· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

EL PATRIOTA ENGINYÓS



Després d'haver obtingut una audiència amb el Rei, un patriota enginyós va treure's un paper de la butxaca i li va dir:

-Déu beneeixi a Sa Majestat. Aquí tinc una fórmula per construir una armadura blindada que cap canó podrà perforar. Si aquesta armadura és adoptada per l'Armada Reial les nostres naus de guerra seran invulnerables i per tant invencibles. Aquí també hi ha els informes dels ministres de Sa Majestat testificant els mèrits de la invenció. Cediré els drets sobre ella per un milió de tumtums.

Després d'examinar els papers, el Rei els va fer a un costat i li va prometre una ordre per al ministre Tresorer del Departament de Extorsió per un milió de tumtums.

-I aquí-va dir el Patriota Enginyós, traient un altre paper d'un altre butxaca-hi ha els plans d'un canó que he inventat que pot perforar aquesta armadura. El germà real de Sa Majestat, l'Emperador de Bang, està ansiós per adquirir-lo, però la meva lleialtat cap al tron de Sa Majestat i cap a la seva persona m'obliguen a oferir a Sa Majestat. El preu és d'un milió de tumtums.

Després de rebre la promesa d'una altra lletra va introduir la mà en una butxaca diferent a les dos anteriors i va remarcar:

-El preu del canó irresistible hauria d'haver estat molt més gran, Sa Majestat, però el fet és que els míssils poden ser tan efectivament desviats pel meu nou mètode de tractar les armadures blindades amb ...

El Rei va indicar al Gran Factotum que s'aproximés.

-Revisa a aquest home -li va dir- i digues quants butxaques té.

-Quaranta-tres, senyor-va dir el Gran Factotum, completat el seu escrutini.

-Déu beneeixi a Sa Majestat-va cridar el Patriota Enginyós, aterrit-. Un d'ells conté tabac.

-Agafeu-lo pels turmells i espolseu-lo-va ordenar el Rei-, després donin-li una ordre per quaranta-dos milions de tumtums i decapiteu-lo. Emetrem un decret castigant l'enginy amb la pena capital.

FI

[Conte d'Ambrose Bierce]

ON VAS ENVÀS? ON CONY VAS?



Hi havia una vegada un petit país molt ordenat. Els seus ciutadans, ciutadanes, i ciutadanets i ciutadanetes llençaven la brossa ordenadament i a l'hora indicada al contenidor verd, el plàstic al groc, el cartró al blau elèctric i el vidre al contenidor rodó que duu incorporant també per dipositar les piles. La reste de de deixalles que no entrava en cap d'aquests supòsits - TV velles, ràdios, microones etc, -alguns les portaven a la deixalleria i altres els dipositaven amb cura al costat del contenidor verd on un senyors negres amb un carret de seguida els recollien i reciclaven també.
Tot anava bé i tot estava en ordre, fins que un dia. Un dia els qui manaven a Bongònia que així és diu el petit país, varen decidir engegar una campanya a la TV on unes noies molt simpàtiques explicaven a la gent la nova manera de reciclar.
Al principi va sorprendre a alguns e irritar a uns quants, però va canviar una mica els hàbits dels ciutadans de Bongònia. El problema, el greu problema es va produir a partir del 25 de gener de 2013 quan la televisió de Bongònia va deixar d'emetre l'anunci.
Els resultats d'aquesta insensata decisió foren terribles, la gent gran que no tenia Internet en no poder veure l'anunci no sabia on havia de deixar el plàstic que no anava al plàstic tot i ser de plàstic, o el vidre que era vidre però no anava al vidre. Resumint, com si hagués envaït el país una síndrome de Diògenes col·lectiva, molta gent per por a equivocar-se i no reciclar bé, va començar a amuntegar bosses i bosses de brossa a casa seva, amb el perill sanitari que comportava.
Malgrat les nombroses peticions de molts ciutadans la Conselleria de la cosa de la recollida de brossa es va negar a continuar emetent l'anunci per TeleBongònia, i la brossa s'anava acumulant.
Finalment, i davant la negativa esmentada, es varen reunir els veïns en assemblea i decidiren tornar a baixar la brossa com s'havia fet sempre: Al groc, tot el plàstic, al blau, paper i cartró, publicitat en paper no desitjada ni llegida inclosa, el vidre al del vidre juntament amb les piles, i la resta, al verd, mentre les deixalles o fòtils variats, alguns els continuaven duent a la deixalleria i la majoria els deixaven al costat del contenidor verd on els recollien els nois negres amb el carret del Caprabo.
I l'ordre va tornar a Bongonia, gràcies al sentit comú dels seus ciutadans, ciutadanes, ciutadanets i ciutadanetes. Com deia el bo de Groucho: La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.

L'HERÈNCIA REBUDA



El comentari de Julia Otero d'avui a 'el Periódico' no te desperdici. Obviàment el Sr.Rajoy recorda vagament haver parlat alguna vegada amb els Senyors Naseiro, Sanchís i Bárcenas, i afegiria que amb prou feines recorda les seves cares. Per suposat que el Partit popular és aliè a aquestes invencions de la senyora Otero, sent com és un partit on no hi ha corrupció ni financiació ilegal, per suposat, o com diria Bárcenas "faltaría més".

"Hi ha trons que s'hereten sense consanguinitat ni tonteries dinàstiques. Per exemple, el departament de tresoreria del PP. Sanchís, Naseiro i Bárcenas s'han ocupat durant gairebé tres dècades dels diners del carrer de Génova. El primer és avui un pròsper terratinent a l'Argentina, carregat de llimones i milions. No és una mala trajectòria per a un jove sense estudis superiors que va començar venent fruita a Barcelona. El va substituir el 1987 Rosendo Naseiro. Fill d'una humil família de Lugo, va treballar en tintoreries i en un magatzem de carbó fins que va muntar el seu propi negoci de màquines de bugaderia. És Manuel Fraga qui li demana que s'ocupi de les finances del partit.

Tot va anar bé fins que el 1990 el detenen i ingressa a la presó durant una setmana. La fiscalia l'acusa de finançament il·legal de partit, suborn i compra de vots. No obstant, l'anomenat 'cas Naseiro' -en què també estava implicat el seu antecessor, Sanchís- no va prosperar, no per falta de proves, sinó perquè les que la justícia tenia a la mà van ser invalidades: les comprometedores converses telefòniques, que van ser difoses fins i tot públicament, no es van poder considerar prova del delicte al no haver estat autoritzades expressament per un jutge. Els telèfons punxats per ordre judicial buscaven narcotràfic, no corrupció econòmica, i per això el Suprem el va absoldre. Són les garanties processals que no tothom té la sort que li apliquin. Tocat tot i que no condemnat, va abandonar la política i es va convertir en un dels col·leccionistes d'art més importants, fins que va aconseguir la millor col·lecció de pintura espanyola en mans privades. Fa sis anys en va vendre una part al BBVA i el banc la va donar al Museu del Prado, amb el pagament previ a Naseiro de ¡26 milions d'euros! El director del Prado va dir entusiasmat al rebre aquells bodegons dels segles XVII i XVIII que la col·lecció era un «autèntic botí». Si creuen que és un acudit, vagin a l'hemeroteca del 19 de juliol del 2006. A vegades la realitat és més audaç que la ficció.

I arribem a Luis Bárcenas, deixeble i amic dels anteriors. Quan Hisenda descobreix un estrany moviment de 350.000 euros -que la policia considera un exemple de llibre de blanqueig de capitals-, Bárcenas al·lega que aquests diners eren per adquirir un quadro però que al final l'operació no es va produir. ¿Saben a qui cita com a intermediari? ¡A Naseiro! Quan fa tres anys, Garzón l'imputa finalment en la trama Gürtel, el tresorer del PP li demana a un amic de total confiança que vagi a Suïssa i canviï de lloc els seus 22 milions. De fet, ja no són allà. ¿Saben qui és aquest amic? Ángel Sanchís. És l'última revelació d'aquesta setmana, com a resultat de la comissió rogatòria enviada a Suïssa pel jutge Ruz.

És realment prodigiosa la prosperitat econòmica de tots els que han ocupat la butaca de tresorer del Partit Popular. Entre l'herència rebuda, hi haurien de fer constar els coneixements i l'astúcia per a la multiplicació dels pans i els peixos. Aquesta sí que és una dinastia i no la de Falcon Crest." - Júlia Otero - El Periódico.

LA METAMORFOSI



Aquest Kafka s'haurà cregut que només a ell li ha passat una cosa així. Parlo de Franz Kafka, el literat, aquest que es va convertir en bitxo i ho va descriure en una de les seves obres. Vaja èxit, convertir-se en una cosa fastigosa pot fer-ho qualsevol, però això no és motiu suficient per presumir d'això. Jo, per exemple, em vaig convertir una vegada en un llangardaix i ni se'm va passar pel cap explicar-ho. Ara em penedeixo, perquè aquest Kafka es va fer famós i jo, en canvi, no gaire ... 
.
El que sí que resulta més difícil és tornar a convertir-se després en persona. Explicaré aquesta dificultat, encara que no espero que em porti fama. No hi ha justícia en aquest món. Resulta, doncs, que vaig ser un llangardaix, potser no un d'aquells que figuren en les classificacions oficials, però, sens dubte, algun tipus de llangardaix. Només la cua ja era una prova d'això, per no esmentar altres detalls de la meva encarnació de llavors. Mesuraria com dos metres de llarg, era dentat i estava cobert d'escates. Si parlo sobretot de la cua és perquè era de la cua del que més difícil em resultava desfer-me'n. 
.
Un cop ja aconseguit un aspecte raonablement humà vist de front, seguia semblant un llangardaix de perfil i per darrere.
Independentment de la seva inoportunitat moral, el fet de tenir una cua era font de constant incomoditat pràctica. No podia tancar la porta darrere meu com una persona normal, sense haver de girar-me cap aquesta. En creuar el carrer sempre corria el risc que un cotxe me l'aixafés. Entre la multitud sempre havia algú que me la trepitjava. Però, sobretot, patia anímicament, ja que la cua no era l'últim obstacle en el meu camí cap a la humanitat plena. I no em feia cap gràcia quan, al zoològic, els cocodrils em miraven amb complicitat. Què fer? Vaig entendre que sol no aconseguiria desfer-me de la cua i vaig acudir a uns especialistes. Primer, a aquells que afirmen que la humanitat és cosa de l'ànima. Tens una ànima, ets persona. No tens ànima, ets un llangardaix, o, en el millor dels casos, una vaca. 
.
Afirmem que encara que tenia una ànima, aquesta no estava completament desenvolupada. Durant un temps van intentar desenvolupar-la. Pel que sembla vaig exagerar, ja que van començar a sortir-me ales d'àngel, mentre que a la cua, ni pessigolles. Aquelles, unides a la cua, donaven al conjunt un aspecte encara pitjor, així que vaig abandonar el tractament. Afortunadament, no vivim ja en l'Edat Mitjana i hi ha l'alternativa laica. El llangardaix, segons sembla, s'havia convertit en home gràcies a una cultura mental, sense cap metafísica. Em vaig subscriure, doncs, a algunes revistes literàries i cada dia vaig mesurar la cua per si minvava. Només vaig aconseguir que comencés a arrissar-se en espiral. En lloc d'una cua senzilla i honrada, tenia ara una cua de llangardaix en forma de llevataps. Seria que això de la cultura tampoc és cert. Però per què tenim una teoria social? L'home es converteix en home gràcies a que viu en grup, és a dir en societat, col·labora, manté una activitat pública... I què més públic que la política? Així que vaig fundar el meu propi partit polític i em vaig convertir en el seu líder. La cua va quedar com estava, però, en canvi, va començar a sortir-me un musell de porc. Em vaig retirar de la política. Trist, angoixat, vaig anar de nou al zoològic per tornar a pensar en tot l'afer. Era un dia entre setmana, hi havia pocs visitants i podia comptar amb una relativa solitud. Em vaig aturar davant de la gàbia dels llangardaixos, però no m'estava destinat gaudir de tranquil·litat. Es va acostar un bidell, va donar un parell de voltes, va lliscar la gorra de l'uniforme de banda i es va gratar el cap observant. 
- Vostè va aquí? -Va preguntar finalment, i va afegir, assenyalant la gàbia-: O allà? - Jo? Només passava per aquí un moment. Gràcies. Ara mateix surto a passejar. I vaig abandonar al zoo. 
Des de llavors penso que Kafka es va guardar alguna cosa, que no ho va explicar tot. Si es va convertir en bestiola, és perquè alguna cosa d'això tindria ja d'abans, potser banyes o tentacles, una mica d'insecte vull dir. I tampoc em crec que es transformés en bestiola completament, és evident que li va quedar una mà humana amb la que ho va narrar tot. No es pot arribar a res del que no s'hagi començat sent, ni en un sentit ni en un altre. Sempre, al principi, hi ha alguna cosa del que hi haurà al final, i és igual per quin costat es comenci i per quin costat s'acabi. I, per cert, els cocodrils són més educats que les persones. Només miren, no fan preguntes.


(de La mosca, Barcelona, Acantilado, 2005)  Slavomir Mrozek
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO