BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMS ESCRITS
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

UN BARRUT AMB BONS AMICS


Barrut, pocasolta, pedorrero, censor, franquista, plagiari, xivato i per tan col·laboracionista del règim. Mediàtic, egòlatra, hedonista, misògin, traïdor, Premi Nobel de literatura: Camilo José Manuel Juan Ramón Francisco de Jerónimo Cela Trulock, Marques d'Iria Flavia. Falsament ferit a la guerra, (era l'home mentider compulsiu) i a Logronyo, no a Stanlingrado que té més caché. Separat de la seva primera dona, María del Rosario Conde Picavea, es va unir a una arribista innombrable que va fer d'ell el que va voler fins al punt de deixar de passar la pensió a la seva ex-dona de set mil pessetes.
El salva 'Pascual Duarte' i 'La Colmena' que de fet la va salvar Maria del Rosario Conde Picavea quan ell en un atac d'ira va llençar l'original al foc.
Curiós ell que era censor, va veure censurada la publicació de 'la Colmena' que és va editar a l'Argentina al 1951. Com deia abans possiblement 'La Colmena' editada posteriorment a Espanya més suavitzada i edulcorada i Pascual Duarte el redimeixen una mica. 
Potser el meu pare el va definir bé quan li vaig comentar que li havien concedit el Nobel de literatura, recordo que em va dir:

Noi, Aquest Cela és un barrut amb bons amics.

O sia que les divagacions divagatòries sobre la oportunitat en la concesió del Nobel de Literatura no han començat amb la d'aquest any amb el premi a Robert Allen Zimmerman, però no crec que els de l'academia sàpiguen qui és amb aquest nom un tal Bob (desaparegut) Dylan. Ho dic per què em temo que algú els hi ha colat un gol als membres del jurat. A Tall d'inventari, fa ja uns anys quan començaven els de Dagoll Dagom, varen rebre un dels seus primers premis d'una entitat cultural sabadellenca a la qual servidor pertanyia, sense que la resta de membres que varen prendre la decisió d'atorgar-los aquest premi en sabession res d'ells. Nomès jo els coneixia, i gràcies a Meritxell, la meva filla gran que estaba entusiasmada i obnubilada amb Mar i Cel, que jo ni tan sols havia vist.

LOLA


No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser mes eloqüent.
Tenia una caseta d'una sola planta, tres habitacions, un bany complert més un excusat, cuina americana, un saló menjador amb finestres que donaven a ponent, un petit porxo de totxos on hi havia un banc de fusta desgastat per el vent que baixava de les muntanyes i del mar, desgastat per el vent que venia del nord, el vent de les obertures, i per el vent de color de fum que venia del sud. Tenia llibres que conservava des de feia més de vint-i-cinc anys. No eren molts. Tots vells. Tenia llibres que havia comprat feia menys de deu anys i que no l'importava deixar o perdre o que els hi robessin. Tenia llibres que a vegades rebia perfectament lacrats i amb remitents desconeguts i que ja ni tan sols obria. Tenia un pati ideal per sembrar-lo de gespa i plantar-hi flors, encara que ell no sabia quines flors eren les més indicades per plantar-hi, no cactus o cactàcies sinó flors. Tenia temps (o aixó creia) per dedicar-lo al cultiu del seu jardí. Tenia un sou mensual. Tenia una filla que es deia Rosa i que sempre havia viscut amb ell. Semblava difícil que aixó fos així, però era així.

A vegades, durant les nits, recordava a la mare de Rosa i a vegades reia i altres vegades li donava per plorar. La recordava mentre estava tancat en el seu estudi i Rosa dormia en la seva habitació. La sala estava buida i quieta i amb la llum apagada. En el porxo si algú s'hagués dedicat a escoltar amb atenció, hauria escoltat el brunzit d'uns pocs mosquits. Però ningú escoltava. Les cases veïnes estaven silencioses i fosques.

Rosa tenia disset anys i era espanyola. Amalfitano en tenia cinquanta i era xilè. Rosa tenia passaport des dels deu anys. Durant algun dels seus viatges, recordava Amalfitano, s'havien trobat en situacions rares, doncs Rosa passava les duanes per la porta dels ciutadans comunitaris i Amalfitano per la porta reservada als no comunitaris. La primera vegada Rosa va tenir una enrabiada i es posà a plorar i no volia separar-se del seu pare. En una altra ocasió, doncs les cues avançaven amb ritmes molt diferents, ràpida la dels comunitaris, més lenta i amb major zel la dels no comunitaris, Rosa es va perdre i Amalfitano tardà mitja hora en trobar-la. A vegades els policies de duanes veien a Rosa, tant petita, i li preguntaven si viatjava sola o si algú l'esperava a la sortida. Rosa contestava que viatjava amb el seu pare, que era sud-americà, i que tenia que esperar-lo allí mateix. En una ocasió a Rosa li revisaren la maleta doncs sospitaren que el pare podia passar droga o armes emparat en la innocència i en la nacionalitat de la seva filla. Però Amalfitano mai havia comerciat en drogues i tampoc en armes.

La que sí viatjava sempre armada, recordava Amalfitano mentre es fumava una cigarreta mexicana assegut en el seu estudi o dempeus en el porxo a les fosques, era Lola, la mare de Rosa, que mai es desprenia d'una navalla d'acer inoxidable amb obertura de molla. Una vegada els varen detenir en un aeroport, abans que naixés Rosa, i li preguntaren que hi feia allí aquella navalla. És per pelar fruita, contestà Lola. Taronges, pomes, peres, kiwis, aquest tipus de fruita. El policia se la quedà mirant durant una estona i després la deixà passar. Un any i alguns mesos després d'aquest incident naixí Rosa. Dos anys després Lola se'n va anar de casa i encara portava amb ella la navalla.

El pretext que usà Lola fou el d'anar a visitar al seu poeta favorit, que vivia en el manicomi de Mondragon, a la vora de San Sebastián. Amalfitano escoltà els seus arguments durant tota una nit mentre Lola preparava la seva motxilla i li assegurava que no tardaria en tornar a casa al seu costat i al de la seva nena. Lola, sobre tot en els últims temps, solia afirmar que coneixia el poeta i que aixó havia succeït durant una festa a la que assistí a Barcelona, abans que Amalfitano entres en la seva vida. En aquesta festa, que Lola definia com una festa salvatge, una festa que emergia de sobte en mig de el calor de l'estiu i d'una caravana de cotxes amb les llums vermelles enceses, se n'havia anat al llit amb ell i havien fet l'amor tota la nit, encara que Amalfitano sabia que no era veritat, no solament perquè el poeta era homosexual, sinó perquè la primera noticia que va tenir Lola de la seva existència li devia a ell, que li havia regalat un dels seus llibres.

LA PART D'AMALFITANO

#SAMATAOPACO


#samataopaco: els tuits que han convertit la caiguda de l'estàtua de Franco en trending topic. Els usuaris se'n burlen del fet que acabi recollit per un camió d'escombraries i alguns demanen fer el mateix amb el monument de Tortosa. La polèmica estàtua de Francisco Franco ha durat, literalment, quatre dies. Ahir dijous a la nit i després de ser objecte de tota mena d'atacs des de la seva inauguració, tres joves van empènyer l'estàtua fins que van aconseguir que bolqués. La imatge del dictador al terra, pintat amb una bandera gai i una estelada i esquitxat amb desenes d'ous ha estat objecte de burla a la xarxa.
Lo qual demostra que la xarxa esatà plena de bretols indigents mentals que són molt valents fotent-se'n de tot desde casa seva, sense cap mena de criteri, o com els tres covards encaputxats que varen enderrocar l'estàtua ahir a la nit, als qui si hi haguès ara un dictador sel's i moriria al llit igual que els va passar als seus antecessors, i mentre aquests venien de perdre una guerra i patir una postguerra, aquests tres vandals d'ahir a la nit no tenen ni aixó com a atenuant, per això anàven encaputxats, i això que ara no hi ha consequencies pels actes vandálics d'aquests tipus, els grisos ja no hi són, i els que veritablement varen lluitar contra Franco en vida, tampoc.

FILLS DELS HOMES


Es compleix una dècada de l'estrena d'una de les pel·lícules més importants del cinema de ciència ficció en el que va de segle, Fills dels homes. Alfonso Cuarón va rodar amb ella un recorregut de poques metàfores i molt realisme que ens va portar directament a un futur molt real.

El cinema canvia i es transforma a passos de gegant. El seu ritme d'evolució i canvi és tan frenètic com talla la seva història. Dos anys separen el naixement del vitáfono de Bell, que ens va permetre escoltar Al Jonson, dels primers rodatges a complet Technicolor. I tot just una dècada separa aquest de la normalització de l'acetat de cel·lulosa com a substitutiu del nitrat. En 16 anys el cinema podia passar de ser projectat en un blanc i negre silent altament inflamable a ser a tot color, amb so i sense els molestos incendis que aguaitaven constantment a rodatges i sales.

Per això entenc que dir "del que va de segle" pot semblar exagerat, però també podria haver dit "del que va de mil·lenni" i no hagués passat res. Fem un exercici d'imaginació i pensem en què ha estat de la ciència-ficció des que vam entrar al segle XXI. Tan agosarat sembla afirmar que Fills dels homes és una de les pel·lícules més interessants, en múltiples aspectes, que ens ha donat el gènere des de l'any 2000?

Amb ella, el realitzador mexicà Alfonso Cuarón va estampar la seva signatura en un exercici de cinema que agafava a l'espectador de la mà per arrossegar-se pel fang físic i moral d'una societat a punt d'anar-se'n en orris. Un món en el qual l'espècie humana ha perdut, no se sap molt bé per què, la capacitat de procrear, i es veu abocada a una imminent extinció. Enmig d'un caos total, el Regne Unit és l'únic país que segueix en peu com a tal. Allà vam començar el nostre viatge.

Parlem de Fills dels homes, una novel·la en la qual PD James va posar tot el seu esforç per transmetre un discurs alarmista sobre un ésser humà cada vegada més individualista. Una mirada amb coneixement de causa cap a un país, el seu, que el 2021 podia veure transformat en un monstruós sistema blindat per les seves fronteres. Qui sap que hagués dit P.D. James si hagués escoltat avui a la conservadora Theresa May amenaçar a les seves empreses nacionals amb demanar-los llistes de treballadors estrangers. O què hagués escrit en veure que, des del Brexit, els delictes d'odi han augmentat en un 57% en qüestió de mesos. 2021, amics. Els sembla impossible?

Així definia Manhola Dargis l'adaptació d'aquella visió tan semblant a una realitat que avui està forjant. Després de dirigir Harry Potter i el presoner d'Azkaban (2004) amb el segell d'autor més personal de quants han passat per la saga, Alfonso Cuarón havia comprovat amb les seves pròpies mans les possibilitats que li podia oferir un gran estudi si creia veure-hi xifres de or darrere. Disposat a seguir estirant el fil, va arribar a les seves mans el guió basat en la novel·la de P.D. James.

El resultat es percep exactament com ho va descriure la crítica del New York Times: Fills dels homes es va revelar com una mena de bomba de rellotgeria per a la ciència-ficció bruta. La que se sent real, propera, sense més artifici que el que t'escup a la cara per deixar-te a la vora d'una visió de la qual no en vols ser testimoni.

Fills dels Homes presentava un recorregut per la baixesa moral que es distanciava conscientment del corrent pirotècnica del gènere en aquell temps. Feia poc que Will Smith vacil·lava de Converse en Jo, robot (2004), Roland Emmerich destruïa tot el que trobava al seu pas a El dia de demà (2004) i Vin Diesel repartia estopa en Les cròniques de Riddick (2004). I menys encara havia passat des que Spielberg matés aliens amb refredats a La guerra dels mons (2005) o Michael Bay clonés a Ewan McGregor i Scarlett Johansson -qui no ho faría- a L'illa (2005).

Molts no van saber encaixar la perspectiva de Cuarón: una ciència-ficció de l'aquí i l'ara, la principal basa discursiva era la constant revelació del pitjor de l'ésser humà. Des de l'arrencada, amb l'assassinat de l'home més jove del món i la bomba a la cafeteria, fins al segrest del protagonista -un convincent Clive Owen, qui ho havia de dir-, l'única perspectiva que s'ofereix a l'espectador és que ens hem anat a la merda.

A la meitat del caos, apareix la llum: una dona embarassada. Però aviat descobrirem que ni en aquest indici d'esperança hi ha possibilitat de redempció. Els Peixos, l'organització que protegeix a la dona, no és més que un grup de terroristes que segresten a punta de pistola per tot arreu i no dubten a assassinar-se i trair-se entre ells en la lluita pel poder intern.



L'única salvació plantejada pel film, no és sinó el sacrifici a una causa. P.D. James no dubtava a considerar Els fills dels homes una novel·la religiosa. Per què? Perquè en un món en el qual no hi ha nens, un nadó podria ser un senyal diví, fins i tot quan aquest no és engendrat per l'amor entre un home i una dona (en aquest sentit és clau una conversa que sembla casual en la pel·lícula). Encara que fins i tot l'arribada de "l'elegit" es torna fosca i bruta i vehicula la revelació del seu protagonista. Vet aquí l'escena de contemplació devota i mística que esdevé quan l'existència del nadó és revelada al món que l'envolta. El sacrifici, el seu per el nadó, el de la humanitat per un futur millor, és l'única via per l'expiació del pecat capital. Si cal morir per salvar-lo, es mor. Encara Fills dels homes és tan cabrona que és capaç de plantar una últim dubte: ¿valia la pena néixer en un món així? Una boira i un vaixell a la deriva no ofereixen resposta.

Anys després de la seva estrena, Fills dels homes ha quedat com la pel·lícula que ens va deixar alguna de les proeses visuals més interessants de la seva època. I tot i ser una mica més que això, és impossible obviar que alguna cosa hi va haver en ella que la va fer transcendir.

Doncs bé: mantenint les distàncies, les troballes formals de Fills dels homes es lliuren completament a la seva evolució narrativa, sense per això deixar d'oferir un celebrat virtuosisme tècnic que no té altre objecte que acostar l'espectador a la pantalla, ficar-lo dins i fer-lo patir. És impossible no sentir-se passatger d'aquest cotxe, aclaparat per quatre minuts en què el cel i l'infern es toquen en qüestió de segons.

Després d'haver-li fet guanyar a Warner 250 milions de dòlars amb el jove Potter, Universal va apostar per donar llibertat a la visió tècnica de Cuarón però, com sol passar amb pel·lícules que no encaixen en el seu temps, aquestes no van evitar que passés bastant desapercebuda a la taquilla mundial amb uns discrets 35 milionets de dòlars de recaptació. Però algú sí es va adonar del que significava Fills dels homes, i no van trigar els executius de Warner a tornar a donar-li un projecte a Cuarón. Encara que semblés que aquesta vegada li van xiuxiuejar: "però oblida't d'això de la trama currada, d'acord?". El resultat són els 274 milions de dòlars de Gravity.

Aproximadament a meitat del seu metratge, la pel·lícula de Cuarón es descriu a si mateixa. En boca del personatge de Michael Caine, es narra a si mateixa com una batalla interior que l'escriptora de l'obra original vivia dia a dia. La vivim tots, en realitat. Inclosos Julia i Theo, els dos veritables protagonistes i arquitectes de Fills dels homes. Ella és la líder d'una banda de terroristes que farà el possible per protegir la dona embarassada. Ell, un àcrata que es veurà obligat a creure per salvar el nadó.

"Tot és part d'una batalla còsmica entre la fe i l'atzar. El ying i el yang, Shiva i Shakti, Lennon i McCartney, Julia i Theo ", explica Caine. "Es van conèixer per atzar en una manifestació. Però hi eren per les seves creences, per la seva fe en canviar el món. La fe els va mantenir junts i per atzar va néixer Dylan, era la seva fe portada a la praxi. Un somni fet realitat. Però en 2008 va venir la pandèmia de la grip i per atzar, va morir. La fe va perdre contra l'atzar. Així que per què molestar-se si la vida pren les seves pròpies decisions ".

La fe en ser diferent al seu pare va impulsar a P.D. James a escriure als seus 42 anys i la va guiar per defensar el seu pensament contra vent i marea. La fe portada a la praxi es va convertir en una pel·lícula. L'atzar ha volgut que la seva distopia sobre un Regne Unit xenòfob es torni cada dia més real. La vida segueix prenent les seves pròpies decisions.

@FrancescMiro
alfonso cuarónciencia-ficcion
hijos de los hombres
ELDIARIO.ES

NOVES EXPRESSIONS POÈTIQUES?


Que dic jo que aquests que defensen la concessió del Nobel al desaparegut Bob Dylan, adduint la contribuciò amb la seva poesia, han llegit molt poca poesia, l'argument és peregrí... "per haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó", una pressumpta nova expressió poètica de fa 50 anys o algun més....

En Pere Vilanova que tracta de desbarradors als qui han criticat aquest premi, escriu: Tots aquells que desbarren a cor què vols perquè els del Comitè Suec han gosat atorgar a Bob Dylan el premi Nobel de literatura demostren tenir una concepció estreta de la literatura. A Dylan se l’ha premiat “per haver creat una nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó”, però el jurat hauria pogut fer servir el mateix raonament que va emprar per justificar, l’any 1997, la concessió del premi al dramaturg, director teatral i actor Diario Fo, que va traspassar el mateix dia que s’anunciava el Nobel per a Dylan. Llavors no vaig llegir cap article dels vells mandarins de la cultura nostrada que avui lamenten el premi a Dylan per criticar que l’acadèmia sueca premiés l’actor perquè “seguint la tradició dels bufons medievals, [Fo] manté la dignitat dels oprimits”.  Un argument, posats a filar prim, molt poc literari.

D'entrada Vilanova confón el cul amb les tempores, barrejar Dylan amb Fo no té cap sentit, i el que m'agradaria és que algú m'expliques això de la nova expressió poètica en la gran tradició nord-americana de la cançó, on ho han vist, jo no ho se veure. En primer lloc, si és una gran tradició no pot tenir res de nou, les tradicions són les tradicions precisament per què no són noves, i parlen de cançó nord-americana, no de les lletres poétiques o no de les cançons de Dylan, llevat que fessin referència a un altre Dylan, Dylan Thomas, que almenys aquest era poeta, i ja se que és mort, però és que em sembla que Bob Dylan tambè, i fa ja temps.
Ah! i a tots aquests que defensen el premi, els condemnaria a suportar un concert sencer del Sr. Dylan. L'avorriment està garantit.

AFEGITÓ: Sé que és avorrit, però llegiu-vos les lletres de Dylan, allí trobareu la resposta als meus dubtes.

CONDEMNAT A TUITEJAR 30 DIES


El Tribunal Suprem ha dictat una curiosa sentencia 2.0, ho expliquen a el periódico. La sentencia obliga al president d'Ausbanc, Luis Pineda, a publicar a Twitter durant 30 dies la sentència de l'Audiència Provincial de Sevilla que el va condemnar per intromissió il·legítima en el dret a l'honor del portaveu de Facua, Rubén Sánchez. 
Pineda està en presó incondicional des del mes d'abril passat per la seva suposada implicació en la trama d'extorsió a bancs i empreses que investiga el jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz. La Sala Civil de l'alt tribunal no ha admès el recurs de cassació presentat per Pineda contra la decisió adoptada el 8 de setembre del 2015 pel jutjat sevillà. D'aquesta manera, ratifica aquesta sentència de primera instància que fixava: "Publicar la decisió de la sentència a través del compte de Twitter del demandat, mitjançant la transcripció de la sentència en un tuit usant una eina creada amb aquesta finalitat per augmentar el nombre de caràcters permesos", ha informat Facua.
A més, seguint la petició de Sánchez, l'Audiència de Sevilla ha ordenat a Pineda publicar a Twitter aquesta sentència durant 30 dies en l'horari de matí (de 9.00 a 14.00 hores) o tarda (de 17.00 a 22.00 hores)". Per una altra banda, Pineda haurà d'indemnitzar Sánchez amb 4.000 euros i esborrar els 57 tuits objecte de la demanda.
Segons explica la sentència del Suprem, el president d'Ausbanc va qualificar Sánchez, a través de la xarxa social, de "gamberro", "imbècil" i "corrupte" i el va acusar d'emetre factures falses a càrrec de desocupats andalusos. Pineda al·legava en el seu escrit de recusació que les seves expressions estan emparades per la llibertat d'expressió i informació i que, per tant, no són "insultants, ni vexatòries".
A tots els que es queixen de la lentitud i antiguitat rancia de la justicia, els hauria d'agradar aquesta decisió per original i actual, molt més que l'escaduser C.C.O.O. d'Urdaci a Televisió espanyola.

LA PROTESTA DELS IDIOTES


El problema no és l'estatua decapitada del dictador, ni on s'està exhibint, ni el motiu que l'ha portat fins allí, el problema és el mateix que quan es diu que la ciutat està bruta, no és culpa de l'ajuntament, sinó dels incívics que l'embruten, i en el cas de l'estàtua, més del mateix, el problema és la bretolada de llençar-hi ous, caquis, pintura o posar-hi una nina inflable, i a més a més el sac dels gemecs o l'ase dels cops, no es l'efigie decapitada, sinó el cavall, i té la seva lógica, els que cometen aquest tipus de bretolades solen estar més a la vora del nivell mental del cavall o dels rucs, que de les persones, solen ser d'encefalograma pla i intel·ligencia justeta, que igual fan això amb aquesta estàtua com ho poden fer amb la de Colom o qualsevol altre, els hi és igual, és la protesta barroera per la protesta, la protesta dels idiotes, que no duu enlloc ni aporta res. Tambè per protestar, per manifestar el desacord fa falta intel·ligència i sobretot imaginació.
L'Ajuntament es podia haver estalviat aquesta exposició i veurem si l'aguantarà fins el 6 de gener com està previst, però quelcom hauria de fer o algú acabarà prenent mal, i tot per una fotesa populista molt en la línia de l'actual Consistori municipal, que amb aquesta innecessària exposició ha confós el cul amb les tempores.

INDIGNACIÓ A LA FUNDACIÓ


Explica avui en Miquel a Saragatona que la fundación Francisco Franco s'ha indignat amb els organitzadors de la exposició del Born pel cap decapitat de Franco. Fa un parell d'anys, em feia la mateixa pregunta que en Miquel: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?, la resposta és no, és més, a Austria volen enderrocar la casa on va nèixer Hitler. Per que veieu com les gasten els de la triple F (FFF) llegiu aquest text de fa un parell d'anys:

LA FUNDACIÓN FRANCISCO FRANCO (18-01-2014)

La noticia la va publicar Nació digital fa uns dies i no ha tingut massa ressó, potser perquè com les denuncies de Manos limpias, ja cansen i la gent està per altres questions, encara que no siguin gaire més seriores. I la noticia era que la Fundación Francisco Franco reclamava 'un cop d'estat que liquidi el règim actual: "És urgent i imprescindible un cop alliberador de la democràcia que restitueixi les lleis" perquè, segons ells, "cal acabar amb la impunitat del separatisme" i amb un suposat "intent pertinaç de destrucció de la nació més antiga d'Europa".

Algú s'imagina l’existència d’una fundació Adolf Hitler o Benito Mussolini que, a més de recordar la seva sinistre persona i els seus actes més grotescos, reclamessin un cop d’estat? podeu imarginar-vos un govern alemany o l'italià que hagués subvencionat una fundació com aquesta. Per què a Espanya un govern com el de Mariano Rajoy, o abans ZP pot destinar 147.000€ de diners públics a una fundació que exalta un home i una dictadura que va cometre crims de lesa humanitat?

Doncs això és la Fundación Francisco Franco, que continúa activa mani qui mani a la Moncloa. I no crec que ningú sigui tan ingenu per creure que un govern del PP o del PSOE es comprometria amb aquesta tasca jurídica d'aplicar-hi la nova llei i per tant deixar de subvencionar-la. Sembla clar que la nova llei de seguretat ciutadana no se li aplicarà perquè aquesta legislació només té prevista la seguretat d’aquells que dominen la política i el capital, qui en la seva majoria, són parents de coneguts franquistes com explicava l'altre dia.  

Ara, si als d'ERC o la CUP se'ls ocorreix parlar de donar un cop d'Estat, ja la tenim armada, i mai millor dit.    

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO