· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DE LA DESOBEDIENCIA CIVIL



Hi a quelcom que no entenc. Grande Marlaska el ministre de la Guerra, avisaba als manifestants violents que els podrien caure condemnes de fins a sis anys de presó, uns manifestants violents que han cremat contenidors, cotxes, agredit a policies i han causat molta destrossa en el mobiliari urbá. 
Perquè doncs, als Jordi's els hi han caigut nou d'anys, nomès per enfilar-se a un Nissan Patrol intentant aturar una inexistent manifestació violenta. Ni uns ni altres són actors polítics, sinó civils.
La manera d'actuar dels violents es nova, hi ha sorprés a les policies, però no és l'única, ara les policies (mosos y nacional) es dediquen a pegar impunement als periodistes prèviament identificats com a tals. 
Hi va haver un temps, en què es podia teoritzar sobre la desobediència civil, i no només teoritzar, sino justificar-la, encoratjar-la, com a dret primari de l'individu davant l'Estat. Però això va ser fa temps i en un altre país, de fer-ho aquí, se't acusa directament de terrorisme, i sinó que els hi ho preguntin als del Tsunami democràtic.

SOBRE EL DEURE LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL (fragments)

Estem acostumats a dir que les masses no estan preparades, però el progrés és lent perquè la minoria no és millor o més prudent que la majoria. El més important no és que una majoria sigui tan bona com tu, sinó que hi hagi una certa bondat absoluta en algun lloc perquè fermenti a tota la massa.

Els rics (i no es tracta de comparacions odioses) estan sempre venuts a la institució que els fa rics. Parlant en termes absoluts, a major riquesa, menys virtut.

És la democràcia que coneixem l'última millora possible de govern? No és factible avançar un pas en el reconeixement i l'organització dels drets de l'home? Mai hi haurà un Estat totalment lliure i il·luminat fins quan aquest Estat reconegui l'individu com un poder més alt i independent, del qual es deriva el seu propi poder i autoritat i el tracti en conseqüència. Em complau imaginar un Estat que finalment pugui pregonar l'ésser just amb tothom, i que tracti a l'individu amb respecte; més encara, que no arribi a pensar que és inconsistent amb la seva pròpia tranquil·litat si uns quants viuen separats d'ell, no barrejant-se amb ell, sense abraçar-lo, però complint amb la seva obligació de veïns i companys. Un Estat que produís aquest fruit i el lliurés tan aviat estigués madur obriria el camí per a un altre Estat, encara més perfecte i gloriós, que jo he somiat també, però que encara no he vist per enlloc.


HENRY DAVID THOREAU: EL DEBER DE LA 
DESOBEDIENCIA CIVIL (PDF)



Cal seguir aquest fil de Twitter - Es tracta de l'arbitraria detenció de Laura Solé.

TOT ÉS VIOLÈNCIA


Us diré el secret: tot és violència. Aquestes vies del tren rovellades, l'explícita tristesa dels trens de rodalies, els seus retards, la tremolor dels horitzons en les finestres, els teus somnis, els meus, tots els espills, les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo, els silencis que no es senten, la subjectiva distància entre dos cossos nus, dos llums, dos pells esvarant-se en una lenta llunyania, la memòria de demà que hem signat avui, aquesta pluja fina i persistent, mira-la!, que podrirà el raïm i la tendresa, la carn, els adéus sense mans. Tot és violència, i n'hi ha més de violència. Aquests Guardia civils i Mossos agredint impunement ciutadans pacífics i als qui no ho són tambè. L'obscè llenguatge dels polítics, la seva ignorant ceguesa, aquests il·luminats que maten en nom de déus inexistents. Homes que maten i maltracten dones. Capellans pederastes que escapen impunes dels seus crims. Tot és violència. La memòria del demà que hem violat avui, tambè. Tot és violència. La teva covardía, la meva. Tot és violència, tot ho és, tot...... Catalunya és ja, nomès violència. 

NOSTALGIA


No sóc molt partidari de la nostalgia de temps passats, es tracta d'una mena d'auto engany i en certa manera d'una manipulació inconscient dels records del temps viscut, però a vegades és bo i fins i tot higiènic per desintoxicar-se de tant d'aldarull. Aquest és el cas d'un divendres especial de fa molts anys, de quan èrem menuts  i per tant feliços, inconscientment feliços, preparats per una Vita Beata, encara que aleshores no ho sabiem, de fet, no sabiem res, teniem pocs anys...

UN DIVENDRES ESPECIAL

"Tenia raó, molta raó Mercè Rodoreda quan deia que la felicitat s'acabava als dotze anys, després tot es complica molt, massa, sobretot en el meu cas. De fet va ser una setmana premonitòria quan a esdeveniments, doncs el divendres ja es produí un fet extraordinari per a mi, d'aquells difícils d'oblidar i que acabes recordant per sempre, per més anys que passin. Pel matí, en llevar-me a les set com cada dia - recordo que feia molt de fred - em vaig vestir d'una revolada, sense mandra.
En baixar a la cuina la meva mare ja estava preparant-me l'esmorzar, i atansant-me a la llar de foc, vaig escalfar-me les mans.
Li vaig fer un petó tot desitjant-li un bon dia, encara que, atrafegada com estava, em contestà mecànicament, entestada en les seves recomanacions.
- Agafa el pràctic i els guants, Helena, va dir-me - aquesta nit ha glaçat, i ves en compte amb els bassals gelats, ni se t'ocorri trepitjar-los, ah! i no t'oblidis l'esmorzar.
La meva mare sempre patia molt per tot, com totes les mares ho solen fer, i moltes vegades innecessàriament, encara que en aquest cas tenia raó: trepitjar bassals, era embrutar-se segur, però tan era el que pogués dir, doncs nosaltres esperàvem amb candeletes que glacés, precisament per tal de trencar el glaç; Bé, nosaltres, abric, maleta, pràctic i guants, davant la mirada complaent de l'oncle Lluís que ens contemplava des de la porta de casa seva, mans a la butxaca i caliquenyo apagat permanentment enganxat als llavis, amb els seus pantalons de pana gairebé sota l'aixella, i la gorra de feltre que mai l'abandonava.
La meva mare quan estava conyona, deia que fins i tot s'hi dutxava i hi dormia.
Cony de canalla - ens deia l'oncle - un dia us matareu, li ho diré a la vostre mare, us fotrà un cul com un tomàquet.
Però mai deia res a cap mare, ans al contrari, era evident que li agradava veure'ns, que el rejovenia recordar quan ell, de petit, abans de l'atac de meningitis, ho feia tal com nosaltres, i, segurament, algun que altre vell també l'havia renyat a ell, sense avisar tampoc a cap mare.
En passar pel seu costat com cada dia per saludar-lo, mentre es treia el caliquenyo de la boca, em va somriure d'aquella manera que només saben fer-ho els nens i els avis, els purs d'esperit com deia ell, i va dir-me:
- No sents res Helena?, cap soroll diferent?
En fer-me aquest comentari vaig adonar-me que, en la llunyania, de la part de la Via Massagué venia un aldarull de trompetes, tambors i d'altres fanfàrries. No es veia res encara, però era evident que quelcom especial, màgic, estava a punt de succeir.
- Si que ho sento - fou la meva resposta - Què és aquest soroll?
Ell, somrient, i amb un cert aire de cofoisme en veure'm tan intrigada, va dir-me:
- L'espectacle més bonic del mon, Helena, i tu, per primera vegada a la teva vida, estàs a punt de contemplar-lo.
Jo no entenia res, i en continuar carrer de Vilarrùbies avall, després d'acomiadar-me de l'oncle, vaig trobar-me la Maria i la Laia que, esvalotades assenyalaven amb insistència cap a davant, al començament del carrer on hi havia la casa de la Caritat.
Ho has vist? - em deien -
En assentir - ara ja ho veia - arrancarem a córrer les tres carrer avall, i allí, aparegué, davant dels nostres ulls, majestuós, sorollós, fent sortir a tothom de casa seva amb la seva fanfàrria, la gran parada del 'Circo Americano'.
Era una desfilada gairebé militar, en perfecte ordre. Al capdavant de tot, obrint-la, uns homenets que semblaven soldats de plom, tocaven les trompetes i els tambors. Anaven vestits amb una espècie d'uniforme vermell, un barret de copa del mateix color i tot d'ornaments daurats a les espatlles.
Darrera d'ells, els carromats arrossegats per camions alguns i cavalls d'altres, l'un rera l'altre, formant una llarga caravana com aquelles de les pel·lícules de l'Oest.
Allí hi anaven els artistes: trapezistes; domadors; pallassos; equilibristes; mags; i moltes noies amb vestits preciosos plens de plomes i llunetes.
I tota mena d'animals: Lleons; tigres; cavalls;mones i micos, molts pòneys i fins i tot dos elefants que, majestuosos, intentaven mantenir l'equilibri en un carrer ple de forats i permanentment enfangat.
Nosaltres, aplaudíem esvalotades davant d'aquell espectacle insòlit que s'oferia als nostres ulls innocents i ells, somrients, ens saludaven.
Un senyor que anava vestit de pallasso se'ns acostà i en donar-nos uns caramels, somreia, mentre ens convidava a anar a veure'ls.
- Y no os entretengais mucho - afegí - o llegareis tarde a la escuela.
L'escola! Se'ns havia oblidat, i ja eren gairebé dos quarts de nou, calia no entretenir-se més o arribaríem tard. Les monges de la Divina Pastora eren molt bones, però estrictes amb la puntualitat. Amb les meves amigues ens posàrem a córrer per tal d'agafar l'autobús del Martí.
Ens va anar d'un pel arribar a l'hora a l'Escola, i a l'hora del pati, les meves amigues i jo, ens vàrem fer les fatxendes explicant tot el que havíem vist i, ben aviat els dos elefants, n'eren ja set o vuit, i tot s'anava fent molt més gran. Però ho explicàvem amb tanta convicció que tothom s'ho va creure.
Saps, aquell divendres tan especial, en sortir de l'escola, la Mireia, la Laia i jo, ja ens tens corrents a agafar el primer autobús, arribar a casa, deixar la maleta, dinar a corre cuita i cap la plaça Taulí a veure com muntaven el circ.
Quin ambient i quina gatzara hi havia al voltant! Tota la canalla del barri a primera fila per tal de no perdre's ni un sol detall de l'esdeveniment, embadalits, veient com s'aixecava majestuosa l'enorme carpa, com si es tractés d'un castell d'il·lusions fugisseres.
Els rugits dels lleons es confonien amb el renillar del cavalls, i la xerrameca de les mones i els micos. Tota una barreja de sorolls, olors i colors que a nosaltres ens fascinaven, fins al punt que, més d'una mare va haver de venir a recordar al seu fill que a les tres havia d'estar a l'escola; entre elles, és clar, la meva.
La tarda a classe se'ns va fer interminable, malgrat anar-hi tan sols tres hores, i en sortir, a les sis en punt, fuetejades, torna que tornaràs cap la plaça Taulí.
El circ ja estava instal·lat, una munió de bombetes que anaven des de dalt de tot fins la base baixaven en cascada, de tal manera que la carpa semblava un enorme pastis i davant, amb lletres molt grosses també il·luminades, es podia llegir "Gran Circo Americano".
Ens varen haver de venir a buscar gairebé a tots, d'embadalits que estàvem tafanejant-ho tot; ja eren les vuit del vespre quan un crit del meu pare em va recordar que havia d'anar a sopar i dormir.
Dormir! Com es pot fer entendre als grans que és impossible dormir per a una nena de dotze anys, després de contemplar un espectacle com el de l'arribada d'un circ.
Com fer-los comprendre que tot un món nou, meravellós, se'ns havia aparegut de sobte i que una, somiava que era trapezista; ballarina; pallassa; o domadora, tot a l'hora, i es trobava envoltada d'un públic que l'aplaudia, mentre ella saludava cofoia davant tota aquella munió de gent.
Però els grans, en créixer, havien oblidat somiar, i no podien entendre tot el que passava pel nostre cap, la il·lusió de quan només es tenen dotze anys, i el món és un univers meravellós obert a tot, i tancat a res. - FINS QUE CAL DIR-SE ADÈU (fragment)

Nostalgia tambè de poemes que malgrat tot han sobreviscut al seu autor.


 DE VITA BEATA


En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.


LA ROSA DE FOC

Una imatge icónica en mig del caos - foto:Miquel Cartisano
"Tercer dia. La 'Rosa de Foc' no claudica ". La consigna era d'Arran, les joventuts de la CUP, i s'enviava durant la nit d'aquest dimecres, quan Barcelona tornava a cremar pels quatre costats per segon dia consecutiu. La 'Rosa de Foc' va ser el sobrenom donat a Barcelona durant la Setmana Tràgica, el 1909, quan els anarquistes es van dedicar a incendiar la ciutat i especialment esglésies i convents (21 esglésies i 40 convents van ser destruïts). El dantesc espectacle d'una Barcelona flamejant i fumejant va donar peu a l'expressió 'Rosa de Foc', perquè l'urbs semblava una gran rosa de foc, en paraules del periodista Antonio Loredo.
Columnas de humo en Barcelona por los incendios durante la Semana Trágica en 1909.

Aquests dies, la capital catalana viu moments semblants, encara que amb altres objectius. Durant els passats mesos, els serveis d'informació de diversos cossos van seguir amb atenció algunes comunicacions entre activistes on es parlava de la 'Rosa de Foc'. A mitjanit de dimecres, Mariona B. alertava als seus col·legues d'una plataforma independentista: "Ha arribat la Rosa de Foc. 'S'ha acabat el lirisme!!". El lirisme és el posicionament 'tou'. I tenia raó Mariona. Barcelona començava a cremar de nou. Aquest dijous, una altra activista es dolia que les estratègies de lluita de carrer "poden conduir-nos a una altra 'Rosa de Foc'. I no estem preparats ".
Els grups d'esvalotadors de carrer, en canvi, sí que estan preparats. L'última plataforma de l'agitació, estrenada aquest dijous, es diu, precisament, Guerra Catalana. "Assagem les proteccions que s'utilitzen en les lluites de Hong Kong", adverteixen els seus promotors.
Els cinc punts principals de les guerrilles urbanes per repetir la 'Rosa de Foc' són, en primer lloc, el foment de la protecció ("La policia dispara contínuament a l'altura de la cara. Ells aniran cada vegada més forts. ¡Protegim-nos! (casc, ulleres, protecció al clatell, braços...)". avisaven a través de les plataformes de les xarxes socials, per exemple, que en molts centres comercials s'havien acabat les ulleres recomanades per portar a les manifestacions i prevenir cops de pilota de boles de goma o projectils de Foam.
El segon punt és la sol·licitud que els caps de comandament tinguin experiència. "Que aguantin i sàpiguen tirar endavant. Revolucionaris amb certa ètica a l'hora d'actuar", ironitzen. La tercera consigna es refereix a les càrregues policials. "Intentar no fer carreres innecessàries i pànics absurds que ens facin retrocedir i que poden provocar una allau". La quarta, crida l'atenció sobre els suposats infiltrats. "Estiguem atents i a punt per gravar qualsevol actuació de gent que no pertany a la nostra lluita". I, finalment, dominar les provocacions: "Deixem que la policia comenci la guerra. Ens tenen ganes, no us caldrà provocar-los perquè vinguin ".

Guanyar per esgotament - Al costat d'aquestes consignes, es reparteix també un cartell amb el prototip de manifestant de Hong Kong, que porta màscara per als ulls o ulleres de piscina, casc, sèrum fisiològic per rentar els ulls, guants ignífugs per agafar bots incandescents, cons de trànsit per tapar les magranes lacrimògenes, ampolles d'aigua per abocar en aquests cons, tapes d'olles o paelles per apagar els gasos, cel·lofana enrotllat en braços i cames per evitar irritacions provocades pels gasos i paraigües contra les pilotes de goma i el gas pebre.
Les tàctiques dutes a terme als carrers catalans han tingut elements copiats de l'excolònia britànica a l'extrem d'Àsia. S'ha vist a manifestants amagant-se darerre paraigües (per evitar ser identificats), a grups vestint de manera molt similar i amb la cara tapada, a esvalotadors amb cascs i amb ulleres ..
L'objectiu consisteix a portar a terme una mobilització de baixa intensitat però permanent, per mantenir la tensió entre la militància. Pretenen ser la 'gota malaia' de l'Estat espanyol
De fet, els Mossos coneixen per endavant els passos a seguir. Experts de la Brigada Mòbil van visitar l'aeroport la setmana passada per estudiar sobre el terreny el lloc i preparar-se pel assalt que ja sabien que s'anava a produir aquest dilluns. No obstant això, les unitats que es van enviar van ser limitades i l'afluència de manifestants va ser molt més gran del que s'esperava. I es coneixia per endavant que les últimes nits s'anava a intentar reproduir la 'Rosa de Foc'.
Pel que fa a l'ordre de combat de la guerrilla urbana, és l'extret dels manuals tradicionals. Es tracta de realitzar accions ràpides i contundents. "La policia no aguantarà tants dies aquest ritme. Ahir els acorralem, fent-nos respectar", s'ufanaba un radical aquest dijous. La consigna és clara: guanyar per esgotament. Dimecres a la nit, una plataforma distribuïa entre els seus activistes, que s'estaven deixant la pell en els aldarulls de carrer, una alenada d'ànim: "La policia, tard o d'hora, petarà física i mentalment. No estan acostumats a això. Se'ls ha de marejar i fer-los córrer amunt i avall, crear-los impotència ".
La plataforma CNI Catalunya, a la qual estaven vinculats alguns dels CDR detinguts al setembre, el escenifica meridianament clar: "Vénen? T'en vas. ¿S'en van? Tornes. O el repeteixes un quilòmetre més lluny. I així fins que s'esgotin". "Accions ràpides i curtes. Ens hem d'avisar uns als altres. L'autoprotecció és vital per persistir i desquiciarlos a ells ".

El resultat és el que s'ha vist: fogueres a cada cantonada, petits grups d'esvalotadors desbordant en nombre als policies i caos total a la ciutat. De manual. Les accions curtes i contundents són les més difícils de preveure i de frustrar. Ho explica Antonio Fernandez al Confidencial, i és una descripció encertada dels fets, només, només que és impossible esgotarla policia i l'Estat i tot aquest desgast acabarà sent inútil i onerós per a Catalunya. El que no se si algu ho havia previst és l'aparcició del grups ultres, uns grups ultres que ahir varen campar sols durant més de tres quilómetres per Barcelona i als qui la policia no dona el mateix tractament, no els va encapsular, segons mossos no tenien prous efectius i la policia nacional ahir no hi era, no se perqué han vingut doncs, perqué en volen enviar més i on collons és la coordinació de la que es vanta Marlaska.



ELOGI DEL TUMULT


"Dels tumults van sorgir a Roma
totes les bones lleis "(Maquiavel)

Quina és la principal aportació de Maquiavel al pensament polític? Segons el filòsof francès Claude Lefort, és la idea de divisió social. No hi ha harmonia enlloc, tota societat es troba dividida entre els Grans que volen dominar i el poble que rebutja ser dominat. Entre tots dos hi ha desunió, tumult i conflicte. La vitalitat i la justícia de qualsevol societat es juga sempre en la disposició que es dóna a aquesta divisió insuperable.
Serà el conflicte absorbit, sufocat o tindrà alguna via oberta per desplegar-se? De la resposta a aquesta pregunta es dedueixen segons Maquiavel-Lefort els tipus d'organització social: el principat, en el qual les institucions estan per sobre de la societat i es protegeixen de les seves agitacions; la república, en la qual la llei es deixa afectar pel conflicte i es transforma per donar-li una resposta, i l'anarquia, on el conflicte no té cap resposta i corre el risc de podrir-se o de convertir-se en guerra civil.

En la primera opció, la llei és propietat dels Grans i la seva avidesa de poder i riquesa no troba cap fre, la societat queda sotmesa. En la segona, la rapacitat dels Grans troba un límit, el conflicte del poble aconsegueix modificar les lleis establertes, el seu desig de no ser governats s'inscriu en dret (la creació del tribú de la plebs a Roma, per exemple). A la tercera, la situació s'atura, s'estanca o es podreix al no trobar cap forma d'elaboració.
Poble és el que no vol ser dominat. La república és la imposició de la cosa pública al partit dels rics. Només el tumult, el conflicte que ve de baix, dóna lloc a la generació de noves lleis i a la llibertat política; és el major factor de canvi històric.  Amador Fernández-Savater

Si voleui llegir l'article sencer 'Elogio del Tumulto'. El trobo molt interessant perquè sempre és d'agraïr que en temps de crispació, hi hagi algú que reflexioni calmadament sobre el fons dels fets quie es produeixen, en fred, sense aldarulls electorals innecessàris ni messianismes tranuïtats de cap de setmana.  EL fet que els polítics siguin incapaços de serenar-se i de fer política provoca reaccions no desitjades de la ciutadania, i tot per una manca de lideratge polític seriós.

COMPARACIONS ODIOSES


L’agost del 1976, Josep Tarradellas ens va rebre a Toni Rodríguez i a mi al Clos de Mosny de Saint Martin-le-Beau, després de demanar telefònicament a Lluís Maria de Puig una entrevista amb el president a l’exili per a El Correo Catalán . Tot requeria un protocol, malgrat la fragilitat de la institució, sense recursos econòmics i sense estructura funcionarial: havíem de volar a París, on Quico Vila Abadal, a tall d’introductor d’ambaixadors, havia de donar el nihil obstat , després d’una conversa prèvia amb els en­viats especials. Vam agafar el tren l’endemà cap a Tours i d’allà vam anar amb taxi fins a la finca, situada a pocs quilòmetres. Entre unes vinyes que havien deixat de ser de la propietat de Tarradellas –les havia comprat la xampanyera Tatinger, que li va permetre que hi pogués viure durant uns anys més– ens va rebre el president. El que més em va impressionar de Tarradellas és com sabia mantenir l’entitat de la institució malgrat les escassetats. Ens vam quedar a sopar amb ell, la seva esposa i la seva filla: patates bullides amb mongeta tendra i una rodanxa de lluç, possiblement congelat. La disposició dels comensals tenia un ordre i el senzill àpat va tenir la litúrgia pròpia d’un dinar a l’ Elisi. Recordo que el president va insistir que la seva obsessió havia estat sempre mantenir la dignitat de la institució i tenir clara la importància del càrrec que ostentava, encara que no tingués cap poder, ni gent a qui manar. Però insistia que l’autoritat moral era important. És precisament aquesta autoritat la que li va permetre tornar i restituir la institució.

Veient el president Torra abandonar el Palau de la Generalitat en moments tan difícils per a la història d’aquest país, per afegir-se a una de les columnes que confluiran aquest divendres sobre Bar­celona per col·lapsar la ciutat amb la seva protesta per la sentència de l’1-O, vaig pensar en Tarradellas. És inimaginable que hagués deixat les seves responsabilitats per incorporar-se a la protesta. Tot el respecte a l’activisme, però també tot el degut respecte a una ­institució. No és això el que s’espera de la més ­alta representació de Catalunya. Aquest país no sortirà del laberint fins que tingui un president que sàpiga fer política i que no es parapeti darrera la pancarta. Per cert, Tarradellas no portava vambes ni per recórrer les vinyes. Marius Carol.

Molt recomanable l'article 'ELOGIO DEL TUMULTO' d'Amador Fernandez Savater a el diario.es

ELS MODERATS SEMPRE PERDEM


Els moderats sempre perdem. En això tenen raó els que ens satiritzen des de les dues trinxeres. Uns voldrien que acceptéssim, com a únic possible, el model jacobí de democràcia; i els altres es burlen de nosaltres perquè, pobres ingenus (o pèrfids interessats), encara no volem reconèixer que l'única sortida és la independència. Els moderats vam perdre quan Pujol va abusar del nostre patriotisme d'herència antifranquista per aprovar lleis de consens que es van aplicar amb mentalitat nacionalista. Els moderats vam perdre amb Maragall quan ell escrivia a El País "Madrid s'en va!" I el consideraven un sonat. Els moderats vam perdre amb Montilla, quan va parlar a Madrid de desafecció, i ningú va voler escoltar-lo. Vam perdre amb la sentència de l'Estatut, que esperàvem contemporitzadora (sabíem que es produiria un desbordament a Catalunya). Hem tornat a perdre ara.
Potser hauríem de callar. Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica. És honrat defensar un patriotisme inclusiu, quan, aquí i allà, ja només importa la llei del més fort? - ANTONI PUIGVERD - PERDRE.

Malgrat tot, hi ha un altre tipus de ciutadà que no defalleix, dins la moderació, camina i camina molts quilómetres en la Marxa per la Llibertat. I que voleu que us digui, o digueu-me bleda, pero aquesta corrua de gent il·lusionada de totes les edats caminant cap a Barcelona des de diferents indrets del país, m'ha emocionat. L'esperit de Frank Capra sobrevola Catalunya.
El que no entenc és que fa el President Torra en una de les marxes a la qual s'ha incorporat a mig matí amb uns quants consellers, em sembla que no és aquest el seu lloc, i prefereixo no dir a quin lloc l'enviaria jo a ell i als seus consellers.

MARÍA DE LOS LLANOS DE LUNA TOBARRA


De la mateixa manera que a les pel·lícules d'exit hi ha precuel·les que porten sequel·les, el mateix passa amb la política. Vegis si no el retorn de María de los Llanos de Luna Tobarra a les llistes del Pp de Barcelona, Llanos de Luna té un passat fosc i poc democràtic, en l'article que ve a continuació del 2013 trobareu un exemple, un dels molts que es podrien mostrar d'aquesta Senyora tan ben posada i endreçada.



LLANOS DE LUNA: NO PARTY - 18 de maig de 2013

L’alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, va manifestar a El món a RAC1 que "no sabia" que Llanos de Luna anava a homenatjar la División Azul. “En absolut. Vaig quedar sorprès quan vaig veure que es donava aquest diploma a membres de la División Azul. No em podia sentir identificat amb això. Dos familiars meus van haver d'exiliar-se”, ha recordat. 
A aquest senyor se li podria recordar que hi ha la possibilitat davant d'un fet com aquest d'abandonar immediatament l'acte, no en un ges de descortesía sinó de dignitat i decencia.
En aquest afer, el problema no és Llanos de Luna que no és gran cosa més que no res. No organitzava la senyora Delegada del Govern una party privada a casa seva. L’acte de l’altre dia a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, amb entrega de diplomes a diversos ens i entre ells a a la Hermandad de Combatientes de la División Azul, era un acte oficial. Un acte protocolari on segur que hi constava, amb un detall minuciós com sempre en aquest casos, que es procediria al lliurament de diplomes, i que entre els receptors del reconeixement hi hauria la citada Hermandad de la División Azul. 
No és la primera vegada que pasa i em temo que tampoc l'ùltima, a José Bono li retreien avui els del Pp que ell va convidar quan era ministre a la Divisiòn Azul l'any 2004, quan la desfilada del día de les forces armades. De fet no ens hauria d'estranyar que a la Senyora Llanos de Luna, al seu cap de protocol o al comandant de la caserna de Sant Andreu de la Barca els havia d'estranyar l’entrega d’un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul? Què va ser la División Azul? Una cèdula més del règim franquista  que al 1977 vam amnistiar, com els del TOP, torturadors inclosos, Falangistes i xusqueros ascendits a alts càrrecs, o exministres franquistes entre altres.
Focalitzar aquest fet sobre Llanos de Luna és un error, el problema és més de fons, i és que al 1977 com recordava abans es va amnistiar a tota la gamma del franquisme que continúa en actiu i no tan sols dins el Pp. Es va morir el gos, però no es va acabar la ràbia, i aixó si que ens hauria de preocupar. 

SEDICIÓ SÓM TOTS


No vull parlar de la sentencia en si, sinó d'una de les consequencies, dels efectes col·laterals de la mateixa, de la perillosa jurisprudencia que ha creat el TS, i que afecta no nomès als independentistes sinó a tots nosaltres. Ho explica Ignacio Escolar: Des de 1995, no existeix a Espanya el delicte de rebel·lió sense violència. I l'any 2005 es va despenalitzar la convocatòria d'un referèndum il·legal. Com condemnar una protesta no violenta amb unes penes de presó similars a les d'un homicidi? La clau de la sentència està en la pàgina 283. Allà el Suprem crea una perillosa jurisprudència de conseqüències encara per determinar. "El dret a la protesta no pot mutar en un exòtic dret a l'impediment físic als agents d'autoritat a donar compliment a un mandat judicial", dictamina l'alt tribunal. "L'autoritat del poder judicial va quedar en suspens substituïda per la pròpia voluntat -el referèndum s'ha de celebrar- dels convocants i els que secundaven la convocatòria, voluntat imposada per la força". Prenguin nota. Perquè, amb aquesta definició, sedició també són tots i cada un dels desnonaments que ha impedit en aquests anys la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Sedició són moltes de les protestes dels activistes ecologistes, taxistes, animalistes o de les despitragades de Femen, sempre i quan aquests fets es produeixin a Catalunya, no a Muxía. Sedició és la resistència passiva. I la sedició a Espanya es castiga amb fins a 15 anys de presó. A la vista del que s'ha exposat, de que estem parlant, ¿de sedició? o de prevaricació del Tribunal Suprem, que més que una sentència històrica ha emès una sentència histèrica. Temps al temps.

TALLAR O NO TALLAR


De la mateixa manera que no es aconsellable legislar en calent, tampoc ho hauria de ser protestar en calent. A més tallar carrers, rondes o estacions de Tren és un brindis al sol, amb l'inconvenient que no es pot dir a la gent que vagi a la Plaça Catalunya i alhora tallar els accesos a la ciutat.
És més fàcil presumptament rebentar vies de tren per exemple, però no les d'aqui sino les d'alli. I aixó és el més terrible d'aquesta sentencia que aixó que acabo d'escriure ja no es llibertat d'expressió sino sedició i bla bla bla, perquè aquesta sentencia a banda de no frenar l'independentisme, ans al contrari, avui ha augmentat el nombre d'independentistes, com deia, aquesta sentencia va contra la llibertat de manifestació de qualsevol tipus, sigui Sindical, ciutadana, de taxistes, funcionaris, etc, tot aixó avui ha deixat d'existir. Demà farà 79 anys de l'assassinat de lluís Companys per una Dictadura feixista, i avui s'ha produit la sentencia d'una altra dictadura contra uns polítics desobedients.  
L'arrel del problema rau en que ara ja no es tracta d'independencia sinó de  la llibertat dels demòcrates a manifestar-se, una llibertat que avui ha mort gracies a un Tribunal de Justicia prevaricador, prevaricador del primer a l'últim. Tenien raó els que deien que la sentencia ja estaba escrita, el judici no va servir per a res, nomès perquè Seoane donés el cop de gracia als presos polítics amb l'acusació de sedició i malversació retirant la de rebel·lió. La rebel·lio que mai va existir pero que al jutge Llarena li va permetre portar el Judici al TSJ de Madrid,

ELS TRES DIES DE TIZIO


En una de les notes dels Quaderns de presó, Gramsci explica una faula tan breu com edificant. La protagonitza Tizio, el primer dels noms que apareixen en l’expressió “Tizio, ­Caio e Sempronio”, que ve a ser l’equivalent en italià de la catalana “Pau, Pere i Berenguera”. I l’acció es desenvolupa durant tres dies. El primer, Tizio crida una consigna i tothom l’aplaudeix i s’entusiasma. El segon, torna a cridar-la i els mateixos que el dia abans l’havien aplaudit fingeixen que no l’han sentit i l’esquiven. I el tercer, en què insisteix a repetir-la, el públic, que encara és el mateix, l’increpa i fins i tot l’acaba atonyinant. Evidentment, Tizio no comprèn res. I la seva estupefacció augmenta quan apareix Caio, que és qui li ha ordenat cridar la consigna, que l’esbronca perquè no l’ha cridat prou bé i l’acusa de ser un impresentable o un inepte. Aquí acaba la història, però Gramsci no s’estalvia l’explicació de les raons de ­Caio, a qui no presenta com un cínic, sinó com un estrateg polític vanitós convençut que la consigna que ha elaborat amb la seva excel·lent saviesa teòrica hauria de funcionar sempre perquè els membres de la seva camarilla mai no han deixat de fingir que els continuava entusiasmant.

L’apunt en què es pot llegir aquesta història tracta del pensament sectari, i la faula el vol exemplificar. Gramsci afirma que el pensament sectari és aquell que impedeix veure que un partit polític no és només el seu aparell organitzatiu, sinó també el bloc social que té aquest partit com a referent. I sosté que una de les manifestacions més característiques d’aquest pensament consisteix a creure que es poden continuar fent determinades coses encara que la situació política hagi canviat. Lamentablement, Gramsci no segueix el fil de les seves consideracions sobre el pensament sectari analitzant les seves relacions amb el que, per analogia, es podria denominar “pensament eclesiàstic”, que, d’altra banda, havia pres com a model en la seva teoria sobre l’hegemonia. Segons alguns vells sociòlegs, a diferència de les sectes, que efectivament posen l’obstinació en la puresa per damunt del creixement de la parròquia, les esglésies s’acostumen a caracteritzar per la seva voluntat d’adaptar-se, sense perdre la posició i mirant de multiplicar el ramat, a les situacions canviants. No costa gens imaginar un personatge anomenat Sempronio acostant-se a Tizio després de l’esbroncada de Caio per indicar-li, amb condescendència clerical, que havia arribat el moment de canviar de consigna. Gairebé el podem sentir persuadint-lo que el segon dia era un error el que no ho era el primer i que, quan la situació canvia, no es tracta de rectificar, sinó d’evolucionar, perquè l’evolució és el que permet als que es reserven el monopoli de la veritat tenir raó contra els que avui els contradiuen, com també la tenien ahir en exclusiva contra aquells que els contradeien dient el mateix que ells mateixos diuen avui. En el món de la política i del periodisme mai no falten els eclesiàstics Sempronios, experts en les arts de l’aggiornamento.


Els tres dies de Tizio
Josep Maria Ruiz Simon

HEVRIN KHALAF


Les forces turques han aturat al nord de Síria el cotxe on anava la política kurda Hevrin Khalaf, defensora dels drets de les dones i de les minories kurda i cristiana, l’han tret del cotxe i l’han assassinada d’un tret al cap. 
La noticia es escueta, terrible, pero escueta, la publica Josep Alay al racó Català, i cap mitjà la recull (més tard ho ha fet el nacional.cat), encara que si a twitter que en aixó hi té la seva part positiva.
Em temo que no som conscients de la massacre, del genocidi que es perpetrarà contra els kurds amb impunitat absoluta per part d'Erdogan i tot gracies a la retirada dels EUA amb l'alegria de Putin pel fet. Una vegada més Europa asisteix impassible amb cara de tanoca a un genocidi prop de les seves fronteres, mentre infla de diners al genocida turc perquè li retingui els més de 3 milions de refugiats migrants sirians que té al seu territori; o sigui, que alló que no havia de passar mai més després de la Guerra dels Balcans, continua passantNo em comparin més Espanya amb Turquia, Espanya no ha arribat al seu nivell, de moment.

Al Times ho expliquen  amb més detall, de fet, la majoria de la informació llevat de Racó Català, és en angles: BEIRUT, Líban - Els combatents de Pro-Ankara que van participar en una ofensiva turca a les ciutats frontereres kurdes del nord-est de Síria van "executar" almenys nou civils incloent-hi una dona política dissabte, va dir un monitor. 
"Els nou civils van ser executats en diferents moments al sud de la ciutat de Tal Abyad", va dir l'Observatori de Drets Humans de Síria. Els kurds van dir que una líder polític kurd Hevrin Khalaf i el seu conductor es trobaven entre els assassinats. Khalaf, de 35 anys, va ser "treta del seu cotxe durant un atac amb el suport turc i executat per faccions mercenàries amb suport turc", va dir el braç polític de les Forces Democràtiques de Síria (SDF) dirigit pels kurds en un comunicat. 
"Aquesta és una evidència clara que l'estat turc continua la seva política criminal envers civils no armats", va afegir. Khalaf era la secretaria general del futur partit sirià. Mutlu Civiroglu, especialista en política kurda, va descriure la seva mort com una "gran pèrdua". "Tenia un talent per a la diplomàcia, solia participar sempre a reunions amb les delegacions americanes, franceses i estrangeres".

Un article a el periódico explica la traició al kurds de Trump, un regal per Estat Islàmic.

INCIDENTS A MUXÍA


"A prisión dos de los cinco detenidos por agredir a guardias civiles al grito de 'a por ellos' en las fiestas de Muxía. El Juzgado de Guardia de la localidad coruñesa de Corcubión ha enviado a prisión a dos de las cinco personas detenidas en la madrugada del pasado sábado por arremeter con patadas y empujones contra media docena de agentes de la Guardia Civil al tiempo que les amenazaban y una persona les arengaba al grito de "Vamos todos a por ellos".
Los cinco detenidos fueron puestos a disposición judicial este lunes y el juez decretó el ingreso en prisión de dos y acordó que los otros tres tendrán que comparecer los días 1 y 15 de cada mes y en cualquier otra ocasión en que sean citados por el juzgado.
Los hechos ocurrieron durante la celebración de la verbena del Carmen de Moraime, en la localidad de Muxía, en la Costa da Morte gallega. La Guardia Civil tuvo que acudir porque uno de los luego detenidos empezó a molestar a su ex novia por celos y generó una situación de alteración del orden público.
Fuentes de la Guardia Civil han explicado que, tras la alerta por una alteración del orden en las fiestas de Muxía, se desplazaron al lugar cinco agentes de la Unidad de Seguridad Ciudadana de la Comandancia de A Coruña y, nada más llegar, comprobaron que había un individuo "visiblemente agresivo" que se encontraba alterando el orden, por lo que le identificaron.
En ese momento, todo se complicó. Este hombre comenzó a proferir insultos de todo tipo hacia los guardias al tiempo que se desnudaba e intentaba huir. Mientras uno de los agentes se disponía a ponerle los grilletes para su detención, se formó un tumulto de gente alrededor y, tras la arenga de "a por ellos", numerosas personas se abalanzaron sobre ellos.
Como consecuencia de la agresión, resultaron heridos de diversa consideración tres guardias civiles, teniendo uno de ellos que ser intervenido quirúrgicamente de urgencias. Finalmente, logró restablecerse el orden, gracias a la colaboración de la Policía Local Muxía y agentes de la Guardia Civil de Corcubión y Laxe.
Una vez disuelto el tumulto, fue detenido ese hombre y se puso en marcha una investigación para localizar al resto de implicados. Los equipos de Policía Judicial de la Guardia Civil de A Coruña y Carballo tomaron declaraciones a numerosas personas entre víctimas y testigos y lograron identificar a los familiares del detenido, que este domingo fueron detenidos.
Los detenidos son cuatro varones de la misma unidad familiar -un padre, dos hermanos y un primo- y una mujer ex pareja de uno de ellos, la misma que estaba sufriendo molestias durante las fiestas por celos. Finalmente, ingresaron en prisión el hombre que empezó todo el incidente y su primo, según han señalado fuentes oficiales.
La mujer fue detenida por pegar y amenazar a los guardias y el primo está considerado uno de los más activos durante el tumulto y agresión a los guardias civiles. Le arrebató la defensa al guardia cuando se encontraba de rodillas poniendo los grilletes a su primo y le golpeó en la cara, produciéndole heridas para las que necesitó intervención quirúrgica urgente."

Els fets que varen passar al Juliol els explica entre altres el mundo de GaliciaEls 2 detinguts, malgrat la gravetat dels fets no han estat acusats de terrorisme, ni sedició, ni aïllats en una cel·la durant 20 dies(*). Ni tampoc varen ser els fets portada de cap diari ni telenotícies a Espanya i tampoc a Catalunya. Voleu saber perquè?. Doncs perquè no eren catalans ni bascs, ni l'agressió va ser per motius polítics, per tant sembla quedar clar que els condemnats avui són: presos polítics, condemnats en un pervers judici polític. La resta: poesia.


(*) La situació del Ferran dels #Detingudes23S és desesperada, PORTA 20 DIES SENSE PODER PARLAR AMB EL SEU ADVOCAT, sense llum a la cel·la. És el darrer en arribar al menjador i només li queden les sobres. Està perturbat. És sanitari i repeteix "jo salvo vides"

Caldria recordar tambè la Operación Galaxia. i les lleus condemnes a Ynestrillas i Tejero malgrat alló si que era conspiració per la rebelió com es va demostrar un any i mig després.


"El 8 de maig de 1980 foren jutjats els dos sospitosos principals, Tejero i Ynestrillas. Ambdós van declarar que la conversa de la cafeteria Galaxia tan sols havia estat «una discussió teòrica sobre la possibilitat de fer un cop d'estat», i no un complot real. El fiscal va demanar sis anys per a Tejero i cinc per a Ynestrillas, però només foren condemnats a set mesos i un dia, i a sis mesos i un dia, respectivament. Cap dels dos no perdé el seu rang militar, i Ynestrillas fins i tot fou ascendit a comandant quan li va tocar reglamentàriament. No hi va haver manera de saber el nom del tercer militar complotat.

Aquests militars van seguir conspirant contra la democràcia i, pocs anys després, van protagonitzar el cop d'estat del 23-F."

ROSES


Qui els havia de dir a les Tretze Roses, afusellades el 1939 per haver militat a les Joventuts Socialistes Unificades, que es convertirien en inesperades protagonistes d’una campanya electoral vuitanta anys després de la seva mort? Suposo que el lector està al corrent de la polèmica oberta pel secretari general de Vox, que fa uns dies les va acusar ni més ni menys que d’haver estat violadores, torturadores i assassines. Les declaracions de Javier Ortega Smith només poden ser producte de la ignorància o la maldat o, més probablement, de les dues coses alhora. La seva visió del segle XX espanyol és aberrant: no en té prou amb reivindicar únicament les víctimes del seu propi bàndol sinó que ha de desposseir les de l’altre de la seva condició de víctimes. Aquest és el seu resum de la Guerra Civil: nosaltres vam posar les víctimes; vosaltres, els rojos , vau posar els botxins. Passa, tot i això, que la realitat no és mai maniquea. A aquelles tretze noies ni tan sols se les va acusar en el seu moment de violar, torturar ningú o matar ningú. El consell de guerra que les va con­demnar a mort ho va fer per un delicte d’“adhesió a la rebel·lió”. En altres paraules, per la seva lleialtat a la República. Sí, senyor Ortega: el 1939, els tribunals castrenses de Franco podien afusellar-te només per ser republicà.

La història la conec bé perquè, cap als anys 2005 i 2006, vaig dedicar uns quants mesos de la meva vida a escriure el guió de la pel·lícula Las 13 rosas que després rodaria Emilio Martínez-Lázaro. La idea de la pel·lícula se li va ocórrer al productor Pedro Costa després de llegir la documentada investigació del periodista Carlos Fonseca. Qui vulgui saber a què es van dedicar aquelles tretze noies durant la contesa ho trobarà al seu llibre, titulat Trece rosas rojas : unes treballaven en orfenats o hospitals, altres en tallers de confecció o com a cobradores de tramvies. El llibre de Fonseca va ser la meva principal font d’informació, però a més, en companyia de Costa i Martínez-Lázaro, em vaig entrevistar amb algunes dones que havien compartit captiveri amb les tretze joves. Una d’elles, empresonada quan només tenia setze anys, era Carmen Cuesta, que les Roses anomenaven la Peque. Una altra, companya de cel·la d’algunes d’elles, era Ángeles García-Madrid. Totes dues van ser condemnades a dotze anys de presó per “auxili a la rebel·lió militar”, una altra d’aquelles peculiars denominacions que els tribunals franquistes aplicaven a les simpa­ties pel socialisme o la República. Els seus testimonis em van ser molt útils per descriure les condicions de vida dels milers de dones republicanes amuntegades a la insalubre presó de Ventas.
Però la visita que recordo millor és la que vaig fer al fill de Blanca Brisac, la més gran de les Tretze Roses (vint-i-nou anys), l’única de totes que havia estat mare. El seu afusellament és inexplicable fins i tot des de la lògica genocida. Sense militància política coneguda i fervent catòlica, estava casada amb un músic que durant la guerra s’havia fotografiat aixecant el puny. El petit Enrique García Brisac, que aleshores tenia onze anys, va perdre els seus pares la mateixa matinada d’agost del 1939: a ell el van afusellar primer en un grup de quaranta-tres homes, a ella poc després junt amb les altres dotze noies.

Quan el vaig conèixer, vivia amb uns familiars a Villaviciosa de Odón, als ­afores de Madrid. El pis era en un edifici de recent construcció i no mostrava aquell enfarfegament habitual als ha­bitatges antics. Hi havia pocs ornaments, i entre ells destacava un baix relleu amb l’efígie de la Pasionaria i aquella frase tan citada que no és seva però se li sol atribuir: “Val més morir dempeus que viure de genolls”. A primera vista, tot encaixava: un home marcat aviat per una injustícia tremenda, una ­vida viscuda sota el signe de l’odi a un règim criminal, una simpatia inevitable per la principal força de resistència al franquisme... Doncs no. Res d’això. L’Enrique no havia estat mai comunista i tenia aquell baix relleu només perquè uns mesos abans l’hi havien regalat en un homenatge a les Tretze Roses.
La seva història és la d’un nen acollit per uns familiars de dretes, que el van educar com s’educava llavors els fills dels rojos : esmentant poc els pares però assegurant-se que el noi recordés els seus errors, no fos cas que li agafés per reincidir-hi. Per sobre de l’amor filial, per sobre de la ràbia, hi havia un sentiment que ac­tuava com el més subtil i eficaç mecanisme de repressió. Aquell sentiment era la vergonya. 
Quan vaig visitar l’ Enrique, ja octogenari, començava a alliberar-se d’aquella vergonya irracional que l’havia tenallat als onze anys: la vergonya de ser fill de rojos , fill d’afusellats. En aquests temps en què hi ha tanta gent que des de la comoditat del sofà s’arroga la condició de víctima, sembla increïble que un home com ell, que va ser víctima de veritat i per partida doble, trigués tota una vida a adonar-se’n. - Ignacio Martinez de Pisón - lavanguardia.cat

IMATGE DE DÉU

Ja m'ha passat alguna altra vegada, revisant escrits antics, no sé per qué n'hi ha que s'actualitzen a la data actual. Aquest és de 2012, però com s'ha actualitzat, el deixo, i ja posats, n'he afegit un altre de Jabés del 2013.


"La qüestió no està en si Déu existeix o no, confessava Reb Yasri davant el seu escandalitzat auditori." Si jo crec que Déu existeix, això no prova seva existència. "Si no crec que existeixi, això tampoc prova la seva inexistència." Si hem pogut imaginar a Déu és perquè som capaços de concebre i de abismarnos en la nostra invenció. "Déu roman més enllà, enfortit en el seu misteri i protegit per seu secret." I afegia: "Misteri i secret són només distància vertiginosa entre una paraula tolerada, i un vocable inacceptable."
Ometia Jabés o per boca d'ell Reb Yasri, que Déu existeix només en la imatge que d'ell n'ha creat l'home, a imatge i semblançá d'ell mateix, l'únic ésser en tota la terra qie necessita inventar-se déus per justificar la seva existència.
D'existir....Déu, seria desert.....

L'EXPERIÈNCIA DEL DESERT

L'experiència del desert va ser, per a mi, predominant. Entre el cel i la sorra, entre el Tot i el No-res, la pregunta és cremant. Crema i no es consumeix. Crema per si mateixa en el buit. L'experiència del desert és també l'escolta, l'extrema escolta. No només se sent el que en cap altra part es sentiria, el veritable silenci cruel i dolorós, perquè fins i tot semblés retreure al cor els seus batecs, sinó, igual, quan per exemple està un estirat sobre la sorra i succeeix que, de sobte, un soroll insòlit ens intriga, un soroll com el d'un pas humà o d'un animal, més proper a cada moment, o que s'allunya o sembla allunyar-se, que segueix de llarg. Després d'un bon moment, si un es troba en aquesta direcció, sorgeix de l'horitzó l'home o l'animal que la nostra oïda ens havia anunciat. El nòmada ja haurà identificat a aquesta "cosa vivent" abans de veure-la; immediatament després que l'oïda l'hagi percebut. Perquè el desert és el seu lloc natural.
Jo he tractat, com el nòmada al seu desert, de circumscriure el territori de blancor de la pàgina, de convertir-lo en el meu veritable lloc, com, per la seva banda, el jueu que des de fa mil·lennis ha fet el seu desert del seu llibre; un desert on la paraula, profana o sagrada, humana o divina, ha trobat el silenci per fer-se vocable, és a dir, paraula silenciosa de Déu i última paraula de l'home. El desert és quelcom més que una pràctica de silenci i d'escolta. És una obertura eterna. L'obertura de tota escriptura, aquesta que l'escriptor té per funció preservar. - EDMON JABÈS
-

LA CULPA NO ÉS DEL FANAL


Vagi per davant la meva estima i el meu respecte al cap primer que va tenir la mala sort de xocar contra un fanal de la Castellana, mentre intentava portar la bandera d'Espanya davant la llotja d'autoritats, en la desfilada del 12 d'octubre. Ni m'alegro de la desgràcia, ni crec que ningú li pugui retreure res. Però, sense voler i contra la seva voluntat, ens ha proporcionat una metàfora tan simple i poderosa sobre què està passant avui per aquí que seria fins impropi renunciar a emprar-la. Al capdavall, que almenys la desgràcia serveixi per aprendre alguna cosa, com solem dir sempre per consolar-nos.
Comença la setmana fantàstica d'aquesta campanya. La setmana on tothom té dipositades les esperances per llançar l'escapada definitiva que deixi enrere als seus competidors. La sentència del Procés arribarà esperada per uns com l'ocasió somiada per presentar-se davant els votants com el veritable i original paladí del constitucionalisme, prest a batre en duel amb fermesa i prestància enfront dels astuts independentistes. Altres l'esperen com la cornucòpia d'abundància que posarà fi a les penúries de divisió, cansament i desmobilització que els desconcerten des de fa mesos.

Haurien de caminar-tots amb cura. No vagin a esnafrar-se contra milers de votants farts de veure tractats com fanals, als quals s'encén i s'apaga o es canvia de lloc a conveniència d'uns i altres. Poques vegades es veu venir el cansament civil. El normal és ensopegar amb ell.
També és la setmana quan, potser, el Govern treu a Franco del Valle de los Caídos. Encara que, al pitjor, opten per estirar el culebrot fins just l'inici de la campanya electoral, en un moviment tan bast com irritant. Uns esperen que treure al dictador de la Vall polaritzi el vot progressista en el seu benefici. Altres compten amb activar el vot nostàlgic dels que estaven segurs que mai veurien aquest dia.
Tots dos haurien d'observar bé per on volen. No fos cas que el vot progressista, avorrit per l'espera, comenci a preguntar-se per què no es va fer abans si això era tot el que calia fer. O que el vot nostàlgic es torni a creure l'operació de blanqueig mediàtic rellançada aquests dies al voltant de Vox i Santiago Abascal i els comptes del Partit Popular acabin sent els comptes de la lletera. Els efectes inesperats de les estratègies són com els fanals, quan els veus ja és tard.
Però qui més hauria de repassar el desgraciat accident de la desfilada sembla, sens dubte, Pedro Sánchez. Ningú podria acabar encaixant millor en el perfil del valent i segur pilot que es queda penjat just quan estava a punt d'aterrar entre crits de joia i aplaudiments, després d'una maniobra tan espectacular com arriscada. Pot passar quan guanyes unes eleccions apel·lant al progressisme, a una altra idea d'Espanya i a lluita contra la desigualtat i ara vols guanyar altres apel·lant a l'estabilitat, la defensa de la unitat d'Espanya i la por a l'economia. En aquests cels sempre es mou millor la dreta i si això et agafa de sorpresa, la culpa és teva, no del fanal. - Antón Losada - eldiario.es

ESCRACHE A UNA DOCTORA


Pablo Casado s'ha pronunciat aquest dijous sobre l'escrache contra una doctora d'un ambulatori de Barcelona per no parlar en català en la seva consulta, exigint al Govern del PSOE que "actuï en conseqüència", assenyalant que Sánchez té la competència de fer-ho.
Així s'ha pronunciat en la seva visita al port pesquer de Santoña (Cantàbria), després que un grup independentista encapçalat pel líder de Catalunya Acció Santiago Espot realitzés dilluns un escrache contra el centre mèdic de Les Corts a Barcelona perquè una doctora no va poder atendre una dona i la seva filla en català. - moncloa.com
. 
No es tracta de justificar l'escrache, però si d'aclarir que té un motiu el que ho hagin fet, aquesta és la informació del cas:

Una metgessa es nega a atendre en català una noia amb discapacitat psíquica La jove no parlava cap altre llengua per NacióDigital, 4 d'octubre de 2019.

Una metgessa es va negar el passat setembre a atendre en català una noia amb discapacitat psíquica que no parlava cap altra llengua, segons ha explicat la seva mare, Mercè Bolufer, a RAC1. La doctora va dir que només els podia atendre en castellà o en anglès. La mare es va quedar sorpresa però va optar per quedar-se a la consulta i traduir a la seva filla. “Si hagués estat per mi jo hauria marxat, però la que estava patint era la meva filla”, assegura. La dona va fer una queixa al CAP i, a hores d’ara, encara no ha rebut cap resposta, ni del centre ni de CatSalut. 
Plataforma per la Llengua, que ha seguit el cas, denuncia que aquests casos són cada vegada més habituals a la sanitat pública. Per altra banda, el Departament de Salut argumenta que són casos aïllats i que es prioritza l’opció de tenir un metge que no sàpiga català que no pas no tenir-ne cap. Ara bé, recorden que el pacient sempre té dret a ser atès en català, i que si un metge s’hi nega, pot reclamar que l’atengui un altre que sigui al centre.

Aclarir també que metges que parlin en castellà a Catalunya n'hi ha molts, sud-americans sobretot, també cubans. La meva doctora és boliviana, i parlem sempre en castellà sense cap problema, potser per què al meu barri els catalanoparlants no passem del 30%. L'escrache s'ha produït a causa de l'actitud de la doctora, i encara que no serveixi d'excusa, si que li dóna una certa justificació; l'actitud d'aquesta doctora no va ser la correcta, o és que les infermeres espanyoles que treballen a Gran Bretanya (i n'hi ha moltes) no entenen totes l'anglès?,  com a funcionaria pública té la obligació d'entendre el català, ja que sempre parlen de complir la llei, aquesta és molt clara, un pacient sempre té dret a ser atès en català.

El senyor Casado ha parlat per boca d'ase, d'un ase miserable.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO