· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

SI NO VOTES PP, VOTES ETA




Aquest article d'Ignacio Escolar a el Diario.es, defineix molt bé com funciona la guerra bruta del Pp contra Podemos, Ciudadanos o qualsevol altre rival que els pugui fer ombra. Són els reis de la manipulació obscena i barroera, amb sentit d'Estat, aixó si, d'Estat totalitari.

"Manuela Carmena fue una de las fundadoras del despacho de abogados laboralistas que sufrió la matanza de Atocha, es premio nacional de Derechos Humanos y cofundadora de Jueces para la Democracia; fue magistrada del Tribunal Supremo, jueza decana de Madrid y relatora de la ONU, entre otras muchas cosas. Cuando se jubiló, abrió una tienda social de ropa para niños hecha por reclusas en reinserción. Pero cuando la presentan en el debate de Telemadrid, la parte más importante de su currículum es que fue jueza y asesoró al Gobierno Vasco.
Se entiende mejor el detalle biográfico vasco que recupera la ‘imparcial’ moderadora cuando al minuto Esperanza Aguirre acusa a Carmena de llevar “abertzales en sus listas”, de preocuparse por “el sufrimiento de los etarras”, de haber excarcelado a terroristas y, por supuesto, de “despreciar a las víctimas”. Jugada en equipo: la moderadora pasa y Aguirre chuta. TeleEspe funciona así. 
La estrategia de Esperanza Aguirre en ese aberrante formato de debate electoral que ella misma impuso en Telemadrid ha sido bastante clara: embarrar aún más campo, a ver si así consigue manchar la imagen de Manuela Carmena, su principal rival en estas elecciones, y que aparece como la candidata mejor valorada en las encuestas. Esperanza Aguirre estuvo maleducada, impertinente, hipócrita y exasperante en el debate electoral. Acusó a Carmena de estar en sintonía de ETA; ese es todo su programa –que a cinco días de las elecciones sigue sin presentar: si no votas al PP, votas a ETA. La lideresa siguió la ola de una portada de El Mundo tan indigna que hasta el nuevo director del periódico –que aún no ha tomado posesión– se desvinculó de tan rastrera acusaciónRelacionar con ETA a todo aquel que no sea del PP no es una estrategia nueva de la derecha, aunque ahora ese espantajo se use contra Podemos y Ahora Madrid; antes ya lo hicieron contra “zETAp” y esa “traición a los muertos” que indignamente acusó Rajoy. Utilizar el terrorismo de forma tan sucia e inmoral, banalizar sobre ETA de esta manera, sí es un insulto a las víctimas; una verdadera traición.Lo escribí hace dos años en un artículo que, por desgracia, sigue vigente. Tú eres ETA. Yo soy ETA. Nosotros somos ETA y cualquiera que proteste es siempre ETA. Solo ellos no son ETA. En esencia, los españoles nos dividimos en dos grupos: los "ciudadanos de bien" (marca registrada) y el resto, los etarras.Solo hay algo más lamentable que este populismo de brocha gorda de Esperanza Aguirre. Que este domingo le pueda funcionar."


IGNACIO ESCOLAR - el diario.es

EL GERMÀ LLEST


No té cap importància el que pugui dir, atès qui parla és ningú, un ningú que - afortunadament - mai serà alcalde de Barcelona - tremolo nomès de pensar-ho - Aquest ens peculiar amorf i consuetudinari, etern aspirant a alcalde de Barcelona,  té un cert pintoresquisme rupestre de la dreta pija de l'eixample que fins i tot l'arriba a fer entranyable. 

Avui l'han entrevistat als mitjans: (s'han de tenir ganes tambè): 
Una periodista li ha posat en safata. Al preguntar-li què pensava del fet que C’s ha hagut d’expulsar 58 dels seus candidats des que ha començat la campanya electoral, l’alcaldable del PP ha dit que “aquestes coses passen quan s’improvisa un projecte i s’afegeixen exsocialistes, exmembres del PP o persones que provenen de grups extremistes”. Fernández ha explicat que “a casa meva ha arribat publicitat amb la foto d’Albert Rivera on no apareix cap proposta concreta sobre res. Si es canviés la foto, podria ser d’Ada Colau o de qualsevol altre. Ni apareix la paraula Barcelona”. I la candidata Mejías? “Però si no apareix ni al díptic!”.Fernández ha ironitzat sobre com pot quedar el paisatge després de la batalla: “Si a les dotze del migdia, la participació supera en un 6-7% l’anterior, algú s’espantarà” (ha dit referint-se a l’actual alcalde). Per ell, un “ensurt”, que seria una possible victòria de Colau, “convertiria el consistori en un parc temàtic. M’imagino Pisarello o Gala Pin governant…”. El candidat del Partit Popular ha dit que ell ja té la seva porra feta, però que en tres dies encara poden passar moltes coses: “Hi ha gent que encara no sap que votarà Alberto Fernández”.
I ves per on, en això té raó l'Alberto, el Consistori Barceloní pot acabar en un Parc temàtic per la diversitat de semovents bípedes que l'acabaran conformant, compte amb Batman Colau, que sel's pot colar i fer-els-hi un gol per l'escaire, però això no ho enten l'Alberto, i això que és el germà llest de la familia, o almenys el menys beneit, que l'altre el tenen de Ministre als Madriles. Gran familia aquesta la dels Fernández Díaz, hi ha que veure quan han aportat al país ambdós germans, enveja us hauria de fer a molts que us considereu tan catalans i no heu aportat ni la meitat de la meitat al país a nivell familiar.

VISIBLEMENT CANSAT


.

Visiblement cansat pels fets,
no es que em vingui molt de gust
fer balanç del que ha estat
el meu pas per ací. No em ve de gust
i em fa mandra, potser perquè
se que estic en fallida tècnica,
o en suspensió de pagaments,
- concurs de creditors en diuen ara -
Que la part de l’haver que son els greuges

pot molt més que el deure que son els fets
positius, que n’hi ha hagut també,
és evident i no es pot pas negar.
No tinc un assessor que remeni les xifres
per maquillar el resultat. Aquí no s’hi val
ni es poden fer tripijocs. Es tracte
de rendir-se comptes a un mateix
i on enganyar-se és joc d’imbècils.
Com tots he fet el que he pogut
o aixó dic per justificar-me.
Com molts, no he fet gran cosa
quedant-me a les portes del potser
o del no res. I no vull vendre’m
com una imatge irreal de mi mateix.
He fracassat, ho reconec. I que?
La llista és molt llarga, molt més
que alguns es pensen o volen reconèixer,
i no si val refugiar-se en que la vida
en si ja és un fracàs; no és cert,
n’hi ha que han sabut, que han trobat
el punt just d’equilibri entre el fracàs
- ineludible – i l’èxit a l’esforç,
a la feina ben feta, a la honestedat,
a pensar menys en un i més en els altres
a donar-se i a donar-ho, sinó tot,
el que faci falta, de manera desinteressada.
He fracassat, perquè he entès massa tard
quin era el camí pel que havia de transcórrer
la meva vida. Ara, ja és tard, no cal,
ni hi ha ja res a fer per redreçar-la.
Altres vindran a fracassar, a perdre's
el setè cel d’en Jaume Sisa, per ells doncs
aquest poema, fill del desencis tardà.
La vellesa, és l’autocrítica de la naturalesa -
---------------------------------- deia Cioran
o més aviat una venjança
..........................................diria jo,
que vistos
els mèrits contrets,
potser és el més merescut.




Francesc Puigcarbó


.

IGLESIAS i EL BÀSQUET


Pablo Iglesias en un artícle d'opinió a 'el periodico' fa una interessant i afortunada comparació de la situació del seu partit, amb un encontre de bàsquet, en els seus quatre temps. No se si s'adona el Sr.Iglesias, que a Espanya, en bàsquet acaben guanyant sempre el Madrid (PP) o el Barça (PSoE), o a l'inrevès.
Sempre dic que per entendre la política és molt més útil el bàsquet que el futbol. És lògic que el futbol generi més passions: és més freqüent veure-hi un equip feble derrotar-ne un de fort o assistir a la genialitat d'un jugador que resulta decisiva en un partit. En el futbol la sorpresa apareix amb certa freqüència. En canvi, en el bàsquet, com en la política, els marges són molt més estrets. Per això és tan important saber amb precisió la mesura de les teves forces i de les de l'adversari a l'hora de dissenyar les estratègies per guanyar.
Si mesuréssim el desenvolupament de Podem amb els temps d'un partit de bàsquet podríem dir que, en el primer quart, vam sorprendre amb un joc irreverent un adversari que ens ignorava. El nostre discurs era com aquells triples impossibles de Navarro i vam acabar la campanya de les europees amb 5 eurodiputats i 1,2 milions de vots que ningú s'esperava. Durant el segon quart els nostres adversaris van cometre l'error de subestimar-nos -¿recorden el guru Arriola dient-nos friquis?- i vam seguir anotant amb comoditat. Però en el tercer quart, les elits van donar la veu d'alarma -¿recorden el president del Banc Sabadell dient que feia falta un Podem de dretes?- i les coses van canviar. Va sortir el quintet titular de l'adversari i vam començar a sentir com es tracta els nous a la NBA: cops de colze, empentes, joc brut, insults a l'orella –la portada d'ahir d'El Mundo és un bon exemple d'aquest tipus de joc- i els àrbitres sense voler veure res, alhora que se'ns començaven a notar el cansament i els nervis.
No obstant, hem començat el quart definitiu recuperant el nostre joc. Els mitjans reconeixen que “hem tornat” (encara que només ells pensessin que ens en havíem anat), i segons avança aquesta campanya se'ns veu més còmodes i segurs. No només omplim els mítings, a més situem bé els missatges i estem col·locant els adversaris en el lloc que ens convé. De fet, és molt possible que aquesta campanya ens quedi curta i sigui només el preàmbul de la decisiva a les generals.

El diumenge a la nit es veurà com ha anat el quart temps del seu partit.... Podran? 


NO CAL CREMAR CIUTATS


Cap escut va esquinçar el cel de la tarda, no hi va haver ciutats cremant. Cap exèrcit va irrompre en les ribes on moriríem. Cap dictador va ser coronat. Em vaig despertar després d'una nit tranquil·la, no vaig sentir cap so. Els lladres van irrompre en la foscor i van portar la ruïna a la meva ciutat. Van destruir les nostres famílies, les nostres fàbriques i ens van treure de les nostres llars...

Bruce Springsteen (Death To My Hometown)

QUANT MENYS POSSIBLE


Fins ara, fa ja temps que em limito a votar en blanc, de fet, des del pacte del Majestic, amb lleugeres i decebedores incursions a ERC, i, a partir de diumenge i successius, ni això, n'hi penso anar-hi, em sento incapaç de votar a ningú, potser perqué és ningú qui es presenta, i fer-ho en blan no serveix per res. Tots menteixen i l'ùnic que pretenen és tocar poder per tenir poder i tocar caler, i ara a més a més, el que faltaba, les monges al poder, la Caram i la Forcades i.... la Colau. I ho sento, pero no cola, cadascú a lo seu que per això la Caram i la Forcades es varen casar amb Déu, i la Colau amb Batman. 
Tot plegat, és un esperpent fastigós que fins i tot molesta, i molesta profundament. Que no comptin amb mi, i que no es preocupin, no n'espero res de cap d'ells, llevat que em robin quan menys possible sia. Amén. I és que a mi la que em va, és la Cifu... què, a més a més és motera, però no la puc votar.

SENTIT COMÚ


No sovinteja, ja se sol dir d'ell que és el menys comù dels sentits, però és molt important; estic parlant del sentit comú, d'allò que realment ens diferencia de la resta d'animals. No sovinteja com deia, massa prejudicis i imposicions diverses no el deixen actuar, sobretot quan hi ha alguna religió pel mig, i encara que en molts casos sigui prioritari. Sentit comú, o, sentit de la responsabilitat vers l'altre. I és què, a vegades com en un miratge, el sentit comú passa per davant de religions i convencions i actua, afortunadament, i això si que ens diferencia dels altres animals que deambulen per aquest petit planeta.

DEMOCRAZIA?

#ResistGasteiz on Twitter: "Lo han tenido en la fuente tragando agua largo tiempo. Está grabado y localizados sus números de placa

La policia basca ha trencat avui a migdia a Vitòria la muralla humana que pretenia impedir la detenció de tres joves de Segi. La intervenció ha començat a primera hora del matí: els agents han anat traient, un per un, els centenars de manifestants que s'aplegaven a la plaça de la Virgen Blanca de Vitòria. Finalment, després d'emplear la força i la violència durant tres hores els agents de l'Ertzaintza han aconseguit detenir els tres activistes: Aiala Zaldibar, Igarki Robles i Ibon Esteban. En aquest vídeo difós per Argia i Vilaweb, es pot veure la violència amb què ha actuat la policia en el moment en què han identificat Igarki Robles:

   
Tot és violència, i només veig una banda armada, l'ertzantza, que pega indiscriminadament a gent desarmada i indefensa, No sé si Zaldibar, Robles i Esteban són culpables o innocents, - SEGI es va dissoldre fa temps - que no és de fiar l'Audiència Nacional - que li ho diguin sinó a Otegi -, però si sé qui són culpables d'actuar amb violència extrema contra ciutadans pacífics i desarmats. Aixó és la democracia que tenim o millor dit, patim.

Resumint, segons expliquen fonts ben informades, estan acusats de pertànyer a ETA. Des que ETA va cessar la seva activitat el govern està descol·locat, sense un enemic que posar-se a les seves policials gargamelles acusa el primer que es creui en el seu totalitari camí. Com bé va dir Max Stirner: «La violència, quan està administrada per l'Estat es diu Dret, i quan està administrada per l'individu es diu delicte.»


aixó tambè és violència.

LA NOSTRA DERROTA


Molts s'han preguntat com polítics del bàndol arrasat per la dictadura xilena van acabar demanant-li plata al gendre de Pinochet. Aquí el periodista i escriptor Sergio Marras, director adjunt de la Revista APSI en els anys 80, acusa al periodisme xilè d'una malaltia semblant: la d'una generació derrotada que va perdre els ànims, va assumir els valors de l'enemic i es va conformar amb fer peu en la mediocritat intel·lectual i vital.

"Fa una mica més de 40 anys, els de la meva generació pensàvem ingènuament que el món podia ser més just, més solidari i més lliure, però sobretot que la vida podia tenir una mica més de sentit.

Els finals dels anys 60 havien estat pletòrics, ens disgustava l'individualista, el discriminatori, l'estrictament monetari, el lleig, el car. Tant crèiem que -al dir dels Iracunds- el món estava canviant i canviaria molt més, que la vida mateixa se'ns escapava entre els dits sense adonar-nos-en. No només no vam saber llegir la realitat del que succeïa al món, sinó que ens vàrem empassar immenses rodes de carreta.

Quan va arribar el cop d'Estat intentarem enfrontar-nos, d'una manera o altra, als enemics dels nostres somnis. Però vam ser rotundament derrotats i encara no coneixem plenament la magnitud d'aquest fracàs. Potser hauran de passar cent anys abans de conèixer la seva veritable dimensió.

No només segueixen manant els que, fonamentalment, van provocar la tragèdia, sinó que, i el pitjor, bona part de nosaltres ha assumit els seus valors i metes. La mida i duresa d'aquest daltabaix ens va transformar en una generació insípida, pusil·lànime, que, per sobreviure amb engrunes de poder i de treball, ha dissimulat la seva frustració a punta de victòries purament morals o circumstancials.

És veritat que com a país hem crescut, que hi ha més diners, millors infraestructures, més possibilitats per al desenvolupament artístic i esportiu. Com a generació, vam aprendre a governar. Però també aquests llorers ens van fer oblidar que els èxits són per fer alguna cosa amb ells; que l'acumulació per l'acumulació no porta més que a quedar-se sense aire per viure, que el poder només per als nostres objectius personals intoxica fins a matar. Tanta dissimulació ha fet que ja no trobem noves maneres de mirar-nos ni de mirar. Som els mateixos de sempre, alguns una mica més rics, la majoria més pobres intentant semblar rics. Tots ficats dins d'una gran mediocritat intel·lectual i vital.

El periodisme que fem i consumim és un altre senyal del mateix.

Quan va guanyar el NO, els que treballàvem en les revistes i diaris d'oposició pensem que sobreviuríem. Uns pocs mitjans havien fet el millor periodisme de tots els temps a Xile, el més investigat, el millor escrit, el més valent. Però era difícil sortir de l'úter de la cooperació internacional i mantenir-se independents si es pretenia que ens regíssim immediatament per un mercat tremendament imperfecte. I, el pitjor, el mateix primer Govern democràtic va decidir limitar la seva ajuda als mitjans que es van enfrontar a la dictadura, situació en la que van influir en gran manera persones de les altes esferes polítiques de llavors que, ingènua o mesquinament, van afirmar que el mercat regularia la informació correctament i definiria quins mitjans podien o no seguir existint.

Va resultar que els actors d'aquest mercat van decidir no posar anuncis en aquests mitjans tot i que venien molt més que aquells on sí en posaven. El resultat va ser la mort lenta de cadascuna de les revistes i diaris d'oposició a la dictadura, ofegats pels deutes i la falta de liquiditat.

En veure avui la situació del periodisme xilè, no puc deixar de pensar que gran part de la responsabilitat que les revistes i diaris d'oposició a la dictadura hagin hagut de tancar, i que la televisió hagi acabat com està, es va deure a l'activa participació, o omissió, de polítics a qui els mitjans de llavors vam donar ple suport -i en alguns casos ajudes logístiques durant anys- i que una vegada en democràcia van témer que la crítica s'exercís sobre ells i sobre aquells amb els que havien pactat el silenci . El periodisme xilè, en el llarg termini, es va arruïnar molt més amb l'arribada de la democràcia que amb la dictadura de Pinochet.

Així, en els noranta, la majoria de nosaltres va haver de transformar-se en relacionadors públics, "comunicadors estratègics" o venedors del que fos. Els menys van anar a treballar als grans mitjans en posicions subalternes. Molt pocs van poder, a través d'alguns llibres, pàgines web, ràdios o grups de recerca, fer periodisme que indagués i informés. Però els grans mitjans, inclosa la TV pública, li van donar l'esquena al periodisme investigador promovent un periodisme burocràtic i buit.

I a ningú, en els successius governs que van seguir, li va importar massa.

Avui tenim un dels pitjors periodismes de la nostra llengua. El periodisme està només per entretenir i distreure; o defensar i difondre causes extra periodístiques. Ningú assumeix que per complir la nostra fantasia de ser algun dia "desenvolupats" i "moderns" hem de tenir un periodisme que no només doni expressió a tothom sinó que, per sobretot, informe, analitzi, posi en tensió el conegut i obri horitzons a la gent comuna.

Quan li van donar el premi Cervantes a Nicanor Parra, en 2012, cap noticiari de TV xilè va portar la notícia en titulars, i alguns tot just la van esmentar de passada. En tots els casos, van emetre la nota després d'incendis, xocs i assalts menors que van mostrar com notícies. Cap canal va fer un reportatge especial sobre el significat del Premi. Alhora, la gran majoria dels mitjans espanyols, així com bona part de les estacions de TV d'Amèrica Llatina, el va dur en portada i titulars. A Madrid es va posar un documental al carrer.

Preguntat al respecte, un editor d'un canal xilè important es va justificar: "És que Parra no ven". Què ens passa als periodistes i editors de notícies xilens? ¿El nostre grau de desídia i idiotesa està arribant a nivells tan perillosos?

Les pautes informatives de la TV, les que més incideixen en els ciutadans, estan abocades a competir pel rating on line -prohibit en tots els països seriosos del món- sense la més mínima preocupació de comunicar el rellevant. En un país en què el 85% de la gent veu els noticiaris de TV, si el 53% de la informació emesa en ells es concentra en esports, crònica vermella i tragèdies naturals tenim un problema. Més encara si la resta de la informació emesa és bàsicament sobre política local. Sens dubte, hi ha valuoses excepcions. Però pesen molt poc i això ens hauria de preocupar, perquè les properes generacions de xilens seran filles del trivial.

Recordem que, a partir de l'arribada de la democràcia, no només els mitjans escrits opositors a la dictadura es van veure obligats a tancar; també es va privatitzar la TV universitària, es va deixar sense finançament a la pública i es van llicenciar nous canals privats que han seguit la lògica comercial més miop, perquè no sempre ho comercial és sinònim de mediocritat i facilisme, com ho demostren excel·lents estacions de TV comercials europees i nord-americanes.

Com a periodistes, no hem crescut. Més aviat hem estat aclaparats, alienats. Moltes vegades, intel·lectualment segrestats.

Canviar això, lògicament, no està sol en mans dels periodistes sinó també dels amos dels mitjans, que a Xile són, al mateix temps, amos de gairebé tot, i per tant els seus interessos en ells són fonamentalment comercials i polítics. A vegades penso (¿ingènuament?) Que apareixeran moderns empresaris de la premsa i s'adonaran que sense informació qualsevol possibilitat de desenvolupar el país de debò s'estavellarà amb una població beneita i submisa que, al contrari del que es podria pensar, no servirà perquè Xile tingui empreses pioneres en alguna cosa més que vendre peix, vi, coure i fruites. Serà possible? No tenim un empresariat especialment avançat i, en general, és poc il·lustrat. Pocs països el tenen, però on els hi ha són una força de desenvolupament imparable.

Els periodistes hauríem de pressionar per arribar a algun acord amb ells perquè realment es pugui portar el món a Xile, amb independència, com en els països veritablement rics, no només de diners. Convèncer-los que no hi ha modernitat sòlida sense una premsa independent, diversa i lliure.

Però ¿no serà també que els periodistes ens hem convençut que estem fent bon periodisme? Em temo que alguna cosa d'això hi ha. He escoltat editors de noticiaris de TV dir que els seus informatius estan a l'altura dels millors del món, quan només cal veure què emeten sobre notícies internacionals, científiques i culturals per saber que no és així. En lloc d'entendre la interdependència global, la nostra visió continua sent illenca. ¿No és important per a un xilè saber què passa al món? Si una transnacional té pèrdues brutals en un mercat i guanys extraordinaris al nostre país, ¿no val la pena preguntar-se per les causes? L'èxit d'un cineasta xilè en un festival estranger, ¿no il·lusionarà a centenars de joves artistes?

Les notícies internacionals, quan tenen cabuda, generalment són notícies d'agència sense cap processament propi; o anècdotes més o menys divertides o tràgiques: un mico que és boxejador a Pennsylvania, un xoc de trens a Birmània o una inundació a Bangla Desh. També serveix si apareix un xilè en territori estranger, encara que sigui rebesnét d'un xilè o ho hagi estat en una altra vida. I si no els agrada, que vegin el cable, amenacen bona part dels nostres editors. Així que no poden pagar queden sotmesos a una política ximpleta que no els deixarà tenir una visió àmplia i creativa del món, transformant la TV oberta, a poc a poc, en un altre factor de desigualtat d'oportunitats. No ens podem queixar que la gran majoria dels nostres joves surtin del col·legi pràcticament analfabets, sense visions que els omplin de curiositat i els impulsin a menjar-se el món.

Aquest problema no és de l'esquerra ni de la dreta. És un problema de mediocritat i endormiscament general: la mirada a curt termini de l'audiència, que ha contaminat a molts periodistes i editors amb la mirada exclusivament comercial i política dels amos dels mitjans, o amb la de l'interès electoral i personal que mostren els actors polítics.

El periodisme, en comptes de ser una finestra oberta per airejar la societat, per a debatre a fons, s'ha transformat en el validador del seu tancament i ofec.

Moltes vegades els xilens ens veiem com els campions de la innovació, però no estem disposats a assumir massa riscos. I si bé ens encanta la originalitat i la renovació, ràpidament repetim comportaments que s'assemblen molt als més conservadors que alguna vegada rebutgem.

Els de llavors som els de sempre.

Així hem acabat aturant-nos a la vora de la novetat i del futur, donant voltes i voltes i corrent en cercles, sense atrevir-nos a prendre una direcció clara. Uns atordits, altres cínics. En aquests últims anys es veu que podríem estar apropant-nos a un punt d'inflexió en el qual, per fi, ha aparegut una nova generació que no s'empassarà tan fàcilment rodes de carreta. L'espai de la Política i del Periodisme s'ha buidat i no ha estat ocupat per ningú. És la nostra responsabilitat no seguir sent informats a través de fotocòpies de fotocòpies reflectides en un mirall fotocopiat. Només així potser podrem escurçar i, algun dia superar, la magnitud de la nostra derrota.

Nota: Si canviem Xile per Espanya i algunes referencies locals, l'article de Sergio Marras, podria ser fil per randasignat per un periodista espanyol.

"La magnitud de la nostra derrota", de Sergio Marras - a The Clinic, 15 maig 2015 - Nota de The Clinic: Aquest article està basat en passatges del seu llibre Memòries d'un testimoni involuntari (1973-1990), publicat per Editorial Catalonia. - del blog DESCONTEXTO

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO