· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DRETES O 'DERECHAS'


Si se'm permet una relativa exageració, gosaria afirmar que, des de fa segles o potser des del començament, en el món sempre han manat les dretes. Ja ho deia un polític jubilat: El perill sobretot a Espanya, no és que guanyin 'les dretes', sinó que guanyin....'las derechas'. Bé, una part de raó si que tenia aquell home. Les dretes sempre són dretes, es diguIn 'dretes' o 'derechas', quan a l'esquerra o las izquierdas fa temps varen naufragar i no saben ni contesten, possiblement perquè la dreta sempre està emprenyada i per això té tant d'exit, mentre l'esquerra té la tendencia a ser massa raonable i dispersa alhora, discutint sobre el diví i l'huma, sovint fregant la cursil·leria o el ridícul. 

Hi ha una excepció que és la dreta catalana, que llevat d'en Duran no està emprenyada però és igual de dispersa que l'esquerra discutint sobre el divì, l'huma o la consulta. Pere Navarro a banda que no és ni de dreta ni d'esquerra, simplement no és, de fet ni ell mateix sap que és.

RAJOY I LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ


Mariano Rajoy s'ha posicionat del costat de 13TV i Intereconomía en unes declaracions que ha fet aquest divendres a Vílnius (Lituània). En resposta a la pregunta que li ha formulat un periodista, el president del govern espanyol ha criticat que la Generalitat hagi presentat denúncies a mitjans de comunicació per haver comparat el procés català amb el nazisme que “diuen el que pensa la immensa majoria”.

A més, Rajoy ha justificat aquestes empreses que sovint comparen el nazisme amb el procés sobiranista que es viu a Catalunya dient que “s'emparen en la llibertat d'expressió”. Segons el president, les manifestacions que s'han fet a aquestes televisions són fruit d'aquesta llibertat que impera en “qualsevol país democràtic”. Rajoy no s'ha estat d'afirmar que “si pretenen multar algú per tenir una determinada posició” no pot dir altra cosa que “li sembla un disbarat”, i “espera que tot això es quedi en res”. O sigui que el Sr. Rajoy s'eroga la fatuïtat de pretendre saber el que pensa la immensa majoria (no se sap d'on) de què el comportament del Govern de la Generalitat és igual al dels nazis, i més acusacions falses sobre diversos comportaments dels seus membres. Són els mateixos o col·legues del qui li va dir 'Guarra' a Marina Geli.

La xusma que pobla aquests mitjans és diversa però amb un nexe en comú, vomiten odi contra Catalunya dia si dia també, i potser parlen de comportament nazi perquè en el fons és el que ells voldrien tenir, o ja tenen en certa manera, estic segur que Goebbels és la seva referència.

No deixa de ser curiosa la percepció que el Sr. Rajoy té de la llibertat d'expressió; proveu d'insultar al Rei o a un alt membre del Govern, i véureu el puro que us cau, per més que us empareu en la llibertat d'expressió. Només per ensenyar la sandàlia ja varen titllar de tot a David Fernández, sobre tot els rapinyaires de 13TV o INTERECONOMIA, finançades per cert pels lacais de Rouco, o sia la COPE, dos mitjans on es vomita dia si dia també odi i fal·làcies contra Catalunya i no només vers el seu Govern. Tot sempre dins la caritat i amor fraternal dels cristians.

Veig que el Govern de la Generalitat ha passat - per fi - del 'ladran luego cabalgamos' al 'insultan luego nos querellamos', i voldria recordar que malgrat la justícia espanyola no és de fiar, a Fedeguico el varen cosir a querelles i multes fins que el varen fer fora de la COPE i ara malviu vomitant a un espai del no res per internet, o escrivint en diaris feixistoides, propers al sistema operatiu dels nazis, i consti que això que acabo d'escriure és en nom de la llibertat d'expressió que tan aferrissadament defensa el Sr.Mariano Rajoy.

DE FOTOGRAFIES


Tant que m'agrada fer fotos de paisatges o de la naturalesa en general, en canvi, detesto (de fet en tinc molt poques) que em facin fotos i fer-ne jo als altres, llevat que siguin desconeguts que em poden interessar des del punt de vista purament artístic. Sempre que em veig en una foto penso que té el problema que per una banda és provisional, però per l'altre perdurarà en el temps, per tant no deixa de ser una imprudència o una lleugeresa deixar-se retratar, car la visió posterior francament sol ser depriment. 
Recordo haver fet una foto a una nena a Ourika (Marroc) i la guia em va dir que no es podien fer fotos a la gent sense el seu permís, car els hi prenies l'ànima; no sé si es va quedar amb mi o és cert. 
De fet, si mai faig una fotografia a alguna persona que m'interessa com la del senyor de la foto de dalt, sempre demano permís; possiblement influenciat pel cas d'Ourika, o, simplement perquè entenc que en retratar a una persona si és cert que li robes la seva intimitat del moment, de l'instant. Ja vaig explicar fa temps, que no m'agradaven les velles fotografies, i segueixo pensant el mateix

MAHATMA MAS



El president de la Generalitat, Artur Mas, ha volgut replicar les paraules del cap del govern espanyol, Mariano Rajoy, després que hagi advertit a Escòcia i Catalunya que la independència els deixaria fora de la UE. Mas ha "celebrat" que Rajoy hagi parlat en aquest termes perquè, segons ell, implica "admetre la possibilitat que Catalunya es pugui convertir en un estat". El president català, que ha reconegut que la seva interpretació por "sorprendre", ha emplaçat l'Estat espanyol a seure d'immediat a negociar "data, pregunta i procediment" per a la consulta, i ha advertit a Rajoy que els catalans "cada vegada són més insensibles" a "les seves amenaces".

La veritat és que el dia de la marmota de la consulta, o l'hàmster dins la gàbia donant voltes amb la roda que diu en Basté, ja cansa, que esgota vaja!, més encara si com tot sembla, la consulta no és celebrarà i els dos Governs estan negociant en secret alguna mena de tripijoc que satisfaci a les dues parts. A Rajoy no li convé la Consulta i a Mas no l'interessa, però a Rajoy tampoc li convenen unes eleccions plebiscitàries el 2015. Tot plegat acabarà en un no res o poca cosa que no satisfarà a ningú, i sinó al temps.

Mentrestant, la fila del President Mas a la foto, encara que sigui una qüestió protocol·lària per quedar bé amb els amfitrions, que voleu que us digui, però segur que serà motiu de riota pels qui ja us podeu imaginar. Al cap i a la fi, quan venen mandataris a casa nostra, no se'ls hi fa posar pas una barretina, espardenyes de set betes ni beure en porró.

LA HISTÒRIA


No hi ha res més tèrbol i capciós que gran part d'això que se'ns ven com a història a les llibreries. I el pitjor és que les intencions en joc, de vegades, són ingènuament honestes. La història és això, un tumult mal dissimulat i pitjor explicat, sempre pels vencedors, és clar. Potser la història d'un poble seria la història de les seves pors, les injustícies i les vexacions sofertes, o les agressions portades a terme contra altres pobles, nomès que això no es sól reconèixer. 
De fet, ve a ser com les memòries dels expresidents, on ens expliquen el que ja sabem, justifiquen el que han fet malament i, precisament, s'obliden d'explicar-nos el que voldriem saber i no sabem mai.

EL CAGANER DE LA MORENETA


La Moreneta, Pau Casals i el president Tarradellas, entre els nous caganers d'aquest Nadal.

El passat dia 15 vaig publicar aquesta noticia a Collonades. Des del primer moment vaig pensar que aquesta moreneta caganer portaria cua, i no ho dic amb segones pel que penja de les seves nobles parts posteriors. Per una banda, tot i no ser creient, crec que s'hauria de ser respectuós amb els simbols, i que més simbol que la Moreneta. Possiblement el caganer hauria de ser el de sempre, com a simbol escatològic i irreverent, conceptes ambdòs molt nostrats, però tambè és cert que és la nostra manera de ser i tampoc em sembla tan malament el caganer de la Mare de Déu de Montserrat; som escatològics i irreverents de mena amb les icones cristianes, el caganer tradicional n'ès un clar exemple. Dit això, a veure qui té nassos de fer un Alà o un  Mahoma caganer i sortir-ne indem-ne. Ja sé que és una postura molt gallega la meva, però la contradicció forma part del meu paisatge. Igual que no m'acaba de fer el pes el caganer de la Moreneta, el mateix podria dir del del Papa Francesc o l'Expresident Tarradellas. O tots moros, o tots cristians. 


"La Moreneta, Pau Casals, la Peppa Pig, el Neymar i el president Tarradellas ja tenen caganer. La família Alós-Pla de Torroella de Montgrí (el Baix Empordà) ha continuat apostant per símbols catalans i catalanistes per als nous caganers d'aquest Nadal, acompanyant al caganer independentista amb estelada que ja van crear l'any passat. Per a aquestes festes, l'empresa caganer.com ha tret més de quaranta noves creacions al mercat, entre les quals hi ha els nous fitxatges del Barça Tata Martino i Neymar, o els campions del món Marc Màrquez i Kilian Jornet.

L'empresa ha fet una clara aposta per internacionalitzar el producte i fer arribar els tradicionals caganers dels pessebres catalans arreu del món. De moment, ja tenen distribuïdors tant a Suïssa com al Japó. 

ZOMBI MANIA


Llevat que se m'hagi escapat, la pel·licula més coneguda sobre zombies que va donar origen a la zombimania, la va fer George A. Romero, l'any 1968 'la noche de los muertos vivientes'. Ell mateix va fer varies seqüeles, així com s'han rodat moltes altres pel·licules sobre el tema, com Robert Rodríguez amb el seu 'abierto hasta el amanecer..... Abans, va haver-hi 'la legión de los hombres sin alma” (Victor Halperin,1932) i més tard 'Yo anduve con un zombie' (Jacques Tourneur, 1943. Aquí podeu trobar les 100 millors pel·lícules sobre zombis. Fins i tot a Cuba en varen fer una l'any passat, i el propi Govern dels Estats Units ha donat recomanacions a la població en cas d'un atac zombi

Fins i tot s'anuncien kits per combatre als zombis, se n'han fet fragàncies, o són objecte d'estudi en alguna Universitat dels EUA. En diferents ciutats del planeta es cel·lebren manifestacions de zombis. L'ùltima es va cel·lebrar a Mèxic aquest cap de setmana passat.

No deixa de ser curiosa aquesta fascinació de la gent pels zombis, i l'afició a disfressar-se com ells desfilant per patètiques rues, sincerament no li acabo de trobar cap sentit. Possiblement, el que no saben és que per deambular com a zombis no cal que es disfressin, només cal que surtin al carrer vestits com hi van quan no es disfressen, perquè en certa manera molts d'ells ja són morts vivents, no cal que se'n disfressin, però no ho saben i vanament un cop l'any es disfressen com si fossin el que sense disfressar-se, o amb la disfressa habitual, són els altres 364 dies de l'any.



LA JUBILACIÓ DE SONSEÑOR ROUCO VARELA



A vegades no cal actuar, tot acaba caient pel seu propi pes. Ho dic perquè és veu que Sonseñor Rouco Varela, plega, que él jubilen vaja. La jubilació de tan sinistre personatge arriba uns vint anys tard. Ningú ha representat tant malament l'esglesia, el missatge de Crist, com Rouco Varela, indigne entre els indignes. Aquesta xacra, aquest error, ha mal manat l'esglèsia espanyola dels últims anys, en detriment de la mateixa i patiment dels seus fidels.  Ni tan sols cal desitjar-li llarga vida un cop jubilat. Sincerament, ha fet tant de mal a l'Esglèsia i al país, que quan més aviat se'n vagi millor, al cel no, per suposat. Si és que tota aquesta mentida és certa, Rouco Varela anirà directament a l'infern dels impius, però com no ho és, simplement, el seu cos es podrirà mica en mica fins que no en quedi res o gairebé res; res o gairebé res, és el que ha estat Rouco Varela, com l'Esglèsia catòlica, un ens perniciós, i malèfic, la gran vergonya eterna de la humanitat.

D'UNA MASTURBACIÓ ANUNCIADA


Oh quina meravella!.
Quantes criatures belles hi ha aquí!.
Quan bella és la humanitat!.
Oh món feliç,.
en el que hi viu gent així!".


- Els ciutadans d'aquest país que sovint ens queixem, ho fem ben bé per vici i gairebé diria que mala educació, car tenim uns polítics que coneixen tots i cadascun dels nostres problemes i que s'esforcen dia a dia per solucionar-los perquè visquem millor. Tenim també uns veïns que ens estimen i ens ajuden tan com poden per treure'ns dels nostres problemes i són tan amables que fins i tot molesta una mica i tot. Tenim el President del país veí, o sia de moment el nostre, atès el que representa és el nostre n’és el seu legal representant a casa nostra, que ens demana un petit favor, atès tan i tant ha fet per nosaltres. Diu el President del país veí i que de moment és també el nostre que hauríem de donar un cop de ma amb aixó dels impostos, que clar, com ha hagut d'avocar el sac per salvar els Bancs i Caixes i ha malbaratat uns quants calerons en la cosa aquesta de la bombolla, i que és veu no li surten els números i ens necessita per fer-los quadrar, que son quants mil milions de res. Per això no ens torna els dineros que li aportem religiosament. I a qui ha d'acudir el pobre home? si som els ciutadans els únics que paguem impostos, més que res perquè ens ho descompten directament de la nomina, els abonem directament o ens envien ja la declaració de renda feta a casa perquè no ens oblidem de fer-la. Clar, jo ho entenc, si els Bancs no paguen impostos, els rics tampoc, les professions lliberals no gaires, qui li queda al pobre noi....., nosaltres.
I que hem de fer doncs? no el podem deixar penjat, tot i que no seria mala idea i no ho dic en sentit físic que n'ha contret prous mèrits, però potser si que ens hauríem de plantejar fer-ho, car ves per on, últimament ens hem adonat (tot i que ja ja ho sabíem, però) que la classe política no té ni idea del que realment ens preocupa, ni la d'aquí ni la d’allà i ens fa servir només com un kleenex segons li convé. Potser ha estirat massa de la corda i els ciutadans comencem a tenir molt i molt inflades les pilotetes i pensem seriosament en plantar-nos i dir prou, que paguin els que realment tenen i guanyen diners que estan aquí i a fora, el cas Millet n'ès un clar exemple, i com ell unes quantes families, i a nosaltres que encara no hem aconseguit viure mai en l'estat del benestar (del tot) i tornem a estar instal·lats en el nostre natural, que és el del malestar, ja n’estem farts de ser l’ase del cops i el sant paganini de totes les misses perquè uns quants visquin com a bisbes de la COPE, Reis o duquesses de Alba i altres bons vivants
.

"Espanya és una dona gran, lletja i esquerpa, que a més que em costa diners em rebutja sexualment, a partir d'ara doncs, he decidit fer-me masturbador fiscal, o sigui que em faig la palla amb una ma i amb l’altre em miro els diners que m’hauria costat la feina de la bagassa, tot aixó que m’estalvio.

Ah! i Catalunya?.......Perdoni, les gestories no entren en el sentit de la frase."
.

NI ÉS HONRAT NI HO APARENTA


El vicesecretari general d'Estudis i Programes del PP, Esteban González Pons, ha proclamat avui que el seu partit i els seus dirigents són "tan honrats com tots", però amb la diferència que és l'única força política que "pot treure a Espanya de la crisi ". González Pons s'ha expressat en aquests termes durant la inauguració de la convenció regional de Noves Generacions del PP valencià, un dia després de conèixer una sentència del jutge del cas Bárcenas, Pablo Ruz, que veu confirmada la presumpta existència d'una comptabilitat B al PP. "Orgullós" de ser del PP, segons les seves pròpies paraules, González Pons ha subratllat que els votants, els militants i els dirigents d'aquest partit són "tan honrats com tots". "Un partit tan honrat com tots, però l'únic que pot treure Espanya de la crisi i que la traurà", ha assegurat. També ha manifestat que el Govern de la Generalitat feia un any que no treballava.

Es demostra doncs que l'important pels dirigents del Pp és mantenir un discurs prefigurat i no moure's d'ell ni un mil·límetre, sense immutar-se, com en el cas de González Pons, que el dia que facin el monument al cinisme posaran la seva cara, que en té i molta.

Succeeix però, que en certa manera quan Gonzàlez Pons diu 'Un partit tan honrat com tots' està dient inconscientment que el seu Partit no ho és, car és palès que la resta de Partits no són honrats; no hi ha ningú honrat en política i menys encara honest, ja que suposant que algún ho sigui, ho deixa immediatament.

I l'ha tornat trair la seva expressió de què els polítics catalans fa un any que no treballen i nomès parlen d'independència (precisament una paraula que es diu poc, molt més es parla de consulta i sobretot de la pregunta) quan el seu partit fa dos anys que no decideix res que no li diguin que ha de fer des de Barbària, i la resta, desencerts werts i 'laissez passer le temps', per part de Don tancredo Rajoy. 

Demostra també el sr.González Pons la seva ignorància quan diu que el seu partit és l'ùnic que pot treure Espanya de la crisi, quan ja fa un temps que Espanya ha sortit de la crisi, i que ara està en deflació, o fregant-la, el que és pitjor encara que la crisi, però això el Sr. Gonzalez Pons tampoc ho sap, o no li han escrit. 

González Pons és un expert de fer declaracions ocurrents i desafortunades, però no és, no arriba a personatge Shakesperià, o sigui que no pot explicar la història com un idiota ple d'ira i furia; ell, nomès la pot explicar com el que és un bocamoll cínic i ignorant.

Ho ha fet tan malament el Govern del Pp, fent poca feina, que espanta pensar que passaria si es dediquessin de veritat a treballar i a governar, però això el Sr. González Pons no ho veu ni ho diu, no li han escrit en el discurs que repeteix com un llorito dia sí dia també. Malgrat això, i digui el que digui, el seu partit, ni és honrat ni  ho aparenta, el jutge Ruz ja els hi està explicant últimament.

DÉU I LA SOLITUD


Si Déu va crear el món, va ser per por de la solitud, aquesta és l'única explicació de la Creació. La nostra raó de ser, la de les seves criatures, consisteix únicament en distreure el Creador. Pobres bufons, oblidem que vivim drames per divertir a un espectador els aplaudiments del qual encara ningú ha sentit sobre la terra ... I si Déu ha inventat als sants -com a pretext de diàleg- ha estat per alleujar encara més el pes del seu aïllament.
Pel que fa a mi, la meva dignitat exigeix ​​que li oposi altres solituds, sense les quals jo només seria un pallasso més.


E. M. Cioran
De llàgrimes i de sants

PREGUNTA EQUIVOCADA


Avui que es celebra el 50é aniversari del magnicidi de John Fitzerald Kennedy, i encara no se sap qui el va matar, cal recordar amb lleugeres variants, una de les frases més celebradas atribuides a ell, potser perquè la pregunta era equivocada: 

No et preguntis què pot fer el teu país per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu país. 

Encara que millor seria dir, no facis res pel teu país, car ell tampoc farà res per tu, a banda de fotre't tant com pugui. 

Ja deia Fuster que no hi ha res més intrìnsicament pervers que l'Estat. 

A PROPÒSIT DEL 'SENI'


La diferència enre el seny i la rauxa, rau en que amb seny fas tot alló que la majoria considera que has de fer, i en canvi, la rauxa és el que en veritat faries i no goses; prova-ho de tan en tant, és sa per a la ment. 

Del seny 'seni' parlava ahir el políglota Mariano Rajoy, referit al Govern de la Generalitat. Diria que n'hem tingut massa de seny durant més de 30 anys, i tambè molta paciència i tolerància, mentre el Govern de Madrid, cap de les tres actituds - una de les quals 'seny' ni tan sols la sap pronunciar correctament - les ha emprat ni contempla la possibilitat de fer-ho. Potser falta que l'exfumador Rajoy, aprengui a dir correctament 'Cesc' que no 'Cecs' i 'seny' que no 'seni', que és al màxim a que podem aspìrar.

Quina manera de perdre el temps amb aquest personal que no té la més mínima intenció d'avindres a res, ni a negociar res... i és que una aportació d'un 23% del PIB de Catalunya a l'Estat Espanyol, és una mamella que no és deixa anar així com així.


OJALÀ


El català presenta el nivell de coneixement més alt de la història. Aquesta és la conclusió que es pot extreure de l'estudi que ha presentat l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), i que indica que el 95,2% dels residents a Catalunya entén el català, amb dades del 2011.

Pel que fa a l'expressió oral, diuen que el saben parlar un 73,2% dels habitants, mentre que el percentatge és una mica més alt (79,1%) quan es pregunta per si el saben llegir, però baixa considerablement en quant a la capacitat d'escriure en català (55,8%). Tot i això la majoria d'aquests índexs augmenten respecte al darrer estudi publicat pel mateix Idescat, que data del 2001.

No sé com han fet l'estudi els de l'IDESCAT ni la magnitud de la mostra, o el seu estat etìlic en el moment de fer-lo, però no hi estic d'acord; no em crec que el 95,2% de residents a Catalunya entenguin el català, i dubto molt que el 73'2% el parlin. Quan a la capacitat d'escriure en català (55,8%) és possible, sempre i quan no es comptin les faltes d'ortografia.

Aquesta noticia m'ha fet pensar que com homenatge als Sr. Pompeu i al Sr. Fabra, i també al Sr. Coromines, voldria demanar que la nostra Acadèmia que no és Real, com la de La Lengua, ni de fet Acadèmia, però què es cuita de donar "brillo y esplendor" a les paraules de la nostra llengua, dic, que voldria demanar que afegissin al nostre diccionari normatiu la bonica paraula "Ojalà" atès no hi ha manera d’eradicar-la de la parla de la gent en general i de la classe política en particular. Li podríem posar l'accent al revés per allò del fet diferencial i quedaria la mar de bé. També hauríem de normalitzar el 'buenu' entre altres expressions nostrades. Si de cas l'any vinent hauríem de començar a plantejar la possibilitat de posar a fer-li companyia una altra paraula molt bonica i emprada sovint. "Desde luegu". Per cert, que un dels adalils de l'ojalà i el desde luegu és l'actual Conseller de les garrotades.

DIA MUNDIAL DE QUELCOM

-

Es veu que algú ha decidit, o millor dit, varen decidir en el seu dia els senyors de la UNESCO que ahir dimecres 20 de Novembre havia de ser el dia Mundial del nen, fins i tot els de Google en varen fer un Doodle, dedueixo doncs que ho devia ser també el 20 de novembre de 2012 i ho serà també el 20 de Novembre de 2014, el dia de l'aniversari de la mort del dictador. I qué?, cada dia de l'any és el dia d'alguna causa més o menys perduda que ves tu a saber qui ha decidit el fet que es celebri, no tot serà culpa de, ni es podrà atribuir a "El Corte Inglés". 




Ahir doncs es va parla dels nens del món, sed sabrà quants passen gana, quants estàn malnodrits i quants en moren cada minut, i avui a una altra cosa papallona, fins tal dia farà un any que en tornarem a parlar i fins i tot els de Google faràn un altre Doodle. Tot plegat no deixa de ser una bestiessa que s'han inventat els d'Unesco que es deuen avorrir, i cada vegada hi més DIES DE...., suposadament per conscienciar els cors i les ànimes de les persones, però que no deixa de ser un mer paripé que no serveix per a res, és pur entertainment hipócrita de cara a la Galeria, per vagament tranquil·litzar consciencies (un dia a l'any)

Mirant-m'ho una mica per sobre m'he adonat que encara hi ha molts dies mundials que no es celebren de moment i no entenc perquè. Us en poso uns quants exemples:

Dia mundial de la hipoteca
Dia mundial de l'estudi de la comisió per descovert
Dia mundial del polític honest
Dia mundial de l’empleat de la Caixa
Dia mundial del defensa central del Barça
Dia mundial del ratolí de l’ordinador

Dia mundial del cigaló d'anís
Dia mundial de la paparra

Dia mundial del vigilant de seguretat

Dia mundial del colom caganer, o rata voladora

Dia mundial dels rics
Dia mundial dels rucs
Dia mundial del paper de plata

Dia mundial del caganer


Dia mundial de la COPE
Dia mundial de Punto Pelota
Dia mundial de l’espetec Tarradellas
Dia mundial de l’avorriment
Dia mundial del patinet
Dia mundial d'en Millet i Montull (els meus herois)
Dia mundial del pa amb tomàquet
Dia mundial del municipal
Dia mundial del Tetrabrik i del dropu que el va inventar.
Dia mundial del pluriempleat mileurista
Dia mundial de la Beth Rodergas
Dia mundial del mileurista amb una sola feina
Dia mundial de l'aprovació de l'Estatut (aquest és de broma)
Dia mundial del subcontractat,
Dia mundial d'en Josep Cuní
Dia mundial de l'escrache
Dia mundial de Monseñor Rouco Varela
Dia mundial del món mundial de Pep Guardiola
Dia mundial de la consulta per la Independència....
Dia mundial de la pregunta per la consulta per la Independència.

...i més que ara no hi caic.


1.311 ANYS = 20 ANYS


L'etarra Juan José Zubieta, el principal condemnat per l'atemptat del 1991 a la casa quarter de la Guàrdia Civil a Vic (Barcelona), en què van morir 10 persones, cinc d'elles nens, quedarà en llibertat aquest dimecres a l'aprovar-ne l'Audiència Nacional l'excarceració en virtut de la derogació de la 'doctrina Parot'. A més, l'Audiència ha ordenat l'excarceració de vuit etarres i tres membres del GRAPO.
Zubieta, que va ser sentenciat el 1993 a 1.311 anys de presó, va planejar i va executar el 1991, amb els dos altres integrants del 'comando Barcelona', Juan Carlos Monteagudo i José Félix Erezuma, l'atemptat amb cotxe bomba a la casa quarter de Vic, la segona pitjor matança terrorista a Catalunya després de la d'Hipercor, que es va emmarcar en plena campanya etarra de fustigament a les forces de seguretat.
D'aquest atemptat barbar en fa ja més de 21 anys. I no tinc clar que s'hagi donat a les víctimes i als seus familiars el recolzament que es mereixien, possiblement - i no ens enganyem - perquè eren Guardies civils, però abans que tot, persones i entre elles víctimes, fins i tot nens.
L'any 2001 recordo que estant a Vic em va explicar el meu acompanyant que aquell descampat on hi havia cotxes aparcats era on hi havia hagut el quarter de la Guardia Civil i les cases dels familiars. Li vaig comentar que m'estranyava no hi hagués cap monument, o placa recordatoria dels fets, i la persona em va contestar: ni ho veuràs, eren Guardies Civils, sin fossin del poble ja estaria fet fa temps un memorial que restaria ple de flors tot l'any. D'acord, li vaig dir, però varen morir civils també, dones i nens dels Guardies Civils. El meu acompanyant ni es va immutar i va reblar: no hi veuràs cap recordatori i aixó d'ací a deu anys o més seguirà igual.
Pot resultar obvi que hom no tingui simpatia per la Guardia Civil, de fet no la tinc per res que dugui uniforme i gorra, però crec que és una gran falta de sensibilitat i respecte a les víctimes del sagnant atemptat que no s'hagi fet al terreny que ocupava la casa quarter, una plaça o un monument recordant a les víctimes d'aquell atemptat, el pitjor que ha sofert Catalunya després del de Hipercor. Que hom sàpiga els què van morir eren persones innocents i fins i tot alguns nen, a no ser que, com passa amb els morts det tercer món, els Guardies Civils i els seus familiars assassinats a la Caserna de Vic, siguin morts de tercera. I no és així, ho no hauria de ser-ho.

SEGURETAT CIUTADANA?


Insultar o amenaçar un policia en una manifestació es considerarà infracció greu i estararà sancionada amb una multa de fins a 30.000 euros. És una de les mesures de la nova llei de seguretat ciutadana, que també inclou que els pares paguin els desperfectes que ocasionin els seus fills al carrer i que la policia pugui establir "zones de seguretat" contra els 'escraches'

Insultar, vexar, amenaçar o coaccionar els membres de les forces i cossos de seguretat de l'Estat durant una manifestació serà considerat una infracció administrativa "greu" sancionada amb entre 1.001 i 30.000 euros de multa. Aquesta és una de les principals novetats de l'avantprojecte de llei orgànica de Seguretat Ciutadana que el ministeri d'Interior preveu portar divendres al consell de ministres i que té com a pilar fonamental la protecció dels policies davant els atacs, segons ha avançat el departament que dirigeix ​​Jorge Fernández Díaz.

Ai senyor! que bonica és la democràcia i la llibertat d'expressió, i com cuita i beneficia als ciutadans. Llàstima que quan és a l'inrevés, que la policia, mossos o qualsevulla altra espècie cascadora de ciutadans actua indiscriminadament contra aquests ciutadans, sovint innocents, la llei de Seguretat Ciutadana no contempli can mesura sancionadora que serveixi per reparar el dany causat a aquests ciutadans, i sinó que li ho preguntin entre altres a David Fernández o Ester Quintana.

De fet, més que llei de seguretat ciutadana, s'hauria de dir 'llei d'inseguretat ciutadana'. Però, que es pot esperar del germà de l'Albertito, l'home sempre avinagrat i enfadat amb tot el món. Indigne d'ocupar el Ministeri que ocupa, car és el Ministeri de la represio exterior, que no d'interior. 

HAVER DE MENESTER


Fa trenta i pocs anys vàrem anar de vacances a Camprodon, ens ho va recomanar el metge per la mainada, deia que els hi aniria bé el clima a la seva edat, i allò que es deia abans del canvi d'aigües. A més a més l'estiu anterior que havíem estat a Blanes com sempre, la mitjana havia agafat una infecció a la sorra de la platja i entre unes coses i les altres ens en vàrem anar a Camprodon. 
La meva dona que és cent per cent de platja i detesta cordialment qualsevol lloc de muntanya s'hi va avenir a contracor. L'arribada a finals de Juny va ser apoteòsica: el primer que vàrem fer abans de desfer les maletes va ser anar a comprar una estufa del fred que feia, això mentre ens barallàvem amb un gripau que hi havia al jardí només sortir de la porta de la cuina. L'esmentat gripau mesurava uns dos metres d'alçada per tres d'amplada, més o menys. 

Dit això, del que volia parlar és del costum de la veïna que teníem, que era de Camprodon. Quan anava a treballar, deixava la clau de casa seva posada per la banda del replà "per si algú havia de menester alguna cosa", era aquesta un costum habitual als pobles de fer-ho trenta i escaig anys enrere. Costum, que m'imagino actualment no es deu practicar, car potser els amics de l'aliè, hauríem de menester tota la hisenda. I això que en aquells temps representa que acabàvem d'estrenar democràcia i veníem d'una dictadura, però en aquest sentit, érem molt més lliures i teníem més seguretat que no pas ara.

PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA


Un britànic va comprar un iPad per la seva filla, en obrir la caixa en el seu lloc hi havia un pegot d'argila. Colin Marsh, britànic de 47 anys, volia fer-li un bon regal a la seva filla de 10 i va decidir comprar-li un iPad d' Apple. Per això va anar a un conegut centre comercial al Regne Unit anomenat Tesco i el va adquirir per 470 lliures (uns 560 euros).

Tot semblava perfecte fins que la nena va obrir la caixa i va veure que dins no hi havia cap iPad i en el seu lloc només hi havia un poc útil pegot d'argila. I aquí comença el que m'ha preocupat de la noticia. El pare de la nena va anar a Tesco a informar del que li havia succeït i, a exigir que o bé li tornessin els diners o bé li donessin un iPad de veritat, i no el pegot d'argila.

Però a l'hipermercat no estaven per la labor i van informar que haurien d'obrir una investigació i després ja decidríen què fer. No obstant això, els fets van transcórrer de manera molt diferent. Colin va rebre una trucada de la policia perquè anés a la comissaria. Ell va pensar que era per donar la seva versió dels fets però no era així: va quedar detingut per intentar enganyar Tesco. Pel que sembla els de l'hipermercat van pensar que volia obtenir una altra tauleta gratis i que ell mateix s'havia quedat amb ella.

Afortunadament per l'home, es va comprovar que la tauleta havia estat activada amb un altre nom a Gal·les feia dos mesos, pel que Colin va quedar en llibertat i tant Tesco com la Policia van lamentar els fets, i finalment li van tornar els diners.

O sigui, que un innocent va ser dentingut sense cap prova inculpatória, simplement perquè els de Tesco varen pensar que els volia enganyar. Potser abans d'enviar a comisaria per a ser detingut a un client seu, haguessin pogut haver fet abans la comprobació i adonar-se'n que l'iPad estava ja activat a Gal·les.

O sigui, que en un País suposadament democràtic i on en principi hauria d'estar garantida la llibertat dels seus ciutadans, per una simple sospita d'un supermercat que pretèn entre altres coses escanejar la cara dels seus clientes sense el seu permis per veure que els hi pot vendre, un client innocent, que de fet, ha estat estafat per aquest supermercat, pot anat al calaboç, sense que se li respecti la pressumpció d'innocència, ni la policía investigui primer els fets.

No sé vosaltres, però aquesta història podria ser perfectament un conte dels que explicaba Kafka.



NÚMERO NEGRE


L'han anomenat el "número negre" i és una edició especial en la qual no hi ha ni rastre de les fotografies que habitualment poblen la portada del diari francés. Com veureu a la portada d'aquest dijous (a dalt),  Libération sempre sol incloure almenys una gran imatge, està en aquesta edició òrfena d'elles i en pàgines interiors els espais que solen reservar per a les fotografies s'han deixat "voluntàriament" com "marcs buits". El diari, que des dels seus inicis ha estat precursor del fotoperiodisme i que sempre està molt atent a tot el que passa al seu voltant, pretén així remarcar la importància de la fotografia per el periodisme. I és ben cert, la imatge del diari sense cap fotografía és fa prou estranya.
Actualment sembla que no es pot donar cap noticia sense encapçalar-la amb una fotografia, amb la immediatesa en que es pot fer la foto i baixar-la de seguida a qualsevol mitjà digital. Igualment passa amb els vídeos, i és que tot és imatge, que és el que ens recordava Liberation en la seva portada del dijous passat.

DICTADOR NEGRE, DICTADOR BLANC


A les 10 de la nit d'ahir, telecinco va oferir a qui ho volguès veure, un apassionant partit amistós de fúmbol: Guinea-Espanya. És veu que a Guinea hi ha una dictadura (i tambè petroli), i una serie d'entitats a nivell mundial i tambè alguns partits polítics han criticat que Espanya jugui aquest partit, pel que l'infumable i analfabet president de la Federació Espanyola de fúmbol, ha manifestat que no s'en cobren ni cinc, ni tan sols ell, que és el rei d'aquests 'mamoneos'.
Anem sobrats d'hipòcrites que se l'agafen - quan els hi convé - amb paper de fumar. D'acord que la república de Guinea poc o gens en té de democràtica, més o menys com Qatar, Xina, Dubai, o altres llocs on ningú fa escarafalls d'anar-hi a correr en moto, cotxe o jugar a fútbol, o fins i tot organitzar-hi olimpíades o mundials.
Dit això, la transmissió de tele 5, de la que n'he escoltat els primers 20 minuts, m'ha transportat a 50 anys enrere. El concepte a l'inrevès era exactament el mateix de quan a l'Espanya franquista venien equips d'altres països més o menys democràtics, que representaba reforçaven el règim i se'ls rebia amb tota pompa i ciscumstància. 
Pot tractar-se d'un sentiment de culpa per com va abandonar Guinea el govern d'Espanya, o simplement, que els comentaristes de telecinco, molt espanyols ells, viuen en el temps que viuen, que no és precisament el present. Nomès ha faltat que la transmissió fos en blanc i negre.
Lamentable la roda de premsa d'abans d'ahir d'Angel Maria Villar, negant-se a contestar sobre el tema que parlava del partit amb Guinea, i ningunejant a banda de la premsa, als jugadors que tampoc es que estessin, en el cas de Llorente i Bartra molt afortunats. Per cert, Angel Maria Villar fa molts anys que dicta dins la Federació Espanyola de Fúmbol, o sia que el partit d'ahir va ser entre dictador negre i dictador blanc, nomès que el negre, més elegant, va tenir el detall de no asistir a l'encontre.
No sé com va acabar el partit, ara van 0-1, algú d'Espanya ha marcat un gol, qui? no ho sé, i no crec importi a ningú, possiblement si té una mica de dignitat, ni a ell mateix.

LA PREGUNTA


Hi ha coses que són molt simples, si no fos perquè pel mig intervenen aquests ens nefastos i consuetudinaris dits o nomenats polítics. Ho dic per la pregunta de la consulta que no es farà, però que suposant que supossessim s'arribés a fer, és molt senzilla: Vol vostè que Catalunya sigui un Estat propi dins d'Europa: SI O NO!. i ja està. I mira que és senzill per a una persona normal i corrent i per tant responsable. Però els polítics són una espècie a banda dins els homínids i homídines (igual a companys i companyes, o miembros y miembras). En primer lloc és palès que,per part de Conveniència i sobretot desunió no hi ha cap interès en fer la consulta, primer perquè no hi creuen, i en segon lloc perquè tenen dubtes seriosos del resultat de la mateixa. Mentre, Junqueras, va ensenyar la seva cara real l'altre dia a Brussel·les, i sincerament, no em va agradar gens, a banda de que kaleborroqueja, companyseja, i a mi aquests fanàtics relatius amb germà col·locat a Ferrovial, no em fan cap gràcia.

Hi ha un vell acudit de l'Eugenio que crec demostraria com pot acabar la complexa i tardana pregunta de la consulta si és que s'arriba a fer d'una punyetera vegada:

"En una nit dantesca de tempesta ¡ aigua a dojo, llamps i trons, un home circula per una carretera secundària amb el seu automòbil. Té un rebentón en una de les rodes i per més que mira i remira és incapaç de trobar el gat per apujar el cotxe i aixì poder canviar la roda. (En el temps de l'acudit no hi havia encara mòbls, o posem que no tenia cobertura o s'havia quedat sense bateria per actualitzar-lo). Preocupa't atès per aquella carretera secundària i en una nit com aquella no hi passa ningú, l'home recobra l'esperança en veure allà enllà la tènue llum d'una casa de pagés.

Ja està, es diu l'home, m'acosto a la casa de pagés (segur que tenen cotxe en viure tant apartats), els hi dic que em deixin el gat i els dono cinc-centes pessetes pel gran favor que em faràn i un cop arreglat i canviada la roda ja els hi tornaré. Però a mida que va acostant-se a la casa l'home va mal rumiant: Cinc-centes pessestes és molt, al cap i a la fi només em deixaràn un gat i prou; Saps qué! els hi donaré tres-centes pessetes i ja està bé.

Continúa acostant-se a la casa i ja comença a estar encaboriat i rùful com el temps: Que cony! tres-centes pessetes, vint duros i van que xuten que ells no han de fer res, per cinc-centes pessetes ja m'el quedo jo el gat i no els hi torno.

Arriba l'home a la porta de la Masia i truca a la porta. Veu que miren per la finestreta i finalment li obren; aleshores, l'home enfurismat del tot li deixa anar a la bona dona que li ha overt la porta: SAP QUE LI DIC! QUE JA ES POT FOTRE EL GAT AL CUL! i se'n torna cap el cotxe sense que la bona dona hagi entés res del que acaba d'escoltar."

Doncs aixó, que es fotin la consulta al cul.

DE LA NUESA

No la nuesa, el vestit és impúdic. Però passa que ja ens hi hem acostumat i, de més a més, el clima no permet res més - JOAN FUSTER.

Ja poden dir missa que el número 1 dels aforismes és Joan Fuster, aquest sobretot m'hi ha fet pensar quan l'he rellegit aquest matí, i de sobte tot ho he vist clar, tanta obssessió contra la nuesa, que si és obscena, que si ofén, etc. I ai las! és el nostre estat natural; nus naixem i nus morim i emmig ens perdem en hipocresies variades com la mania de rebutjar la nuesa. I no entenc l'obssessió de l'Esglesia o de l'Ajuntament de BCN i uns quants puritans en aquest sentit, car de fet el nen Jesus anava nuet, nuet (almenys segons la Nadala), i en el moment de morir també o gairebé, almenys així el representen el idols pagans que ens el mostren arreu clavat a la creu, tot i que ometen que era en forma d'aspa.


I és que la nuesa pot arribar a ser molt bella. He buscat una foto antiga, és d'una noia que acavaba de filmar un espot publicitari en un camp de futbol i nua encara reia mentre li donaven una camisa per cobrir-se. Ho vaig titular al seu dia "la joie de vivre" i en aquest nu d'aquesta noia no hi se veure res d'obscé o lasciu, ans al contrari hi veig en ell un esclat de vida. Com afirma Fuster potser és cosa del clima, que no permet res més. Nus naixem, nus morim i emmig ens avorrim.

Aquest escrit l'he recuperat de l'any 2011, l'he recordat avui no sé ben bé perquè mentre estava aturat davant un semàfor, i m'ha dut a pensar en que els homínids, som l'ùnic animal de tota la naturalesa que necesita vestir-se, per protegir o engalanar el seu cos, lo qual possiblement vulgui dir que el nostre origen primigeni no és d'aquest planeta, car la naturalesa ha dotat a qualsevol dels altres animals de l'embolcall exterior adequat per tal que no necessitin cobrir el seu cos en qualsevulla condició climatològica. Pot semblar una ximplería, però no deixa de tenir la seva lògica. Reflexionem-hi.

Aquesta reflexió del 2011, recuperada el 2013 ve a tomb de la censura de Blogger sobre el nu. Potser els senyors de Blogger haurien de llegir Fuster

CUP DE SANDÀLIA

 

La comissió parlamentaria que estava passant sense pena ni glòria quedarà per sempre en la memòria de la gent, només per la sandàlia que va exhibir - que no llançar - David Fernández davant la cara de poker del gàngster Rodrigo Rato: Aquesta imatge reflexa que ha estat la crisi propiciada pels Bancs, immunitat i cinisme davant els ciutadans. No li va dir Fernández a Rato, miris al mirall i veurà un mafiós, no! li va dir directament: gàngster. L'expressió defineix molt bé el significat al diccionari d'estudis Catalans d'aquesta paraula, i quadra fil per randa amb el quefer del Sr. Rato. Vol dir doncs que Fernández no va amenaçar ni insultar a Rato, simplement el va definir. Fins i tot, els mafiosos o els gàngsters tenen a la seva manera una certa ètica i uns certs principis, que el Sr. Rato i els altres espècimens banquers de la seva catadura, ni això.

Dit això, el gest i la paraula del Sr. Fernández, més que un acte tavernari com diu la xusma periodística de Madrid, és una criaturada, que ha aconseguit l'efecte al revès del que pretenia, al cap i a la fi nomès és parla del seu gest, i Rato que no va dir gran cosa a la comissió se'n va anar tal com havia entrat, immaculat.

Actes d'aquest tipus, no són nous, es normal als països musulmans, ho va fer Kruschev a l'Onu i crec que Juanxo Beiràs al Parlament Gallec, quan Galicia era la finca de Fraga. Però resulta que, és el tipus d'acte que faria qualsevol de nosaltres des de la barra del bar o davant la màquina del cafè de la feina. Però al Parlament, les coses s'han de fer d'una altra manera, no és qüestió de perdre les formes, és qüestió de saberles mantenir de manera intel·ligent. Deia Jabes: no és la pregunta, sinó la resposta la que incendia l'edifici, i el Sr. Fernandez no va saber fer correctament la pregunta que hauria obligat a contestar al Sr.Rato.


LLEGIR A L'ABOCADOR


El primer premi en la categoria d'Afers Contemporani del World Press Photo, ha estat pel fotògraf Californià Micah Albert, aquest, retrata una dona que treballa com a recol·lectora d'escombraries en un abocador de 30 hectàrees a Kenia, que manifesta desitjaria tenir més temps per llegir els llibres que es troba.
La imatge és bonica, molt bonica. En la solitud de l'abocador i la brutícia del seu entorn, la dona llegeix un llibre, que alleuja la seva solitud i desengany en el poc temps que té de descans. Es perceb la serenor que proporciona la lectura del llibre. No importa el títol o el seu autor, tots els llibres són importants per llegir-los, potser perquè a través d'ells és possible somiar i evadir-se d'una realitat dura i ingrata, com la de la recol·lectora d'escombraries Keniana.

MADRID FA MOLTA PUDOR ....


Després d'una setmana de vaga dels serveis de neteja, els munts de deixalles transformen els carrers del centre de Madrid en una galleda d'escombraries gegant, sense que s'entrevegi solució al conflicte". És el text que acompanya un vídeo que el diari francès Le Monde publica avui a la seva edició web, al costat d'una informació titulada "Madrid s'enfonsa sota les escombraries". Si ahir era el diari alemany Frankfurter Allgemeine, a través d'un dur article, el que es feia ressò de la vaga de neteja a la capital, avui altres mitjans s'han abocat al conflicte. És el cas de The Wall Street Journal en la seva edició per a Amèrica Llatina, que veu a Madrid "inundat d'escombraries", o Financial Times, que pren la vaga de neteja per fer un recorregut pels últims revessos soferts per la capital i porta a seu titular les paraules "caos pudent". 
I en fa ja nou dies que dura la vaga de recollida a la capital del Regne, i, avui, l'alcaldessa Ana Botella (per dir-ne alguna cosa) ha fet una conferència de premsa, per dir quatre obvietats de manual i acabar donant la culpa als treballadors i als sindicats. Fa no massa, es vantava que Madrid era una ciutat molt neta on és recollia la brossa cada dia, no com a Londres què, segons ella (desinformada habitual), és recollia un cop a la setmana, lo qual no és cert.


És la tàctica del Pp, negar la major,la menor i la derivada, i sense enrojolir intentar vendre la seva versió dels fets, sigui ara, la no recollida d'escombraries, o qual l'accident (per a ells incident) del Prestige, incident, o accident del qual se n'han escapolit avui arran de la sentència de l'audiència Provincial de A Coruña, que considera que no hi va haver imprudència, ni actuació dolosa, ni per part de Mangouras ni de l'exdirector general de Marina Mercant José Luis López-Sors. Tots dos són innocents d'un delicte contra el medi ambient i danys a espais naturals protegits, igual que el cap de màquines del petrolier, Nikolaos Argyropoulos. Obivàment, l'Estat Espanyol que n'era art i part, també ha estat absolt, tot plegat, per 'cuatro hilillos de plastilina de res', és el més normal. Ja ho diu la Cristina:

Segons la Constitució,
Espanya és una nació.
Segons la meva tieta,
Espanya és una merdeta,
I a Madrid i a Corunya
fa molta pudor.

*

PRODUCTES FRESCS


El Sr. Roig, el propietari de Mercadona, s'ha adonat del que podia semblar una obvietat, està perdent un potencial de vendes als seus centres perquè no ven producte fresc. M'expliquen que està formant a 21.000 persones a tot Espanya per vendre carn, peix, fruita, verdures i pa, fresc, no envasat com fins ara, amb aquells talls de llom embolcallats dins una safata amb fil transparent que fan tan mala ganya, mentre un suc vermellós, vaga amunt i avall dins l'envàs. Deu haver recordat el Sr.Roig, que abans la fruita com no passava per la càmera, feia olor, i que el peix fresc, és molt més bo i té més presencia, i que la verdura acaba de collir no té res a veure amb la de plàstic que et venen envasada. També deu recordar el Sr. Roig que el pa fet com s'ha fet sempre i acabat de coure, fa una olor i té un sabor molt millor que el que s'ha fabricat, congelat, descongelat i cuit amb aire calent. Suposo que el Sr.Roig ha recordat tot això, perquè s'ha adonat que perdia quota de mercat, ell que ho vol vendre tot en els seus centres.
No serà fàcil aconseguir el que vol el Sr. Roig, però potser caldria recordar-li que això que ell vol fer, ja estava inventat des de fa molts anys, era la botiga del barri que venia una mica de tot, o la peixateria local, i el mateix amb la fruiteria o el forner (encara en queden alguns), i segurament se li hauria de retreure que tot aquest petit comerç que durant molts anys ha estat pròxim als ciutadans oferint productes de qualitat, ell i les altres grans Cadenes de supermercats, les han esborrat del mapa. I tot doncs, per tornar allí on érem, però sempre amb el dubte de què els que ens ofereixi el Sr.Roig no sigui nomes aparença (màrqueting) i ens vengui els mateixos gossos amb diferents collars, tot molt ben presentat, això sí.

ELS DOMINIS DE LA VIDA


Si les vetllades dominicals fossin prolongades durant mesos, què s'en faria de la humanitat emancipada de la suor, lliure del pes de la primera maledicció? L'experiència valdria la pena. És més que probable que el crim arribés a ser l'única diversió, que la disbauxa semblés candor, l'udol melodia i la mofa tendresa.
La sensació de la immensitat del temps faria de cada segon un intolerable suplici, un escamot d'execució capital. En els cors més plens de poesia s'instal·larien un canibalisme estragador i una tristesa de hiena, els patíbuls i els botxins esllanguiríen, les esglésies i els bordells esclatarien de sospirs. L'univers transformat en tarda de diumenge ... és la definició del tedi i la fi de l'univers ...

Retireu la maledicció suspesa sobre la Història i aquesta desapareix immediatament, el mateix que l'existència, en les vacances absolutes, descobreix la seva ficció. El treball construït a la res forja i consolida els mites; embriaguesa elemental, excita i cultiva la creença en la «realitat» , però la contemplació de la pura existència, contemplació independent de gestos i d'objectes, no assimila més que el que no és ...

Els desocupats capten més coses i són més profunds que els enfeinats: cap empresa limita el seu horitzó; nascuts en un etern diumenge, miren i miren mirar. La mandra és un escepticisme fisiològic, el dubte de la carn. En un món farcit d'ociositat, serien els únics en no fer-se assassins. Però no formen part de la humanitat i, ja que la suor no és el seu fort, viuen sense patir les conseqüències de la Vida i del Pecat. No fent el bé ni el mal, menyspreen -espectadors de l'epilèpsia humana - les setmanes del temps, els esforços que asfixien la consciència.

Què haurien de témer d'una prolongació il·limitada de certes tardes, sinó el pesar d'haver sostingut evidències grollerament elementals? Llavors, l'exasperació en la veritat podria induir-los a imitar els altres i a complaure en la temptació envilidora de les tasques. Aquest és el perill que amenaça la mandra, supervivència miraculosa del paradís.

L'única funció de l'amor és ajudar-nos a suportar les vetllades dominicals, cruels i incommensurables, que ens fereixen per a la resta de la setmana i per a l'eternitat. Sense la seducció del espasme ancestral, ens farien falta mil ulls per plors ocults, o, si no, ungles per mossegar, ungles quilomètriques ... Com matar d'una altra manera aquest temps que ja no transcorre? En aquests diumenges interminables, el dolor de ser es manifesta plenament. A vegades un arriba a oblidar-se en alguna cosa, però com oblidar-se en el món mateix?

Aquesta impossibilitat és la definició del dolor. El que estigui afectat per ell no es curarà mai, tot i que l'univers canviés completament. Només el seu cor hauria de canviar, però és immodificable, també per a ell, existir no té més que un sentit: capbussar-se en el patiment, fins que l'exercici d'una quotidiana nirvanización l'elevi a la percepció de la irrealitat ...

E.M. Cioran

A MIQUEL















Hauria d'haver-te vingut a veure
a la teva tomba, Miquel.
Seria de rebut haver-ho fet
com vares fer tu amb l'Antonio,
allà a Cotlliure on el varen enterrar.
Saps Miquel, ni tan sols se on varen
dipositar les teves restes,
si a la teva Roda o a un altre lloc.
Tampoc sabria que dir-te
i tu i jo sabem que no es pot parlar amb els morts.
Tu si em parles sovint,
a traves de les teves paraules,
aquelles que com el vent no poden prohibir,
i només se m'acut dir-te Miquel...

a tu que em vares fer estimar la poesia,
que t'estim i t'estimaré

fins que la mort ens uneixi,
o qui sap... si reuneixi.


a Miquel Martí i Pol.
(Roda de Ter, Osona, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003)
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO