Quan hom tenia nou o deu anys, volava molt poca gent, només els adinerats o els altres en casos molt concrets i imprescindibles. No era Catalunya un país per volar i ens haviem de limitar un cop a l'any, a començaments de desembre per la Verge de Loreto patrona de la aviació, a anar a l'aeroport de Sabadell on es podia pujar gratis a una avioneta o a un Fokker. El meu pare m'hi portava cada any i almenys aconseguiem donar una volta per damunt de Sabadell i veure la ciutat en miniatura. També es solia anar a l'Aeroport del Prat, o Muntadas com es deia abans, a veure aixecar-se i aterrar els avions, com una imatge prohibida de viatjar en llibertat cap a altres contrades llunyanes. 

Amb el temps, els vols comercials primer i els turístics (charters) després, s'han anat abaratint fins el punt que com deia l'any passat pots anar a qualsevol lloc del món, només amb la VISA, banyador, samarreta i unes xancletes. Ara en diuen "low cost" que ja és la última expressió de socialització de volar per a tothom, de fet gairebé es com agafar un autobús.

Cada dia s'enlairen i aterren milers d'avions arreu del món i de tant en tant, només de tant se n'estavella algun. En dir algun, vull dir de les companyies avalades per la IATA, les Russes i d'algun altre país que s'arrisquen a enlairar-se amb Tupolev i altri són ja una altra història. 

Es cert que de tant en tant hi ha un greu accident, però és puntual, i el si hi ha és incidents. Aquests incidents, estic segur que es duen produir sovint i són el que són, incidents menors, però que en activar-se aquesta paranoica psicosi anomenada "alarma social" surten a les noticies quan segurament no ho haurien fet de no haver-hi algún accident seriós abans, com va passar a Madrid.

Vàrem anar amb avió Paris l'endemà que s'estavellés el Concorde, de fet fins i tot vàrem veure les restes de l'accident del dia abans, i he ensopegat un llampec venint em un vol Paris Barcelona (*). Aquí, mentre l'avió baixava en barrena (o aixó em va semblar) el silenci era terrible, ningú deia res, fins que es va estabilitzar i ens varen explicar el que havia succeit, que ens havia caigut un llampec , però que tot ja estava controlat. 

No tinc por a volar, i si al volant, i en canvi amb el cotxe hi vaig cada dia i aparentment és més segur, més no és així, dins del cotxe i amb gairebé dos milions de quilòmetres a l'esquena si que m'he jugat sovint la vida, i l'atzar, la sort o com li vulgueu dir, ha decidit que sigui un supervivent. Per pura estadistica quanta gent mor a la carretera al cap de l'any i quanta d'accident d'aviació?. 
Molt mes risc corro jo que em moc per la ciutat en bicicleta, i no en cap de setmana, sinó entre setmana, al centre de Sabadell on no hi ha un putu carril bici, o els qui vn en moto que són carn de canó. Volar és segur, tan segur com la irracionalitat de la gent en obssesionar-se en demanar, o exigir una seguretat que no existeix ni es pot garantir.

No entenc la por a volar dels qui havien d'agafar un vol avui o demà, si són els dies mes segurs per volar, els posteriors a un accident, l'avió ja ha caigut i estadísticament no en caurà cap més fins d'ací a molt de temps. De l'accident d'Spanair en fa ja 7 anys, i penseu que cada dia volen més de 10.000 avions. No tingueu doncs cap por a volar, val més que vigileu en travessar els pasos zebra per a vianants, aqui si que hi ha perill.



(*) La meva primera experiència com a passatger de Iberia, fou un vol Barcelona Palma una nit d'un més de desembre del 1968. El vol va sortir amb dues hores de retard perquè l'avió (un Fokker) tenia problemes en un motor i es veu el varen reparar sobre la marxa. Finalment ja de nit varem arrencar el vol (gairebé una hora de Barcelona a Palma) enmig d'una tempesta de llampecs i trons de cagati lorito. A l'avió que era meitat càrrega i l'altra meitat passatgers i que estava en un estat de deixadesa lamentable, hi anàvem dues monges i un servidor, i no se pas qui va resar amb més fe si elles o jo durant l'hora eterna que va durar el vol amb l'avio que saltava més que les mamelles de la Sabrina amb el "boys, boys, boys". Per fí, en aterrar a s'aeroport de Son Sant Joan a Palma a quarts de dotze de la nit i posar alleujat els dos peus al terra illenc no em vaig ajupir a fer un petó al terra com el Papa perquè estava mullat, però gairebé.