· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

La calculadora


Segons UGT i Comissions Obreres, un milió de persones varen assitir a la protesta d'ahir. En canvi, la Guàrdia Urbana redueix la xifra a 110.000 i la Delegació del govern a 50.000 persones. Qui més s'hi acosta és la Guardia Urbana, atès ja sense fer calculs exactes, s'ha d'agafar sempre un 20/25% del que diuen els organitzadors. Vol dir que a la mani d'ahir hi havia entre 150.000 i 200.000 persones, i a la de l'11S unes 600.000.
Ho saben bé els de 'el Manifestómetro' que varen penjar l'ùltim estudi el novembre de l'any passat. I aquesta gent ho claven i desmunten amb dades les xifres dels organitzadors. 
Ara, el que és curiós és la xifra de manifestants que dona la delegació del Govern, actualment representada per la Sra Llanos de Luna que deu estar instal·lada al satèlit o desinforma i minimitza les xifres de manera més que interessada. 
Aquest verset satíric el vaig dedicar a una altra Delegada del Govern que també tenia problemes a l'hora de calcular manifestants, ja traspassada, Julia García Valdecasas,

La calculadora

És urgent, vital, important,
que algù se'n vagi corrents,
a la tenda del davant.
I sense pèrdua de temps
compri un fòtil ben corrent
i el regali a la Delegada del Govern
perquè una dama tant ben posada
aprengui a comptar bé la gent
d'una punyetera vegada.

Guia de l'expulsió catalana de l'euro



És un fet. Ens foten fora. Ai quina pena. Ai quin neguit. Homes de negre passaran casa per casa traient-nos els pocs euros que tenim al matalàs. Rectors amb una fusta a la mà expulsaran els Erasmus catalans de tot Europa. Xipre? Burundi? Pitjor!!! Els nostres germans d’Espanya, pel nostre bé, ens enviaran a un lloc encara més sinistre i fosc: la Somàlia europea. Gràcies a Déu, Catalunya és terra de cooperants i ens podrem enviar les ONGs a nosaltres mateixos. Els pallassos sense fronteres substituiran les estàtues humanes, i els avions del programa alimentari, els nostrats F-16 de l’Ejército del Aire

Per una sincera vocació de servei i per informar l’enganyat (i en general idiota, delirant i traïdor) públic català de les mentides del nazionalisme excloent raticida i herbicida, heus aquí una guia pràctica i racional del procés d’expulsió de la UE.    

Hem de ser clars: expulsar Catalunya és molt fàcil (tenim 2000 maneres de fer-ho, va dir el versàtil Almunia). El que no és tant senzill és expulsar els catalans.

Es dona el cas que, segons algunes fonts, els catalans són persones i, es veu, tenen drets (encara que votin a Mas). Així que allò que El Mundo i EL País veuen tan senzill i bíblic com l’èxode català té encara algunes arestes.

El dia després

La primera acció pública després de la independència serà un acte tremendament controvertit. Al Parlament Europeu un parell de fornits segurates agafaran per les aixelles al vicepresident de la Cambra i el fotran en un avió deportat cap a Barcelona. Aleix Vidal-Quadras, tot i no ser partidari del procés, és català i va guanyar el seu escó representant també a catalans. És inapel.lable doncs, que l’expulsió dels catalans comenci amb un ferm cop d’efecte. O què us pensàveu, que això de l’expulsió només seria per als indepes? Si expulsen Catalunya expulsen tots els catalans, des de Jordi Cañas a Montserrat Caballé. Em sabrà molt de greu, borbònics.

Ciutadania

Anem a la falòrnia aquesta dels drets ciutadans. No hi ha manera humana de treure-li a algú la seva ciutadania. Ho diu fins i tot la constitució de la Indisoluble. I per un acte de benevolència injustificable, el Regne d’Espanya ens va permetre als catalans una doble ciutadania: l’espanyola i, de retruc, l’europea. Com que aquesta és complementària, si perdem l’espanyola ens poden treure la europea. Donem per descomptat que Espanya, per amor i en nom dels llaços mil.lenaris que ens uneixen, mai ens concedirà una doble nacionalitat.

Sembla fàcil. Però el problema és com es treuen uns drets adquirits. No s’ha donat el cas a Europa des de que els alemanys ho van provar amb una part de la seva població que es veu que també la van trobar expulsable. Per explicar-ho: no és el mateix no deixar que algú se’t fiqui al llit que fotre’l fora després d’haver-hi passat la nit. El primer cas (Macedònia, Kosovo) és un acte de llibertat i prevenció de la teva intimitat. La segona actitud (Catalunya) és, directament, un acte de mala educació.

Expulsar Catalunya és una acció entre estats, col·lectiva. Però els drets son individuals. Així que, de fet, l’expulsió de Catalunya s’haurà de fer català per català. Cap problema. Espanya i la UE disposen de diners, advocats, temps i recursos de sobres per dedicar-s’hi els anys que calguin. Per començar, perdrien drets no només els votants del sí. Ho farien els del no, els abstencionistes i, el que és mes greu, la mainada de mesos que ni tan sols saben parlar. Vindria a ser com aquella figura jurídica del Sippenhaft rescatada per Hitler per la qual no només es castiga al culpable d’un crim sinó a tota la seva família extensa.

Marcel Dutroux, violador, torturador i segrestador de nenes no ha perdut la ciutadania europea. Josef Fritzl, el monstre d’Amstetten tampoc. Fins i tot a Rudolf Hess, lloctinent de Hitler, mai no li van arrabassar la seva ciutadania. I ara, la pobre Monja Forcades, Arcadi Oliveras i el pare Manel es veuran ràpidament despullats dels seus drets pel simple acte de ser compatriotes d’uns il·luminats organitzadors de referèndums. Aquesta seqüència admeto que serà una mica difícil d’explicar per la baronessa Ashton, cap de la diplomàcia europea. Com és que la UE, pàtria de tots els drets, mare de tots els refugiats, font de tota llibertat fot fora set milions d’europeus (molts d’ells blancs i rics) només per votar?

Com li explicarien l’èxode a Austràlia, Canadà o altres territoris on les formes d’estat son discutibles? Com podran tornar a bombardejar un país àrab en nom de la democràcia? Se’ns compararà amb els txetxens? Amb els pirates somalis? No. Només explicant que hem traït el simpàtic poble espanyol, Campió del Món, el món sencer ens deixarà de parlar. Només faltaria.

Qui és català?

Va, expulsem catalans. Però, aviam...Qui és català? Sí, ja ho sé, el que viu i treballa a Catalunya. Aquest criteri pot ser suficient quan es tracta d’una ampliació de drets com en el cas de la nacionalitat catalana. Afegir és senzill, treure no tant. Ja en la creuada contra els càtars, els cavallers francesos van tenir problemes per treure el dret a la vida dels occitans: “Com sabrem qui és heretge? Li van preguntar a Simó de Montfort. “Mateu-los a tots i Déu ja reconeixerà els seus” va dir amb veu de subscriptor d’Alerta Digital. Aquesta via, però, sembla poc probable.

L’última jurisprudència útil sobre a qui se li poden negar els drets entre la població europea van ser lleis de Nuremberg del 1935. Tot i la seva prolixitat en esbrinar qui era jueu, mig jueu o amb espurnes hebrees, la veritat és que se’ls hi va fer difícil destriar als alemanys purs dels bruts. En el cas català, on la ètnia la tenim una mica descuidada pel nostre natural promiscu, ens trobem, com deien les lleis nazis, davant d’un poble Mischlinge, híbrids. Potser faran dringar un duro a terra i que s’abraoni a agafar-lo ja el podran expulsar. Un altre possibilitat és contractar al nazi Anglada que diu que sap qui son els de casa per fer la tria.

Però d’una manera mes freda i europea, només tenim dues maneres de treure el passaport a un ciutadà i assegurar-nos de que és català: pel naixement o per residència.

Si decidim no pensar gaire i expulsar a tots aquells nascuts a Catalunya ens trobaríem amb alguns problemes personals: Kiko Veneno, nat a Figueres, es veuria condemnat a demanat visat per tocar a Barbate. Encara pitjor ho tindria Manuel Valls. Es tracta del ministre de l’interior francès i home fort del govern d’Hollande. El pobre va néixer a Barcelona i, de manar a la Gendarmerie es podria veure detingut i deportat per ells. Però aquests problemes es podran solucionar ràpidament: expulsar només els nascuts a Catalunya amb passaport espanyol. Ai, no, tampoc, que a la Dexeus van néixer els fills de Rajoy... humm això no xuta.

Potser si expulsem els que resideixen a Catalunya la cosa sigui més fàcil. Aviam: Bojan, resident a Roma, continua sent europeu; Iniesta, l’heroi de Sudàfrica, empadronat a Catalunya, expulsat. Rivera, el guapo dels de Ciutadans, expulsat. Ramon Tremosa, indepe amb corbata, si es trobés empadronat a Brussel·les, europeu. Carles Francino, europeu; infanta Cristina, expulsada. No, tampoc acaba de funcionar. Milers de catalans han nascut a llocs inversemblants o es troben vivint a terres cosmopolites on no existeix cap nacionalisme. Qué fem? Infermeres a Londres, enginyers a Munich, ballarins a Milà... La policia de tota Europa, amb gavardina i barret com els vells temps, retirant passaports espanyols de tota mena de sediciosos...
Queda una via mes raonable. Esperar a que ens declarem independents i fem el nostre cens de població. Ells demanen una fotocòpia i treuen la ciutadania a tots els qui apareixen... Tindrem, això si, un altre fenomen molest: els matrimonis mixtos. Segons com ho facin, serà fàcil veure com Oswaldo Washington, un dominicà ben negre, sandunguero, romangui com europeu mentre la seva dona, Pepeta Puigdevalls i Comes faci cua a Delegación de Gobierno per un visat de turista per anar a Vinaròs... Serà un procés excitant ple de justícia poètica i de estrangeria paradoxal!
Expulsar a Catalunya, no ho nego, és cosa de minuts. Expulsar als catalans és competència exclusiva del govern espanyol que ha de negar, d’alguna manera, la validesa dels nostres passaports. Si fan aquest caríssim sacrifici (plets, demandes, queixes, pasta) és només perquè ens estimen, no ho oblideu.
Fora de l'euro

Aquesta és una cosa de la qual els eixelebrats ignorants i racistes indepes hem de ser conscients: també ens faran fora del euro. I això, com es fa? Bé, ningú no ho sap encara. De fet, a la història de la humanitat no ha passat mai que algú et prohibeixi l’ús d’una moneda. Les monedes funcionen quan es donen dues condicions: que la gent les reconegui com a tals i que el govern l’admeti com a forma de pagar deutes (impostos inclosos) Segons que ensenyen a les facultats, si el govern català admetés l’euro com forma de pagament d’impostos i els catalans de carrer compressin i paguessin amb euros, no veig la manera de impedir-ho. Ecuador (no és l’únic país) te al dòlar com a moneda. Rep dòlars pel petroli i, en contes de canviar-ho a pesos, opera internament amb ell. Els ecuatorians li donen validesa dia a dia i s’ha acabat la història. Bòsnia, abans de l’euro, tenia el marc alemany com a moneda i Montenegro te l’euro. Jo he pagat amb euros a Amèrica llatina i a Orient Mitjà. L’euro no tel donen els estats o el BCE. L’euro, com qualsevol moneda s’adquireix als mercats. Una empresa catalana ven mig milió de barretines a Perpinyà (ara, a França). Li paguen en euros. Aquesta empresa paga amb aquesta moneda als seus empleats que s’ho gasten en canyes. Tots els implicats admeten l’euro com vàlid. Ja està, així entra la moneda en un sistema globalitzat. Els bancs (centrals o comercials) poden operar en qualsevol divisa perquè totes es troben a la venda i, per tant, no poden negar l’ús de cap.

Però no ens atabalem. Segur que Montoro, com que la economia espanyola ja xuta sola, farà un forat a l’agenda per trobar una manera antiliberal, antiglobalitzadora, anticapitalista i dirigista de controlar la moneda. Tota Europa està a favor dels mètodes soviètics si es tracta de castigar als rebels i ajudar als complidors espanyols, diran a Brussel·les.

De la mateixa manera, l’inevitable expulsió farà tornar aquells aranzels que ens empobriran i que fan salivar als nostres amics d’Ebre enllà. Ja sé que la política de la UE dels últims 50 anys, en consonància amb els acords de la OMC, la política dels Estats Units i de les potències capitalistes en ordre d’anar suprimint els aranzels en tot el món quedaran suspeses amb aquesta decisió. “La globalització capitalista necessita la fi dels aranzels” diran els gran poders exportadors “però per restituir l’honor d’Espanya i per tal d’acomplir la seva justa revenja, tots els països posarem barreres a Catalunya” per primera vegada, Xina, Rússia, Europa, els Ayatolàs i els chavistes es posaran d’acord per tal de no vendre res als catalans. Serà maco de veure. I fàcil i barat d’aplicar  

I al final de la cua

Aquesta és, segons la premsa de la capital, la cosa que més il·lusió els hi fa al Regne Borbònic. “Catalunya no solo estará fuera de la UE sinó que se tendrá que poner en la cola” Ja ho veuen, torna El último de la fila. Aquesta expressió és un producte genuí i encertadíssim del imaginari castís. La idea d’una única finestreta on el funcionari és absent o badant generant així una descomunal cua, forma part de la cosmovisió racial del Regne. I així, s’imaginen Brussel·les com un decorat del Cuéntame on el buròcrata amb visera i maneguins va atenent a una cua de delegats de nacions exòtiques que s’esperen a la saleta tot llegint el Muy Interesante. “Los catalanes a la cola” és la condensació orgasmàtica de tot el procés d’expulsió. Per acomplir aquest somni (guiat, insisteixo, només per l’amor que tenen a Catalunya) la UE haurà de ralentitzar la seva capacitat de treball per emmotllar-la a l’imaginari espanyol. Recordem que l’u de maig del 2004 van entrar a la UE deu països de cop. Això vol dir que, o algú es va saltar la cua, o que la UE te la increïble capacitat administrativa de negociar amb diversos països alhora.

Una dècada de negociacions

Els nostres germans espanyols ja ens van advertir que les negociacions amb la UE duren molt. En el cas català, com que no som un remot país balcànic sinó una terra deslleial la cosa anirà per llarg, dècades. Com tothom sap, les negociacions es fan per convergir les legislacions del candidat i les de la Unió. A mes, es discuteixen criteris contables, macroeconòmics i competencials. Com es dona l’afortunada casualitat que Catalunya fa ja mes de vint anys que compleix totes les normatives, des de el diàmetre dels urinaris públics fins la composició dels carquinyolis, aquesta dècada de negociacions serà terriblement avorrida pels delegats. Cada dia, durant deu anys, es reuniran catalans i europeus sense gaire res a negociar. Del tedi es passarà a la Play. D’això potser al carinyo i fins i tot surtin matrimonis de la comissió paritària. I  així, quan siguem fora, sempre hi haurà un funcionari de la UE que li passi una tableta de xocolata al seu empobrit enamorat de l’altra banda del mur militaritzat de La Jonquera.

Escòcia es queda, nosaltres no

Un cas curiós el de Escòcia. Els britànics ja han assegurat que si guanya el sí, Escòcia no deixarà la UE i que ells no faran cap pas en sentit de impedir o vetar la seva adscripció al club. Perquè Brussel.les admetria a Escòcia i no a Catalunya? Les raons objectives son evidents: Els escocesos parlen anglès, venen whisky i tenen a Sean Connery. El catalans (que només podem oferir a Joel Joan) som una colla d’il.luminats que fem patir sense aturador a Felix d’Azua i a Boadella. I que, a més, hem ofès l’honor del vell Imperi. Son arguments que al segle XXI ningú a la comunitat internacional no es veurà amb cor de rebatre.

Ja ho veieu, catalans. Això esta fet. Els hi costarà milions, judicis, problemes, hores de feina i un desgavell sense precedents. Facilitaran que Catalunya es converteixi en un paradís fiscal i empresarial ja que, lliure de la UE, podrà rebaixar pressió fiscal i tota mena de condicions. Les altres potències veuran al Principat com un tascó fenomenal per fer-se amb el mercat europeu. La seva política d’ampliacions quedaria malmesa, perdrien set milions de contribuents i de consumidors nats. Però, quina mena de puerils entrabancs son aquests per un Regne que va conquerir les Amèriques? Si Espanya ho demana, Brussel.les obeeix. Ai las, quina por, no ens deixaran res, només la llibertat, que deia l’escocès aquell. ELDIARIO.ES


La web dels idiotes


Una escletxa en la web del Senat permet escriure-hi el que vulguis Avui s'ha presentat la nova web, que ha costat 437.000 euros. Una escletxa en el codi de la nova web del senat espanyol presentada avui permet de fer aparèixer els missatges que es vulguin en l'apartat dels noms dels senadors. Per la xarxa ja circulen alguns missatges curiosos, com 'Aquí no treballa ni Déu' i 'Visca Catalunya lliure'. El missatge es pot escriure simplement afegint al final d'aquest enllaç les paraules que es vulguin. Aquesta vulnerabilitat s'ha descobert just el mateix dia que s'ha presentat la nova web, enmig de crítiques pel cost que ha tingut: 437.000 euros. D'una altra banda, aquesta nova web del senat es pot consultar en espanyol, gallec, èuscar i català, i també hi han introduït el valencià. En el menú principal, per exemple, en la versió en català es pot consultar: activitat parlamentària, composició i organització, conèixer el senat i relacions amb els ciutadans. La versió en valencià diu: activitat parlamentària, composició i organització, conéixer el senat i relacions amb els ciutadans. Ho expliquen a Vilaweb. 
Aquest Senat és aquell ens inùtil, amorf i consuetudinari que ningú sap perqué serveix però que de moment s'han gastat 437 mil euros en una web de la senyoreta Pepis. ¡Manda güevos!

EL 'OCHU'

El Santiago, el meu pare, va fer primer la guerra amb 18 anys al bàndol república, més que res perquè o t'hi apuntaves quan et venien a buscar a casa o et quedaves "out", per tant no hi havia on escollir. Ja cap al final de la guerra i en sortir-se'n com va poder de la desfeta de la batalla de l'Ebre, en desertar es va amagar fins que varen entrar els nacionals a Sabadell, el dia 27 de gener del 39.
Aquell dia, com molts altres que havien fet el mateix, va sortir al carrer i després li va tocar anar a fer el servei militar, en el seu cas, tres llargs anys a Ourense, on es va adonar segons les seves pròpies paraules que els nacionals eren tan inútils i incompetents com els republicans. Amb ell, hi feia la mili un company de Sant Feliu de Codines, i en aquella època no era com ara, molta gent no parlava el castellà als pobles i amb prou feines l'entenia. Doncs bé, un cop arribats al quarter el caporal els va fer alinear i numerar-se de manera que anava cridant els números de cadascun, "el uno (Presente),...... el dos (Presente) ...... fins arribar al vuit.......El ocho (silenci).......el ocho (silenci) i el meu pare que li dona un cop de colze al company, ei! que és el teu número, contesta....
Jo! ja s'espavilarà el del "ochu" jo rai que tinc el vuit.... el ocho (s'impacientava el caporal). Osti el del ochu quin paquet li caurà, insistía l'home "jo rai que tinc el vuit".
Sort que el caporal era prou comprensiu i quan li varen explicar el meu pare i algun altre quin era el problema s'ho va agafar per la via còmica, però en Joan a la mili i la resta de la seva vida, va arrossegar el malnom de "el ochu", jo rai que tinc el vuit.
-

La jornada ideal de la dona



Aquest estudi del 2012 d'uns psicòlegs dels qui no ens diuen el nom per si de cas, va anar al seu dia a Collonades, que és el lloc que li pertany, pel fet de desenvolupar una agenda imposible i no perfecta, com diuen, carregada de tòpics i incoherències. De tot l'estudi, el que més m'ha sorprés és que en aquesta jornada utòpica les dones dedicarien 106 minuts diaris a les relacions amoroses: 106 minuts diaris? amb quants homes? Llegiu i astoreu-vos:

"Els psicòlegs han desenvolupat una agenda perfecta del dia de les dones, coneixent què prefereixen fer durant al dia i quant temps voldrien dedicar-se a una o altra tasca. Va resultar que la prioritat per les dones és el son i les relacions amb les seves parelles, mentre el transport públic i el treball les deprimeixen. Per revelar el programa ideal de la jornada femenina un equip de científics de diferents països entrevistar a 900 dones de 38 anys per saber com solen passar el seu dia, així com la seva actitud respecte a les activitats que fan durant el dia. Els experts van revelar que si les dones poguessin triar què fer, primer dormirien com un tronc vuit hores. La segona activitat preferida és passar temps amb la seva parella. De mitjana les dones invertirien 106 minuts diaris a les relacions amoroses. Després del contacte amb les seves parelles els agradaria passar temps a internet, les dones poden estar fins a 98 minuts davant la pantalla. Un altre passatemps favorit de les dones és parlar per telèfon. L'estudi va mostrar que per això n'hi ha prou amb 57 minuts al dia. A més, les dones designarien 82 minuts per comunicar-se amb familiars i amics. Mentrestant, les activitats menys preferides de les dones són cuinar, una cosa en què no gastarien més de 50 minuts al dia, encara que al procés d'ingerir el menjar estan disposades a dedicar 78 minuts diaris. Tampoc el treball figura entre les accions favorites, dedicant-li 36 minuts del seu temps. Molt menys els agrada fer servir el transport: no més de 33 minuts al dia. No obstant això, fins i tot si les dones poguessin viure aquestes 'jornades ideals' no serien completament felices, creuen els autors de l'estudi. Algunes de les dones van explicar que si poguessin passarien 619 minuts amb les seves parelles, dedicarien 103 minuts per comunicar-se amb altres persones, i gastarien més d'una hora a la recreació passiva. En aquest cas, els quedarien pocs minuts per als nens i les tasques domèstiques, adverteixen els psicòlegs." Com deia al començament de l'escrit, millor no saber el nom dels psicòlegs, 

LA TET, L'ANDÓ i ELS VIGILANTS

La tet i l'andó - 
El govern espanyol ha donat un pas més de la seva onada recentralitzadora aprovant, per mitjà del consell de ministres, una comissió que tindrà com a finalitat vigilar de prop les autonomies. Aquesta comissió per a la "reforma integral de les administracions públiques" té com a primer objectiu fer una "auditoria completa de competències que es duen a terme a cadascun dels tres nivells: Estat, comunitats autònomes i ajuntaments". Entre altres, la comissió auditarà la manera que tenen les administracions públiques de contractar i de dur a terme els serveis públics. Segons ha explicat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, un dels principals objectius de la comissió serà evitar que les administracions "se solapin" i evitar "duplicitats". 
A més, proposarà "canvis d'estructures, de competències i de procediments". La comissió estarà adscrita al Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques i el seu president serà el subsecretari del ministeri de la Presidència. Segons les previsions, la auditoria estarà llesta d'aquí a vuit mesos. 

Les 'ambaixades', en el punt de mira 
La vicepresidenta ha afirmat que la comissió "abordarà" la situació de les delegacions de les comunitats autònomes. "Els ciutadans han de conèixer quina és la despesa de recursos que susciten determinades competències i conèixer on van els seus diners", ha afirmat. Segons la vicepresidenta, el model tal com està dissenyat ara "no és sostenible" i per tant en aquest procés es busca primer "saber tot el que hi ha" a les administracions. "Aquest és l'exercici que hem de fer ara: durant 30 anys ha crescut l'administració i ara es tracta de dimensionar-la adequadament"
Tenen raó la Tet i l'andó de la foto sobre la duplicitat de ministeris, però al Govern Espanyol, a qui a banda del Senat (cost anual de 3.500 milions d'euros), li sobren uns quans Ministeris totalment inútils atès s'han transferit les competències a les autonomies. Ministeris com el de Cultura, Sanitat i algun altre......,  no tenen cap raó de ser. 
Quan a les ambaixades, és cert, costen diners (les espanyoles) i no serveixen per a res, des d'ambaixadors que a Europa no parlen l'idioma del país on han estat destinats, a la ineptitud burocràtica com prou han palesat els catalans que pretenen - la majoria vanament - intentar votar per correu a travès de l'ambaixada espanyola al seu país on  viuen i treballen,
La Tet de SantaMaria que cada dia em carrega més, per a no dir exaspera o treu de polleguera, té raó que s'ha de vigilar però a qui, i qui vigilarà al vigilant que és qui més malbarata i més ministeris inútils té. Aquest objecte semi animat té un problema, en el sentit francés de la paraula, és una idiota que no entén res. Ella, la Mare de déu de Fàtima, la de Cospedal i la tanqueta de Blanes, nomes que aquesta última, és doblement idiota, en francés i en catala, i a més a més crida molt sempre que xerra. He escoltat peixeteres més elegants.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO