· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

SALVADOS AL SENEGAL


I a la vista d'aquesta ingent multitud d'éssers humans bracejant amb prou feines en l'aigua per arribar a la Península com nàufrags desgraciats i desatesos, a la vista d'aquest paisatge tan ple de vergonya col·lectiva, Gonzo se n'ha anat a l'Àfrica, al Senegal en concret. - Ferran Monegal 

Ah! Li ha sortit un programa (Salvados, La Sexta) que hauria d'emetre a tot Europa. Passejant per les platges de Dakar --repletas de pescadors que ja no poden pescar perquè les grans flotes japoneses i xineses han arrasat els caladeros-- va comprendre que els fluxos migratoris mai van a parar. «Malgrat la seva pobresa, qualsevol té avui accés a un mòbil, o a una tele» li deia el periodista José Naranjo, que porta 10 anys vivint allà.

Efectivament. Abans estaven aïllats en la seva misèria. Avui ja saben, i veuen, per les pantalles, com vivim a Europa. I és clar, es pregunten: ¿i per què nosaltres no podem? I es llancen a l'aigua, com sigui, a la recerca del seu somni, absolutament legítim. En el seu periple, Gonzo es va trobar amb Gonzalo Fanjul, un gran expert en migracions. Ha estudiat, ha investigat, coneix les causes d'aquesta pobresa a fons. Li deia a Gonzo: «Europa ha lliurat a Espanya, en els últims anys, 850 milions d'euros. La majoria d'aquests se'ls emporten Indra, Amper, Eulen i ACS. L'objectiu es diu control migratori. La política migratòria està concebuda perquè la gent no arribi. El missatge és aquest: no, mai, mai. I si algú ho intenta, farem que arrisqui la seva vida». O sigui, 850 milions d'euros per mantenir els migrants submergits en el mar, amb l'aigua a coll.

Li explicava Fanjul a Gonzo l'immens error dels que impulsen tramposament la idea que els migrants ens treuen la feina. «L'emigració és l'única garantia que tu i jo puguem cobrar algun dia la pensió de jubilació», reblava.

Ah! Europa, aquesta anciana dama tan envellida, aquest Balneari decadent amb els seus índexs de natalitat per terra. Si no arriben els migrants, qui tirarà de les nostres cadires de rodes? De tot això ja en parlaven fa 50 anys enrere Léopold Sédar Senghor, Aimé Césaire..., aquells grans africanistes que van encunyar la paraula negritud com a valor universal. Però ¿qui es recorda avui de Sédar Senghor o de Césaire? Avui menciones aquests noms a la tele i es creuen que estàs parlant de l'Festival d'Eurovisió. Bona feina la de Gonzo, haurien de passar-ho un cop a la setmana a totes les cadenes d'Europa.


DESAMOR A PRIMERA VISTA

 

Fa més d’una dècada, Estrella Damm havia convertit el seu anunci d’estiu en l’himne de les vacances gràcies a les seves cançons alegres i enganxoses, encara recordades i taral·lejades (des de la inaugural ‘Summercat, de Billie the Vision&The Dancers, amb aquella tornada imbatible, ‘tonight tonight’, fins al ‘Fantastic shine’ de Love of Lesbian). Anys després, es va posar en mans de gent del món del cine, com Isabel Coixet, Julio Medem, Alejandro Amenábar, Dakota Johnson, Quim Gutiérrez, Natalia Tena, Michelle Jenner, Dani de la Torre, Raúl Arévalo, Jean Reno, Laia Costa... per compartir històries amb el Mediterrani de fons.

Aquest estiu aposta - diuen, diuen - per la sostenibilitat per conscienciar sobre la necessitat de protegir els mars (segons WWF, el plàstic representa el 95% dels residus que floten al Mediterrani i, malgrat tenir l’1% de l’aigua del món, acumula el 7% dels microplàstics globals). La mateixa Damm s’ha aplicat el missatge eliminant les anelles de plàstic i els plàstics decorats que embolicaven els paquets de llaunes. Tot un hipócrita detall.

Amb ‘Amor a primera vista’ posa la cirereta unint el missatge mediambiental, un enamorament sobtat entre dos joves, la invitació a disfrutar de l'stil de vida mediterrani i una reivindicació de la cultura, en aquest cas, en format teatral, ja que el guió és en vers, com si fos obra de Calderón de la Barca i l’última escena es desenvolupa al Teatre Principal de Maó. Tot passa a Menorca, com ja va passar el 2010, quan l’illa balear va ser el plató de ‘Sant Joan, amb el tema ‘Applejack’ dels australians The Triangles, i el 2018, quan va allotjar el rodatge de ‘Cyrano’, amb Alberto Chicote, Anna Castillo i Oriol Pla....bla, bla, bla, bibliobús.

Fins aqui la informació, llàstima que l'anunci sigui, dit curt i ras un 'truñu', fregant el ridícul, preten emular Shakespeare in love i acaba sent un skecth dels Vienesos de Franz Johan. No li trobo cap gracia, mal recitats els versos, amb una impostació exagerada, no arriba el seu misatge, si és que n'hi ha, es veu que ens parla de la sostenibilitat del medi ambient. La música de Rigoberta Bandini es soseta també, acorde amb la resta de l'anunci. En fi, aquest any no!, més que amor a primera vista, m'ha provocat desamor a primera vista. Mediterraniàment, aixó si.

DOS MÉS DOS SÓN CINC



Durant la tortura a la qual Winston Smith va ser sotmès, l'interrogador O'Brien aixeca quatre dits i li exigeix ​​a Winston que li digui sincerament que n'hi ha cinc. O'Brien no es donarà per satisfet amb una mentida arrencada sota pressió. Vol que Smith vegi cinc dits. L'interrogatori és llarg i angoixant.

-Aprens molt a poc a poc, Winston -va dir O'Brien amb suavitat.

-Com puc evitar-ho? -balbuceja-. Com puc evitar veure el que tinc davant els meus ulls? Dos i dos són quatre.

-A vegades, Winston. De vegades són cinc. De vegades són tres. De vegades són tots a el mateix temps. Has d'esforçar-te més. No és fàcil recobrar la raó.

Smith és sotmès a més tortura, però no com a càstig, segons explica O'Brien. En altres temps els inquisidors obligaven a aquells que torturaven a confessar, però ningú creia aquestes confessions, ni els que les feien ni els altres. Amb el temps els que havien estat torturats arribaven a ser venerats com a màrtirs, i els torturadors denigrats com dèspotes. O'Brien li explica a Winston quant s'ha progressat des de llavors:

Nosaltres no cometem aquesta classe d'errors. Totes les confessions que es pronuncien aquí són veritables. Nosaltres fem que siguin veritables. I, sobretot, no permetem que els morts s'aixequin contra nosaltres. Has de deixar d'imaginar que la posteritat et reivindicarà, Winston. La posteritat mai sabrà de tu. Desapareixeràs completament del corrent històric. Et convertirem en gas i et tirarem a l'estratosfera. De tu no quedarà res: ni un nom en un paper ni el teu record en un ésser viu. Seràs aniquilat tant en el passat com en el futur. Mai hauràs existit.

Smith ha d'arribar a veure cinc dits sempre que l'hi exigeixin, però ha de fer-ho lliurement: O'Brien va somriure lleument i va prosseguir [...]. «Tu, Winston, ets un desperfecte en el patró. Ets una taca que hem d'esborrar. ¿No t'he dit que som diferents dels martirizadores del passat? No ens acontentem amb una obediència negativa, ni tan sols amb la submissió més abjecta. Quan acabis per rendir-te a nosaltres, serà per voluntat pròpia ».

Winston havia escrit en el seu diari: «La llibertat és poder dir lliurement que dos i dos són quatre». L'objectiu d'O'Brien és que Winston accepti que dos i dos són cinc. Quant Winston ho vegi com una veritat, estarà salvat....

i Winston finalment es va rendir ...

"La veu de la telepantalla encara estava abocant informació sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells es va acostar a ell amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni es va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i ara tenia l'ànima blanca com la neu, estava a la banqueta dels acusats, ho confessava tot i implicava tots. Més tard estava caminant per un corredor revestit de maó blanc, tenia la sensació de caminar sota els raigs de sol, amb un guàrdia armat darrere seu, la bala tant de temps esperada li entrava pel cervell.

Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat quaranta anys aprendre quin tipus de somriure s'amagava darrere del bigoti fosc. Quin malentès tan cruel i innecessari!. Què exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van lliscar a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre si mateix. Estimava el Gran Germà ".


El poder no és un mitjà; és un fi. Un no estableix una dictadura per salvaguardar una revolució; Es fa la revolució per establir la dictadura. - George Orwell - 1984.

TRIBUNAL DE AJUSTE DE CUENTAS



El professor de Princeton, Àlex Mas, fill de l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell, ha publicat un llarg fil a Twitter en anglès denunciant la repressió del Tribunal de Comptes espanyol contra el seu pare i els altres trenta-cinc càrrecs de la Generalitat per l’acció exterior. Comença alertant que “d’aquí a dues setmanes, la casa dels meus pares, la seva pensió i el seu compte bancari poden ser embargats per les autoritats de l’estat, sense el procés pertinent”. Mas, que va ser també director associat de l’Oficina de Pressupost del govern de Barack Obama, relata el procés català i la repressió per part del govern espanyol fins arribar a traspassar tots els límits com és el clar abús per part del Tribunal de Cuentas, que alguns nomenen Truibunal de ajuste de Cuentas, un Tribunal mñes que sospitos de nepotisme a l'hora de nomenar els seus membres, i on hi deambula entre altres especímens Margarita Mariscal de Gante.

Más, denuncia la politització dels tribunals espanyols i la seva arbitrarietat subratllant que “no hi haurà judici. Simplement s’imposa una sanció. Els recursos duraran anys i poden arribar al Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea, però el truc és que mentrestant l’acusat haurà de dipositar una garantia per l’import total sol·licitat.” Apunta que “com que la sanció podria superar amb escreix el patrimoni net combinat de tots els acusats, els podrien embargar tots els béns personals, actius i ingressos. Serà una expropiació total i arbitrària.”

Honorable Andreu Mas-Colell - Jordi Amat - lavanguardia.cat

El 3 de juny es va publicar número de Nature. El tema de portada era una investigació de física quàntica que, segons traduïa aquí Leyre Flamarique, ha de permetre una distribució de la informació extremadament segura a través de les actuals infraestructures de telecomunicació. S’hi treballava des de feia quinze anys i ha estat ara quan per fi s’han obtingut uns resultats reconeguts per tota la comunitat internacional. Els científics que ho han aconseguit treballen en un dels nuclis de recerca més importants del sud d’Europa: l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), ubicat al Parc Mediterrani de la Tecnologia de Castelldefels. Fa una setmana vaig saludar el seu director, el professor de la UPC Lluís Torner. Li vaig preguntar quants científics treballen a l’ICFO. Quatre-cents de tot el món, em va contestar. Li vaig preguntar qui va tenir la iniciativa institucional de crear l’institut l’any 2002. L’Andreu, va respondre. Als qui compartíem taula no ens calia saber els cognoms. L’Andreu és el professor Mas-Colell.

Aquest Nadal l’editor Xavier Folch –un dels nostres millors amics– em va recomanar el llibre Quan el franquisme va perdre la universitat. Explica amb nova documentació una de les iniciatives més destacades del combat contra la dictadura: la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. El primer capítol del llibre l’escriu Andreu Mas-Colell. Hi explica que a finals del curs 1963-1964 va ser detingut, empresonat i jutjat al Tribunal d’Ordre Públic en tant que membre del comitè d’estudiants de la Universitat de Barcelona. Malgrat el càstig, no va abandonar el compromís. A començament del curs 1965-1966 l’estudiant de l’últim curs d’Econòmiques va ser nomenat responsable d’aquell comitè i, exercint la seva responsabilitat, va viatjar a París amb passaport fals, es va reunir amb l’executiva del PSUC i la breu ­trobada va activar la dinàmica que mesos després catalitzaria amb la Caputxinada. Andreu Mas-Colell, que havia après a pensar a les classes de Manuel Sacristán, encara recorda l’impacte d’escoltar l’ indesinenter Jordi Rubió als Caputxins i així sentir-se part de la gran tradició del catalanisme culte i liberal.

El Tribunal de Comptes ha decidit arruïnar l’intel·lectual més brillant del país

Poc després començaven vint anys de trajectòria de màxim nivell als Estats Units –Minnesota, Berkeley, Harvard–, que va decidir tancar per posar el seu talent al servei del país atenent la proposta del president Pujol: impulsar des de la Generalitat un pla integral de recerca universitària i innovació. Probablement l’acció política de Mas-Colell ha estat la més brillant realitzada per un conseller durant l’últim quart de segle. Allò que en bona mesura permetrà a Catalunya seguir sent un referent de la ciència a Europa és gràcies a les seves decisions: donar suport a la UPF, activar el programa Icrea, apostar per centres de recerca com l’ICFO o el Supercomputador. La segona etapa al Govern, dirigint el Departament d’Economia, coincideix amb la crisi del deute i la necessitat d’uns ajustos pressupostaris com a condició necessària per a la sostenibilitat de l’autogovern. Qui vulgui comprendre aquell període ha de llegir Turbulències i tribulacions, de Carreras, Planas i Mas-Colell. L’ha de llegir qui vulgui entendre per què la Generalitat, ofegada pel Ministeri d’Hisenda, va apostar pel procés.

I ara el dinosaure amb caspa que és el Tribunal de Comptes ha decidit arruïnar Andreu Mas-Colell. A d’altres i també a ell, que segurament és l’intel·lectual més brillant del país. És repugnant. Aquesta institució nuclear, que es singularitza pel seu nepotisme descarat, normalment denuncia amb molt de retard irregularitats dels partits polítics. Mai o gairebé havia pres una decisió per altres delictes que afecten polítics. Ara sí. A l’ombra, un sector reaccionari de l’Estat està defensant una oligarquia provant de destruir trajectòries exemplars. Una vida que, en el cas de conseller Mas-Colell, ens honora.

A tall d'inventari, recordar que Andreu Más-Colell va ser Conseller des del 29 de desembre de 2010 quan va prendre possessió del càrrec que va exercir fins al 14 de gener de 2016, sota el Govern d'Artur Mas.

23-3-2023



Suècia és un país de poc més de 10 milions d'habitants, però segons les dades de Statista, més de set milions d'usuaris utilitzen Swish, un servei de pagaments mòbil que permet intercanviar diners de forma senzilla. I és que el pagament en efectiu és gairebé una anomalia, existint nombrosos establiments que en la pròpia porta indiquen que únicament accepten pagament en targeta o des del mòbil.

Ara el Riksbank, el banc central suec, ha anunciat un nou pas en la digitalització de tots els pagaments. Després de dos anys estudiant el projecte, el Riksbank ha començat les proves d'e-krona, la seva moneda digital basada en blockchain ( 'Distributed Ledger Technology'). Alguns analistes estimen que per a 2023, Suècia deixarà d'acceptar diners en efectiu. La data fixada és el 23-3-2023. I això preocupa el govern, que no vol deixar en mans d'empreses privades tota la gestió de diners de país. Addicionalment, si no és el banc central el que gestiona les transaccions, això podria representar un problema de credibilitat en el sistema financer. Per això, el Riksbank ha pres la decisió d'implementar la seva pròpia moneda digital estatal perquè jugui un paper similar als diners en efectiu, però amb la particularitat de ser digital i poder pagar-se a través del mòbil, tal com fan la majoria de suecs avui en dia.

De finalitzar aquestes proves i materialitzar-se, Suècia es convertiria en el primer país europeu en disposar de la seva pròpia moneda digital oficial. Una e-krona que serviria, segons està definit en el pilot, per poder realitzar operacions com pagaments, dipòsits i retirades de diners. A més de permetre el pagament mitjançant dispositius portàtils com smartwatches o targetes. El període de proves acabarà a finals de febrer de 2021 i de moment no s'ha pres la decisió de "encunyar" cap e-krona. Gabriel Söderberg, economista de l'banc central suec, explica que "mentre que les empreses privades estan motivades pels guanys, el banc central es centraria en oferir un bé públic".

Cap a la primera societat sense efectiu

Al nostre país, de fet poc es paga ja en efectiu, només fem servir la xavalla per pagar quatre bajanades petites, no fer servir el diner com pretenen a Suecia semblaria més que raonable. De fet ja es va fer una prova pilot a Granollers amb la targeta moneder, però l'excessiva comissió que cobraven els bancs feia que no interessés als botiguers i el tema es va desinflar. Si no portessim diners ningú, evitariem els petits robatoris, no hi hauria atracaments a benzineres, supermercats, comerços o farmacies, de manera que practicament estariem dins el món feliç, però!, sempre hi ha un però, i és que aquesta opció està feta només pels pobres que ja fa temps que la podiem contemplar. I els rics?, i els del caler negre com s'ho farien?, i els Bancs? perquè aquesta és la única causa de que no funcionem fa temps sense diners, el caler negre. Possiblement a Suecia no n'hi deu haver, com tampoc hi de haver un 20% d'economia submergida, sinó no entenc perquè ho demanen. 

El confinament ha potenciat el pagament amb tarjeta o a través del telèfon mòbil, a més cada vegada tanquen més sucursals bancaries caixers inclosos, lo que no facilita seguir emprant els diners físics. El tema del diner negre no crec prepcupi a ningú, ja hi ha sol·lucions entre altres com les criptomonedes, però, sempre hi ha un però... Aquí no estem encara preparats, hi ha llocs on només es pot pagar en efectiu, ho vaig comprovar dissabte al bar del camp de fútbol de 'El Llano' a Can Puiggener, clar que a 'El Llano' i a Can Puiggener per raons obvies no hi ha cap caixer automàtic. Pero tenim els pidolaires, les estàtues humanes de la rambla, els músics de carrer i altres. A Suècia ho han solucionat fa temps, els pidolaires poden rebre almoines a través del mòbil.

Aquest comentari com el voldreu, amb IVA o SENSE.

POEMES SATÍRICS



Citava avui a la tertúlia de Rac1 l'advocat Melero a Josep Maria de Segarra en un dels seus poemes satírics. Una forma epistolar la dels poemes satírics que actualment està en hores baixes, potser perquè no és tan fácil sortir-ne indemne davant la justicia com antes, quan la gent encara no se l'agafava amb paper de fumar i pel sol fet de fer-te un pet no t'acusaven del delicte d'odi.

El poema que citava Melero era aquest:

Títol V - Del Govern

Si hi ha cas de compromís,
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

però n'hi ha més... a la Campana els varen recollir tots.

Títol I - De l'estructura nacional


Hi haurà, salvant els principis
d'esquerres, centres i dretes,
províncies i municipis
i cases de senyoretes.

Títol II - De la nacionalitat

Són espanyols: la «manola»,
els rectors i els magistrats,
els nats en terra espanyola
i els fills d'aquests desgraciats.

Títol III - Drets i deures dels espanyols

Els d'amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.

Títol IV - Del president de la República

President de la República,
serà un senyor reposat,
que no l'hagin engendrat
a dins de cap casa pública.

Títol V - Del Govern

Si hi ha cas de compromís,
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.

Títol VI - Del Parlament

Aquells que la sort enfili
formaran part de les Corts,
encara que siguin sords
com en Rovira i Virgili.

Títol VII - De la justícia

El jutge republicà,
fiscals i criminalistes
seran persones ben vistes
que puguin parar la mà.

Títol VIII - De la hisenda pública

Sols podran pressupostar
i es cuidaran de la duana,
els senyors que tenen gana
i ho saben dissimular.

Títol IX
De les garanties de la Constitució

Hi haurà una llei molt estreta,
i uns tribunals molt decents,
perquè tots estem contents
i no ens falti una pesseta.

Títol X
Explicació que dóna El Be Negre

I aquesta Constitució,
de la qual em vanaglòrio,
aniria molt millor
que el projecte de l'Ossòrio.

LA FÁBRICA DE CRETINS DIGITALS


El quocient intel·lectual ha anat augmentant de generació en generació fins ara, cosa que el llibre 'La fàbrica de cretins digitals' associa a l'ús dels dispositius tecnològics, mentre que altres experts neguen la major: no existeixen els nadius digitals, ni la tecnologia provoca un deteriorament cognitiu ni els tests de CI mesuren la intel·ligència de manera fiable. "Els nadius digitals no existeixen" i la Lomloe no va a corregir aquesta falta de competències, adverteixen els professors -
Mònica Zas Marcos - eldiario.es

A La fàbrica de cretins digitals, el neurocientífic francès Michel Desmurget defensa que les noves generacions són les primeres amb un quocient intel·lectual menor que el dels seus pares, en part, a causa de l'ús excessiu de la tecnologia i les pantalles. El provocatiu títol del llibre planteja que els dispositius digitals estan afectant el desenvolupament cognitiu dels nens i adolescents. L'actual director de l'Institut Nacional de Salut francès, que també ha col·laborat en prestigiosos centres de recerca com el Massachusetts Institute of Technology (MIT) o la Universitat de Califòrnia, escriu que "el quocient intel·lectual i el desenvolupament cognitiu disminueixen quan augmenta l'ús de la televisió i els videojocs".

Per establir la comparació amb la generació anterior, Desmurget acudeix a l'efecte Flynn, una teoria que es basa en la pujada anual de les puntuacions de quocient intel·lectual al llarg dels segles XX i XXI. En la seva investigació inicial, el psicòleg James Flynn, que li dóna nom, volia demostrar que les persones blanques no eren més intel·ligents que les negres en una època en què aquestes anàlisis esbiaixades estaven a l'ordre del dia. Pel camí, ha revelat un augment substancial i sostingut del quocient intel·lectual en països de diverses parts i cultures del món. Tot i que les implicacions de l'efecte Flynn han estat preses amb cautela per part de la comunitat científica, alguns han recorregut a ell per defensar el seu efecte invers en els últims anys.

"És veritat que el quocient intel·lectual està fortament afectat per la salut, l'escola o la nutrició. Però en països on els factors socioeconòmics s'han mantingut força estables durant dècades, l'efecte Flynn ha començat a reduir-se. En ells, els" nadius digitals "són els primers nens que presenten un CI més baix que el dels seus pares. És una tendència que s'ha documentat a Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Països Baixos, França, etc.", defensava Michel Desmurget en una entrevista a la BBC. No obstant això, han aparegut altres estudis que demostren que aquesta baixada es registra des de 1975. I fins i tot si la teoria de Desmurget fos certa, ¿fins a quin punt se li pot atribuir a les noves tecnologies?

A debat: la demonització de la tecnologia - "Hi ha un doble extremisme amb les tecnologies i les investigacions han caigut en un limbe molt esbiaixat", defensa Jordi Martí, assessor tècnic a la Direcció General TIC de la Conselleria d'Educació valenciana. "Seria com dir que els cotxes són els culpables dels accidents, quan en realitat depèn de com els facis servir o de quin tipus de cotxe sigui. En el cas de la tecnologia, passa el mateix", compara. "Avui dia hi ha alumnat bo i dolent, igual que fa 20 o 50 anys, i en ell hi ha gent molt vàlida que juga molt a videojocs i altres que no la fan servir tant i obtenen pitjors resultats", explica. Segons la seva opinió, hi ha altres causes socioeconòmiques que repercuteixen en el fracàs escolar, com la pobresa o la contaminació.

Per ser justos, a 'La fàbrica de cretins digitals', Desmurget esbossa més raons i amplia l'efecte de la tecnologia en relació al seu ús, diferenciant l'educatiu del recreatiu. "El problema és que el món actual és digital i la realitat és digital. I tota competència que no sigui digital, és només un hobby", opina Ernesto Fernández, neurocientífic i CEO de IteNLearning, una xarxa de laboratoris d'implantació de la tecnologia en l'educació. "És fonamental que el seu ús sigui reflexiu i ètic, en lloc d'impulsiu", adverteix.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO