· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

VERITATS INOPORTUNES


En principi, el cínic és aquell que diu les veritats inoportunes: les veritats que tothom sap i que alhora tothom coincideix a silenciar. Ell les propala i subratlla amb una deliberació insidiosa. El cínic, denuncia fets, idees o sentiments superficialment tractats, evidències que molesten, realitats no asumides. Són en el fons, les coses de sempre, les coses tal com són i no com voldríem que fossin i que solem amagar amb eufemismes o mirant cap a un altre costat.
El cínic combat la hipocresía, i ens cal un mínim o més que un mínim d'hipocresia perquè el mecanisme de les relacions humanes d'una societat no se'n vagi en orris, i que faria insuportable la vida en comu. Com deia Fuster: La figura simètricament oposada al 'cínic', no és el 'virtuós', ni tan sols el 'purità'; és el 'fariseu'

COTARELO I EL 155


El politòleg Ramón Cotarelo ha posat en dubte en un tuit que el govern espanyol pugui realment aplicar l'article 155 de la Constitució a Catalunya, si aquest ha fet realment una DUI (declaració unilateral d'independència). 

Ramón Cotarelo @ramoncotarelo -
Solo un inconveniente para recurrir al 155 o el 116: no se pueden aplicar en el extranjero.
8:52 - 11 oct. 2017
 108 108 respostes   3.720 3.720 retuits   5.376 A 5.376 els agrada

Cotarelo ha considerat una jugada mestra la decisió del president Carles Puigdemont de fer la declaració d'independència i després ajornar-ne els efectes per a un intent de negociació. El politòleg creu que el president hauria d'enviar com a resposta al requeriment del govern espanyol, la transcripció del seu discurs al Parlament.

Malgrat tenir raó Cotarelo, car si Puigdemont ha realment declarat la república, aspecte que hauria de validar el Parlament, Catalunya és ja un nou país i en teoria Rajoy i el seu Govern no poden intervenir. Però el Mariano no està per subtileses i caldria recordar al Sr. Cotarelo que aqui hi tenim 12.000 policies i guardies civils amb ganes de intervenir.

Tambè si fos com diu Cotarelo, Avui Trapero, Sánchez i Cuixart no caldria que anessin a Madrid a declarar davant la jutgessa del Pp, Carmen Lamela, que per cert podrien perfectament recusar amb el seu confós passat, recordeu que ja va ser apartada del cas Gürtel per afí al Pp.

Tot aixó com a teoria política està molt bé, pero convé recordar que la independencia no es va votar a la sessió Parlamentaria, és va signar després fora de la cambra, per tant no té valor jurídic. El més assenyat seria convocar d'urgència el Parlament, i aixecar la suspensió de la independencia, com demana la ANC  i també la CUPobviàment defugint argucies filibusteres de PSC, Pp, o C,s, si hem de marxar no cal perdre el temps en legalismes, i amb la independencia declarada a veure que fa Rajoy dilluns o dimarts.

Recordar nomès que tenim 15 mil mossos, a les ordres del Govern i un cop declarada la independencia, els 12 mil policies i guardies civils seràn considerades forces d'ocupació i per tant haurien de marxar de Catalunya i aqui si que ha d'intervenir de facto Europa.

RECORD D'UN DOTZE D'OCTUBRE


El que vull explicar és el record d'un dia com avui de fa anys, i malgrat el temps transcorregut el tinc fresc a la memòria, és d’aquelles situacions que no s’obliden, o que potser succeeixen precisament per a no ser oblidades. 

"Ja som al dia de la Hispanitat, de la raça, de la “Victoria” o de la “Pilarica”, o com li vulguin dir, puig ha anat canviant la seva denominació d’origen amb el pas dels anys. Diriem que s'ha anat adequant la seva denominació segons convenia o pertocava, però de fet no deixa de ser el dia que no s'hauria de cel·lebrar, que més valdria callar-se i quedar-se quiet. El mal fet va ser molt i allí encara s'en recorden, i actualment que se suposa no tenim ja ínfules imperialistes (se suposa, ai las!) potser hauriem de passar-hi de puntetes per vergonya pròpia i aliena i cel·lebrar altres galindaines.
D’un d’aquests 12 d’octubre en tinc un record estrany però que ha persistit en la meva memòria amb el pas del temps: Devia tenir vuit o nou anys, i amb el pare i la mare amb la Rieju amb sidecar havíem anat a Lliçà de Vall a passar el dia de festa. En aquella época era molt freqüent anar a passar el dia al camp, on s'hi dinava i es feia foc per coure la carn i curiosament tot i ser molts els catalans que tenien aquesta costum, no hi havia mai cap incendi i el bosc estava net. Les botigues als poble s'obrien el diumenge (el negoci és el negoci) i allí a Lliçà de Vall ens hi varem aturar a comprar quelcom que ens faltava.
En un bar, o potser era el casino, tenien posada una de les primeres televisions on estaven donant – en blanc i negre – el “desfile de la victoria” per televisió espanyola. Tothom o gairebé tothom estava enganxat davant la caixa quadrada mirant aquella desfilada de soldats en l'ùnic dia on no poden fer mal, atès estàn desfilant, suposo que més embadalits pel fet de veure la Tele que no pas per l'espectacle, i en aquest tothom s'havien d'incloure els meus pares.
M’avorria sobiranament veient allò que no m’interessava i vaig sortir a la carretera a jugar amb la pilota; estava sol, bé no del tot, un home gran seia sobre un piló, duia un vestit de pana negra molt deteriorat, un caliquenyo penjava dels seus llavis i es cobria el cap amb una boina també negra. (Si no fos perquè no podia ser podria haver estat en Josep Pla).
.
El vaig mirar, se’m feia rar amb la expressió tan seriosa, el caliquenyo i la boina, trista més aviat, seria la forma de definir-lo
- No vas a veure la televisió como tothom? - em va dir.
- És que m’avorreixo, fou la meva contesta.
Aleshores l’home es va aixecar i em va dir: Fas bé, aquests desgraciats estan bocabadats mirant com desfilen els que els han conquerit, oprimit i anorreat, com es pot ser tan brètol de contemplar aquesta obscena exhibició de màquines de matar? Fa quatre dies que es va acabar la guerra i ja se n'han oblidat.
- No ho sé, vaig contestar-li, el meu pare diu que a la guerra tots eren dolents, i que ara almenys vivim en pau.
L’home és va aixecar i em va dir:
Ets massa petit encara, no se perqué t'he dit aquestes coses, au va que tu i jo jugarem a pilota... i la remenava bé.
.

TOT ESPERANT GODOT

La complexitat de la fase decisiva del procés català ha generat situacions inesperades. L'última va arribar després que Carles Puigdemont "assumís" que els resultats de l'1-O conduïen cap a la constitució de la República catalana i, immediatament, deixés en suspens aquesta decisió. Una part del sobiranisme, més en privat que en públic, va sentir-se decebuda -esperaven una declaració d'independència formal- i, al mateix temps, a la Moncloa no acaben de tenir clar què és el que va passar. Per això, aquest dimecres el consell de ministres, reunit de forma extraordinària, ha enllestit el redactat d'un requeriment que vol escatir si Puigdemont, en efecte, va proclamar l'estat català.

Aquest requeriment és el primer pas, a banda, per aplicar l'article 155 de la Constitució, que atorga poders al govern espanyol per intervenir una autonomia que no segueix les directrius de l'ordenament jurídic de l'Estat. Una resposta que dista molt de la que esperaven a Palau després de contemporitzar l'aplicació dels resultats del referèndum i apel·lar, per enèsima vegada, al diàleg amb l'Estat. Mariano Rajoy, tal com ha quedat clar en el debat al Congrés dels Diputats, té el PSOE i Ciutadans al seu costat per frenar el procés sense atendre les demandes de negociació internacional. Només un líder estatal, Pablo Iglesias, ha demanat una sortida dialogada.

"No hi ha mediació possible entre la llei i la il·legalitat", ha assegurat Rajoy en el torn inicial, durant el qual ha elogiat -entre aplaudiments- l'actuació policial que va causar 893 ferits durant la jornada de l'1-O. El president del govern espanyol, al matí, ha llegit una declaració institucional de tres minuts i mig en què ha apuntat les línies mestres del requeriment a Puigdemont. Sánchez ha parlat poc després, per avalar l'aplicació de l'article 155, que es començarà a aplicar si el president català no respon la carta de Rajoy o bé si transmet a la Moncloa que sí que va declarar la independència. El líder del PP i el secretari general del PSOE van tancar els detalls del text dimarts al vespre.

Al Congrés dels Diputats, les dues forces que s'han alternat al govern espanyol han exhibit sintonia. Fins al punt que Joan Tardà, diputat d'ERC, ha deixat clar que els socialistes seran corresponsables de totes i cadascuna de les mesures coercitives que l'Estat apliqui contra l'independentisme, detencions incloses. No ha estat l'únic moment de tensió entre constitucionalistes i independentistes: Carles Campuzano ha definit com a "falangista" el discurs d'Albert Rivera, de Ciutadans, que s'ha queixat amargament. La presidenta de la cambra baixa, Ana Pastor, li ha ofert a Campuzano retirar la paraula del diari de sessions. La negativa ha fet que ella la retiri unilateralment.

Una negociació per començar a negociar

La relació entre l'Estat i la Generalitat és tan gèlida que Puigdemont ha de fer esforços, fins i tot, per plantejar opcions per com negociar la negociació. En una entrevista a la cadena nord-americana CNN, el president català ha proposat que dos interlocutors de cada administració s'asseguin a la taula per triar quin és el mediador més adequat. El dirigent nacionalista sosté que planteja un diàleg "sense condicions prèvies" que és, també, una manera de "guanyar legitimitat" -així ho plantegen a Palau- en el flanc internacional. Si Puigdemont va retirar la declaració de la independència que tenia prevista és, en part, perquè li van arribar missatges des d'Europa perquè no ho fes.

Aquest posicionament, però, no és compartit per tothom. "Ja sabíem que no dialogarien i que aplicarien el 155. Potser hauria valgut la pena anar més enllà", destaca un dirigent de Junts pel Sí consultat. La coalició no ha viscut hores senzilles, i la tensió va ser palpable quan Puigdemont, acompanyat de la cúpula del PDECat, va decidir aplicar la suspensió. La CUP tampoc ho va rebre bé, i considera "tocada" la relació de confiança amb el president. Una part del seu entorn defensa que, després de la negativa reiterada de Rajoy i Sánchez a buscar una sortida dialogada, caldrà aplicar la declaració d'independència signada pels 72 diputats independentistes.

"Un diàleg sincer és el prec de la comunitat internacional i el que espera Catalunya, no la confrontació i noves amenaces", va reflexionar el vicepresident Oriol Junqueras durant el ple del Congrés. El líder d'ERC i Puigdemont van liderar ahir una nova reunió de l'estat major del procés per explorar quina resposta cal donar al requeriment de Rajoy. El text s'ha de replicar dilluns abans de les deu, i el president espanyol dona com a marge a la Generalitat fins dijous a primera hora per "tornar a l'ordenament constitucional". La carta a la Moncloa es definirà al llarg de les properes hores.

I, de passada, amb l'amenaça del 155 ja damunt la taula, Sánchez ha posat damunt d'aquesta un pacte amb Rajoy per abordar durant els propers sis mesos la reforma de la Constitució. El primer estadi d'aquesta presumpta modificació de la llei és una comissió d'estudi per repensar el sistema autonòmic, a la qual el PDECat té pensat assistir-hi. Just el contrari que ERC, que no hi serà. Amb la declaració de la independència suspesa, el dubte que recorre ara el Govern és quan activar el botó per fer-la efectiva. I gestionar-ho en el moment adequat: ni massa d'hora per no enervar la comunitat internacional, ni massa tard per no trencar els fràgils equilibris interns. 

Em temo que el President Puigdemont està inutilment esperant a Godot, i no és per fer un spoiler, pero Godot no arriba mai i, en certa manera tampoc se l'espera. Entesos!

"CARTA ABIERTA A UN NOBEL PERUANO"


Hace 196 años, el general José de San Martín proclamaba la independencia del Perú. Nacía así un nuevo país gobernado por autoridades elegidas democráticamente por su pueblo. En el intento de romper el vínculo de sometimiento con la Corona española, los patriotas defensores de la liberación se enfrentaron a los realistas que pretendían mantener el Virreinato de Perú. Si bien las manifestaciones y revueltas se sucedieron durante más de una década, en el año 1820, con la llegada de José de San Martín y su Expedición Libertadora, se comenzó a pensar en la independencia como posibilidad. Así, el 15 de julio de 1821 sesionó el Cabildo de la ciudad y se redactó el Acta de la Independencia del Perú, luego de que las tropas del Virreinato abandonaran el territorio. El documento escrito fue apoyado por más de tres mil limeños de todas las clases sociales (sí, tres mil). Días más tarde, el sábado 28 de julio de 1821, San Martín proclamó la independencia del país ante miles de personas reunidas en la Plaza Mayor: “Desde este momento, el Perú es libre e independiente por la voluntad general de los pueblos y por la justicia de su causa que Dios defiende”. Evidentemente, España declaró ilegal esa independencia que tú, Vargas Llosa, dices celebrar cada 28 de julio. En tu mediática campaña de prensa (entre el Nobel y tu real nombramiento como “marqués”) fuiste portada del suplemento semanal en un medio de prensa escrita de tirada estatal, en el que llegaste a decir (literalmente): “Yo, cada 28 de julio celebro el día que Perú, mi Patria, consiguió independizarse del reino de España“. Curioso. Eso se te olvidó el pasado domingo en Barcelona. Pero es historia. Y, a partir de aquí, deberías recordar, como estómago agradecido que eres, Mario Vargas Llosa, que no es el nacionalismo quien ha causado guerras y millones de muertos en Europa, si no el imperialismo.

Deberías saber que el nacionalismo surge a mediados del siglo XIX para luchar por la libertad de los pueblos sometidos por las potencias coloniales imperialistas, como la belga, francesa, inglesa o española. Es decir, el nacionalismo lucha contra el imperialismo. Se nos ha adoctrinado desde hace años con el hecho de que Hitler era nacionalista, pero nada más lejos de la realidad. Hitler fundó el III Reich, es decir, el III Imperio. Hitler no era nacionalista, era imperialista, señor Vargas Llosa, como tú... CONTINUAR LLEGINT... a Íñigo Landa Larrazabal. via arrezafe

DOBLE VIDRE

Absort fullejo el diari mentre menjo un croissant i em bec un nespresso. Impunement m'envaeixen les noticies que cansadament repeteix cada dia el rotatiu de torn, tot ho absorbeix el procés en aquest dia de la marmota que s'allarga.  De tant en tant un element nou s'incorpora un, dos o tres dies com a molt i desapareix engolit per la noticia següent. Els immigrants, el tercer món ja no són noticia, no s'en parla. Han deixat d'existir per a la majoria de nosaltres.


De fet, si en parlem, ens limitem a pontificar, que és el más fàcil, si pot ser amb la panxa plena i una cervesa a la mà, des de la barra del bar o la comoditat del sofà; tranquil·litzem la consciència amb quotes a oenegés que mensualment ens carrega el banc, divaguem perduts en mig de paraules buides i algun que altre eufemisme, o justifiquem aquesta mancança amb mitges veritats, excuses de mal pagador, o amaguem el cap sota l'ala qual un estruç covard, donant sempre la culpa als altres, per suposat. 
Suara ha mort algú en algun lloc d'una mort que no l'hi pertocava, no té rostre, nom, raça ni edat, possiblement hauria estat possible si fóssim més conscients i solidaris, evitar-ho.
Al tercer món, li hem posat bastant més que un doble vidre per aillar-nos, mentre ens omplim la boca d'hipócrita i compasiva solidaritat.

EL REALISME NO ÉS MÀGIC


"Esperant que Rajoy proclami la independència. Si surt bé, la declaració d’independència començarà a la Moncloa".

La jugada és arriscada perquè fa l’empat inviable: o l’èxit, o el fracàs. Carles Puigdemont compareixia ahir amb la necessitat d’acontentar el votant de l’1 d’octubre i de mantenir el consens polític i el relat a l’exterior. I va decidir posar en risc el valor més consolidat que té, el suport del carrer, per fiar-ho tot a una opció: l’error de Mariano Rajoy. La jugada és complexa, però es basa en una realitat estadística: tots els passos que ha fet Rajoy en el Procés han sigut un error estratègic. Si surt bé, la declaració d’independència començarà a la Moncloa. Si surt malament, el Procés queda seriosament tocat i veurem si suspès durant anys.

Puigdemont posa en risc el capital guanyat l’1-O. Hi ha fe en els moviments d’un president que va prometre fer un referèndum i va complir la promesa, però també hi ha decepció: és difícil dir a la gent que es va jugar el físic per votar per la independència que, de moment, aquelles paperetes no serveixen per a res. I la decepció també es veia en les cares de la gent que esperava cantar victòria al passeig Lluís Companys, en la de Jordi Cuixart i en el malestar de la CUP. El destí de la jugada començarà a intuir-se aviat, i dels següents moviments de Puigdemont en dependrà tenir aglutinat tot aquest bloc o perdre’l.

El mateix president ha demanat “setmanes”, un període incert -s’havia arribat a parlar de sis mesos- per decidir si finalment s’aplica la DUI o no. I les setmanes serveixen per obligar Rajoy a moure’s. Puigdemont li pren al president espanyol l’oportunitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució i de justificar-se davant d’Europa dient “La sediciosa Catalunya m’hi ha obligat”.

Ara Rajoy es troba en una dicotomia: o accepta el diàleg o segueix amb la repressió. Optar pel primer cas significa perdre la seva Espanya, la que li reclama mà dura. Necessita un gest de mínims, tornar l’economia, tornar els Mossos, retirar querelles i obrir-se al diàleg. Això faria que Europa parlés d’un “afer intern”.

Però no està disposat a fer-ho, caurà en la trampa de la via repressiva, que significa perdre Catalunya. Part de l’Estat entén que Puigdemont va proclamar ahir la independència, sense matisos. El dubte és si aplica el 155 de la Constitució -convertit gairebé en un tòtem de l’espanyolisme-, si utilitza altres mecanismes de duresa extrema -com l’estat d’excepció, article 116- o si segueix aplicant la suspensió autonòmica per fascicles.

I aquí entra en joc el que va dir ahir Donald Tusk: “La força de l’argument és millor que l’argument de la força”. Europa no regala res, però ahir Puigdemont li va concedir un desig posant en risc el seu capital polític. Suficient? N’hi hauria d’haver prou per iniciar un simple diàleg, i si Rajoy es nega a la mediació, la via unilateral tindrà encara més legitimitat. Puigdemont ha mogut la seva fitxa més valuosa i el risc és alt. Un tot o res. - maiol roger - ara.cat

LA SOCIETAT ANTROPOSÒFICA


Després de la tensiò per un si per un no, o un alomojó, del President Puigdemont al Parlament de Catalunya, que tanta expectaciò ha aixecat arreu, i veient que la cosa s'allarga i ja en parlarem, davant la declaració d'independencia més curta de la historia, atès ha durat segons, arribat és el moment de cambiar de full de ruta i parlar-vos vía wiki de:

LA SOCIETAT ANTROPOSÒFICA

El 1899 Steiner va publicar un article al Magazin für Literatur, titulat La revelació secreta de Goethe, sobre la naturalesa esotèrica del conte de fades de Goethe: La serp verda i la blanca assutzena. Aquest article va motivar una invitació per part del Comte i la Comtessa Brockdorff per parlar en una reunió de teòsofs sobre Nietzsche. Steiner va continuar parlant regularment als membres de la Societat Teosòfica, convertint-se en secretari general de la seva recent formada secció alemanya el 1902, sense unir-se mai formalment a la societat. Dins d'aquesta societat, Steiner va conèixer Marie von Sievers, amb qui va treballar i que va esdevenir la seva segona esposa el 1914.

El 1904, Steiner va ser nomenat per Annie Besant dirigent de la Societat Esotèrica a Alemanya i Àustria. La secció alemanya de la Societat Teosòfica va créixer ràpidament sota la guia de Steiner, que va impartir conferències sobre ciència espiritual al llarg de la major part d'Europa. Durant aquest període, Steiner va mantenir un enfocament original, reemplaçant la terminologia de la Senyora Blavatsky per la seva pròpia i basant la seva recerca i ensenyaments espirituals en la tradició esotèrica i filosòfica occidental. Aquesta i altres diferències (concretament la proclamació per part de C.W. Leadbeater i d'Annie Besant que Jiddu Krishnamurti era el vehicle d'un nou mestre mundial i la reencarnació del Crist, afirmacions que Steiner va rebutjar públicament, van portar a una ruptura formal el 1912/1913, quan Steiner i la majoria dels membres de la secció alemanya de la Societat Teosòfica es van separar per formar un nou grup: la Societat Antroposòfica.

Tot i les grans convergències entre la teosofia i el seu propi sistema esotèric, Steiner va negar que Blavatsky o Annie Besant l'haguessin influït i va mantenir que la seva filosofia era un conjunt íntegre que venia de la percepció espiritual directa.

La Societat antroposòfica va créixer ràpidament. Alimentada per la necessitat de trobar una seu per a les seves conferències anuals, que incloïen representacions d'obres teatrals escrites per Édouard Schuré i pel mateix Steiner, es va prendre la decisió de construir un teatre i un centre organitzatiu. El 1913 va començar la construcció del Goetheanum, en Dornach (Suïssa). Una part significativa de l'edifici, dissenyat per Steiner, va ser construïda per voluntaris que van oferir les seves habilitats o simplement la voluntat d'aprendre noves. Una vegada començada la Primera Guerra Mundial, el 1914, els voluntaris del Goetheanum podien sentir el so del foc de canó més enllà de la frontera suïssa, però tot i la guerra, gent de tot Europa va treballar pacíficament banda a banda en la construcció de l'edifici. El 1919, l'Goetheanum va representar l'estrena mundial d'una producció completa de Faust (Goethe). En aquest mateix any, es va fundar la primera escola Waldorf a Stuttgart (Alemanya).

Des de 1919, l'ajuda de Steiner va ser requerida en nombroses activitats pràctiques. La seva activitat com a conferenciant es va expandir enormement. Al mateix temps, el Goetheanum es va desenvolupar com un centre cultural d'ampli espectre. La nit de nadal de 1922/1923, l'edifici va ser incendiat premeditadament, només es va salvar una escultura legòrica de grans dimensions que representa les forces espirituals actives en el món i en l'ésser humà: el Representant de la Humanitat. Steiner va començar immediatament a treballar en el disseny d'un segon Goetheanum - fet de ciment en comptes de fusta -, que va ser completat el 1928, tres anys després de la seva mort.

Durant la conferència de la Societat antroposòfica de la nadal de 1923, Steiner va fundar l'anomenada Escola de Ciència Espiritual, prevista com a una universitat oberta per a recerca i l'estudi espiritual.

SENTIT I RESPONSABILITAT


Escoltant Sergi Pàmies a Rac1(*), comentaba que feia coses aquests dies com si fos l'ùltima vegada, i en Jordi Bosch comentaba després que a ells li passaba el mateix i que feia uns dies que dormia malament. Aquesta sensació crec que és la de molta gent davant el panorama actual, complex, però no greu, cal esperar a veure que diu avui, que decideix fer el President. No se si serà capaç d'aconseguir l'equilibri entre la dignitat, la responsabilitat i el seny, no és ara el moment de la rauxa, haurà d'aconseguir primfilar avui el President, puntes de coixí (encaje de bolillos) per acontemptar a tots els seus socis, i no esvalotar al carallot, i això no és gens fàcil. El dIa se'ns farà llarg

(*) us recomano escolteu el podcast de Rac1

DEDICAT AL SENYOR PABLO CASADO



«Jo en Companys el vaig conèixer, ja li ho dic. Un bon home. Molt trist. Massa confiat, si no, no hauria pas fet aquella mala fi» - Dedicat al senyor Pablo Casado, de condició: miserable.

Recordem Lluís Companys amb aquest text sobre la matinada en què el president va passar el coll de Lli camí de l'exili. La figura de Companys té com les de qualsevol polític llums i ombres, però el que més m'agrada d'ell es la seva honestedad, la seva coherencia en les seves creences, el fet de fugir a França i no a Mèxic que hauria set molt més segur, per trobar a Lluïset el seu fill discapacitat...Segons explica Josep Benet: Lluís Companys i Micó patí un agreujament de la seva malaltia. Quan la invasió alemanya provocà el trasllat de la clínica i dels seus estadants cap al sud, un bombardeig a la carretera féu que en Lluïset es perdés. Incapaç de parlar i sense documentació al damunt, fou confós per un soldat francès desertor, primer, i després ingressat en un sanatori prop de Llemotges. El president, confinat per les autoritats franceses a La Baule, a la Bretanya, renuncià a fugir dels alemanys, entre altres raons, per poder localitzar el seu fill. Però ja no el va poder veure més, ja que el 13 d'agost de 1940 era detingut per la policia militar alemanya acompanyada d'agents franquistes i dos mesos més tard, el 15 d’octubre, afusellat al castell de Montjuïc... més

LA HISTÒRIA ELS JUTJARÀ


Escoltant Marius Carol aquest matí a la tertulia de Rac1, ha posat el dit a la nafra, a Catalunya tenim un problema, i el tenim tots els ciutadans d'aquest país. Un greu problema que no té solució, el més assenyat seria que el President Puigdemont no declares demà la DUI ni que fos en diferit, però això no és el problema més greu, el que preocupa a Carol, a mi i a molts ciutadans, és que a Madrid ja han decidit tirar pel dret, i aniran a per totes digui el que digui demà el President, sense que aquí hi hagi ningú per defensar-nos.
No n'hi ha prou de tenir la legítima raó, cal poder aplicar-la, i fins ara la força al llarg de la història s'ha imposat a la raó, per més legítima que sigui.
Ara, la història jutjarà a uns i altres i em temo que els del Govern de Madrid en sortiran molt més malparats que els del Govern d'aquí, més que res perquè aquesta historia no la podrà escriure el Govern de la banda criminal del PP sinó - espero - algú imparcial i honest. 



INDIGNACIÓ A LA FUNDACIÓ


Explica avui en Miquel a Saragatona que la fundación Francisco Franco s'ha indignat amb els organitzadors de la exposició del Born pel cap decapitat de Franco. Fa un parell d'anys, em feia la mateixa pregunta que en Miquel: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?, la resposta és no, és més, a Austria volen enderrocar la casa on va nèixer Hitler. Per que veieu com les gasten els de la triple F (FFF) llegiu aquest text de fa un parell d'anys:

LA FUNDACIÓN FRANCISCO FRANCO (18-01-2014)

La noticia la va publicar Nació digital fa uns dies i no ha tingut massa ressó, potser perquè com les denuncies de Manos limpias, ja cansen i la gent està per altres questions, encara que no siguin gaire més seriores. I la noticia era que la Fundación Francisco Franco reclamava 'un cop d'estat que liquidi el règim actual: "És urgent i imprescindible un cop alliberador de la democràcia que restitueixi les lleis" perquè, segons ells, "cal acabar amb la impunitat del separatisme" i amb un suposat "intent pertinaç de destrucció de la nació més antiga d'Europa".

Algú s'imagina l’existència d’una fundació Adolf Hitler o Benito Mussolini que, a més de recordar la seva sinistre persona i els seus actes més grotescos, reclamessin un cop d’estat? podeu imarginar-vos un govern alemany o l'italià que hagués subvencionat una fundació com aquesta. Per què a Espanya un govern com el de Mariano Rajoy, o abans ZP pot destinar 147.000€ de diners públics a una fundació que exalta un home i una dictadura que va cometre crims de lesa humanitat?

Doncs això és la Fundación Francisco Franco, que continúa activa mani qui mani a la Moncloa. I no crec que ningú sigui tan ingenu per creure que un govern del PP o del PSOE es comprometria amb aquesta tasca jurídica d'aplicar-hi la nova llei i per tant deixar de subvencionar-la. Sembla clar que la nova llei de seguretat ciutadana no se li aplicarà perquè aquesta legislació només té prevista la seguretat d’aquells que dominen la política i el capital, qui en la seva majoria, són parents de coneguts franquistes com explicava l'altre dia.  

Ara, si als d'ERC o la CUP se'ls ocorreix parlar de donar un cop d'Estat, ja la tenim armada, i mai millor dit.    

NO PENSO VOTAR A TRAMPANTOJOS


Quan en un país multicolor com Espanya, el polític més ben valorat és Albert Rivera, és, si no fos pel panorama que tenim a casa nostra, per fer-se independentista ja!, i la raó és molt simple; Albert Rivera no és un polític, ni un gestor com podria ser l'ìnútil de Rajoy o Mas, Albert Rivera, com Ciudadanos, és nomès fum, fum d'aquell que s'esvaneix enroscant-se amunt fins a desapareixer, o una espècie de trampantojo. Ah! però Espanya que és un país francament fascinant i alucinògen pensa votar molt a aquest senyor i al seu partit, i  no sóc capaç d'entendre-ho, ni tan sols tenint en compte que no té cap rival seriós que li ho pugui impedir, llevat que Soraya es presentes en comptes del Senyor plasma, després potser en podriem parlar, i no és que la senyora sigui gran cosa, però els té ben posats i sap quadrar al personal, que no és molt ja ho sé, Soraya vindría a ser com Massiel però en versió parlamentaria, i és que no hi ha res més, ni a la dreta ni a l'esquerra ni al centre, el nivell es de border line. 
Potser per això, i potser per què ja estic cansat, ahir quan a la bustia tenia les tres notificacions per anar a votar el dia 20 d'aquest més (uff! quan falta encara), a banda de la del pare que malauradament ja no podrà fer servir, la de la Nuri i la meva de muttuu acord varen anar directament a la bossa de les escombraries. 
Quan algú amb un bri, amb un minim de decencia, d'intel·ligència, de sentit comú és presenti a unes eleccions, tornaré a exercir el meu dret de vot, però no accepto a xitxarel·los indigents mentals com animal de companyia de govern, ni penso votar a trampantojos.

BLOW-UP


Algu s'ha adonat que mai s'ha erigit enlloc del món una estàtua dedicada a un critic. No em sorpren, són una rara espècie, atès sovint opinen del que no hi entenen i a més ho fan des del seu - també sovint - mesqui punt de vista. Un critic és un artista frustrat sobre el tema en el que opina i a més a més injecta la seva frustració en la opinió que preten donar-nos. Avui he visionat de nou després de molts anys Blow-Up la pel·licula d'Antonioni, haig de dir d'entrada que ha envellit força  bé, llevat d'algunes escenes com l'actuació de Yarbidrs. David Hemmings visualment podria fer la pel·lícula avui mateix, no desentonaria gens. He vist Vanessa Redgrave, millor de més gran que de jove, i una adolescent Jane Birkin que no recordava sortis en la pel·lícula. Blow-up és una bona pel·lícula que passa bé. S'ha de tenir en compte quan va ser rodada, l'any 1966, però reflecteix Antonioni molt bé tota una época d'aquell Londres caleidoscopic, i manté la trama amb bon pols, fins arribar a la visualment hipnòtica escena final.  
Hemmings i Birkin
Que no es resolguin algunes de les questions que es plantegen no és molt important, el guió està basat en un conte de Cortazar, encara que bastant remotament, i la pel·licula, de fet no acaba i potser tampoc comença, simplement passen coses, coses visualment molt aconseguides, fins al punt que com deia ha envellit molt bé, lo qual no és tan usual, sobretot després d'haver tingut la mala idea de revisar la Taronja mecánica, que us recomano no feu, com diria Gaspart, baix cap concepte. Ah! per si voleu tornara veure Blow-up, el de la pistola al parc és un cameo del propi Cortazar

No es gens avorrida i a més no decau, malgrat això un crític? com Carlos Boyero, és limita a definir-la a filmaffinity com: insuportable. Aixó és un crític, un senyor que com Espanya, desprecia quan ignora, i a més a més s'en vanta. Té raó Boyero, la seva estupidessa esnob a mi em resulta insuportable.

BENVINGUTS A LA FI DEL MÓN


"Cinc amics de la infància es reuneixen després de 20 anys perquè un d'ells està entestat a tornar a provar sort en una marató alcohòlic que mai van poder arribar a completar. Gary King, un cuarentón que encara no ha aconseguit superar l'adolescència, convenç els seus quatre reticents amics i els arrossega al seu poble natal en un desesperat intent per arribar al famós pub "The World 's End". Però mentre intenten reconciliar el present amb el passat, comencen a adonar-se que l'autèntica lluita ha de lliurar-se pel futur, i no només el seu, sinó el de tota la humanitat. Arribar al pub "The World 's End" és ara l'últim dels seus problemes..."
Aquesta seria la sinopsi de la pel·lícula 'Benvinguts a la fi del món' del director britànic Edgar Wright, i no es tracta tampoc de fer un spoiler i explicar tot l'argument o el que succeeix a partir de la sinopsi, però si puc explicar que en un moment determinat, diguessim que n'hi ha que es queden sense cap de les comoditats de la societat actual, sense energia vaja, ni llum, ni aigua corrent, ni tele, ni radio, i malgrat tot sobreviuen. Com? doncs com abans, cultivant la terra, tenint bestiar, amb el seu hort. com abans, quan encara no erem moderns ni viviem en una societat urbanita i tecnificada.



Aquest és un assumpte que des de fa temps em preocupa, molts pobles abandonats hi ha arreu, que mica en mica es van quedant en un munt de runes per l'abandó, i aquests pobles que no tenen ni amo, es podrian ocupar per famlies sense feina, aprofitant les terres i cultivarles per viure ells i els seus, amb l'ajut del bestiar i el que cobressin per l'atur per començar. És una vida dura, no és gens fàcil, ho sé, però en el, fons aquestes families serien les pioneres, car al pas que anem, tots o la majoria, haurem o hauran d'acabar aixi, l'actual sistema de vida de la nostra societat ha arribat a la seva fi, és un model insostenible i no es podrà mantenir masses anys.

LA DOCTRINA DEL CLATELLOT

En una campanya sense política ni ideologia, el votant compromès es desmobilitza i els altres es deixen portar.  Exactament és el que comencen a revelar les enquestes. Que la clatellada propinada per Mariano Rajoy al seu fill, al portar-se com aquest plançó mal educat del teu cunyat, suposi la imatge més comentada de la precampanya diu molt de la qualitat de la informació amb què acudirem a votar el 20D. Que la conveniència de la intervenció paterna presidencial constitueixi l'únic gran consens social que Rajoy ha estat capaç de generar durant tot el seu mandat ho revela tot sobre la qualitat de la legislatura que s'acaba.



Pel nen no es preocupin. Segur que ha pujat molts punts en el rànquing de dolentot del col·legi i ha guanyat respecte al pati. Hauria de preocupar més el pare i la seva fulminant reacció quan veu en perill un parell de vots i s'imposa prendre mesures tan contundents com doloroses. Ni un instant de dubte, ni una dècima de vacil·lació. Primer la campanya després la família On és aquest Mariano Rajoy apocat, indolent, sense criteri i incapaç de prendre una decisió que se'ns havia venut?


Cuinar, menjar, beure, ballar, picar de mans, tocar la guitarra, escalar, conduir mini karts o cotxes de ral·li, volar en globus .... costa distingir aquestes eleccions d'un càsting per a presentador de l'any i costa encara més recordar una aparició estel·lar d'algun candidat on deixés un missatge polític que marqués la diferència.

Si algú no atura aquesta bogeria l'únic final decent per a aquesta campanya serà una edició especial de La teva cara em sona on participin tots els candidats i qui s'assembli més a Nino Bravo, serà el president.

Mariano Rajoy, el mestre de la no campanya, ha de preguntar-se cada dia per què els seus rivals s'entesten a intentar guanyar-li en el seu millor terreny. Pedro Sánchez hauria d'estar preguntant-se què se li havia perdut en el programa de Bertín Osborne. L'impacte sense contingut no val de molt i Rajoy és l'únic que no necessita contingut perquè és el govern.

No se sap què resulta més divertit, si veure a Albert Rivera fent-se l'ofès perquè el terrible Monedero ha tacat el seu honor o recomanant llegir a Kant i les seves deu millors cites a wikiquote, o escoltar a Pablo Iglesias presentar-se com el seu Pigmalió; si es tracta de veure qui dóna més pena, sincerament, necessitarem una fotofinish.

Tractar l'electorat com si fos audiència de televisió i només pogués processar missatges simples i plens de coloraines i sons cridaners és una mala idea per a qualsevol partit, però un suïcidi electoral per a l'esquerra. En una campanya sense política ni ideologia el votant compromès es desmobilitza i els altres es deixen portar. 
Exactament el que comencen a revelar les enquestes. 

ELDIARIO, ES - ANTÓN LOSADA

LA CIMERA DELS IDIOTES

Unitats antiavalots de la policia francesa han dispersat amb gasos lacrimògens i càrregues una protesta a la plaça de la República, al centre de París, vinculada amb la cimera del clima (COP21) que comença demà que s'ha saldat amb un centenar de detinguts.

Malgrat que la manifestació no havia estat autoritzada, sí es va permetre que, tot just dues hores abans, es formés una cadena humana que es va estendre pacíficament al llarg de diverses avingudes i bulevards de l'est de la ciutat, des de la plaça de la República fins la plaça de la Nació, un recorregut d'uns tres quilòmetres. A més els manifestants havien col·locat més de 10.000 parells de sabates entre els que es trobaven també els del Papa Francisco, que ha volgut també marcar un gest de proximitat amb els que no han pogut manifestar-se i d'exigència amb els negociadors dels 195 països implicats en la COP21.

El més curiós o esperpèntic és l'especificació absurda i inútil d'aquesta cimera. Cal reunir-se a bombo i platerets a París, provocant clarament a aquests manifestants, quan saben per endavant els 'liders'que no solucionaran ni decidiran res en el tema del canvi climàtic, i si decideixen alguna acció, tampoc ho compliran com ha passat en les anteriors reunions, tan inútils com ho serà aquesta.
Es tracta només de fer el paperot, d'una posada en escena obscena i inútil, de cara a la galeria que no es creuen ni ells mateixos, que seguiran contaminant en els seus respectius països i empreses en pro de la fabricació barata de qualsevol producte de consum per alimentar als àvids ciutadans el proper black friday.
Tot això de la reunió de París és mentida, és només teatre i del dolent, molt dolent, l'embull de l'antiga farsa. És la cimera dels idiotes.

KAFKA: UNA CONFUSIÓ QUOTIDIANA


Un incident quotidià, del que en resulta una confusió quotidiana. A ha de tancar un negoci amb B a H. Es trasllada a H per a una entrevista preliminar, tarda deu minuts a anar i deu a tornar, i es vanta a casa d'aquesta velocitat. A l'altre dia torna a H, aquest cop per tancar el negoci. Com probablement això li exigirà moltes hores, A surt molt d'hora. Encara que les circumstàncies (almenys en opinió d'A) són precisament les de la vigília, triga deu hores aquesta vegada en arribar a H. Arriba al vespre, rendit. Li comuniquen que B, inquiet per la seva demora, ha partit fa poc per al poble d'A i que s'han d'haver creuat en el camí. Li aconsellen que esperi. A, però, impacient pel negoci, s'en va immediatament i torna a casa.
Aquesta vegada, sense posar més atenció, fa el viatge en un moment. A casa li diuen que B va arribar molt d'hora, immediatament després de la sortida d'A, i que fins i tot es va creuar amb A al llindar i va voler recordar-li el negoci, però que A li va respondre que no tenia temps i que havia de sortir de seguida .

Malgrat aquesta incomprensible conducta, B va entrar a la casa a esperar el seu torn. I ja havia preguntat moltes vegades si no havia tornat encara, però seguia esperant sempre a la cambra d'A. Feliç de parlar amb B i de explicar-li tot el que ha passat, A corre escales amunt. Gairebé a l'arribar ensopega, es torça un tendó i a punt de perdre el sentit, incapaç de cridar, gemegant en la foscor, sent a B -potser molt lluny ja, potser al seu costat- que baixa l'escala furiós i que es perd per sempre.


Una confusión cotidianaConte: CIUDADSEVA.COM
Franz Kafka

SOSTÉ ANA PALACIO


Una vegada en un pais multicolor, una cosa així com Espanya entre dues guerres... civils, va haver-hi una ministra bonavista que encara no s'ha assabentat que ho va ser. Aquesta indolent mental es diu Ana Palacio i té la barra i indecència de comparar la "nostàlgia" política de Colau o Iglesias amb la de EI, i es queda tan ample, amb perdó, la molt burra, per què s'ha de ser molt burra o idiota per dir bestieses com aquesta sense enrojolir de vergonya.
"L'exministra d'Exteriors del Govern de José María Aznar entre 2002 i 2004, Ana Palacio, ha advertit aquest divendres sobre la irrupció de "nostàlgies", en referència als resultats de les eleccions del 24 de maig. "La nostàlgia pot ser Ada Colau o Podem amb la idea d'una arcàdia comunista feliç, o pot ser Isis amb una nostàlgia del segle XI", ha dit vinculant la victòria de la pot ser la futura alcaldessa de Barcelona al "Gran Califat" o al líder ultradretà francès Jean Marie Le Pen.
"És la nostàlgia del segle XIX, del món en què vivim solets", ha sostingut Palacio, que ha considerat que aquest sentiment segueix "latent". "Necessitem abordar la cohesió interna", ha afegit l'exministra, exvicepresidenta del Banc Mundial entre 2006 i 2008 i membre del Consell d'Estat. Palacio és una de les ponents de la segona jornada de la XXXI Reunió del Cercle d'Economia de Sitges, que ha comptat amb la presència de l'editor en cap d'Economia de Financial Times, Martin Wolf; el conseller delegat de Repsol, Josu Jon Imaz, o l'ex subsecretari d'Estat d'EUA James Steinberg. Palau s'ha referit a aquestes "nostàlgies", que al seu parer expliquen l'èxit de formacions com Podem, en demanar que es "interioritzi" com "propi" el projecte europeu.
En el debat, Palacio també ha discrepat amb el ministre d'Exteriors, José Manuel García Margallo, sobre el fet que Espanya hagi d'acollir les quotes de refugiats que demana la Unió Europea. "No és el mateix immigrants sense papers que refugiats", ha conclòs."

En resum, tot un exemple de la mena personal peperu que opina i pontifica, desbarra que desbarraràs. Ai senyor! que estranys i recaragolats que són els hereus polítics d'Aznar López.

M'HE COMPRAT UN BON MATÍ


El paisatge al bosc de Can Deu mai més serà el mateix després de la ventada del desembre, ara, és diferent, des de Sant Julià es por veure Castellar, un lloc Sant Julià d'Altura on avui hi havia centenars de papallones blanques esvalotades, que nervioses anàven de flor en flor, mentre, la colza ha perdut la flor i el blat grogueja. 


sincerament, no se si és ordi o civada, blat no és
Feia anys que no veia tantes papallones, potser des que en tenia deu a l'Estany en un turó on n'hi havia moltes i de tots colors, que les d'avui eren blanques. Vol dir que la natura segueix el seu curs com ho ha fet sempre i el cicle de la vida es renova cada primavera. 


aqui hi havia moltes papallones que com sempre he estat incapaç de captar. N'hi ha 6 a la foto
Que el paisatge canvíi és normal, ja ho té la natura que no és capaç de controlar-se ella mateixa, o prou la descontrolem nosaltres. El camí pel que paso al costat del golf no hi era abans, és un paisatge diferent, golf i camí l'hem canviat nosaltres, no sempre encertats en les nostres intervencions en la natura. Però ella va fent, aliena a nosaltres i es venja de les nostres malifetes,  obsequiant-nos com avui amb un dia radiant com el d'aquest matí que m'he comprat avui a primera hora.



... I ja de tornada,  un ofici ben antic.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO