La consellera Rigau va dir ahir davant de les càmeres: som on érem. Va dir tambè que la sentència del Tribunal Suprem espanyol no canvia res i que la Llei d’Educació de Catalunya empara l’actual model d’immersió. Però no som on érem, consellera. Ni de bon tros.No som on érem consellera Rigau, som a Espanya i ja fa anys que hi som, i a cada sentencia del Constitucional ens van retallant drets, digui-li Estatut o llengüa, pero d'una manera persitent, tenaç, ens van retallant cada vegada més drets. No ho entenen lo del català Consellera, i com no ho entenen l'estan retallant mica en mica, fins que aconseguiràn deIxar-lo en no res.

Explicaré una anècdota personal: Fa anys en una empresa per la que treballava teníem un representant a Madrid, era excomandant d’aviació i tenia molts contactes idònis per a la seva feina. Quan jo anava a Madrid per tres o quatre dies solia convidar-me pel voltants de les tres a prendre cafè a casa seva. Sovint hi havia el seu veí de sota, l’escriptor valencià Fernando Vizcaino Casas, i mentre preníem cafè xerràvem una mica de tot, o jugàvem a les cartes fins les cinc quarts de sis hora de començar a anar a fer alguna visita. 
Un dia no recordo perquè Vizcaino Casas em va fer un comentari en català (o valencià) i en Laureano que era el nom del representant em va preguntar: Oye, ¿tu en tu casa con los tuyos hablas en catalàn?. Me'l vaig mirar sorprés, sota la sorneguera rialleta d’en Vizcaino Casas que era fatxa però no pas beneit. Claro, fou la meva contesta, es lo normal, se trata del idioma materno y de mi país (*). Ah! fou la contesta d’en Laureano, i afegí: yo pensava que solo lo hablabais aqui para que no os entendièramos, como es tan raro el catalàn.
I aleshores en Vizcaino Casas es va arrencar amb un poema que ara no recordo ben bé del tot però que més o menys començava així:

"Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo, y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho".

... i el bonàs d’en Laureano es va aixecar i em va abraçar tot dient-me, perdona Francesc, perdóname, soy un pobre ignorante y acabo de darme cuenta. No varem parlar-ne mai mes de l’assumpte, ja no feia falta. 

(*) He posar un asterisc a la paraula país, i us diré el perquè. El dia que el Barça va guanyar la final de la Copa d’Europa a Wembley, hom era a Burlada (Navarra) a l’hotel del mateix nom, veient al partit amb un senyor de Móstoles que era del Madrid, durant el transcurs del matx parlàvem de Barça, Madrid, rivalitats , etc etc, sense cap problema i d’una manera totalment civilitzada, que ja és dir en el món del futbol. Fins el punt que en marcar Koeman el gol de la victòria, el bot que va fer ell fou i de molt superior al meu, potser perquè a mi em faltava (m’en penediré tota la vida) escoltar-li explicar al Quim Puyal.
En acabar el partit el vaig convidar al Bar de l’hotel a prendre una copa que va acceptar i xerrant se’m va ocórrer comentar-li: Daria lo que sea por estar en mi pais y ver el ambiente de Canaletas en Barcelona. Ui! Que havia dit! País. Va deixar la copa de conyac sobre la barra i esperitat se’n va anar, no sense abans fulminar-me amb un: el único país que existe es Espanya......., i aixó us ho explica qui de la ignorància se n’ha auto nomenat marmessor.