· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

EL TEMPS DE LES COSES PETITES

Els homínids ens hem inventat una mesura teòrica del temps que ens la creiem fil per randa, i fins i tot li donem valor real. Quanta gent desitjava que s'acabés l'any 2013 i comencés el nou any com si alguna cosa hagués de canviar d'un 31 de Desembre... a un 1 de gener, malgrat saber que tot seguirà igual o pitjor. 
EL temps es molt dificil d'administrar, o en sobra o en falta, però difícilment sabem trobar la seva justa mesura. Tal com va el missaire Ministre de l'Interior, potser l'1 de gener de 2015 ens prohibiran els sentiments i les emocions adduint costen temps i diners a la Seguretat Social i són causa de baix rendiment laboral. Sempre per el nostre bé, clar. I nosaltres que ja hem abandonat la resistència, el deixarem fer resignats, i que reguli la nostra privacitat i el nostre temps. 


Però hi ha un altre temps, una altra mesura, el temps de les coses petites, més difícil de controlar i també d'usar, ho pensava l'altre dia al port d'Arrecife veient a aquests senyors jugant tranquil·lament com si el temps s'hagués aturat, una partida de dòmino; al seu costat uns nens es llençaven des del 'malecón' a l'aigua. Per uns moments - tornem al temps - em vaig transportar al 'malecón' de l'Havana, l'escena era gairebé igual, però amb menys negrets i sense música de fons de 'son' cubà.

LA VERITABLE HISTÒRIA OCULTA DE GAZA




Considerat com un dels millors experts occidentals en el món islàmic, Robert Fisk ha estat responsable de la divulgació de les massacres de la guerra civil algeriana, dels assassinats massius de Saddam Hussein, de les represàlies israelianes a la Intifada palestina i de les repercussions de les activitats(bèl·liques... i polítiques) del govern dels Estats Units a l'Afganistan i a l'Iraq. Ha entrevistat en profunditat (i és dels pocs periodistes occidentals i fins i tot del món) a Osama bin Laden, el cap d'Al-Qaida, protagonista de sagnants atemptats arreu del món (entre els més coneguts, a Nova York, l'11 de setembre del 2001 i a Madrid, l'11 de març del 2004). Fisk ha defensat sempre la causa palestina, prenent posició per la pau a l'Orient Mitjà i l'entesa entre els països de la zona, fins i tot Israel. Per això ha estat molt discutit tant per companys de la premsa com per part de gairebé tots els governs implicats en el conflicte de l'Orient Mitjà.

En aquestes declaracions a the Independent: "La verdadera historia oculta de Gaza que los israelíes no están contando esta semana", rebla en el clau del problema a Gaza: Ni coets de Hamás ni amenaça yihadista global: la clau es la possessió de la terra palestina.

"OK, así pues hasta esta tarde [al 9 de julio de 2014] el balance... de dos jornadas de intercambio letal se eleva a 40-0 a favor de Israel [Nota Dscntxt: al 16 de julio las cifras se elevaban a 205 palestinos muertos más cuatro niños que jugaban a futbol en la playa ametrallados por una patrullera israelí]. Veamos ahora la historia de Gaza que no oirá contar a nadie en las próximas horas.

Se trata de la tierra. Los israelíes de Sderot sufren el fuego de cohetes lanzados por los palestinos de Gaza y ahora los palestinos están recibiendo su merecido. Claro. Pero, un momento: ¿cómo es que todos esos palestinos —millón y medio en total— han acabado hacinados en Gaza? Bueno, pues resulta que sus familias vivieron una vez en lo que ahora se llama Israel. Y que fueron expulsados —o huyeron para salvar la vida— cuando se creó el Estado de Israel.

Y resulta también que —se aconseja aquí tomar aire con una profunda inspiración— las personas que vivían en Sderot a principios de 1948 no eran israelíes sino árabes palestinos. Su aldea se llamaba Huj. Tampoco eran enemigos de Israel. Dos años antes, esos mismos árabes habían escondido del ejército británico a combatientes de la Haganah judía. Sin embargo, cuando el 31 de mayo de 1948 el ejército israelí se plantó en Huj expulsó a todos los habitantes árabes de la población, ¡a la Franja de Gaza! Y se convirtieron en refugiados. David Ben Gurion (el primer Primer Ministro de Israel) lo llamó una "acción injusta e injustificada". Una pena. A los palestinos de Huj nunca se les permitió regresar a sus hogares.

Y hoy, más de 6.000 descendientes de los palestinos de Huj —ahora Sederot— viven en la misérrima Gaza entre los "terroristas" que Israel proclama querer destruir y que disparan cohetes contra lo que otrora fue Huj. Interesante historia.

Y lo mismo cabe decir por lo que respecta al derecho de autodefensa de Israel. Lo hemos vuelto a oír hoy mismo. ¿Qué pasaría si los ciudadanos de Londres fueran bombardeados como lo son los ciudadanos israelíes? ¿Acaso no devolverían el golpe? Bueno, sí, pero los británicos no tenemos a más de un millón de antiguos habitantes del Reino Unido encerrados en campos de refugiados en unos pocos kilómetros cuadrados alrededor de Hastings.

La última vez que se utilizó este argumento falaz fue en 2008, cuando Israel invadió Gaza y mató al menos a 1.100 palestinos (tipo de cambio: 1.100 contra 13). ¿Qué pasaría si a Dublín la atacaran con cohetes?, preguntó entonces el embajador de Israel. Ahora bien, en la década de 1970 la ciudad británica de Crossmaglen, en Irlanda del Norte, sufrió el ataque de cohetes lanzados desde la República de Irlanda pero no por ello la RAF se vengó bombardeando Dublín y matando a mujeres y niños irlandeses. En Canadá, en 2008, los partidarios de Israel blandieron el mismo argumento falaz. ¿Qué pasaría si a la gente de Vancouver o Toronto o Montreal la atacasen con cohetes disparados desde sus propios suburbios? ¿Cómo se sentirían? Sin embargo, los canadienses no han empujado a campos de refugiados a los habitantes originales del territorio canadiense.

Y ahora vámonos a Cisjordania. Al principio Benjamin Netanyahu dijo que no podía hablar con el "Presidente" palestino Mahmoud Abbas porque no representaba también a Hamas. Luego, cuando Abbas formó un gobierno de unidad [con Hamas], Netanyahu dijo que no podía hablar con Abbas porque se había aliado con la "terrorista" Hamas. Ahora dice que sólo se puede hablar con Abbas si rompe con Hamas, aunque si lo hace dejará de representar a Hamas.

Mientras tanto, el gran filósofo israelí de izquierdas Uri Avnery —90 años de edad y por fortuna tan recio como siempre—, ha llamado la atención sobre la última obsesión de su país: el peligro de que Isis lance un asalto hacia el oeste desde su “califato” sirio-irakí y llegue hasta la ribera oriental del río Jordán.

"Y Netanyahu dijo", según Avnery, que "si no son detenidos por una guarnición israelí permanente estacionada allí (en el río Jordán), llegarán hasta las mismas puertas de Tel Aviv". La verdad, por supuesto, es que la aviación israelí aplastaría a Isis en el mismo instante en que osara cruzar la frontera con Jordania desde Irak o Siria.

La importancia de eso, sin embargo, es que si Israel mantiene su ejército en el Jordán (para proteger a Israel de Isis), un futuro Estado "Palestino" no tendrá fronteras y será un enclave dentro de Israel rodeado por todas partes por territorio controlado por los israelíes.

"Igual que un bantustán sudafricano", dice Avnery. En otras palabras, jamás existirá un Estado palestino "viable". Después de todo, ¿acaso no es Isis lo mismo que Hamas? Por supuesto que no.

Pero no es eso lo que le oímos decir a Mark Regev, portavoz de Netanyahu. No, lo que le dijo a Al Jazeera fue que Hamas era "una organización terrorista extremista no muy diferente de Isis en Irak, Hezbollah en el Líbano, Boko Haram ..." Basura. Hezbolá es una milicia chií que en Siria combate a muerte contra los musulmanes sunitas de Isis. Y Boko Haram —a miles de kilómetros de Israel— no es una amenaza para Tel Aviv.

Pero usted ya ha captado el concepto. Los palestinos de Gaza —y, por favor, olviden para siempre a los 6.000 palestinos cuyas familias son oriundas de Sederot— están aliados con las decenas de miles de islamistas que amenazan a Maliki en Bagdad, a Assad de Damasco o al presidente Goodluck Jonathan en Abuja. Más interesante aún: si Isis se dirige hacia las lindes de Cisjordania, ¿por qué el gobierno israelí sigue construyendo allí colonias para los civiles israelíes de forma ilegal y en tierras árabes?

Todo esto no tiene que ver solamente con el vil asesinato de tres israelíes en la Cisjordania ocupada o con el vil asesinato de un palestino en la Jerusalén Este ocupada. Tampoco con la detención de numerosos militantes y políticos de Hamas en Cisjordania. Tampoco con los cohetes. Como de costumbre, el meollo del asunto es la tierra."


a The Independent, 9 de juliol 2014
del blog: descontexto.

UN MANIFEST INOPORTÚ I OPORTUNISTA


Un manifiesto oportuno - No se trata de un texto españolista, sino a favor de la Constitución...

"Bregado como está uno, por razones de edad y de carácter, en batallas abruptas, he tenido que releerme el Manifiesto titulado “De los libres e iguales” para ver en qué había... metido la pata al firmarlo. Porque han comenzado a lloverme piedras sobre la cabeza.

Y tengo que reconocer que me he reafirmado. Es un manifiesto impecable desde el punto de vista democrático, y pienso que necesario para romper una cierta actitud de tolerancia hacia posiciones que son intolerables.

Empecemos con lo de vivir una situación crítica. Lo es. Basta con leer los periódicos, sobre todo los que se editan en Cataluña, y con pasearse un rato por el Empordà, pero también por las Ramblas de Barcelona, para comprobar que la situación es insostenible, para ver que el avance del secesionismo tiene caracteres de tsunami.

Esto en sí mismo podría no ser grave. Pero lo es, porque el movimiento secesionista catalán es profundamente antidemocrático, es xenófobo y puede afectar gravemente al sistema de convivencia creado con fortuna en 1978 con un enorme consenso y un gigantesco éxito.

¿A qué nos enfrentamos? Bueno, si uno no es lerdo del todo, a un plan minuciosamente desarrollado de construcción de una sociedad distinta en una parte del actual territorio español cuya referencia esencial es la de no ser española. Un argumento que es ciertamente pobre, pero que es además ofensivo. Desde los aledaños de las instituciones democráticas catalanas, es decir, de la Generalitat y del Parlament (en este caso con disensiones) nos llegan mensajes diarios sobre cómo debería ser un ejército catalán (no es broma) para proteger al país de las posibles agresiones de España o de Francia, o para intervenir militarmente en el océano Indico. Nos llega que los ciudadanos de esa futura República aún fantasma deberán tener la doble nacionalidad (sin contrapartidas, claro), o que el castellano, aunque no sea lengua vehicular en las aulas, se mantendrá como lengua de uso. Por supuesto, fórmulas para atenuar el impacto de la salida de Europa, de adopción del euro como moneda.

Y leemos todos los días que se va a celebrar una consulta que se reconoce ilegal, anticonstitucional, y que si el Estado español lo acepta, bien; y si no, pues se proclamará igualmente.

En esos términos está la cosa. En la calle, desde luego, el ambiente no es amable con todo aquello que tenga que ver con lo español. Y hay quien aventura que se producirán hechos violentos si la cuestión de la consulta exigida por los nacionalistas no se atiende.

Todo ello en un ambiente político que trata a la Constitución como algo que se puede reformar sin que haya una auténtica consulta precedida de un auténtico debate, que se produzcan en todo el territorio, con la participación de todos los ciudadanos. Me cuento entre los que no se ahorraron críticas al cambio de Constitución que se produjo en torno al asunto del déficit. Bueno, pues esta vez tampoco acepto que se vaya a hacer por las malas. Ni Merkel ni Mas van a cambiar mi posición en contra de que el texto pueda ser alterado sin el debate y el voto, por este orden.

El texto del Manifiesto no es un texto españolista. Es un texto a favor de la Constitución, o sea, a favor de que se cumpla la ley.

Y tiene un defecto pequeño, desde mi punto de vista, que es el de no haber enumerado de forma explícita a formaciones como Izquierda Unida, donde me consta que hay muchos partidarios de lo que se dice en el manifiesto.

Y un defecto gigantesco que es su principal virtud: no se anda con zarandajas, ni paños calientes. Este no es un problema de españoles afrentados. Es un problema de ciudadanos que viven en un país democrático que están siendo afrentados por una potente tendencia política e ideológica, que es el nacionalismo catalán, que no son los catalanes, como a ellos les gusta llamarse, ocupando todo el espacio ciudadano.

El manifiesto nos sirve también a muchos ciudadanos que queremos ser libres e iguales y que planteamos, por ejemplo, que cuando se comience un inevitable debate sobre la Constitución, podamos discutir si han de seguir existiendo los Fueros navarros (aceptados por Franco) y los vascos (restituidos por la democracia) que convierten a España en una sociedad partida por la injusticia fiscal.

El manifiesto no deja a los ciudadanos “razonables” huérfanos. Porque no es simétrico al envite de los secesionistas, no entra en la competencia de nacionalismos. Entra, y a degüello, en la competencia entre quienes desean establecer diferencias entre unos y otros por razones de pertenencia. De ahí a inventarse judíos no hay demasiado trecho.

El manifiesto habla claro contra la discriminación, contra la amenaza de una sociedad uniforme, contra esa mentira de la Arcadia feliz en la que no habrá inflación ni diferencias sociales (por decir un par de cosas) gracias a que se autogobernará bajo el confortable cobijo de una bandera estelada.

Con sus tiempos adecuados, hagamos una nueva Constitución, si así lo desean los ciudadanos, en la que podamos ser libres e iguales." elpais.es

Jorge M. Reverte es escriptor i 'lerdo del todo', nomès que no ho sap. Aquest senyor no ha entès res, lo qual no deixa de ser preocupant, a no ser que quan es refereix a la xenofòbia que detecta passejant per les rambles sigui degut al gran nombre de guiris i estàtues humanes que hi ha, i a l'Empordà (on dubto hagi estat mai) als pixapins que tot ho ermmerden.

Preocupen aquests intel·lectuals espanyols que han reaccionat tard i malament, i fan bona - malauradament la frase de Joan Fuster: M'odien, i aixó no té importància, però m'obliguen a odiar-los, i aixó si que en té. 
I aquí no es tracte ni de que ens odíin ni d'odiar, simplement es demana un mínim d'enteniment, de comprensió del desig d'un poble, però, aquests intel·lectuals de butxaca, com Jean Pasul Sartre al seu dia, no han entés res i mentre cofois es miren el melic, desbarren impunement i disparen contra el ninot de sempre que és Catalunya. Són tan ignorants que fins i tot fa vergonya aliena.


FUGIM DE LA CATÀSTROFE

No correm cap a la mort; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'un altre por que es remunta al nostre primer moment. Ens repugna, és veritat, considerar el... naixement una calamitat: per ventura no ens han inculcat que es tracta del suprem bé i que el pitjor se situa al final, i no al principi de la nostra carrera? No obstant això, el mal, el veritable mal, està darrere, i no davant nostre. El que Crist se li va escapar, Buda ho ha comprès: «Si tres coses no existissin en el món, oh deixebles, el Perfecte no apareixeria al món...» I abans que la vellesa i que la mort, situa el naixement, font de totes les desgràcies i de tots els desastres.

E.M.CIORAN

EN EL NOM DEL PARE


Vint-i-tres anys de mandat, una vida austera - diuen -. Tot per el país - diu -, una jubilació tranquil·la i el cap molt clar, conferències i xerrades i acudits dignes de Joan Capri. Llums i ombres però en conjunt un bagatge positiu (segons ell) d'aquest període de... Govern de Jordi Pujol i Soley. Enrere queda el peix al cove i altres pactes, un concert econòmic no demanat, encerts i errades en molt de temps de gestió d'un país, però sempre dins d'una aparentment absoluta honestedat.
La vida del nostre homes és - diuen - molt austera, però en nom seu, en el nom del pare, els fills no han estat a l'alçada, problemes amb la ITV i altres han conduït a l'hereu, l'Oriol a la renuncia de tots els seus càrrecs polítics (ja vaig avisar fa un parell d'anys que era un cadàver polític); el seu germà Jordi amb bosses amunt i avall cap Andorra i Suïssa i esportius a tot ritme, i segons explicava fa uns dies el diari el Mundo (i ningú de la familia ho ha desmentit), la senyora Marta Ferrusola i fills també anaren el 2010 a Suïssa a portar dinerons, uns tres milions d'euros de res - diuen els del digital madrileny -.
En el nom del pare, sempre presumptament, s'han comes moltes malvestats, la mare també (sembla) i ningú de la família desmenteix res, Camargue inclosa. Dempeus sota la bròfega tempesta, país fatal, país aimat, brama el pare mentre li falten dits per tapar tots els forats que ha aparegut en el seu vaixell. 
Entenc que no és aquest el final que ell s'esperava de la seva carrera política, però els fets són els fets, i encara que siguin presumptes, comença a haver-hi massa evidències evidents de que massa coses no s'han fet bé.
S'ha de dir però i és important remarcar-ho, que tots aquest fets s'han fet pel bé del país, tot per Catalunya! faltaria més.
I sap greu, el pare ha estat un home realment auster, i amb més o menys encert, durant tots aquests anys ha treballat i ha fet país i pel país aparentment tot el que ha pogut, a la seva manera, però ha fet, més no ha servit de res tota la seva trajectòria, tot el seu llegat ha queda tacat, esborronat per les malvestats que els fills han fet en el seu nom, en el nom del pare, (del que tan se n'omplien la boca)...., amb la seva connivència... o no!; el temps ho dirà.

PALESTINA: LA CARA DE L'INSTANT

Sempre respectuosos de les tradicions, els sionistes han volgut ensenyar al món com va ser l'èxode de la tribu d'Israel pel desert. Aquesta vegada els palestins el protagonitzen fugint en massa de les seves llars mentre l'exèrcit israelià es reserva el paper de plaga caient a ferro i... foc des del cel.  L'espectacle és tan impressionant que centenars d'israelians han sortit a gaudir com el que va a veure focs artificials: aquí hi ha la foto del periodista danès Allan Sorensen amb una multitud de colons asseguts en un turó de Sderot per muntar un cinema d'estiu i aplaudir la pluja de míssils sobre la franja de Gaza. En primer pla, a baix, a l'esquerra, una jove somrient fa l'ullet i aixeca el polze en un obscè gest de goig i de triomf. És la cara de l'instant, de la obscenitat i l'horror.

Dels milers de fotos amb que la premsa occidental ha intentat dissimular aquesta matança, cap és tan reveladora, tan subtil, precisa i miserable. Més enllà dels nens rebentats, de les llars esventrades, la carn oberta en dos i els centenars de famílies desfetes, aquest improvisat cine d'estiu fet d'explosions i sang en directe exhibeix tota la baixesa i la immundícia criminal de l'Estat israelià, així com la dels corifeus que qualifiquen aquesta massacre com "una escalada de violència en l'interminable conflicte de l'Orient Mitjà" i fins i tot, ja en pla regals de noces, "com un intercanvi de coets". Ja fa molts anys que a aquest mal anomenat conflicte li van caure les caretes (la careta de la religió, de la raça, i fins i tot les de la rancúnia i les de l'odi) per mostrar-se al món tal com és, en obscenitat plena i impune: un lladronici flagrant, una violació periòdica i constant del dret internacional, una hecatombe disfressada de matrimoni a la força.

Com diu el doctor Norman Filkenstein, jueu novaiorquès i un dels més ferms i assenyats opositors a la infame política exterior d'Israel, no cal remuntar-se al Gènesi per explicar en dues paraules les arrels de l'enfrontament: robatori i ocupació. En un vídeo justament cèlebre, Filkenstein respon a una jove hebrea que intenta emmordassar-lo amb el record de l'Holocaust: precisament perquè els seus pares van combatre en l'aixecament del gueto de Varsòvia, perquè molts dels seus familiars van acabar en els forns de Auschwtiz, precisament per respecte a seva memòria, cal estar amb les víctimes. És a dir, amb Palestina. "No hi ha res més intolerable que utilitzar la monstruositat de l'Holocaust per justificar la barbàrie que Israel comet avui en dia-diu Filkenstein a la sionista ploranera-, i si tinguessis un cor dins teu, ara estaries plorant la tragèdia del poble palestí".




Les cancerígenes fronteres de l'Estat d'Israel, que creixen any rere any, apropiant-se de terres i recursos segons va augmentant l'avarícia i el nombre de colons, i la injustícia d'una població civil sotmesa a abusos constants, a tortures, interrogatoris i brutalitats sense conte, recorden els temps en què els jueus eren humiliats, tancats, perseguits i finalment expulsats de les seves llars i llançats al desterrament. De fet, la resposta israeliana de bombardejar la franja de Gaza en represàlia per l'assassinat de tres nens innocents recorda irònicament l'Europa dels pogroms, l'incendi dels calls quan un nen cristià desapareixia i s'atribuïa la seva mort als perversos ritus hebreus. Llavors es deia que els jueus eren poc menys que animals capaços de menjar-se als nens vius; avui els sionistes acèrrims ens asseguren que els terroristes d'Hamàs són tan despietats com per utilitzar els seus fills com a màrtirs. Tan salvatges i inhumans que els obliguen a matar-los des del cel ia celebrar cada mort amb vi blanc del Golan.

David Torres - publico.es
vist al bloc: Arrezafe

ART EFÍMER




Anant des de Pocillos on estem a l'hotel, camí de Puerto del Carmen, a Tías que és el poble del mig i d'on són tots els taxis de la zona, hi ha una barana plena de candaus com les dels ponts de Paris o Roma, és en certa... manera art efímer com el temps que deu durar l'amor dels qui han penjat els candaus. 
 


De la mateixa manera, algú s'ha entretingut ha crear petites escultures amb pedres, n'hi ha diversos llocs, lo qual vol dir que no és casual sinó causal, i és també efímer, art efímer en aquest cas, no exempt de bellesa.

A Gog, la novel·la de Giovanni Papini, un escultor feia la màxima expressió en art fugisser: escultures de fum, i això que és ficció, l'artista Berndnaut Smilde en el seu projecte 'Nimbus' ho ha dut a la realitat i fa com l'arquitecte de Gog, escultures de fum, com podreu veure en aquest vídeo que us enllaço i del que en vaig parlar fa un temps en aquest mateix bloc. 

Fins i tot en l'art efímer, la realitat supera a la ficció.

LA POLS INTEL·LIGENT

Un diminut eixam de sensors movent-se per el teu interior per revisar el teu estat de salut, recorrent les collites a la recerca de paràsits i plagues, recopilant informació en el camp de batalla, disseminant-se pel formigó d'un pont per detectar potencials esquerdes, comprovant - en un futur... - l'habitabilitat d'un planeta. D'això s'ocuparà 'smardust', la pols intel·ligent, sensors microscòpics que podrien captar-ho gairebé tot, - humitat, temperatura, senyals químics, moviments d'ones cerebrals - a tot arreu. La pols intel·ligent es compondria de minúsculs sensors MEMS d'una mida mil limètrica, encara que treballen en reduir encara més, fins a arribar a l'escala del micròmetre. 
Aquest concepte d'origen militar a partir dels treballs de la DARPA, l'Agència d'investigació de projectes avançats nord-americà, em recorda als nanobots que estan començant a usar ja en medicina i em sembla que no deixarà de ser una manera molt sofisticada de controlar encara més, la nostra ment i el nostre cos.

P.I.G.S. 'ZERO POINTS'

-
No deixa de ser curiós que un escrit de fa quatre anys, continui plenament vigent: A un columnista de l'ABC (recomano la lectura del comentari per mesetariament surrealista) li molestava que a Espanya se la posi al costat d'altres països de l'Europa Mediterrània en el Grup anomenat PIGS... (porcs), aquest senyor considera que a més d'insultant, és un error tècnic greu. I explica les seves cosetes de lo bons que són a Espanya i les diferencies amb la resta de països del sud d'Europa. El que no diu el Sr. Tristan Garel-Jones possiblement perqué no ho sap, es que de fet pigs vindria a ser l'acrònim despectiu de: "Portugal, Itàlia, Grecia i Spain", motiu pel que els britànics juguen amb l'ambigüetat de les sigles segons els hi convé.
Espanya és un país fantasiós que pot arribar al deliri de pensar que és el llombrígol del món i, potser per l’ancestral vocació de metròpoli imperial que l’ha caracteritzat els darrers segles, es creu que els recursos baixen de llunyanes mines de plata del Potosí i de suors alienes, i que nomes ens cal una economia especulativa amb aquests miraculosos recursos, que fins ara han vingut d’esforços perifèrics i subvencions europees. Com ja he dit en més d'uns ocasió, és un Estat parasitari.
Dit aixó, diria que Espanya està on està per mèrits pròpis, o millor dit errors propis, en la cort que li pertoca. Fa sis anys ZP es vantava del creixement d'Espanya, que si sobrepàssarien a Itàlia i aniríen a per França quan a creixement, i bajanades per l'estil. El Pp va en el mateix tipus de discurs, com Montoro quan diu que el món es meravella quan es lleva de lo bé que ho fa Espanya. I clar, com la realitat es tossuda i la incompetència dels Governs Espanyols palesa, són on són i són el que són, part dels "PIGS" digues-li Porcs, o Portugal, Itàlia, Grecia i Spain, 'zero points'

DE JABLE A JABLILLO

Enguany estem a los Pocillos, a l'hipotel la Geria, pero el primer cop que varem venir a Lanzarote varem anar a Costa Teguise.

La platja que hi ha davant de l'hotel, és la platja de "el Jablillo", a l'Hotel ningú em va saber dir d'on venia la paraula... aquesta, i en preguntar-ho a la guia que ens va dur a Timanfanya em va donar la resposta. 
Ho escriuré en castellà que és tal i com va anar la conversa:

"¿Jablillo? viene de jable que en francés significa arena.
- Oiga señorita que arena en francés es sable...- Ya! pero es que la eze i la jota a vece se confunde i aqui de sable, pasó a jable i de jable a una playa de arena fina, a jablillo.

I així ha evolucionat la paraula.


NO ÉS UNA GUERRA, ÉS UN CRIM




No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinària d'ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EEUU a favor dels israelians.
No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats i injustícies. Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins al punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mitjà termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents, però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. 


Tota aquesta reflexió té a veure amb la profunda impressió que em va causar al seu dia el traspàs de la frontera amb Egipte dels ciutadans palestins, la sensació era que fins i tot respiraven millor, com si una alenada d’aire fresc els eixamples els pulmons, i era gent d’un costat i l’altre de la política a Palestina, però la sensació era que respiraven llibertat. 
Terrible terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des de fa ja segles una inestabilitat endèmica.
Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no-res que tenen.
No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Enmig Egipte que rep més de mil milions de dòlars anuals dels EUA per les seves suposades influències amb els palestins i que ara es troba en un carreró sense sortida i de moment està deixant fer als israelians.
En vista d'aquest panorama tan incert, els respectius Déus podrien mirar de fer-hi alguna cosa, són massa morts cada dia, morts de ciutadans innocents, per cert, no soldats.





LLEGIR SERIOSAMENT


Jean Paulhan deia què, per llegir seriosament, s'ha d'estar malalt: malalt o convalescent. Le rouge et noir exigeix un bon constipat, i À la recherche du temps perdu, una tuberculosi llarga i apacible, obviàment en un bon sanatori de pagament...., afegiría que la lectura d'Incerta Gloria hauria de... ser en una llarga estada hospitalaria, millor si pot ser d'acompanyant. Afortunadament la meva salut encara es regular tirant a bona i no puc permetre'm certs luxes....., a banda hi ha el temps de vacances on s'ha descollir. des del meu punt de vista novel·les agils i lleugeres.
I és el que farè, demà marxem cap a Lanzarote, però m'emporto el portatil. No nomès de lectura viu el turista.

GUTA, LA NO VERITAT


Winston Smith viu al Londres d'un virtual 1984, en un món dividit en tres superpotències: Euràsia, Àsia Oriental i Oceania, on imperen, respectivament, el neobolchevisme, l'adoració de la mort i el INGSOC, acrònim de "socialisme anglès ". El sistema es basa principalment en quatre ministeris:


Els ministeris són... els següents:

* El Ministeri de l'Amor s'ocupa dels càstigs i la tortura com vol, ja que a Oceania no hi ha lleis escrites per no caure en contradiccions.
-
* El Ministeri de la Pau s'encarrega d'assumptes relacionats amb la guerra i amb fer que aquesta sigui permanent.
-
* El Ministeri de l'Abundància, encarregat dels assumptes relacionats amb l'economia i d'aconseguir que la gent visqui sempre a la vora de la subsistència.
-
* El Ministeri de la Veritat, on treballa Winston es dedica a reescriure la història, perquè les prediccions del Gran Germà coincideixin amb la realitat, a través del falsejament a posteriori de les prediccions en els mitjans de comunicació.


*  *  *

Quan vaig llegir 1984 a Palma de Mallorca on feia el servei militar em va semblar exagerada, va ser més endavant en rellegir-la en més d'una ocasió i a mesura que el nostre món anava canviant que vaig començar a tenir la terrible certesa de que Orwell no exageraba, sinó que ens anticipaba com Huxley el el futur que ens esperava i que és ja present.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la al 'Ministeri de la veritat', però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que cada vegada sabrien més sobre menys coses.

22 D'AGOST DE 2013 - I en aquest fet estem, no sabem qui va bombardejar ahir amb gas nerviós el barri de Guta de Damasc que va causar la mort de 1.300 víctimes innocents, més les seqüeles dels supervivents, el Govern d'al-Assad diu que les víctimes són només unes 100 i que no han estat ells, i els seus opositors en canvi l'acusen directament a ell i al seu Govern de la massacre, de l'assassinat de tants i tants innocents. Abans, quan les guerres les feien els homes, les principals víctimes, el 90% eren els soldats, mentre que fa ja un temps que els papers s'han invertit i el 90% de les víctimes són civils, la majoria innocents. I com oficialment no hi ha guerra, sinó conflictes armats, o afers interns, covardament, ningú intervé per aturar els genocidis que varen començar després de la Segona Guerra Mundial a Srebrenica, i han continuat ara a Síria, amb més de 100.000 morts des que va començar la lluita fratricida. Després de la primera Guerra Mundial, i espantats els mateixos militars pel devastador i anorreador us del gas nerviós, es va decidir pactar no usar-los mai més, però la resolució va ser paper ullat, atès el varen fer servir els italians a Abissínia, els Americans al Vietnam i els espanyols al Marroc. Ningú va dir res, alguna resolució condemnatòria és devia dictar amb la boca petita des de l'ONU sense cap resultat. Aquest gas nerviós, gairebé segur ve de Rússia, que importa, o no es ESPANYA un dels països capdavanters en la fabricació i exportació d'armes, d'armes per matar, no per desfilar. Ahir a Guta, 1.300 persones varen ser covardament assassinades i ningú, ningú, respondrà de la seva mort. De fet, que importa, d'ací a una setmana ja no en parlarem i com a màxim, un cop a l'any si no li passa al davant una notícia més roent, és celebrarà l'aniversari de la matança, amb bones paraules i bons desitjos. Tot plegat una pura i miserable hipocresia de l'ONU, els Estats Units, la Comunitat Europea i el món Àrab. Maleïts sian tots.

...D'aquest comentari en farà un  any el 22 d'agost, el Ministeri de la veritat ha fet bé la seva feina, i obviàment, els 1.300 morts, els 1.300 assasinats amb gas nerviós, ja els hem oblidat, de la mateixa manera que aviat oblidarem els setanta o vuitanta palestins que Israel està assassinant cada dia, de nou, l'Estat criminal ataca impunement altra cop ciutadans innocents, i ningú diu res.

-

A PROPÒSIT DE LA 'EXPERIÈNCIA'




L'escriptor nord-americà Bill Hillman, coautor del llibre "Com sobreviure als toros a Pamplona", és un dels corredors que ha resultat banyegat en el tercer 'encierro' dels 'sanfermines, protagonitzat avui per toros de Victoriano del Río.
Hillman, de 32 anys, ha estat banyegat al tram de Telefónica, on s'han... viscut els moments de més tensió i perill de la carrera, en quedar solt un toro, que ha carregat contra els corredors i s'ha girat en repetides ocasions sobre els seus passos. Hillman és un corredor experimentat, amb una dècada de tancaments a l'esquena, segons recull el portal sanfermin.com.

Doncs no ho devia ser prou d'experimentat, o bé es pot concloure que l'experiència no serveix per a res, com s'ha demostrat en aquest cas o en altres quan hi ha alguna alteracio del guió o si la situació que es crea és extrema o nova i aleshores l'experiència ja no serveix de res. Bé, de fet la experiència no existeix com a tal, és una entelequia que ens hem inventat en el sentit que si es fa durant molt de temps algun tipus d'activitat determinada representa que al cap de ics temps ja es té experiència. I no és així, ans al contrari l'experiència més aviat condueix a una relaxació sovint per excés de confiança.

A l'empresa on treballava, fa 9 anys va morir un xòfer molt experimentat en caure des de dalt de la cisterna en intentar ajustar una de les tapes del damunt que no estava ben tancada i per allí s'escava aire i farina. Sabia per coneixement i per experiència que per tancar la tapa s'havia de parar el motor que xuclava la farina per alleujar la pressió, però malgrat tot no ho va fer, i segurament aquella mateixa operació l'havia fet més d'una vegada, però l'ùltima la tapa es va obrir de cop i ell va caure al terra desde quatre metres d'alçada picant de cap al terra i morint a l'acte. 

Deia Cioràn que l'experiència es una acumulada reiteraciò d'errors mai admesos, i ja va la cosa per aqui, però al que em vull referir és que per més experiència que tinguis, si no t'has trobat mai amb una situació imprevista, quan t'hi trobes és nova, no en tens cap d'experiència per aquella situació en concret. Si t'en surts, n'hauràs acumulat una mica més per evitar l'accident en una altra ocasió. Fa 44 anys que condueixo i porto a l'esquena més de dos milions de quilòmetres; se suposa que dec tenir experiència com a conductor, però com no he tingut mai cap accident, no tinc cap experiència si aquest es produis, sería una situació nova per a mi per a la que no tindria cap experiència. Encara que en el cas de l'escriptor Bill Hillman, l'incident ha donat fe del títol del seu llibre: Com sobreviure als toros a Pamplona.

EL CAP DEL GENERAL MORAGUES


El 18 de setembre del 1714 el General Moragues s'acollí a la capitulació de la fortalesa de Cardona i es va tornar a retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort. Al cap de poc fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li... requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Mallorca, que encara estava lliure de l'ocupació borbònica. Amagat a Montjuïc fou traït quan intentava fugir i pres a Barcelona el 22 de març de 1715. Posteriorment seria jutjat en un procés sumaríssim i torturat i executat el dia 27 del mateix mes de març de 1715.
El general Moragues i els capitans Jaume Roca i Pau Macip van ser executats de manera infamant el 27 de març del 1715. Al general Moragues no se li reconegueren els honors militars, i descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul, on fou executat, decapitat i esquarterat, per tal de complir la triple condemna de mort que rebé. El cap del general Moragues, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal de Mar, amb una inscripció en llatí que deia:

«"Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia." »

 
Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es va retirar del Portal de Mar fins al cap de dotze anys.

Moragués és un d'aquells patriotes oblidats dels fets del 1714, on tot el mèrit se'l va emportar el llangonissagoitia de Rafel de Casanova. I no té sort el General amb el seu cap: en una  bretolada d'uns aficionats alemanys mentre celebraven la victòria de la seva selecció ahir dimarts a la nit davant el Brasil en les semifinals del Mundial, varen arrencar el seu bust de la pilastre on resideix, i més tard el deixaren abandonat al mig del carrer. El propietari d'un bar, després de tancar-lo, va veure el bust que els aficionats l'havien portat fins a l'establiment i el va guardar al magatzem amb la intenció d'avisar de la troballa aquest matí.


LA DIAGNOSI D'STEINER


Els filòsofs, quan analitzen la història, en explicar-nos les seves teories sobre els canvis culturals, ometen sovint aquelles coses menors, que en principi no tenen cap importància, però a través de les quals si endevina el que determina el seu avenir. Això és el que són les cultures... i es veu en les creacions de l'home: l'arquitectura, la pintura, la literatura o la filosofia. Alguns han avisat, o millor dit, ens han dit que hem entrat de ple en la decadència com a societat, com a concepte etic i cultural de societat. Ho han advertit a temps però no se’ls ha volgut escoltar, de la putrefacció mental del conjunt de la nostra societat, de l’absurd consumista en que ens hem instal·lat. Ho han advertit a temps que aquesta banalització superficial de tota una societat era un indici clar de la seva decadència, palesa ja ara, quan poc hi ha a fer i el remei és difícil, per no dir impossible. Quan parlava al començament d’aquest article de les coses menors, insignificants, em referia a que l’avís, el missatge fa temps que hi era i ningú el volia veure. O és que no és un clar, un diàfan avís la degradació de la programació de la televisió, la pèrdua del propi llenguatge o el pobres resultats de la mainada a l’escola. L'obsessió gairebé general per viatjar quan més lluny millor, no importa on, l’important no és anar-hi, és explicar-ho a la tornada. L’aparentar en funció de cotxes grans, cases adossades, segones residencies, tota una ostentació banal i cara de mantenir. Aquesta obssessió de fer-se ric, de guanyar molts diners quan més aviat millor i de qualsevol manera. La pressa, pressa per acabar arrivant enlloc, sovint. Tot ha de ser a l'instant i ha de funcionar com un rel·lotgte, no hi ha temps per pair res, per fruir, per racionalitzar, per somiar, per l'anar fent sense pressa.
I és també un avís clar la desaparició dels referents culturals, absorbits per el diner fàcil de l’èxit mediàtic, o potser perquè en realitat ja no n’hi ha, o no els podem escoltar. Tot és superficial, innocu, sense contingut, és com aquests regals inútils que et fan, que el més bonic és l’embolcall, i el que hi ha dins no és gran cosa o simplement res, per no dir una merda.
Hem baixat fins a l’infern de la banalitat, de la superficialitat i hem perdut les referències, a banda de tot alló que representava la tradició dels grans. Estranya aquesta societat que menysté tradicions recents com si li fes vergonya, tot és ja antic, obsolet, amaguem-ho en un racó obscur de la memòria, no toca, no és prou modern. Priva alló que és instantani i si pot ser amb la llei del mínim esforç. El sacrifici, la constància, la tenacitat no son valorats ni molt menys es contemplen com a referència. Tot el nostre passat l’hem arxivat, el present es escadusser i el futur molt incert. Agonitza doncs la cultura de tota una societat immers en la seva decadència. Te raó Steiner en la seva diagnosi, Europa està malalta i decadent, amb crisi o sense.

MINEIRAOAZO


Quan la Roja (l'espanyola) ho guanyava tot i meravellava amb el seu joc de toc, que es veu el varen inventar ells, la majoria dels seus jugadors eren del Barça, un Barça que l'entrenava...Pep Guardiola, i, aquests jugadors estàven en el seu millor moment de forma i joc...
Quan Alemanya juga con ho està fent avui, amb uns quants jugadors del Bayern Munchen, jugant al toc com mai havia jugat, qui entrena el Bayern?... Pep Guardiola, i els seus jugadores estàn en el seu millor moment de forma i joc.

D'acord que Brasil és una banda, que no té jugadors de nivell, llevat potser de Tiago Silva i  Òscar, que tàcticament es un desastre de selecció, sense mig del camp, sense defensa ni porter i amb poca cosa al davant; prou han fet arribant fins o han arrivat. Ja era hora que es desmuntés la fal·làcia del joc brasileiro, de fet, des del Mundial del 70 a Mèxic no han  jugat a gran cosa, i de la derrota d'avui se'n parlarà anys i panys. Pasaràn del Maracanazo al Mineiraoazo....

COSES QUE ES VEUEN A WIMBLEDON


Haig de confessar-vos que l'esport en general m'avorreix, tot vaja!, el solc mirar de reüll atès tinc la tele al costat, o en el cas de la Fórmula 1, acostumo a veure la sortida i calculo el temps que falta per veure el final. Potser les motos les... miro amb un cert interès, però sense excessos, i a la resta poc cas els hi faig. El mateix amb passa amb el tennis que se'm fa pesat i avorrit, però, sempre hi ha un però: ahir com al pare li agrada el tennis em vaig empassar les 3 hores i 57 minuts que va durar la final de Wimbledon entre Federer i Djokovic que va guanyar el serbi, i francament no em vaig avorrir gens malgrat la durada, de fet vaig mantenir-me enganxat les gairebé quatre hores davant el televisor.

Això em va permetre fixar-me amb uns quants detalls que voldria exposar:

1) A Boris Becker, se'l veu molt perjudicat, com absent.

2) A Martina Navratilova no se li nota massa el pas dels anys i a Sabattini una mica més.

3) Els Beckham com sempre, estaven impecables, sobretot ell.

4) El senyor de la trona que semblava indi o pakistanès, diria que no aguantaria un set.

5) Em pregunto si el que va donar la copa al guanyador i la safata al segon era el Duc de Windsor, se'l veia també molt perjudicat.

6) Les bessones de Federer han crescut molt i la seva senyora.... També.

7) El marit d'Elsa Pataki em va recordar Brad Pitt, i ella que em sembla ha tingut ja dues besonades ha fet el que es diu un bon braguetassu, tenint criatures, que és una manera en el seu en cas de conservar el lloc de treball una bona temporada.

8) Proliferaven camises de quadres amb corbata de ratlles o a l'inrevés, molt britànic, per cert.

9) Els nois aplega pilotes corrien com esperitats travessant la pista i de seguida recuperaven la seva posició, d'una manera per al meu gust un pèl exagerada. Mentrestant, els de darrere dels tenistes estaven tots amb les cames eixarrancades (síndrome R7), síndrome que afecta també a àrbitres i jugadors de futbol.

I més coses que devien ensenyar les càmeres i com que no estic molt al dia de la cosa del corasón no me'n vaig adonar...


Novak Djokovic menja herba mentre celebra la seva victòria davant Roger Federer a Wimbledon

Ara no sé si aquest escrit l'havia d'haver publicat a Collonades i un del Jenaro que vaig publicar allí, l'havia de publicar aquí, de fet, com tot o gairebé tot és una Collonada, potser seria millor publicar-ho gairebé tot allí.

LA FI D'INTERNET?


L'article de Gordon M. Goldstein sobre el futur d'internet global, el trobo molt interessant. Ja em va donar prou feina traduir-lo de l'anglès al castellà, així que el deixo tal qual, però crec val la pena llegir-lo, és per on sembla anirà internet en poc temps.
La World... Wide Web ha celebrado su 25 cumpleaños recientemente. Hoy la red global sirve a casi 3 millones de personas, y cientos de miles más se unen cada día. Si Internet fuera un país, su economía sería una de las cinco más grandes del mundo.

En 2011, según el Foro Económico Mundial, el crecimiento en la economía digital creado 6 millones de nuevos puestos de trabajo. El Instituto Global McKinsey estima que el tráfico transfronterizo en línea creció 18 veces entre 2005 y 2012 y que el flujo global de bienes, servicios e inversiones-que llegó a 26 billón dólares en 2012-podría más que triplicarse para 2025. Facebook ha lanzado una importante iniciativa, en asociación con los gigantes de la tecnología como Samsung y Qualcomm, dedicados a hacer de Internet a disposición de los cerca de dos tercios de la población mundial aún no está conectado. Cisco prevé que entre 2013 y 2022, el llamado Internet de las cosas va a generar $14400 mil millones en valor para las empresas globales.

Sin embargo, todo este crecimiento y el aumento de la conectividad, que puede parecer tanto esfuerzo e imparable, ahora está creando una enorme fricción, hasta ahora prácticamente invisible para el internauta medio. Puede que no permanecerá así por mucho tiempo. Un conflicto geopolítico feroz y se levanta sobre el control de la red mundial y amenaza con crear una balcanización del sistema-lo que algunos technorati, entre ellos el presidente ejecutivo de Google, Eric Schmidt, han llamado "el Splinternet." "Yo soy la persona más optimista que conozco en casi todos los tema, "el empresario de Internet Marc Andreessen dijo recientemente en una entrevista pública, y" estoy muy preocupado. "Andreessen dijo que es una "cuestión abierta" si Internet dentro de cinco años" seguirá funcionando de la manera que lo hace hoy."

Si la larga historia del comercio internacional nos dice algo, es esto: el libre comercio no es ni natural ni una condición inevitable. Por lo general, el comercio ha florecido cuando un solo país, dominante ha proporcionado la seguridad y voluntad para sostenerla. En ausencia de un fuerte ethos liberal, promovido y aplicado por un líder global, los estados parecen dibujado, como si por algún hechizo, hacia una variedad de maquinaciones (aranceles, cuotas, requisitos de productos arcanos) que proporcionan ventajas inmediatas para unas pocas empresas nacionales o industrias-y que conducen a la miseria colectiva con el tiempo.

Los EE.UU. ha jugado un papel especial en el desarrollo de Internet. El Departamento de Defensa impulsó ARPANET, el precursor de Internet. A medida que la red evolucionó, las empresas estadounidenses se apresuraron a explotar su crecimiento, ganando una ventaja del primer movimiento que en muchos casos ha crecido hasta convertirse en el dominio global. Una gran proporción del tráfico Web mundial pasa a través de los servidores de Estados Unidos.

Laura DeNardis, una erudito de la gobernanza de Internet de la American University, argumenta que el carácter de Internet es intrínsecamente comercial y privado en la actualidad. "Internet es un conjunto de sistemas independientes", escribe, "operados por empresas privadas en su mayoría", incluidos los grandes proveedores de telecomunicaciones como AT&T y las empresas de contenidos gigantes como Google y Facebook. Todos estos participantes hacen la función de Internet a través de acuerdos económicos privados que rigen la transmisión de datos entre sus respectivas redes. Mientras que el gobierno de los EE.UU. juega un papel repositorio central mundial de nombres de dominio, por ejemplo, es una organización privada sin fines de lucro creada a instancias de los Estados Unidos en 1998, y que opera bajo un contrato administrado por el Departamento de Comercio-. El crecimiento de la Web ha sido ampliamente afín a los intereses estadounidenses, y una gran bendición para la economía estadounidense.

Eso nos lleva a Edward Snowden y la Agencia Nacional de Seguridad de EE.UU.. Las revelaciones de Snowden de la vigilancia de la NSA de tráfico web internacional han provocado indignación en todo el mundo y una contra reacción cada vez mayor. Brasil y la Unión Europea anunciaron recientemente su intención de desplegar un cable de 185 millones de dólares submarino de fibra óptica de comunicación entre ellos para frustrar la vigilancia de EE.UU.. En febrero, la canciller alemana Angela Merkel instó a la Unión Europea para crear su propia Internet regional, amurallada desde los Estados Unidos. "Vamos a hablar con Francia sobre cómo podemos mantener un alto nivel de protección de datos", dijo Merkel. "Por encima de todo, vamos a hablar acerca de los proveedores europeos que ofrecen seguridad para nuestros ciudadanos, por lo que uno no debería tener que enviar mensajes de correo electrónico y otra información a través del Atlántico."

La exploración de Merkel de una red de computación en la nube cerrada, pan-europea es simplemente el ejemplo más reciente de lo que el analista Daniel Castro de la Tecnología de la Información y la Fundación para la Innovación llama "nacionalismo de datos", un fenómeno que va tomando impulso para que los países requieren que ciertos tipos de información sea almacenada en los servidores dentro de las fronteras físicas de un estado. Las naciones que ya han implementado un mosaico de requisitos de datos de localización se extienden desde Australia, a Francia, Corea del Sur y la India a Indonesia, Kazajstán, Malasia y Vietnam, según Anupam Chander y Uyen P. Le, dos juristas de la Universidad de California en Davis. "Ansiedad más vigilancia ... están justificando las medidas gubernamentales que se rompen aparte de la World Wide Web", escribieron en un reciente libro blanco. Como resultado, "la era de la Internet global puede estar acabando."

Los problemas de seguridad han catalizado esfuerzos datos de nacionalización, pero Castro, Chander, y Le todo cuestionar los beneficios, con el argumento de que la seguridad de los datos no depende de su ubicación, pero en la sofisticación de las defensas construidas en torno a ellos. Otro motivo parece estar en juego: la fragmentación del Web permitiría a las empresas locales de Internet en Francia y Malasia para labrarse un papel para sí mismos, a expensas de las empresas a nivel mundial dominante, basado de manera desproporcionada en los Estados Unidos. Castro estima que la industria de la computación en la nube EE.UU. por sí solo podría perder 22 mil millones de dólares a 35 mil millones en ingresos para el año 2016.

El asunto Snowden ha llevado a ebullición las tensiones geopolíticas que ya estaban hirviendo a fuego lento. Las autocracias, por supuesto, han regulado durante mucho tiempo el flujo de datos de Internet, siendo China el ejemplo más famoso. Pero hoy esos estados están siendo acompañados por los países a través de Asia, el Medio Oriente y Europa para pedir cambios drásticos en el funcionamiento de la Web, incluso más allá de la cuestión de dónde se almacenan los datos.

En una conferencia de tratados de las Naciones Unidas de diciembre de 2012 Dubai, el primero en la historia en tener en cuenta el control y la regulación de Internet global, 89 países aprobaron un nuevo acuerdo de telecomunicaciones que contiene una resolución que pide la Unión Internacional de Telecomunicaciones (UIT), una ONU especializada agencia, a tocar un, papel sin especificar todavía ampliado en la gobernanza de Internet. Los Estados Unidos y otras 54 naciones, incluyendo a los países de la Unión Europea, se negaron a firmar el (yo era un miembro de la delegación estadounidense a la conferencia). Pero en abril, después de la Snowden, Neelie Kroes de la Comisión Europea declaró: "Internet es ahora un recurso mundial que exige la gobernanza global." Este otoño, la UIT se reunirá para definir su mandato, incluidas las posibilidades de autoridad para recomendar regulaciones de Internet.

Laura DeNardis, de la American University, especula que si el Internet se convierte en objeto de dirigir la regulación gubernamental, una cascada de consecuencias desestabilizadoras podría seguir a ello. En un gambito complejo organizado por un consorcio de proveedores de telecomunicaciones de Europa, un bloque de Estados africanos intentó en 2012 para utilizar la maquinaria de la UIT para promulgar un nuevo modelo de pago apodado "el envío de las partes paga." En esencia, la norma habría requerido ningún proveedores de contenidos que transmiten los datos entre los países que pagar un cargo adicional por el uso de la red de servicios en el país de destino-un impuesto sobre la transmisión de datos internacional poco diferente de una barrera arancelaria a los productos extranjeros. "Si se aprueba, la propuesta habría socavado por completo el modelo económico de la Internet", escribe Vint Cerf, un alto ejecutivo de Google, en un documento del que es coautor con dos colegas. La medida nunca fue sometido a votación. Pero como la idea de una ganancia de internet legitimidad más fuertemente regulada, y que los gobiernos nacionales y los organismos regionales o internacionales comienzan a regir la Web, los esfuerzos para doblar la regulación en beneficio de los intereses empresariales están seguros de multiplicarse.

La fragmentación también podría reducir la fiabilidad y seguridad de la Web para los usuarios normales. Hace dos años, una coalición de estados, entre ellos Rusia, China, Egipto, Arabia Saudita y Sudán trató de quitar la función de nombres de dominio de la supervisión legal de los EE.UU., y en lugar de colocarlo bajo una autoridad como la UIT. En marzo, el Departamento de Comercio anunció planes vagos a ceder el control, pero sólo bajo la condición de que ninguna organización intergubernamental dirigida por el gobierno o tomar su lugar. Si no se alcanza un compromiso, bloques de países teóricamente podrían seguir su propio camino, dando lugar a la competición o los sistemas de nombres de dominio duplicados. Si eso sucede, los usuarios de Internet podrían estar en alto riesgo de ser enrutados a direcciones equivocadas, incluyendo los sitios fraudulentos que reflejan perfectamente los legítimos.

Algunos expertos anticipan un futuro con un Internet en Brasil, un Internet europeo, un Internet iraní, un Internet para Egipto con diferentes regulaciones sobre el contenido y las normas comerciales, y tal vez con los estándares de contraste y protocolos operativos. Eli Noam, profesor de economía y finanzas en la Columbia Business School, cree que una fractura tan progresista de Internet global es inevitable. "Debemos acostumbrarnos a la idea de que internet estandarizado es el pasado pero no el futuro", escribió el pasado otoño. "Y que el futuro es un internet federada, no un uniforme." Noam piensa que puede ser gestionado, en parte, a través del desarrollo de nuevas tecnologías intermediarias que esencialmente permitan a los diferentes Internets para hablar unos con otros, y permitir a los usuarios navegar los diferentes entornos legales y regulatorios.

Quizá. Pero, como mínimo, esta solución patchwork sería perjudicial para las empresas estadounidenses como Google, Facebook, Amazon y eBay, que verían su alcance global disminuyó. Y sería hacer que las comunicaciones y el comercio internacionales algo más costoso. El gobierno de EE.UU. se resiste a esta transformación. Sin embargo, Internet es simplemente demasiado consecuente-social, política y económicamente a los estados a renunciar fácilmente un control de la misma, y América, como observa Marc Andreessen, ha perdido "la autoridad moral" en el debate. Tal vez nunca fue realista esperar que la World Wide Web fuera la última."







"Gordon M. Goldstein 25 de junio 2014, 21:06 ET -

Gordon M. Goldstein es miembro de la delegación estadounidense en la Conferencia Mundial de Telecomunicaciones Internacionales.

AL CARRER



Fa cua a l'entrada d'un menjador social. En la llarga espera, observa els que l'envolten. Hi ha ­famílies, n'hi ha alguns que han arribat sols, altres que estiren els seus fills petits i alguna àvia que ja no estira ni la seva pròpia existència. Van arribant  a poc... a poc i es van col·locant amb resignació fins a l'obertura de les portes. Ella escolta les converses i gairebé totes se centren en la mala situació econòmica i en què trobaran per menjar sobre la taula a l'altre costat de la reixa.

Arriba un home amb tres nenes petites. Li pregunten si s'ha quedat viudo i explica que la seva dona és a l'hospital a punt de donar a llum la quarta boca per alimentar. «La família fa una temporada, des que els van desnonar al faltar la feina, que viu aquí mateix a l'Assistència, on els han habilitat algun espai perquè el pare pugui dormir envoltat de la seva colla; així que es considera de la casa, i encara més perquè, com a xòfer d'ofici, aspira a una plaça de l'Ajuntament». Acabo de llegir aquesta història i torno a mirar, gairebé amb incredulitat i per segona vegada, la data en què va ser escrita: 1934.

La periodista Magda Donato (a la fotografía) va decidir retratar la realitat del Madrid de llavors acostant-se com una més a un dels punts de distribució d'aliments de la capital. L'article va ser publicat al diari Ahora el 4 de març de l'any citat i es va titular En la cola de los hambrientos. Aquesta joia periodística ha estat recuperada ara per Eduardo del Campo al llibre Maestros de periodismo.

És un dels molts articles en què ens recorda un fet que sembla una obvietat, com és que el periodisme ha d'estar al carrer i amb la gent. Donato, que en realitat és el pseudònim de Carmen Eva Nelken, inclou en el seu text sensacions personals i retrata el dolor però també ofereix dades oficials que ha sol·licitat per donar al seu lector una visió i una informació més completa («El 1933 es van servir als menjadors municipals de Madrid un milió i mig de racions, i hi ha 3.340 homes beneficiaris de llarga durada registrats entre el maig i el desembre de 1933»).

Alguns llavors responsabilitzaven de la seva desgràcia simplement la mala sort però altres troben els culpables en la classe política, «en aquells diputaos, els del Congrés, que no pensen en res més que a col·locar-se ells, tenen la culpa que un es vegi com es veu, reduït a implorar aquesta almoina».

Han canviat moltes coses afortunadament des d'aquell any 1934. El nostre país és un altre en molts sentits. Però llegeixo Magda Donato: «Persones acostumades a treballar i que es veuen privades, encara que sigui momentàniament, de la satisfacció de guanyar-se la vida». I torno a la pàgina d'inici. I torno a mirar la data. I posa 1934.

@anapastor - el periódico.cat - Dissabte, 5 de juliol del 2014

EL MOCADOR






"Arribàrem a Pamplona un sis de Juliol del 71, ho recordes?, ambdós teníem vint i dos anys i, malgrat les reticències de la meva mare - eren altres temps -, finalment ens hi va deixar anar - això si - insistint fins l'avorriment en els seus consells i... advertències: aneu en compte, vigileu, etc. etc.

Anàvem en el tren tota la colla de sempre. El viatge no se'ns va fer gens llarg malgrat la tardança en arribar, doncs en aquella època - almenys per a nosaltres que no havíem viatjat gaire - era tota una aventura anar de Sabadell a Pamplona amb tren, i sols! 

L'ambient durant el viatge, fou extraordinari; es respirava llibertat per tot arreu, encara que, molta de la gent amb qui compartíem el vagó, aliens a les nostres dèries i imbuïts en la seva quotidianeitat, no crec pas que ens entenguessin. Però nosaltres, ai Lluís! nosaltres, Déu meu! Quin viatge! De fet, gairebé no en sabíem gran cosa del que havia passat realment tres anys enrere a Paris, però la rumorologia, encara que tardana pel control polític de la informació, anava esvalotada per tot arreu; estava explotant un temps nou, tot l'espectre del passat s'ensorrava i en l'aire només es respirava, s'olorava, la paraula llibertat.

En arribar a Pamplona, només baixar del tren vàrem tenir plena consciència de l'ambient que es respirava, del que representava estar al bell mig dels Sanfermines.

La ciutat estava curulla de gent, la majoria vestits amb la indumentària clàssica: pantalons i camisa blanca, faixa vermella i mocador també vermell al coll i molts nois amb boina. Carrers i places plens de jovenalla i altres no tan joves, amb un sol objectiu, passar-s'ho el més bé possible.

Bandes de música recorrien els carrers animant l'ambient i, en arribar a la plaça de l'Ajuntament, entràrem a una botiga on vas comprar-me un mocador. Encara recordo el nom de la botiga, Unzu.

- Perquè semblis una autèntica pamplonesa - em vas dir - i a partir d'aquí tot es va desbocar. Durant cinc dies vam comprendre el sentit exacte de la paraula LLIBERTAT amb majúscules. Menjar, beure, fumar, ballar, dormir poc a qualsevol lloc o parterre, era insuficient per reposar forces, però no ens importava: el dia i la nit eren una festa inacabable, enllaçàvem l'un amb l'altre dins d'una festa perpetua. Al tercer o quart dia, al capvespre érem a la plaça del Castell, i tu anaves amb un pet d'aquells "macos".

No recordo exactament què va passar, però em sembla recordar que tenia a veure amb uns "hippies" de Madrid, als que la policia municipal havia desallotjat d'unes barraques que, d'acord amb els seus propietaris utilitzaven per dormir, i ara vagaven perduts per la plaça sense saber ben bé on anar.

Tu, et vas enfilar a la glorieta que hi ha al bell mig de la plaça, i ens vas engegar un discurs anarco-llibertari, defensant-los, que, de fet, ningú va entendre, potser d'enterbolits que anàvem tots plegats, però com que vares començar a ballestrejar contra la policia municipal, la Guardia Civil, el Govern i tot el que portés gorra i es bellugués, vas triomfar. Encara ara, no entenc com no et van detenir. Suposo que, en veure que anaves tan torrat, decidiren deixar-te estar. De fet, la policia no estava gaire per la feina, la festa és el primer - devien pensar - a més, hi havia molts estrangers i no podien pas donar una mala imatge de la ciutat.

Ai! Lluís, que maco estaves d'anarquista torrat. Jo et veia com un déu, com un nou Durruti, del que m'havia parlat tantes vegades l'avi Joaquim, lluitant pels marginats i agafant les rendes de la llibertat per a tots nosaltres.

Finalment, quan et vas cansar de fer el beneit, et vas tombar allí mateix posant-te a clapar. La gent va anar marxant i, en quedar-nos sols, em vaig estirar al teu costat, i et vaig fer l'amor. Tu ni tant sols te'n vas adonar, però estic segura que aquell capvespre vàrem engendrar l'Helena. I quina manera més bonica de ser engendrada Lluís; Helena, la filla de l'amor i la llibertat, en mig de la follia de l'única festa “amb majúscules” que hi ha a tot el món.

Ens va despertar la frescor de la matinada, tu no recordaves res, i jo amb prou feines. Estàvem sols allí dalt de la glorieta, havia refrescat i abraçats varem marxar de la plaça... Pamplona enllà."




fragment recuperat de "fins que cal dir-se adéu".

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO