· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DE PRESSUMPTES IMPLICATS

Catalunya y també Espanya són dos països infestats de pressumptes implicats que acaben quedant-se en aixó, en pressumptes, sense acabar responent per les seves pressumptes malifetes que diríen ells. Digues-li De la Rosa, Alavedra, Prenafeta, Núñez, 'James' Matas, Urdangarin per la part que ens toca de pagar la despessa de la tropa Borbónica, i sense oblidar els reis del mambo, els "Vienesos" Millet i Montull. La llista espanyola tambè és densa, Cas Sòller, Naseiro, Camps i Costa, Gürtel que ha tingut la primera i última víctima amb el jutge estrella estrellat, i no tiro més enrere que n'esta farcida la peninsula iberica de pressumptes com, els Albertos, qual Hernández y Hernández de Tintín, o Mario Conde que va ser menys pressumpte i més sumpte, però que finalment també se n'ha anat de rositas i encara dona lliçons d'economia a intereconomia, que no deixa de ser una flatulència incongruent de programa. L'ùnic que ha pringat és Roldan, i ves a saber. Ara, com no tenia estudis, ni tan sols una etiqueta d'anís del mono, per aixó va pringar. I, sincerament un hom diria que molts ja n'estàn fins els dallonsis de tants pressumptes barruts que s'escapoleixen de l'escomessa com diria el mestre Puyal. Té raó en Ferran, s'hauria de restaurar la guillotina, JA!.

De fets, els únics pressumptes implicats que m'interessen i salvaria de la guillotina, són aquesta gent.


FARSANTS O GENIS?


A voltes amb el comentari d'ahir sobre Tàpies, he recuperat aquest comentari del 2 de març de 2010 en que ja tocava el tema.


"Reconec que ahir vaig ser excessivament radical en el meu curt comentari sobre Antonio Tàpies, devia ser en veure la noticia de la tornada del seu mitjó, dit això, voldria raonar sobre el perquè d'aquesta afirmació que no es fútil ni producte d'una gelosia o enveja malt digerida, sinó producte d'una anal·lisi de l'obra d'alguns d'aquests artistes. Vagi per endavant que des fa temps el meu posicionament sobre l'art - sobretot el pictòric - és d'observar atentament l'obra i deixar-me portar per la impressió que em produeix sense analitzar res més. En el cas del Guernica que vaig veure fa anys al "Casón del buen retiro" a la vora del Museu del Prado que és on estava ubicat en aquella època, la impressió va ser d'una fredor total, el quadre no em deia absolutament res, no em transmetia l'horror del bombardeig de Gernika que volia representar, la sensació era que estava veient un gran fanzine o còmic de l'època de 1984 (la revista) i el mateix em succeeix amb l'obra pictòrica d'aquests artistes contemporanis.
Talment els impressionistes a banda del valor que té el gir que varen donar a la pintura tenen moltes mancances, les sobrevalorades pomes de Cezanne, crec han estat superades en moltíssimes ocasions per altres pintors, sense anar més lluny Antonio Castelló Avilleira. Però aquests (els impressionistes) no enganyaven ni intentaven enganyar ningú, creien que s'havia de pintar d'una altra manera i ho duien a la pràctica amb més o menys encert. Varen treure els cavallets a la natura, al carrer i la varen intentar reflectir com més bé varen ser capaços. S'ha de dir per cert que els va precedir en el temps un pintor britànic John Constable, prou desconegut.

Tota aquesta elucubració que em faig és des de la objectivitat relativa de la persona del carrer que veu els quadres d’en Picasso, Miró, Tharrats, Dalí o Tapies i senzillament se'n fot moltes vegades, per la simplicitat o absurditat que hi veu en la majoria de les obres de la suposada obra mestre pictòrica. Bé, aquesta seria la visió genèrica de l’home del carrer, però, si un hom es para a pensar-hi una mica i intenta abstreure’s d’allò tan terrible en art que se’n diu lògica, i analitza o intenta esbrinar el perquè del canvi radical en aquests pintors esmentats, els quals tots en saben o en sabien i molt de fer-ho a la manera convencional, comença a dubtar, que tot s'ha de dir i reconèixer -.
Picasso, perquè decideix abraçar el cubisme?, de que li ve aquest enamorament?, o l’època blava, o perquè en Miró pintava el que pintava? o els quadres eternament iguals d’en Tapies. Potser si son farsants, i no és errònia ni ofensiva la desqualificació, dins la farsa sorgeix l’art, espontani, brutal a vegades. L’art com els sentiments es pot insinuar, i no deixa de ser per se una farsa, però no es pot explicar, s’ha de percebre.
Si, possiblement Picasso fos un farsant, als ulls d’un ignorant com jo i molts altres, però alguna cosa hi ha en veure el Guernica, que jo vaig ser incapaç de percebre com ja he escrit més amunt, però o molts van equivocats, o i deu ser. Em varen ensenyar gent sabia, que l’art és percepció i que les maneres d’explicar-lo són infinites, com la percepció o fins i tot l’estat d’ànim dels ulls que el contemplen.
De la mateixa manera doncs que jo podria pensar que en Picasso era un farsant, algú o molts, creuen que era un geni i possiblement no fos ni una cosa ni l’altre, nomes un artista, un home que pintava com i el que creia o li semblava que havia de pintar. I aquest mateix analisi es pot aplicar als altres, llevat de Dalí, que pintava simplement per diners, de fet el que en realitat era, i això és comprovable, un gran dibuixant i un gran venedor de si mateix.
Més que res he volgut matissar, costa, però hauria, i segurament hauriem, d'intentar no ser tan radicals, tot i que de vegades - almenys a mi - em costa."

TÀPIES O LA INCAPACITAT DE COMUNICAR

De la mateixa manera que a ran de l'homenatge a J.V.Foix, parlava de separar l'artista de la persona, en el sentit que una bona obra en aquest cas poètica podia conllevar una actuació personal o una manera de comportarse discutible, i que succeeix amb molts dels artistes en diferents disciplines, en el cas d'Antoni Tàpies em succeix a l'inrevés. Tàpies em convenç com a persona, traspuava una enorme honestedad, creia en el que feia, i creia sincerament, i era capaç de comunicar-ho....fins que et topaves amb la seva obra, que no diu res, ni expressa res, només una iterada reiteració d'uns quants conceptes simples que es repeteixen fins l'esgotament. Per a mi, el fracàs comunicatiu de Tàpies és que ell sabia el que cercava i intentava reflectir-ho en els seus quadres, que a mi em semblen buits, sense cap contingut ni percebo en ells cap sensació de coneixement de res. Uns quadres que diria pocs han entès i que aquests pocs, no tinc clar que realment hagin estat capaços d'entendrels, tot i que possiblement ho hagin fetg per esnobis-me o per no quedar en entredit. Entenc que Tàpies no era un farsant com altres artistes contemporànis seus, com tampoc ho era Miró, tot i que aquì tinc algún dubte, però el que si sembla palès, és qe no ha estat capaç de fer propers i entenedors els seus quadres a la majoria de la gent,  aspecte que no ha succeïtg amb altres artistes contempoanis, fins i tot els farsants, com Picasso o Dalí. Tàpies pretenia dibuixar l'Ùnivers en un sol traç i no va ser capaç de fer-se entendre pels homínids d'aquest petit planeta. I és una llàstima.

L'ALEJO, TV3 I LA BOINA

Afegeix la llegenda
En política, a casa nostra hi ha gent rupestrament perversa, a la que ningú afortunadament s'escolta, però que té altaveus a Madrid i sovint vomita les seves miserables rancunies als mitjans que, joiosos li riuen i accepten totes les seves suposades gràcies. No em referisc a Boadella que no és ningú ni representa res, ja ni tan sols a ell mateix i la seva decadència. Em vinc a referir a un folclorista de la polìtica com Alejo Vidal Quadras que con diria la meva avia fa temps s'ha begut l'enteniment, si és que mai n'ha tingut, ves que en ser - segons es vanta - físic nuclear, no tingui afectat el tarro. Entre el tarro i el seu despoblament que obviàment l'afecta, li recomananaría que es possés una gorra, o millor una boina que com ell, és més rupestre, amb tots els respectes per les cabres i qui les cuita que solen ser bastant més savis, i solen ser els de la boina , bascs a banda - I és que...si els Vidal  Quadras volessin, no veuriem mai el sol.

DEL CANVI I EL CLIMÀTIC


Va aquests dies el personal esvalotat amb la neu i el fred, tot plegat per no gran cosa i amb un evident excés de zel per part dels del temps i els informatius en general. Ahir el TN va durar 25 minuts més només parlant de la neu, quan ja n'havia parlat abans en Tomás Molina a 'espai terra'. Potser la culpa d'aquesta obssessió pel temps ens ve del desaparegut Antonio Castejón, i tot i que encara no se n'ha parlat, no em sorprendria que aquests fenòmens de la naturalesa d'aquests darrers dies s'associessin al canvi climàtic, del que últimament no se'n parla tant, com tampoc de la capa d'ozó. 

De fet de canvi climàtic sempre n'hi ha hagut, nomès que la gent tenia altres problemes i no estaba per la labor. Quan un servidor tenia dos anys, l'any 47 va fer un novembre molt calurós, més que el de 2009 i no crec que ningú parles de canvi climàtic. I és que dins la meva ignorància (ho reconec) no tinc tan clar com sembla tenir-ho molta gent, que el canvi climàtic estigui propiciat nomes per les atzagaiades sovintejades a que estem exposant el nostre petit planeta. Els homínids, que no humans - encara – solem donar-nos més importància en general de la que tenim com a espècie, oblidant que no som més que un altre dels animals perduts que intenten sobreviure en aquesta boleta rodona que és com una agulla perduda dins un paller immens, en alguna part de l'Univers.
Som l’únic animal que ha necessitat inventar-se un déu a la seva imatge i semblança, que és l’acte de vanitat més gran que mai s’ha comés. en tot l'Univers, i ara ens volem erogar tota la responsabilitat del canvi climàtic de la terra, quan en gran part es tracte d'un procés natural que porta milions d’anys fent pel seu compte, fins i tot molt abans que nosaltres aterrèssim per aquí. Entenc que hi hem pogut ajudar una mica o un xic més, i que ho continuarem fent, no és que siguem molt primmirats en aquest sentit. per més reunions o cimeres que es facin. Però aquest catastrofisme que s’està imposant últimament, a banda d’alarmar innecessàriament a la gent de bona fe, en molts dels casos em dona la sensació que és sense massa fonament i amb foscos interessos al darrere.
No ho dic pel pol nord que és obvi s’està desglaçant, però no és la primera ni la última vegada que ho fa, forma part d’un procés natural de la pròpia Terra. No estic doncs alarmat per aquesta qüestió que a més a més, en el supòsit que la culpa fos nostra i només nostra, tampoc és que vegi als països que més contaminen, molt preocupats en deixar de fer-ho, i entre ells Espanya , tot i que ara hagim baixa't més que res perquè també ha baixa't l'activitat económica.
I malgrat pugui semblar dubtosa la sensatesa dels dirigents, un xic d’enteniment si deuen tenir en una qüestió com aquesta, si és que realment és tan greu. Al cap i a la fi, som com les rates, ens adaptem a tot, ara, el cost d'aquest canvi si que pot ser molt elevat económicament, no pel seu cost en si, sinó perqué d'una manera o altre aprofitaràn els Estats per fer-nos-ho pagar a nosaltres, de la mateixa manera que estem pagant la nostra pérdua de llibertats i intimitat per la qüestió terrorista d'Al Qaeda. 
El que si s’hauria de fer, a part del cas aquest concret, és agrair als ecologistes la tasca que han fet al llarg dels últims anys, exagerant de vegades per impressionar més les consciències de la gent, però aconseguint que comenci a haver-hi lentament un certa consciencia ecològica que augmenta dia a dia i que, mica en mica ha anat quallant, potser més a nivell local que no pas Estatal, i han aconseguit per exemple que al riu Ripoll hi torni a haver-hi peixos, ànecs, granotes i fins i tot garses reials, i que sigui un plaer passejar-hi a peu o en bicicleta per la seva riba, quan fa uns anys era un autèntic femer on no hi anava ningú. Però tampoc cal obssessionar-se per aquesta qüestió de la ecología fins a extrems gairebé patológics, però aixó, la tasca dels ciutadans, o millor dit, d'una part dels ciutadans d'una part del míon, vindria a ser la lletra petita del contracte que tenim amb la Terra, i l'altra part que són els Governants són els qui no estàn massa per la labor, sobretot els païsis en creixement.
Hem avançat en aquest sentit i ho seguirem fent, no hem d'oblidar per exemple que, cinquanta anys enrere el símbol emblemàtic de Sabadell, era una silueta de les fabriques en forma de serra i les xemeneies traient fum, i ara ja no en queda ni una. No ens esverem doncs, i donem-li a aquest fet la importància que te però sense dramatitzar ni exigerar, no ens passi com amb la capa d'ozo de la que fa ja temps ni s'en parla i escoltava l'altre dia que gracies a ella, a la seva protecció es desglacava menys el pol nord. De vegades em dona la sensació que en aixó no hi ha ningú que hi entengui un borrall. El que si sorprèn és quan sento dir: salvem el planeta!, com si a aquest l'importés gaire que la platja estigui a la Barceloneta o a Castellterçol, o un bosc sigui d'ací un anys un ermot. Som si de cas nosaltres, com a espècie els amençats en la nostra supervivència, pero en cap cas el planeta.

I no oblidem, que no hi ha res que no hagi succeït abans.

NO ESTEM PREPARATS


No estem preparats per si neva, però tampoc ho estem per si hi ha sequera o si plou molt, o si fa molt de vent, o si hi ha una llevantada. Cauen quatre gotes i els semàfors ja no van i per suposat problemes amb rodalíes. Tres trons i la llum que fa pampallugues. I és que de fet, no estem preparats per a res que se surti de una certa normalitat metereológica, per a la que en el fons, tampoc estem preparats. Cauen quatre volves i mentre els dels temps xalen, tothom s'esvera i s'ha de còrrer a buscatr la mainada a l'escola mentre el país es mig paralitza. Recordo amb nitidesa una imatge d'una avinguda de Miami enmig d'una tempesta tropical plovent a bots i barrals, i els semàfors...funcionaven. 

I aixó succeeix perqué ens manen una colla de inùtils, autèntics indigents mentals a tots els nivells i són ells els qui no estàn preparats per a res, passi el que passi. Aixo sí, tenim el neu.cat - vent.cat - tro.cat - llevantada.cat - i tots els cats que volgueu, només falta el cigaló-cat, que va molt bé per al fred i per oblidar tant desastre.

TOMBE LA NEIGE


Tal i com varen predir els dels temps, està nevant, tot i que potser més del que es pensàven. Acaben de dir per la radio que els pares que puguin vagin a buscar la mainada a l'escola, més que res perquè no es produeixin embussos per la tarda. Que ningú es preocupi que el país està preparat per la neu, amb el que ens està caient últimament, una nevadeta no és res que no puguem superar.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO