· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DESGRACIATS AL VOLANT


Ho deia avui el reaparegut Barbeta a Rac1: els que van en cotxe a Barcelona són uns desgraciats, han de suportar embussos, cues, obres, motos, bicicletes, i més incidencies en el dia a dia de conduir per la ciutat Comtal. Té raó Barbeta en titllar-los de desgraciats, no és pas cap insult ni un menysteniment, haver de conduïr per Barcelona és una autèntica desgracia, un càstig bíblic.
L'automòbil a ciutat és un problema que s'haurà d'acabar erradicant, aixó és clar, però per què aixó sigui una realitat cal un transport públic que ara no hi és, ni funciona, el metro té molt que desitjar, el tramvia és un fòtil peculiar i turístic bastant inútil, i el principal problema: rodalies que és un desastre i no sembla que hagi de funcionar més bé en un futur. L'Ajuntament subvenciona el transport per què surti més econòmic als ciutadans i aquest cost l'impedeix augmentar i millorar la xarxa de transport.
Que hi hagi molt sarao o no avui, no té cap importància, no és un dia normal, i una flor no fa estiu, al cap i a la fi, els embussos que no i hagi avui, i seràn demà, passat, l'altre, l'altre i l'altre.... La performance d'avui és una bestiesa sense sentit, que no té cap utilitat ni concienciarà als qui no ho estiguin ja, i encabronarà, o ja està encabronant a molts soferts conductors, aquests desgraciats que deia el Barbeta, que avui no han tingut més remei que circular pels carrers de Barcelona. Res, tot això no són més que collonades o com diuen ara, postureig de l'Alcaldesa Colau; en Trias no ho va fer aixó del dia sense cotxes, ell mai ho faria.

INVASIÓ ZOMBI A LA LLAGOSTA


La Llagosta viurà el proper 5 de novembre una invasió zombi. L'associació Volats de La Llagosta, conjuntament amb l’entitat Caçafantasmes de Llagostera i amb el suport de l’Ajuntament de la Llagosta, organitza Apocalipsi Zombi, un joc d'aventura en viu en què es pot participar en primera persona. Segons explica l'organització, durant unes hores, el poble sencer viurà una simulació del que podria passar en cas d’una invasió zombi. Una representació realista a l’estil de les actuals sèries i pel·lícules de ciència ficció amb temàtica zombi (Guerra mundial Z, The Walking Dead…), en què el principal objectiu és sobreviure (bàndol Supervivents) o expandir el virus mortal (bàndol Zombi). més a Aravallès.cat.
No acabo d'entendre aquesta obsessió pels zombis, no morts o com els hi vulguin dir, hi ha Universitats als EUA que tenen com a asignatura com sobreviure a l'apocalipsi Zombi, i la culpa de tot es de George A.Romero i la seva pel·lícula: 'La noche de los muertos vivientes'. I no entenc aquesta obsessió perquè ja ho estem d'envaïts pels zombis, i no nomès a la Llagosta, a qualsevol ciutat els podreu veure deambular pels carrers, amb un mig somriure als llavis i mirant o teclejant compulsivament els seus iPhone. Dins els zombis hi ha variants, poden  anar sols, en grup o caçant Pokémons. Aquesta mena de zombis, de moment no són perillosos, potser ho són nomès per a ells mateixos, però caldrà veure com evolucionen, jo aconsellaria mantenir-se'n apartat.



A mi que no m'esperin els Volats ni els Caçafantasmes a la Llagosta per fer el capullu zombi, tinc altra feina i ja ho estic d'envoltat per zombis de veritat.

PÉREZ ANDÚJAR I ELS BUFONS


En aquest terròs d’unanimitats impostades i silencis autoimposats, la pertinença a la massa aliena els individus a la recerca de l'aplaudiment gregari. Es convenç el líder que és el Messies, el periodista estrella s’erigeix en pare de la pàtria, i el còmic, en intel·lectual. L’oficialisme associa discrepància a dissidència i la seva claca, testimonial però sorollosa, acull la crítica com a ofensa a la pàtria. I així ens va.
  Javier Pérez Andújar no és un activista polític, ni pretén ser-ho. Cronista suburbial, des de la riba del Besòs va narrar amb semblant escepticisme l’embadaliment de la Barcelona postolímpica, el transversal classisme d’una Catalunya aburgesada i les recents exhibicions de l’independentisme anat a més.
  Però és aquest últim, el seu toc d’atenció més recent contra el relat oficial, el que ha torçat el revolucionari somriure de la colla dels ara o mai. ¿El seu pecat? Haver titllat una manifestació de la Diada de «parc temàtic de l’independentisme». A ulls d’alguns, Pérez Andújar encarna aquella molesta Catalunya castellanoparlant que no desfila quan ho hauria de fer i a sobre vota el que no ha de votar.
  En senyal de repulsa per la seva elecció com a pregoner de la Mercè, un imitador televisiu de l’star system sobiranista ha organitzat un antipregó amb Felip V com a portaveu. Tant és que durant el setge borbònic del 1714 la patrona fos Santa Eulàlia, i no la Mercè. Segur que els seus acòlits li disculparan l’anacronisme.
  Profusament convocada a través de les xarxes socials (remeneu-ho abans d’utilitzar-ho), la performance vol robar pla a la Mercè ciutadana i deixar clar el que ja intuíem: que cert independentisme només vol pregoners independentistes. Una altra escaramussa com la de l’exposició sobre el franquisme al Born, sagrat lloc del sobiranisme ara profanat pels infidels.
Servils cortesans
En la darrera Mercè va ser una furtiva estelada al balcó de l’Ajuntament el que va encendre la metxa divisòria. Aquesta vegada, una bufonada aclamada per regidors convergents. Llàstima que els bufons d’avui, servils cortesans, pregonin la seva intolerància contra l’adversari sense gosar mofar-se dels que els alimenten.


ENRIC HERNÀNDEZ
Director de el periódico
Pérez Andújar i els bufons

EL NEN QUE MAI SERÀ EL MILLOR DEL MÓN


Ambdós són nens, tot i que guanyen molts més diners que la majoria dels homes grans. Un d'ells es diu Lionel, l'altre Cristiano. El segón d'ells Cristiano no pot ser el nùmero 1, mai serà el futbolista nùmero 1 del món, li sobra la mateixa supèrbia que la humilitat que li falta i té Lionel, i està més pendent de les càmeres de la tele que del partit i els companys. Ambdós són nens, peró mentre Lionel ha crescut com a persona Cristiano continúa visquent al país de mai més on resta atrapat de per vida, potser perquè ell no és més que un jugador de consola i l'altre és un prodigi de la naturalesa, i la naturalesa és la realitat real contra la virtualitat aparent de la consola. 

Mai serà res, tot i poder i pretendre desesperadament ser-ho, potser perquè dins seu no hi han cabut mai tots els somnis del món i s'ha perdut en els de la evanescència ególatra narcisista. L'altre no demana res, no espera res ni pretén ser res, simplement deixa que el seu talent flueixi amb tota la naturalitat del món, amb el mateix somriure de murri que Don Alfredo. Per aixó entre altres coses Lionel Messi és el número 1 del món i per molt de temps, i Cristiano Ronaldo no ho arribarà a ser. I és una llàstima, perquè és molt bo, però no tant com ell es pensa. En el repartiment de papers a Cristiano li ha tocat fer de Salieri i a Lionel per suposat, de Mozart.

Pelé ho defineix molt bé: "Para mí Messi ha sido el jugador más regular en los últimos diez años. Se podría hablar de otros jugadores como Cristiano Ronaldo, que es un gran goleador. Me recuerda mucho a Ronaldo", remarcó Pelé, para añadir que "al final Cristiano Ronaldo logra goles y a Messi le ves dar asistencias y crear juego, además de marcar. Cristiano Ronaldo es un gran goleador pero en términos de jugador completo no hay ninguna duda de que Messi es el mejor".

I és que mentre que Lionel Messi ja va nèixer com un gran jugador, Cristiano Ronaldo (i té molt de mèrit) s'ha hagut de fer amb molt d'esforç i sacrifici com a gran jugador, i ja se sap que qui es fa a ell mateix, no s'acaba de fer mai ben bé del tot, o es fa malament

LA SOCIETAT DE LA DESINFORMACIÓ


Avui a mig matí he rebut un Whatsapp d'en Miquel en el que m'enviaba un foto, en anar a obrir-lo no m'ha deixat, en anglès em deia que aquesta aplicació ja estava acabada i que em poses en contacte per activar-la de nou, bla,bla,bla. Resultat, ja no tinc Whatsapp, 'esborrat' com twitter, Facebook, o Instagram on ja no m'hi he apuntat. Retrògrad, o reaci amb les noves teconologíes? No! avançat a sistemes obsolets amb data propera de caducitat per a ments lúcides que no volen ser absorvides per la voràgine de fòtils que nomès existeixen per a controlar-nos, recordeu que quelcom servei que sigui gratis vol dir que el producte ets tu, i ja estic tip que m'entabanin amb publicitat no desitjada, i el sorollet impertinent dels Whatsapp, sense comptar amb els grups familiars o d'altre índole.
Passa el mateix amb els diaris digitals, si no hi ha estats subscrit, et bombardegen amb propaganda sorollosa no desitjada que t'envaeix impunement, i que costa de treure a vegades.


Sense Whatsapp, Facebook, twitter, instagram, ni mòbil, es viu millor i molt més lliure, i dic mòbil atès ja no el porto, ara és immòbil com un telèfon fix, tinc un rellotge que per les emergències o trucades concretes que aquesta seria la funció pràctica del mòbil, ja em serveix i en tinc prou i de sobres.
Com deia, endarrere? no! endavant, un parell de pantalles endavant de com ha de ser i serà la comunicació entre les persones en un futur no gaire llunyà, com havia estat abans i com ha estat  gairebé sempre.., oral, cara a cara. Aquest desori actual de la incomunicada i desinformada societat de la comunicació i la informació, con condueix enlloc, i sinó al temps....

CAURAN BUFETADES


"...Avui volia escriure el meu article sobre José Antonio Griñán i explicar que em sembla una barbaritat desproporcionada la pena de sis anys de presó que demana el fiscal per a ell. Volia dir que si busques informació sobre el cas ERO, no es troba una explicació clara. Que amb aquesta finalitat divendres vaig trucar a un amic fiscal, que va estar més de mitja hora al telèfon (ell que està tan ocupat) explicant-me un assumpte complex que té diversos vessants: uns d'administratius, uns altres de penals (hi ha un senyor que ja està a la presó i va malversar 136 milions, un penques, un xoriço), altres de polítics. Vaig comprendre que la jutge i la premsa ho barregen tot... més a elperiodico.cat"

Aquest article és d'Ángeles Gonzalez Sinde, que com a exministra de Cultura nomenada per Zapatero vol dir que gravita dins la órbita del PSoE, però ha aconseguit crear-me dubtes amb l'assumpte de les ERO andaluses, i aquest és el problema en que ens trobem els ciutadans, que no hi ha manera en els casos de corrupció, llevat dels del Pp per la seva evident evidencia (vegis el cas Naseiro, Rus, Gurtel o Púnica), deia, no hi manera d'escatir, de saber la veritat del que va passar, i quan hi ha de politització pel mig.
És possible que José Antonio Griñán sigui innocent com defensa Gonzalez Sinde, o no culpable, o poc culpable, o molt culpable, el que estic segur és que no hi haurà manera de saber-ho, un tribunal polititzat i gens imparcial ho decidirà.

L'HORA DEL PATI


Aquesta setmana em toca portar cada dia a l'Escola al petitó, el meu net Roberto de 9 anys. A la seva edat jo anava sol a l'escola, a una distància més o menys com la que té ara el Roberto, però entenc que eren altres temps i no nomès en la qüestió del lliure desplaçament de la mainada. Ara van a Escola contents, amb ganes d'anar-hi, mentre que abans....
Als 9 anys jo anava al que s'en deia un Col·legi particular, l'academia del Sr. Vall. El sr. Vall era un home sorrut que anava amb cadira de rodes, que fumava en pipa a classe, i era un psicópata a qui li encantava donar palmetades com a càstig, s'ha de dir que ho feia amb la ma plana, no fent-no's posar els dits tots junts amunt que encara debía de fer més mal. Disfrutava, xalava quan t'etzibava la palmetada, se li notaba a la cara.


Ho rumiava avui mentre tornava de deixar al Roberto, i m'he adonat que, mentre puc recordar molts dels cognoms dels companys de classe d'aquells temps: Burnau, Roig, Arisa, Altarriba, Achon, Martínez, Cascales, Puigdellivol, i  més que ara no em venen al cap però els recordo fins i tot visualment, m'he adonat que sóc incapaç de recordar el cognom o la cara de cap de les nenes que hi havien a l'altra classe, atès estàvem separats els nens i les nenes, diria que fins i tot a l'hora del patiNo hi havia pensat mai, però avui hi he caigut.

SOSTENIA BOLAÑO


La veritat és que no crec massa en l'escriptura. Començant per la meva. Ser escriptor és agradable?... No. Agradable no és la paraula: és una activitat que no té moments molt divertits, però conec altres activitats encara més divertides, divertides en el sentit que per mi és divertida la literatura. Ser atracador de bancs, per exemple. O director de cinema. O gigoló. O ser nen una altra vegada i jugar en un equip de futbol més o menys apocalíptic. Desafortunadament el nen creix, l'atracador el maten, el director es queda sense diners i el gigoló emmalalteix i llavors ja no et queda més alternativa que escriure." Gairebé sempre he cregut, i encara segueixo creient, que escriure prosa és d'un mal gust bestial. I ho dic de debò. En algun sentit crec que escriure prosa és tornar a les tasques del meu avi analfabet. És molt més difícil la poesia. Les escenografies que et proporciona la poesia són d'una puresa i d'una desolació molt gran. Quan juntes puresa i desolació l'escenari s'engrandeix automàticament fins a l'infinit i el lògic és que tu desapareguis en aquest escenari, però, no desapareixes. Et fas infinitament petit però no desapareixes "- ROBERTO BOLAÑO

 

ELIS & TOM


I l'any 1974 del segle passat, a Los Ángeles, Tom Jobim i Elis Regina varen grabar aquestes delicioses "aguas de março", pel disc ELIS & TOM. Elis Regina, es considerada per molts la més gran de les artistes del seu país, per contrasts, era, de físic menut i eixerida. Amb una gràcia peculiar, amb energia, vivesa i així mateix, amb una càlida dolcesa, portà al cim ritmes tant tradicionals com la samba i la bossa-nova, sempre fidel a les arrels autòctones del folklore. Posseïa facilitat absoluta per a contagiar la seva essència, mescla de força i melangia. Va morir jove al 37 anys.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO