L'última pregunta es va formular per primera vegada, mig en broma, el 21 de maig de 2061, en moments en què la humanitat (també per primera vegada) es va banyar en llum. La pregunta va arribar com a resultat d'una aposta per cinc dòlars feta entre dos homes que bevien cervesa, i va succeir d'aquesta manera:
Alexander Adell i Bertram Lupov eren dos dels fidels assistents de Multivac. Dins de les dimensions de l'humà sabien què era el que passava darrere del rostre fred, parpellejant i intermitentment lluminós - quilòmetres i quilòmetres de rostre - del gegantesc ordinador. Com a mínim tenien una vaga noció del pla general de circuits i retransmisores que des de feia molt temps havien superat tota possibilitat de ser dominats per una sola persona.
Multivac s'autoajustaba i autocorregía. Així havia de ser, perquè res que fos humà podia ajustarllo i corregir-ho amb la rapidesa suficient o si més no amb l'eficàcia suficient. De manera que Adell i Lupov atenien el monstruós gegant només en forma lleugera i superficial, però ho feien tan bé com podria fer-ho qualsevol altre home. L'alimentaven amb informació, adaptaven les preguntes a les seves necessitats i traduïen les respostes que apareixien. Per cert, ells, i tots els altres assistents tenien ple dret a compartir la glòria de Multivac. Durant dècades, Multivac va ajudar a dissenyar naus i a traçar les trajectòries que van permetre a l'home arribar a la Lluna, a Mart i Venus, però després d'això, els pobres recursos de la Terra ja no van poder ser-los d'utilitat a les naus. Es necessitava massa energia per als viatges llargs i malgrat que la Terra explotava ................. su carbó i urani amb creixent eficàcia hi havia una quantitat limitada de tots dos.
Però lentament, Multivac va aprendre prou com per respondre a preguntes més complexes en forma més profunda, i el 14 maig 2061 el que fins aquell moment era teoria es va convertir en realitat.
L'energia del Sol va ser emmagatzemada, modificada i utilitzada directament en tot el planeta. Va cessar a tot arreu l'hàbit de cremar carbó i fisionar urani i tota la Terra es va connectar amb una petita estació - d'un quilòmetre i mig de diàmetre - que circumdava el planeta a meitat de distància de la Lluna, per funcionar amb raigs invisibles d'energia solar.
Set dies no havien arribat per entelar la glòria de l'esdeveniment, i Adell i Lupov finalment van aconseguir escapar de la celebració pública, per a refugiar-se on ningú pensaria en buscar-los: en les desertes càmeres subterrànies, on es veien parts del poderós cos enterrat de Multivac. Sense assistents, ocis, classificant dades amb clics satisfets i perezozos, Multivac també s'havia guanyat les seves vacances i els assistents la respectaven i originalment no tenien intenció de pertorbar.
S'havien emportat una ampolla, i la seva única preocupació en aquest moment era relaxar-se i gaudir de la beguda.
- És sorprenent, quan un ho pensa -va dir Adell. En el seu rostre ample es veien petjades de cansament, i va remoure lentament la beguda amb una vareta de vidre, observant el moviment dels cubs de gel en la seva interior.- Tota l'energia que podrem usar d'ara endavant, gratis. Suficient energia, si volguéssim emprar-la, com per fondre a tota la Terra i convertir-la en una enorme gota de ferro líquid impur, i no trobar a faltar l'energia emprada. Tota l'energia que podrem utilitzar per
sempre i sempre i sempre.
Lupov va decantar el cap. Tenia l'hàbit de fer-ho quan volia oposar-se al que sentia, i en aquest moment volia oposar-se; en part perquè havia hagut de portar el gel i els gots.
- No per sempre -va dir.
- Ah, anem, pràcticament per sempre. Fins que el Sol s'apagui, Bert.
- Llavors no és per sempre.
- Molt bé, llavors. Durant milers de milions d'anys. Vint mil milions, potser. Estàs satisfet?
Lupov es va passar els dits pels escassos cabells com per assegurar-se que encara li quedaven alguns i va prendre un petit glop de la seva beguda.
- Vint mil milions d'anys no és "per sempre".
- Bé, però superarà la nostra època, oi?
- També la superaran el carbó i l'urani.
- D'acord, però ara podem connectar cada nau espacial individualment amb l'Estació Solar, i fer que vagi i torni de Plutó un milió de vegades sense que haguem de preocupar-nos pel combustible. No pots fer això amb carbó i urani. Pregunta-li a Multivac, si no em creus.
- No necessito preguntar-li a Multivac. Ho sé.
- Llavors deixa de treure-li mèrits al que Multivac ha fet per nosaltres -va dir Adell, malhumorado-. Es va portar molt bé.
- Qui diu que no? El que jo sostinc és que el Sol no durarà eternament. Això és tot el que dic. Estem fora de perill per vint mil milions d'ans, però ... i després? - Lupov va apuntar amb un dit tremolós a l'altre.- I no em diguis que ens connectarem amb un altre Sol.
Durant una estona va haver silenci. Adell es portava la copa als llavis només de tant en tant, i els ulls de Lupov es van tancar lentament.
Van descansar.
Tot d'una Lupov va obrir els ulls.
- Penses que ens connectarem amb un altre Sol quan el nostre mori, veritat?
- No estic pensant res.
- Segur que estàs pensant. Ets dolent en lògica, aquest és el teu problema. Ets com aquest tipus del conte a qui el va sorprendre un ruixat, va córrer a refugiar-se en una muntanya i es va parar sota un arbre. No es preocupava perquè pensava que quan un arbre estigués totalment mullat, simplement aniria a aixoplugar sota un altre.
- Entenc -va dir Adell-. No cridis. Quan el Sol mori, les altres estrelles hauran mort també.
- Per descomptat -va murmurar Lupov-. Tot va començar amb l'explosió còsmica original, fos el que fos, i tot acabarà quan totes les estrelles s'extingeixin. Algunes s'esgoten abans que altres. Per Déu, els gegants no duraran cent milions d'anys. El Sol durarà vint mil milions d'ans i potser les nanes duraran cent mil milions per millors que siguin. Però en un trilió d'anys estarem a les fosques. L'entropia ha de incrementar al màxim, això és tot.
- Sé tot el que cal saber sobre l'entropia -va dir Adell, tocat en el seu amor propi.
- Que vas a saber!
- Sé tant com tu.
- Llavors saps que tot s'extingirà algun dia.
- Molt bé. Qui diu que no?
- Tu, grandíssim ximple. Vas dir que teníem tota l'energia que necessitàvem, per sempre. Vas dir "per sempre".
Aquesta vegada li va tocar a Adell oposar-se.
- Potser puguem reconstruir les coses algun dia.
- Mai.
- Per què no? Algun dia.
- Mai.
- Pregunta-li a Multivac.
- Pregunta-li tu a Multivac. Et desafio. M'hi jugo $5 al fet que no és possible.
Adell estava prou borratxo com per intentar-ho i prou sobri com per a traduir els símbols i operacions necessàries per formular la pregunta que, en paraules, podria haver correspost a això:
Podrà la humanitat algun dia, sense la despesa net d'energia, tornar al Sol tota la seva joventut fins i tot després que hagi mort de vell?
O potser podria reduir-se a una pregunta més simple, com aquesta:
Com pot disminuir massivament la quantitat neta d'entropia de l'univers?
Multivac emmudir. Els lents resplendors van cessar, els clics distants dels transmissors van acabar.
Llavors, mentre els espantats tècnics sentien que ja no podien contenir més l'alè, el teletip adjunt a l'ordinador va cobrar vida sobtadament. Van aparèixer cinc paraules impreses:
DADES INSUFICIENTS PER RESPOSTA ACLARIDORA.
- No hi ha resposta -va murmurar Lupov. Van sortir precipitadament. Al matí següent, tots dos, amb mal de cap i la boca pastosa, havien oblidat l'incident.
Alexander Adell i Bertram Lupov eren dos dels fidels assistents de Multivac. Dins de les dimensions de l'humà sabien què era el que passava darrere del rostre fred, parpellejant i intermitentment lluminós - quilòmetres i quilòmetres de rostre - del gegantesc ordinador. Com a mínim tenien una vaga noció del pla general de circuits i retransmisores que des de feia molt temps havien superat tota possibilitat de ser dominats per una sola persona.
Multivac s'autoajustaba i autocorregía. Així havia de ser, perquè res que fos humà podia ajustarllo i corregir-ho amb la rapidesa suficient o si més no amb l'eficàcia suficient. De manera que Adell i Lupov atenien el monstruós gegant només en forma lleugera i superficial, però ho feien tan bé com podria fer-ho qualsevol altre home. L'alimentaven amb informació, adaptaven les preguntes a les seves necessitats i traduïen les respostes que apareixien. Per cert, ells, i tots els altres assistents tenien ple dret a compartir la glòria de Multivac. Durant dècades, Multivac va ajudar a dissenyar naus i a traçar les trajectòries que van permetre a l'home arribar a la Lluna, a Mart i Venus, però després d'això, els pobres recursos de la Terra ja no van poder ser-los d'utilitat a les naus. Es necessitava massa energia per als viatges llargs i malgrat que la Terra explotava ................. su carbó i urani amb creixent eficàcia hi havia una quantitat limitada de tots dos.
Però lentament, Multivac va aprendre prou com per respondre a preguntes més complexes en forma més profunda, i el 14 maig 2061 el que fins aquell moment era teoria es va convertir en realitat.
L'energia del Sol va ser emmagatzemada, modificada i utilitzada directament en tot el planeta. Va cessar a tot arreu l'hàbit de cremar carbó i fisionar urani i tota la Terra es va connectar amb una petita estació - d'un quilòmetre i mig de diàmetre - que circumdava el planeta a meitat de distància de la Lluna, per funcionar amb raigs invisibles d'energia solar.
Set dies no havien arribat per entelar la glòria de l'esdeveniment, i Adell i Lupov finalment van aconseguir escapar de la celebració pública, per a refugiar-se on ningú pensaria en buscar-los: en les desertes càmeres subterrànies, on es veien parts del poderós cos enterrat de Multivac. Sense assistents, ocis, classificant dades amb clics satisfets i perezozos, Multivac també s'havia guanyat les seves vacances i els assistents la respectaven i originalment no tenien intenció de pertorbar.
S'havien emportat una ampolla, i la seva única preocupació en aquest moment era relaxar-se i gaudir de la beguda.
- És sorprenent, quan un ho pensa -va dir Adell. En el seu rostre ample es veien petjades de cansament, i va remoure lentament la beguda amb una vareta de vidre, observant el moviment dels cubs de gel en la seva interior.- Tota l'energia que podrem usar d'ara endavant, gratis. Suficient energia, si volguéssim emprar-la, com per fondre a tota la Terra i convertir-la en una enorme gota de ferro líquid impur, i no trobar a faltar l'energia emprada. Tota l'energia que podrem utilitzar per
sempre i sempre i sempre.
Lupov va decantar el cap. Tenia l'hàbit de fer-ho quan volia oposar-se al que sentia, i en aquest moment volia oposar-se; en part perquè havia hagut de portar el gel i els gots.
- No per sempre -va dir.
- Ah, anem, pràcticament per sempre. Fins que el Sol s'apagui, Bert.
- Llavors no és per sempre.
- Molt bé, llavors. Durant milers de milions d'anys. Vint mil milions, potser. Estàs satisfet?
Lupov es va passar els dits pels escassos cabells com per assegurar-se que encara li quedaven alguns i va prendre un petit glop de la seva beguda.
- Vint mil milions d'anys no és "per sempre".
- Bé, però superarà la nostra època, oi?
- També la superaran el carbó i l'urani.
- D'acord, però ara podem connectar cada nau espacial individualment amb l'Estació Solar, i fer que vagi i torni de Plutó un milió de vegades sense que haguem de preocupar-nos pel combustible. No pots fer això amb carbó i urani. Pregunta-li a Multivac, si no em creus.
- No necessito preguntar-li a Multivac. Ho sé.
- Llavors deixa de treure-li mèrits al que Multivac ha fet per nosaltres -va dir Adell, malhumorado-. Es va portar molt bé.
- Qui diu que no? El que jo sostinc és que el Sol no durarà eternament. Això és tot el que dic. Estem fora de perill per vint mil milions d'ans, però ... i després? - Lupov va apuntar amb un dit tremolós a l'altre.- I no em diguis que ens connectarem amb un altre Sol.
Durant una estona va haver silenci. Adell es portava la copa als llavis només de tant en tant, i els ulls de Lupov es van tancar lentament.
Van descansar.
Tot d'una Lupov va obrir els ulls.
- Penses que ens connectarem amb un altre Sol quan el nostre mori, veritat?
- No estic pensant res.
- Segur que estàs pensant. Ets dolent en lògica, aquest és el teu problema. Ets com aquest tipus del conte a qui el va sorprendre un ruixat, va córrer a refugiar-se en una muntanya i es va parar sota un arbre. No es preocupava perquè pensava que quan un arbre estigués totalment mullat, simplement aniria a aixoplugar sota un altre.
- Entenc -va dir Adell-. No cridis. Quan el Sol mori, les altres estrelles hauran mort també.
- Per descomptat -va murmurar Lupov-. Tot va començar amb l'explosió còsmica original, fos el que fos, i tot acabarà quan totes les estrelles s'extingeixin. Algunes s'esgoten abans que altres. Per Déu, els gegants no duraran cent milions d'anys. El Sol durarà vint mil milions d'ans i potser les nanes duraran cent mil milions per millors que siguin. Però en un trilió d'anys estarem a les fosques. L'entropia ha de incrementar al màxim, això és tot.
- Sé tot el que cal saber sobre l'entropia -va dir Adell, tocat en el seu amor propi.
- Que vas a saber!
- Sé tant com tu.
- Llavors saps que tot s'extingirà algun dia.
- Molt bé. Qui diu que no?
- Tu, grandíssim ximple. Vas dir que teníem tota l'energia que necessitàvem, per sempre. Vas dir "per sempre".
Aquesta vegada li va tocar a Adell oposar-se.
- Potser puguem reconstruir les coses algun dia.
- Mai.
- Per què no? Algun dia.
- Mai.
- Pregunta-li a Multivac.
- Pregunta-li tu a Multivac. Et desafio. M'hi jugo $5 al fet que no és possible.
Adell estava prou borratxo com per intentar-ho i prou sobri com per a traduir els símbols i operacions necessàries per formular la pregunta que, en paraules, podria haver correspost a això:
Podrà la humanitat algun dia, sense la despesa net d'energia, tornar al Sol tota la seva joventut fins i tot després que hagi mort de vell?
O potser podria reduir-se a una pregunta més simple, com aquesta:
Com pot disminuir massivament la quantitat neta d'entropia de l'univers?
Multivac emmudir. Els lents resplendors van cessar, els clics distants dels transmissors van acabar.
Llavors, mentre els espantats tècnics sentien que ja no podien contenir més l'alè, el teletip adjunt a l'ordinador va cobrar vida sobtadament. Van aparèixer cinc paraules impreses:
DADES INSUFICIENTS PER RESPOSTA ACLARIDORA.
- No hi ha resposta -va murmurar Lupov. Van sortir precipitadament. Al matí següent, tots dos, amb mal de cap i la boca pastosa, havien oblidat l'incident.
un relato de Isaac Asimov.
.png "English"){kind=small}
0 Comentaris