· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

APOCALIPSI A LA CATALANA



Quanta raó tenia l'home que xiuxiuejava a l'obaga dels mots, quan deia que abans es partiria Catalunya que Espanya. I es que a l'Oasi català el panorama es desolador. Can Garlanda ès poc després de la debacle del procés. Com diu Josep Martí al seu article a la vanguardia, el Parlament a entrat en pànic. Els profetes de l’oposició han presentat la seva nova versió de l’Apocalipsi. Els pressupostos de la Generalitat representen, com es llegeix a la profecia original, l’obertura del setè segell. I la segueix, com s’ha vist al Parlament aquesta setmana, el retronar de les set trompetes anunciant grans calamitats. 

"Soferts pecadors de la catalanitat, no temin per llampecs, trons, terratrèmols i focs que puguin caure’ns del cel. L’ Apocalipsi original era una broma per a nens, nenes i nenis. Però el que ens cau al damunt ara, segons adverteixen PP, Cs i JxCat, sí que mereix sense embuts l’adjectiu d’aterridor: torna el tripartit!. Que vidents de menes tan diferents coincideixin en auguris tan nefastos il·lumina el radical canvi de guió. El constitucionalisme conservador ja no surt a mossegar obsessivament a Catalunya el turmell de l’estelada. Rosega altres ossos. Com el malbaratament, el deute, els soferts autònoms i tot allò que jutja com a necessari per captar vots en el present. Si Espanya ja no es trenca, cal aixecar una nova amenaça. Per això és torn una altra vegada per concentrar els mals en l’esquerranisme. Una altra cosa són aquests mateixos partits fora de Catalunya, on continuarà sent útil cridar a Pedro Sánchez, amb l’ajuda del TS, que és un còmplice de separatistes. Però per dirigir-se als catalans, aquest reclam ja és insuficient, fins i tot extemporani. A Espanya pot prevaler el mantra de la pàtria trencada per punxar nervi entre els electors. A Catalunya cal desenterrar ràpidament la maledicció del rojerío : torna el tripartit!

JxCat intenta, per la seva part i fidel al seu estil, tocar la guitarra i el baix alhora. Manté enlaire l’acusació de traïció a ERC per la feblesa independentista, però també comença a aixecar barricades clàssiques apuntant a polítiques sectorials, després de prendre nota finalment que vivim al 2023 i no al 2017. Cal activar en el votant juntaire d’edat el record del tripartit com una doble amenaça: autonomista-conformista en el nacional i esbojarrat i sense sentit comú en totes les altres coses. Desgastar ERC en un doble front amb aquest viatge al passat.

Que Cs, PP, JxCat ( Vox i la CUP mengen en plats a part) firmin aquesta nova versió de l’ Apocalipsi consolida alguna certesa però també planteja alguns interrogants sobre el valor real i creïble de la profètica amenaça. Del costat del cert és que per als integrants del tripartit (particularment ERC) encara avui –tretze anys després del seu final– el seu record provoca un pànic semblant al de la sortida del sol per a un vampir. Per això neguen vehementment que aquella possibilitat pugui tornar a arrelar algun dia. Sabem, però, que en política renegues avui i justifiques demà o passat. És a dir, després d’unes eleccions. El record d’una experiència traumàtica no impedeix als seus protagonistes de tornar a representar-la. I de vegades simplement no queda cap més opció.

I del costat dels interrogants: continua sent vàlida el 2023 la imatge del tripartit com el pitjor govern possible? No hi ha hagut pel mig experiències molt més fallides? No ha estat el govern de la Generalitat els últims anys –en fiscalitat, discurs sobre seguretat ciutadana, immigració, lleis sobre provisió de serveis socials, agenda de gènere, etcètera– un dels més esquerrans d’Europa, fins i tot amb el concurs de JxCat o amb l’últim alè de l’extinta Convergència? És possible vendre com a amenaça –des de JxCat– un govern d’esquerres quan has buscat i comptat durant tants anys –encara que sigui a batzegades– amb el suport parlamentari d’un partit anticapitalista com la CUP forçant-te a practicar la vertical pont cada vegada que li venia de gust?

Preguntes potser pertinents ara que la feina dels partits d’oposició és fixar un nou marc d’interpretació partint d’aquella imminent Apocalipsi roja. Com igual de pertinent és avisar, a qui no hagi llegit la Bíblia, que l'Apocalipsi és malgrat la seva mala fama una història d'esperança i redempció. Però segur que això no se li escapa a cap estrateg. Són tots molt llegits".



D'UN TEMPS QUE NO EXISTEIX




No podem perdre un temps que no existeix. Però tampoc trobar el que mai busquem. SUO GAN 

La relació espai temps, sempre m'ha preocupat, ho he comentat en mes d'una ocasió, com quan anava a Andorra i tornava el mateix dia, era aquí i allí i a mig cami durant el mateix dia, de manera que podia ser a diversos llocs gairebe a la mateixa hora o espai diari de temps. O com els pobles o ciutats, que per a mi nomès hi són quan hi anem. Com ho se jo que Londres hi és sempre?, suposo que si, perquè sempre hi va algú que li dona el sentit de ser, sinó per ella mateixa, la City no en té cap.

I el mateix passa amb les fotos, m'ho comentava un company en relació a l'escrit 'velles fotografíes': Jo no sóc el de la foto (en referència a la que estic de porter amb la gorra i la pilota al safareig de casa) i és cert, aquell nen no sóc jo, era un altre. Per cert, un safareig dels d'antes, amb cubell, galleda, picador i sabó Lagarto. Crec encertat un petit aforisme que vaig publicar al Marmessor de la Ignorància: 
Quan era jove, jo no hi era, quan sigui vell, jo tampoc hi seré. 

I remarcava amb negreta els dos jo, perquè és aixi com ho veig.  No hi ha passat, ni tampoc futur, vivim en un present permanent que anem adeqüant a la nostra conveniència, possiblement per aixó sigui que els qui envelleixen siguin els altres i no nosaltres, que sempre estem igual. O així ens ho sembla.


EL TWITTER VUITCENTISTA


En deien esbroncs i passaven en els balls de carnaval de la Barcelona del segle XIX. Ho explica el folklorista Joan Amades: “Consistien aquests a retreure d’algú dels assistents els trets més íntims de la vida privada, que eren bescantats en ple públic per part de la disfressa [la persona disfressada], que usava el llenguatge que més podia ferir l’esbroncat”. - Francesc Marc Álvaro.

El ritual, emparat en la màscara, era impactant, segons Amades: “De seguida que s’iniciava un esbronc es feia una rodona al voltant de l’esbroncat, que s’esforçava per dissimular i deia que la disfressa l’havia pres per un altre o que li volia gastar una broma pesada”. El gran coneixedor dels costums afegeix que “els esbroncs so­lien ésser fets per dones” atès que no era habitual que els homes portessin disfressa en aquests balls, regla que alguns trencaven tot disfressant-se com si fossin dones.

Els esbroncs en els balls de màscares van ser l’antecedent de la piulada que ataca algú des d’un compte de Twitter que no mostra el nom real del seu propietari. L’espectacle era de gran intensitat i, si l’esbroncat descobria un home enmig de les disfressades, la cosa podia acabar amb baralla fora del local. Era habitual que l’ofès i l’ofensor mesuressin les seves forces a cops de puny o fent servir alguna arma. A Twitter, aquests episodis són molt menys dramàtics i acostumen a acabar amb el bloqueig de l’altre.

Els esbroncs van ser l’antecedent de la piulada de qui ataca sense mostrar el seu nom real.

Els rics anaven al ball de la Llotja i les classes populars al ball de la Patacada, terme que va donar nom a altres llocs on es relaxaven les normes i regnava un ambient de transgressió un punt salvatge. Avui, al ball de la Patacada, la modalitat més practicada pels congregats seria el perreo. Les promiscuïtats i bromes vuitcentistes no tenien res a envejar a les del nostre temps, llevat del fet que tot passava a la llum de les espelmes.

A banda de la desnaturalització del carnaval que han provocat les escoles­ (obligant la pobra canalla a fer mil ximpleries durant una setmana), la creixent pèrdua d’interès d’aquesta festa té com a causa principal la normalitat de la màscara i la disfressa que suposa l’ús generalitzat de les xarxes socials, des d’on fem veure que som allò que no som. Avui, tots som el Rei Carnestoltes quan ens mostrem des d’Instagram, des de TikTok o des de Twitter. I la Quaresma mai no arriba.


EN PILOTES PER TRIAS



El vídeo dura tres segons. El va enregistrar diumenge passat @rafikiscope. S’hi veuen dues colles castelleres i en un balcó, gràcies a un crash-zoom digne de Tarantino, un individu que de sobte es treu orgullós una tovallola amb els colors LGTBI nuada a la cintura per quedar-se en pilota picada, davant la mirada dels que a la plaça Sant Jaume tenien ulls per veure aixecar-se alguna cosa més que castells. Res de l’altre món si no fos perquè es despulla just a sota d’una pancarta que la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) ha penjat: “Adeu, Colau. Hola, Trias”. 


La incontinència del personatge per treure’s la tovallola, només comparable a la de Borràs a Twitter, va revifar exponencialment la campanya de promoció al candidat reivindicat convergent. També hi va contribuir que alguns altres tuitaires amb molts més seguidors li manllevessin el vídeo al director del curt. El Life of Brian ­ resultant no és buscat. O almenys així ho sembla. La JNC no repiula el tuit. Els tuitaires sí: “Això és un pilar d’un”.

Caldrà veure si dona vots o no, però no és el primer cop que hi ha un nu en campanya. El 2006 Albert Rivera va posar a pèl. Ho feia tapant-se les vergonyes (les de llavors; per a les d’anys més tard les mans no le alcanzan ). Per al record també en campanya la pelussera, quasi velcro, al pit de Macron, prou frondosa com per eixugar-se les soles de les sabates abans d’entrar a casa. Despreocupat i assegut en un sofà.

Els polítics tenen una altra manera de despullar-se davant l’electorat. Ridículament per agradar queden en evidència quan s’alliberen de cotilles en campanya. Se n’adonen tard, quan s’asseuen distesos com el president francès al sofà de casa seva. Passa amb el TikTok de Collboni, carn de canó de mems. Passa amb la decisió de Colau de desagermanar-se de Tel-Aviv just ara –al marge de si és idoni–quan la petició de l’alcalde de Gaza li va arribar per carta el maig del 2021. Passa amb el mateix Trias, quan desacomplexat acomplexa i amaga el nom del seu partit o li reclama que “no faci segons quines ximpleries”. Passarà segur amb Maragall. És qüestió de temps.

Les campanyes les carrega el diable. Els polítics se la juguen fins a fregar el ridícul per, és cert, alguna cosa més que un grapat de vots. Però els errors de l’altri són or per a l’oponent. També les promeses que es veu de lluny que no es compliran mai et deixen en pilotes. Despullar-se en campanya no surt a compte, si no és que algú altre ho fa per tu. Com va succeir diumenge amb Trias. - Àlex Tort - lavanguardia.cat.

UN PAÍS DE ZOMBIS



El pitjor insult que li po­dien assignar a un independentista fins fa poc era el de botifler (traïdor), actualment el menyspreu més habitual és dir-li autonomista, així que en alguna cosa hem avançat. No és que el terme autonomista no incorpori l’accepció de deslleial o renegat, però almenys no figura formalment com una ofensa al diccionari. Màrius Carol.

Dimarts, Mònica Sales, la diputada de JxCat, li va dir al president Pere Aragonès al Parlament que havia pactat els pressupostos amb diputats autonomistes, la qual cosa suposava la derrota de l’independentisme. Després va pujar a l’estrada Eulàlia Reguant (CUP) i va insistir a dir-los autonomistes als republicans al Govern, que haurien acceptat “introduir totes les merdes de la patronal Foment del Treball en els pressupostos de la Generalitat”. Reguant li va posar el llistó molt alt a Judit Martín, el seu alter ego a Po­lònia.

Al Govern, els postconvergents el qualifiquen en públic i en privat com el “tripartit autonomista”, oblidant que governen la Diputació de Barcelona amb els socialistes i que Xavier Trias somia ser alcalde de bracet del PSC. Però la memòria és un gran cementiri i la realitat resulta el més semblant a un país de zombis.

L’interessant d’aquesta polèmica és que ERC no es posa nerviosa: consideren que Carles Puigdemont té atrapat el seu partit en el metavers català de Waterloo, per on deambula aquesta mena de parlament a l’ombra que és el Consell de la República. Els seus membres duen ulleres de realitat virtual, malgrat que la ciència ha demostrat que són perjudi­cials si se n’abusa.

En aquest context, un sector de l’empresariat català, on figura la Cambra de Comerç de Barcelona, controlada per persones afins a l'ANC, ha decidit ressuscitar la reclamació del pacte fiscal, que va constituir l’avantsala del procés. La seva presidenta, Mónica Roca, ha ressaltat que, encara que la secessió resulta l’única via per aconseguir un bon finançament, és important tornar a situar el dèficit fiscal en el debat públic. Allò que abans l’independentisme considerava pantalles passades, ara són pantalles de 8K, més actuals que mai. Estan a un pas que els cridin pel carrer: Autonomistes!


LA PRECUELA DE LA PREGONERA



Fa algunes dècades, els habitants de pobles i ciutats estaven acostumats a rebre missatges d’interès general a través de vehicles que circulaven amb proclames necessàries per al dia a dia. Aquest dimecres, l’Ajuntament de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) ha recuperat el servei de pregoner amb una furgoneta reciclada de la flota municipal. Batejada amb el nom de ‘La Pregonera’, els serveis que prestarà seran la comunicació de missatges d’interès per a la ciutadania, especialment per la difusió d’informació pública en cas de situacions d’emergència i per la sonorització d’actes municipals que es facin al carrer. El projecte deriva de l’esclat de la pandèmia, quan es va fer ús de megafonia mòbil per informar els veïns, i que ara permetrà traslladar activitats com el programa de Carnaval, primera ocupació del renovat vehicle. DIARIDESABADELL.

I fa més décades hi havia l'agutzil, a cada poble n'hi havia un. Vindria a ser com una precuela de La Pregonera, el twitter de la postguerra.

EN SIDRO, L'AGUTZIL DEL MEU POBLE. 

 
foto d'un agutzil de ves a saber d'on és

I és que els temps cambien que és una barbaritat. Al poble on vaig nèixer, abans de la democràcia hi havia lo senyor Alcalde i un parell de senyores a l'Ajuntament per remenar la paperassa, i en Sidro, que era agutzil, municipal, pregoner, encenedor i apagador de llums al carrer, urbano de trànsit els diumenges i enterramorts quan pertocava.
Ara l'ajuntament té tretze regidors, més l'Alcalde, personal, administratiu, municipals, cotxes patrulla bojos (la roda de recanvi del 4x4 tapa la "L" de Policía local i es llegeix "Policia Loca - si no ho han corretgit -) i motos tambè, i són mes o menys els mateixos habitants a la vila, (tres mil i escaig) de la qual per cert han fet nou l'Ajuntament amb un gust més que dubtós.
L'Ajuntament, tècnicament és de disseny, tot i que la percepció personal i de bastants vilatans és que qui el va dissenyar, 1) no era vilatà, 2) tenia alguna dèria personal amb el poble, 3) anava molt fumat, amb el greuge de la connivència de l’alcalde Sr. Pineda, que es qui aprovà l’engendra amb els diners dels vilatans, cosa que els alcaldes sovint obliden.
Semblava s'havia d'haver fet retrocedir la façana perquè la plaça guanyes en amplada, i a més a més la part del darrere que ara es un mig aparcament per a vuit o deu vehicles, en un poble on no cal agafar-lo per desplaçar-se, podia haver-s'hi encabit l’edifici i es guanyaven vuit o deu metres de fons que ben bons eren. A banda, i atès que la resta d’edificis de l’entorn son d’estètica antiga, intentar mantenir la mateixa semblava el més raonable per tal no cantes tant el submarí groc en que ha quedat l’engendra actual. Han caigut en el mateix error que va passar a l’excinema Imperial a Sabadell, on van mantenir una espècie de mala imitació de la façana principal del cinema més antic d'Espanya i al darrere hi ha amb uns quants metres mes d’alçada una edifici de vidres fumats que canta mes que els porros que es va fotre el fumeta que va parir la idea.
-
No! Disseny, disseny i disseny = cagada, cagada, cagada, Si en aquest país hi hagués justícia més d’un Ferran Adrià de l’arquitectura hauria d’anar a la presó per criminal del totxo.
En resum, que ja hem perdia, l’ajuntament és un nyap, amb un balconet ideal pel tripartit, puig hi caben poc més de tres persones, (vegis l'imatge dels tres reis de l'Orient a l'esmentat balcó saludant a la mainada).
Sort que l’equip de futbol no guanyarà mai la Champions, puig ja em direu des d’on ho celebrarien.
S'ha de dir però que a la façana de l'Ajuntament hi ha un original rellotge de sol.


Posem que parlo de Sant Feliu de Codines.(2010).  Com a dada curiosa, La foto de Can Rodó (La casa familiar de Laureano López Rodó) esta feta des de la casa on vaig nèixer fa una temporadeta.


*

EL PERILL ÉS A LA TERRA



Podeu imaginar-vos l’estat d’excitació de dilluns passat, a la redacció de La Vanguardia, quan els companys de la secció d’Internacional comentaven que un alt comandament militar nord-americà no descartava que, els objectes volants abatuts a Amèrica del Nord podien pertànyer a extraterrestres. Era un disbarat. Però és cert que primer ningú no va creure que la pandèmia que ens arribava de la Xina acabaria tenint unes conseqüències humanes i econòmiques tan terribles, i tampoc ningú no donava crèdit que en ple segle XXI Rússia pogués envair Ucraïna, i avui no només ho ha fet, sinó que estem amenaçats per una tercera guerra mundial. Què més ens pot passar? És possible que ara ens envaeixin els marcians?

Glen VanHerck, cap del Comando de Defensa Aeroespacial de Nord-amèrica (Norad), no va tenir dilluns el seu millor dia. Quan algun despert periodista li va preguntar en conferència de premsa oficial si els objectes abatuts per caces del seu exèrcit podien portar extraterrestres, la seva resposta va ser un clickbait de llibre: “Deixaré que la comunitat d’intel·ligència ho esbrini. No descarto res”. Altres caps militars sí que ho van descartar, però la frase de VanHerck ja corria al cap d’uns minuts per totes les edicions digitals, ràdios i televisions del món. Arriben els marcians!

Al final, ahir els globus es van punxar (realment i eufemísticament) i les autoritats militars nord-americanes van negar que els quatre objectes abatuts fossin de procedència extraterrestre i, fins i tot, que vinguessin de la Xina.

Avui dormirem molt més tranquils i ens preocuparem dels problemes reals, dels de debò. I aquí emergeix amb força el que ronda pel cap de Vladímir Putin. Els serveis secrets de Noruega asseguren que Rússia passeja aquests dies amb vaixells carregats amb míssils pel mar Bàltic, una cosa que no passava des de la guerra freda. La reacció de l’OTAN, al seu torn, és accelerar l’ajuda a Ucraïna, i Espanya va decidir ahir enviar un destacament de míssils a Estònia per protegir la defensa antiaèria d’aquesta zona d’Europa.

Està clar que, més que no pas preocupar-se pel que pugui venir d’altres planetes, toca estar molt pendent del que succeeix a la Terra. Tot és molt fràgil.



NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO