Com qui us escriu viu dins del que seria Sabadell en el microclima de la Creu Alta, que no deixa de ser un petit poble dins la urbs, i amb vocació d'eremita surt poc i si ho fa és amb la bicicleta lluny de carreteres i aglomeracions, no deixa de sorprendre's com quan avui, que he anat a BCN a una reunió que em pensava era de literatura digital i més aviat crec que he anat a una reunió de tupperware digital,(deixem-ho aquí, no deixa de ser una apreciació personal) no deixa de sorprendre's de quan endollada està la gent als mobils de nova generació i al Wahtsapp. Tant a l'anar amb el tren de Sabadell a BCN com a la tornada, la majoria de la gent amb els qui compartía vagó estaven endollats teclejant i per suposat somrient, llevat d'un xicot que parlava en veu alta, però no amb ell mateix, com els bojos del poble d'abans, sinó mitjançant un petit micròfon, a través del qual discutia que fer per sopar amb algú que hi havia a l'altra banda, comentaba d'anar a comprar menjar congelat i que no s'acabava d'aclarar amb el forn (ja en som dos). Sincerament, em sentia rar, estrany, com desubicat, com si acabes d'arribar d'Arbeca o de fora a un nou món,on, malgrat tanta comunicació, la gent viatja i viu incomunicada. Angoixadament incomunicada. 
Del Tupperware digital, ja en parlaré un altra dia, necessito païr tot el que he escoltat a la planta cinquena de l'Ateneu Barcelonés. Sí! ja sé que no és molt periodistic donar un titular i després parlar d'una altra cosa, però m'ha sortit així i qui em vulgui entendre ja m'entendrà. Ah! La foto que il·lustra l'escrit l'he tret de per ahí, no m'agrada retratar a la gent.