· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DE DERROTA EN DERROTA


Malgrat els càntics d'ultres i nacionalistes exacerbats que Catalunya és España, es una obvietat obvia que no és així, si de cas Catalunya és d'Espanya, però no és Espanya, entre altres qüestions històriques hi ha el fet de que Catalunya ja hi era quan Espanya encara no hi era com a tal. Dit això que en el fons no és important, almenys per a mi, car no he tingut mai el sentit de pertinença enlloc, ni he estat home de patries ni banderes, sinó un home de pas, i hagi estat on hagi estat sempre m'he considerat un estranger o com diria Jabes un viatger en trànsit. I això em permet contemplar amb un cert distanciament el món dels nacionalismes en lluita (l'espanyol i el català) ambdós igual d'excloents, totalitaris i barroers. 
Ara ha sorgit o resorgit amb un revanxis-me propiciat pels últims esdevenimets, el nacionalisme español amagat, o un xic espantat davant del nacionalisme català, del nacionalisme real, aquest 20%, que és tant o més excloent, barroer, sectari i insultant que l'espanyol. Aquest nacionalisme cumbaià, utòpic, de fites inabastables, entestat en arribar a una Itaca inexistent, un nacionalisme radical, que assenyala a l'altre, que insulta i menysté, i que ara està desconcertat i espantat, car ha descobert que l'altre nacionalisme, aquell que menystenia, que no tenia per a res, és més fort, més llest i més hàbil que ells, i que a més té la força de l'Estat rere seu, l'estat i la llei, una llei que mangoneja i remena com vol i l'adapta a la seva mida, d'acord, però ho fa perquè pot, i punt.
A banda d'aquest 20% de nacionalistes, a Catalunya hi ha un 28% que és l'independentisme que al seu dia vaig titllar d'emocional, però que tambè el podriem etiquetar d'ocasional, producte de la crisi, i unes circumstàncies determinades que ha confluit fins arribar a gairebé el 50% en el seu conjunt. Però això no és suficient, i quan els responsables del Govern, s'han  saltat la llei, s'han petat la Constitució, i ho han fet d'una manera conscient i premeditada, és lògic que el  rival, se n'aprofiti i els porti a tots davant la Justicia, bé, a tots els que hi ha a la península. De fet els jutjaran amb unes lleis que ells mateixos en el cas de l'extinta Ciu, varen propiciar i votar a Madrid, i és que no acabo d'entendre a que han jugat i com han estat tan irresponsables i inconscients. Si vols fer la revolta, no n'hi ha prou en tenir la raó com a força, ni amb els somriures tampoc, has de tenir la força, la física s'entén, i em comptes de somriures, a la boca hi has de dur un ganivet.
El Govern tenia aquest ganivet, de fet en tenia 16 mil, però no ha sabut, no ha volgut o no ha pogut utilitzar-los, o potser ha volgut evitar que s'escampes la sang pels carrers, però és que no hi ha altra manera de fer una revolta, i aquests s'han quedat a mig cami entre el tot i el no res, i ara els hi cauran les hosties per tots cantons, a ells i als ciutadans de Catalunya de rebot tambè.
En aquests eleccions del 21-D, no hauria de presentar-s'hi cap d'aquests salvapatries d'opereta, de fet no crec que els hi deixin presentar els altres, i fixeu-vos que aquests sapastres del Govern, el que han aconseguit, és dur a terme el vell somni humit de Franco i dels seus successors al PP, acabar de sóc arrel amb la independencia de Catalunya. En comptes d'acabar amb la Constitució del 78 que ho suporta tot, han acabat amb la república no nata, la més curta i peripatètica de la historia. Pitjor no ho podien haber fet, i potser seria arribada l'hora de demanar perdó a tota la gent de bona fe que han enganyat a consciència durant tots aquests anys. 
Diuen que la historia no es repeteix però de vegades s'assembla molt a ella mateixa i 300 anys més tard ja tenim al nostre Rafael de Casanova, i no nomès Santi Vila, n'hi ha més com ell, encara que almenys al 1714 varen lluitar contra l'enemic tot i perdre, que ara ni això. És el resum de la historia de Catalunya, de derrota en derrota fins la derrota final.

FLO6X8 'MANIJEROS DE LA TROIKA'


Dos cantaoras i un cantaor, integrants del col·lectiu Flo6x8, interrompen el Ple del Parlament Andalús. Davant les mirades atònites d'uns parlamentaris que no sabien el que passava, i mentre la portaveu Socialista perdia la veu, els i 3 van dedicar uns fandangos als i les señorxs parlamentarixs, als quals consideren #ManijerosdelaTroika. Reclamaven així un #ProcesoConstituyente i una nova #LeydeLeyes. Van ser expulsats del Parlament, però avisen: "Us cantarem les quaranta a qualssevol lloc públic on treguin el cap vostres venerables penques". Aquí el manifest:

   

Va passar fa ja algun temps però té una preciosa i molt preuada vigència. (Video enviat per Isidro, de Màlaga). via CONTRADIARIOS

MARES TREBALLADORES


Aquest escrit és del 2007 i per error en revisar-lo ahir es va publicar, a vegades passa. El vaig desar de seguida i no se si algú el va arribar a llegir o no. He pensat que val la pena revisar-lo, el problema del que parlava aquí o la incompatibilitat laboral continúa vigent. Possiblement rfetocaria algunes coses i n'afegiria d'altres, però prefereixo deixar-lo tal qual el vaig escriure fa 9 anys.

Mares treballadores

Una de les qüestions que s’han de afrontar seriosament i amb totes les seves conseqüències, son las avantatges i desavantatges que comporta la reincorporació de la dona al món del treball, després de tenir un fill. Ho dic perquè vist amb ulls masculins l’avantatja més important que té és que la seva col·laboració econòmica ajuda a abonar la hipoteca, i dic ajuda perquè no hem d’oblidar que el sou d’una dona en igualtat de condicions amb un home es un 30% inferior, aixó en ple segle XXI, segle de les llibertats, de les democràcies i dels drets de les persones, i la dona continua encara a dia d’avui marginada en la qüestió retributiva en igualtat de condicions. A banda entenc que puguin ser altres i molt legítims els motius que porten a una dona casada i amb fill o fills a seguir treballant, tot i que se’m fa difícil acceptar-ho, potser perquè com he dit abans m’ho miro des del prisma masculí.
Dit aixó, el que m’agradaria qüestionar és quan aquesta dona decideix ser mare, si ha de deixar la feina per criar el seu fill, o un cop complert el temps preceptiu, compartit o no amb el pare, reintegrar-se a la feina. Jo crec que sí, que hauria de deixar la feina i dedicar-se a criar el seu fill. El motiu és molt senzill, perquè pel nadó es molt important el contacte diari amb la mare, ara que és parla tant de la natura, aquesta és una qüestió òbviament natural. Els primers mesos d’una criatura marquen el seu desenvolupament posterior i la única persona que pot donar-li tot allò que necessita d’afecte i atencions, és la mare. No ens enganyem ni es deixem emportar per dubtoses modernitats, altra cosa és el que marquin les necessitats econòmiques i de subsistència de la parella, que aixó es un altre assumpte.
Si alguna imatge trenca el cor, jo que em llevo aviat, és veure a les sis del matí un pare o mare portant un nen a coll i en pijama, adormit i embolcallat amb una manta, amb el joguet preferit a la mà, cap a la iaia de torn, iaia, que a banda de cuidar a algun avi més gran (o dos) a més a més li toca cuitar dels nets i a vegades d’algun fill o filla concos que encara deambulen per la llar sense ni tan sols plantejar-se el fet d’independitzar-se, que és aquesta una altra varietat dels okupes no contemplada per la llei.
Fixeu-vos que no te masses avantatges per una dona treballar fora de casa, puig a banda, ho ha de seguir fent en arribar-hi després de la jornada laboral, doncs tot i que més o menys els company pugui ajudar (que no col·laborar) es com un robot al qui li has de dir exactament el que ha de fer i sempre o gairebé amb la llei del mínim esforç com aliada. Mala feina ser dona, no voldria pas ser-ho, malgrat que podria ser fantàstic, tot i que reconec que com a home, no estic preparat per aquests esforços. Nomes soc aixó, un home.


NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO