· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

AVUI ÉS DIMECRES


Avui és dimecres i demà dijous. Avui és l'últim dia d'un any i demà el primer d'un altre, una questió purament burocràtica. Lorin Maazel que no sabia havia traspassat, no podrà dirigir magistralment el concert de cada 1 de gener dels valsos de Viena, que tampoc sé si podré veure, aixi com els salts d'esqui de Garmisch Partenkirchen. Tinc encara al pare a L'Hospital General de Catalunya. Se suposa que hauria de desitjar-vos una bona sortida i entrada d'any i tots aquests convencionalismes a l'ùs, questió que he procurat evitar any rere any, perquè fa temps ja vaig aprendre que la vida no es mou per desitjos, sinó per realitats, allò que diuen que deia Lennon de que la vida és el que ens passa mentre nosaltres fem altres plans. 
En Tomás, que era un concursant del Pasapalabra va deixar gravat un programa que s'ha emès avui on desitjava i es desitjava  bons auguris pel 2015 per a ell i els altres, nomès que Tomás (que era un paio que em queia  - per atípic - molt bé) va morir d'un infart fa dos o tres dies. Aixó és la vida, la resta hosties...

FALSOS CREIENTS


En un comentari d'en Miquel a Collonades sobre un estudi que sosté que els creients són mes feliços que els ateus li contestaba:

"No Miquel, simplement la gent religiosa és més egoista i per tant pateix menys per moltes coses, per aixó deuen ser feliços, encara que tampoc calia fer un estudi per arribar a aquesta conclusió."

També caldria afegir que per ser religiós cal una certa inconsciència o credulitat negativa que també deu ajudar a ser teoricament feliç, car una persona mitjanament lucida i conscient del seu entorn no pot ser feliç, és materialment i espiritualment impossible. Més que feliços vindrien a ser mesells resignats sotmesos a un déu inexistent apte només per a aquest tipus de persones. 

De fet no entenc als cristians que riuen quan algú neix i el ploren quan mor. Hauria de ser a l'inrevès, plorar-lo quan neix per venir a a aquest infern, aquesta vall de llàgrimes,  i riure i estar contents quan es mor, car s'en va al paradís per a tota la eternitat, O, potser com sos falsos creients saben que no és així, potser per això entre els cristians no hi ha terroristes suïcides disposats a immolar-se, aquest apartat queda reservat als musulmans, nomès que aquests són fanàtics irracionals que encara es pitjor. 

Sostinc i ho dic seriosament, que una persona mitjanament intel·ligent, lùcida i informada no pot creure en cap déu ni per tant en cap religió, altra cosa serien les conveniències sobretot polítiques o de poder de la majoria de falsos creients. com - i que ningú s'enganyi al respecte - el senyor de blanc de la foto que il·lustrava l'estudi, ès un fals creient més....

GENT ABJECTA I MISERABLE


Hi ha gent abjecta i miserable, José Blas Fernández, regidor del PP i tinent de l'alcaldessa de Cadis, seria un d'ells, aquest individu es va anar de la llengua en el Ple de l'Ajuntament quan va retreure a Fernando Vives, regidor d'Esquerra Unida, que cobri una pensió d'invalidesa del 100% tenint càncer de còlon.

Segons recull el diari Cadis Directe, Fernández va recriminar a Vives que li donés "lliçons" sobre pensions de la següent manera:

"Vostè és el menys indicat per parlar de pensions, ja que té una invalidesa del cent per cent i no paga vostè a Hisenda. ¿Aquesta no és bona pensió per a vostè? Sindicalista i estant sempre alliberat. Aquesta sí que és una bona pensió que han de tenir tots els espanyols. i és la que està vostè gaudint i no els que estem aquí (a la bancada del PP) Jo tampoc la tinc, eh? i no he estat alliberat mai i he estat cotitzant. i vostè ha estat, cotitzant no, alliberat sindicalment i percebent la prestació com qualsevol treballador. Aquesta és la garantia que té vostè com alliberat. i ve aquí a donar exemple, de què? ""


Vives va prendre la paraula per respondre al regidor del PP i defensar el perquè de la seva pensió d'invalidesa:

"Li diré que té raó, que no menteix, que sóc pensionista, tinc una pensió absoluta. Li diré més, que és per un càncer de còlon. I li diré que quan vulgui lliurem, perquè consti en acta, la vida laboral on 'solament' he cotitzat 15.807 dies, és a dir, 43 anys, 3 mesos i 12 dies ".
Aquest dimarts, el mateix Vives ha reconegut a Cadis Directe que no és la primera vegada que li recrimina aquesta pensió d'invalidesa i que ja ho ha fet "una o dues vegades més". "Em va tocar a mi, però perquè no ho pot dir a un altre", es resigna.

Vives diu que la seva pensió és compatible amb el seu càrrec a l'Ajuntament perquè es tracta d'un "càrrec de representació, no una feina". Creu a més que els retrets de Fernández tenen a veure amb una denúncia que va realitzar ell mateix sobre les pensions vitalícies d'alguns sectors polítics i afegeix: "jo ni volia ni vaig buscar patir un càncer, per això no entenc que m'ho retreguin aquests privilegiats del règim ".

El portaveu d'IU a l'Ajuntament de Cadis, Martín Vila, ha demanat que "dimiteixi o que rectifiqui públicament" perquè "ha demostrat la seva veritable tarannà".

`HOTEL LA SOLA CAMA`


L'exsecretari de la Presidència Lluís Prenafeta i l'exconseller d'Economia Macià Alavedra. Tots dos van protagonitzar una curiosa anècdota durant la seva curta estada com a presos provisionals a la presó madrilenya de Soto del Real en preguntar per què no estaven fets els llits de la seva cel·la i per què no es bevia vi en els àpats.  Aquests dos aspectes van ser motiu de sorpresa per a dos dels homes més pròxims al president Pujol quan van ser detinguts l'any 2009 per la seva vinculació amb la trama de corrupció Pretòria, segons informen a Europa Press fonts penitenciàries, que recorden el seu pas per Soto del Real.

En arribar al mòdul d'ingressos del centre penitenciari, els dos dirigents nacionalistes van passar els tràmits de rigor per a la seva identificació i se'ls van requisar els seus objectes personals. Es tracta d'un tràmit habitual en què els funcionaris de la presó lliuren als interns nouvinguts diferents efectes d'higiene i roba de llit. Tot i això, quan van arribar a la seva cel·la, Alavedra i Prenafeta van advertir als funcionaris que els seus llits eren sense fer, segons les mateixes fonts. La reacció va cridar l'atenció dels treballadors de la presó que van haver d'explicar-los que són els presos els encarregats de fer-se els llits a la presó cada dia. En aquell moment, fa cinc anys, Alavedra i Prenafeta tenien 75 i 70 anys, respectivament. 
Els funcionaris haurien d'estar agraïts a l'exhonorable conseller i exsecretari de Presidènca, que no demanessin un martini blanc amb oliva, per suposat un camp per jugar a golf i no ja el vi, sinó la carta de vins.  És el que té viure a esquenes del poble, perdre la consciència de la situació real de les coses; ells, Macià Alavedra que ja en temps pretèrits de quan encara creiem amb en Pujol, es deia que era qui feia la feina bruta,  - però del partit - , i l'altre, Prenafeta que ja venia d'una tèrbola aventura Molletenca a l'empresa Typel, on per cert hi va treballar una temporada sense que serveixi de precedent un tal Artur Mas i Gavarró. I és que els extremenys sempre es toquen, i els 'senyors' Alavedra i Prenafeta no sabien que la preso on temporalment els varen allotjar emmanillats, era una espècie d'Hotel la sola cama, del desaparegut Pepe Iglesias 'el Zorro'.





TOT ÉS VIOLÈNCIA


Te diré el secret: tot és violència. Aquestes vies del tren, rovellades, l'explícita tristesa dels trens de rodalies, la tremolor dels horitzons en les finestres, els teus somnis, els meus, tots els espills, les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo, els silencis que no es baden, la subjectiva distància entre dos cossos nus, dos llums, dos pells esvarant-se en una lenta llunyania, la memòria de demà que hem signat avui, aquesta pluja fina i persistent, mira-la!, que podrirà el raïm i la tendresa, la carn, els adéus sense mans. Tot és violència. Irene Climent.

Irene Climent no existeix, la poeta valenciana de la que ens varem mig enamorar uns quants, és un invent d'en Josep Porcar, i malgrat l'engany, Irene tenia uns versos colpidors que semblava que dificilment els pugués escriure un home,  llevat que aquest home fos poeta, un gran poeta, i per tant, el gran ensarronador, el meravellós ensarronador que es va inventar a una gran, a una enorme poeta. I és que a vegades hi ha enganys meravellosos. 

Irene si no culls, espigola, o compte amb la corredissa...

Corredissa

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d'inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s'enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l'esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l'hem feta nosaltres.

No m'esperes aquesta nit, mare.

......................*

LA COVARDIA TÉ EL SEU PREU




PODEM (prefereixo escriure PODEMOS), no és ni la solució ni el remei de la malaltia que pateix la democràcia representada per la seva classe política, PODEMOS no és tampoc el cavall de Troia contra el moviment independentista com afirmen els de CIu. El moviment independentista l'ha liquidat o és en cami de fer-ho, precisament Convergència i Unió. PODEMOS vindria a ser teòricament a l'esquerra, el Forza Itàlia de Berlusconi, que ha acabat com el rosari de l'aurora, i no tinc clar que PODEMOS sigui un moviment d'esquerres, almenys de les esquerres a l'ús, Chavegen bastant i la demagògia populista lerrouxista la gasten a dojo. 
A les eleccions vinents, l'error no serà votar Pp, PSoE, IU o PODEMOS, l'error serà votar a qualsevol opció política, estan totes contaminades i és una pèrdua de temps. No hi haurà regeneració, no s'acabarà amb la corrupció ni a l'Ajuntament de València que diuen que no saben que és això. Votar és l'error, i botar-los a tots, els Bourbons els primers, el que seria correcte; voldria recordar que tenim encara pendent de fer la revolució i potser seria arribada l'hora de plantejar-nos de fer-la. I no anirem a la revolta amb un somriure, sinó amb tota la mala llet; o això, o mesells, a envainar-nos-la i a empassar-se gripau rere gripau, a pagar i a callar.
Triem doncs una opció o l'altra, i com ja imagino quina escollirà la majoria (o el primer), diria que no hi ha res a fer, no hi ha res a fer, submissió en comptes d'insubmissió. I aleshores que ningú es queixi, la covardia té el seu preu, i s'ha de pagar.

*  *  *

El que no pot ser, és que es donin casos tan lamentables com aquest, que fan que hom es pregunti: qui són realment els terroristes anarquistes?

ACTITUTDS TOTALITÀRIES


Hi ha noticies que francament són surrealistes i potser aquesta s'hauria d'haver publicat demà que és 28 de desembre. El PP no vota contra la corrupció a València perquè "no cal prevenir el que no existeix". El vicealcalde de l'Ajuntament de València que presideix Rita Barberà des de l'inici dels temps, Alfonso Grau, ha respost a la oposició en un ple, que "no cal prevenir el que no existeix", ja que ha subratllat que "ni un sol cas de corrupció ha hagut en aquest Ajuntament en els últims 20 anys".

I s'han quedat el senyors del Pp de l'Ajuntament de València tan amples i cofois. Ai senyor! que bonica és la democràcia valenciana. Em recorda quan aquell estiu en que va cremar gairebè tota Catalunya, el President Pujol va forçar al Parlament a votar una resolució en la que es deia que la gestiò del foc per part del Govern que ell molt honorablement presidia havia estat perfecta, gairebè immillorable. I tambè és va quedar tan ample. Hi ha actituds totalitàries que es veu s'encomanen.

PREGUNTA SENSE RESPOSTA


Jaume Perich, el dibuixant es feia moltes preguntes. Algunes d'elles com aquesta, a dia d'avui encara no han trobat resposta: 

Queda algun misteri per descobrir en l'ésser humà? Un d'important. Encara no se sap com és possible que quan un fumador s'empassa el fum, aquest no li surti pel cul.

GRÀCIES A FEMEN


El Papa ha carregat contra el "silenci còmplice" dels que permeten la violència contra els nens, en totes les seves formes i ha demanat durant el seu missatge de Nadal que Jesús salvi a tants nens "víctimes de la violència, víctimes del tràfic de persones i del tràfic, forçats a convertir-se en soldats, nens assassinats o maltractats", així com els que "pateixen abusos, assassinats al ventre i massacrats".

Així mateix, ha resat perquè Déu consoli a les famílies dels nens morts al Pakistan la setmana passada. A més, ha reclamat "esperança" per als refugiats de tot el món i que puguin rebre l'ajuda humanitària necessària per sobreviure. Així, Francisco ha lamentat que hi hagi "tantes llàgrimes aquest Nadal" des de la lògia central de la basílica vaticana, a la qual s'ha tret per llegir aquest missatge de Nadal i imposar, posteriorment, la benedicció "urbi et orbi" a tots els que han escoltat el seu missatge.

El Pontífex ha instat que el nen Jesús porti la "salvació" a "tots els homes i tots els pobles de la terra" i que el poder de Crist "es faci sentir en tants cors que pateixen la guerra, la persecució o l'esclavitud ".


Entenc després de llegir les declaracions del papa Francesc, alló del 'fum,fum,fum' de la nadala, perquè tot el que va dir el Papa és fum, demagogia, i ves que el fum no fos d'alguna cigarreta embolicada a mà, car, que carall ha de salvar el nen Jesús? si no es capaç de protegir-se ni ell mateix, i una senyoreta despilotada se'l pot endur impunement mentre un sàtir amb cara de viciós la retè mes tard. El nen Jesús ha declinar fer cap declaracio sobre els fets, però tenia uns ulls overts grossos com taronges. 
A banda de la bestiesa, per no ser menys que els seus antecessors ha condemnat l'abortament, condemant els actes contra els que "pateixen abusos, assassinats al ventre i massacrats". 
Si en alguns aspectes aquest Papa semblava mes obert, dialogant i trencador, ja veig que en la questió de l'avortament, - un tema que de fet no és de la seva competencia - segueix la línia habitual de la secta.
Res de nou doncs, com cada Nadal, el Vaticà l'ùnic que ha venut és fum, fum, fum, parole, parole, parole, tòpic, tòpics, tòpics, enguany amb una posada en escena més moderna i diferent gràcies a Femen i la seva performance.

EL DISCURS DEL REI


No el vaig veure ahir el discurs de Felip sis, de fet ja no veia mai el del seu pare, per cert, una de les grans fortunes del món segons la revista Forbes. Amb el pare que té i la germana imputada, parles del que parles ahir a la nit Felip sis no té cap credibilitat i no serveix per a res el que pugués dir, o millor dit, li hagin escrit. Imagino que el guionista deu ser el mateix que escribia escrivía els discursos del seu pare, amb això crec que ja esta tot dit. M'omple d'orgull i satisfacció desitjat-vos un: Bon Nadal!

 

UN DIA AL PARC TAULÍ


Sovint ens queixem de que anem enrere, que no avancem, que cada vegada estem pitjor, i penso que en alguns aspectes som molt injustos amb qui ens governa, o segurament mal governa, que tot s'ha de dir. Ho dic perquè avui que he estat tot el dia a Urgències del Parc Tauli degut a l'ingrès del pare (demà ja li donaràn l'alta), ja que segons li raonaba ell a la doctora, el Nadal s'ha de passar a casa, que fins i tot en Nuñez i Navarro i el seu noi l'hi passaràn, he recordat com era un festiu, posem un diumenge qualsevol a Santa Fé que així es deia als anys 70 l'actual parc Tauli.
Ben mirat, l'escenari era dantesc, impensable a dia d'avui: Per començar es fumava a tot arreu, passadissos, habitacions, i resta de dependències de l'hospital (no se als quiròfans) la canalla jugàven a futbol pels passadissos i els transistors a tota pastilla vomitàven el carrusel deportivo. A les habitacions no hi havia limitació de familiars, o sia que estaven curulles de gent, i tot plegat era el més semblant a Can Garlanda. 
Des d'aquest perióde fins l'época actual s'han perdut dos aspectes fonamentals: el primer és que en aquella época del menjar encara sèn cuitàven les monges i la veritat és que es menjava molt bé, i l'altre gran pèrdua (i aquesta si que és greu), tot i que es va mantenir fins fa set o vuit anys, es que a la màquina del café hi havia caldo calent amb unes fulletes verdes per damunt (no goso dir brou per respecte), però era un caldo al qui un servidor hi estava ben enganxat, fins al punt que a vegades si passaba per davant d'urgències entrava i m'en prenia un.
Ara, tot és ordre, silenci i calma, que s'agraeix i, com diu el pare, les infermeres són molt guapes i simpàtiques. El Parc Tauli està ple de rètols demanant cobrar el 100% de la paga extra, QUE ACABO DE LLEGIR AQUÍ QUE FINALMENT LA COBRARAN.

LA MAFIA MÈDICA

Ni ho afirmo ni ho desmenteixo, però reconeixereu després de llegir aquesta entrevista que moltes de les vostres sospites sobre la classe mèdica i el món de la medicina eren certes. No crec doncs que us sorprengueu massa, però és bo saber per on anem i on estem, i en mans de qui estem. I no ho dic per en Boi que es um simple sicari al servei d'aquesta mafia.



"La mafia médica". Entrevista a Ghislaine Lanctot, de Laura Jimeno

La autora de La mafia médica acabó sus estudios de Medicina en 1967, una época en la que –como ella misma confiesa– estaba convencida de que la Medicina era extraordinaria y de que antes del final del siglo XX se tendría lo necesario para curar cualquier enfermedad. Sólo que esa primera ilusión fue apagándose hasta extinguirse.

¿Por qué esa decepción?
Porque empecé a ver muchas cosas que me hicieron reflexionar. Por ejemplo, que no todas las personas respondían a los maravillosos tratamientos de la medicina oficial. Además, en aquella época entré en contacto con varios ‘terapeutas suaves’ –es decir, practicantes de terapias no agresivas (en francés Médecine Douce)– que no tuvieron reparo alguno en abrirme sus consultas y dejarme ver lo que hacían. Y llegué pronto a la conclusión de que las medicinas no agresivas son más eficaces, más baratas y, encima, tienen menores efectos secundarios.

Y supongo que empezó a preguntarse por qué en la Facultad nadie le había hablado de esas terapias alternativas no agresivas.
Así es. Luego mi mente fue más allá y empecé a cuestionarme cómo era posible que se tratara de charlatanes a personas a las que yo misma había visto curar y por qué se las perseguía como si fueran brujos o delincuentes. Por otra parte, como médico había participado en muchos congresos internacionales –en algunos como ponente– y me di cuenta de que todas las presentaciones y ponencias que aparecen en tales eventos están controladas y requieren obligatoriamente ser primero aceptadas por el ‘comité científico’ organizador del congreso. ¿Y quién designa a ese comité científico? Pues generalmente quien financia el evento: la industria farmacéutica. ¡Sí, hoy son las multinacionales las que deciden hasta qué se enseña a los futuros médicos en las facultades y qué se publica y expone en los congresos de medicina! El control es absoluto.

Y eso fue clarificador para usted…
Y tanto. Darme cuenta del control y de la manipulación a la que están sometidos los médicos -y los futuros médicos, es decir, los estudiantes- me hizo entender claramente que la Medicina es, ante todo, un negocio. La Medicina está hoy controlada por los seguros -públicos o privados, da igual- porque en cuanto alguien tiene un seguro pierde el control sobre el tipo de medicina al que accede. Ya no puede elegir. Es más, los seguros determinan incluso el precio de cada tratamiento y las terapias que se van a practicar. Y es que si miramos detrás de las compañías de seguros o de la seguridad social… encontramos lo mismo.

El poder económico.
Exacto, es el dinero quien controla totalmente la Medicina. Y lo único que de verdad interesa a quienes manejan este negocio es ganar dinero. ¿Y cómo ganar más? Pues haciendo que la gente esté enferma…. porque las personas sanas no generan ingresos. La estrategia consiste, en suma, en tener enfermos crónicos que tengan que consumir todo tipo de productos paliativos, es decir, para tratar sólo síntomas; medicamentos para aliviar el dolor, bajar la fiebre, disminuir la inflamación… pero nunca fármacos que puedan resolver una dolencia. Eso no es rentable, no interesa. La medicina actual está concebida para que la gente permanezca enferma el mayor tiempo posible y compre fármacos; si es posible, toda la vida.

Infiero que ésa es la razón de que en su libro se refiera al sistema sanitario como ‘sistema de enfermedad’.
Efectivamente. El llamado sistema sanitario es en realidad un sistema de enfermedad. Se practica una medicina de la enfermedad y no de la salud. Una medicina que sólo reconoce la existencia del cuerpo físico y no tiene en cuenta ni el espíritu, ni la mente, ni las emociones. Y que además trata sólo el síntoma y no la causa del problema. Se trata de un sistema que mantiene al paciente en la ignorancia y la dependencia, y al que se estimula para que consuma fármacos de todo tipo.

Se supone que el sistema sanitario está al servicio de las personas.
Está al servicio de quien le saca provecho: la industria farmacéutica. De manera oficial –puramente ilusoria– el sistema está al servicio del paciente pero, oficiosamente, en la realidad, el sistema está a las órdenes de la industria que es la que mueve los hilos y mantiene el sistema de enfermedad en su propio beneficio. Se trata, en suma, de una auténtica mafia médica, de un sistema que crea enfermedades y mata por dinero y por poder.

¿Y qué papel juega el médico en esa mafia?
El médico es –muchas veces de forma inconsciente, es verdad– la correa de transmisión de la gran industria. Durante los 5 a 10 años que pasa en la Facultad de Medicina el sistema se encarga de inculcarle unos determinados conocimientos y de cerrarle los ojos a otras posibilidades. Posteriormente, en los hospitales y congresos médicos, se les refuerza en la idea de que la función del médico es curar y salvar vidas, de que la enfermedad y la muerte son fracasos que debe evitar a toda costa y de que la enseñanza recibida es la única válida. Además se les enseña que el médico no debe implicarse emocionalmente y que es un ‘dios’ de la salud. De ahí que incluso exista caza de brujas entre los propios profesionales de la medicina. La medicina oficial, la ‘científica’, no puede permitir que existan otras formas de curar que no sean serviles al sistema.

El sistema, en efecto, pretende hacer creer que la única medicina válida es la llamada ‘medicina científica’, la que usted aprendió y de la que ha renegado. Precisamente en el mismo número en que va a aparecer su entrevista publicamos un artículo al respecto.
La medicina científica está enormemente limitada porque se basa en la física materialista de Newton: tal efecto obedece a tal causa. Y, por ende, tal síntoma precede a tal enfermedad y requiere tal tratamiento. Se trata de una medicina que además sólo reconoce lo que se ve, se toca o se mide y niega toda conexión entre las emociones, el pensamiento, la conciencia y el estado de salud del físico. Y cuando se la importuna con algún problema de ese tipo le cuelga la etiqueta de ‘enfermedad psicosomática’ al paciente y le envía a casa tras recetarle pastillas para los nervios.

Es decir, que a su juicio, la medicina convencional sólo se ocupa de hacer desaparecer los síntomas.
Salvo en lo que a cirugía se refiere, los antibióticos y algunas pocas cosas más, como los modernos medios de diagnóstico, sí.. Da la impresión de curar pero no cura. Simplemente elimina la manifestación del problema en el cuerpo físico pero éste, tarde o temprano, resurge.

A su juicio, pues, dan mejor resultado las llamadas medicinas suaves o no agresivas.
Son una mejor opción porque tratan al paciente de forma holística y le ayudan a sanar… pero tampoco curan. Mire, cualquiera de las llamadas medicinas alternativas constituyen una buena ayuda pero son sólo eso: complementos. Porque el verdadero médico es uno mismo. Y cuando uno es consciente de su soberanía sobre la salud deja de necesitar terapeutas. El enfermo es el único que puede curarse. Nadie puede hacerlo en su lugar. La autosanación es la única medicina que cura. La cuestión es que el sistema trabaja para que olvidemos nuestra condición de seres soberanos y nos convirtamos en seres sumisos y dependientes. En nuestras manos está, pues, romper esa esclavitud.

Y, en su opinión, ¿por qué las autoridades políticas, médicas, mediáticas y económicas lo permiten? ¿Por qué los gobiernos no acaban con este sistema de enfermedad, costosísimo por otra parte?
A ese respecto tengo tres hipótesis. La primera es que quizás no saben que todo esto está pasando… pero es difícil de aceptar porque la información está a su alcance desde hace muchos años y en los últimos veinte años son ya varias las publicaciones que han denunciado la corrupción del sistema y la conspiración existente. La segunda hipótesis es que no pueden acabar con ello… pero también resulta difícil de creer porque los gobiernos tienen el suficiente poder.

Y la tercera, supongo, es que no quieren acabar con el sistema.
Pues lo cierto es que, eliminadas las otras dos hipótesis, ésa parece la más plausible. Y si un Gobierno se niega a acabar con un sistema que arruina y mata a sus ciudadanos es porque forma parte de él, porque forma parte de la mafia.

¿Quiénes integran, a su juicio, la ‘mafia médica’?
A diferentes escalas y con distintas implicaciones, por supuesto, la industria farmacéutica, las autoridades políticas, los grandes laboratorios, los hospitales, las compañías aseguradoras, las Agencias del Medicamento, los colegios de médicos, los propios médicos, la Organización Mundial de la Salud (OMS) -el Ministerio de Sanidad de la ONU- y, por supuesto, el gobierno mundial en la sombra del dinero.

Tenemos entendido que para usted la Organización Mundial de la Salud es ‘la mafia de las mafias.
Así es. Esa organización está completamente controlada por el dinero. La OMS es la organización que establece, en nombre de la salud, la ‘política de enfermedad’ en todos los países. Todo el mundo tiene que obedecer ciegamente las directrices de la OMS. No hay escapatoria. De hecho, desde 1977, con la Declaración de Alma Ata, nadie puede escapar de su control.

¿En qué consiste esa declaración?
Se trata de una declaración que da a la OMS los medios para establecer los criterios y normas internacionales de práctica médica. Se desposeyó así a los países de su soberanía en materia de salud para transferirla a un gobierno mundial no elegido cuyo ‘ministerio de salud’ es la OMS. Desde entonces ‘derecho a la salud’ significa ‘derecho a la medicación’. Así es como se han impuesto las vacunas y los medicamentos a toda la población del globo.

Una labor que no se cuestiona.
Claro, porque, ¿quién va a osar dudar de las buenas intenciones de la Organización Mundial de la Salud? Sin embargo, hay que preguntarse quién controla a su vez esa organización a través de la ONU: el poder económico.

¿Cree que ni siquiera las organizaciones humanitarias escapan a ese control?
Por supuesto que no. Las organizaciones humanitarias también dependen de la ONU, es decir, del dinero de las subvenciones. Y, por tanto, sus actividades están igualmente controladas. Organizaciones como Médicos Sin Fronteras creen que sirven altruistamente a la gente pero en realidad sirven al dinero.

Una mafia sumamente poderosa.
Omnipotente, diría yo. Ha eliminado toda competencia. Hoy día a los investigadores se les ‘orienta’. Los disidentes son encarcelados, maniatados y reducidos al silencio. A los médicos ‘alternativos’ se les tilda de locos, se les retira la licencia o se les encarcela también. Los productos alternativos rentables han caído igualmente en manos de las multinacionales gracias a las normativas de la OMS y a las patentes de la Organización Mundial del Comercio. Las autoridades y sus medios de comunicación social se ocupan de alimentar entre la población el miedo a la enfermedad, a la vejez y a la muerte. De hecho, la obsesión por vivir más o, simplemente, por sobrevivir ha hecho prosperar incluso el tráfico internacional de órganos, sangre y embriones humanos. Y en muchas clínicas de fertilización en realidad se ‘fabrican’ multitud de embriones que luego se almacenan para ser utilizados en cosmética, en tratamientos rejuvenecedores, etc. Eso sin contar con que se irradian los alimentos, se modifican los genes, el agua está contaminada, el aire envenenado… Es más, los niños reciben absurdamente hasta 35 vacunas antes de ir a la escuela. Y así, cada miembro de la familia tiene ya su pastillita: el padre, la Viagra; la madre, el Prozac; el niño, el Ritalin. Y todo esto, ¿para qué? Porque el resultado es conocido: los costes sanitarios suben y suben pero la gente sigue enfermando y muriendo igual.

Lo que usted explica del sistema sanitario imperante es una realidad que cada vez más gente empieza a conocer pero nos han sorprendido algunas de sus afirmaciones respecto a lo que define como ‘las tres grandes mentiras de las autoridades políticas y sanitarias’.
Pues lo reitero: las autoridades mienten cuando dicen que las vacunas nos protegen, mienten cuando dicen que el sida es contagioso y mienten cuando dicen que el cáncer es un misterio.

Bien, hablemos de ello aunque ya le adelanto que (…) no compartimos algunos de sus puntos de vista. Si le parece, podemos empezar hablando de las vacunas. A nuestro juicio, afirmar que ninguna vacuna es útil no se sostiene. Otra cosa, que sí compartimos, es que algunas son ineficaces y otras inútiles; a veces, hasta peligrosas.
Pues yo mantengo todas mis afirmaciones. La única inmunidad auténtica es la natural y ésa la desarrolla el 90% de la población antes de los 15 años. Es más, las vacunas artificiales cortocircuitan por completo el desarrollo de las primeras defensas del organismo. Y que las vacunas tienen riesgos es algo muy evidente; a pesar de lo cual se oculta. Por ejemplo, una vacuna puede provocar la misma enfermedad para la que se pone. ¿Por qué no se advierte? También se oculta que la persona vacunada puede transmitir la enfermedad aunque no esté enferma. Asimismo, no se dice que la vacuna puede sensibilizar a la persona frente a la enfermedad. Aunque lo más grave es que se oculte la inutilidad constatada de ciertas vacunas.

¿A cuáles se refiere?
A las de enfermedades como la tuberculosis y el tétanos, vacunas que no confieren ninguna inmunidad; la rubéola, de la que el 90% de las mujeres están protegidas de modo natural; la difteria, que durante las mayores epidemias sólo alcanzaba al 7% de los niños a pesar de lo cual hoy se vacuna a todos; la gripe y la hepatitis B, cuyos virus se hacen rápidamente resistentes a los anticuerpos de las vacunas.

¿Y hasta qué punto pueden ser también peligrosas?
Las innumerables complicaciones que causan las vacunas –desde trastornos menores hasta la muerte– están suficientemente documentadas; por ejemplo, la muerte súbita del lactante. Por eso hay ya numerosas protestas de especialistas en la materia y son miles las demandas judiciales que se han interpuesto contra los fabricantes. Por otra parte, cuando se examinan las consecuencias de los programas de vacunaciones masivas se extraen conclusiones esclarecedoras.

Le agradecería que mencionara algunas.
Mire, en primer lugar las vacunas son caras y le suponen a los estados un gasto de miles de millones de euros al año. Por tanto, el único beneficio evidente y seguro de las vacunas… es el que obtiene la industria. Además, la vacunación estimula el sistema inmune pero, repetida la vacunación, el sistema se agota. Por tanto, la vacuna repetida puede hacer, por ejemplo, estallar el ‘sida silencioso’ y garantizar un ‘mercado de la enfermedad’ perpetuamente floreciente. Más datos: la vacunación incita a la dependencia médica y refuerza la creencia de que nuestro sistema inmune es ineficaz. Aunque lo más horrible es que la vacunación facilita los genocidios selectivos pues permite liquidar a personas de cierta raza, de cierto grupo, de cierta región… Sirve como experimentación para probar nuevos productos sobre un amplio muestrario de la población y es un arma biológica potentísima al servicio de la guerra biológica porque permite intervenir en el patrimonio genético hereditario de quien se quiera.

Bueno, es evidente que hay muchas cosas de las que se puede hacer un buen o mal uso pero eso depende de la voluntad e intención de quien las utiliza. Bien, hablemos si le parece de la segunda ‘gran mentira’ de las autoridades: usted afirma que el sida no es contagioso. Y perdone, pero así como el resto de sus afirmaciones en este ámbito nos han parecido razonadas y razonables, no hemos visto que argumente esa afirmación.
Yo afirmo que la teoría de que el único causante del sida es el VIH o Virus de la Inmunodeficiencia Adquirida es falsa. Ésa es la gran mentira. La verdad es que tener el VIH no implica necesariamente desarrollar sida. Porque el sida no es sino una etiqueta que se ‘coloca’ a un estado de salud al que dan lugar numerosas patologías cuando el sistema inmune está bajo. Y niego que tener sida equivalga a muerte segura. Pero, claro, esa verdad no interesa. Las autoridades nos imponen a la fuerza la idea de que el sida es una enfermedad causada por un solo virus a pesar de que el propio Luc Montagnier, del Instituto Pasteur, co-descubridor oficial del VIH en 1983, reconoció ya en 1990 que el VIH no es suficiente por sí solo para causar el sida. Otra evidencia es el hecho de que hay numerosos casos de sida sin virus VIH y numerosos casos de virus VIH sin sida (seropositivos). Por otro lado, aún no se ha conseguido demostrar que el virus VIH cause el sida, lo cual es una regla científica elemental para establecer una relación causa-efecto entre dos factores. Lo que sí se sabe, sin embargo, es que el VIH es un retrovirus inofensivo que sólo se activa cuando el sistema inmune está debilitado.

Por cierto, usted afirma en su libro que el VIH fue creado artificialmente en un laboratorio.
Sí. Investigaciones de eminentes médicos indican que el VIH fue creado mientras se hacían ensayos de vacunación contra la hepatitis B en grupos de homosexuales. Y todo indica que el continente africano fue contaminado del mismo modo durante campañas de vacunación contra la viruela. Claro que otros investigadores van más lejos aún y afirman que el virus del sida fue cultivado como arma biológica y después deliberadamente propagado mediante la vacunación de grupos de población que se querían exterminar.

También observamos que ataca duramente la utilización del AZT para tratar el sida.
Ya en el Congreso sobre el sida celebrado en Copenhague en mayo de 1992 los ‘supervivientes del sida’ afirmaron que la solución entonces propuesta por la medicina científica para combatir el VIH, el AZT, era absolutamente ineficaz. Hoy eso está fuera de toda duda. Pues bien, yo afirmo que se puede sobrevivir al sida… pero no al AZT. Este medicamento es más mortal que el sida. El simple sentido común permite entender que no es con fármacos inmunodepresores como se refuerza el sistema inmunitario. Mire, el sida se ha convertido en otro gran negocio. Por tanto, se promociona ampliamente combatirlo porque ello da mucho dinero a la industria farmacéutica. Es así de simple.

Hablemos de la ‘tercera gran mentira’ de las autoridades: la de que el cáncer es un misterio.
El llamado cáncer, es decir, la masiva proliferación anómala de células, es algo tan habitual que todos lo padecemos varias veces a lo largo de nuestra vida. Sólo que cuando eso sucede el sistema inmunitario actúa y destruye las células cancerígenas. El problema surge cuando nuestro sistema inmunitario está débil y no puede eliminarlas. Entonces el conjunto de células cancerosas acaba creciendo y formando un tumor.

Y es en ese momento cuando se entra en el engranaje del ‘sistema de enfermedad’.
Así es. Porque cuando se descubre un tumor se le ofrece de inmediato al paciente, con el pretexto de ayudarle, que elija entre estas tres posibilidades o ‘formas de tortura’: amputarle (cirugía), quemarle (radioterapia) o envenenarle (quimioterapia). Ocultándosele que hay remedios alternativos eficaces, inocuos y baratos. Y después de cuatro décadas de ‘lucha intensiva’ contra el cáncer, ¿cuál es la situación en los propios países industrializados? Que la tasa de mortalidad por cáncer ha aumentado. Ese simple hecho pone en evidencia el fracaso de su prevención y de su tratamiento. Se han despilfarrado miles de millones de euros y tanto el número de enfermos como de muertos sigue creciendo. Hoy sabemos a quién beneficia esta situación. Como sabemos quién la ha creado y quién la sostiene. En el caso de la guerra todos sabemos que ésta beneficia sobre todo a los fabricantes y traficantes de armas. Bueno, pues en medicina quienes se benefician son los fabricantes y traficantes del ‘armamento contra el cáncer’; es decir, quienes están detrás de la quimioterapia, la radioterapia, la cirugía y toda la industria hospitalaria.

Sin embargo, a pesar de todo, usted mantiene que la mafia médica es una necesidad evolutiva de la humanidad. ¿Qué quiere decir con esa afirmación?
Verá, piense en un pez cómodamente instalado en su pecera. Mientras tiene agua y comida, todo está bien pero si le empieza a faltar el alimento y el nivel del agua desciende peligrosamente el pez decidirá saltar fuera de la pecera buscando una forma de salvarse. Bueno, pues yo entiendo que la mafia médica nos puede empujar a dar ese salto individualmente. Eso sí, habrá mucha gente que preferirá morir a saltar.

Pero para dar ese salto es preciso un nivel de conciencia determinado.
Sí. Y yo creo que se está elevando mucho y muy rápidamente. La información que antes se ocultaba ahora es pública: que la medicina mata personas, que los medicamentos nos envenenan, etc. Además, el médico alemán Ryke Geerd Hamer ha demostrado que todas las enfermedades son psicosomáticas y las medicinas no agresivas ganan popularidad. La mafia médica se desplomará como un castillo de naipes cuando un 5% de la población pierda su confianza en ella. Basta que ese porcentaje de la población mundial sea consciente y conectado con su propia divinidad. Entonces decidirá escapar de la esclavitud a la que le tiene sometida la mafia y el sistema actual se derrumbará. Tan sencillo como eso.

¿Y en qué punto cree que estamos?
Pues no sabría cuantificarlo pero pienso que probablemente en menos de 5 años todo el mundo se dará cuenta ya de que cuando va al médico va a un especialista de la enfermedad y no a un especialista de la salud. Dejar a un lado la llamada ‘medicina científica’ y la seguridad que propone para ir a un terapeuta es ya un paso importante. También lo es perder el respeto y la obediencia ciega al médico. El gran paso es decir no a la autoridad exterior y decir sí a nuestra autoridad interior.

¿Y qué es lo que nos impide romper con la autoridad exterior?
El miedo. Tenemos miedo a no acudir al médico. Pero es el miedo, por sí mismo, quien nos puede enfermar y matar. Nos morimos de miedo. Se nos olvida que la naturaleza humana es divina, es decir, concebida para comportarnos como dioses. ¿Y desde cuándo los dioses tienen miedo? Cada vez que nos comportamos de manera diferente a la de un dios nos ponemos enfermos. Esa es la realidad.

¿Y qué cree que pueden hacer los medios de comunicación para contribuir a la elevación de la conciencia en esta materia?
Informar sin intentar convencer. Decir lo que sabes y dejar a la gente hacer lo que quiera con la información. Porque intentar convencerlos sería imponer otra verdad y de nuevo estaríamos en otra guerra. Se necesita sólo dar referencias. Basta decir las cosas. Luego, la gente las escuchará si resuenan en ellos. Y si su miedo es mayor que su amor por sí mismos dirán: ‘Eso es imposible’. En cambio, si tienen abierto el corazón, escucharán y se cuestionarán sus convicciones. Es entonces, en ese momento, cuando quieran más, cuando se les puede dar más información.

en Discovery Salud, Nº 47, febrero, 2003 - DEL BLOG DESCONTEXTO

L'UNIVERS SIMULAT


Fa una dècada, un filòsof britànic de la Universitat d'Oxford va publicar un treball en el qual va exposar la teoria que l'univers en què vivim podria no ser més que una simulació informàtica creada per llunyans descendents.

Encara que sembli ciència ficció, un grup de físics de la Universitat de Washington ha aconseguit dissenyar un test per provar la veracitat d'aquesta afirmació. La idea que la humanitat podria estar vivint a l'interior d'un univers artificial va sorgir en un article de Nick Bostrom, professor de Filosofia de la Universitat d'Oxford. El treball es va publicar el 2003 a la revista Philosophical Quarterly i des de llavors no ha deixat a ningú indiferent.

Un grup de físics de la Universitat de Washington està desenvolupant un test que podria dur-se a terme en un futur proper i que podria servir per resoldre la pregunta de si efectivament vivim o no dins d'una simulació computada. L'estudi apareix publicat en ArXiv.org.

Per a això el professor Martin Savage considera que només cal modelar una petita part del nostre món, és a dir, crear també una simulació prou gran. Partint de les lleis fonamentals de la Física que regeixen l'Univers han estat capaços de simular amb relatiu èxit diminutes porcions del mateix en una escala d'una bilionèsima de metro, una mica més gran que un nucli atòmic.

"Si aconsegueixes fer una simulació prou gran d'ella emergiria una cosa molt semblant al nostre Univers", explica Savage. Per la qual cosa, segons el científic, solament és qüestió de buscar en l'univers en què vivim una "signatura" anàloga a la que estan utilitzant en les nostres simulacions a petita escala.

Una cosa que a més, per Savage i els seus col·legues, és perfectament factible. De fet, suggereixen que la "signatura" que provaria que el nostre és un Univers artificial podria mostrar-se com una limitació en l'energia dels raigs còsmics (la radiació que ens arriba d'estrelles i galàxies llunyanes).

Segons la idea de Savage, els raigs còsmics de més energia no podrien viatjar per les vores de la retícula artificial que simula l'espai-temps en un hipotètic model informàtic, sinó que hauria de viatjar en diagonal, de manera que les seves interaccions no serien iguals en totes les direccions, com seria d'esperar. Si s'aconsegueix demostrar que aquesta limitació "antinatural" existeix, ja no hi hauria dubte que vivim en l'interior d'una simulació.

VOLEM EL PA SENCER!


Volem el pa sencer, es el títol de l'homenatge que li retràn a l'Ovidi a BarnaSants, del 24 de gener al 14 d'abril. El dia 10 de març farà vint anys que l'Ovidi ens va deixar, i a mi m'abelleix recordar-lo de nou. No volem les engrunes, volem el pa sencer, és el text d'una cançó reivindicativa de l'Ovidi, d'ací el titol de l'homenatge de Barnasants.


"Tu ja ho sabies Ovidi, que és aquest país nostre injust, gasiu i oblidadís amb els seus artistes. A França sense anar gaire lluny, no fa massa es va acomiadar Charles Aznavour, als 84 anys, i Henry Salvador va gravar discs i va actuar fa un parell d'anys al Grec, i no va seguir perquè ens va deixar, que sino encara continuaria. I Tom Jones actua permanentment a un Casino a Las Vegas als seixanta i molts anys. Només son tres exemples però en podria afegir molts més, una munió. 

He recordat la primera vegada que et vaig escoltar en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. No en sabia massa de tu i si molt d'en Serrat a qui realment anava a veure. A la primera part vares actuar tú, i a la segona el "nano". I em vaig enamorar de l'Ovidi i de Teresa, tenia Brassens davant meu, histriònic, sorneguer, dominador de l'escenari, aquella figura més aviat menuda s'aixecava immensa mentre sàviament anava desgranant les cançons. Embadalit l'hora llarga que va actuar se'm va passar amb un sospir, acaba de veure un animal escènic, meravellós, fantàstic, vaig aplaudir-té com no solc fer-ho mai, era la conjunció, la comunió perfecte de la música, la paraula, el mim i l'actor que tú interpretaves sàviament, amb el gest exacte en cada moment i aquell somriure sorneguer i tan especial que tenies.
Després...., després a la segona part va sortir en Juanito i em va semblar molt petit i escadusser al costat del que acabava de veure i escoltar, una altra cosa, i mira que m'agradava i agrada en Serrat. He encapçalat el comentari només amb el teu nom, ja n'hi a prou, hi ha altres Ovidis que potser necessiten del cognom per a ser reconeguts, amb tú no cal, ets l'Ovidi...., el meu admirat i malaurat Ovidi."


El temps, la vida i nosaltres fórem molt injustos amb l'Ovidi, que ens va deixar víctima d'un mal lleig que es deia abans un 10 de Març del 1995, tot i que jo diria que es va deixar morir de pena, ningú li volia gravar les seves cançons i gairebé ningú es recordava d'ell. Els homenatges varen arribar més tard, com gairebé sempre, quan ell ja no hi era. 

Ja se que en vaig parlar l'any passat, però cal recordar Ovidi. 

Us deixo, amb l'Ovidi i Teresa..........per sempre.

.

MORIR-SE ÉS DIFÍCIL

- el pare fa un any -

Fa tres dies que esmorzem més tard amb el pare, ha arribat a un punt en que ja no es pot vestir sol, el que ell més temia: - mentre es pot vestir i despullar sol un home encara no és vell, deia - doncs ara ja ho és oficialment als seus 97 anys; i tampoc s'ha de llevar a la nit tres o quatre vegades a orinar, ja el proveeixo de protecció abans de posar-lo a dormir. 
Ja no podem sortir pel matí amb el seu taca taca a fer un talladet i a prendre el sol al bar del xinès del costat de casa, les cames ja no l'aguanten. Això tambè l'ha fotut  desanimat. Està cansat, molt cansat de viure o malviure tal i com està últimament, m'ho deia aquest matí en acabar d'esmorzar: no pensaba que morir-se fos tan difícil.

SOBRE L'ART D'EVITAR LA INCONSEQÜÈNCIA


Segons Fuster, hi ha un art per evitar la inconseqüència En compte d'adoptar uns principis i subjectar-hi la conducta, és preferible deduir els principis partint de la mateixa conducta. Aleshores tot serà més clar i més honest. Potser, en aquest cas, els principis deduïts no seran mai gaire egregis, però també això és un avantatge. I sinó, sempre es pot recorrer als principis de Groucho Marx.

CONVIURE AMB L'INCERTESA


"La policia francesa va abatre a trets dissabte un jove que va entrar en una comissaria amb una arma blanca i va agredir a diversos agents al crit de "Al·là és gran", segons el Ministeri de l'Interior. Els fets van tenir lloc a la ciutat de Joué-lès-Tours, a 250 quilòmetres al sud de París, quan un home d'una vintena d'anys va entrar amb una arma blanca a la comissaria i va agredir a la cara a l'agent que estava al taulell d'entrada i a altres que van acudir a veure el que passava i que es troben fora de perill. L'home, un francès nascut a Burundi el 1994 amb antecedents judicials, cridava en àrab "Al·là és gran" i , davant la seva actitud, va ser abatut pels policies amb les seves armes reglamentàries, ha indicat el Ministeri de l'Interior en un comunicat. L'agressor no figurava entre les persones fitxades com a pertanyents a l'islamisme radical a França, però sí un dels seus germans, que durant un temps es va plantejar viatjar a Síria per unir-se al grup terrorista Estat Islàmic (EI) "

Aquesta és la no guerra del Segle XXI,  la no guerra que patim d'un enemic invisible, que no sabem d'on bé ni quan ens atacarà. Un enemic disposat a morir matant fent el màxim de mal possible on cou més, la població civil, els magnicidis han passat ja a la historia, ara ens ataquen en el pitjor escenari, la ciutat. 

Aquests soldats invisibles no se si ja se n'han adonat els governs, però en molts dels casos, els tenen dins de casa, els han educat ells dins el seu sistema, i no hi ha res a fer, poden atemptar sempre que vulguin i, si uns fallen rere seu en vindran uns altres, i uns altres i uns altres. 
De res serveixen els exèrcits convencionals com s'ha fet palès una i altra vegada, ni el contra espinatge, serveis secrets, policia i altres sistemes de prevenció convencionals. No cal tampoc cap gan infraestructura per cometre un atemptat com el de la marató de Boston, amb un sol il·luminat que pot fabricar tres o quatre bombes casolanes seguint les instruccions a internet n'hi ha prou.
I aquesta societat adocenada que reclama seguretat al cent per cent per a tot, que ho voldria tenir tot controlat, ha de començar a entendre que la seguretat al cent per cent no existeix, però així com fins ara, ens hi havíem acostat en diversos aspectes, ara s’ha estroncat per molt de temps. 
El terrorisme islamista és una amenaça real, diària, que pot esclatar en qualsevol moment en qualsevol lloc del planeta, allí on menys s’esperi. Pot ser en un avió, en un tren, un autobús, una terminal, un Centre Comercial, una Festa major, un canp de futbol, un Hotel o al bell mig d’un carrer, una plaça o en una marató com el cas de Boston, o la cafeteria de Sidney d'bans 'ahir. I contra aquests atacs no hi ha res a fer ni exèrcit que valgui, nomès cal esperar que toqui en un altre lloc que no sigui a casa teva, i acostumarse a conviure amb aquesta incertesa.
-

LES LLENGÜES I EL SENTIT COMÚ


398 - ¿Et discuteixen? Doncs ja tens alguna probabilitat de tenir raó -- JOAN FUSTER.

L'aforisme que he publicat avui té en principi una incorrecció o anomalia lingüística, Fuster emprava sempre el signe d'interrogació a començament i al final de la frase, com es fa en castellà i com en principi semblaria ha de ser, atès si no indiquem al començament de la frase que es tracta d'una interrogació, quan arribem al final ja és massa tard, ja no cal, llevat que la nostra intuïció ens hagi insinuat aquesta interrogació. 
Entenc que un nou Pompeu Fabra (fa temps vaig proposar a Quim Monzó) hauria de posar el català al dia en qüestió de geminades, apòstrofs o la manera d'escriure estalviar-se-la, que no pot ser que estant on estem encara s'hagi d'escriure així. Si escric 'shagi descriure així' no hi ha cap diferència i és més senzill. 
També a les llengües a l'hora d'escriure-les els hi faria falta molt de sentit comú.

LA XUP XUP I GRÀCIES


A vegades hi ha noticies que no saps com agafar-les, la que teniu a continuació n'ès una d'elles, publicada per AraVallès el passat dijous i que a hores d'ara no ha estat pas rectificada. D'entrada la noticia és nomès al titular, car en el redactat els 561€ no apareixen. Primer vaig pensar que s'havien equivocat i eren 5610€, però dos dies més tard la noticia no ha estat com deia rectificada, o sia que nomès és varen recollir 561 misserrims euros per la Marató.    
CALDES REPARTEIX 6000 RACIONS DE BROU I RECAPTA 561€ PER LA MARATÓ
 La celebració d'una versió ampliada del Mercat ecològic i de proximitat del casc antic va comptar amb l'elaboració del brou de Nadal a l'olla gegant calderina, que té capacitat per a 1.600 litres. El brou, fet amb aigua termal, incloïa 250 racions de carn d’olla. El mercat que organitza l'Associació de Veïns i Comerciants del Casc Antic té lloc cada segon dissabte de mes al matí. En aquesta ocasió, però, es va proposar fer una versió amb més hores i més parades que acollís les activitats de la Fira de Nadal que van ser anul·lades amb motiu de les pluges. En total s'hi van instal·lar 40 parades de productes nadalencs, artesans i gastronòmics, es va repartir el brou, es van celebrar tallers infantils, es va fer un tastet de productes ecològics i es va fer cagar el Tió. ARAVALLES

Quan jo era petit als de Sant Feliu de Codines, els de Caldes els hi deien Sant Feliu sac i ganxo, que ve de que s'anava al bosc a collir pinyes  que es posaven en un sac i el ganxo ere per fer-les caure del pi. Els de Sant Feliu de Codines, als de Caldes de Montbui, els hi  deien,  Calderins lladres fins, no sé per què, tambè hi ha alguna cosa sobre les caderines que no penso reproduir. Ara be, vista la minsa recaudació de 561€ a canvi de 6.000 litres de brou i 250 racions de carn d'olla, s'hauria de cambiar la dita que hauria de ser: Calderins, garrepes i tips.


I per acabar-ho d'adobar hi ha el fulletó de propaganda, CALDES BULL AMB LA MARATÓ... home! vista la recaptació tan minsa, mes que bullir, el que fan els de Caldes com a molt, és la xup xup i gràcies.

L'ASTUT GRUMET, EL PEIX I EL COVE


'Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?'. Aquesta és la pregunta sobre la independència que ha formulat el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) en la darrera enquesta de l'any. I n'ha sortit un resultat inèdit: el no ha estat l'opció majoritària, amb un 45,3% de suport, i ha superat per poc els partidaris del sí, un 44,5%. Els indecisos són un 7,5% i la gent que no ha contestat la pregunta, un 2,8%. El sondatge es va fer per via telefònica a una mostra de 1.100 enquestats, entre el 9 i el 13 de desembre, una setmana després de les conferència de Mas i de Junqueras, i en plena discòrdia entre l'un i l'altre sobre les plebiscitàries. A l'enquesta de l'octubre, feta amb la pregunta del 9-N, el sí-sí obtenia un 49,4% de suport. Mentre que l'oposició a la independència era d'un 42,5%.

Tot continúa segons el pla previst per Artur Mas, el seu autèntic full de ruta, que consisteix en desactivar ERC (pràcticament ja ho ha aconseguit) i marejar la perdiu deixant que passi el temps i es rebaixi el soufflé independentista; ja tenim les primeres dissenssions a l'ANC, i algun que altre gest de complicitat del Govern de Madrid. Faran encara el paripé una temporadeta Mas i Rajoy, cadascú amb el seu paper de l'auca, però el peix al cove és més a prop i la independencia més lluny. Res que no estès previst des de fa temps per Mas, l'astut grumet que comanda la nau de Convergència democràctica de Catalunya.... I UNIÓ.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO