· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

EL MEGA MOSAIC DEL CAMP NOU


El Camp Nou lluirà aquest diumenge, en el clàssic entre el Barça i el Madrid, un mosaic format per 98.000 cartolines que faran la volta a l'Estadi i conformaran una senyera amb la paraula 'Barça' al mig. Segons informa la mateixa web del club, el mosaic s'alçarà quan els dos equips surtin al terreny de joc. 
Entenc que en comptes dels colors de la senyera haurien de ser els blau grana del Barça els que formessin aquest mosaic, car, de la mateixa manera que a mi em molesta veure un camp de fútbol ple de banderetes Espanyoles quan la seleccion catalana d'Espanya juga un partit, el mateix els deurà passar als del Madrid i altres. Diria que no és bo ni aconsellable barrejar esport i política. A banda que la senyera no és patrimoni del Barça i que dins els seus socis i aficionats hi deu haver diferents sensibilitats. Segons el meu parer aquest mega mosaic és un menysteniment vers els colors que representen al Barça, almenys en la seva samarreta oficial.

L'ESGUARD, REVISTA PER iPAD EN CATALÀ


L'Esguard és la primera revista en català exclusiva per a iPad. La publicació ofereix tota mena de continguts d'actualitat des d'un punt de vista sense complexos i amb un format interactiu multimèdia. Aquesta nova capçalera ha recuperat un mot català en desús, esguard, que té un doble significat que serveix per definir perfectament la identitat d'aquesta publicació. D'una banda, la paraula vol dir mirada però també significa complicitat.



"La revista vol treure tot el profit dels sistemes iPad i aposta per la interactivitat, es pot llegir en uns quinze minuts i fuig dels esquemes convencionals del paper", ha destacat un dels impulsors, Germà Capdevila. El cor de la nova publicació és una conversa distesa i informal amb personalitats catalanes destacades. Cada setmana, Màrius Serra, Matthew Tree, Toni Aira i Txe Arana realitzaran una entrevista amb gent del món de la política, la societat civil, la cultura i l'esport o l'àmbit de l'economia.



La revista, és de caràcter generalista, i compta amb la col·laboració de 12 columnistes com Francesc-Marc Álvaro, Najat el Hachmi, Salvador Macip, Rita Marzoa, Joan Ramon Resina, Quim Torra, Rosa Calafat o Sion Fullana, entre d'altres. La nova capçalera vol donar una mirada diferent a la realitat catalana i aposta per un sistema multimèdia. És a dir, totes les entrevistes centrals de cada un dels números es podran veure, llegir i escoltar. "Els costums dels lectors d'iPad no són els mateixos que els usuaris de paper i, per tant, hem de complir les expectatives dels nostres lectors", ha ressaltat Capdevila. 



A més, l'Esguard compta amb tres seccions setmanals fixes, la primera sobre un personatge, sobre un aspecte o enginy que ena ajuda a fer més fàcil algun dels nostres aspectes de la vida quotidiana o la secció 'Fuig!' on, cada setmana, es recomanarà un destí que es pugui visitar en un màxim de tres dies. "Es tracta d'una capçalera nova que no adapta els continguts d'un diari en paper a la tableta sinó que directament neix per a aquests dispositius", ha assenyalat Capdevila.



La revista sortirà al mercat avui 11 de setembre, aprofitant la celebració de la Diada. En principi, durant els primers tres mesos, la revista és gratuïta. Els interessats podran descarregar el seu exemplar des del 'Quiosc' del seu iPad. A partir del 2013, els impulsors es plantegen que tingui un cost de 9,90 euros a l'any. No obstant això, Capdevila ha explicat que els usuaris que es facin subscriptors durant els primers mesos tindran la revista gratuïta com a mostra d'agraïment pel seu suport. El creador ha ressaltat que, actualment, estan treballant perquè la revista estigui disponible per a dispositius Android. 

Ja se que per edat i rebequeria pròpia de la mateixa hauria de ballestrejar contra aquests invents tan moderns, però és el futur que ve i ens hi haurem d'adaptar ens agradi o no, i la veritat és que l'Esguard fa bona fila. Ara nomès em falta tenir un iPAD.

L'EROTISME DELS SEGADORS

Vaig llegir fa temps a la revista Sapiens, que fins al segle XXVII la lletra del que és l'himne nacional de Catalunya, no era ni la de Catalunya Comtat Gran, ni la oficial actual. Si més no la lletra era eròtica: parlava de tres segadors que arribaven a un Mas i la minyona els avisava que la seva senyora requeria els seus serveis, no per segar el blat, la civada o l'ordi, ni tan sols la trepadella, sinó per donar-li gaudi a l'esmentada senyora, que es veu anava lleugerament sulfurada i prou esvalotada. 
.
"Per cert, potser ja seria hora d'anar canviant la lletra de l'himne nacional de Catalunya, encara no entenc com no ens han acusat d'apologia del terrorisme, donat el seu contingut. I és que, aquí, que som tan primmirats en aquestes coses, en aquest sentit, crec que ens ha mancat molta sensibilitat”...
,
... aquest comentari el vaig publicar al Marmessor de la ignorància fa ja vint anys, i
 ja sé que la majoria de lletres d'himnes van del mateix pal, o pitjor encara l'himne espanyol que es cantusseja amb el lo, lo, lo, - no confondre amb el tro-lo-lo -, però per molt menys que el que diu la lletra dels segadors s'ha il·legalitzat Batasuna, ANB, SORTU i altres franquícies, i amb la llei de Partits a la mà es podrien il·legalitzar tots els qui no reneguessin d'aquesta lletra, Generalitat inclosa. Es miri com és miri, la lletra és infumable. 
.
Imaginem-nos només per un moment que aquesta lletra referida a nosaltres fos la de l'himne nacional d'Espanya. De feixistes i terroristes en amunt els hi diríem, i no és cert, només són uns vulgars xovinistes espoliadors. 
Reflexionem sobre lletres i lletres d'himnes nacionals, segur que el senyor Espinás en podria fer com amb l'himne del Barça, una de molt més lírica i menys aguerrida i ofensiva per a propis i aliens amb sentit comú, però aquesta vegada passant per caixa, que el del Barça va ser gratis.
.

UN RENOIR PER SET DÒLARS


aquest escrit ha estat publicat per error, de fet havia d'anar a collonades.

A penes 7 dòlars (5,5 euros) va pagar una dona per una possible pintura de l'impressionista Pierre Auguste Renoir que formava part d'una caixa d'articles artístics a la venda, pel qual va pagar uns 50 dòlars en un mercat de l'estat de Virginia, ha informat la cadena televisiva ABC. La pintura, titulada 'Paysage bords de Seine' serà subhastada el pròxim 29 de setembre per Potomack Company, una galeria d'art i antiguitats, i s'espera que es vengui per una quantitat entre els 75.000 i 100.000 dòlars (58.650-78.200 euros).
"El que realment li havia cridat l'atenció no era el valuós 'renoir', sinó una vaca de plàstic i una nina de Paul Bunyan. Va guardar la resta del contingut de la caixa en una bossa de plàstic blanca en un cobert; després al maleter del cotxe i, finalment, a la cuina", ha explicat Anne Norton Craner, l'especialista en art de Potomack Company. A la dona, que va voler mantenir-se en l'anonimat, li interessava més el marc que el mateix quadre i va decidir desmuntar-lo.
Segons sembla, quan es disposava a fer-ho, la seva mare li va dir que abans el revisés, i llavors es va adonar que hi havia una inscripció que deia Renoir, i per això va decidir acudir a la galeria especialitzada perquè l'avaluessin. Segons els registres, la pintura va ser adquirida per última vegada per un advocat el 1926 a París, però es desconeix com va arribar a Virginia.
Possiblement aquest sigui el valor real d'un quadre de Renoir, i no l'inflat d'altres d'ell o altres pintors. Al cap i a la fi, molts dels impresionistes anaven justets de qualitat técnica, començant pel meu admirat Cezanne que pintava aquells arbres tan rígids i es feia algun que altre embolic amb els verds. El valor real d'un quadre, no deixa de ser la tela, les pintures, el marc i la ma d'obra a preu raonable, i  set dòlars als temps de Renoir devien ser molts diners, tot i que ara reconec és poc. De totes maneres, és més disbarat el que sovint es paga per aquests quadres que no pas aquest preu que considero justet però raonable, el quadre tampoc és gran cosa, no ens enganyem, per més Renoir que sigui.
Quelcom semblant, però en aquest cas víctima d'un robatori va passar amb una obra de Chillida.

NO HI HA FARS PELS HOMES DE TERRA

Pensava avui desprès de llegir l'escrit de Júlia 'fa trenta anys que tinc trenta anys' en el temps, aquest supòsit fonedís que mai controlem, o en falta o en sobra o no el vivim. He agafat aquest quatre poemes meus que en diferents vessants parlen del temps.













el meu temps


No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar amb l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
que em faig fa ja massa,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès se que hi son
però no les trobo, potser
perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.





Cala blanca




Hi ha una cala blanca
ajaguda a la sorra
vols anar-hi a nedar?
deixarem que el sol ens acaroni
i jugarem a jocs prohibits,
o a cuit i amagar.
Podríem enfonsar-nos
dins l’aigua transparent
o en la blanca arena
que ens espera indolent,
i dedicar-nos a contemplar
les ones que li llença la mar,
o veure a les gavines passar.
Juguem a cuit i amagar?
jo m’amagaré dins teu
i tu et deixaràs estimar.








Velles fotografíes


No m'arrisco a mirar albums
de fotografies antigues,
o les que en blanc i negre o color
guardem en velles capses de sabates.

Impunement, els retrats em recorden
el cruel pas del temps

i com canvien modes i persones.
Fotografies de viatges o paisatges
de gent a vegades desconeguda
que no aconseguim recordar, o
alguna cosina llunyana que hem oblidat.
Alli apareixen estàtiques, somrients
persones estimades que ens han deixa't

de les que en solem fer inventari.

No m'agrada mirar velles fotografies

que aporten pocs records agradables
i massa imatges irrecuperables
de gent estimada que ha traspassat.


.









Papers perduts


Com a professional i expert 
en no trobar papers quan els busco,
 - o sia en perdre'ls -,
he arribat a la conclusió 
que la millor manera de trobar-los 
és buscar on no haurien d'estar, 
o millor encara, deixar passar el temps
i en buscar-ne un altre
es quan  trobes l'anterior 
i així sucessivament.
I és que els papers, 
gairebè sempre, 
són experts en desaparicions.

UN ALTRE 11 DE SETEMBRE


No serà que s'estàn generant massa espectatives davant aquest 11 de setembre?, que per cert continuarà pixant fora de test rendint homenatge a un indigne com Rafel de Casanova. Ja no anem bé si les institucions erren a l'hora de retre homenatge als suposats herois patris.
Aquest 11 de Setembre, més que una reivindicació independentista, sembla un nostrat happenning cumbaià bufa colomaire, sense pensar que per més gent que es manifesti dimarts a BCN (1 milió i mig segons la organització, 350 mil reals i els qui convingui donar a la Policia), res, absolutament res canviarà. Tot segurà doncs igual i la frustració de la gent de bona fe que creu i s'escolta als il·luminats profetes de l'independentisme, augmentarà exponencialment a la seva ràbia i desencis. Així ha estat de vell i aixi serà de nou, només que n'hi ha que ja estem curant d'espants i banyats en l'escepticisme, i no som per aixó menys catalans, i si en canvi mès realistes i lúcids. I sabem que no és aquest el camí per assolir la independència, ans al contrari. Som rars els catalans

TRUCADA PERDUDA

el Santiago -
Dissabte - 08.09.12 - 7.00 AM - Em llevo i engego el mòvil con faig sempre. M'avisa el fòtil que tinc una trucada perduda del meu germà Lluis del divendres a les 23:43 PM. S'encèn l'alarma, a aquesta hora - o deshora - una trucada del meu germà que sap em retiro aviat, no presàgia res de bo. El primer que em ve al cap és el pare a qui truca sempre quan no es troba  bé. 
Immediatanent truco al Lluís - bùstia de veu - i després al Santiago el meu pare - callada per resposta -
L'un deu estar dormint i l'altre no el sent per variar, sobretot sinó porta el sonotone, però començ de posar-me nerviós.
la Tina
Truco al Santi el meu germà petit, em diu és a la Cerdanya amb la bici però que no ha rebut cap trucada del Lluís. Em tranquilitza, si haguès passat quelcom greu, a ell també l'hauria trucat. Decideixo anar a veure al Santiago - Són quarts de nou del matí d'un dissabte de Festa Major - No contesta ningú ni sento bordar la gosseta. M'acosto al  Parc Taulí a Urgències a veure si hi ha ingressat el meu pare i em diuen que no. Torno a trucar i s'hi posa el Santiago, li foto un rotllo del canal plus que li vaig fer posar perque pogués veure el fútbol i em diu que havia sortit a donar un tomb amb la gosseta, la Tina - l'ùnic gos que conec que menja de tot fins i tot llobarro - Trec importànca a la trucada i quedem en veuren's com cada diumenge al matí per esmorzar.
Em segueix quedant però, el perquè el meu germà LLuís em va trucar un divendres a les 23:43 PM. Misteri ressolt a les 12.21 PM. La trucada era perquè amb motiu d'aquest ens anacrònic que és la Festa Major i del que passo olímpicament, actuava l'antic grup del que jo havia format part 'WATTUSI' i en buscar-me i no trobar-me, aquest i no cap altre va ser el motiu de la seva trucada. Per cert, que em deia que dels Wattusi inicials només va conèixer al bateria, Frank Garcia Pahisa, el pare de tots els bateries que es fan i es desfan. El bo d'en Frank que viu fa anys al poble d'Indurain, i que es veu que em buscava.... i ho sé per Marali que em va deixar un comentari al blog en aquest sentit. De moment, encara no ens hem trobat.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO