· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

BOSCOVICH



Un tema de ciència-ficció: si els relativistes estan en el cert, si vivim en un Univers de quatre dimensions, i si fóssim capaços d'adonar-nos d'això, el que anomenem sentit comú saltaria fet trossos. Els autors d'obres d'anticipació s’esforcen en pensar en termes d’espai temps. Iguals esforços fan els fisics matemàtics, en un pla d'investigació més pur i amb un llenguatge teòric. 
Però l'home, és capaç de pensar en quatre dimensions? Per a això necessitaria estructures mentals diferents. Estaran reservades aquestes estructures a l'home de després de l'home, en ser de la pròxima mutació? I aquest home de després de l'home, està ja entre nosaltres? Els novel·listes de l'imaginari així l'han afirmat. Però ni Van Vogt, al seu bonic llibre fantàstic sobre els Slans, ni Sturgeon en la seva descripció dels més que húmans s’han agosarat a imaginar un personatge tan fabulós com Roger Boscovich. Ésser mutant? Viatger del Temps? Extraterrestre disfressat amb l'aparença del serbi misteriós?
.
Boscovich va néixer el 1711, a Dubrovnik: almenys això va ser el que va declarar, quan tenia catorze anys, en matricular-se com a alumne lliure en el col·legi dels jesuïtes de Roma. Allà va estudiar matemàtiques, astronomia i teologia. El 1728, en acabar el seu noviciat, ingressa en l'Ordre dels jesuïtes. El 1736, va publicar una comunicació sobre les taques solars. El 1740, ensenya matemàtiques en el Collegium Romanum, i després és nomenat conseller científic del Papat. Crea un observatori, inicia la dessecació dels pantans pontins, repara la cúpula de San Pere, mesura el meridià entre Roma i Rímini, sobre dos graus de latitud. Després explora diverses regions d'Europa i d'Àsia i realitza excavacions als mateixos llocs en els quals, més tard, Schliemann descobrirà Troia. El 26 de juny de 1760 és nomenat membre de la Reial Societat d'Anglaterra, i en tal ocasió publica un llarg poema en llatí sobre les aparences visibles del Sol i de la Lluna, del qual diuen els seus contemporanis: «És Newton amb el verb de Virgili.»

El reben els més grans erudits de l'època i sosté una important correspondència amb el doctor Johnson i amb Voltaire en particular. El 1763 li ofereixen la nacionalitat francesa. Assumeix la direcció del departament d'instruments d'òptica de la Marina Real, a París, on viurà fins a 1783. Lalande li considera el més gran savi del seu temps. D'Alembert i Laplace s'espanten de les seves idees avançades. El 1785 es retira Bassano i es consagra a la impressió de les seves obres completes. Mor a Milà el 1787.


Molt recentment, a impulsos del Govern iugoslau, s'ha tornat a examinar l'obra de Boscovich, i principalment la seva Teoria de la filosofia natural,1 editada a Viena, el 1758. La sorpresa ha estat majúscula. Alian Lindsay Mackay, en comentar aquesta obra en un article del New Scientist, del 6 de març de 1958, estima que es tracta d'un esperit del segle XX que es va veure obligat a viure i a treballar en el XVIII.


1. Theoria philosophiae naturalis redacta ad unicam legem virium in natura existentium.


Pel que sembla, Boscovich s'havia anticipat no solament a la ciència del seu temps, sinó també a la nostra pròpia ciència. Proposava una teoria unitària de l'Univers, una equació general i única que regeix la mecànica, la física, la química, la biologia i fins i tot la psicologia. Segons la seva teoria, la matèria, l'espai i el temps no són divisibles fins a l'infinit, sinó que estan composts de punts: de grans. Això recorda els recents treballs de Jean Charon i d'Heisenberg, als que Boscovich sembla superar. Aconsegueix donar compte tant de la llum com del magnetisme, de l'electricitat i de tots els fenòmens de la química, coneguts en el seu temps, descoberts després o per descobrir. En ell trobem els quanta, la mecànica ondulatòria, l'àtom constituït per nucleons. 


L'historiador de la ciència L. L. Whyte assegura que Boscovich porta almenys dos-cents anys d'avenç a la seva època, i que no se'l podrà comprendre realment fins que a la fi s'aconsegueixi realitzar la unió de la relativitat i la física dels quanta. Es calculaba que el 1987, en celebrar-se el segon centenari de la seva mort, la seva obra serà probablement apreciada en seu just valor.

Encara no s'ha pretès donar cap explicació d'aquest cas prodigiós. Actualment circulen dues edicions completes de les seves obres, una en serbi i una altra en anglès. En la correspondència ja publicada (col·lecció Bestermann) entre Boscovich i Voltaire, trobem, entre altres idees modernes:


- La creació d'un any geofísic internacional.
- La transmissió del paludisme pels mosquits.
- Les aplicacions possibles del cautxú (idea posada en pràctica per La Condamine, jesuïta amic de Boscovich).
- L'existència de planetes al voltant d'estrelles diferents al nostre Sol.
- La impossibilitat de localitzar el psiquisme en una regió determinada del cos.
- La conservació del «gra de quantitat» de moviment al món: és la constant de Planck, anunciada el 1958.


Boscovich atribueix una importància considerable a l'alquímia i dóna traduccions clares i científiques del llenguatge alquimista. Per a ell, per exemple, els quatre elements, Terra, Aigua, Foc i Aire només es distingien per la disposició particular de les partícules sense massa ni pes que els constitueixen, la qual cosa coincideix amb la investigació d'avantguarda sobre l'equació universal.


Una altra cosa no menys al·lucinant de Boscovich és el seu estudi sobre els accidents de la Naturalesa. En ell trobem ja la mecànica estadística del savi americà Willard Gibbs, proposada a finals del segle XIX i no admesa fins al XX. També descobrim una explicació moderna de la radioactivitat (perfectament desconeguda el segle XVII) per una sèrie d’excepcions a les lleis naturals: el que nosaltres diem «penetracions estadístiques a les barreres de potencial».


Per què aquesta obra extraordinària no va influir en el pensament modern? Perquè els filòsofs i savis alemanys que van dominar en el camp de la investigació fins a la guerra de 1914-1918, eren partidaris de les estructures contínues, mentre que els conceptes de Boscovich es fundaven essencialment en la idea de discontinuïtat. Perquè els estudis en biblioteques i els treballs històrics sobre Boscovich, el gran viatger d'obra dispersa, i els orígens de la qual se situen en un país contínuament agitat, no van poder emprendre's sistemàticament fins i tot molt tard. Quan s'hagi pogut reunir la totalitat dels seus escrits, quan els testimonis dels seus contemporanis hagin estat trobats i classificat, quina figura estranya, inquietant i emocionant apareixerà davant de nosaltres!

TENDENCIES


Les tendencies tardor hivern 2014-2015, són variades, com a novetat tindriem l'street food que no deixa de ser la modernització d'un sistema mes que vell d'oferir menjar pel carrer que l'anar a peu; les botiguetes de proximitat, (les de barri de comestibles de tota la vida) que han tornat, petites amb una mica de tot, cal maitanquis i regentades per senyors de BanglaDesh que no paquis. Els barbers marroquins (compte que en saben un munt de tallar cabells, almenys el meu) i diria que poca cosa més. Quan als jubilats, en general es manténen les tendencies arrelades d'anys anteriors, es a dir: sandalies amb mitjons (a poder ser blancs) pantalons sota l'aixella 'a lo Pachuli', el mòbil amb una cartereta al cinturó, més gorra de visera que boina o plana i el palillo a la comissura dels llavis.(*)

Parlant de jubilats i com a part del gremi des fa gairebè cinc anys, estic molt molest amb el digital de Periodismo.com; si llegiu aquesta noticia d'un senyor francés que ha creat unes pastilles que fan que les flatulencies facin olor de roses o de xocolata, veureu que parlen de 'un anciano de 65 años'. Vatua l'olla, i jo que sóc doncs, un carcamal?. No podrien dir un señor mayor de 65 años, o simplement un emprenedor de 65 anys, que ara tothom és emprenedor i aquest senyor a la seva manera ho és. Doncs no, 'un anciano de 65 años'. No es respecta gens a la gent gran, ara si que ho veig.

(*) AMB EL PALILLO CAL SEGUIR LES RECOMANACIONS DE L'OMS

UNA HISTÒRIA REAL....


Hi ha un vell acudit d'Eugenio, de quan encara teniem una certa lucidesa i amplitud de mires, i perquè no dir-ho, un irreverent sentit de l'humor, i que a dia d'avui no es pot explicar, parlava d'una iaia que va a la policia a denunciar una violació, i quan l'agent li pregunta quan de temps fa, la iaia diu: ui, fa seixanta anys però és que em fa il·lusio recordar-ho. I clar, l'acudit no parla de violència de gènere, ni de masclisme, parla de l'absencia de sexe de la iaia, i la resta ón endergues, i de fet, no deixa de ser un acudit més o menys afortunat dels molts qued explicava Eugenio.

De fet, molts dels acudits que s'explicàven fa vint o treinta anys enrere, a dia d'avui és inviable fer-ho, com a mínim a qui els expliqui li cau una querella, que ara s'ha posat de moda en aquest país de xafranga i pandereta. Per cert, que aixequi el braç o la mà el mascle que no hagi exclamat davant una senyora al volant d'un automòbil: Dona hauria de ser!

Aquesta previa ve a compte per enllaçar-vos una història que no és masclista, ans al contrari, i que a mi, com a la iaia de l'acudit de l'Eugenio, em fa il·lusió recordar, una història que possiblement sigui més real que la versió oficial que fa dos mil anys ens estàn venent. Llegiu-la si us plau.

STORY BOARD


Ho he insinuat en més d'un escrit, però cada vegada tinc mes la sensació que els trets van per ací. Aquesta picabaralla entre el Govern de Madrid i la Generalitat només és una escenificació, teiatru, tot ho han pactat abans de manera que Esquerra quedés en fora de joc com ha succeït despres del 9N. Se m'acut que és la possibilitat més raonable, no pot ser que Rajoy i el seu Govern siguin tan capsigranys, per tant, si tot va per aquí, previa millora de la fiscalitat és possible que anem a eleccions avançades que no seràn unitaries, i possiblement fins i tot s'arribi a fer una consulta seriosa a finals de l'any vinent, consulta que es farà en el ben entès que Mas i Rajoy saben que no guanyarà el 'si, si', i, a partir d'aquí, el peix al cove està servit i Esquerra desactivada. 
En el fons, Mas vol canviar de bandera pero no de Patria, de sistema de Govern, la independència és una imatge retòrica per a ell, no un fi. S'haurà de veure, però jo diria que aquest és l'story board d'aquesta obra de teatre o més aviat d'un sainet. Així de senzill, així d'obscé. Nomès és política, de baixa volada, tot previsible i avorrit, més avorrit que un concert de Manel, que ja és dir.

'PRIMAS DE RIESGO' I EL PORNO


La companyia teatral espanyola 'Primas de Riesgo' ha decidit reinventar-se i convertir-se en distribuïdora de revistes pornogràfiques, en què inclouran una invitació per als seus espectacles. A Espanya la pornografia es grava amb un IVA del 4%, mentre que les entrades de teatre paguen un 21%. Aquesta abismal diferència impositiva va portar a la directora de Primes de Riesgo, Karina Garantivá, a convertir legalment la companyia en una distribuïdora de pornografia per cridar l'atenció de la societat i el Govern sobre aquesta situació paradoxal. Segons el diari 'El Mundo', les 300 persones que comprin aquestes revistes a la pàgina web de la companyia hauran de subscriure un manifest de suport a la iniciativa.

Que la pornografia pagui un 4% d'IVA i el Teatre un 21% té amb aquest Govern la seva lògica, dubto que el Sr. Ministre de Cultura vagi mai al teatre.... i fins aquí puc llegir. El que caldria preguntarse és si el Senyor José Ignacio Wert sap que a Espanya hi ha i és fa Teatre, per la pornografía no cal, per això nomès paga el 4% i ell hi entèn d'això com a Ministre d'Incultura.

Li preguntàven a un alt dirigent del Govern xinès com era que invertia tan en presons i tan luxoses les feia i en canvi no obrava així amb les escoles que feien més falta. La resposta de l'alt dirigent, de fet és obvia: A l'escola no hi tornarem i a la presó mai se sap, però és més que probable.

AQUÍ LONDRES: PARLA UN IDIOTA


L'ambaixador espanyol a Londres, l'exministre Federico Trillo, també es veu amb l'obligació de respondre un article del The Economist. Dirigint-se a l'editor, que reclamava al govern espanyol que autoritzés un referèndum d'autodeterminació a Catalunya a l'estil del celebrat a Escòcia, li explica: "No hi ha cap mecanisme possible per celebrar-lo sense contravenir la Constitució espanyola. El Tribunal Constitucional ha dictaminat que el referèndum no pot tenir lloc, i per tant el govern espanyol es limita a complir la llei."

Trillo qualifica la Constitució espanyola de "fonament" ("bedrock", en anglès) d'Espanya, i recorda que va ser votada "pel 90% dels catalans". A partir d'aquí, emfasitza que el text "consagra la unitat de la nació espanyola i no reconeix el dret a l'autodeterminació", "cosa comuna en les constitucions de les democràcies occidentals", puntualitza. El govern espanyol no pot concedir aquest dret [a l'autodeterminació], ni fins i tot negociar-lo, sense reformar la Constitució", exposa, afegint-hi tot seguit: "El parlament català pot fer una proposta per canviar la Llei Suprema."I s'acaba preguntant: "El govern català ho sap prou bé. Per tant, per què no actua dins d'aquest marc legal i constitucional?"

Francament, la xerrameca d'aquesta xusma nacionalista espanyolista rancia cansa,  són encara més pesats que els nacionalistes d'aquí, i al final com a l'acudit del gat de l'Eugenio els acabarem dient que es fotin la Constitució al cul. Federico Trillo, que per cert es responsable directe de la mort de 61 militars i un Guàrdia Civil en l'incident del IAK 42, i que en un altre país, posem per cas un país seriós hauria estat jutjat i condemnat per homicidi, per la mort de 61 soldats per la seva negligencia, però... ai las! Spain is different i el Sr. Trillo en comptes de ser condemnat o com a minim inhabilitat per la seva  nefasta gestió, va ser premiat amb una ambaixada a Londres, com Fraga al seu dia, un altre gran demòcrata. A lo millor ho han fet perquè Trillo és un gran lector i amant de Shakespeare, potser per aixó sovint explica la historia com l'idiota plé d'ira i furia de Macbeth.

CONDEMNATS A L'OSTRACISME



El Partit popular és un innocu buit, el govern de Mariano Rajoy és un forat negre polític dins d'aquest buit que l'engoleix tot: Monago, Aguirre, Botella, Cospedal, Santamaria, Rato, Mato. Potser el petit Nicolas seria qui millor retrataría aquest corromput poder cortesà parasitari, sense més projecte que la depredació, molt recurrent per cert en els governs Espanyols.
Nicolau, no és nou, suposo que Berlanga el tenia al cap, de fet, Nicolás s'ha limitat a moure's entre els cercles de poder, amb total impunitat, aprofitant-se del descontrol i la degradació del sistema. Entenc que a la cort de Madrid, obsoleta i rància, plena de inútils, és relativament fàcil perquè algú amb les ínfules de Nicolás s'endinsi amb mentides i mitges veritats, en les institucions que va utilitzar en les seves correries, i campes per aquest corral del poder al seu aire com un gall orgullós davant les gallines. En un altre sentit i lloc, un tal pare Apeles va fer el mateix. I és que Nicolás que no és res, està donant molt que parlar i sembla que fins i tot preocupa força pel que suposadament pugui saber.
A primera vista, no crec sàpiga gran cosa, només és un malalt de megalomania, que necessita cridar constantment l'atenció, ser el centre d'aquesta atenció i que morirà com una joguina trencada a la que deixi de rebre-la, en realitat no està molt lluny del pare Apeles o Belén Esteban, i a un i als altres no hi ha qui els salvi, estan condemnats a l'ostracisme.
.

JORDI PUJOL I LA MANTA


No hi ha res de nou llevat del que hem oblidat, deia Madame Bovary, però ignorava la manyaga de l'Emma de Flaubert, que a banda de les hemerotèques i les videotèques, hi hauria les blocotèques, i mireu que deia a l'Àgora l'expresident Jordi Pujol i Soley, l'octubre del 2009 i ho comentava un servidor de vostès. 
Viure per veure, i per deixar de creure.... per la boca mor el peix, i tambè el patriota.

L'ESGLÈSIA MÉS HIPÒCRITA...


... DEL MÓN - Possiblement el Papa Francesc sigui un demagog populista, digne succesor de Peron o Evita. Tant de bó sia així, sinó no fos tan demagog ni tan populista no hauria llegit la carta que va rebre d'un noi de Granada, ni l'hauria trucat i destapat així una vergonya eterna d'aquesta secta. L'esglèsia mes hipòcrita del món, com la titlla Anton Losada a el Diario.es. l Govern Espanyol es fa l'orni i passa de puntetes pel tema, no sigui que els seus se'ls enfadin....

I és que començaré a creure en el Govern Espanyol:

... Quan Fabra entri d'una puta vegada a la presó.

... Quan Rato i tots els Ratos que es fan i es desfan paguin pel que han robat impunement.

... Quan tanquin totes i cadascuna de les sucursals bancaries que es dediquen a robar i extorsionar als ciutadans.

... Quan ni un sol individuu del Pp, PSoE, Ciu i la resta ostenti el més minim càrrec polític de res.

... Quan Jose Maria Aznar López pagui pels crims de guerra dels que n'és responsable.

... Quan els fills de Franco que encara Governen siguin cessats immediatament.

... Quan  no hàgim de pagar a Florentino durant 30 anys perquè li ha sortit dels dallonsis de pagar-li al Govern per les prospeccions de Castor, per cert, amb una cel·leritat que ja voldriem per altres assumptes.

... I encara podria afegir més reivindicacions, però amb aquestes ja m'aconfor-mo, atès com res d'això succeirà, que quedi clar que no crec en aquest Govern, i menys encara en la seva LEGIMITAT DEMOCRÀTICA.

Per a mi ja s'ho faràn, i ja es veurà com a banda del tontet de torn que pagarà els plas trencats, això del pressumpte cas de pederastia de Granada acabarà en un no res, i la Esglèsia Catòlica, apostolica i romana (o marrana) o sia, la secta, la gran secta una grande y libre seguirà com si res, donant pel cul al personal, i a més més sense pagar l'IBI. 

Quanta raó tenia Nietzsche: són la gran vergonya eterna de la humanitat.























BICICLETAT


No necessàriament si es fan les coses bé s'obtè una recompensa. Pot succeïr exactament a l'inrevés. I això es el que m'ha passat avui anant amb la bicicleta, en que per dues vegades malgrat respectar els semàfors han estat a punt d'atropellar-me.
El primer cop ha set a la Ronda Zamenhoff, en aturar-me davant del semàfor en vermell com es preceptiu, el camió que venia darrere meu com ha pensat que jo no m'aturaria ha apurat la frenada i ha arribar a tocar-me la roda del darrere, sense que arribés jo a caure. Oh! ha estat el seu comentari: no comptava en que t'aturessis, com tots se'l  passen en vermell. Tots no! però si gairebè, ja vaig parlar al seu dia de l'incivisme dels ciclistes.
El segón cas ha estat quan era als pas de vianants a l'Eix Macià a l'alçada de la Plaça de Catalunya. al posar-se en verd, un servidor i dos avis hem començat a travessar el carrer quan ens ha passat fregant un cotxe d'auto escola, ara, el més emotiu ha estat la peineta que ens ha dedicat l'nstructor que seia al costat de la noia que conduïa. LLàstima que no m'fe fixat amb el nom o malnom de l'auto escola, que deu ensenyar bé als seus alumnes si ens atenem al cas qie hem patit els avis i jo, que com ells sóc avi, però menys i bicicletat.

EL DESTÍ D'EUROPA


No se perqué. Segurament per haver arribat  a un bon grau de saturació: de saturació de... de tot això, no cal especificar-ho. Però és el cas que m'entren unes ganes violentes d'escriure un poema que comence així:

    Oh, Senyor, envieu-nos ja els barbars!
No ens els feu meréixer més.

Reflexionava Fuster sobre aquest tema. No ho sé, però diria que els barbars a que ell es referia eren dels nostres, no l'Islam. Ho dic perquè més endavant ho rebla: El mal d'Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar, i aquest és realment el problema d'aquest balneari decadent en que s'ha transformat Europa.

VELLES FOTOGRAFÍES


Ahir a la tarda va venir en Lluís, el meu germà mitjà, amb unes fotos del pare que habia trobat endreçant a casa seva. Eren antigues, molt antigues. Ja he explicat alguna vegada que no m'agrada mirar velles fotografies, no sóc jo qui hi surt, i molts que hi surten ja no hi són, però algunes d'elles em varen cridar l'atenció i us las ensenyo, perque són si més no curioses.



catifes de flors per Corpus al carrer Vilarrubies

Futures filles de Maria també per Corpus al Carrer  Vilarrubies

Podria ser una estampeta d'aquelles que abundaven per l'època, però de fet és un recordatori de la meva primera comunió, i el que m'ha cridat l'atenció, és que el text és en català, cal tenir en compte que estic parlant de l'any 1953, pel que no deixa de ser curiòs.



I per acabar-ho de rematar i mai millor dit, aquesta bonica imatge d'un servidor emulant Antoni Ramallets al safareig de casa.



Ho veieu per què no m'agrada mirar velles fotografies.....

L'AMARG BIERCE


Ambrose Gwinett Bierce va ser un escriptor, periodista i editorialista estatunidenc. El seu estil lúcid i vehement li ha permès conservar la popularitat, mentre que molts dels seus contemporanis han passat a l'oblit. D'ell n'he publicat alguns contes algun que altre dissabte. Aquest mateix estil càustic va fer que un crític el qualifiqués com L'amarg Bierce (Bitter Bierce), I a fe que el va ben definir, aquestes frases d'ell que us deixo en són una mostra:

Matrimoni: Estat o condició d'una comunitat que es compon d'un senyor, una concubina i dos esclaus, tot en només dos persones.

La política és la conducció dels afers públics per al profit dels particulars.

Les cites són una manera de repetir erròniament les paraules d'un altre.

Un egoista és una persona que pensa més en si mateixa que en mi.

Un covard és una persona en la qual l'instint de conservació encara funciona amb normalitat.

El que es veu en una situació perillosa pensa amb les cames.

Autoevident: evident per a un mateix, però no per als altres.

No prenguis el nom de Déu en va; escull el moment en què tingui efecte.

L'elector gaudeix del sagrat privilegi de votar per un candidat que van triar altres.

UN ANIVERSARI OBLIDAT


He deixat pasar uns dies a veure si algu feia algun comentari, però llevat que se m'hagi escapat, enguany no s'ha comentat en cap mitjà l'aniversari de la mort de Francisco Franco que va ser el passat dia 20, en que va fer 39 anys que es va morir el dictador. Potser no he estat prou amatent, ho és que definitivament hem tancat la transició i ja no s'en parla del colpista. A lo millor l'any vinent que farà 40 anys del seu trapàs, en ser una xifra rodona es comentarà poc o molt. De totes maneres, la culpa deu ser dels separatistes catalans que amb el 9-N han distret al personal, o bé dels mitjans que han silenciat els actes que debien cel·lebrar (suposo) nostàlgics del règim i falangistes de vell, dijous passat.

PER SUPOSAT, LINDT


Nestlè, l'empresa agroalimentària més gran del món, està treballant en el desenvolupament d'un producte nutricional que recreï els efectes de l'exercici físic, informa 'The Daily Mail'. La investigació gira al voltant d'un compost anomenat C13 que estimula l'acció de l'enzim reguladora del metabolisme AMPK, amb l'objectiu d'ajustar els nivells de sucre i greix del nostre organisme simulant l'acció 'crema greix' de l'esport. "L'enzim pot ajudar a persones que no poden tolerar la pràctica rigorosa i continuada d'exercici", apunta Kei Sakamoto, científic de la companyia, referint-se a persones amb mobilitat limitada fruit de la vellesa, la diabetis o l'obesitat. 
El que faltaba, en comptes de fer-se un tip de còrrer suant com un berro, pedalejar amb la bicicleta, o caminar brillo-brillo una hora diaria, et podràs quedar al sofà tot el sant dia fent el bacó, després de prendre la pastilleta de Nestlè i tindràs una figura com un adonis, sense panxeta cervesera ni res. Seràs un dropo dopat, però amb una figura àdhuc millor que quan tenies vint anys, a punt per sortir a qualsevol revista del cor, o anar de tertulià a alguna radio o tele, és el dret que et concedirà el fet d'haver-te transformat en un paràsit social.  De fet, em preocupa relativament, jo seguiré anant a la meva, cada dia a caminar pel mati i per la tarda amb la bici, i la xocolata a l'hora de berenar, per suposat, LINDT.

AUTOBÚS AMB ALES


El problema de l'aviació és que durant cinquanta anys ha estat poblada de persones que es pensaven que era una meravellosa experiència sexual, quan en realitat només és tractava d'un autobús amb ales ", explica, amb el seu conegut to provocador, Michael O'Leary, conseller delegat de Ryanair. Darrere de la boutade de l'irlandés hi ha dues certeses. A la classe turista, l'amplada dels seients dels avions està encongint dia a dia, i la síndrome de la llauna de sardines s'estén més enllà de les companyies de baix cost. És el peatge que s'ha de pagar per viatjar per pocs diners a qualsevol lloc del món.

S'AIXECARÀN AMB LA REVOLTA AL COR


La noticia la publiquen diversos digitals, aquesta l'he tret de l'Huffington Post. és freda, gairebé asèptica, incapaç de reflectir el drama que hi ha darrere d'aquestes quatre lletres. El cas de Carmen malauradament no és l'ùnic, es podria afirmar que el país està ple de Carmen, de pares, mares o avies que han avalat fills o nets, i  que en no pagar aquests el deute les fan fora de casa seva, sense cap mirament ni respecte, la llei els ampara i es limiten a executar-la. 
No hi ha un sol jutge just que s'oblidi de la llei i apliqui la decència i el sentit comú a l'hora de aplicar la justicia, i no hi ha un sol corb que renunciï a allò que té garantit a cobrar amparat per la llei. Carmen no importa, no és res, nomès un expedient resolt, les circumstàncies no importen, la llei és al llei i aquest és el seu imperi, s'ha complert la llei i Carmen a estat desnonada de casa seva. 
En aquest cas l'acreedor era un prestamista particular, però podia haber estat qualsevol entitat bancaria, és el mateix tipus de bestiar.
Francament, s'ho haurien de fer mirar uns i altres, haurien de començar a entendre que no està la gent per endergues, que estàn tensant massa la corda, i que un dia d'aquests, fart, els ciutadans diràn PROU! i s'aixecaràn amb la revolta al cor, amb les conseqüencies que comporta.

Carmen - foto Andrés Kudacki, AP

Desahucio de Carmen en Vallecas, Madrid: el juez expulsa de su casa a una anciana que avaló a su hijo

"Este viernes una comisión judicial ha desahuciado a Carmen, una mujer de 85 años de Vallecas, Madrid, que avaló a su hijo con su vivienda. Un grupo de activistas antidesahucios han intentado impedir que la echasen de su vivienda, pero no lo han conseguido. Un fuerte despliegue de policías antidisturbios ayudaron a ejecutar la orden del juez.

El hijo de Carmen había solicitado 70.000 euros a un prestamista particular, cuyo aval era el piso de su madre. Como no pudo devolver esta cantidad, el prestamista se quedó con la casa y la subastó. Entonces, el nuevo propietario quiso disponer de la misma y por ello acudió a la Justicia.

El desalojo de la anciana tuvo lugar a primera hora de este viernes en el número 10 de la calle Sierra de Palomeras, en el madrileño barrio de Entrevías. Los activistas que trataron de impedir el desahucio lo contaron en directo a través de las redes sociales, con tuits como estos:


La Plataforma de Afectados por la Hipoteca de Madrid ha criticado que todo el proceso ha estado "lleno de irregularidades y claúsulas abusivas" y que "nadie de la familia le informó de nada" de lo ocurrido a Carmen, que hace pocos meses se enteró a través de una notificación judicial.

La anciana, que lleva varias décadas viviendo en la casa, cobra la pensión mínima y tiene varios problemas de salud, teniendo en cuenta su edad. A pesar de ello, y tras una prórroga de un mes, el juez ha firmado la ejecución de dicho desahucio, que se ha ejecutado firalmente.

Durante el intento de paralización, ha habido momentos de tensión con la policía, que se llevó detenido a la comisaría de Entrevías a uno de los activistas."

DEL CINISME


Cal insistir-hi: convé reivindicar el cinisme. En el fons, allò que anomemen 'cinisme' no és sinó l'antidot de la hipocresía. La figura simètricament oposada al 'cínic' no és el 'virtuós' ni tan sols el 'purità': és el fariseu'. En deixar de ser joves, el cinisme o l'escepticisme, el projectem sobre els qui vènen rere nostre. I no ho fem de mala fe, sinó per pura precaució. Ja ho deia Fuster, el cinisme està en franca decadència: abans, de tant en tant, als pobles, veies els gossos copular pel carrer, ara ja no gossen fer-ho, no és políticament correcte, I ja que parlo de política, no és cert que els polítics siguin cínics, poden ser moltes altres coses dolentes, però no cínics, aquest apartat està gestionat pels nens i els bojos, car aixo és el cinisme, dir la veritat del que es pensa sense pensar en les seves conseqüencies. Tal com raja.

ELS BISBES S'OFENEN PER UNA CAPSA DE LLUMINS


El secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), José María Gil Tamayo, ha demanat al Museu Reina Sofia la retirada de les obres que "ofenen" els sentiments religiosos que conté l'exposició 'Un saber realment útil". Una d'aquestes obres mostra una caixa de llumins amb la inscripció 'L'única Església que il·lumina és la que crema. ¡Contribueixi!'. El museu va rebutjar fa unes setmanes censurar aquesta obra i ha assegurat que "respecta la llibertat d'expressió" davant les queixes manifestades per l'Associació Espanyola d'Advocats Cristians i Hazteoir.org, entre d'altres. 
"El Museu Reina Sofia respecta la llibertat d'expressió i la llibertat de creació artística, de la mateixa manera que respecta totes les creences i la llibertat d'opinió de les persones que han sentit ferida la seva sensibilitat", va comunicar el museu en una nota de premsa. Aquests arguments no satisfan Gil Tamayo, qui ha subratllat: "El sentiment religiós ha de ser respectat. L'art i la llibertat no ens emparen per a la transgressió sinó que és la via per a una convivència en respecte i harmonia dels drets fonamentals. La demano (la retirada de les obres) i la demanaria també si ofengués els sentiments dels creients de la religió islàmica, jueva o evangèlica". Per a Gil Tamayo, els sentiments de les persones "mereixen un respecte" i, per això, tot i que considera que "és necessària la llibertat d'expressió i de pensament", adverteix que "les llibertats no són l'absolut sinó la dignitat de la persona humana".


Frase que l'han agafada de Kropotkin

I parlant d'agafar, ai! com se l'agafen amb paper de fumar els capitostos de la secta, mentre miren cap a un altre costat amb l'assumpte gravíssim dels capellans pederastes de Granada, ells a la seva, i no entenc que els molesta de l'obra d'art, al cap i a la fi exhibeix una veritat com un temple, i és cert a més, que en aquest país fa massa temps que no es cremen ni esglésies ni convents, una tradició que hauria de conservar-se encara que sigui per pura higiene i també per mantenirla viva. Mentrestant ells podem seguint donant pel cul a la mainada que és un dels seus esports favorits, que això no els escandalitza ni ofén.

¡CHANQUETE HA MUERTO!


Des que va morir Chanquete que no hi havia tan d'enrenou a Sevilla ni a l'entorn mediàtic. Vuit pàgines més mitja portada li dedica el Periódico de paper, lo qual em sembla una exageració, que denuncia el mateix director del mitjà, com és una exageració les 30.000 persones que varen passar per la capella ardent ahir més les que hi pasaran avui, tot exagerat, ranci i per no res o poca cosa, per una rebelde sin causa, rica, noble i nosequantes vegades gran d'Espanya, que dic jo que amb una ja n'hi ha prou. 
L'ùnic mèrit de la senyora a banda de no tenir el més mínim sentit del ridícul, va ser la conservació del patrimoni heretat, engreixat amb milionàries subvencions agrícoles de fons Europeus, com a primera terraninent que era d'Espanya. La Madrilenya mes andalusa de totes diuen d'ella, però al cap i a la fi era una terratinent de terres aconseguides de mala manera i administrades nomès per benefici propi.
Aquest país és exagerat - per antic i ranci - amb aquestes coses i encara no ha acabat l'espectacle decimononic i valleinclanesc, queda la resta del ritual mortuori. Tot plegat lamentable, digne d'un país ancorat en el temps, un temps ranci en blanc i negre del que no en sap ni en pot sortir.

L'OBSCÈ NEGOCI DE LA MORT


Els ciutadans hem de patir molts abusos per part del capital i tambè de les administracions, i un dels que més seria el del cost de la mort, o dit d’una altra manera, del que costa enterrar a una persona. Sembla ser que el mínim son 2500/3000 euros, i aixó és una obscenitat, el més abjecte que es pot fer i és fa, és abusar de les famílies amb el mort de cos present quan no estàs per endergues i dius que si a tot. I legalment, t’estafen amb la connivència de la administració, o es que heu vist mai algun candidat a President del Govern o a Batlle que parli d’aquest assumpte de les funeràries. No, perquè es el gran negoci on hi suca molta gent. Encara no entenc com algú no s’hi ha posat seriosament en aquesta qüestió o hi han funeràries alternatives a preus raonables, tot i que em sembla que aixó es una concessió (monopoli) i no oblidem que concessió rima amb corrupció. 
Quan jo em mori, vull que em cremin i llencin les cendres al primer abocador que trobin, es tracta de contaminar el mínim possible, encara que es veu que incinerar també contamina i força.
Ho dic ara que es veu que si vols poden enviar les teves cendres a la lluna, per un  mòdic preu o fins i tot que tornin a la terra en forma de pluja o neu, són les bestieses d'aquesta societat avorrida i idiota amb la que ens ha tocat conviure. Ja ho deia Cioran: La naturalesa, buscant una fórmula que pogués satisfer a tothom, escolli finalment la mort, la qual, com era de esperar, no ha satisfet a ningú, i aqui es podria afegir: llevat dels cràpules dels Serveis Funeraris i els seus comissionistes. 
      

ARRUÏNAR L'ESTAT CONQUERIT


Quan el príncep vol conservar aquells estats que estaven habituats a viure amb la seva legislació pròpia i en règim de república, cal que abraci una d'aquestes tres resolucions: o arruïnat-los, o anar a viure-hi, o deixar el poble amb el seu codi tradicional, obligant-lo a pagar-li una contribució anual i creant al país un tribunal de curt nombre de membres, que tingui cura de consolidar allà el seu poder. En establir aquest consell consultiu, el príncep, sabent que no pot subsistir sense la seva amistat i sense la seva dominació, té el major interès de fomentar la seva autoritat. 
Una ciutat acostumada a viure lliurement i que el príncep vol conservar, es conté molt més fàcilment per mitjà de l'influx directe dels seus propis ciutadans que de qualsevol altra manera, com els espartans i els romans ens ho van provar amb el seu exemple. No obstant això, els espartans, que van posseir a Atenes i Tebes mitjançant un consell d'un curt nombre de ciutadans, van acabar perdent, i els romans, que per posseir a Capua, a Cartago i Numància, les varen desorganitzar, no les van perdre. Quan van voler retenir a Grècia, com l'havien retingut els espartans deixant-la lliure amb les seves lleis, no els va sortir encertada aquesta operació, i es van veure obligats a desorganitzar moltes de les seves ciutats per guardar-les. 
Parlant amb veritat, l'arbitri més segur per conservar semblants Estats és el d'arruïnar-los. Qui es fa senyor d'una ciutat acostumada a viure lliurement, i no descompon el seu règim polític, ha de temer ser enderrocat per ella, fet i fet. 
Per justificar aquesta ciutat la seva rebel·lió invocar la seva llibertat i les seves antigues lleis, el nom no podran fer-li perdre mai el temps i els beneficis del conqueridor. Per més que aquest s'esforci, i encara que practiqui un expedient de previsió, si no es desuneixen i es dispersen els seus habitants, no oblidarà mai el nom d'aquella antiga llibertat, ni els seus particulars estatuts, i fins recorrerà a ells en la primera ocasió, com ho va fer Pisa, malgrat haver estat tota una centúria sota la dominació dels florentins. Però quan les ciutats o províncies es troben avesades a viure en l'obediència a un príncep, com, d'una banda, conserven aquesta obediència i, per altra, no tenen del seu antic senyor, no concorden els ciutadans entre si per triar.ne un altre nou, i , no sabent viure lliures, són més tardos a prendre les armes, per la qual cosa cal conquerir-los amb més facilitat i assegurar la seva possessió. En les repúbliques, per contra, hi ha més valor, major disposició d'ànim contra el conqueridor que després es fa príncep, i més desig de venjar-se d'ell. Com que no es perd, en el seu ambient, la memòria de l'antiga llibertat, abans li sobreviu més activament cada dia, el més assenyat  consisteix en dissoldrel, o en anar a habitar-hi. Maquiavel

MADOU TÉ UN PROBLEMA KAFKIÀ

CIE - BARCELONA - 

Aquest Govern del Pp és un desastre, són incapaços de fer res bé, i no ho dic per Carlos Floriano a qui s'hauria de donar de menjar a part i ja dono per perdut com Fàtima Bañez o Wert, sinó per a tots en general, del primer a l'ùltim. No tenen cap mena de sensibilitat ni respecte per a res. És la puta dreta dura cavernícola i autoritária de sempre. L'ùltim exemple de la seva intransigencia i manca de sensibilitat la tenim amb Madou, un senegalès a qui volen deportar exprés, malgrat dur vuit anys aquí, que acaba de ser pare (de mare senegalesa com ell) i no te cap antecedent penal. Hi ha situaciones que enerven, ho dic sincerament, i aquesta és una d'elles. No tenen vergonya!

"La Campanya pel Tancament dels Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) ha assegurat que el Govern pretén deportar "de forma exprés" Madou, un senegalès que va tenir una filla fa 14 dies i que resideix a Espanya des de fa vuit anys. L'home va ser detingut un dia després que iniciés el procediment per demanar el permís de residència per arrelament social.

El portaveu de l'associació i advocat, Andrés García Berrio, ha explicat que aquest dimecres han demanat al jutjat de guàrdia de Salou (Tarragona) la mesura cautelaríssima de paralitzar de forma immediata la deportació, cosa que també han sol·licitat a la Delegació de Govern. Aquest ciutadà, sense antecedents penals i la dona del qual, també d'origen senegalès, si que té els papers en regla, està internat al CIE de la Zona Franca de Barcelona després de ser detingut dimarts per la Policia Nacional.

Abans del seu arrest, estava pendent d'una cita que té aquest divendres a la subdelegació del Govern per continuar el procés de regularització que havia començat. Els advocats estan treballant a contrarellotge per evitar una deportació que veuen "completament il·legal i contrària al dret internacional dels drets humans", han considerat aquest dimecres en un comunicat. Concretament, García ha apuntat que la seva deportació vulneraria el dret a la vida en família protegit per l'article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans."

Madou té un problema kafkià, tot un Estat contra ell...

Caldrà seguir el cas a veure com acaba, encara hi ha possibilitats d'evitar la deportació, ja es veurà....., jo no confiaría masa en que s'aconsegueixi evitar-ho. Tant de bó.

COM POSAR A UNA GUINEU A CUITAR LES GALLINES


La Comissió d'Assumptes Institucionals del Parlament ha aprovat aquest dimecres amb els vots de CiU i PSC ratificar a Maite Masià com a nova directora adjunta de l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), un nomenament que sorgeix a proposta del director de l'ens, Daniel d'Alfonso. La resta de partits de l'hemicicle --ERC, PP, ICV-EUiA, C's i la CUP-- han votat en contra, alguns han demanat sense èxit retirar aquest punt de l'ordre del dia, i han criticat el nomenament al·ludint a informacions periodístiques que afirmen vincles de Masià amb imputats per la trama de les ITV.

Que m'expliquin com volen fer net amb la corrupció si tots estàn infectats i els van recol·locant canviant-los de lloc per dissimular, però posar a una persona sospitosa habitual com a directora adjunta a l'Oficina d'Antifrau, és ja fotre-se'n del personal,  vaja! com posar a una guineu a cuitar les gallines. 

Visca Catalunya lliure.... de corruptes i endollats a dit per ser del partit.

ESPERANZA, ESPERANZA, YA NO SABES NI BAILAR CHA CHA CHA.


Maquiavel ens indica que quan tot està corromput, cal començar des de zero. Si la carcassa de l'obra té tèrmits, és millor desfer-se d'aquesta i començar amb una altra fusta nova, que, encara que inicialment sigui de pitjor qualitat, estigui sense contaminar. És millor dictar normes que impedeixin la corrupció que altres per al seu càstig un cop estès el mal. L'experiència demostra que les masses tendeixen a les males costums, que és convenient frenar de forma ajustada a dret. 
"Qui en els actuals temps voldria fundar una república, li seria més fàcil aconseguir-ho amb homes salvatges i sense civilització alguna, que amb ciutadans de corrompudes costums, com un escultor obtindrà millor una bella estàtua d'un tros informe de marbre que d'un mal esbós fet per un altre."(Maquiavel, Discursos, 1, XI) 

Estratègies de Maquiavel per acabar amb la corrupció:

 "Cal tenir en compte també la facilitat amb què els homes es corrompen, i canvien de costums, encara que siguin bons i ben educats, baratant en males seus bons costums. Bé estudiats com successos pels legisladors en les repúbliques o en els regnes, els d'induir a dictar mesures que refrenen ràpidament les ganes humanes i treguin tota esperança d'impunitat als que cometin faltes arrossegats per les seves passions. "(Maquiavel, Discursos, 1, XLII) - L'ART DE L'ESTRATÈGIA.

Resumint, Maquiavel no comptava en que en aquest putu país la regeneracio democratica le durien a terme o aixó diuen... els mateixos corruptes, lo qual ve a ser com la quadratura del cercle, però amb rodó, de la cara de beneit que se't queda quant els sents a parlar de regeneració democràtica, com - i ho dic a l'atzar - es fa fora a l'ex gerent de la comunitat de Madrid Beltran Gutierrez ,(Gutierrez que le veo) per l'assumpe de les black targets (en anglès queda més fi) i l'endemà se'l torna a agafar d'amagatotis i se li manté el sou com a un Bárcenas qualsevol. Potser és per que no piuli.

Esperanza, Esperanza, ya no sabes ni bailar cha cha cha....

MARCA ESPANYA: MENJAR AMB CUCS


"Ens donen menjar amb cucs i a sobre l'hem de pagar". La moral dels soldats de l'Exèrcit espanyol està per terra, ja que reben una paga miserable i sovint els alimenten amb menjar podrit que pot fins i tot contenir cucs i floridura, escriu al seu bloc el tinent Luis Gonzalo Segura.

En el seu article 'Els soldats no són gossos ni els tinents coronels, marquesos' el tinent Luis Gonzalo Segura remarca que les condicions de vida a l'Exèrcit d'Espanya són cada vegada pitjors i que els aliments que els subministren, que els militars han de pagar de la seva butxaca, no són aptes per al consum. Per evidenciar la seva declaració l'oficial publica al seu bloc diverses fotos de les racions que li van enviar els membres d'una unitat d'Infanteria de Marina espanyola. Els aliments de les llaunes contenen cucs i estan coberts de floridura.

Segura cita a un dels mariners, que afirma que els proveïdors deliberadament subministren a les unitats militars llaunes caducades o a punt de caducar: "Ens donen menjar caducat perquè així poden canviar-lo a cost zero com si s'hagués llençat, però ens cobren 22 euros [28$] al dia pel menjar". El blocaire assenyala que no se sap on van aquests diners. "Per contra, els soldats reben ara el mateix sou (uns 90 euros) per 40 dies de maniobres que abans de la crisi per cinc dies", afirma Segura.

Al mateix temps, els oficials d'alt rang s'aprofiten de la seva posició per explotar els seus subordinats per a fins personals, per exemple, "perquè els reformin el xalet". El ministre espanyol de Defensa, Pedro Morenés, argumenta que la crisi econòmica que afecta Espanya també afecta el sector militar per justificar mesures tan impopulars com que els soldats hagin de pagar per les racions. Aquesta "mesura excepcional" va ser presa per primera vegada el 2001, quan a Espanya es va abolir el servei militar obligatori, per mantenir una política d'Estat de baix pressupost.

Luis Gonzalo Segura és famós per la seva crítica oberta a l'Exèrcit espanyol, en el qual segons el regna la corrupció. Les publicacions al seu bloc generalment causen intensos debats, igual que el seu recent llibre, 'Un paso al frente', sobre les presumptes corrupteles en el si les Forces Armades espanyoles, i la publicació li va valer una pena de dos mesos de presó. © AFP

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO