· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

SEDUCCIONS DE MARRÀQUEIX

A la plaça de Jemaa el Fna, a Marràqueix, hi ha uns homes grans que expliquen històries cada ranvespre o a la nit. Aquesta n'és una d'elles, l'he tret del llibre 'Seduccions de Marràqueix ' d'en Josep Piera, premi Sant Joan 1.996. He respectat el valencià original del text. Hi he pensat hui al veure les imatges de la Kutubiya, afectada pel terratrèmol d'ahir a la nit.

"Això era un berber que tenia una parada de fruites, a l'entrada d'un mercat, just devora carretera. Era tot el que tenia per a guanyar-se la vida. Un mal dia un camió, conduït per un xofer inexpert, en recular amb una maniobra maldestra, se li va tirar damunt, li ho va trencar tot i li llançà la fruita a terra, per a aliment de bèsties i rapinya de xicalla. De seguida va arribar la policia.  
Un policia va començar a fer preguntes, va treure papers i li va dir al venedor: "no us preocupeu, ara em doneu cinquanta dírhams i escriuré en aquest paper que el camioner en té la culpa, que se us ha tirat damunt i us ha malmès la mercaderia." 
El berber va traure els cinquanta dírhams i els va donar al policia. El policia es posà a escriure quatre ratlles. El berber se'l mirava, preocupat. Aleshores, l'altre policia (la policia sempre va en parelles) va dir al company, amb dissimulació: "Home, posats a fer, demana-li'n cent i ens els repartim a bones, cinquanta per a cadascú." 

El primer policia va tornar a parlar amb el venedor berber: "Mireu, me'n doneu cinquanta més, i us escriuré que el del camió és el culpable, que és ell qui ha de pagar tots els danys, que heu de cobrar-ne els perjudicis...." Els berbers són famosos de tant com els agraden els diners, diuen que les aprofiten totes. Els ulls se li van encendre al venedor de fruites. El pobre ho havia perdut tot, tot, tot el que tenia per a guanyar-se la vida. 

"Torneu-me els cinquanta dírhams que us he donat", pregà el vell. El policia va pensar que li demanava el bitllet per falta de canvi, i que anava a donar-li'n un altre de cent dírhams. Li va tornar. Quan el berber, però, va tenir el bitllet a la butxaca, li va etzibar al policia: "Ara, si voleu, podeu escriure que he estat jo mateix qui ha atropellat el camió"

EN QUIN MOMENT ES VA TORÇAR TOT?

Douglas Rushkoff és un dels principals experts a internet. El pare del concepte de viralitat i un dels pensadors més influents sobre l'impacte de la tecnologia a les nostres vides va ser convidat el 2017 a un retir de superluxe al mig del desert per cinc milionaris (dels quals té prohibit revelar el nom) per xerrar sobre “el futur de la tecnologia”. elperiodico.com

Quan va arribar es va adonar que l'única preocupació d'aquests poderosíssims homes era, literalment, com salvar la pell de l'apocalipsi, allò que ells anomenaven “l'esdeveniment”. Col·lapse mediambiental, explosió nuclear, un virus imparable, un sabotatge informàtic, guerra biològica… "Els milmilionaris fa anys que es preparen per escapar de la resta de la humanitat, de la torba enfurismada, de nosaltres", explica.

D'això en va l'assaig 'La supervivència dels més rics' (Capità Swing, el 18 de setembre a llibreries), on Rushkoff detalla les fantasies escapistes dels milionaris tecnològics i la seva egoista mentalitat. No és casualitat que Jezz Bezos vulgui emigrar a l'espai, que Elon Musk vulgui colonitzar Mart, que Peter Thiel (el fundador de Paypal) aspiri a la immortalitat al búnquer de Nova Zelanda o que Sam Altman, el creador de ChatGPT, s'hagi proposat carregar la ment en un superordinador. "Per ells, el futur de la tecnologia consisteix en una sola cosa: escapar de la resta de nosaltres", explica Rushkoff.

Per què va escriure el llibre?

Quan vaig conèixer aquests milmilionaris tecnològics em vaig adonar que, en realitat, no tenien cap intenció de fer del món un lloc més habitable. Només els interessa construir alguna cosa per a la seva supervivència personal. La seva promesa de la tecnologia de fer un món millor per a tothom és radicalment falsa. S'estan preparant per a la catàstrofe que han provocat ells mateixos.

De debò creuen que podran escapar de l'apocalipsi?

És que no són tan intel·ligents com sembla. No han llegit gaire, la majoria abandonen la universitat després del primer any, com Mark Zuckerberg, que és molt immadur. Són persones molt poderoses l'educació cultural de les quals es limita a haver vist un grapat de pel·lícules de zombis. Mark Zuckerberg es veu a si mateix com a Cèsar August. Està obsessionat amb ell. Porta el mateix tall de cabell.

Què tenen en comú?

Tots, al fons, som una mica estranys. Però el problema de, per exemple, Elon Musk, és que la seva estranyesa, el seu autisme o Asperger, es pot tornar molt extrema, gairebé sociòpata, si no s'equilibra amb alguna cosa més. Algunes emocions humanes s'exacerben amb la tecnologia digital i et poden portar a tenir una visió totalitzadora del món. Estic segur que Musk és una persona divertida i amb bones intencions, però no pot evitar veure els humans des d'una distància sociopàtica, com si fóssim peces d'una màquina.

Allò digital estima el capitalisme i el capitalisme estima allò digital perquè tots dos poden créixer exponencialment per sempre. El capitalisme està dient que el projecte humà té a veure amb el benefici, amb els números. Per això es prima una comprensió no espiritual del món, cientificista, on tot es pot etiquetar. El que és digital domina, s'expandeix i es consumeix, per això estima la masculinitat, almenys l'occidental tradicional tòxica. I per això l'entorn digital premia tots aquests líders ateus, materialistes, expansionistes i colonialistes. La tecnologia digital és realment bona a crear solucions falses per als problemes reals.

Al llibre explica que els búnquers han deixat de ser una fantasia.

Sembla una bogeria, però són una realitat. I no només existeixen a Hawaii o Nova Zelanda. Hi ha una empresa suïssa, Oppidum, que els està construint per tot Europa, sobretot a Croàcia. Són apartaments de luxe sota terra. Els venen a prova de terratrèmols i el desastre nuclear.

Porta escrivint sobre internet des que va néixer, en quin moment es va torçar tot? - Al voltant de 1994. Al principi, la xarxa no tenia ànim de lucre, era un espai pur que ajudaria les persones a connectar-se entre si. Els que érem allà al principi érem joves californians a qui ens agradava la psicodèlia i crèiem en la utopia. Programàvem pel dia i marxàvem de rave a la nit. Fins que la revista 'Wired' va dir el 1993 que la xarxa era una gran oportunitat de negoci i tot se'n va anar en orris.

L'estat era aleshores l'enemic. No vam veure venir que si et desfés del govern, el que estàs creant és un espai sense llei perquè les corporacions facin el que vulguin. No vam saber veure que la desregulació no consisteix només a deixar que els pirates informàtics campin a plaer, sinó que ho facin també les grans empreses. No crec que Biden aconsegueixi regular les grans tecnològiques.

En què s'ha convertit internet?

La tecnologia digital és realment bona a crear solucions falses per als problemes. També ho és a l'hora d'aïllar-nos i distanciar-nos de les repercussions de les nostres accions. Quan compres un Tesla no veus la contaminació que genera la fabricació de la bateria, ni els nens a les mines de cobalt. Amazon fins i tot té una opció per evitar el contacte humà amb el repartidor.

Tot això recorda una mica els hippies, que van acabar convertits en yuppies.

Sí, al capitalisme sempre se li ha donat genial absorbir la seva crítica. Pots anar al Burning Man, prendre ayahuasca, fer servir roba sostenible i pregonar sobre els drets de les dones i continuar sent un imbècil destructiu. Quan jo era jove pensava que qualsevol persona que prengués fongs veuria el que jo vaig veure i es convertiria en una bona persona, però la majoria d'idiotes segueixen sent-ho després de prendre àcid. A Hitler també li encantaven els psicodèlics. I la natura!

Què ens salvarà?

Els llibres, la comèdia, les pel·lícules, els rituals, la dansa, l'amor, el ioga, el tantra i totes aquestes coses de què la gent riu. Odio dir això, però ara mateix és més probable que la màgia ens salvi de l'apocalipsi que el futur tecnosolucionista. La racionalitat, el cientificisme i el solucionisme han assolit el límit. No crec que Monsanto hagi de resoldre la crisi alimentària cultivant alfals fals a l'oceà. És hora de recuperar les ciències perdudes.

Què opina del combat entre Musk i Zuckerberg?

Ells es veuen com a déus. És com si Zeus i Atenea decidissin tenir una batalla i nosaltres, els petits humans, la miréssim des de baix. O com si Batman i Superman es barallessin. Mark Zuckerberg es veu a si mateix com a Cèsar August. Està obsessionat amb ell i comença les seves reunions amb el seu crit de guerra, “Dominació!”. Hauríem d'estar agraïts que el seu model sigui un dictador benèvol com August i no Calígula. I Elon Musk es veu a si mateix com un semideu. Tots dos interpreten les seves fantasies pop com a herois de la humanitat.

LA FE I LES MUNTANYES

Al principi la Fe movia muntanyes només quan era absolutament necessari, de manera que el paisatge era igual a si mateix durant mi·lennis. Però quan la Fe va començar a propagar-se i a la gent li va semblar divertida la idea de moure muntanyes, aquestes no feien sinó canviar de lloc, i cada vegada era més difícil trobar-les al lloc on un les havia deixat la nit anterior, cosa que per descomptat creava més dificultats que les que resolia.

La bona gent va preferir llavors abandonar la Fe i ara les muntanyes romanen en general al seu lloc. Quan a la carretera es produeix un ensorrament sota el qual moren diversos viatgers, és que algú, molt llunyà o immediat, ha tingut un lleugeríssim indici de fe. - Augusto Monterroso

EL FANTASMA QUE SOBREVOLA AL DEPRIMIT

Un total de 607 catalans es van suïcidar el 2022, un 5% més que el 2021, quan se'n van treure la vida un total de 576. La mort per suïcidi, un problema de salut pública a l'alça, segueix a l'alça. La bona notícia de les dades fetes públiques aquest dijous per la Conselleria de Salut és que, malgrat les morts, els intents de suïcidi a Catalunya es van reduir un 2,9% el primer semestre d'aquest 2023 en comparació del mateix semestre de 2022.

Els intents de suïcidi, juntament amb la resta de problemes de salut mental, havien crescut exponencialment el 2020, arran de la pandèmia, especialment en dones joves menors de 18 anys. Ara, per fi, comencen a baixar. Són dades del Codi Risc Suïcidi presentades amb motiu del Dia de la Prevenció del Suïcidi, que se celebra el proper diumenge 10 de setembre. 

Catalunya ha creat recentment l'Observatori de Prevenció del Suïcidi que té per objectiu la vigilància epidemiològica i la valuació i el seguiment del Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya (Plapresc). La casuística del suïcidi té complexitat. Els homes se suïciden més, però les dones tenen el doble de temptatives que ells. Elles no moren més per suïcidi, però sí que ho intenten més que ells. L'home en general, expliquen els experts, mata més: altres persones i també ells mateixos. És més violent. 

Amb l'esclat del Covid-19, les temptatives de suïcidi es van disparar a la població general, però especialment en dones d'entre 12 i 25 anys. Fotografia: mujeres mirando a mujeres.

El suïcidi és un fantasma que sobrevola el deprimit, escrivia fa temps. L'escriptora Virginia Woolf un dia es va omplir de pedres les butxaques i es va precipitar al riu Ouse. Hemingway, un altre gran depressiu, es va clavar un tret al cap amb un fusell. «Aquesta és la meva por: quan recaic a la depressió, el suïcidi sorgeix com a opció. És terrible», deia Noèlia, que pateix recaigudes depressives.

Semblaria que l'índex més elevat dels suïcidis hauria de ser al tardor o a l'hivern, però en canvi, l'ésser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la primavera, quan tot brolla de bell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'ésser humà i és quan més decideix endur-se la vida. Cioran que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural a llit a 84 anys, i en general els qui parlin de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat que els doctors diuen que sí, que els qui en parlen acabin duent l'acte a terme. Potser perquè malgrat tots els malgrat, això de viure és millor que la no res que els espera als qui en un moment d'ofuscació o reflexió optin per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui restin aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic.

Sembla que actualment se'n parla més obertament del suïcidi, tema que no fa massa era tabú. Entenc i reconec que l’acte del suïcidi com el de l’avortament és una opció personal i vàlida. Però, així i tot, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de tornada ni possibilitat d'esmena. Estic segur que els suïcides - i així ho certifiquin els doctors en el cas d'algun supervivent que ho havia pogut explicar - al darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps.

Amb això de la vida, passa com amb la democràcia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arribat a angoixar i preocupar, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida sí que no ho soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim, ja que en no consultar-nos per portar-nos aquí, tenim adquirit el dret a decidir quan i com anar-nos-en, però no cal exercir-lo, no soluciona el problema més que al que se'n va, i el deixa al seus, als que es queden.

HISTÒRIA D'UN EQUIP ESPANYOL SUBSTITUÏT PER UNA IA, LITERALMENT

Història d'un equip espanyol substituït per una IA, literalment, és un text que pertany a 'Artificial', el butlletí que Delia Rodríguez envia cada divendres a la Vanguardia, i un avis seriós per a navegants...

D'entre totes les històries d'empreses de mitjans digitals, la meva favorita és la de Gawker, després convertida a la xarxa de blocs Gawker Media, després a Gizmodo Media Group i més tard a G/O Media. A ells els devem la cultura dels escriptors de blocs professionals dels dosmils i bona part dels hàbits de publicació dels mitjans independents. Tot ho va començar Nick Denton amb un graciós i faltó bloc de xafarderies sobre mitjans que escrivia Elizabeth Spiers el 2002; gairebé acaba el 2016 quan el lluitador Hulk Hogan els va deixar a la fallida amb una demanda per publicar un vídeo porno seu; i després d'un parell de rocambolescos canvis de mans, encara continua actualment, conservant alguna gran marca com la publicació tecnològica Gizmodo. Crec que no he dit que qui va finançar la demanda d'Hogan va ser l'ultramilionari tecnològic Peter Thiel, que la tenia jurada a Gawker per treure'l de l'armari.

Per raons que serien llargues i difícils d'explicar, el conglomerat mantenia des del 2012 un mitjà escrit majoritàriament des d'Espanya, Gizmodo en espanyol. Era el seu únic experiment al nostre idioma. Reeixit, veloç, simpàtic i amb un caràcter propi, seguia sent un dels millors blocs tecnològics enfocats al públic hispà, tot i que l'època daurada d'aquestes publicacions va passar fa temps. Part del truc consistia en un equip consolidat: cinc redactors experimentats, raonablement pagats, que feia molt de temps que treballaven junts i coneixien bé el sector i els seus lectors. Per exemple, l'editor, Carlos Zahumenszky, feia deu anys que era a la companyia, i Matías Zavia i Eduardo Marín, vuit. Completaven la plantilla també des de fa anys Miguel Jorge i Julio Cerezo.

Parlo en passat perquè, encara que Gizmodo en espanyol no ha tancat oficialment, des del dia 29 de juliol tots els seus empleats han estat substituïts per una IA que tradueix i publica de forma automàtica els continguts del bloc homònim en anglès. La pista la va donar Zavia amb aquest tuit, hereu del millor esperit Gawker: “Hola, amics. Dimarts van tancar @GizmodoES per convertir-lo en una autopublicació de traduccions (una IA em va treure la feina, literalment). Aviat començaré a buscar una nova feina. Si coneixeu una oferta d'acord amb la meva experiència de 13 anys, agrairé molt l'ajuda 🙏”.

A l'estil corporatiu nord-americà, G/O va tallar als seus empleats a Espanya l'accés a l'Slack i al correu corporatiu deu minuts abans de la reunió per videoconferència on se'ls acomiadaria sense gaires explicacions. Un parell d'hores després, van començar a veure com es publicava a la pàgina de forma automàtica i força matussera informació traduïda. Al peu de les notícies apareix ara aquesta nota: “Aquest contingut ha estat traduït automàticament del material original. A causa dels matisos de la traducció automàtica, poden existir lleugeres diferències. Per a la versió original, feu clic aquí”. Els post en espanyol apareixen sense signatura, per la qual cosa els autors han perdut l'arxiu de la feina. Impactant fins i tot per a una empresa que ho ha vist tot.

Mitjans nord-americans com Ars Technica o The Verge han publicat la notícia citant Zavia i causant cert enrenou. El sindicat que representa alguns treballadors de G/O, amb seu a Nova York i tan allunyat d'aquest grapat de redactors oblidats a Europa, va emetre dimecres passat alguns tuits de suport als seus col·legues acomiadats, confirmant els fets: els treballadors espanyols havien estat substituïts en massa per un servei de traducció automàtica, malgrat les repetides promeses de la direcció que els experiments amb IA de l'empresa tenien la intenció de complementar l'escriptura humana, no de substituir-la. L'empresa duia des del juliol fent proves amb continguts generats de forma automàtica, davant del descontentament dels treballadors. El sindicat va arribar a demanar als lectors que no punxessin en aquests articles.

Mentre els ex GizmodoES negocien els seus acomiadaments, els lectors hispanoparlants no donen crèdit als fets, i alguns han compartit les traduccions més aberrants en xarxes socials, com aquesta o aquesta. En molts casos, les peces són il·legibles. Tornant a Zavia (a qui no estan faltant les ofertes de treball després del seu tuit viral) és paradoxal que algú especialitzat en tecnologia (i que copresenta l'excel·lent podcast sobre intel·ligència artificial Monos Estocàstics, a més de tres programes més, inclòs un dedicat només a Elon Musk) sigui una de les primeres persones que podem identificar amb nom i cognoms com a víctima laboral de la IA. “Al principi feia riure”, em diu. “Jo crec que no és ni una bona IA. És una falta de respecte a l'espanyol i la feina que hem estat fent, una falta de respecte a la qualitat”.

Després de la història de Gizmodo en espanyol, espero no tornar a sentir això de “no et deixarà sense feina una IA, sinó una persona que sàpiga fer servir la IA”. En aquesta revolució industrial, sembla que conèixer-ho tot sobre ella no serà suficient.

'MODE ÀVIA' a ChatGPT

La intel·ligència artificial (IA) ha irromput amb força els últims mesos i està disposada a revolucionar la societat. A la cultura, a la sanitat pública, a la nostra feina... Les grans empreses i han apostat i, amb el temps, acabarà immersa en molts aspectes del nostre dia a dia. ChatGPT és un sistema de xat basat en la IA que ha aconseguit l'èxit de manera molt primerenca per la rapidesa, comprensió i naturalitat que presenta. Pots preguntar-li qualsevol cosa i sempre contesta de manera encertada. Les seves respostes poden ser fins i tot de diversos paràgrafs. Entre les curiositats que ofereix, destaca una modalitat que s'ha anomenat 'mode àvia'. Per activar-la, tan sols has d'escriure al quadre de text "Actua com la meva àvia..." i a partir d'aquell moment totes les respostes que rebis del chatbot tindran un to més amable i proper, fins i tot afectuós.

Veient el potencial que té ChatGPT, alguns usuaris han anat més enllà: han demanat al programa que directament imiti la seva àvia en algunes situacions concretes, com ara exercir un determinat treball, i el programa ha respost a la perfecció. El que encara no se sap, és si el ChatGPT es podrà activar també a "Mode Cuñao"

TEMPS FOSCOS

Mamen Mendizábal en una xerrada ha preguntat a Cayetano Martínez de Irujo, fill de la Duquessa d'Alba, si ha votat alguna vegada a l'esquerra i ell ha respost que sí, a Felipe González. A l'instant ha intervingut Daniel Guzmán en to d'humor i ha postil·lat ”Mamen ha dit d'esquerra”. 

Els líders de la dreta espanyola ens van convèncer que només era possible governar dins dels seus rígids paràmetres neoliberals, encaminats a destruir els sectors públics i reduir els drets dels treballadors - Eduardo Luis Junquera Cubiles, a ctxt.es

Les democràcies liberals que formen part del que Harvey anomena “els països del capitalisme avançat”, els Estats Units, Europa Occidental, Austràlia, Nova Zelanda, Corea del Sud, el Japó, Noruega i Suïssa, són països que gaudeixen d'una vida política avorrida, una de les senyes d'identitat de les societats més pròsperes, que busquen l'avenç mitjançant el pacte i no pas per mitjà de la revolució. En aquestes nacions no importa gaire si governa la dreta o l'esquerra, perquè el marc jurídic establert, a què cal sumar els consensos polítics necessaris per garantir l'estabilitat econòmica, és la base de la prosperitat. Sóc una persona d'esquerres, però perfectament podria votar un partit de dretes sempre que aquest garanteixi inversions mínimes al sector públic per protegir l'educació, la ciència, la cultura, la sanitat i, en el cas d'Espanya, abordar de manera inexcusable el gravíssim problema de la manca de vivenda pública. Però el cas espanyol és diferent perquè el PP, de totes les formacions conservadores del continent, és clarament la que menys aposta per fer polítiques de protecció social. Els populars assumeixen sense pestanyar que milions de persones puguin quedar-se enrere en una economia de mercat, amb el drama que això suposa, i existeix a més a més en alguns sectors del partit, no només a l'“ayusista”, un parentiu ideològic amb aquesta dreta nord-americana ( republicans i demòcrates) que ha impregnat part del pensament occidental amb les idees pernicioses de la teologia de la prosperitat i les creences d'alguns grups protestants que diuen que la riquesa material procedeix de Déu. Fins i tot entre una part no menor de les elits intel·lectuals nord-americanes, aquest pensament s'ha vist reforçat al llarg d'un segle amb les teories que Weber va plasmar a L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme.

Hi ha un segon factor aliè al caràcter neoliberal del Partit Popular. En el cas d'Espanya, les perspectives, fins i tot amb un PP amb sensibilitat social escassa, serien diferents si al nostre país existís un marc jurídic com el que estableix l'ordoliberalisme (Eucken, Escola de Friburg) a Alemanya, un sistema que garanteix una regulació per evitar xacres pròpies del neoliberalisme com, per exemple, la precarietat laboral o l'absència de competència i la fixació de preus per part de les grans empreses, però sense la participació de l'Estat a l'economia. Alemanya defensa l'ordoliberalisme des dels temps de la República Federal com si fossin les taules de la llei. Aquest sistema adquireix avui ple sentit, ja que els mercats borsaris del segle XXI tenen una dimensió no sols absolutament desmesurada, sinó desconeguda en la història humana, i tenen la capacitat de crear estats de pànic a l'economia, alimentant-se d'un excés de deute i crèdit, factors que alhora promouen la tan temuda inflació.

L'activitat dels gegantins actors econòmics que operen a les borses, que es desenvolupen en marcs no regulats, dificulta un progrés harmònic de l'economia, amb desastroses conseqüències socials que impedeixen alhora el desenvolupament democràtic adequat. La solució a tot això només pot venir d'una regulació més gran d'aquests mercats. Totes aquestes característiques (deute, excés de crèdit, desregulació i inflació) són, en veritat, molt pròpies del capitalisme anglosaxó i contràries a les especificitats del capitalisme alemany i del francès, encara que aquest últim porti als seus gens un intervencionisme que hauria horroritzat Walter Eucken. La por a la inflació va quedar gravada a foc a l'ànima dels polítics alemanys des del desastre de Weimar, i Yanis Varoufakis, ministre de Finances de Grècia el 2015, es queixava amargament a Brussel·les, durant les interminables reunions que es van produir al primer semestre d'aquell any per aconseguir una quitació del deute grec que, per al ministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble, les tesis ordoliberals “tenien un caràcter diví”. Com abans apuntava, aquest marc jurídic que garanteixi la protecció dels drets dels ciutadans per sobre dels interessos de les grans empreses no existeix a Espanya, per això una gestió del PP és molt més lesiva per a la societat.

Ens trobem en una època ombrívola. Crec que cal contenir la respiració fins a veure que passa definitivament als Estats Units, perquè un eventual triomf de Trump el 2024 pot comportar el principi de la fi de la democràcia nord-americana, i això suposarà també un retrocés de drets civils a tots els països, no només en aquells que, com Polònia i Hongria, fa anys que estan estancats en una febre conservadora. Hi ha indicis clars per pensar que una segona presidència de Trump implicaria una arremesa descomunal contra l'estat de dret per tal de modificar el sistema democràtic nord-americà fins als fonaments. Són temps foscos, insisteixo. També ara estem sabent per les investigacions de la Policia Federal i del Suprem Tribunal Federal que al Brasil vam estar a punt de veure un intent de cop d'estat fa uns mesos. Va ser durant els dotze dies posteriors a la victòria de Lula. Això hauria suposat una guerra civil que la ultradreta brasilera hauria aprofitat per “netejar” el país d'elements indesitjables en una festa de sang. Sempre hi ha algun polític disposat a aixecar la bandera de l'odi i la maldat i sempre hi haurà ciutadans decidits a acompanyar-lo. Si aquest pla no es va arribar a materialitzar, i això és una opinió personal, és per la por dels líders dels grups supremacistes blancs a la gran capacitat de mobilització (i sacrifici) de l?esquerra brasilera. M'explico: per fi de la Guerra Civil espanyola ningú coneixia físicament Franco, cosa que evitava que es convertís en objectiu d'un atemptat. És veritat que en una guerra al Brasil els primers que perdrien la vida serien molt probablement els líders de l'esquerra: Lula, Guilherme Boulos, Fernando Haddad, Manuela d'Àvila, Dilma Rousseff i tants altres rostres coneguts i, per tant, identificables. Però aquest seria també, abans o després, el destí de la família Bolsonaro al complet, i el mateix passaria amb Hamilton Mourao, Sergio Moro, Damars Alves, Ricardo Salles o Paulo Guedes. No es van sentir espantats davant la possibilitat de desencadenar una guerra, sinó davant la perspectiva segura de morir-hi.

Som en un temps fosc, sí, però també en un món on, com en totes les èpoques, l'esperança s'obre pas. Durant dècades, líders de la dreta espanyola com Felipe González, Aznar, Esperanza Aguirre, Rodrigo Rato, Montoro i Rajoy, a l'uníson de la dreta internacional de Thatcher, Reagan, Alan Greenspan, Clinton i Blair, ens van convèncer (aquesta va ser la seva gran victòria cultural) que no era possible governar un país si no era dins dels seus rígids i salvatges paràmetres neoliberals encaminats a destruir els sectors públics ia reduir els drets de la classe treballadora a costa del que fos. Però moltes formacions socialdemòcrates ja qüestionen aquestes pràctiques neoliberals incorporades als seus programes des dels anys setanta i des de l'infaust moment en què dretans com Felipe González, Carlos Andrés Pérez, Bettino Craxi, Blair o Gerhard Schröeder van aconseguir les seves regnes. El simple principi de realitat revela les fal·làcies dels neoliberals: malgrat tots els bastons a les rodes que Nadia Calviño va posar en la legislatura passada (a excepció de les dues primeres pujades de l'SMI i de la creació de l'Ingrés Mínim Vital, que eren línies estratègiques marcades per un Sánchez obligat per Pablo Iglesias), resistint-se a totes les mesures socials proposades per Unides Podem, les dades demostren que els impostos a la banca, les pujades del salari mínim o la reforma laboral no han suposat ni el més mínim minvament el creixement de l'economia, la productivitat i les exportacions.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO