· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

CREIXEU I MULTIPLIQUEU-VOS


Gallardón diu que la malformació no serà "mai" una causa directa per avortar: El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha dit aquest dilluns que una discapacitat no serà "mai" una causa legal per avortar, sinó que en tot cas l'avortament es justificarà pels efectes i hipotètics danys que... la discapacitat pugui generar en la mare.

Sobre l'avortament, ja vaig dir el que em semblava aquí fa dos anys, però voldria insistir-hi: el resum sería aquest: El problema de l'avortament tal i com jo ho veig és que ningú té cap dret a interferir-hi, ni l'Estat, ni la Justícia i menys encara l'Església, perquè és aquesta una decisió personal de responsabilitat absoluta de la dona embarassada, i el Senyor Ministre Gallardón es posa en un tema en el que no té cap dret a legislar. 



És que és tan simple, tan senzill, que no entenc perquè es posen Govern i esglesia en aquests assumptes que ni els van ni els venen i sobre els que  no tenen cap dret, insisteixo, cap dret, i menys que el Ministre. l'Esglesia, que són els qui menys ejemple donen amb el seu fals i fariseic celibat, cascár-sela no és pecat, però no segueix les instruccions que va deixar el seu Cap: creixeu i multipliqueu-vos (Genesí-capitol 1er). Si tots fossim capellans, la humanitat ja s'hauria extingit....  bé, oficialment clar.

En el cas de Gallardón, i altres 'ón', potser caldria aplicar les paraules de Pere Quart, Creix!, creix però no et multipliquis!... per si de cas.

Quan al Ministre Gallardón en concret, per cert, encobridor del seu fill escapista (pressumptament begut i contradireccionari), un cop ha arribat al càrrec de Ministre desprès d'endeutar de per vida l'Ajuntament de Madrid, ha demostrat una ineficiència palesa, que de fet no ens hauria de sorprendre, no passa de ser un pilota, el que en castellà es diu arribista, o com diria José Maria Garcia: un lameculos amb una falsa pàtina de progressista.

MORTS DE TERCERA, QUE NO IMPORTEN A NINGÚ

La marina italiana ha trobat aquest dilluns de matinada els cossos d'una trentena d'immigrants que han mort en una pastera on viatjaven més de 600 persones, en el trajecte entre les costes de Tunis i l'illa italiana de Sicília. Aquest cap de setmana les autoritats italianes han rescatat... del mar més de cinc mil immigrants, en el marc de l'operació Mare Nostrum. El diari italià 'La Repubblica' explica que la causa més probable de les morts és l'asfíxia. L'embarcació és escortada per un vaixell de guerra italià cap al port de Pozzallo.

Les autoritats italianes xifren en més de 60.000 el nombre d'immigrants que han arribat en pastera a les seves costes aquest 2014, una dada que gairebé arribat al total d'arribats l'any 2011, quan en el marc de les revolucions al nord d'àfrica es va produir un record de pasteres. Roma avança que es podria repetir una tragèdia com al de Lampedusa, quan 230 immigrants van morir en intentar arribar a l'illa italiana.

La noticia no és de portada, surt en un breu bastant avall i no en tots els digitals. Malauradament forma part d'una rutina que per freqüent no interessa a ningú, i 30 morts són massa pocs per ser titular, si fossin 300 si que ho seria per una estoneta, però 30 no es mereixen cap titular. Són morts de tercera que no importen a ningú, i pocs, molt pocs ploraran per ells. I els seus déus: on són?

LA MASSA

La massa és el conjunt d'un estereotip de persona a qui ell mateix anomena homes-massa. Aquest home-massa no es correspon amb cap classe social ni econòmica, però sí a una forma de veure la vida. La proliferació d'aquesta mena de persona és producte dels sistemes polítics de la... seva època, a més de l'ascensió del nivell de vida. De totes maneres, no nega l'existència de la massa en altres moments històrics.

L'home integrant de la massa es creu que amb el que sap ja té més que suficient i no té la més mínima curiositat per saber més. Amb el pas dels anys ha perdut tota capacitat de sorpresa i, a més, menysprea tot el que sigui superior a ell. "Massa és tot aquell que no es valora a si mateix", però no es valora a si mateix ni per bé ni per mal, sinó que el que realment li fa sentir-se bé és pertànyer a la massa, és a dir, ser igual als altres. Pertànyer a la massa, és per tant, no tenir iniciatives, seguir a la resta, ser normal. D'aquesta manera, en tant i quant un s'adona de les seves limitacions, es pot sentir desgraciat, però no se sentirà massa.

En contraposició a la massa, es troben les minories selectes. Aquestes tampoc han de pertànyer obligatòriament a un determinat grup social (encara que és evident que atribuir a minoria l'adjectiu de "selecta" ens suggereix el contrari) i que s'interessen per aspectes molt concrets i molt especialitzats. La separació de la societat en massa i minories selectes no és, per tant, una divisió social. És una fragmentació de les persones en dos tipus. És més, en cada classe social hi ha un determinat tipus de massa i minoria amb diferències referent a les altres classes. Abans, la massa sabia on es trobava la seva posició en la dinàmica social i coneixia a la perfecció en quins camps no podia entrar sent massa (havia de deixar de ser-ho per introduir-se, cosa que permetia a algunes persones conscients del seu "rang" créixer cap minoria). No obstant això, la propagació de la massa ha provocat la invasió d'aquesta en tots els àmbits, però sense deixar de ser massa.


josé ortega i gasset

QUANTA INDIGNITAT!


El pròper dia 24 de desembre farà sis anys que l'Arxiu Nacional de Catalunya va rebre el primer lot de documents d'entitats i particulars del 'Archivo de Salamanca': 120 llibres, la mayoria d'Antoni Rovira i Virgili. Aquest fet es va produïr setanta anys després de l'última ofensiva franquista... a Catalunya en que varen ser confiscats els documents pels feixistes. I així, setanta cinc anys després i amb 36 de democràcia encara quedaran per retornar a Catalunya unes 1.500 caixes amb documentació d'entitats i particulars, que de moment no tenen data concreta de tornada, perquè el Ministre Wert ha tornat a demorar l'entrega, emparant-se en no res, nomès per tocar el botet, o, possiblement perquè és més franquista del que sembla i li raca retornar-los, cal recordar que aquests documents són botí de guerra dels feixistes.

I és que ja som allí on estàvem: Uns documents, botí de guerra, molts d'ells privats que són els quals encara no han estat retornats, costa anys i anys recuperar-los, quan és tan òbvia la seva reclamació que fa enrogir de vergonya aliena quan aquesta fauna ibèrica mesetaria s'oposa per raons ridícules i sense fonament, arribant a un extrem que per a mi hauria ésser causa de querella judicial, i és el fet que l'Alcalde Salamanca el Sr. Lanzarote li canviés el nom al carrer on tenen el seu arxiu pel de la "calle del expolio". No se si refereix al "expolio" que van fer els seus (entenc que aquest Sr. ha de ser franquista convicte i confés, encara que ja no sigui alcalde) sinó no no s'entén el suposat expoli que representa per la seva banda, retornar-nos allò que és nostre i a més obeint a un mandat del Parlament de l'Estat Espanyol. Per cert què Ramón Fontseré, va morir sense poder recuperar els seus cartells.
 
Senyor! Quanta indignitat i ignorància rància encara camina lliure per l'altiplà.

ABANDONAR EL PAISATGE

El pont Golden Gate de San Francisco, una icona per la seva privilegiada ubicació i bellesa, també és el punt més negre dels EUA en nombre de suïcidis, una cosa a la qual les autoritats locals miren de posar fi amb una immensa xarxa d'acer per evitar-ho. Només... l'any passat, 46 persones van perdre la vida al llançar-se des del famós pont vermell que uneix la ciutat de San Francisco amb el veí comtat de Marin, una xifra que es dispara fins a més de 1.600 morts si es té en compte tots els que s'hi han suïcidat des que el Golden Gate va ser inaugurat el 1937.

Foxconn, contratista de Apple, Sony, Nokia y Ericson.

La solució de les autoritats de Frisco és la més fàcil, com a la Xina, a les ciutats fàbriques on entre altres fòtils fabriquen l'Ipad, la gent tambè se'ls suïcida: posem una xarxa i ja està, problema solucionat. I no és així, el que els hauria de preocupar, de motivar, és perquè s'han suïcidat 1.600 persones en aquests gairebè 80 anys a San Francisco, o per què es suïciden tants treballadors a la Xina; però això costa temps i diners, dona molta feina i no aporta vots dels ciutadans. A Frisco i a la Xina, en el fons els ciutadans els importen un rave.
A més, com es pot prohibir a la gent abandonar el paisatge volant? té un punt de desesperat romanticisme que s'hauria de respectar. Més no ho volen, els morts no produeixen - en el cas de la Xina - i no voten ni paguen impostos a San Francisco, i uns i altres no son res més que carn de pas, tant per l'Ajuntament de San Francisco com pels irresponsables de la companyia xinesa Foxconn.

L'ESPURNA DE LA VIDA


A casa (només jo) es manté el costum de beure en porró, no em pregunteu per què, simplement és un costum heretat del pare que he mantingut, ell ja no hi beu, més que res per qüestions de seguretat de la taula o les estovalles, i ara li... ha donat per fer una cosa que sembla, de fet, és una dita, posa aigua al vi en un got. 
Però en el meu cas, hi ha una excepció, a l'hora d'esmorzar, tan si ho faig a casa com si surto amb la bici, bec Coca-cola. No sé per què, atès no la provo la resta del dia (sóc de Sant Miquel), però a l'hora d'esmorzar m'abelleix la coca cola, em dóna la sensació que em refresca, que em neteja per dins (encara que no sigui així), i la veritat que si m'aturo a esmorzar per Matadepera o Castellar del Vallès quan surto amb la bici, ben fresca, se'm posa molt bé.
No se'm passa pel cap posar vi al bidó de la bicicleta, cava sí que n'he posat alguna vegada i és per xalar.  Això no vol dir que no acabi d'entendre perquè al Fòrum Impulsa de Girona celebrat aquesta setmana entre els joves assistents no estigués permès de servir-els-hi vi, segons es queixava el petit dels germans Roca, i si en canvi, molta beguda gasosa negra com deia ell. I és cert el que reblava: el vi no és alcohol, és cultura, el vi és fonamental dins de la cultura i els hàbits alimentaris. Tothom sap que la dieta mediterrània és una de les més sanes del món i el vi, com a component de la mateixa, juga un paper molt important. Aquest element, a més, juga un altre paper cardiosaludable en el qual està àmpliament demostrat els seus efectes beneficiosos en el cos humà a mitjà i a llarg termini, un got de vi és sempre ben rebut, diuen els entesos, i jo hi estic d'acord, però per esmorzar a mi que em deixin la  Coca-cola. L'espurna de la vida

BOI RUIZ ÉS UN MENTIDER

27.06.2014 - Gairebé la meitat de la població catalana d'entre 18 i 74 anys té excés de pes. Concretament, el 34,3% presenta sobrepès mentre que el 14,2% té obesitat, una xifra que es manté estable respecte els últims 4 anys. És una de les conclusions de l'Enquesta de Salut Pública 2013 que ha presentat aquest divendres el Departament de Salut. L'informe també revela que un 38,6% de la població pateix alguna malaltia o problema de salut crònic, una xifra que augmenta "significativament" entre la població de més de 65 anys demostrant que "l'envelliment de la població és un factor que influeix sobre aquestes patologies". L'enquesta reflecteix un descens de la població fumadora i del consum problemàtic d'alcohol.

El Departament de Boi Ruiz ha informat aquest divendres en roda de premsa que un de cada dos catalans pateix sobrepès o obesitat, una xifra "preocupant" ja que si s'analitza, el percentatge de població amb excés de pes és superior entre les classes socials més desfavorides i entre les persones que tenen estudis primaris o no en tenen.... més

El Sr. Boi Ruiz menteix, o el seu departament, perquè? no ho sé, és com quan parlen de l'obesitat infantil i vas a qualsevol escola i de cada 100 nens n'hi ha set o vuit amb sobrepés. I ja posats a intentar quadrar la seva afirmació, aneu a qualsevol Centre Comercial on hi hauria més possibilitats que refutesin la seva informació, però és que ni aquí, la proporció és gairebè la de les escoles, i per això no cal fer cap estudi, nomès donar una ullada asèptica a l'entorn de cadascú.

Fosc personatge aquest Boi, venut a ja se sap prou qui. El que no entenc és com els mitjans donen veracitat a les seves falsedats i als foscos interessos que defensa. S'ha de dir tambè que tant Ara com Nació Digital, on el becari d'estiu de cada mitjà ha calcat la noticia, la tergiversen, en dir que un de cada dos catalans té sobrepés o obesitat. Francament, tanta estulticia d'uns i altres, molesta.

PRÀCTIC


27.06.2014 - Abans de ser un vailet, quan encara era un marrec, a l'hivern ben abrigat per anar a l'escola o sortir al carrer, a banda de les katiuskes als peus, l'abric i els guants, tapant boca, orelles i nas, duia un 'pràctic'. No he estat capaç de trobar cap foto meva antiga i tampoc a Google d'aquesta mena de bufanda. Per que us en feu una idea, vindria a ser com la que porta la noia de la foto però circular. Era de pel i cordada amb tres boles: La majoria de la canalla solíem xupar el pel amb la boca i, la veritat és que abrigaba molt, car només deixava els ulls i la resta superior del cap al descobert.
Possiblement no l'hagi sabut trobar per ser el nom de pràctic una denominacio local de Sabadell, i a lo millor la prenda en si té un altre nom; passa a vegades que són denominacions localistes i suposo que en ser pràctica la peça, d'ací el seu nom, o el que li donava la meva mare.

PREGUNTA QUE EM FAIG


26.06.2014 - Em pregunto: si la imputada Infanta Cristina ja no pertany a la familia Real com diuen en ser el nou rei el seu germà: Qui es farà càrrec dels 300.000 euros l'any que costa el cos de la seguretat dels qui la protegeixen a  Suïssa? A no ser que vigilin al seu marit perquè no faci més malvestats, que també podría ser.
No sé perquè em faig la pregunta: ho continuarà pagant l'erari, uséase els ciutadans d'aquest pintoresc estat que és l'Espanyol.

MISSATGE OCULT

25.06.2014 - Rebecca Gallagher, una dona del sud de Gal·les, va descobrir que l'etiqueta d'un vestit que va comprar a la cadena de botigues de roba Primark contenia un missatge relacionat amb l'explotació laboral. A l'etiqueta apareixia escrita en anglès la frase 'forced to work exhausting hours' ('obligat a treballar fins a l'esgotament'). "Una escolta tota mena d'històries sobre persones que treballen en fàbriques a l'estranger on se'ls explota", va dir Rebecca al diari 'The South Wales Evening Post'. Igual que altres botigues de roba, Primark han estat denunciada en el passat per explotar a persones en països subdesenvolupats.

No hauria de sorprendren's i si en canvi escandalitzar-nos, Primark no són els únics: A la Xina es poden localitzar gran quantitat de fàbriques on les treballadores són explotades, segons un reportatge publicat pel diari El Mundo titulat Per què només costa 'Tot a 100'. Les dagongmei (noies treballadores) són joves i adolescents que produeixen sense descans per un sou de 90 euros al mes, del qual se'ls descompta el menjar i les "despeses d'allotjament". Si aquestes noies trenquen les regles internes o no rendeixen al nivell esperat, es pot veure reduït el seu sou o els vuit dies de vacances anuals.

La investigació d'un diari de Hong Kong va descobrir que les joguines que McDonald's regalava en les seves promocions en aquest país eren elaborades per adolescents d'entre dotze i disset anys en una jornada laboral superior a setze hores diàries, a canvi de 2,40 euros al dia i una habitació compartida amb altres quinze noies.

Són, en canvi, les fàbriques de productes destinats al mercat de les botigues de Tot a 100, ja siguin gestionades i explotades per empreses xineses o d'altres països, les que pitjors condicions tenen. La pressió per abaratir els preus és enorme, i darrere del negoci solen estar companyies desconegudes que no han de tenir cura el seu nom. El seu lema és produir molt, barat i ràpid, però els accidents entre les treballadores o els incendis són realitats quotidianes en aquests llocs de producció.

La política de contractació d'aquests tallers no permet admetre a dones majors de vint anys, encara que aquesta regla s'oblida si la dona en qüestió té fills petits disposats a treballar gratis. Aquesta situació laboral fa que augmenti el nombre de joves que acaben deixant les factories per prostituir-se, ja que afirmen que "és millor que treballar a la fàbrica".

La situació a la Xina és especialment desesperant per a les víctimes dels abusos perquè el Govern manté la il·legalitat dels sindicats i les associacions de treballadors. Hi ha una població tèxtil on la gent dins, neix, treballa i mor (no gosso dir viu) i com se'ls en suïcidàven bastants, la solució va ser posar xarxes a l'exterior perquè així, si es llençaven per la finestra no es matessin.

Després hi ha els vaixells de càrrega en aigües internacionals amb cadenes de producció en el seu interior, treballant 18 hores diàries de dilluns a dilluns a canvi de poc i mal menjar i un catre per descansar una mica.

Aquests esclaus del segle XXI, viuen pitjor i tenen menys drets que els esclaus antics, i en part tot això es produeix per la indiferència i passivitat dels governs i també dels consumidors que no ens questionem com i on s'han fabricat els productes que consumim a preus econòmics..

UN MIRACLE



25.06.2014 - Li havien assegurat que la Sagrada Imatge li retornaria el moviment al braç paralitzat i la senyora tenia molta fe. El que aconsegueix la fe! La senyora va entrar tremolant en la misteriosa cova i va ser tan intensa la seva emoció que va emmudir per sempre. Del braç no va curar perquè era incurable. 

Llorenç Villalonga

UN DEUTE IMPAGABLE?


Dues demandes de paternitat en curs, comisions sospitoses amb l'amistançada pel mig en contractes d'AVE als emirats i altres; una de les 100 fortunes més grans del món segons Forbes i el que no se sap. Per aixó l'han aforat (blindat). Els del Pp invoquen "l'impagable deute de gratitud" amb Joan Carles. No sé a quin deute es refereixen, però si de cas el deute l'hem pagat amb escreix els ciutadans d'aquest país que, - per cert tè 10.000 aforats -, durant els 39 anys en que Joan Carles I, ha fet el paripè i el paparina aqui i fora d'aquí i poca cosa més. 
Ara, beneit no és, en 39 anys ha aconseguit acumular una fortuneta de 1.800 milions d'euros, que tenint en compte que el seu pare estava més pelat que una rata. té mèrit, sobretot perque amb els ingressos oficials de la casa Real, no es podia en cap manera aconseguir aquesta fortuna. Questions, que òbviament cap fiscal anticorrupció investigarà mai.

A França, Jacques Chirac, quan era alcalde de Paris, va tenir problemes amb uns funcionaris públics de l'Ajuntament que en comptes de fer la seva tasca col·laboraven en la campanya per fer-lo President. L'afer es va investigar per un jutge, és va suspendre en ser escollit Chirac President de la República, però en cessar en el càrrec vuit anys més tard i deixar d'estar aforat, el cas es va reobrir i li varen caure dos anys de presó, que no va cumplir per l'edat. Clar que França, és una estat pseudo democràtic, i Espanya ni aixó. 

Per tant ni deute impagable ni cap mena de gratitud a un exemplar decadent i execrable i poc ejemplar com aquest i en general la resta de Bourbons.

NO US DEIXEIU ENGANYAR...


Els fets es varen produir en aquest lleig i tronat edifici que té la policia nacional a la Gran via de Sabadell, un edifici encara més deteriorat pel temps que aquesta fotogradia retocada pel fotoshop, i que té tota l'estètica Ceaucescu dels temps de Franco, de fet, el personal que hi ha dins encara és en blanc i negre, com a molt estàn col·lorejats com els primers films animats. 

Ho expliquen tot els de Vilaweb:

"Divendres passat, un noi de setze anys, Anthony C., i la seva mare van anar a la comissaria de la policia espanyola a Sabadell per a fer la renovació del passaport. El menor ha de viatjar sol a Estats Units aquest estiu i necessita tenir el document en vigor. Tot anava correctament fins que va fer la seva signatura habitual. El policia que l'atenia li va dir que no podia posar aquella signatura perquè 'contenia una senyera' i, segons l'agent, no es podien posar símbols polítics al passaport. El noi es va queixar i va explicar que aquella era la seva signatura habitual, que la tenia impresa al DNI [podeu veure la imatge a la fotografia] i que allò no era cap senyera. 


Però l'agent no va acceptar els precs del noi ni de la seva mare. "Ja es veu que un noi que es diu Anthony C. Sanchez és català de sóc arrel i d'Esquerra Republicana des que anava a pàrvuls."

La mare del noi, després d'insistir repetidament i explicar totes les raons per no canviar la signatura amb què signava tots els contractes i que figurava al seu document d'identitat espanyola, va demanar l'assistència d'un superior per demanar explicacions. El superior --un altre agent de la policia espanyola-- es va mostrar arrogant i tan sols es va limitar a dir a la mare i al noi si no havien entès bé les indicacions de l'altre agent. I va marxar.

L'agent que els atenia els va dir que si no accedien a canviar la signatura hauria de demanar autorització a Madrid per a poder imprimir aquella signatura i això tardaria uns quants dies. Mare i fill van tornar a casa sense haver pogut renovar el document i encara avui esperen una resposta que no arriba. La preocupació dels dos és gran perquè han de pagar el bitllet d'avió i no poden arriscar-se a què no pugui viatjar i perdre els diners.

Per a denunciar els fets, el noi ha escrit una carta, que us adjuntem a continuació:

«Sóc l'Anthony C. i tinc 16 anys. Us contaré el que em va passar fa uns dies a les dependències de la policia espanyola de Sabadell.

Era divendres 20 de juny, vam anar a primera hora del matí (la meva mare i jo) a renovar el meu passaport. Tot anava perfectament fins que vaig fer la meva signatura, en aquell moment el funcionari se la va mirar i ens va dir que no es podien fer símbols, que el que jo havia fet era la senyera (sempre segons ell) i que això no es podia fer. Nosaltres li vam dir i tornar a repetir que les línies integrades a la meva signatura no eren la senyera sinó que eren part de la meva signatura personal, i ell va respondre que em faria el passaport en l'instant que treiés les línies, que segons ell eren la senyera.

Jo lògicament em vaig negar a fer-ho perquè aquella era la meva signatura, amb la que ho signo tot (fins i tot les feines que vaig). A més, la signatura no me la van refusar al fer-me el DNI, així que si me la canviava ara no coincidiríen i això em podria portar algun problema en un futur (però inclús si aquests no fossin els problemes no me la canviaria perquè és la meva signatura i crec que tinc dret de fer-la i que no vinguin a dir-me com l’he de fer).

La meva mare li va demanar de parlar amb el seu superior. Quan aquest va arribar (clarament un policia espanyol) es va dirigir a la meva mare amb certa arrogància dient que si havia entès el que li havia dit el funcionari, repetint-ho uns quants cops, la meva mare va mostrar el seu desacord davant d'aquesta decisió ja que estaven interpretant políticament la meva signatura.

Però el superior li va tornar a dir de forma arrogant si havia entès al funcionari, la meva mare va contestar que sí, i va tornar a expressar el seu desacord. Però aquell senyor li va fer poc cas. Després d'això el superior se'n va anar.

Després de dir contínuament que d'aquí poc menys de dues setmanes havia d'anar als Estats Units, i que no em canviaria la signatura perquè no li veia sentit a tot plegat, el funcionari va continuar negant-s’hi. La meva mare li va demanar el seu nom, cosa que es va negar a donar, així que li va demanar el número d’identificació, cosa que també va negar —amb cert nerviosisme— i és aleshores quan ens va dir el seu nom.

Després de donar els números del document d’identitat espanyol de ma mare i meu, i el llibre de família... vam haver de tornar a casa sense que haver renovat el passaport.

Personalment, no entenc perquè he de canviar la meva signatura, jo signo així, perquè m'han de dir que he de modificar la meva signatura quan ells interpreten que hi ha un símbol on jo només he fet una signatura amb tots els elements essencials! Així que hauré d'esperar a que el funcionari rebi resposta de Madrid per si puc fer o no la meva pròpia signatura... Fins aquí hem arribat...

Moltes gràcies per la vostra atenció.»"
 

Ja ho deia Groucho: Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixi enganyar. És realment un idiota. No sé si Groucho es referia a aquest trist i anodí funcionari que des de la seva ignorància se l'agafa amb paper de fumar i en no entendre res de res, actúa com actúa. És aixo: un idiota, un pobre idiota ignorant.

UN ESTAT VOCACIONALMENT PARASITARI

23.06.2014 - Pot semblar nomès un matís, però hi ha un concepte que massa gent no entèn, sobretot a Madrid, Catalunya és a Espanya, però no ès d'Espanya, i és un matis important - crec - Aquest ens nomenat Espanya necessita uns detergents idelogics; precisament (com deia Fuster) perquè és, bàsicament una 'ideología'. Però és tambè una unitat de destí en l'irracional, i també un Estat vocacionalment parasitari.

MATAR-LOS ÉS LA SOLUCIÓ


El professor universitari egipci Nassar Abdullah va publicar un article sobre el tema dels nens sense llar a les ciutats del país: en la seva opinió, "matar-los" és la "solució" perquè la rehabilitació d'aquests menors és massa costosa per al país. El professor cita "l'experiència brasilera" dels anys noranta, quan "les forces de seguretat van llançar una campanya" contra els nens sense llar, acció que qualifica de "la voluntat de la reforma" i "una lliçó" que el món pot "aprendre del cas de Brasil ".

L'article d'Nassar Abdullah va generar molta polèmica i posteriorment va ser retirat de la Xarxa. Diverses organitzacions dedicades a la defensa dels drets humans van presentar una denúncia contra l'autor per incitació a l'assassinat. També van exigir una indemnització de al voltant de 100.000 euros que intentaven destinar a un fons de protecció dels infants sense llar. El que pasa és que el que demana Nassar Abdullah, és el que malauradament s'acabarà fent, mès practic i mès econòmic que no pas intentar reeducar aquests nens, al cap i a la fi aquesta canalla ja és morta. Respirem com al pleistocé, i no hem avançat gens en més de tres mil anys, nomès hem après en alguns llocs a aparentar una certa evolució, que de seguida desapareix donant pas al primari primitiu que encara som i continuarem sent.

EL VÍDEO DE LA SEVA VIDA


L'anunci és en un concert; una noia cofoia es diu: acabo de filmar el vídeo més increïble de la meva vida, bé, jo i tres-cents mil més, però - somriu - quan els altres encara no l'hauran penjat, el meu serà ja trending tòpic...

No recordo de quina marca de mòbil és l'anunci, ni importa, l'anterior, era d'un suposat periodista a qui empaitaven uns malfactors i el llença el mòbil abans no l'atrapin mentre diu: abans no em xafin el mòbil ja hauré enviat la noticia...

Ambdós anuncis resumeixen molt bé la societat actual, la societat superficial de la pressa, per penjar un video primer que els altres, per ser trending tòpic, per ser en el fons el número 1 de la banalitat, del no res, i em temo que ni la noia de l'anunci ni l'anunciant se n'han adonat de que no deixen de ser mers zombies, morts vivents, estúpidament o estúlticament vivents. Pocs fòtils com els mòbils reflecteixen tant bé aquesta societat banalment decadent. Era un quart d'hora, quince minuts, la gloria per a qualsevol estùpid, que pregonava en un passat futur present Warhol.  No comptava que amb menys temps la majoria es conformarien.
I això que el mòbil possiblament sigui el millor invent que s'ha fet mai; pensem que fa dos-cents anys enrere el mitjà més ràpid per transmetre una noticia era el cavall, i el mòbil permet a l'instant, des de qualsevol lloc del món difundir la noticia, però em temo que l'ùs que se li dona, sovint no és el mes adequat i si en canvi, el més banal. 

Aquest conte resumeix en clau d'humor el que ens acabarà passant tard o d'hora pel mal ús que fem dels mòbils.

FORCADELL S'ENSUMA EL PEIX AL COVE


La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, ha advertit aquest dissabte que “possiblement l’Estat espanyol abans de la celebració de la consulta ens oferirà una tercera via de mutu acord amb sectors catalans”.
Forcadell ha afirmat que “nosaltres volem alertar que aquesta tercera via, com sempre, nosaltres ja sabem que conduirà a una via morta”. La presidenta de l’ANC ha afegit que "el govern espanyol no té credibilitat per proposar una tercera via perquè mai compleix els seus compromisos."

En un acte de lucidesa, Forcadell s'ha adonat del que la majoria pensem, la cosa aquesta de la independència, acabarà a la vella usança de l'avi, amb el peix al cove. En principi amb més peix i un cove més gran. Per deduir aixo no cal ser excessivament espavilat ni entendre-hi massa de política, nomès cal fer servir una mica el sentit comú, El que si em té intrigat, és com s'ho faran Mas primer i Junqueras després per explicar als seus la tercera via del peix al cove. Ara, veient com el PSoE, quan encara era un partit va canviar OTAN NO! per OTAN SI!, tot és possible, almenys en política on les paraules dignitat i decència són oxímorons. I això, a Carme Forcadell no l'hauria de sorprendre, com les bagasses, la de polític és de les professions més antigues de la història de la humanitat, encara que les bagasses mantenen un cert punt de decència i dignitat en alguns casos i els altres no.

TERRORISME D'ESTAT

- Gerry Conlon en el moment de ser alliberat -

Gerry Conlon, condemnat injustament a cadena perpètua el 1975 després de ser falsament acusat per les autoritats britàniques de perpetrar un atemptat a les ordres de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), ha mort als 60 anys després d'una llarga malaltia, segons ha informat la família.
Conlon, conegut com un dels Quatre de Guilford, va passar a l'imaginari col·lectiu després de l'extraordinària recreació de la seva persona feta per l'actor britànic Daniel Day-Lewis a la pel·lícula 'En el nom del pare' (Jim Sheridan, 1993).

"Va portar vida, amor, intel·ligència i força a la nostra família en les nostres hores més fosques", segons el comunicat, recollit per la cadena britànica BBC.

Conlon, al costat de Paul Hill, Carole Richardson i Paddy Armstrong, va ser condemnat el 1974 després que confessessin per la força la seva participació en un atemptat contra una taverna de Guilford (Surrey) que es va cobrar la vida de cinc persones. El 2005, el llavors primer ministre britànic, Tony Blair, va emetre una disculpa oficial per l'error judicial, 15 anys després que un tribunal d'apel·lacions anul·lés les sentències per greus errors en la gestió de les proves. 
De la mateixa manera, el pare de Conlon, Giuseppe, va ser empresonat després d'una batuda de la policia britànica per confiscar explosius de l'IRA. Aquesta investigació també va ser desacreditada, però Giuseppe va morir a la presó el 1980 per una fallada respiratòria.


Cal no oblidar-ho, són els Estats els autèntics terroristes, els autèntics anti-sistema, el cas de Conlon i els seus companys nomès és una gota d'oli de com funciona la maquinaria represiva i arbitraria dels Estats pressumptament democràctics, i això que aquests fets es varen produïr abans de l'11-S, que d'haver-se produït després, possiblemente Conlon i els seus amics seguirien encara a la presó.



 trailer de la pel·lícula en el nombre del padre.




VOCACIÓ DE QUIXOT




El jovent no s'hauria de fer cas a si mateix, s'estàn fent trampes constantment intentant demostrar massa coses,  fites  que - encara no ho saben - no podràn assolir mai; és normal i aixi ha de ser, els joves encara que no hagin llegit mai llibres de cavalleries tenen vocació de Quixot, i no saben que el savi era Sancho Panza, l'escuder. 
El problema rau en quan aquest comportament, aquest voler demostrar es fa quan ja no s'ès jove, aleshores no s'ès quixotesc, simplement no s'ha entès res de com va aixó de la vida. Però en conec alguns casos d'aquests vells - joves - i la seva manera d'actuar és francament lamentable. Apliqueu-li allò que deia Tarradellas de que en política es pot fer tot menys el ridicul, a la vida quotidiana d'aquests jovencells de quaranta/cinquanta anys.

EL DISCURS DEL REI



Hi ha intervencions que escoltades poden semblar escasses de brillantor o de novetat i que llegides descobreixen grans troballes. La sobrietat gestual i emfàtica de Felip VI no va acompanyar tot el que hauria estat desitjable l'envergadura del seu discurs de proclamació. Perquè el nou Rei va fer exactament el pronunciament que ha de fer un cap de l'Estat d'una monarquia constitucional i parlamentària. No es podia esperar ... "Desconeix Mas que el Rei no pot pronunciar-se sobre els fonaments dogmàtics de la Constitució". 

Aquestes i altres bestieses escriu a la Vanguardia un tal Zarzalejos, que de fet no se qui és ni m'he molestat a endegar-ho. Aquest senyor no ha entès res, lo qual el converteix en un idiota o en un pilota, o un comisionista, que si fa no fum. Que és això de què el Rei no pot pronunciar-se sobre els fonaments dogmàtics de la Constitució? No hi ha dogmes a la Constitució, només lleis a vegades imposades i sovint desfasades, i quan convé prou ràpidament la canvien, com quan el rescat que no va ser rescat però si ho va ser. P er cert, una constitució a la qual Alianza Popular, pare putatiu del Partit Popular no va  votar,  i José Maria Ansar tampoc.

El Sr.Zarzalejos disfressa les dificultats orals i per vocalitzar del nou Rei, i parla de "sobrietat gestual i emfàtica" per no dir que  és incapaç com el seu pare de llegir amb un minin d'intel·ligibilitat un discurs que algú li ha escrit, que sona exactament com els que llegia el seu pare, la música és la mateixa i la lletra també, monocorde i antropomòrfica, només ha canviat el rapsode. Mas no va aplaudir el patètic, típic i tòpic discurs del nou Rei, faltaria més, aplaudir aquesta iteració vulgar sense cap contingut seriós seria com fotre-se'n, i el Sr. Mas, això si que ho te, és molt educat.

Un nou rei que en el seu ranci discurs parla de modernitat, i el diu disfressat de soldadet de plom del segle XIX. Mireu si és antic que el seu nom Felip sisé, s'escriu en números romans.

D'aquest rei no s'en pot esperar res de bo, ni tampoc de dolent, en ser amorf  inodor, insipid i insabor, ni es notarà, i és que d'allí on no n'hi ha no en pot rajar, llastima que no estigui casat amb Maria Antonieta, encara que possiblement faci cas de les recomanacions de Jose Maria Ansar Lopes i es limiti a ser un florero.

ASUEROTERAPIA

Asuero (i) con su ayudante Soler, que se alojó en el Norte y Londres.

Veient el partit Uruguay - Anglaterra, he recordat aquesta cançó molt famosa al seu temps:

"Un extraño caso a mí me ha pasado
Pues todos mis nervios se han soltado.
Y a un doctor famoso le fui a consultar,
Pero las narices me quiso tocar.
Mas, como protesté mandóme al Uruguay
Y entonces yo le contesté:"
  
M'ha explicat el pare que el doctor famoso, de la cançó, era el Doctor Asuero, molt conegut entre els anys 20 i 30 del segler passat. Si us interesa la seva història la podeu llegir aquí.


 

És el que té ser despistat de mena, aquesta història del Dr. Asuero ja l'havia comentat aquí el més de gener de 2011, tambè a ran d'un comentari del pare que havia oblidat. Com ja he fet la feina de penjar fotos,vídeos i enllaços, el deixo tal qual. En Lluís Bosch, Jodi Dorca, Alberich i Miquel ja el varen llegir i comentar al seu dia...

DE LA SALUT




La salut és un bé, cert; però als que la posseeixen els ha estat negada la sort de saber-ho, doncs una salut conscient de si mateixa és una salut en perill. I com ningú gaudeix amb la seva manca de malalties, es pot dir sinxageración que els sans tenen un just càstig. Alguns tenen desgràcies; altres, obsessions. Qui són més dignes de llàstima? 
Tot aixo és cert com ho afirma Cioran, però hi ha quelcom més, és l'abandó, la claudicació, quan algu evidentment d'edat avançada, fins i tot tenint salut (si no fos, a banda) en un moment determinat, és deixa anar, abandona. Vindria a ser com el cansament psicològic que els doctes saberuts en diuen 'estrès', un cansament que no es cura descansant com seria el cas del cansament físic. El psíquic, és molt més dificil de dignosticar i per tant de curar.

À BOUT DE SOUFFLE


El fill gran del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón Utrera, va ser denunciat aquest cap de setmana per un conductor amb qui va tenir una col·lisió al centre de Madrid, al carrer d'Almagro, ja que va fugir sense arribar a facilitar les seves dades després de l'accident ines va amagar val garatge del seu Papà, perquè aquestes bestieses nomès les fan els eixelebrats que tenen Papà, i en aquest cas, important.

El segon conductor va decidir trucar a la Policia Municipal, sense tenir més dades que el número de matrícula del vehicle que havia fugit. Els agents van comprovar que el cotxe estava registrat a nom d'Alberto Ruiz-Gallardón Utrera i es van posar en contacte amb el domicili del ministre, però van contestar els escortes, que van negar que el cotxe que buscaven hagués entrat a l'edifici, afegeix el rotatiu el Mundo, que precisa que el conductor fugit no es va posar en cap moment a disposició dels agents.

Després, el conductor que havia trucat a la policia va posar una denúncia a la comissaria del carrer de Leganitos, encara que els agents no van arribar a denunciar-lo, sinó que van presentar només una "minuta" de l'incident. El fill gran ho va negar i resulta que va ser el seu germà, o quelcom aixi han dit, la questió és marejar la perdiu i que ningú es preocupi, és part del codi genètic dels del Pp, vegis sinó Esperanza Aguirre o M.A.R. jugant als autos de 'choque' pels carrers de Madrid. El fill de....Gallardón, ha estat o no ha estat, ho potser ha estat el seu germà, que importa, ho negaràn tot i l'assumpte acabarà en un no res. Aquí, el personal pepero fa unes escapades amb final roï, tirant a cutre salsitxero. Almenys Jean Paul Belmondo a 'À Bout de Souffle', tenia més estil i sabia com posars-se un barret al cap mentre la cigarreta li penjava de la comissura dels llavis i de passada es fotia a Jean Seberg.

UN DIA A PARÍS




El Santiago, el meu pare, als 85 anys encara no havia pujat mai a un avió, a un avió comercial em refereixo, car per Nostra Sra de Loreto al més de Desembre, a l'aeroport de Sabadell es podia pujar gratis (quan jo era un vailet) a una avioneta i un any fins i tot v'arem pujar a un Fokker.
Quan tenia 85 anys vàrem anar a EuroDisney amb ell, la Nuri i l'Anna, i va pujar a un avió com déu mana per primera vegada, per cert l'endema que s'estavelles el Concorde a les rodalies de París, del que en vàrem veure les restes, abans d'aterrar a l'aeroport Charles de Gaulle. Un dissabte al matí, a primera hora, varem agafar el tren de rodalies fins a París el pare i jo, i aquell dissabte (tot el que vaig poder) li vaig ensenyar Paris. Aquest poema intenta explicar-ho, o recordar-ho:
 








AL MEU PARE


El recordes Santiago,
aquell dissabte a Paris
per a tu era la primera vegada,
la meva la que en feia tres,
a les set del matí ja érem a les Halles,
acollonits tots dos, perduts en mig
d'immensos passadissos plens de marginats
que només ens miraven.
finalment i en trobar la sortida,
alleujats, arribarem al centre Pompidou,
que - òbviament - a quarts de vuit del matí
estava tancat. Però no Notre Dame.
*
Després l'esmorzar en aquell cafè típic,
a la vorera del Sena. Croissants de veritat
d'aquells inventats pels pastissers vienesos,
i un enorme bol de cafè amb llet
i a peu - ho recordes Santiago - des de allí
fins a la Torre Eiffel als camps de Mart,
hora i mitja llarga de Quai d'Orsay
amb aturada a mig camí al museu del Louvre.
No hi entrarem. I no per el preu - bé, en part si -
simplement ens costà molt adonar-nos
que s'entrava per aquella horrorosa i antiestètica
cúpula de vidre al mig de la plaça interior.
*
Un cop acomplert el ritual de pujar al segon pis
de la torre Eiffel que no és gris com ens pensàvem,
Si més no d'un to beig clar.
pujar dalt del tot és molt complicat,
amb una immensa cua de japonesos,
que aviat et fa desistir del teu propòsit.
ens férem unes fotos que no van sortir després,
i des d'allí - Ho recordes Santiago -
des d'allí vaig ensenyar-te Paris.


En abandonar els camps de Mart - ara ja en metro -
ens arribarem fins a Montmartre,
ajudats per un funicular, fins dalt de tot
on el Sacre Coeur contempla Paris,
recorreguérem els vells carrers,
fins arribar a la plaça - no recordo el nom -
on hi ha tots els pintors, colors i olors del mon.
*
Una immensa multitud de gent de tots colors
- perdona'm la redundància
badava i tafanejava a la recerca d'un nou Cezanne
I desprès d'omplir-nos de llum i olors, aquell dinar
- Ho recordes Santiago -
sopa de verdures i ous ferrats amb patates,
i cervesa de la de veritat. Visca Itàlia!
doncs d'allí eren els amos del restaurant.
tot i que el regentaven uns pakistanesos.

Per la tarda, de tornada altre cop a les Halles,
ara viu i ple de vida, curull de gent.
un tren trist i abarrotat ens dugué de tornada.
te'n vas adonar Santiago, que nosaltres,
només nosaltres dos, érem blancs
Mil races i mil colors s'arreplegaven als vagons.
cares tristes i cansades en la majoria dels casos,
poca mainada, i a cada aturada
- que n'hi ha moltes -
els vagons s'anaven buidant de gent
que baixava silenciosa i apressada.

Finalment en arribar a Marné la Vallée,
anàvem gairebé sols i allí s'acabà el viatge
baixarem del tren i en pujar a dalt
tornàvem a estar on el matí,
a l'entrada de Disneyland Paris.
 

Però aquest és un altre espectacle.
.

MUDANCES


Per motius que tampoc cal explicar, m'he emportat al pare de nou a casa, estem de mudances i un xic atabalats, aposentant-no's com fa deu anys quan va marxar. Un cop situats, tornaré a reprendre el contacte diari amb vosaltres, però avui estem en ple proces de readaptació.

LES DONES I LES VAQUES


I van els fanàtics islamistes de Boko Haram, i ofereixen bescanviar vint dones per vuit-centes vaques, i tot el món civilitzat posa el crit al cel. Quins salvatges!, diuen mentre les seves consciències es remouen falsament fastiguejades davant el comportament feudal d'aquests fanàtics. No sé de que es sorprenen, i encara que pugui compartir la repugnància per aquests salvatges perduts en l'Edat Mitjana, és el que hi ha, el que separa l'Islam del cristianisme, cinc-cents anys, i és nota. L'Islam encara no ha acabat d'entrar en el fariseisme i tiren pel broc gros, al cap i a la fi, pels fulani, vuit-centes vaques valen més, molt més que vint dones. I als Governs occidentals que tants escarafalls fan i tant, aparentment s'escandalitzen, en el fons els i és igual, les dones que les vaques.

No tenen cap valor les dones per l'Islam, i això no és pas nou, prou sabut és, per tant la petició dels islamistes de Boko Haran, té molt sentit, les vaques si que són importants per a ells, molt més que les dones. Agradi o no, és així i és el que hi ha, mentre no passin cinc-cents anys i avancin socialment, aixi continuarà.

L'IVA DELS CELÍACS


La diputada de CiU al Parlament Glòria Renom ha presentat una iniciativa a la cambra catalana per instar al Govern a reduir l'IVA dels productes sense gluten del 21 al 4% i que aquests puguin desgravar-se. Segons ha informat el partit aquest dissabte en un comunicat, la proposta reclama ajudes econòmiques o beneficis fiscals per a les persones celíaques, com una desgravació concreta en la declaració de l'IRPF per a les famílies amb algun membre celíac o que el desemborsament en aquests productes es desgravin proporcionalment a la despesa total en la declaració de la renda.
 
La proposta promou un 'Pacte pels celíacs' entre la Generalitat i les empreses del sector alimentari per fomentar el correcte etiquetatge de tots els productes mitjançant un logotip. A més, aposta per seguir promovent la inclusió de plats aptes per a celíacs en els restaurants, a través de l'Agència Catalana de Consum i els gremis de restauració, i en menjadors escolars. També demana dissenyar una campanya de sensibilització entre els professionals sanitaris per diagnosticar amb més rapidesa, i divulgar a nivell institucional l'existència d'aquesta malaltia.

La celiaquia és una intolerància al gluten de caràcter permanent que, en persones genèticament predisposades, atròfia les vellositats de l'intestí prim impedint l'absorció dels nutrients. La proteïna del gluten està present en el blat, l'ordi, el sègol, l'avena, el blat kamut, l'espelta i el gra de triticale, i com a derivat i additiu poden incloure'l molts aliments processats. Els productes panaris aptes per celíacs són cars per-se, cal fabricar-los completament a banda del procés de panificació tradicional, amb maquinaria a part, roba i sabates a part, local a part. No s'hi val a badar, a la és minima l'aliment es pot contaminar.

Per als celíacs avui en dia hi ha de tot, pagesos, pastissos, coques, mones, croassants, patates xips, madalenes i més; un vell client forner em deia l'altre dia que està venent bastant els productes per celíacs a les seves botigues, però que hi carrega molt poc marge comercial, atès són cars, pel procés d'elaboració i també pel valor afegit de l'iva.

La pregunta que em faig és: quan a Madrid rebin l'escrit de Glòria Renom, sap algú d'algun ministeri de Madrid que és la celiaquía. Molt em temo que no, de saber que és ja no haurien aplicat el 21% d'IVA als seus productes. De fet, prefereixo que la pregunta es quedi en suspens, sense contesta. Per cert, en aquest acte Glória Renom, ha fet política i no de campanar, precisament.

QUAN EL FUM DE LES XEMENEIES


Quan el fum de les xemeneies significava progrès i els vailets anàvem sols a l'escola, la llet s'anava a buscar a la vaqueria, acabada de munyir, i després a casa un cop bullida la nata que quedava al damunt escampada sobre una torrada era una delícia, com ho eren aquells primers iogurts naturals embolicats amb una goma de 'los pollos', i la fruita i les verdures eren les del temps, tant era així que fins i tot feien olor i tenien sabor, i les moreres s'omplien de móres vermelles i negres sense pols com estan ara les que queden. 
Al bosc hi havia a la tardor, molts bolets i pocs boletaires i els cistells s'omplien amb facilitat i poc de temps. A les cases, la porta sempre estava oberta per si algú havia de menester alguna cosa, i les botigues del poble no tancaven mai, com a màxim tenien la persiana mig abaixada, o mig aixecada per si algú necessitava quelcom, ates vivien a la rerebotiga. La mainada, en aquells temps érem canalla, voltàvem sols tot el sant dia, avisats només per si ens aturava un senyor que baixava d'un cotxe negre i ens oferia caramels, pocs n'hi havia de cotxes, o haigas si eren de luxe. A futbol hi jugàvem al bell mig del carrer sense asfaltar, amb basals permanents, partits que solien acabar a pedrades. La gent xiulava i cantava pel carrer, i, tot i ser més pobres i amb menys mitjans que ara, la percepció és que la gent, o almenys això semblava, era més feliç.

LES PUTES I EL P.I.B.


Espanya guanyarà PIB gràcies a un canvi metodològic que considera riquesa del país la prostitució i el narcotràfic. La nova metodologia de l'INE permetrà que el producte interior brut (PIB) augmenti entre un 2,7% i un 4,5 % (entre 27.000 i 45.000 milions) a causa de diversos canvis en el sistema de càlcul i a la incorporació d'informació estadística nova i d'activitats il·legals com el tràfic de drogues o la prostitució.

El sistema europeu de comptes del 2010, que entra en vigor al setembre per a tots els països de la UE, ha orientat aquestes modificacions i canviarà el càlcul de la sèrie completa des del 1995 i 2013 dels comptes nacionals anuals, segons una nota difosa avui per l'Institut Nacional d'Estadística. Els primers resultats es presentaran el 25 de setembre. En compliment del que requereix l'oficina d'estadística comunitària (Eurostat), l'INE els ha remès una primera estimació del que augmentaria el PIB del 2010 amb el nou mètode.

Provisionalment han calculat que creixeria entre un 2,7% i un 4,5 %, un increment que es pot atribuir entre un 1,2% i un 1,5 % (entre 12.000 i 15.000 milions) a canvis metodològics, principalment a la capitalització de la despesa en R+D- Els canvis estadístics per circumstàncies com incorporació estadística nova o de millor qualitat (cens, EPA, Enquesta de Pressupostos Familiars) i altres canvis com la incorporació d'activitats il·legals suposarien un increment d'entre l'1,5% i el 3% (entre 15.000 i 30.000 milions). 

O sigui que Espanya a partir de l'aplicació d'aquest nou mètode per calcular el PIB passarà a ser la primera potencia Europea, nomès faltaria afegir al PIB el temps perdut a la màquina del cafè i a les fotocopiadores i encara apujariem més el PIB. Ah! i si s'ha d'anar a fornicar amb les senyoretes que fumen i et tracten de tu i pillar-se algún porret, és fa. tot sigui per apujar el Produce Interior Brut. De fet, no deixa de ser curiós que dues activitats il·legals i perseguides per l'administració, siguin precisament les que ajuden a apujar el PIB. O, com ho pensen legalitzar? diria que no ens ho han explicat.

Tambè s'hauran de fer alguns canvis de tipus lingüistic, en el sentit que dir 'fill de puta' a algú, en comptes de considerar-se un insult, és considerarà una lloança atès gràcies a la tasca desenvoluppada per la seva suposada mare Egpaña anirà més bé.

Per cert: No se com anava el PIB a Palestina fa més de dos mil anys.

NI DANTESCS, NI MAQUIAVÈL·LICS


Sovint fer servir paraules i/o expressions de les quals o no en sabem el seu significat o l'emprem malament. Més d'un corresponsal que cobreix algun terratrèmol o qualsevol altre accident de la naturalesa, parla de situació dantesca, per definir el caos, i la desolació que ha deixat aquest, i no he entès mai que té a veure l'infern del Dant amb una situació dantesca. 
Sovint es qualifica, sobretot en política, a una persona perversa, recaragolada de maquiavèl·lica en referència a Maquiavel, i qualsevol que hagi llegit Maquiavel, almenys el Príncep, s'adonarà que per dir-ho d'alguna manera Maquiavel no era gens maquiavèl·lic en el sentit que se li vol donar, ans al contrari. Shakespeare, crec que és a Macbeth deia allò de "la història explicada per un idiota ple d'ira i de fúria" i d'aquests sí que en tenim uns quants i ben qualificats exemplars. Alguns d'ells són a Ciutadans o a UPyD, però aquests són subproductes residuals que no representen res ni tan sols a si mateixos, i als qui no s’ha ni tan sols de tenir en compte per a res, ja sabem que cavalquem, deixem-los doncs que bordin, però tot i no ser ni dantescs i maquiavèl·lics, en la seva estultícia es permeten qualificar de nazi al Govern i altres galindaines i idioteses per l'estil, i després es queixen perquè no surten a TV3. Ja ho fan a e-noticies i algun altre digital que és al màxim a què poden aspirar. 

SÍ, SÍ, PERO NO PER MI


El cantautor valencià Raimon ha rebut aquest dimarts al Palau de la Música el 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que li va atorgar Òmnium Cultural el passat mes de març . Al recollir el guardó, Raimon ha assegurat: "No em sento que sóc dels meus quan els meus volen que jo sigui com ells voldrien i no com ells saben que sóc". El cantautor ho ha manifestat després que digués fa poc més d'un mes que no és independentista perquè no ho té clar.
Encara que no es vulgui reconeixer, hi ha un integrisame radical de pensament únic que menysprea o desqualifica als qui no estàn amb ells, o sia la independència. Si no votes SÍ,SÍ ja ets un botifler o un unionista, i aquesta actitud que existeix, té molt poc de democràtica i si de dictatorial feixistoide. El que li ha caigut a Raimon per dir el que va dir, que ell no se sentia independentista, que no ho tenia clar, quan és evident que hi està en el seu dret a ser el que ell vulgui, ell i qualsevol ciutadà. El que és important és que si es celebra la consulta, els ciutadans de Catalunya votin, cadascú el que consideri oportú i totes les postures han de ser igual de respetades i respetables, faltaria més.
Aquesta intransigència existeix, es palesa, i no m'agrada gens ni és bo pel pais, fins i tot per a ells mateixos, els intransigents, als qui els bosc no els deixa veure els arbres (i ja ho dic com ho vull de dir encara que sia a l'inrevès), entre altres questions, perqué són incapaços d'adonar-se, d'entendre, que en l'hipotètic cas que es celebrés la consulta el 9N, el SI,SI, dificílment arribaria al 30/35%, diguin el que diguin les enquestes, que a l'hora de la veritat la covardia i conservadurisme congènits dels catalans apareixeràn, i sinó al temps.
En el meu cas, si es pot anar a votar el 9N, votaré SI,SI, però  no ho farè per mi, sinó per un bon amic recentment desaparegut que em va demanar que si us plau, votes SÍ,SÍ per ell, que no per a mi. I la paraula donada s'ha de complir, encara que sigui a contracor..
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO