· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

ESPANYA FA OLOR A PUTREFACCIÓ

En aquest món, res no és al seu lloc, començant pel món mateix. No ens hem de sorprendre llavors de l'espectacle de la injustícia humana. És igualment va rebutjar o acceptar l'ordre social: ens és forçós patir els seus canvis a millor o a pitjor amb un conformisme desesperat, com patim el naixement, l'amor, el clima i la mort. La descomposició presideix les lleis de la vida: més propers a la nostra pols que ho estan a la seva, els objectes inanimats, sucumbim davant seu i correm cap al nostre destí sota la mirada de les estrelles aparentment indestructibles. Però fins i tot elles esclataran en un univers que només el nostre cor pren de debò per expiar després amb esquinçament la seva falta d'ironia. EM CIORAN - Breviari de Podridura.

La concòrdia no és una paraula bonica que es fa servir en els discursos, sinó el fonament de la convivència democràtica a Espanya, i la classe política té l'obligació de donar exemple. “Hem de parlar” és una frase normalment incòmoda de pronunciar qui la profereix i portadora de mals auguris per a qui l'escolta. Una expressió a què es recorre només quan tot –com diuen a Argentina– s'ha podrit. La conversa política espanyola és probable que ja sigui a prop d'aquest punt, però la social —que és la important, perquè sense ella la primera no és absolutament res— encara no, i és fonamental que no arribi mai al nivell de la política.

"Estic convençuda que Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar; vostès que poden, dialoguin, per favor", va afirmar la periodista Gemma Nierga com a afegit propi, al final de la lectura, en català, del manifest unitari . El president del Govern, José María Aznar, contemplava des de primera fila, amb certa sorpresa, com la periodista -"i en castellà perquè m'entenguin tots", va dir- es feia ressò del sentir de la manifestació celebrada a Barcelona en repulsa pel assassinat de l'exministre socialista de Sanitat Ernest Lluch...

La situació actual és difícil? Indubtablement sí. És superable? També. Com? Com deia Gemma Nierga, dialogant, negociant, arribant a acords. És possible? Per descomptat, però per això cal cedir, buscar punts de trobada, ser audaços, imaginatius i especialment generosos.

Però no van dialogar abans ni dialogaran ara, no van parlar entre ells, i seguiran sense fer-ho. Només saben insultar-se, menystenir-se, i cridar com idiotes plens d'ia i furia. Tot s'ha podrit, Espanya no fa olor a all, fa olor a putrefacció.

LA DESINTEGRACIÓ

Moshe Dayan va dir el 1967 que Israel ha d'actuar com un gos rabiós, perquè els seus enemics sàpiguen que les seves accions hostils rebran una resposta incommensurable. Una estratègia que amplia infinitament el bíblic “ull per ull”. Colpejar escoles, destruir hospitals, matar, matar, matar. D'acord, ho hem entès, però no sé si els líders d'Israel s'adonen del tsunami d'horror que estan provocant la psicoesfera global. Un mes d'horror ininterromput que, en primer lloc, va esborrar de la psique col·lectiva l'horror del 7 d'octubre, i després va produir les condicions per a una mutació monstruosa en la percepció d'Israel per part de la ment planetària.

Des d'una perspectiva clínica, la gran majoria dels israelians avui apareixen com a psicòpates que han perdut tota inhibició moral i, per tant, són perillosos per als altres, però també per a ells mateixos i per a qualsevol que confiï en ells, per a qualsevol que d'alguna manera us hagi lliurat la vostra destinació.

Tot Occident, per raons que no tenen res de nobles (el sentiment de culpa vinculat a l'Holocaust que s'ha transformat en una identitat negativa d'Europa), ha lliurat el destí a Israel. El president Biden ha lliurat el seu destí a Israel. Hi ha hagut massacres en el passat: les de Daesh i Bashir l'Assad a Síria, les de Faluya sota el fòsfor blanc dels nord-americans el 2005, etc. Però cap dels innombrables esclats de violència s'havia transmès a totes les pantalles del món de forma contínua durant un mes o qui sap quant de temps més. Ningú no havia ocupat tan completament la infosfera i, en conseqüència, la psicosfera de tot el planeta.

Ningú sap com evolucionarà la situació politicomilitar, però podem suposar que els Estats àrabs, molt més atents a la butxaca de les elits nacionalistes que a la solidaritat islàmica, seguiran amb les seves condemnes sense renunciar als negocis i acords amb Israel. Aquest no és pas el preu que Israel pagarà. L'establishment occidental i l'establishment àrab no trencaran l'entitat sionista.

El preu que Israel pagarà és la desintegració moral. La classe dominant d'Israel està impregnada de cinisme i arrogància, no retrocedirà davant de cap crim per mantenir el control de la situació, però no podrà mantenir aquest control durant molt de temps, perquè la catàstrofe dels palestins és la catàstrofe moral dels israelians. La memòria jueva no pot coexistir gaire temps amb la responsabilitat per un genocidi. La comunitat jueva nord-americana va ocupar els passadissos del Capitoli i l'Estàtua de la Llibertat per dir: “No en nom meu”, per rebutjar la identificació amb els exterminadors d'Israel.

El que el sionisme ha identificat incorrectament i perillosa com l'Estat dels jueus no podrà sobreviure enmig de l'odi que el genocidi israelià està despertant en poblacions que tenen records de la humiliació colonial. I, sobretot, l'Estat d'Israel està avui aïllat en les noves generacions que s'identifiquen amb els palestins de tot el món, no tant per raonaments històrics i polítics, com per la percepció d'una condició claustrofòbica comuna, d'una absència comuna de futur i de camins de sortida. Aquesta percepció converteix els palestins en l'avantguarda de la darrera generació global.

Hi ha alguna cosa horrible en la manera com els europeus donen l'esquena quan s'està produint un genocidi a poca distància, tal com ho van fer a les dècades de 1930 i 1940, quan s'estava produint un genocidi al seu territori, però no davant els seus ulls mediatitzats com passa avui . - ctxt.es

L'AMNISTÍA DE TRASIBUL

Risc. Els armadors i navegants en coneixien el significat. Feien servir aquesta paraula quan salpaven per navegar per aigües desconegudes. La banca també la va començar a fer servir per calcular els efectes de les seves inversions. El risc és inseparable de les idees de probabilitat i incertesa.

Adolfo Suárez va assumir riscos. Un va ser legalitzar el Partit­ Comunista un Dissabte Sant, el 9 d’abril del 1977. Manuel Fraga, fundador d’Aliança Popular (AP), ho va denunciar amb paraules que ressonen aquests dies: “Un veritable cop d’Estat, farsa jurídica i fallida alhora de la legalitat i la legitimitat”. Després, la llei d’Amnistia; AP es va abstenir.  Pedro Sánchez va afrontar la desfeta del 28 de maig convocant eleccions amb les enquestes en contra. El 23 de juliol va perdre, però la victòria del PP va ser amarga. No sumava amb Vox per presidir el govern central, mentre que el PSOE de Sánchez sí que sumava amb la resta de l’arc parlamentari. Necessitava, doncs, els vots de Junts. 

De la necessitat en va fer virtut, va reconèixer en seu parlamentària: la llei d’amnistia pactada amb ERC i el Junts de Puigdemont per ser investit. Una mostra de generositat i perdó per al retrobament, va valorar en la seva investidura, cosa que va causar un profund malestar als independentistes catalans, que li van recordar que dependrà d’ells... I dels altres sis partits –Podem anirà per lliure– que han votat la seva investidura, a més del PSOE.

La llei d’amnistia, l’aposta més arriscada de Sánchez, iniciarà el seu tràmit parlamentari i acabarà als tribunals. En el fons, la qüestió territorial a Espanya, que marcarà la legislatura, es completi o no. Li pot sortir bé o malament. 

A Trasibul amnistiar li va anar prou bé. Potser va ser el primer general que va promulgar una amnistia, el 403 a. Després de doblegar els Trenta Tirans d’Atenes, no va prendre represàlies i va oblidar “les desgràcies del passat”. Aquella amnistia, va dir Aristòtil, va ser clau en el perfeccionament del règim democràtic atenès. Trasibul va ser premiat amb una corona d’olivera. - lavanguardia.cat.- 

Veurem què acaba passant aquí.


DE L'ÉSSER POLÍTIC

L'ésser humà és estúpid per naturalesa, va incorporat a la seva genètica, però si aquest ésser humà o homínid és un ésser polític el grau d'estupidesa s'agreuja, car en entrar en el pervers entramat del comportament titellaire de les consignes de partit perd la seva personalitat i és un mer repetidor de consignes marcades des de dalt. No deixa de ser pervers també com les desqualificacions, insults, difamacions, falses acusacions i més que es profereixen en el quefer de la seva activitat, de produir-se en la vida diària o professional seria objecte constant de baralles o de demandes judicials. Es diuen de tot i més, però tot queda dins el marc de la seva activitat política, i no s'enrojolen ni els hi cau la cara de vergonya, amb un cinisme absolut ataquen o són atacats sense immutar-se. I mira que les hemeroteques els n'hi fan de mal en recuperar declaracions anteriors sobre qualsevol tema, però ells - com deia - sense immutar-se, són capaços de negar la major, la menor i la derivada. El que ahir convençuts deien era blanc, l'endemà amb el mateix rostre impenetrable diran que és gris i al cap de dos dies que era negre i es quedaran tan amples. Sempre somrient intentat convèncer-nos que l'última afirmació és la correcta i que tot això ho fan per vocació de servei al poble i sense ànim de lucre.

Aquests espècimens no són patrimoni nostre, suren en qualsevol estat dit democràtic i són els qui ens manen i prenen decisions suposadament per afavorir-nos, i així ens va, i, el problema és que ni tan sols es pot fer la revolta i enviar a pastar fang a tota aquesta casta. Guanyi qui guanyi la revolta, el poder, la partitocràcia el contaminarà i més d'hora que tard tornarem a ser al mateix lloc., només cal veure l'exemple de Podem. 

És la política que ho corromp i ho contamina tot i fins ara ningú ha estat capaç de trobar la solució. Dona igual que les llistes siguin obertes o tancades, ells governen i politiquegen d'esquena al poble i aquest com el noi de la vetlla de la seva iaia li deia a Cioran, només pot lamentar-se mentre clama compungit: no hi ha res a fer, no hi ha res a fer.

EL PROCÉS DE MADRID

Ja durant la pandèmia, les petites manifestacions, boicots i desobediències al centre de Madrid van anunciar el que està passant ara a la capital. Està cristal·litzant des de baix un moviment social nacionalista. Recorda moltíssim el procés. Els grans partits de dreta, PP i Vox, hi influeixen. Si Díaz Ayuso n’és la figura emergent, Aznar n’és l’autoritat moral. Va donar el tret de sortida de les mobilitzacions.

Però, desbordant els estrets marges de la militància partidista, una suma considerable d’organitzacions civils estan incorporant a aquest nou moviment moltes persones que fins ara no s’havien compromès activament en política. Si en els vespres moguts de Ferraz hi abunden els grups neofranquistes i tradicionalistes, la impressionant manifestació de dissabte va tenir un accent més moderat, amb apel·lacions liberals, de defensa de la democràcia i dels valors constitucionals. Com el procés, l’amalgama madrilenya és molt transversal.

La tria dels portaveus de la gran manifestació de Cibeles reflectia la voluntat d’anar encara més enllà: aproximar el naixent moviment nacionalista als sectors d’esquerra que amb la seva mobilització van alçar, en les eleccions del 23 de juliol passat, el mur de contenció contra el govern de PP i Vox que les enquestes donaven per fet. Trapiello, Ovejero, Boadella i Savater són personalitats culturals d’indiscutible vàlua; alguns d’ells amb vincles amb l’antifranquisme. També va ser molt intencionada la tria de Júlia Calvet, filla d’uns pares independentistes. Assegurats els sectors d’extrema dreta, el moviment espanyolista busca ara se­duir les esquerres i obrir espai a Catalunya per posar contra les cordes la precària majoria de Sánchez que pretén aprovar l’amnistia.

Sembla que el procés no s’acabarà amb l’amnistia, només canviarà de seu. Fernando Savater (abans d'embogir, filòsof i persona lúcida) va dir dissabte que “la resistència” contra el pacte de govern i l’amnistia tot just acaba de començar i va abanderar un concepte que a Catalunya és molt familiar: “la desobediència”. Va proclamar, també, que els ciutadans no són “serfs” sinó “lliures”. És inevitable associar aquests conceptes als valors que abanderava el moviment que va fer possible el procés: llibertat, dignitat, desobediència.

Com el procés, la resistència espanyolista s’anirà fent forta amb grandioses manifestacions com la del dissabte. Com el procés, rep suport institucional (Comunitat de Madrid). Com el procés, respon a una formidable aliança de mitjans públics i privats. Fins i tot ha estat tutelada per intel·lectuals, tal com va passar amb les manifestacions catalanes (Sala Martín, Rubert de Ventós, Cardús, Llach: l’amplíssim ventall ideològic inicial). Ara les manifestacions que apleguen famílies amb nens comencen a fer-se a Madrid, cosa que, pel que es veu, és compatible amb els talls de carrers i autopistes, i amb una agitació nocturna nerviosa i intimidatòria. Allò que era condemnable a Barcelona, a Madrid esdevé comprensible.

El procés de Madrid s’inicia com un relat alhora antagònic i paral·lel al de Barcelona. Com el procés català, el de Madrid parteix d’una visió apocalíptica (Sánchez farà desaparèixer Espanya!), té clars components parareligiosos (la buidor del món contemporani afavoreix les passions identitàries) i respon a una voluntat de representar al carrer el “bon poble”, en oposició als traïdors que destrueixen la nació emparant-se en les institucions de manera il·legítima, abusiva i insuportable. En contra del que podíem pensar, el procés no s’acabarà amb l’amnistia, només canviarà de seu. Antoni Puigverd a la vanguardia, encara que el pare del palabro procés, la procesistsació de Madrid té l'autoria del filòsof Bernat de Dedéu en ser el primer que la va emprar.

20-N

Avui és 20-N. A la vista dels darrers esdeveniments, segur que se celebrarà més que en anys anteriors, en què, només, ho feien uns quants nostàlgics del règim. Però la competència és molt dura amb altres celebracions de la mateixa data. Ho saben bé els celebrants del nostre Onze de Setembre, que ha de competir amb altres desgràcies com el magnicidi d'Allende a Xile o els atemptats de les Torres Bessones a Nova York. En el cas del 20-N, la construcció del relat té un pecat original. Segons l'historiador Ricardo de la Cierva, ministre de Cultura amb Suárez, el dictador feixista Francisco Franco va morir el 19-N, però van allargar les constants vitals fins a la matinada perquè la data coincidís amb la mort de José Antonio Primo de Rivera, afusellat el 20-N de 1936 i transformat en màrtir útil per a la propaganda del règim.

Les ironies de l'atzar habiten el calendari i el 20-N també es pot rememorar la mort violenta del líder anarquista Buenaventura Durruti, assassinat el mateix dia que van afusellar José Antonio. El 20 de novembre és també l'aniversari de l'assassinat dels polítics nacionalistes bascos Santiago Brouard, assassinat el 1984, i Josu Muguruza, assassinat el 1989. En tots dos casos es creu que la data del crim va ser escollida simbòlicament per fer- coincidir amb el 20N. El de Brouard va ser obra del GAL, però en el cas de Muguruza no es va poder demostrar aquesta connexió.

Al principi de la transició, tal com avui, eren freqüents les celebracions de simpatitzants del franquisme. Molts ajuntaments democràtics van canviar el nom dels carrers dedicats al 20-N. A Rubí, l'actual carrer de Francesc Layret es deia 20 de novembre. En canvi, les ciutats mexicanes són plenes de carrers dedicats a aquesta data. N'hi ha a Oaxaca, Morelia, Durango, Veracruz. Abans que s'esvalotin els nostàlgics del franquisme que avui ocupin els carrers haurien de saber que commemoren l'inici de la revolució mexicana contra la dictadura de Porfirio Díaz. - lavanguardia.com

EL JARDÍ DE LES ARANGES CREMADES

La guerra de Gaza comença a Ascaló, a 30 quilòmetres de la franja. A l’altura d’aquesta ciutat hi ha el primer control a la carretera que ve de Tel-Aviv i des d’aquest punt s’intensifica la presència de vehicles militars. Ningú no pot acostar-se a la frontera sense autorització. És zona de guerra. Els veïns de tots els pobles que envolten la franja han estat evacuats i no saben quan tornaran a les seves cases.

En un autocar del Govern escortat per militars i amb mig centenar de periodistes internacionals, ens dirigim al moixav Netiv Haasara, la localitat més propera al límit amb Gaza –només a 300 metres– i una de les primeres que va patir el 7 d’octubre l’atac terrorista de Hamàs, que va costar la vida a 1.200 persones i que va culminar amb el trasllat a Gaza de 240 ostatges.

“La meva preocupació era que, si jo moria, els terroristes no trobessin la meva família”, diu un supervivent. 

Abans d’arribar, després de deixar enrere una planta de panells solars, passem per camps fangosos convertits en casernes de campanya, dipòsits de munició i murs de formigó perquè els soldats es refugiïn en cas que arribin coets de l’altre costat, una cosa que passa malgrat que Israel diu que controla bona part del nord de Gaza. Som a la rereguarda. Des de l’entrada al moixav –comunitat d’origen agrícola que es diferencia del quibuts perquè la propietat no és col·lectiva, sinó privada– es veu un gran bolet de fum a l’horitzó i se senten amb cadència continuada els bombardejos d’Israel sobre Gaza. També se senten ràfegues de trets llunyanes d’armes automàtiques i un gran globus tàctic blanc està detingut sobre la línia fronterera.

Després de rebre els corresponents consells de seguretat, la comitiva periodística recorre els carrers buits acompanyada de dos residents que han vingut expressament per explicar a la premsa el que va passar aquell terrorífic matí. Un d’ells, Benny Vainer, porta penjat un fusell d’assalt i explica que aquell dia no tenia por per ell, sinó pels seus tres fills, i que es va concentrar a enfrontar-se als combatents de Hamàs amb la intenció d’allunyar-los de la seva família. “La meva màxima preocupació era que, si jo moria, els terroristes no trobessin la meva família, que era al refugi”, diu.

Al moixav hi vivien 892 persones, unes 300 famílies. Eren dos quarts de set del matí quan el guarda de seguretat de la comunitat va veure sis paramotors que sobrevolaven el mur que la separa de Gaza i va poder donar l’alarma. Alerta que va servir també per prevenir quibuts propers. En total van arribar 40 membres de Hamàs a Netiv Haasara, els sis que ho van fer per l’aire i la resta en cotxes i motos. Amb armes automàtiques, granades i llançacoets van matar 17 veïns.

Vainer i la seva família es van salvar, com Hila Fenlon, l’altra resident que ens acompanya. “Som afortunats”, diu Fenlon abans de criticar el Govern. “Els líders polítics del meu país són responsables de la meva seguretat i van fallar; han de dimitir”, assegura. “Educo els meus fills en la pau, perquè estimin tothom i siguin feliços; ells juguen a la PlayStation, no vull que vegin el meu fusell”, afegeix per la seva part Vainer, amb to de resignació.

Inesperadament, el responsable militar de la visita crida una ordre seca: “Tots a terra, tots a terra!”. I els periodistes ens tirem a terra, amuntegant-nos al costat del mur baix d’un parterre o a qualsevol racó del carrer, amb les mans al cap, aguantant la part posterior del casc, com ens han explicat abans. Les armilles antibales fan una mica més còmode el sobtat contacte amb l’asfalt. Deu, quinze, vint interminables segons. Se senten diverses explosions sobre els nostres caps. L’ Iron Dome –la Cúpula de Ferro, el sistema antimíssils israelià– ha funcionat. Ha passat el perill.

El grup s’atura en una casa completament destruïda. Incendiada. Era de fusta i només en queda l’estructura metàl·lica. Els terroristes la van atacar amb un coet i van assassinar el matrimoni Inon. La Bilha, de 75 anys, i en Yakovi, de 78. Tots dos progressistes, pacifistes i molt solidaris amb els palestins. El seu fill, Maoz Inon, de 48 anys, també és activista per la pau i s’ha fet popular a Israel perquè fa més d’una setmana es va instal·lar amb una tenda de campanya davant del Parlament, a Jerusalem. Malgrat la violenta mort dels seus pares, en Maoz demana posar fi a la guerra.

La Bilha era artista i algunes de les seves obres de ceràmica han sobreviscut al jardí incendiat, el seu museu particular. Intactes, unes gallines de ceràmica observen els reporters al costat d’uns arbres morts però encara carregats amb aranges cremades - Robert Mur a la vanguardia. 

A la banda israeliana també hi ha víctimes innocents. No es tracta de justificar la barbàrie de la massacre d'Israel a Gaza, és injustificable, però també cal deixar constància d'aquest cas, d'aquests danys col·laterals d'aquesta guerra absurda, com totes les guerres, només que aquesta es produeix davant la indiferència de la comunitat Mundial.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO