peatges a pagar per aquest fet, és escoltar - que no veure - hores i hores de televisió, fins i tot aquest matí he escoltat l'Arguiñano.

Ahir em va tocar escoltar i a estones donar-hi una ullada  -per vergonya aliena-, a la Rua del Barça amb motiu d'haver guanyat Lliga, Copa i Champions. Com no tinc TDT, al plus no veig TV3 ni cap canal de la televisió de Cataluya, però al canal 60, Teledeporte, suposo que nomès per a Catalunya, varen retransmetre des que va aterrar l'avió d'Iberia al Prat, tota la rua i arribada posterior al Nou Camp, que ja no ho vaig veure ni escoltar perquè el pare tenia son i es tapaba una mica, així que el vaig col·locar (9:30 PM), hora en que encara no havien arribat a l'Estadi, fins al punt que el pare mateix, aquest matí quan l'he despertat se'n fotía en preguntar-me si ja havien arribat a l'Estadi o encara anàven donant voltes per Barcelona.

Francament, jo sóc molt culé i ho sóc des de petit, però aquest lamentable espectacle de la rua, s'haurien de començar a plantejar d'estalviar-se'l, per patetic, avorrit i fins i tot ridícul, amb homenassos comportant-se com criatures potser per l'efecte d'un patrocindor de cervesa que no bec, o per la pròpia inconsciència del personal. Semblaria mes raonable anar directament de l'aeroport a l'Estadi i allí celebrar-ho amb els seus, en l'enorme intimitat del Nou Camp, i aixì evitar aquest espectacle grotesc i lamentable de la rua.

D'ANAR DE VENTRE... 7.6.15

En una entrevista que li fan a Nació Digital, Ada Parellada diu que la felicitat és anar de ventre cada dia. Home! això ho podria dir Goethe que cagaba amb dignitat, o l'autor de sobre l'art del cagar, però una cuinera no ho pot dir això, perquè no es veritat, cagar com menjar, és una servitud que hem de suportar per mantenir actiu aquest cos que hem ocupat, i, tant menjar com cagar no deixa de ser una humiliació que cadascú orta com pot, n'hi ha que lloen i ensalcen la part de menjar i altres la de cagar, que de fet ve a ser el mateix, o diguessim que una cosa és consequencia de l'altra. Per cert, que de cagar se'n pot dir tambè anar a fer 'POPÓ', o com quan era petit que a l'academia de Cal senyor Valls, en deien anar a fer 'aguas mayores' concepte que no he acabat d'entendre mai.

A tall d'inventari, deixar constància que servidor va de ventre cada dia, al matí, i practicament a la mateixa hora, i no sóc feliç, i la Nuri que hi va cada deu o dotze dies, tampoc.

LA CINQUENA AL SARRÓ 6.6.15

Zascandilleando las cagabandurrias, escogorciando las berenguelas, vituperando los omoplatos, o alomojó, raticulando la pandeirada, mientras desbroza la chusmalada. Sera que escorrigondiendo el bulto de aconteceres procaces, marcando goles a treses, en vacilando a los veteranus italianus, tenim la cinquena al sarró, i de propina la xarxa.

Juventus 1 -  Barça 3

Visca el Barça i visca Bongonia!

MASSA GENT PER NO RES... 6.6.15

Tot cercant una fotografía de la redacció de 'el Periódico' per posar a l'enllaç que tinc al bloc, m'he topat amb aquesta que m'ha deixat astorat. Tota aquesta gent, i no és el tot, és una part de la redacció de 'el periódico', per fer el Patufet. Si ens deixen a miquel, Miquel, allau, Cornadó i Luri (la part més erudita) amb la col·laboració d'un servidor, els hi podriem fer el diari, en paper i digital per tres rals, i a més, amb més contingut i opinió contrastada i objectiva. Clar que la premsa va malament, massa gent per no res, i a sobre entestats a vendre diaris de paper com al segle XX. En el fons, necessiten de tota aquesta estructura col·lossal per editar un concepte antiquat com és el diari de paper i sense haber entés com haurien de editar i no fan, l'edició del futur, la versió digital, entestats en fer-ne una mala representació, una simple copia de 'cortar i pegar' del de paper. Un error en la majoria de diaris del pais, massa gent per no res, o ben poca cosa, aquest és el seu i tambè, el nostre problema.

DESQUICIATS PER LA REVOLTA 6.6.15

Si no fos per que tinc gairebè la certesa de que tot plegat acabarà en no res en el millor del casos, diria que els resultats de les últimes eleccions municipals, són una revolta en tota regla, el poder assaltat democràticament i pacíficament pel poble per què governin els representants del poble i no els polítics, i no sé vosaltres, però ells, la partitocràcia o la casta dominant, si se n'ha adonat, això és el que els té tan desquicitas, a ells i a la CIA, que ve a ser com la TIA però a america del nord. I és que en el fons - això no se si ho ha detectat la CIA -, el problema d'Espanya és el seu provincià i ranci complexe d'inferioritat vers tot el que ignora o no entèn.

EL PREU DE SER HUMORISTA GRÀFIC A L'IRAN 5.6.15

Il·lustració d'Atena Farghadani -

12 anys i 9 mesos de presó per Atena Farghadani per una il·lustració satírica. L'activista i pintora Atena Farghadani, de 28 anys, va ser detinguda a l'Iran el 23 d'agost de 2014. El seu "delicte", a ulls de la justícia iraniana, va ser representar als membres del Parlament amb caps de diferents animals. Aquests parlamentaris, en l'actualitat, treballen en l'elaboració d'un pla per penalitzar l'esterilització voluntària, com a part d'un projecte més ambiciós per a restringir l'accés a la planificació familiar.

Va anar a parar a la presó d'Evin (Teheran) on va estar gairebé dos mesos, segons la seva família va romandre 15 dies en aïllament sense possibilitat de poder comunicar-se amb un advocat o amb els seus, va ser posada en llibertat sota fiança el 6 novembre 2014 .

No obstant això el 10 gener 2015 van tornar a detenir-la, segons els seus familiars va ser novament colpejada abans de tornar a ingressar a la presó. Al desembre de 2014, Atani denunciava públicament en un vídeo que havia estat colpejada per guàrdies de la presó i interrogada més de nou hores al dia durant sis setmanes.

Està acusada de "difondre propaganda contra el sistema", "insultar membres del Parlament mitjançant pintures" i "insultar al líder suprem" i també als seus interrogadors.

Atena va iniciar una vaga de fam a principis al febrer, mentre rebia suport d'Amnistia Internacional i altres col·lectius i persones, per demanar el seu trasllat de la presó de Gharchak a la d'Evin, ja que en aquesta presó es troba la majoria de les empresonats per motius polítics o ideològics. Al març/abril (?) De 2015 va aconseguir el trasllat.

El seu judici tenia data per al 19 maig 2015. Atena Farghadani va ser sentenciada pel Tribunal Revolucionari de Teheran a 12 anys i 9 mesos de presó (encara que aquí es parla ara de 7 anys i mig), entre altres coses, per publicar una caricatura com a forma de protesta per la llei de control de la natalitat i que a més dificulta encara més el divorci.

La il·lustració, en què els parlamentaris de l'Iran eren mostrats amb caps d'animals, va ser publicada a la pàgina de Facebook de Farghadani.

L'Article 9 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR), del que l'Iran és part, estableix que ningú podrà ser sotmès a empresonament o detencions arbitràries. La detenció es considera arbitrària quan una persona és privada de la seva llibertat per exercir els drets i llibertats garantits en aquest pacte.

UNA ALENADA D'AIRE FRESC 5.6.15

El guardar les aparences li va durar a la partitocràcia governant fins l'endemà de les últimes eleccions, quan els ciutadans van decidir a les urnes canviar el rumb de la realitat. Als que manen se'ls va esborrar del seu rostre impenetrable, el somriure forçat i van treure el garrot verbal per carregar contra tot el que no faci olor de ordre establert. El missatge és el mateix de tota l'elit manaire que, com mai, almenys des de la transició, recorre a les consignes de la por i l'amenaça de forma nerviosa, atabalada i indiscriminada que, tot i que li resta credibilitat, li serveix per sufocar l'eufòria de la il·lusió i provocar l'estupor de la gent que va votar el canvi, i així guanya temps per planificar el pas següent.

El poder polític i econòmic establert, ens adverteix contra el marxisme-leninisme dels vots il·lusionants, amb mencions nazis, i per acabar-ho de rematar, del to bolivarià dels que proposen una societat millor. Li recomana a Ada Colau que "aprengui ràpid" l'economia sense política que ells practiquen i tan els hi agrada, i que comenci a assabentar-se quan més aviat del que ha de fer, i que no s'aparti d'aquest camí, atès pot prendre mal.

A Manuela Carmena i a Ada Colau, que en principi  sembla governaran els ajuntaments de Madrid i Barcelona, ​​els diaris econòmics que mantenen els que manen no vacil·len en qualificar-les d'extrema esquerra, de radicals incorregibles, etc etc, i tot, perquè intentaran fer complir els desitjos dels molts ciutadans que les van votar. Per descomptat no perden el temps en explicar els fonaments de tals acusacions. Els que decideixen saben el que es fan i també saben què fer per enfangar al contrari. 

Francament, no hauria votat Ada Colau o Manuela Carmena, ja fa temps vaig decidir no votar a ningú, però em venen ganes d'haver-ho fet als seus companys a Sabadell, ara que s'han tret la màscara els fatxendes de sempre, prefereixo veure si aquest parell de senyores s'en surten del repte que s'han plantejat, perquè fàcil no els hi estan posant ni els hi posaràn, i si tenim en compte les actuacions dels seus predecesors, més malament no ho poden fer, i segurament ho faràn molt millor, mal que els pesi; ara, els hi ho posaran molt dificil. Davant de tanta podridura anterior, Colau i Carmena són una alenada d'aire fresc per el que val la pena apostar.....

QUAN LA ROSITA VA MORIR DE DIFTÈRIA 4.6.15

Quan la Rosita va morir de diftèria, tenia cinc mesos, el pare va ser qui s'en va adonar en veure la seva germana al llit quieta i nomès amb un ull obert, fins al punt que es pensava que encara no s'havia mort del tot. La Rosita era la tercera germana del pare i a dia d'avui no hauria mort, perquè hauria estat vacunada entre altres mals, contra la diftèria, però aquests fets es varen produir l'any 1.921 i en aquella época no es vacunaba a la mainada.

Ho dic per aquesta  diguem-ne, moda o tendencia de no vacunar als nens que s'està imposant en un sector de la nostra societat, menyspreant de manera ignorant els perills que comporta, com s'ha vist en el recent cas d'Olot; i ja sé que no es obligatori fer-ho, que ni tan sols a l'Escola t'ho demanen o exigeixen, però a aquest Govern que tant li agrada legislar fins i tot foteses sense sentit, potser hauria de posar-s'hi i legislar sobre la obligatorietat de vacunar a la mainada, pel seu bé i a més a més comprovar-ho.

Quan siguin grans que facin el que creguin oportú, jo per exemple no m'he vacunat mai contra la grip, possiblement per què més que contra m'estaria vacunant pro, atès aquí si que no ho tinc gens clar que sigui efectiu vacunar-se, i com sóc adult puc prendre aquesta decissió amb totes les conseqüencies que em pugui comportar, però això una criatura no ho pot decidir i els pares no poden o no haurien de poder decidir per ella. O així  m'ho sembla a mi.

DE LA REALITAT I LA NO REALITAT 3.6.15

La percepció del temps, la ubicació de l'espai temps dels llocs, sempre m'ha costat molt d'assumir. No és tan simple com pugui semblar a simple vista, puig la visualització real del paisatge confón a vegades el cervell amb els records del mateig en altres instants. Reflexionava fa un any sobre això, un quinze d'agost, el pitjor dia per publicar un escrit. Quan deia ahir que la veritat no estaba aquí, sinó a Collonades, no ho deia per dir ni per epatar; aquesta noticia que he publicat avui, a Collonades, m'ha fet pensar en aquest escrit i la reflexio espai temps, que feia fa un any....

"Ben cert és que tinc, grans dificultats en ubicar l’espai temps del meu entorn, potser degut a que no paro, amunt i avall amb el cotxe tots els sants dies de l’any. Un dia quan surto a les cinc del matí saludo algun dels veïns que em trobo o a un conegut tot prenent cafè, me’n vaig a Andorra i al capvespre -quan arribo – me’ls torno a trobar I aquí ja no ho tinc gens clar, Si primer hi era i després no, he tornat, i mentrestant si jo no hi era, tot plegat és, existeix, continua, no serà tot virtual?. No serà que res de tot aixó existeix que tot plegat només és un miratge que no sé perquè carall serveix."

I  és que l'asumpte és complex a mesura que hi anem reflexionant:

Els pobles, quan nosaltres no hi som, existeixen? o com a la cónsola els hi posen quan hi tornem després de molt de temps. I els records? són només records o són realitats paral·leles.

Travesso la plaça Enric Granados i puc sentir en Graells explicant els acudits que duia apuntats en una llibreta quan teniem dotze anys i anàvem a l'Academia del Sr. Caldas.

A la plaça Marcet, puc veure encara l'antic edifici de la Casa de la Caritat, amb sor Teresa i sor Pilar, les monges paules que amb els seus alerons tam em fascinaven de petit.

Puc recrear la màquina de batre quan venia de Moia i la mainada l'anàvem a esperar a mig camí des de l'Estany, i puc recrear els homes fent els pallers, sentir l'olor de la palla i veure l'imatge d'aquells homes amb barret, ulleres i mocador tapant-els-hi el nas i la boca, mentre evoco al Basta baixava dormint damunt del carro i la mula que el duia cada matí de Sant Llorenç´a Sabadell.
Puc recrear el Sánchez en anar al futbol a la vella Creu Alta, i els seus caramels, la regalèsia tendra, i la olor de tabac al camp.

Puc recrear perfectament el dia que va nèixer la meva primera filla i ses germanes també, i aquell dissabte en que vaig ensenyar al meu pare Paris.

I no són tan sols records, sería massa fàcil veure-ho d'aquesta manera; aquestes situacions, simplement encara hi són, però en un estat temporal diferent, només cal estar amatent i receptiu per veure-ho en la reconstrucció mental que es recrea. Passat, present, futur, són conceptes molt relatius; Aquest text un cop escrit  ahir dijous, ja no és present, és passat, però també és futur atés es publicarà dema divendres a les 14:08. I el present? suposo que emmig del moment d'escriure'l ahir, ha estat futur programat, però a les 14:09 serà ja passat, si és que no vivim en un present immediat permanent.

TEMPS INTERESSANTS 3.6.15

Conec a les persones que parlen de patir pel bé comú. Mai són ells, collons! Quan sents a un home cridar: Endavant, braus camarades!, veuràs que sempre és el que està darrere de la fotuda roca enorme, i l'únic que porta el casc realment a prova de fletxes '. 

Terry Pratchett - Tiempos interesantes, 1994.