· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

LA POLS INTEL·LIGENT

Un diminut eixam de sensors movent-se per el teu interior per revisar el teu estat de salut, recorrent les collites a la recerca de paràsits i plagues, recopilant informació en el camp de batalla, disseminant-se pel formigó d'un pont per detectar potencials esquerdes, comprovant - en un futur... - l'habitabilitat d'un planeta. D'això s'ocuparà 'smardust', la pols intel·ligent, sensors microscòpics que podrien captar-ho gairebé tot, - humitat, temperatura, senyals químics, moviments d'ones cerebrals - a tot arreu. La pols intel·ligent es compondria de minúsculs sensors MEMS d'una mida mil limètrica, encara que treballen en reduir encara més, fins a arribar a l'escala del micròmetre. 
Aquest concepte d'origen militar a partir dels treballs de la DARPA, l'Agència d'investigació de projectes avançats nord-americà, em recorda als nanobots que estan començant a usar ja en medicina i em sembla que no deixarà de ser una manera molt sofisticada de controlar encara més, la nostra ment i el nostre cos.

P.I.G.S. 'ZERO POINTS'

-
No deixa de ser curiós que un escrit de fa quatre anys, continui plenament vigent: A un columnista de l'ABC (recomano la lectura del comentari per mesetariament surrealista) li molestava que a Espanya se la posi al costat d'altres països de l'Europa Mediterrània en el Grup anomenat PIGS... (porcs), aquest senyor considera que a més d'insultant, és un error tècnic greu. I explica les seves cosetes de lo bons que són a Espanya i les diferencies amb la resta de països del sud d'Europa. El que no diu el Sr. Tristan Garel-Jones possiblement perqué no ho sap, es que de fet pigs vindria a ser l'acrònim despectiu de: "Portugal, Itàlia, Grecia i Spain", motiu pel que els britànics juguen amb l'ambigüetat de les sigles segons els hi convé.
Espanya és un país fantasiós que pot arribar al deliri de pensar que és el llombrígol del món i, potser per l’ancestral vocació de metròpoli imperial que l’ha caracteritzat els darrers segles, es creu que els recursos baixen de llunyanes mines de plata del Potosí i de suors alienes, i que nomes ens cal una economia especulativa amb aquests miraculosos recursos, que fins ara han vingut d’esforços perifèrics i subvencions europees. Com ja he dit en més d'uns ocasió, és un Estat parasitari.
Dit aixó, diria que Espanya està on està per mèrits pròpis, o millor dit errors propis, en la cort que li pertoca. Fa sis anys ZP es vantava del creixement d'Espanya, que si sobrepàssarien a Itàlia i aniríen a per França quan a creixement, i bajanades per l'estil. El Pp va en el mateix tipus de discurs, com Montoro quan diu que el món es meravella quan es lleva de lo bé que ho fa Espanya. I clar, com la realitat es tossuda i la incompetència dels Governs Espanyols palesa, són on són i són el que són, part dels "PIGS" digues-li Porcs, o Portugal, Itàlia, Grecia i Spain, 'zero points'

DE JABLE A JABLILLO

Enguany estem a los Pocillos, a l'hipotel la Geria, pero el primer cop que varem venir a Lanzarote varem anar a Costa Teguise.

La platja que hi ha davant de l'hotel, és la platja de "el Jablillo", a l'Hotel ningú em va saber dir d'on venia la paraula... aquesta, i en preguntar-ho a la guia que ens va dur a Timanfanya em va donar la resposta. 
Ho escriuré en castellà que és tal i com va anar la conversa:

"¿Jablillo? viene de jable que en francés significa arena.
- Oiga señorita que arena en francés es sable...- Ya! pero es que la eze i la jota a vece se confunde i aqui de sable, pasó a jable i de jable a una playa de arena fina, a jablillo.

I així ha evolucionat la paraula.


NO ÉS UNA GUERRA, ÉS UN CRIM




No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinària d'ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EEUU a favor dels israelians.
No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats i injustícies. Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins al punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mitjà termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents, però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. 


Tota aquesta reflexió té a veure amb la profunda impressió que em va causar al seu dia el traspàs de la frontera amb Egipte dels ciutadans palestins, la sensació era que fins i tot respiraven millor, com si una alenada d’aire fresc els eixamples els pulmons, i era gent d’un costat i l’altre de la política a Palestina, però la sensació era que respiraven llibertat. 
Terrible terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des de fa ja segles una inestabilitat endèmica.
Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no-res que tenen.
No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Enmig Egipte que rep més de mil milions de dòlars anuals dels EUA per les seves suposades influències amb els palestins i que ara es troba en un carreró sense sortida i de moment està deixant fer als israelians.
En vista d'aquest panorama tan incert, els respectius Déus podrien mirar de fer-hi alguna cosa, són massa morts cada dia, morts de ciutadans innocents, per cert, no soldats.





LLEGIR SERIOSAMENT


Jean Paulhan deia què, per llegir seriosament, s'ha d'estar malalt: malalt o convalescent. Le rouge et noir exigeix un bon constipat, i À la recherche du temps perdu, una tuberculosi llarga i apacible, obviàment en un bon sanatori de pagament...., afegiría que la lectura d'Incerta Gloria hauria de... ser en una llarga estada hospitalaria, millor si pot ser d'acompanyant. Afortunadament la meva salut encara es regular tirant a bona i no puc permetre'm certs luxes....., a banda hi ha el temps de vacances on s'ha descollir. des del meu punt de vista novel·les agils i lleugeres.
I és el que farè, demà marxem cap a Lanzarote, però m'emporto el portatil. No nomès de lectura viu el turista.

GUTA, LA NO VERITAT


Winston Smith viu al Londres d'un virtual 1984, en un món dividit en tres superpotències: Euràsia, Àsia Oriental i Oceania, on imperen, respectivament, el neobolchevisme, l'adoració de la mort i el INGSOC, acrònim de "socialisme anglès ". El sistema es basa principalment en quatre ministeris:


Els ministeris són... els següents:

* El Ministeri de l'Amor s'ocupa dels càstigs i la tortura com vol, ja que a Oceania no hi ha lleis escrites per no caure en contradiccions.
-
* El Ministeri de la Pau s'encarrega d'assumptes relacionats amb la guerra i amb fer que aquesta sigui permanent.
-
* El Ministeri de l'Abundància, encarregat dels assumptes relacionats amb l'economia i d'aconseguir que la gent visqui sempre a la vora de la subsistència.
-
* El Ministeri de la Veritat, on treballa Winston es dedica a reescriure la història, perquè les prediccions del Gran Germà coincideixin amb la realitat, a través del falsejament a posteriori de les prediccions en els mitjans de comunicació.


*  *  *

Quan vaig llegir 1984 a Palma de Mallorca on feia el servei militar em va semblar exagerada, va ser més endavant en rellegir-la en més d'una ocasió i a mesura que el nostre món anava canviant que vaig començar a tenir la terrible certesa de que Orwell no exageraba, sinó que ens anticipaba com Huxley el el futur que ens esperava i que és ja present.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la al 'Ministeri de la veritat', però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que cada vegada sabrien més sobre menys coses.

22 D'AGOST DE 2013 - I en aquest fet estem, no sabem qui va bombardejar ahir amb gas nerviós el barri de Guta de Damasc que va causar la mort de 1.300 víctimes innocents, més les seqüeles dels supervivents, el Govern d'al-Assad diu que les víctimes són només unes 100 i que no han estat ells, i els seus opositors en canvi l'acusen directament a ell i al seu Govern de la massacre, de l'assassinat de tants i tants innocents. Abans, quan les guerres les feien els homes, les principals víctimes, el 90% eren els soldats, mentre que fa ja un temps que els papers s'han invertit i el 90% de les víctimes són civils, la majoria innocents. I com oficialment no hi ha guerra, sinó conflictes armats, o afers interns, covardament, ningú intervé per aturar els genocidis que varen començar després de la Segona Guerra Mundial a Srebrenica, i han continuat ara a Síria, amb més de 100.000 morts des que va començar la lluita fratricida. Després de la primera Guerra Mundial, i espantats els mateixos militars pel devastador i anorreador us del gas nerviós, es va decidir pactar no usar-los mai més, però la resolució va ser paper ullat, atès el varen fer servir els italians a Abissínia, els Americans al Vietnam i els espanyols al Marroc. Ningú va dir res, alguna resolució condemnatòria és devia dictar amb la boca petita des de l'ONU sense cap resultat. Aquest gas nerviós, gairebé segur ve de Rússia, que importa, o no es ESPANYA un dels països capdavanters en la fabricació i exportació d'armes, d'armes per matar, no per desfilar. Ahir a Guta, 1.300 persones varen ser covardament assassinades i ningú, ningú, respondrà de la seva mort. De fet, que importa, d'ací a una setmana ja no en parlarem i com a màxim, un cop a l'any si no li passa al davant una notícia més roent, és celebrarà l'aniversari de la matança, amb bones paraules i bons desitjos. Tot plegat una pura i miserable hipocresia de l'ONU, els Estats Units, la Comunitat Europea i el món Àrab. Maleïts sian tots.

...D'aquest comentari en farà un  any el 22 d'agost, el Ministeri de la veritat ha fet bé la seva feina, i obviàment, els 1.300 morts, els 1.300 assasinats amb gas nerviós, ja els hem oblidat, de la mateixa manera que aviat oblidarem els setanta o vuitanta palestins que Israel està assassinant cada dia, de nou, l'Estat criminal ataca impunement altra cop ciutadans innocents, i ningú diu res.

-

A PROPÒSIT DE LA 'EXPERIÈNCIA'




L'escriptor nord-americà Bill Hillman, coautor del llibre "Com sobreviure als toros a Pamplona", és un dels corredors que ha resultat banyegat en el tercer 'encierro' dels 'sanfermines, protagonitzat avui per toros de Victoriano del Río.
Hillman, de 32 anys, ha estat banyegat al tram de Telefónica, on s'han... viscut els moments de més tensió i perill de la carrera, en quedar solt un toro, que ha carregat contra els corredors i s'ha girat en repetides ocasions sobre els seus passos. Hillman és un corredor experimentat, amb una dècada de tancaments a l'esquena, segons recull el portal sanfermin.com.

Doncs no ho devia ser prou d'experimentat, o bé es pot concloure que l'experiència no serveix per a res, com s'ha demostrat en aquest cas o en altres quan hi ha alguna alteracio del guió o si la situació que es crea és extrema o nova i aleshores l'experiència ja no serveix de res. Bé, de fet la experiència no existeix com a tal, és una entelequia que ens hem inventat en el sentit que si es fa durant molt de temps algun tipus d'activitat determinada representa que al cap de ics temps ja es té experiència. I no és així, ans al contrari l'experiència més aviat condueix a una relaxació sovint per excés de confiança.

A l'empresa on treballava, fa 9 anys va morir un xòfer molt experimentat en caure des de dalt de la cisterna en intentar ajustar una de les tapes del damunt que no estava ben tancada i per allí s'escava aire i farina. Sabia per coneixement i per experiència que per tancar la tapa s'havia de parar el motor que xuclava la farina per alleujar la pressió, però malgrat tot no ho va fer, i segurament aquella mateixa operació l'havia fet més d'una vegada, però l'ùltima la tapa es va obrir de cop i ell va caure al terra desde quatre metres d'alçada picant de cap al terra i morint a l'acte. 

Deia Cioràn que l'experiència es una acumulada reiteraciò d'errors mai admesos, i ja va la cosa per aqui, però al que em vull referir és que per més experiència que tinguis, si no t'has trobat mai amb una situació imprevista, quan t'hi trobes és nova, no en tens cap d'experiència per aquella situació en concret. Si t'en surts, n'hauràs acumulat una mica més per evitar l'accident en una altra ocasió. Fa 44 anys que condueixo i porto a l'esquena més de dos milions de quilòmetres; se suposa que dec tenir experiència com a conductor, però com no he tingut mai cap accident, no tinc cap experiència si aquest es produis, sería una situació nova per a mi per a la que no tindria cap experiència. Encara que en el cas de l'escriptor Bill Hillman, l'incident ha donat fe del títol del seu llibre: Com sobreviure als toros a Pamplona.

EL CAP DEL GENERAL MORAGUES


El 18 de setembre del 1714 el General Moragues s'acollí a la capitulació de la fortalesa de Cardona i es va tornar a retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort. Al cap de poc fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li... requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Mallorca, que encara estava lliure de l'ocupació borbònica. Amagat a Montjuïc fou traït quan intentava fugir i pres a Barcelona el 22 de març de 1715. Posteriorment seria jutjat en un procés sumaríssim i torturat i executat el dia 27 del mateix mes de març de 1715.
El general Moragues i els capitans Jaume Roca i Pau Macip van ser executats de manera infamant el 27 de març del 1715. Al general Moragues no se li reconegueren els honors militars, i descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul, on fou executat, decapitat i esquarterat, per tal de complir la triple condemna de mort que rebé. El cap del general Moragues, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal de Mar, amb una inscripció en llatí que deia:

«"Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia." »

 
Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es va retirar del Portal de Mar fins al cap de dotze anys.

Moragués és un d'aquells patriotes oblidats dels fets del 1714, on tot el mèrit se'l va emportar el llangonissagoitia de Rafel de Casanova. I no té sort el General amb el seu cap: en una  bretolada d'uns aficionats alemanys mentre celebraven la victòria de la seva selecció ahir dimarts a la nit davant el Brasil en les semifinals del Mundial, varen arrencar el seu bust de la pilastre on resideix, i més tard el deixaren abandonat al mig del carrer. El propietari d'un bar, després de tancar-lo, va veure el bust que els aficionats l'havien portat fins a l'establiment i el va guardar al magatzem amb la intenció d'avisar de la troballa aquest matí.


LA DIAGNOSI D'STEINER


Els filòsofs, quan analitzen la història, en explicar-nos les seves teories sobre els canvis culturals, ometen sovint aquelles coses menors, que en principi no tenen cap importància, però a través de les quals si endevina el que determina el seu avenir. Això és el que són les cultures... i es veu en les creacions de l'home: l'arquitectura, la pintura, la literatura o la filosofia. Alguns han avisat, o millor dit, ens han dit que hem entrat de ple en la decadència com a societat, com a concepte etic i cultural de societat. Ho han advertit a temps però no se’ls ha volgut escoltar, de la putrefacció mental del conjunt de la nostra societat, de l’absurd consumista en que ens hem instal·lat. Ho han advertit a temps que aquesta banalització superficial de tota una societat era un indici clar de la seva decadència, palesa ja ara, quan poc hi ha a fer i el remei és difícil, per no dir impossible. Quan parlava al començament d’aquest article de les coses menors, insignificants, em referia a que l’avís, el missatge fa temps que hi era i ningú el volia veure. O és que no és un clar, un diàfan avís la degradació de la programació de la televisió, la pèrdua del propi llenguatge o el pobres resultats de la mainada a l’escola. L'obsessió gairebé general per viatjar quan més lluny millor, no importa on, l’important no és anar-hi, és explicar-ho a la tornada. L’aparentar en funció de cotxes grans, cases adossades, segones residencies, tota una ostentació banal i cara de mantenir. Aquesta obssessió de fer-se ric, de guanyar molts diners quan més aviat millor i de qualsevol manera. La pressa, pressa per acabar arrivant enlloc, sovint. Tot ha de ser a l'instant i ha de funcionar com un rel·lotgte, no hi ha temps per pair res, per fruir, per racionalitzar, per somiar, per l'anar fent sense pressa.
I és també un avís clar la desaparició dels referents culturals, absorbits per el diner fàcil de l’èxit mediàtic, o potser perquè en realitat ja no n’hi ha, o no els podem escoltar. Tot és superficial, innocu, sense contingut, és com aquests regals inútils que et fan, que el més bonic és l’embolcall, i el que hi ha dins no és gran cosa o simplement res, per no dir una merda.
Hem baixat fins a l’infern de la banalitat, de la superficialitat i hem perdut les referències, a banda de tot alló que representava la tradició dels grans. Estranya aquesta societat que menysté tradicions recents com si li fes vergonya, tot és ja antic, obsolet, amaguem-ho en un racó obscur de la memòria, no toca, no és prou modern. Priva alló que és instantani i si pot ser amb la llei del mínim esforç. El sacrifici, la constància, la tenacitat no son valorats ni molt menys es contemplen com a referència. Tot el nostre passat l’hem arxivat, el present es escadusser i el futur molt incert. Agonitza doncs la cultura de tota una societat immers en la seva decadència. Te raó Steiner en la seva diagnosi, Europa està malalta i decadent, amb crisi o sense.

MINEIRAOAZO


Quan la Roja (l'espanyola) ho guanyava tot i meravellava amb el seu joc de toc, que es veu el varen inventar ells, la majoria dels seus jugadors eren del Barça, un Barça que l'entrenava...Pep Guardiola, i, aquests jugadors estàven en el seu millor moment de forma i joc...
Quan Alemanya juga con ho està fent avui, amb uns quants jugadors del Bayern Munchen, jugant al toc com mai havia jugat, qui entrena el Bayern?... Pep Guardiola, i els seus jugadores estàn en el seu millor moment de forma i joc.

D'acord que Brasil és una banda, que no té jugadors de nivell, llevat potser de Tiago Silva i  Òscar, que tàcticament es un desastre de selecció, sense mig del camp, sense defensa ni porter i amb poca cosa al davant; prou han fet arribant fins o han arrivat. Ja era hora que es desmuntés la fal·làcia del joc brasileiro, de fet, des del Mundial del 70 a Mèxic no han  jugat a gran cosa, i de la derrota d'avui se'n parlarà anys i panys. Pasaràn del Maracanazo al Mineiraoazo....

COSES QUE ES VEUEN A WIMBLEDON


Haig de confessar-vos que l'esport en general m'avorreix, tot vaja!, el solc mirar de reüll atès tinc la tele al costat, o en el cas de la Fórmula 1, acostumo a veure la sortida i calculo el temps que falta per veure el final. Potser les motos les... miro amb un cert interès, però sense excessos, i a la resta poc cas els hi faig. El mateix amb passa amb el tennis que se'm fa pesat i avorrit, però, sempre hi ha un però: ahir com al pare li agrada el tennis em vaig empassar les 3 hores i 57 minuts que va durar la final de Wimbledon entre Federer i Djokovic que va guanyar el serbi, i francament no em vaig avorrir gens malgrat la durada, de fet vaig mantenir-me enganxat les gairebé quatre hores davant el televisor.

Això em va permetre fixar-me amb uns quants detalls que voldria exposar:

1) A Boris Becker, se'l veu molt perjudicat, com absent.

2) A Martina Navratilova no se li nota massa el pas dels anys i a Sabattini una mica més.

3) Els Beckham com sempre, estaven impecables, sobretot ell.

4) El senyor de la trona que semblava indi o pakistanès, diria que no aguantaria un set.

5) Em pregunto si el que va donar la copa al guanyador i la safata al segon era el Duc de Windsor, se'l veia també molt perjudicat.

6) Les bessones de Federer han crescut molt i la seva senyora.... També.

7) El marit d'Elsa Pataki em va recordar Brad Pitt, i ella que em sembla ha tingut ja dues besonades ha fet el que es diu un bon braguetassu, tenint criatures, que és una manera en el seu en cas de conservar el lloc de treball una bona temporada.

8) Proliferaven camises de quadres amb corbata de ratlles o a l'inrevés, molt britànic, per cert.

9) Els nois aplega pilotes corrien com esperitats travessant la pista i de seguida recuperaven la seva posició, d'una manera per al meu gust un pèl exagerada. Mentrestant, els de darrere dels tenistes estaven tots amb les cames eixarrancades (síndrome R7), síndrome que afecta també a àrbitres i jugadors de futbol.

I més coses que devien ensenyar les càmeres i com que no estic molt al dia de la cosa del corasón no me'n vaig adonar...


Novak Djokovic menja herba mentre celebra la seva victòria davant Roger Federer a Wimbledon

Ara no sé si aquest escrit l'havia d'haver publicat a Collonades i un del Jenaro que vaig publicar allí, l'havia de publicar aquí, de fet, com tot o gairebé tot és una Collonada, potser seria millor publicar-ho gairebé tot allí.

LA FI D'INTERNET?


L'article de Gordon M. Goldstein sobre el futur d'internet global, el trobo molt interessant. Ja em va donar prou feina traduir-lo de l'anglès al castellà, així que el deixo tal qual, però crec val la pena llegir-lo, és per on sembla anirà internet en poc temps.
La World... Wide Web ha celebrado su 25 cumpleaños recientemente. Hoy la red global sirve a casi 3 millones de personas, y cientos de miles más se unen cada día. Si Internet fuera un país, su economía sería una de las cinco más grandes del mundo.

En 2011, según el Foro Económico Mundial, el crecimiento en la economía digital creado 6 millones de nuevos puestos de trabajo. El Instituto Global McKinsey estima que el tráfico transfronterizo en línea creció 18 veces entre 2005 y 2012 y que el flujo global de bienes, servicios e inversiones-que llegó a 26 billón dólares en 2012-podría más que triplicarse para 2025. Facebook ha lanzado una importante iniciativa, en asociación con los gigantes de la tecnología como Samsung y Qualcomm, dedicados a hacer de Internet a disposición de los cerca de dos tercios de la población mundial aún no está conectado. Cisco prevé que entre 2013 y 2022, el llamado Internet de las cosas va a generar $14400 mil millones en valor para las empresas globales.

Sin embargo, todo este crecimiento y el aumento de la conectividad, que puede parecer tanto esfuerzo e imparable, ahora está creando una enorme fricción, hasta ahora prácticamente invisible para el internauta medio. Puede que no permanecerá así por mucho tiempo. Un conflicto geopolítico feroz y se levanta sobre el control de la red mundial y amenaza con crear una balcanización del sistema-lo que algunos technorati, entre ellos el presidente ejecutivo de Google, Eric Schmidt, han llamado "el Splinternet." "Yo soy la persona más optimista que conozco en casi todos los tema, "el empresario de Internet Marc Andreessen dijo recientemente en una entrevista pública, y" estoy muy preocupado. "Andreessen dijo que es una "cuestión abierta" si Internet dentro de cinco años" seguirá funcionando de la manera que lo hace hoy."

Si la larga historia del comercio internacional nos dice algo, es esto: el libre comercio no es ni natural ni una condición inevitable. Por lo general, el comercio ha florecido cuando un solo país, dominante ha proporcionado la seguridad y voluntad para sostenerla. En ausencia de un fuerte ethos liberal, promovido y aplicado por un líder global, los estados parecen dibujado, como si por algún hechizo, hacia una variedad de maquinaciones (aranceles, cuotas, requisitos de productos arcanos) que proporcionan ventajas inmediatas para unas pocas empresas nacionales o industrias-y que conducen a la miseria colectiva con el tiempo.

Los EE.UU. ha jugado un papel especial en el desarrollo de Internet. El Departamento de Defensa impulsó ARPANET, el precursor de Internet. A medida que la red evolucionó, las empresas estadounidenses se apresuraron a explotar su crecimiento, ganando una ventaja del primer movimiento que en muchos casos ha crecido hasta convertirse en el dominio global. Una gran proporción del tráfico Web mundial pasa a través de los servidores de Estados Unidos.

Laura DeNardis, una erudito de la gobernanza de Internet de la American University, argumenta que el carácter de Internet es intrínsecamente comercial y privado en la actualidad. "Internet es un conjunto de sistemas independientes", escribe, "operados por empresas privadas en su mayoría", incluidos los grandes proveedores de telecomunicaciones como AT&T y las empresas de contenidos gigantes como Google y Facebook. Todos estos participantes hacen la función de Internet a través de acuerdos económicos privados que rigen la transmisión de datos entre sus respectivas redes. Mientras que el gobierno de los EE.UU. juega un papel repositorio central mundial de nombres de dominio, por ejemplo, es una organización privada sin fines de lucro creada a instancias de los Estados Unidos en 1998, y que opera bajo un contrato administrado por el Departamento de Comercio-. El crecimiento de la Web ha sido ampliamente afín a los intereses estadounidenses, y una gran bendición para la economía estadounidense.

Eso nos lleva a Edward Snowden y la Agencia Nacional de Seguridad de EE.UU.. Las revelaciones de Snowden de la vigilancia de la NSA de tráfico web internacional han provocado indignación en todo el mundo y una contra reacción cada vez mayor. Brasil y la Unión Europea anunciaron recientemente su intención de desplegar un cable de 185 millones de dólares submarino de fibra óptica de comunicación entre ellos para frustrar la vigilancia de EE.UU.. En febrero, la canciller alemana Angela Merkel instó a la Unión Europea para crear su propia Internet regional, amurallada desde los Estados Unidos. "Vamos a hablar con Francia sobre cómo podemos mantener un alto nivel de protección de datos", dijo Merkel. "Por encima de todo, vamos a hablar acerca de los proveedores europeos que ofrecen seguridad para nuestros ciudadanos, por lo que uno no debería tener que enviar mensajes de correo electrónico y otra información a través del Atlántico."

La exploración de Merkel de una red de computación en la nube cerrada, pan-europea es simplemente el ejemplo más reciente de lo que el analista Daniel Castro de la Tecnología de la Información y la Fundación para la Innovación llama "nacionalismo de datos", un fenómeno que va tomando impulso para que los países requieren que ciertos tipos de información sea almacenada en los servidores dentro de las fronteras físicas de un estado. Las naciones que ya han implementado un mosaico de requisitos de datos de localización se extienden desde Australia, a Francia, Corea del Sur y la India a Indonesia, Kazajstán, Malasia y Vietnam, según Anupam Chander y Uyen P. Le, dos juristas de la Universidad de California en Davis. "Ansiedad más vigilancia ... están justificando las medidas gubernamentales que se rompen aparte de la World Wide Web", escribieron en un reciente libro blanco. Como resultado, "la era de la Internet global puede estar acabando."

Los problemas de seguridad han catalizado esfuerzos datos de nacionalización, pero Castro, Chander, y Le todo cuestionar los beneficios, con el argumento de que la seguridad de los datos no depende de su ubicación, pero en la sofisticación de las defensas construidas en torno a ellos. Otro motivo parece estar en juego: la fragmentación del Web permitiría a las empresas locales de Internet en Francia y Malasia para labrarse un papel para sí mismos, a expensas de las empresas a nivel mundial dominante, basado de manera desproporcionada en los Estados Unidos. Castro estima que la industria de la computación en la nube EE.UU. por sí solo podría perder 22 mil millones de dólares a 35 mil millones en ingresos para el año 2016.

El asunto Snowden ha llevado a ebullición las tensiones geopolíticas que ya estaban hirviendo a fuego lento. Las autocracias, por supuesto, han regulado durante mucho tiempo el flujo de datos de Internet, siendo China el ejemplo más famoso. Pero hoy esos estados están siendo acompañados por los países a través de Asia, el Medio Oriente y Europa para pedir cambios drásticos en el funcionamiento de la Web, incluso más allá de la cuestión de dónde se almacenan los datos.

En una conferencia de tratados de las Naciones Unidas de diciembre de 2012 Dubai, el primero en la historia en tener en cuenta el control y la regulación de Internet global, 89 países aprobaron un nuevo acuerdo de telecomunicaciones que contiene una resolución que pide la Unión Internacional de Telecomunicaciones (UIT), una ONU especializada agencia, a tocar un, papel sin especificar todavía ampliado en la gobernanza de Internet. Los Estados Unidos y otras 54 naciones, incluyendo a los países de la Unión Europea, se negaron a firmar el (yo era un miembro de la delegación estadounidense a la conferencia). Pero en abril, después de la Snowden, Neelie Kroes de la Comisión Europea declaró: "Internet es ahora un recurso mundial que exige la gobernanza global." Este otoño, la UIT se reunirá para definir su mandato, incluidas las posibilidades de autoridad para recomendar regulaciones de Internet.

Laura DeNardis, de la American University, especula que si el Internet se convierte en objeto de dirigir la regulación gubernamental, una cascada de consecuencias desestabilizadoras podría seguir a ello. En un gambito complejo organizado por un consorcio de proveedores de telecomunicaciones de Europa, un bloque de Estados africanos intentó en 2012 para utilizar la maquinaria de la UIT para promulgar un nuevo modelo de pago apodado "el envío de las partes paga." En esencia, la norma habría requerido ningún proveedores de contenidos que transmiten los datos entre los países que pagar un cargo adicional por el uso de la red de servicios en el país de destino-un impuesto sobre la transmisión de datos internacional poco diferente de una barrera arancelaria a los productos extranjeros. "Si se aprueba, la propuesta habría socavado por completo el modelo económico de la Internet", escribe Vint Cerf, un alto ejecutivo de Google, en un documento del que es coautor con dos colegas. La medida nunca fue sometido a votación. Pero como la idea de una ganancia de internet legitimidad más fuertemente regulada, y que los gobiernos nacionales y los organismos regionales o internacionales comienzan a regir la Web, los esfuerzos para doblar la regulación en beneficio de los intereses empresariales están seguros de multiplicarse.

La fragmentación también podría reducir la fiabilidad y seguridad de la Web para los usuarios normales. Hace dos años, una coalición de estados, entre ellos Rusia, China, Egipto, Arabia Saudita y Sudán trató de quitar la función de nombres de dominio de la supervisión legal de los EE.UU., y en lugar de colocarlo bajo una autoridad como la UIT. En marzo, el Departamento de Comercio anunció planes vagos a ceder el control, pero sólo bajo la condición de que ninguna organización intergubernamental dirigida por el gobierno o tomar su lugar. Si no se alcanza un compromiso, bloques de países teóricamente podrían seguir su propio camino, dando lugar a la competición o los sistemas de nombres de dominio duplicados. Si eso sucede, los usuarios de Internet podrían estar en alto riesgo de ser enrutados a direcciones equivocadas, incluyendo los sitios fraudulentos que reflejan perfectamente los legítimos.

Algunos expertos anticipan un futuro con un Internet en Brasil, un Internet europeo, un Internet iraní, un Internet para Egipto con diferentes regulaciones sobre el contenido y las normas comerciales, y tal vez con los estándares de contraste y protocolos operativos. Eli Noam, profesor de economía y finanzas en la Columbia Business School, cree que una fractura tan progresista de Internet global es inevitable. "Debemos acostumbrarnos a la idea de que internet estandarizado es el pasado pero no el futuro", escribió el pasado otoño. "Y que el futuro es un internet federada, no un uniforme." Noam piensa que puede ser gestionado, en parte, a través del desarrollo de nuevas tecnologías intermediarias que esencialmente permitan a los diferentes Internets para hablar unos con otros, y permitir a los usuarios navegar los diferentes entornos legales y regulatorios.

Quizá. Pero, como mínimo, esta solución patchwork sería perjudicial para las empresas estadounidenses como Google, Facebook, Amazon y eBay, que verían su alcance global disminuyó. Y sería hacer que las comunicaciones y el comercio internacionales algo más costoso. El gobierno de EE.UU. se resiste a esta transformación. Sin embargo, Internet es simplemente demasiado consecuente-social, política y económicamente a los estados a renunciar fácilmente un control de la misma, y América, como observa Marc Andreessen, ha perdido "la autoridad moral" en el debate. Tal vez nunca fue realista esperar que la World Wide Web fuera la última."







"Gordon M. Goldstein 25 de junio 2014, 21:06 ET -

Gordon M. Goldstein es miembro de la delegación estadounidense en la Conferencia Mundial de Telecomunicaciones Internacionales.

AL CARRER



Fa cua a l'entrada d'un menjador social. En la llarga espera, observa els que l'envolten. Hi ha ­famílies, n'hi ha alguns que han arribat sols, altres que estiren els seus fills petits i alguna àvia que ja no estira ni la seva pròpia existència. Van arribant  a poc... a poc i es van col·locant amb resignació fins a l'obertura de les portes. Ella escolta les converses i gairebé totes se centren en la mala situació econòmica i en què trobaran per menjar sobre la taula a l'altre costat de la reixa.

Arriba un home amb tres nenes petites. Li pregunten si s'ha quedat viudo i explica que la seva dona és a l'hospital a punt de donar a llum la quarta boca per alimentar. «La família fa una temporada, des que els van desnonar al faltar la feina, que viu aquí mateix a l'Assistència, on els han habilitat algun espai perquè el pare pugui dormir envoltat de la seva colla; així que es considera de la casa, i encara més perquè, com a xòfer d'ofici, aspira a una plaça de l'Ajuntament». Acabo de llegir aquesta història i torno a mirar, gairebé amb incredulitat i per segona vegada, la data en què va ser escrita: 1934.

La periodista Magda Donato (a la fotografía) va decidir retratar la realitat del Madrid de llavors acostant-se com una més a un dels punts de distribució d'aliments de la capital. L'article va ser publicat al diari Ahora el 4 de març de l'any citat i es va titular En la cola de los hambrientos. Aquesta joia periodística ha estat recuperada ara per Eduardo del Campo al llibre Maestros de periodismo.

És un dels molts articles en què ens recorda un fet que sembla una obvietat, com és que el periodisme ha d'estar al carrer i amb la gent. Donato, que en realitat és el pseudònim de Carmen Eva Nelken, inclou en el seu text sensacions personals i retrata el dolor però també ofereix dades oficials que ha sol·licitat per donar al seu lector una visió i una informació més completa («El 1933 es van servir als menjadors municipals de Madrid un milió i mig de racions, i hi ha 3.340 homes beneficiaris de llarga durada registrats entre el maig i el desembre de 1933»).

Alguns llavors responsabilitzaven de la seva desgràcia simplement la mala sort però altres troben els culpables en la classe política, «en aquells diputaos, els del Congrés, que no pensen en res més que a col·locar-se ells, tenen la culpa que un es vegi com es veu, reduït a implorar aquesta almoina».

Han canviat moltes coses afortunadament des d'aquell any 1934. El nostre país és un altre en molts sentits. Però llegeixo Magda Donato: «Persones acostumades a treballar i que es veuen privades, encara que sigui momentàniament, de la satisfacció de guanyar-se la vida». I torno a la pàgina d'inici. I torno a mirar la data. I posa 1934.

@anapastor - el periódico.cat - Dissabte, 5 de juliol del 2014

EL MOCADOR






"Arribàrem a Pamplona un sis de Juliol del 71, ho recordes?, ambdós teníem vint i dos anys i, malgrat les reticències de la meva mare - eren altres temps -, finalment ens hi va deixar anar - això si - insistint fins l'avorriment en els seus consells i... advertències: aneu en compte, vigileu, etc. etc.

Anàvem en el tren tota la colla de sempre. El viatge no se'ns va fer gens llarg malgrat la tardança en arribar, doncs en aquella època - almenys per a nosaltres que no havíem viatjat gaire - era tota una aventura anar de Sabadell a Pamplona amb tren, i sols! 

L'ambient durant el viatge, fou extraordinari; es respirava llibertat per tot arreu, encara que, molta de la gent amb qui compartíem el vagó, aliens a les nostres dèries i imbuïts en la seva quotidianeitat, no crec pas que ens entenguessin. Però nosaltres, ai Lluís! nosaltres, Déu meu! Quin viatge! De fet, gairebé no en sabíem gran cosa del que havia passat realment tres anys enrere a Paris, però la rumorologia, encara que tardana pel control polític de la informació, anava esvalotada per tot arreu; estava explotant un temps nou, tot l'espectre del passat s'ensorrava i en l'aire només es respirava, s'olorava, la paraula llibertat.

En arribar a Pamplona, només baixar del tren vàrem tenir plena consciència de l'ambient que es respirava, del que representava estar al bell mig dels Sanfermines.

La ciutat estava curulla de gent, la majoria vestits amb la indumentària clàssica: pantalons i camisa blanca, faixa vermella i mocador també vermell al coll i molts nois amb boina. Carrers i places plens de jovenalla i altres no tan joves, amb un sol objectiu, passar-s'ho el més bé possible.

Bandes de música recorrien els carrers animant l'ambient i, en arribar a la plaça de l'Ajuntament, entràrem a una botiga on vas comprar-me un mocador. Encara recordo el nom de la botiga, Unzu.

- Perquè semblis una autèntica pamplonesa - em vas dir - i a partir d'aquí tot es va desbocar. Durant cinc dies vam comprendre el sentit exacte de la paraula LLIBERTAT amb majúscules. Menjar, beure, fumar, ballar, dormir poc a qualsevol lloc o parterre, era insuficient per reposar forces, però no ens importava: el dia i la nit eren una festa inacabable, enllaçàvem l'un amb l'altre dins d'una festa perpetua. Al tercer o quart dia, al capvespre érem a la plaça del Castell, i tu anaves amb un pet d'aquells "macos".

No recordo exactament què va passar, però em sembla recordar que tenia a veure amb uns "hippies" de Madrid, als que la policia municipal havia desallotjat d'unes barraques que, d'acord amb els seus propietaris utilitzaven per dormir, i ara vagaven perduts per la plaça sense saber ben bé on anar.

Tu, et vas enfilar a la glorieta que hi ha al bell mig de la plaça, i ens vas engegar un discurs anarco-llibertari, defensant-los, que, de fet, ningú va entendre, potser d'enterbolits que anàvem tots plegats, però com que vares començar a ballestrejar contra la policia municipal, la Guardia Civil, el Govern i tot el que portés gorra i es bellugués, vas triomfar. Encara ara, no entenc com no et van detenir. Suposo que, en veure que anaves tan torrat, decidiren deixar-te estar. De fet, la policia no estava gaire per la feina, la festa és el primer - devien pensar - a més, hi havia molts estrangers i no podien pas donar una mala imatge de la ciutat.

Ai! Lluís, que maco estaves d'anarquista torrat. Jo et veia com un déu, com un nou Durruti, del que m'havia parlat tantes vegades l'avi Joaquim, lluitant pels marginats i agafant les rendes de la llibertat per a tots nosaltres.

Finalment, quan et vas cansar de fer el beneit, et vas tombar allí mateix posant-te a clapar. La gent va anar marxant i, en quedar-nos sols, em vaig estirar al teu costat, i et vaig fer l'amor. Tu ni tant sols te'n vas adonar, però estic segura que aquell capvespre vàrem engendrar l'Helena. I quina manera més bonica de ser engendrada Lluís; Helena, la filla de l'amor i la llibertat, en mig de la follia de l'única festa “amb majúscules” que hi ha a tot el món.

Ens va despertar la frescor de la matinada, tu no recordaves res, i jo amb prou feines. Estàvem sols allí dalt de la glorieta, havia refrescat i abraçats varem marxar de la plaça... Pamplona enllà."




fragment recuperat de "fins que cal dir-se adéu".

ALGÚ CRIDA DES DE LA RIBERA

Els somnis nocturns troben en el dia l'ocasió per extraviar-se. Els déus, posats en marbre o fusta, s'escorren pels pantalons cap al fons de la terra. Les paraules, un llast que, llançat per la borda, retorna un eco de dubtoses significacions. 
Com si algú cridés des de la... ribera en una llengua que ja ningú comprèn o com una paraula en espera d'altres orelles per ser atesa.

Clemente Riedemann en Illa del Rei, 2003 (descontexto)

VAGONS EN SILENCI


Aquest dilluns 7 de juliol es posarà el nou servei d''AVE silenciós' en la línia Madrid-Sevilla, els primers trens amb aquest tipus de vagons en els quals no podran viatjar menors de 14 anys ni es podrà parlar per telèfon mòbil. Els 'vagons en silenci' de l'AVE comptaran... amb una il·luminació tènue i no tindran megafonia, i els seus passatgers hauran de parlar en un to baix i "no establir converses llargues". Renfe comença a oferir en alguns trens de l'AVE a Sevilla aquest servei, que a partir del proper diumenge, 13 de juliol, s'estendrà als trens de l'AVE a Barcelona, de l'AVE a Alacant i de l'AVE a Màlaga. 
Amb l'AVE silenciós, Renfe pretén oferir una nova forma de viatjar, que assegura és cada vegada més demandada per viatgers que busquen aprofitar el temps dels seus trajectes amb tren per descansar o treballar. Els bitllets per viatjar en silenci ja es poden adquirir a través de la web de Renfe, en l'apli Renfe Tiquet i en agències de viatges, al mateix preu que una plaça tradicional en classe turista. Estaran identificats amb el símbol d'un altaveu tatxat i la seva compra implica que el viatger es compromet a respectar el descans de la resta de passatgers del vagó. 



La mesura no es nova, encara que si ho és en un tren. A Nova York el restaurant E.A.T. ofereix des de fa un parell d'anys la possibilitat de poder menjar en silenci, i alguns pobles de les rodalies de Paris ofereixen el silenc tecnològic, ni wi-fi. ni mobils, res, nomès els sorolls del dia a dia.

Ray Bradbury parlava de pobles silenciosos a cròniques marcianes; però on mai hi ha silenci és a la natura, sempre hi ha un munt de sorolls per qui estigui amatent, ho comprobo a trenc d'alba quan surto amb la bici, és el que en dic: silenci sorollos de la natura.

Diuen que un humà enmig del silenci total embogiria i ho entenc. Aixó és nota molt a l'estiu que estàn totes les finestres obertes i els sorolls del carrer entren a les cases, és la vida que palpita en aquests sorolls, tot el contrari al silenci, el silenci deixeu-lo pels morts i el xivarri pels vius, màxime sent com som els mediterrànis sorollosos de mena.
El silenci nomès s'impregna de clarors quan ja no hi ha res a fer.

ESPINÀS I LES PAPALLONES


"La noticia és que dos terços de les espècies de papallones de Catalunya estan en regressió, i la informació la dóna Antonio Madridejos recollint la investigació de l'expert Constantí Stefanescu. 
papallona al safareig de casa
M'adono, de cop, que fa molt de temps que no he vist volar... cap papallona. Aquell vol de petits girs imprevisibles, aquella fragilitat, aquella mínima forma de color volàtil que semblava una minúscula arruga a l'aire, que anava passant d'un lloc a l'altre. He descobert, mentre escrivia aquestes ratlles, que parlava en passat. Sí, fa molt de temps que no he vist passar una papallona"

Aixó és el que escriu l'Espinàs a la seva columna diaria a 'el Periódico'.

No deixa de ser curiosa aquesta observació; precisament li comentava a la Nuri l'altre dia que enguany anant amb la bici pel bosc veia moltes papallones, de la mateixa manera que hi ha abelles i conillets petits que travessen els camins, i blat, i civada, i trapadella, poca 'colza' enguany (he trobat a faltar la seva grogor quan floreix). 



Ha estat un any de blat, i també de moltes roselles, o sia com cada any des que m'hi fixo. Han florit al seu temps els ametllers a primers de febrer i mes tard els cirerers i les pruneres, i com cada any en florir els primers ametllers la gent ha dit: 'una glaçada els matarà'. Però no els mata encara que glaci i segueixen donant-nos ametlles.

a Ribatallada
I és que no hi ha res de nou que no hagi passat abans, i poc canvia, llevat que potser la gent surt poc pel camp i els boscos, i potser seria millor que si pot ho tornés a fer el Sr. Espinàs, aleshores veuria les papallones que diu ja no existeixen però que les veu, i, si us plau, la bajanada del canvi climàtic aplicada a tot, sincerament, comença a cansar.

Arriba un moment en que un sospita que sempre hi ha algun interés ocult en aquests que fan aquests estudis catastrofistes. Recordeu quan als anys 60 deien que als 90 ja no hauria petroli? i podria fer una llarga tirallonga de prediccions catastrofistes per l'estil que han acabat en no res, com la pujada del nivell del mar (per exemple), deu ser que els que diuen aixó no els hi agrada beure's un whisky amb un parell de glaçons.

baixant de Castellar del Vallès cap la Salut

 

LOUIE


CANAL + Sèries emet en VOSE la 4a temporada de 'Louie' amb nous cameos de luxe i el mateix humor incòmode i quotidià que l'han convertit en una de les comèdies més aclamades per la crítica guanyadora de 2 premis Emmy, a més d'altres 9 nominacions els premis... de la indústria de la televisió nord-americana.

Louis C.K. és el creador, productor, guionista i director de 'Louie', la comèdia de FX Networks protagonitzada per una versió "ficcionada" del propi Louis CK en la qual s'alternen monòlegs amb situacions de la seva vida sense tenir por cap tema, des del sexe fins a la religió, passant per la política i les relacions personals.

El prestigi creixent de 'Louie' es tradueix en una estel · lar llista d'actors convidats: Ricky Gervais, Robin Williams, Chloë Sevigny, Joan Rivers, Bob Saget, Sarah Silverman, David Lynch i Melissa Leo, merescuda guanyadora del Emmy a millor estrella convidada per seu paper en la sèrie.

"Els desastres naturals a Amèrica Central, la fam al Tercer Món, les malalties mentals, Ikea, la gent gran, la guerra a l'Afganistan, els trasplantaments de genitals, la zoofilia, les cites a cegues: els grans temes i les escletxes més bizarros de la quotidianitat són el seu material cachondeable. Sense que te n'adonis, estaràs plorant del riure i ell, tan tranquil, saltarà de l'escatologia l'existencialisme en la mateixa frase ".





Pocavergonya, incòmode i trencador, així és Louis CK en la realitat, creador i principal actor d'una de les poques series qaue em miro amb devoció, i a més a més no arriba als 30 minuts. SI teniu el Plus, vegeu-la els divendres.



El problema que tinc aquest any és que no sé a quina hora l'emeten aquesta temporada. Ja m'assabentaré quan rebi la revista del Plus, com no la miro mai i va directe al contenidor de paper, si algu ho sap, agrairía la informació.

TEORIA DEL GEL CÒSMIC


- L'arribada al poder del partit nazi va ser atribuïda a les pràctiques ocultistes; el mateix Adolf Hitler estava fascinat per les «arts fosques». Com i per què es va produir aquesta estranya associació?. Molts han vist en la seva decisió d'invertir el símbol -es tractava d'una esvàstica... orientada cap a l'esquerra- una indicació de les seves sinistres tendències. Per la seva culpa, la esvàstica, símbol de bona sort, es va transformar en l'encarnació del mal.
La esvàstica es va transformar en la insígnia oficial del partit Nazi en els anys vint. Dibuixada sobre un cercle blanc amb fons vermell, era un símbol cridaner que, per a Hitler, representava tots els ideals del moviment nacionalista.

Quan els metges militars russos van examinar les restes carbonitzades de Hitler al búnquer de Berlín al maig de 1945, van fer un curiós descobriment: Hitler era monorquídic; és a dir, només tenia un testicle. Resulta estrany que aquesta particularitat no hagués estat objecte, almenys, de rumors, tractant-se d'un personatge tan públic. Però encara és més curiós que aquest defecte, probablement congènit, guardés una relació directa amb l'interès que el Führer sempre va sentir per les ciències ocultes, i alhora amb la seva ben coneguda obsessió per la música de Wagner.

Efectivament, segons el doctor Walter Stein -les observacions a partir de les seves converses personals amb Hitler a Viena van constituir la base de Spear of Destiny (La llança del destí) de Trevor Ravenscroft- Hitler sentia ja el 1912 una veritable passió per la música de Wagner, particularment per Parsifal, que exaltava als cavallers teutònics i a la raça ària. Hitler va descobrir aviat la font en què s'havia inspirat Wagner: la poesia medieval de Wolfram von Eschenbach. De fet, el doctor Stein va conèixer gràcies a que va comprar un exemplar del Parsival de Eschenbach que primer havia pertangut al jove Hitler. El doctor Stein va quedar impressionat per la minuciositat de les notes al marge i pel patològic odi racial que demostraven. Entre elles apareixien nombroses referències al personatge de Klingsor, que pel que sembla s'inspirava en un notori tirà del segle IX, el duc Landolfo II de Capua.

La patològica ambició de poder de Landolfo l'havia portat a l'estudi de les arts màgiques, i per aquesta raó va ser excomunicat en 875. Però existia un detall que ha d'haver facilitat la identificació de Hitler amb el Führer del segle IX: pel que sembla, Landolfo havia estat parcial o totalment castrat, ja que Eschenbach ho descrivia com «l'home que era llis entre les cames».

Sabem que Hitler va ser molt influenciable en la seva joventut, i que assimilava amb facilitat les idees dels que l'impressionaven, com Wagner i Nietzsche. La mania de poder de Landolfo i la seva desgraciada similitud anatòmica amb ell devien impressionar al jove Adolf, i hi ha raons per suposar que el mateix va succeir amb la màgia negra. Una altra font, a més, ens proporciona una indicació clara que Hitler es va fixar en els símbols màgics des del començament de la seva carrera política. Molt abans que Guido von List adoptés la esvàstica com a emblema del seu moviment neopagà a finals del segle XIX, a Alemanya la creu gammada va constituir un símbol de bona sort, de vida i d'energia.

Al llarg de la segona meitat del segle XIX, els cercles pseudointel·lectuals alemanys van caminar obsessionats per un moviment compost de rituals pagans i idees sobre la puresa nòrdica, inventat per un home anomenat Guido von List. Nascut el 1848, era fill d'un ric comerciant en articles de pell i botes altes -detall profètic- i va renunciar al seu catolicisme quan tenia catorze anys, jurant solemnement que un dia construiria un temple en honor de Woden (també anomenat Odin), déu de la guerra a la mitologia escandinava.

Al voltant de 1870, Von List comptava ja amb un important grup de seguidors, dedicats a observar les festes «paganes» en els solsticis i equinoccis. El 1875 van obtenir publicitat adorant al Sol sota la figura de Baldur, el déu nòrdic mort en una batalla, que va ressuscitar després. El ritu es va celebrar a dalt d'un turó proper a Viena, i va acabar quan Von List enterrar vuit ampolles de vi, acuradament col·locades per formar una esvàstica.

La esvàstica sempre va ser un símbol de la bona sort, des dels temps més antics i en nombroses nacions; ha estat trobada en objectes xinesos, mongols i indoamericanos, encara que mai, curiosament, entre els pobles semites (jueus i àrabs). Els antics grecs l'empraven per decorar objectes de ceràmica, i els arquitectes medievals com fris decoratiu en vidrieres. Així mateix, figura entre els motius de decoració més antics de la misteriosa raça basca. El seu nom en anglès antic, fylfot, significa fill foot (omple peus) ja que era un artefacte que s'usava per «omplir el peu» de les finestres.

La paraula esvàstica (o svastika) prové del sànscrit seu asti, que significa, traduït literalment, «bo és». De fet la esvàstica, amb els seus braços «suspesos» com si el conjunt girés en el sentit de les agulles del rellotge, simbolitzava el Sol, els poders benèfics de la llum.

En els anys vint, quan el moviment Nacional Socialista feia els primers passos, Hitler va demanar que es preparessin dibuixos d'un símbol fàcilment recognoscible, equivalent a la falç i el martell dels comunistes. Friedrich Krohn, dentista de Sternberg que era també ocultista, va suggerir una esvàstica sobre un disc blanc en un fons vermell. El vermell simbolitzava la sang i l'ideal social; el blanc el nacionalisme i la puresa de la raça, mentre que la esvàstica representaria la «lluita per la victòria del ari».
Imatge ampliable amb detalls

Hitler va quedar encantat, excepte per un detall: la tradicional esvàstica orientada cap a la dreta havia de ser invertida per formar el que l'escriptor Francis King anomena «una evocació del mal, la degeneració espiritual i la màgia negra».

El doctor Krohn va comprendre molt bé la intenció de Hitler al canviar l'antic símbol, ja que era soci de la Germanenorden-Ordre Germana-que, amb la Societat Thule, s'havia apropiat de l'organització massa amateur de Von List, on aquesta s'havia quedat en els anys anteriors a la primera guerra mundial. Les dues societats-que finalment es van tornar pràcticament intercanviables tant en les idees com en els socis-es componien al principi d'oficials i professionals alemanys convençuts que existia una gran conspiració internacional jueva, recolzada per pràctiques ocultistes. Per lluitar contra això, van crear la seva pròpia maçoneria nòrdica, basada en l'ocultisme, adornada per elaborats rituals, túniques, cascs víkings i espases. El que és més important, la Societat Thule-que va prendre el seu nom de la fabulosa terra d'Ultima Thule, una mena de paradís terrenal-va començar a reclutar nous membres en les classes baixes i disseminar materials antisemites en els seus diversos diaris, un dels quals , el Völkischer Beobachter, va acabar per convertir-se en el diari oficial del partit nazi.

No hi ha dubte que Hitler, tant en les seves èpoques de pobresa a Viena com després, quan es va transformar en el líder del partit Nazi en els anys vint i trenta, sentia fascinació per algunes teories ocultistes marginals. Una d'elles era l'extravagant «teoria del gel», un complicat conjunt d'idees propagades per un enginyer austríac anomenat Hanns Hörbiger (1860-1931). Aquest afirmava que els planetes havien estat creats per la col·lisió d'estrelles com el Sol amb grans masses de gel. Hörbiger sostenia que el seu sistema li permetia predir el temps amb exactitud. Alguns escriptors ocultistes, sobretot Pauwels i Bergier al retorn dels bruixots, han sostingut que van ser els pronòstics Hörbiger dels que van determinar la desastrosa campanya russa de Hitler.

Més tard, Hitler es va obsessionar amb la possibilitat de fer oscil·lar un pèndol sobre un mapa per trobar objectes ocults. La idea va ser presentada als seus ajudants per un arquitecte anomenat Ludwig Straniak, un altre oculista aficionat. Straniak va demostrar davant oficials de l'armada alemanya seva aparent habilitat per localitzar naus al mar, fent oscil·lar un pèndol sobre una carta del almirallat. Van quedar molt impressionats quan «va trobar» al cuirassat de butxaca Prinz Eugen, que en aquell moment estava complint una missió secreta.

Els «Mags Negres»

Encara que no creia en l'ocultisme, va percebre la fascinació que el tema exercia sobre el Führer, i la va utilitzar com a arma psicològica per fomentar l'ideari nazi al poble alemany.
La relació de Hitler amb l'astrologia i la predicció en general s'ha debatut molt. També s'ha dit que posseïa poders precognitius i que això li va permetre preveure la falta d'oposició a les invasions d'Àustria i Txecoslovàquia. Però el veritable talent d'Hitler era la seva sorprenent capacitat per jutjar l'estat d'ànim polític d'Europa ... i fins aquesta intuïció el va abandonar quan va decidir envair Polònia, el 1939.

Josef Goebbels, ministre de propaganda, va usar l'astrologia amb intel·ligència i cinisme, citant Nostradamus, per exemple, en suport de la dominació nazi. Però el mateix Hitler, així com Himmler, cap de les SS, es prenien seriosament a l'astrologia. Considerant el seu interès generalitzat per ell ocultisme, molts han suggerit que, en la jerarquia nazi, Hitler i Himmler almenys van ser «mags» en un sentit real. Però els que ho afirmen haurien de respondre a una pregunta. Per què quan els nazis van arribar al poder els escrits i les pràctiques ocultistes ser rigorosament eliminats?

Efectivament, el 1934 es va prendre la primera mesura contra les pràctiques ocultistes; la policia de Berlín va prohibir totes les formes d'endevinació del futur, des dels quiromduticos de fira fins als astròlegs de societat. Era segur que les ordres provenien de dalt, ja que entre els oficials de policia que les feien complir regnava una gran confusió pel que fa a les intencions que les inspiraven. Simultàniament, requisaven llibres «innocents» i deixaven passar llibres sobre conjurs màgics i obres similars.

Després va venir la supressió de tots els grups ocultistes, incloses l'Ordre Germana i la Societat Thule, davant la sorpresa i el disgust dels seus socis. Ambdues comptaven amb molts membres nazis, és clar, però ni per això es va fer una excepció. A Jörg Lanz von Liebenfeis, per exemple, els escrits van inspirar bona part de la mística racial germànica, i que es vantava d'haver estat el «guru» d'Hitler i d'haver-li introduït en els grups ocultistes, se li va advertir que en el futur es s'abstingués de publicar més obres.

El cuirassat de butxaca alemany Prinz Eugen, que va ser localitzat per l'ocultista Ludwig Straniak pel simple mètode balancejar un pèndol sobre un mapa. Després de presenciar les seves convincents demostracions, el mateix Hitler es va interessar i més tard es va obsessionar amb el sistema. Amb l'única excepció de «membres del nucli del partit», com alguns ajudants personals d'Himmler, els ocultistes de totes classes van ser suprimits o obligats a amagar-se als països ocupats per Alemanya el 1940.

La resposta a aquest enigma ha estat assenyalada per escriptors com Francis King i JH Brennan. Argüeixen que en altres règims totalitaris-la Xina de Mao, per exemple, o la Rússia de Stalin-els ocultistes no van ser objecte d'una persecució sistemàtica. És cert que Stalin va perseguir a maçons, cabalistes i grups similars, però només perquè formaven societats secretes per se, no a causa de les seves activitats «màgiques». A la Xina, encara després de la revolució cultural, vidents i astròlegs eren mal vistos, per supersticiosos, però no es van prendre mesures greus contra ells. Eren objecte de burla, no de persecució. Els règims autoritaris no semblen témer les pràctiques màgiques com a tals.

En canvi, l'Alemanya nazi havia de liquidar als ocultistes «independents» perquè així liquidava els seus rivals, de la mateixa manera que Stalin va haver de perseguir els trotskistes. Només va sobreviure un moviment ocultista al Tercer Reich, i estava amagat en el més profund dels seus meandres. Era dirigit pel seu mag suprem, Adolf Hitler, i el seu acòlit Heinrich Himmler; tots dos eren poderosos mags negres.

Teoria del gel còsmic

Hanns Hörbiger: Les teories cosmològiques d'un ferrer ficat a enginyer arribar a ser un dels fonaments de la visió del món nazi. Hanns Hörbiger, creia que entre «els materials còsmics de construcció» que componen l'Univers hi havia aigua en la seva «forma còsmica»: gel. Aquest gel forma grans blocs que giren al voltant de les estrelles joves. Ignorant les lleis de Kepler, que diuen que els cossos en òrbita es mouen formant una el·lipse, Hörbiger sostenia que aquests blocs de gel segueixen un camí espiral de manera que, finalment, es precipiten contra l'estrella, causant una enorme explosió. L'estrella acomiada llavors una massa de matèria fosa que gira i forma un nou sistema solar.

La creença que els planetes descriuen una òrbita espiral va portar a Hörbiger a afirmar que, originalment, hi havia quatre llunes al voltant de la Terra; aquesta és l'única que queda. L'última col·lisió d'una lluna amb la Terra, fa uns 13.000 anys, va causar, segons ell, la desaparició de l'Atlàntida, el continent que els nazis consideraven el bressol de la raça ària.

Himmler va quedar molt impressionat per les teories de Hörbiger i va fer publicar un tractat sobre la teoria del gel còsmic dins d'una sèrie de manuals per als SA (ala paramilitar del partit Nazi). I el mateix Hitler va declarar que construiria un observatori, a la ciutat de Linz, dedicat als tres grans cosmòlegs: Copèrnic, Kepler i ... Hörbiger.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO