· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

LA CATÀSTROFE DEL NAIXEMENT


No correm cap a la mort; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'un altre por que es remunta al nostre primer moment. Ens repugna, és veritat, considerar el naixement una calamitat: per ventura no ens han inculcat que es tracta del suprem bé i que el pitjor se situa al final, i no al principi de la nostra carrera? No obstant això, el mal, el veritable mal, està darrere, i no davant de nosaltres. El que a Crist se li va escapar, Buda ho ha comprès: «Si tres coses no existissin en el món, oh deixebles, el Perfecte no apareixeria al món ...» I abans que la vellesa i que la mort, situa el naixement , font de totes les desgràcies i de tots els desastres.

De 'la inconveniéncia de nacer' (PDF) E.M. Cioran.
(Ahir hauria complert 102 anys)

UNA SOCIETAT ADORMIDA


En l'entrevista que ha publicat avui en Lluís Bosch a l'Enric H. March, aquest entre altres coses parla de com hem abandonat la lluita com a societat, diu, i és cert, que s'ha perdut aquell esperit de lluita, de reivindicació de la transició, i diu tambè que tot i que hem avançat, tampoc ho hem fet tant, i és que en el fons seguim tenint els mateixos problemes i mancançes que 50 anys enrere. Aquest escrit que us deixo té quatre anys, però sense tocar ni una coma, a dia d'avui l'escriuria igual, fil per randa. Potser caldria afegir-hi que des del 15M aquesta societat mica en mica i en diferents àmbits ha començat a despertar i a bellugar-se...

"Si fos filòsof suposo que militaria en la branca dels estoics o els pessimistes de mena, més no ho soc i ni tan sols en aquest aspecte em puc definir. Em meravella sovint que alguns components d'aquesta societat nostra reclamin per fer valdre els seus drets en sentir-se menystinguts o ultratjats per l’Administració on qualsevol fòtil del poder públic o privat. Ho dic perquè sembla mentida tal i com estem actualment, amb la crisi galopant que tenim i el que ens espera, l'augment desaforat de l'atur, l'autisme de l’Administració i el bandolerisme de Bancs i Caixes en general, més l’espoli d’elèctriques i gasistiques entre altres, la ciutadania com un ramat de bens (hom el primer) ens hàgim instal·lat en un “dolce far niente” d'una societat adormida instal·lada en un tan se me’n fotisme passiu que és realment preocupant.
Aquesta abdicació formal per la lluita demostra fins a quin punt hem abdicat, ens hem adotzena’t i tan se’ns en dona tot. Aquí anem entomant amb una displicència i una paciència digna de Job que es veu en tenia molta de paciència. Trenta anys enrere per molt menys es muntaven els grans pollastres i la gent es tirava al carrer a protestar, per exigir i normalment aconseguir preservar els seus drets com a ciutadans, i de vegades per nimietats com que simplement s’apugés una misèria un bitllet d’autobús o una pesseta la gasolina. 
Però actualment tot això aparentment ni afecta ni mobilitza i l’autèntic espoli que ens estàn esta perpetrant tots els poders fàctics, passi, passi i passi com aquell qui res, i ells clar, encantats de la vida. No fem servir el dret a protestar, i en no ho fer-ho estem donant patent de cors als qui ens espolien d'una o altra manera. 
Però que es pot esperar d'una societat egoista i nihilista perduda en la buidor mental, i que a sobre té un Govern que per si mateix es incapaç de reclamar i exigir el que li pertoca a ell i de rebot als seus ciutadans. Tal per a qual som, i tots a entomar, que l'estomac és gran i el cul ample."

DANYS COL·LATERALS


Un bombardeig de l'OTAN va causar la mort de deu nens i una dona a l'Afganistan, un nou succés que pot complicar les relacions entre l'Aliança i el país asiàtic en plena retirada de les tropes internacionals."Onze civils, entre ells deu nens, van morir en l'operació de les tropes internacionals", va assegurar Wasifullah Wasifi, portaveu del governador de la província afganesa de Kunar. Segons la font, quatre dones més van resultar ferides en una operació conjunta de les tropes afganeses i de la Força Internacional d'Assistència per a la Seguretat a l'Afganistan (ISAF) duta a terme dissabte al matí al poble de Sonu, al districte de Shigal.

D'aquestes morts per error de localització s'en diuen danys col·laterals, un eufemisme que serveix per definir un error, una bomba que va caure on no havia d'haver caigut, matant a les persones equivocades. Ha de ser fotut morir per un error, per un dany col·lateral que es diu eufemísticament i cínicament, és com si t'atropellen travessant (ja se que és difícil) un pas de vianants amb el semàfor dels vianants en verd. Tu, no tens la culpa, però l'error d'un altre t'envia a l'altre barri. 

Aquests errors en l'Exercit dels Estats Units (altrament dit OTAN) són freqüents tot i la sofisticada tecnologia que empren, però possiblement els que la fan servir son prou maldestres, i de la mateixa manera que els errors dels arquitectes es tapen amb plantes, els de l'exercit quan en cometen un, com els del metges es tapen amb terra. I ja ha de ser fotut morir estúpidament per un error, tot i que si et diuen que has estat víctima d'un foc amic i has mort d'un dany col·lateral, sempre t'ha de reconfortar. Pels segles dels segles, amén.

LA PESCA DE LA TRUITA A AMÈRICA



A l'escriptor nord-americà Richard Brautigan el varen trobar mort en la seva cabanya californiana més d'un mes i mig després de ficar-se una bala d'una Magnum 44 en ple terrat. No va fallar, amb una bala de la grandària de mig índex era difícil. Aquest va ser el final de l'anomenada “baula perduda entre la marihuana be-bop de la literatura beatnik i l'àcid folk-rock del Dylan més visionari”(Rodrigo Fresán).

La seva vida d'escriptor? L'arquetípica, primer menystingut, després -amb aquest llibre- Brautigan va obtenir el reconeixement de la crítica i va ser adorat pels hippies. Després, en la seva següent etapa es va convertir en el vell elefant incapaç de trobar el camí a casa amb projectes que no van quallar. D'aquest llibre va aconseguir vendre en el seu temps més de tres milions d'exemplars. Avui amb una perspectiva menys influenciada per l'LSD els toca a vostès jutjar-ho.
Aquesta és una obra que no tracta especialment de pesca ni de truites, encara que sí d'Amèrica. Alhora lúdica i seriosa, divertida i malenconiosa, fa un recorregut que comença en els peus de l'estàtua de Benjamin Franklin a Washington Square, Sant Francisco, i recorre les meravelloses vies fluvials de les zones rurals dels Estats Units. La Pesca de la truita a Amèrica és un text completament original ple de ximpleries enginyoses i d'una profunditat estúpida, que recorda els acudits transmesos per un savi borratxo mitjançant un format de col·lecció de contes curts de lliure associació, senzills i alhora amb un contingut més enllà del tangible.
S'anuncia com una novel·la, però és una de les novel·les més estranyes que llegireu mai. La Pesca de la truita a Amèrica és de vegades el nom d'alguns personatges de la novel·la; en altres ocasions es tracta d'un lloc a Estats Units, fins i tot en alguns relats es refereix a coses que no són “reals” i que només el context és capaç d'identificar. El lector creu estar dins d'un complot per riure's d'algú i al final la sospita que el burlat és un mateix augmenta segons cauen les fulles. Realment no hi ha cap complot ni cap burla, simplement és un text que intenta ser menys del que en realitat és. Només aspira a ser un compendi d'esbossos d'un estrany món comptats amb una prosa plagada de lirisme.
El narrador de la novel·la de Brautigan busca una vida pastoral en la naturalesa, però no té èxit, la seva cerca acaba en frustració i desil·lusió. En el seu viatge a cap part, comenta els valors socials i personals dels nord-americans amb un sentit d'apatia proper a la desesperació.
Brautigan va escriure aquesta obra durant una excursió amb la seva dona i la seva filla recolzant-se en l'ampolla, els records i els taciturns personatges de l'Amèrica profunda.
La fórmula emprada per Brautigan de jutjar a la societat a través de la naturalesa, no és nova. Una sèrie d'escriptors i filòsofs de diverses èpoques han fet el mateix. El cas més notable és probablement Els Walden de Thoreau. De fet, les similituds entre els Walden de Thoreau i la novel·la de Brautigan són moltes, tant en la forma d'explicar les seves vivències com en els seus propis arguments.
Blackie books ens la ha fet disponible. No surtin corrents a comprar-la per que potser ja no la trobaran. La primera edició ja va riu avall i la segona encara no ha nascut. Si entre els seus rierols literaris apareix, pesquin-la, no els deixarà indiferent. 

Pepe Rodríguez

SINOPSI

Richard Brautigan hauria complert els 75 el passat mes de gener si no s'hagués pegat un tret el 1984. Blackie Books fa una festa i celebra almenys el primer amb la publicació de la pesca de la truita a Amèrica, primera novel·la d'aquest déu de la contracultura americana i de l'anticanon literari, primer volum de la Biblioteca Brautigan que publicarà la casa. Al que no sàpiga qui és Brautigan li envegem la sort de poder llegir-ho per primera vegada, ara en castellà. I al que ho sàpiga, li recomanem que faci com nosaltres: tornar a comprar-ho fins i tot encara que ja el tingui, i tornar a llegir-ho si és que no ho recorda.
Brautigan va dir una vegada que el seu lloc en la història –de la literatura, del món–, és a dir, a la foto panoràmica de la història, era el lloc dels núvols. Suposem que es referia a la part més bonica de les fotos amb núvols, però podria tractar-se d'aquest limb on, en efecte, quedaria atrapada fins ara l'edició espanyola de la pesca de la truita a Amèrica , encara que gràcies a aquest llibre més d'un arribés a imaginar el dia en què s'escriurien «Brautigans» en lloc de novel·les.
Heus aquí, doncs, el començament d'una obra extensa i variada que, en opinió de molts, fins i tot anuncia a autors tan dispars com Raymond Carver o David Foster Wallace, encara que no es pugui comparar només que amb ella mateixa i, de totes maneres, per orientar al lector, podria dir-se que Brautigan és l'hereu sentimental de Hemingway, que el seu humor beu de Mark Twain i que té una vena filosòfica que entronca amb Emerson i Thoreau . Quant a la pesca de la truita a Amèrica, i per simplificar, podria dir-se que es tracta d'un viatge emocional i espiritual per una època idealitzada en la memòria de l'autor i en la història, un extens poema en prosa, humorístic i malenconiós, profund i entremaliat, absurd en el relat del quotidià i, sobretot, resistent a l'anàlisi i la classificació. I que quan va sortir va vendre més de 2 milions d'exemplars.

Per descomptat, com sempre, que sigui lector qui decideixi. Perquè, tal vegada, la prova de la grandesa de Brautigan són les passions oposades que sempre ha despertat i que, amb una mica de sort, seguirà despertant.

L'ESTAT CONTRA AMADEU CASELLAS


Aquest comentari és del dia 20 d'agost de 2011. Un any i mig més tard no n'he sabut res més de l'Amadeu Casellas, que dedueixo morirà a la presó, víctima de Kafka. L'ùnic que si sé és que va abandonar la vaga de fam.....vuit díes després d'aquest comentari. publicat a l'agost farà dos anys. I m'he proposat recordar-lo encara que sigui de tan en tant, perquè el seu cas és d'aquells que hom sincerament no entén com no es resolen com s'haurien de resoldre, que és amb la llibertat. Dic aixó perquè o jo no me n'he assabentat de la seva llibertat, o encara és a la presó. La informació última sobre ell és a la Wikipedia, i diu així:

"El 9 de Març del 2010, Amadeu Casellas surt de la presó després que se li computessin els anys de presó preventiva com a condemna ferma.
El maig de 2010, l'Audiència de Barcelona ha condemnat a tres anys de presó l'Amadeu Casellas i aquest cop també la seva esposa. Segons la sentència, se'ls condemna per un intent frustrat d'introduïr dos sobrets d'heroïna durant un vis-a-vis l'any 2008."

Que hom sàpiga, a dia d'avui encara és a la presó. Aixó és el que en se d'ell:
-
"Aquest és el text inicial que vaig escriure sobre ell fa tres anys: Confesso que he sentit a parlar avui per primera vegada d'Amadeu Casellas, així com de passada, de manera rutinaria, a alguna emisora han comentat aquest mati que portava més d'un mes en vaga de fam sense cap més comentari. He posat al titular "l'anarquista obidat" tot i que no seria del tot cert, a la xarxa hi ha gent que es preocupa per ell i que reclama la seva llibertat, però em referia oblidat en el sentit que el seu cas és d'aquells que hom sincerament no entén com no s'ha resolt fa ja temps i d'una manera molt diferent a la seva situacíó actual. El que he pogut saber d'ell, ho teniu a continuació. Llegiu i jutgeu... "
.
"Amadeu Casellas Ramon, actualment pres en la Unitat de l'Hospital Penitenciari de Terrassa, manté la seva vaga de fam després de 50 dies. Reclama una sortida a la seva crítica situació d'empresonament que dura ja més de 22 anys. 22 anys pagats per lluitar contra l'Estat, expropiant bancs en els anys 70 i 80, per a ajudar a finançar les lluites obreres de l'època. Després de l'engany que va sofrir en l'última vaga de fam en el mes d'abril —en la qual el director de la presó li va fer unes promeses si deixava la vaga, que després no va complir— Amadeu ha decidit que aquesta vegada serà fins a les últimes conseqüències: o li donen el tercer grau, o li rebaixen la condemna, o no pararà. A dia d'avui Amadeu ha perdut més de 23 quilos, es manté a força d'aigua i glucosa dissolta, té els nivells de sucre al voltant dels 50 mg/l, i li estan subministrant valium.

Amadeu Casellas
Avui hem pogut comprovar les vergonyoses condicions de l'Hospital Penitenciari de Terrassa. En primer lloc no han deixat pujar als companys que venien a visitar-lo, encara que estaven autoritzats en Quatre Camins, només ha pogut pujar la seva mare (30 minuts) i la seva advocada.(Era a 3 d'agost) Casellas tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà quan va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavillas i assistia a reunions clandestines". Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, quan ha complert ja els 45 anys i està convençut que les pistoles no arreglen res, considera que l'anarquisme, àdhuc sense ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim" 
Va ser buscant aquesta igualtat com va atracar el seu primer banc, el banc mercantil de Manresa, en 1976. "Va ser gairebé el meu primer delicte. Estava molt nerviós, però va anar bé. Un policia local ens va donar l'alt, però va sortir corrent al veure les nostres armes i els passamuntanyes. Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, llevat de no haver agafat prou". Els botins rondaven els dos milions de pessetes. Una part era per al grup anarquista, una altra el ficava en la butxaca i una altra la hi feia arribar, de forma anònima, a famílies en dificultats. Alguna premsa el va anomenar Robin Hood i la policia li va posar el malnom "el Dandy" perquè anava ben vestit i als guàrdies els donava cinc mil pessetes de propina per l'esglai."

Vosaltres mateixos podeu jutjar aquest cas francament kafkià, de com l'estat es pot acarnissar amb un ciutadà que no és innocent, però tampoc tan culpable.


KAFKA A LOUISIANA



Va deixar escrit Joan Fuster que no hi ha res més intrínsecament pervers que l'Estat, al que es podria afegir encara que sigui democràtic; potser Fuster es referia a aquest tipus d'Estat, suposadament democràtic. A aquest Estat li podríem afegir el mateix qualificatiu i uns altres a aquest ens amorf, cruel, injust i fal·laç que és la justícia. Diria que ni a Franz Kafka se li hauria passat pel cap imaginar una història com aquesta que us deixo a continuació.




Madrid (Europa Press).- Un ciutadà d'Estats Units porta 41 anys empresonat en una petita cel·la d'aïllament de l'estat de Louisiana després de ser condemnat en un procés que ha estat recentment anul·lat per un tribunal federal i en el qual es van produir tantes contradiccions i errors que fins i tot la vídua de la seva suposada víctima ha arribat a sol·licitar la revisió del cas, segons ha denunciat Amnistia Internacional (AI) en un comunicat.

Albert Woodfox, de 66 anys, "ha passat més de la meitat de la seva vida en una cel·la en la qual només es poden donar tres passos a l'ample i quatre passos al llarg", ha denunciat l'organització. En aquest temps, ha romàs 23 hores al dia en un petit cubiculum austerament moblat, del que només li permeten sortir per caminar pel passadís de la cel·la, dutxar-se o fer exercici en solitari.

Tampoc se li ha permès treballar, participar en programes de rehabilitació ni en activitats de grup. Com a conseqüència d'això, la seva salut física i mental s'ha vist deteriorada, segons Amnistia Internacional Woodfox va ser condemnat en 1972 per l'assassinat de Brent Miller, un guàrdia penitenciari. Un tribunal de districte federal de Louisiana va dictaminar en 2008 que la declaració de culpabilitat d'Albert Woodfox havia d'anul·lar-se i que se l'havia de posar en llibertat sota fiança.

No obstant això, va romandre a la presó després que el fiscal general de Louisiana, James Caldwell, recorregués la sentencia davant un tribunal superior amb l'argument que Woodfox és un "delinqüent de carrera" que ha de romandre entre reixes. En la seva campanya per evitar la seva excarceració, la Fiscalia General de Louisiana va arribar a enviar correus electrònics als veïns de la neboda de Woodfox, amb qui tenia intenció de viure quan fos posat en llibertat sota fiança, per advertir-los que el seu oncle era un "agressiu violador i un assassí convicte" i demanar-los que signessin peticions en contra de la seva posada en llibertat.

El fiscal general Caldwell ha reiterat recentment els seus atacs públics contra Woodfox, a qui ha acusat reiteradament d'estar implicat en casos de violacions i agressions sexuals sense resoldre. No obstant això, segons AI, "Albert Woodfox mai ha estat jutjat ni condemnat per violació i, després de 41 anys a la presó, els seus informes disciplinaris tampoc reflecteixen que sigui perillós o violent". "Les valoracions sobre salut mental del propi sistema penitenciari indiquen que Woodfox no suposa una amenaça per a si mateix ni pels altres", ha afegit l'organització.

Per si algú ho dubtava el Sr. Woodfix és negre.

Diverses condemnes

Woodfox ha estat jutjat dues vegades per l'assassinat de Brent Miller. La primera condemna va ser anul·lada, però va ser jutjat de nou i declarat culpable per segona vegada. Aquest últim dictamen, segons AI, anul·la la condemna "una vegada més". En el primer judici, la declaració de culpabilitat de Woodfox es va basar fonamentalment en el testimoniatge de Hezekiah Brown, que va anar l'únic testimoni que va declarar haver vist a Albert Woodfox cometre el crim, així com en les afirmacions d'altres quatre interns, segons l'organització.

No s'ha trobat "cap prova física" que vinculés a Albert Woodfox amb l'assassinat i les proves d'ADN potencialment favorables a l'acusat han desaparegut, ha prosseguit Amnistia. Sí es va trobar, en canvi, una empremta dactilar ensangonada prop del cadàver que no coincidia amb cap dels quatre acusats, però "ni l'estat ni els funcionaris de presons van fer cap intent per identificar-la amb les empremtes dactilars recollides en la base de dades del centre penitenciari", ha agregat.

Després de la mort del testimoni Hezekiah Brown, en 1996, es va informar que l'estat de Louisiana li havia ofert alguns avantatges carceraris a canvi del seu testimoniatge en contra de Woodfox. Segons el jutge que va revisar la causa en 2008, el testimoni de Brown va ser "tan summament decisiu per a la fiscalia, que sense ell probablement no hi hauria causa".

A part, dos dels quatre testimonis oculars que van declarar que Albert Woodfox estava implicat en el crim s'han retractat dels seus testimoniatges. Un d'ells fins i tot va reconèixer que s'havia inventat les seves declaracions "perquè els funcionaris li havien promès que l'ajudarien a ser traslladat de la presó d'Angola", ha indicat AI. Un dels testimonis "estava considerat legalment cec" i un altre es trobava "sota els efectes d'una forta medicació en el moment de l'assassinat", ha afegit.

Es dóna la circumstància, segons AI, que la pròpia vídua de *Brent Miller va arribar a sol·licitar en 2008, donades les contradiccions i errors del procés legal, que es dugués a terme una nova recerca sobre el cas: "Si ells (els acusats) no ho van fer, i això és el que crec jo, han estat vivint un malson durant 36 anys".

ELS PERILLS DE LA SENSATESA



Quan es té en compte la importància que per a la consciència normal revesteixen les aparences, és impossible acceptar la tesi del Vedanta segons la qual "la no-distinció és l'estat natural de l'ànima". El que aquí s'entén per estat natural és la vigília, estat que, precisament, no té res de natural. L'ésser viu percep existència per tot arreu: des del moment en què està despert, que ja no és naturalesa, comença a descobrir la falsedat en l'aparença, l'aparent en la realitat i acaba per sospitar fins i tot de la realitat. No més distincions, per tant, no més tensió ni drama. Contemplat des de molt amunt, el regne de la diversitat i del múltiple s'esvaeix. A un cert nivell del coneixement, només el no-ésser es sosté.

No vivim sinó per manca de saber. Des del moment en què sabem, ja no ens abastim de res més. Mentre estem en la ignorància, les aparences prosperen i provoquen una sospita d'inviolabilitat que ens permet estimar i detestarles, estar en lluita amb elles. Però, com mesurar-nos amb fantasmes? I en això es transformen les aparences quan, desenganyats, no podem promoure-ja al rang d'essències. El saber, el despertar, millor dit, suscita entre elles i nosaltres un hiatus que, per desgràcia, no és un conflicte, ja que si ho fos tot estaria millor, sinó la supressió dels conflictes, la funesta abolició de la tragèdia.

Contràriament a l'afirmació del Vedanta, l'ànima és portada amb naturalitat cap a la multiplicitat i la diferenciació, només floreix enmig de simulacres i es marceix si arriba a desemmascarar-la i alliberar d'ella. Desperta, l'ànima es priva dels seus poders i no pot ni desencadenar ni sostenir el menor procés creatiu. L'alliberament és el pol oposat de la inspiració, abocar-s'hi equival, per a un escriptor, a una dimissió, és a dir, a un suïcidi. Si l'escriptor vol produir, que segueixi les seves bones i les seves males inclinacions, les males sobretot, perquè si s'emancipa d'aquestes, s'allunya de si mateix: les seves misèries són les seves oportunitats. El mitjà més segur perquè faci malbé els seus dons és que se situï per sobre de l'èxit i del fracàs, del plaer i del penediment, de la vida i de la mort. Si insisteix en alliberar-se, es trobarà un bon dia exterior al món i a si mateix, capaç encara de concebre algun projecte, però desesperat davant la idea de realitzar-lo. Més enllà de l'escriptor, el fenomen té un abast general: a qui li importa l'eficàcia de fer una disjunció total entre viure i morir, agreujar les parelles de contraris, multiplicar abusivament les irreductibilidades, delectar-se en l'antinòmia, quedar, en definitiva, en la superfície de les coses. Produir, "crear", és prohibir la clarividència, és tenir el valor, o la sort, de no distingir la mentida de la diversitat, el caràcter enganyós del múltiple.

Una obra no és realitzable llevat que ens ceguem respecte a les aparences: des del moment en què deixem de atribuir-les-hi una dimensió metafísica, perdem tots els nostres recursos.

Emil Michel Cioran - a Le xut dans le temps, 1966

del bloc Descontexto

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO