· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DE FOLLETS I MINAIRONS


El passat 20 de setembre vaig publicar a Collonades la història d'una fotografia del que seria una criatura del bosc possiblement un follet- captada en un camí entre Centelles i Tona està fent anar de corcoll els experts en fenòmens paranormals. La imatge va ser feta per Josep Maria Ferrer i la va enviar a la secció “Ver para creer” de l’emblemàtica revista Mas Allá.
Aquesta anècdota m'ha fet recordar la història de 'Lo Tarter dels Minairons' que vaig publicar l'any 2009.

LO TARTER DELS MINAIRONS


"L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pi­llat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el ca­nut a casa i hi va fer tornar el mosso:

—A sota del meu matalàs —li va dir—, hi trobaràs un canutet d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món!

El mosso, cames ajudeu-me, va tornar a la ma­sia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va vo­ler esbrinar què coi hi guardava el seu amo allí din­tre. De tornada, quan tot just si havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap on girar-se. Finalment se li va ocórrer de dir:

—Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt.

Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinar-se damunt del seu cap: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», rondinaven cada cop més neguitosos.

—Doncs ara... —rumiava el mosso—. Doncs ara, fiqueu-vos dintre del canut!

En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó.

L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals.

—Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir als minairons?

—Jo? No re... No el vaig pas obrir, el canut —bal­bucejava el mosso.

—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor.

—Perdoneu la meua tafaneria —va confessar fi­nalment el mosso—. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs.

—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix.

Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i camals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del bar­ranc de la masia del Feu."

* * *

Aquesta història de minairons o menairons i altres les recull Pep Coll a Rodamots, ho podreu trobar aquí, ell no ho cita però aquest text tinc entès s'hauria d'atribuir a Nicolau de la Pleta de qui no n'he sabut trobar informació. A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons —amb les variants de manairons o menairons—; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femilians. Tots aquests noms es refereixen a uns mateixos éssers diminuts que algú guarda tancats din­tre d’un canut d’agulles. Sobre la natura real d’aquests és­sers, també hi ha diversitat d’opinions. Alguns padrins em parlen de cuques, així en general, sense aclarir per exem­ple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres em diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé in­visibles. N’hi ha que prefereixen comparar-los amb els bo­rinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut. Ningú no dubta, però, que són tan remenuts que en un canut de canya n’hi caben a milers i que quan hom el destapa, surten delerosos exigint un treball. En fi, que són un corcó de feina, encara que no siguin ben bé corcs.

VICIS SOLITARIS


Potser es pot practicar la virtut en la més absoluta soledat, i els Pares del Desert en serien un exemple. Però el 'vici', tots els 'vicis', demanen sempre companyia, o siga còmplices. No, no hi ha 'vicis solitaris', per més que de vegades ho semble ...  JOAN FUSTER

JUDICI TARDÀ


El judici contra els presumptes assassins del poeta valencià Salvador Iborra, de la mort del qual es complien dos anys ahir diumenge, començarà amb jurat popular el 21 de febrer a l'Audiència de Barcelona. Iborra va morir apunyalat durant una baralla al Barri Gòtic de Barcelona, presumptament per els inquilins del primer pis de l' edifici on vivia, després que aquests haguessin robat la bicicleta d'un amic .

Segons han explicat les mateixes fonts, el fiscal ha demanat 15 anys de presó per a imputat per un delicte d'homicidi, i l'acusació particular demana 15 i 18 anys respectivament per assassinat , mentre que les defenses volen la lliure absolució .

En declaracions a Europa Press, la família de l' escriptor, que exercirà d'acusació particular , ha considerat una " barbaritat " la lentitud de la justícia per la tardança a fixar judici, i ha lamentat que estiguin havent d'assumir el cost econòmic de la seva acusació, quan els imputats no.

La seva germana, Rosa Iborra, també ha criticat que els dos sospitosos estiguin en llibertat provisional i sense fiança des d'abril de 2012 - quan van sortir de la presó de Quatre Camins de Granollers ( Barcelona ) - perquè les proves d'ADN van resultar negatives i no es van trobar prou indicis de criminalitat .

Per a ella, que la prova no fos positiva no és motiu per deixar-los en llibertat, ja que tots dos imputats - marroquins, llavors de 18 i 19 anys - haguessin estat "molt burros" si no s'haguessin canviat la roba, rentat el cos i desfet del ganivet després d' presumptament apunyalar al poeta, autor de diverses obres com 'Un llençol per embrutar' ( 2003 ), 'Les entranyes del foc' ( 2005 ) i 'Els Cossos oblidats' ( 2009 ) .

"El patiment que això provoca a la família és innecessari , mentre que ells són al carrer gaudint de les seves llibertats com a ciutadans innocents" , ha lamentat , i tem que no es presentin al judici .

Ha afegit que la família espera una " condemna per indicis" , és a dir , que els condemnin malgrat la falta de proves concloents i la inexistència de testimonis directes que el veiessin .

Iborra va ser apunyalat presumptament per inquilins de l'edifici on vivia després que aquests robessin la bicicleta d'un amic, després de la qual la víctima va telefonar a emergències i va dir que sospitava que els lladres havien estat aquests inquilins, amb qui ja havia tingut problemes, segons han explicat fonts judicials.

Quan Iborra tornava a casa després d'acompanyar al seu amic a la plaça Sant Jaume de Barcelona i prestar-li diners per agafar un taxi, es va embrancar en una baralla amb un home que portava una bicicleta - recull l'atestat policial - , i després va arribar altra persona que presumptament li va clavar un ganivet .

Segons fonts judicials, quan els sanitaris van arribar cap a les 6.30, el poeta estava molt greu, amb una ferida sobre una orella i dos talls més: un sota les costelles i un altre al lateral del tors, el que li va provocar la mort abans de ser traslladat a l'hospital.

Sorprén una vegada més la lentitud de la Justicia en un cas on les evidències són tan clares, i tambè el fet que els pressumptes assassins del poeta estiguin en llibertat amb el risc de fugida que hi ha. Però la justicia és així, lenta i insegura.

MATAR A TEMPS


"ETA va matar per l'autodeterminació i no vam cedir. El PSC ho ha de tenir clar". Contundent advertència la que ha llançat aquest diumenge l'alcalde de Saragossa i exministre del PSOE, Juan Alberto Belloch, en una entrevista a l''Abc', on reitera que el PSOE no assumirà ni donarà suport al dret a decidir."

Juan Alberto Belloch, que és l'ombra d'ell mateix des que és alcalde de Saragossa ha perdut el nord, el sud l'est i l'oest del seu pensament polític, en una deriva radical espanyolista producte del panxacontentisme de qui té un càrrec pùblic cómode i ben remunerat i no vol complicar-se la vida, a banda de com a bon cànid, saber i agraïr qui li dona de menjar.
Aquest ex-demòcrata liberal diu que no pensa donar suport al dret a decidir com a membre del PSoE, i en un totum revolutum clàssic de l'espanyolisme ranci i ignorant ho barreja amb ETA i els seus 1000 assassinats. Invita al PSc a unir-se a la seva deriva paranoide adduïnt que Eta va matar per l'autodeterminació com ja he dit. O sia que el Sr. Juan Alberto Belloch és un ignorant, un pobre i acomodat ignorant. Eta no matava per l'autodeterminaciò - burru - ho feia per alliberar al poble basc del jou espanyol - un concepte com a mínim discutible -, però la questiò és que gràcies a ETA i als seus més de 1000 morts, el país Basc i Navarra tenen el concert econòmic que tenen i nosaltres no, potser perquè com si le va escapar una vegada a Jordi Pujol, nosaltres no varem tenir algú que matés a temps, i en canvi vàrem dissoldre Terra Lliure. 
És trist, però és així, potser caldria recòrrer a la violència per assolir els objectius de país però no és aquest el nostre estil. Si ni tan sols sabem recòrrer a la violència verbal que el Sr.Belloch i altres elements de la caverna mediàtica tant bé dominen i practiquen. Espanya és una unitat de destí en l'irracional.

¿CATALANITZAR ESPA.... QUE?


Esperanza Aguirre y Gil de Biedma que tant ens estima, parla ara de 'Catalanizar España' i sembla que ha estat capaç de convencer algú amb la seva sobtada conversió. De fet, aquesta senyora no diu res que no haguès dit fa  35 anys José Maria Carrascal, en un article publicat a l'ABC el 3 de febrer del 1978. Un article el de Carrascal que suposo ara en renegaria, atès és un altre convers al nacional espanyolisme.
No se quins motius obscurs poden dur a Esperanza Aguirre, que és més perillosa que una serp de cascabell, a parlar ara de Catalanitzar Espanya, però alguna carta amaga en la seva jugada. Esperanza Aguirre no és de fiar, prou ha demostrat la seva animositat vers Catalunya en múltiples ocasions, i tractant-se d'algú a qui no pots donar l'esquena ni un moment car ja t'ha clavat la punyalada, punyalada trapera, que d'estil en va molt justeta, puig lo seu es el casticisme madrileny ranci i hortera. 

Jo no li faria gens de cas, segur que en porta alguna de cap i no deu ser precisament favorable als interessos de Catalunya. Nomès cal revisar les seves declaracions a les hemeroteques. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford, i això és el que no demanem ni volem d'aquesta senyora, un personatge que no és de fiar, com l'escorpi que demana a la granota l'ajudi a travessar el riu, i li pot més l'acció de la seva mala bava, que les consequencies de la seva acció.

EL PROCÉS DE PUBERTAT de DE COSPEDAL


Nomès en un programa únic com 'Ilustres ignorantes' algú com Pepe Colubi pot dir qualsevol bestiessa irreverent, com que li hauria agradat seguir el procés de pubertat de Maria Dolores de Cospedal. A banda de Pepe Colubi hi ha algú que és qui jo voldria ser jo quan fos gran 'Cansado' el 50% de Faemino y Cansado; el presentador Javier Coronas, vindría a ser una versió ibérica d'Ignatius G.Reilly, i amb dos convidats més en la mateixa línia l'entertainment està més que servit. 
Si teniu Canal+ no us perdeu, 'Ilustres Ignorantes' és humor lùcid, desvergonyit, pocasolta i sempre intel·ligent, amb dos convidats més que solen donar molt de joc. En fi, una joia de programa.

Ah! si no teniu el plus, al començament us deixo l'enllaç on podreu veure alguns dels seus surrealistes programes.

'LO IMPOSIBLE'


Ahir a la nit vaig veure a Canal+ 'Lo imposible' de J.A. Bayona. Sincerament no em va agradar ni desagradar, no és més que una pel·lícula de dissabte o diumenge a la tarda a Antena3 o Telecinco. La pel·licula és molt tramposa jugant constantment amb l'espectador, el paper d'Ewan Mc Gregor com a pare no és gens creïble, Naomí Wats està bé en un paper fàcil pel lluiment, ara, la banda sonora de la pel·lícula és infame, no se qui la va perpetrar, però que algu el perdoni, jo no!. El que em va sorprendre, de fet l'ùnic que em va agradar de la pel·lícula és Tom Holland en el paper de Lucas, no se si aquest noi ha fet més pel·lícules, però té quelcom d'extraordinari actor que el fa més que creible, tot el contrari d'Ewan Mc Gregor o els dos germans que són d'encefalograma pla. En canvi, l'home que deixa el mòbil al pare i l'acompanya en la cerca de la seva dona i el fill gran, transmet força humanitat. L'aparició d'una molt envellida Geraldina Chaplin no té tampoc massa sentit per parlar de quatre obvietats, encara que això deu ser més aviat culpa del guionista que ni vull saber qui és. 

En fi, ja sé que no m'agrada res, però sincerament, Lo imposible per a mi ha estat 'molt soroll per no res' o per poca cosa. I no deixa de ser curiòs que si no fos - diuen - que la història és real, sembla talment inversemblant.

DESINDEXAR O NO DESINDEXAR


El Consell de Ministres ha aprovat aquest matí l'avantprojecte de llei de desindexació de l'economia, que desvincula les actualitzacions de les rendes i preus públics de l'índex de preus al consum (IPC). D'aquesta manera, la revisió dels preus regulats haurà d'estar justificada per l'evolució dels costos del servei en lloc de per la inflació, com fins ara. Els contractes públics també es deslliguen de la inflació.
Estaran afectats per aquesta norma, per exemple, les concessions d'autopistes, la bombona de butà, els bitllets de metro o autobús, l'abonament de telefonia o les tarifes regulades de Renfe, ha explicat el ministre d'Economia, Luis de Guindos.

Segons l'Executiu, l'objectiu és que el sector públic contribueixi a l'estabilitat de preus, com ja es fa amb l'acord de moderació salarial i reformes com la de les pensions. Al no actualitzar els preus públics prenent com a base l'IPC, l'Executiu estima que s'evitaran els efectes de segona ronda en l'economia, que generava tensions inflacionistes. Segons Guindos, com menys indexada sigui l'economia, "més gran és la competitivitat".

O sia que l'apujada d'acord amb l'IPC i sovint una mica més de transports públics, autopistes, butà, telèfons, llum, aigua o gas, no s'haurien d'apujar en la majoria dels casos, més que d'acord amb els costos de servei, que en el cas de la llum ja ens estàn avisant que representen un 24%; un cost el de la llum que per cert ja s'ha apujat dos cops aquest any. 

Directament aquesta llei congela automàticament les pensions un any més.

Si us fa il·lusió i us creieu que no s'apujarà res a primers de gener llevat de congelar les pensions, alabats siau, sóu ànimes càndides com el personatge de Voltaire.


(*) per cert que ja que apareix per ací Luis de Guindos, una neboda seva ha estat nomenada Directora de Competéncia del Mercat Nacional de Valors, i ell diu que se n'ha assabentat pels mitjans. Ah! qui la substituirà en el seu càrrec anterior serà curiosament una filla del Ministre Cañete. Casualitats causuals de la casuística.

DE PRINCIPIS


Creieu que un ministre, un home distingit, té tal o qual principi, i ho creieu perquè li heu sentit dir. Per tant, us absteniu de demanar-li tal o qual cosa que el posaria en contradicció amb la seva màxima favorita. Aviat sabreu que heu estat enganyats, i li veureu fer coses que us proven que un ministre no té principis, sinó únicament l'hàbit, el tic de dir tal o qual cosa. Chamfort


a tall d'inventari, un senyor amb principis, la ILP dels toros ha tirat endavant, mentre la dels desnonaments no va passar gràcies als vots del Pp. Tot és questió de principis.

BALZAC QUOTIDIEN


Balzac quotidien, que deia Le Corbusier. Hi ha gent que no llegeix dels diaris més que la secció de successos. Pitjor que aquests són, potser, els qui no la llegeixen mai. Els primers es complauen en la mera curiositat; els altres s'entossudeixen en la ignorància. A tots, però, se'ls escapa el dolor més constant, més alliçónador, més trist, que posseeix la vida. I, sobretot, obliden que tambè ells estan exposats a ser protagonistes d'una d'aquestes petites noticies....
Petites noticies com la que avui ha succeit al Parlament: en un moment determinat Oriol Junqueras ha parlat en castellà en la seva intervenció, i quan Alicia Sanchez Camacho ha parlat tambè en castellà en la seva, en haver-hi murmuris al Parlament, el galleret de Blanes s'ha queixat de que al Sr. Junqueras ningú l'havia murmurejat i a ella si, i el que no sap ni sabrà ni pot saber Alicia en la seva ignorància congènita, és que mentre Oriol Junqueras parlava per boca d'un altre - en concret un militant del PSUC - limitant-se a desgranar en castellà les seves 'paraules', Alicia Sanchez Camacho parlava per boca d'ase o de mula. I és el que hi ha, el galleret de Blanes no dona per a més, i és que cadascú a la vida té les seves limitacions, i aquesta senyora, les té totes i més, i el pitjor és que no n'ès conscient. Alicia és gran, molt gran, en la seva indignitat i estulticia. Lerroux al seu costat, era un aprenent.

L'ART DE BADAR


De la mateixa manera que no he llegit l’Ulysses d’en Joyce per peresa mental, (ja se’l va llegir en Joel Joan a Plats bruts per mi) reconec que cada vegada em fa més mandra llegir novel·les, i en dir novel·les vull dir novel·les, res de Da Vinci, Catedrals i cia, que ara tant s’han posat de moda. 
Prefereixo llegir contes i sobre tot molta poesia. Aquest fet em tenia preocupat: t’estàs tornat mandrós - em deia – I una merda! Em contestava a mi mateix, o sigui a un hom, no t’has empassat 2666 de Bolaño. Si! em contestava altra volta a mi mateix, - que és com fregar l’esquizofrènia – però en aquest cas és diferent, com t’agrada, t’hi apliques. Ja! reblava, però alguna cosa em falla, el que no sé és quina. La resposta em va venir de l’ultima pàgina de “el Periódico” fa ja un temps i era d’en Joan Oller, que no sé exactament qui és, em sembla que era comissari cultural d’alló de Frankfurt i de Comediants o alguna cosa d’aquestes. Bé, deia Joan Oller, doncs aixó, que llegia contes i poesia i poca cosa més, que els arguments de les novel·les li sonaven a cosa ja llegida abans, a “deja-vu” i que el a ell li agradava, era asseure’s a la terrassa d’un bar i badar.

Vaig tranquil·litzar-me en veure que no eren manies meves, i a partir d'aquell dia poques novel·les he llegit i si molta poesia i contes. I és que m’he adonat que el que a mi m’agrada és badar, entretenir-me amb qualsevol cosa que passi al meu entorn, o embadalir-me buscant la foto impossible. 

Llàstima que bado per la vida en general i aixó no se si és bo. Fins i tot bado anant en bicicleta, tant que de vegades frego la llei de la gravetat en circular amb cadència de ciclista de quadre victorià mentre ho tafanejo tot al meu voltant, fins al punt que un dia cauré.

MÓN MORAL


El món físic sembla obra d'un ésser poderós i bo, que s'ha vist obligat a abandonar a un ésser malfactor l'execució del seu pla. Però el món moral sembla ser el producte dels capricis d'un diable que s'ha tornat boig. 

Sebastián Nicolás Roch 'Chamfort'

PERIODISTES D'ESPORTS


Una de les coses que més deuen sorprendre a Gerardo Martino, a banda del rar debat que s'ha empescat la premsa esportiva de la bestiesa de la possessió i pilotes llargues al Barça d'aquesta temporada, és la quantitat de preguntes idiotes i tòpiques que li fan els periodistes d'esports, és igual el mitja pel qui treballin. I és que es ben cert que periodista d'esports i intel·ligència a l'hora de fer preguntes és un oxìmoron. Ja per-se la classe periodística està prou desacreditada per mèrits o més aviat demèrits propis, però els d'esports són amb escreix els últims de la classe. Expliquen els més vells del llogarró, que una vegada, un periodista, d'això en fa molts anys, va fer una pregunta lógica i intel·ligent a un entrenador, més no hi ha constancia ni escrita ni gravada, pel que imagino que es deu tractar d'una llegenda urbana.

'SALÍ DE LA HABANA UN DÍA'


Un costum que s'ha perdut gairebé del tot, és la cançó enfadosa, que quan jo era menut tenia molt de predicament, de la mateixa manera que hi habia els 'travallengua' que tambè s'han perdut. D'acord que no aportaven res ni tenien ni uns ni altres cap més altre valor que el sonsonet de la cançó enfadosa i la habilitat verbal a l'hora de dir alló de: 
El picaporte de mi puerta está desempicaporteado, ¿quién lo desempicaporteará? el desempicaporteador que lo desempicaportique, buen desempicaporteador serà..., o quelcom similar que ja m'he travat la llengua...

I com aquest molts altres. Us deixo dos o tres exemples de cançó enfadosa:



Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,
y en el camino encontré un letrero que decía...

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,
y en el camino encontré un letrero que decía...

*

Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang,
i en el rulé, se li  va fer,
un gros forat que ell es tapava amb un paper...


Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang, 
i en el rulé, se li va fer, 
un gros forat que ell es tapava amb un paper...

*

i potser els més pesats de tots podrien ser aquests dos:

Yo sé, Yo sé, yo sé la manera
de dar, de dar, la lata a cualquiera... etc etc

ma endins s'en va la barca
mar endins el pescador... etc etc


i així fins que o calla qui brama aixó, o directament l'elimines de la faç de la terra per pesat.

*  *  *

L'origen segons he trobat de la cançó de l'enfados, podria ser aquest:


La cosa anava així: el nen o la nena es posaven al costat de l'àvia, que estava asseguda, cosint. Li demanava que li expliqués un conte i l'àvia que, en aquell moment, no en tenia gaires ganes, proposava:
      - Vols que et canti la cançó enfadosa? 
I el nen deia:
     - Sí.
Llavors l'àvia feia: 
     - Jo no t'he pas dit "sí" sinó si vols que et cantí la cançó ennfadosa.
I el nen:
     - Canta àvia.
I l'àvia:
     - Jo no t'he pas dit "Canta àvia" sinó si vols que et cantí la cançó ennfadosa.
I el nen:
     - Vinga!.
I l'àvia:
     - Jo no t'he pas dit "Vinga!" sinó si vols que et canti la cançó ennfadosa.
. . . . . . . . . . . . . . . . . 


Això podia durar tant com la paciència del nen esperant un conte que mai no arribava. Per això era "cançó" i era "enfadosa". Era llarg i feia enfadar: això és la cançó enfadosa o la cançó de l'enfadós en el seu inici. 


DE LLENGÜES. . . .


Una llengua és molt més que 'això' que manegen els guies de turistes, els torsimanys diplomàtics i els alegres tecnòcrates 'a la violeta'. Un idioma és, primer que res, un dispositiu de pensar, de sentir, de comunicar-se, especificament determinat. Des que l'home és home, el seu instint i la seua vocació ha estat 'parlar'. Ara procuren que no parle. O que, a tot estirar, repetesca el que sent. Hi ha una sòrdida i sorda conspiració per a convertir-nos de parlants en oients. 
Escrit per JOAN FUSTER, que es va estalviar conèixer la deria de la patoleia del Pp amb la llengua, sobretot el Balear.

LES COLLONADES DE LA FORCADES


La noticia l'he publicat a Collonades, però és que té el seu què els jardins en que es posa Teresa Forcades, la mania aquesta que té l'esglesia -sia en la vessant que sia, car la de la Monja Forcades almenys és una postura compromesa - amb les coses d'allò que no solen practicar, o se suposa no haurien de practicar, o sia el sexe no solitari i la reproducció asistida sense asistir-hi. Puta mania del clergat masculí o femení de posar-se en el que no practiquen, almenys oficialment, i en aquest cas que ens ocupa, encara que es parli de desocupar, que Teresa Forcades entoni el 'NOSALTRES PARIM, NOSALTRES DECIDIM', encara que en el seu cas sigui un incongruent oxímoron s'entèn que és un suport - discutible pel seu oportunisme mediàtic - a la reforma de la llei de Salut sexual de Monsenyor Gallardón. 

"La sectorial de feminismes del Procés Constituent, la formació política que abandera la monja benedictina Teresa Forcades, rebutja frontalment la reforma de la llei de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l'Embaràs anunciada pel govern espanyol i insta a manifestar-se el 28 de desembre per reclamar la despenalització de l'avortament.

El Procés Constituent veu com un "atac" l'intent de reforma de la llei, que "vol imposar a les dones la maternitat no desitjada" i que "impedeix accedir a la maternitat en igualtat de condicions que la resta de la ciutadania" a les lesbianes i dones solteres.

Des del seu punt de vista, si la nova llei tirés endavant "situaria l'Estat espanyol entre els països més restrictius de la Unió Europea en drets sexuals i reproductius de les dones i el farien incomplir diverses conferències de les Nacions Unides que el mateix Estat espanyol va subscriure i ratificar".

"L'avortament no ha de ser penalitzat més del que ho està ara, sinó que ha de sortir del Codi Penal", sosté el moviment de Teresa Forcades en un comunicat, que advoca per "assolir la llibertat de les dones a decidir sobre els nostres cossos i la nostra maternitat". - NACIODIGITAL.CAT

Potser són manies meves, pero Teresa Forcades comença a ser víctima d'ella mateixa, o dit d'una altra manera comença a dependre del seu apareixisme mediàtic, o sia que PilarRaholeja que no Belenestebaneja que encara hi ha nivells.

TENIR RAÓ

Podria dir que mai no he pretès "tenir raó", ni en qüestions polítiques ni en cap altra: podria reblar i quedaria molt bé, que aquesta fatuïtat la deixo als qui es dediquen professionalment a estar en possessió de la “veritat absoluta”. Jo ja em conformo en tenir una mica de "raó" de tant en tant, aspirar a més em sembla una procacitat, i serien aquestes unes paraules molt boniques i raonades, si  no fos perquè en el fons aixó és el que voldria creure'm, car la realitat és que en general tots i cadascun de nosaltres - hom el primer - fem només cas a la nostra "raó" ignorant la dels altres, car, fer-ho, escoltar la raó dels altres voldria dir això, escoltar-los i dialogar o discutir raonablemente per contrastar la seva raó amb la nostra, en comptes d'intentar imposar cadascú la seva raó per damunt de la de l'altre, o en contra, que encara és pitjor.

MEMÒRIA


Me n'adono quan xerrem amb el meu pare els diumenges al mati de com està perdent la memòria, suposo és normal a la seva edat (96) prou clar el cap encara té. Ell n'ès més o menys conscient que va perdent la memòria, o per dir-ho d'una altra manera la memòria està perdent un lloc essencial dins el seu estadi principal, com si hagués deixat de tenir importància. 
Curiosament, i d'això ja n'havia sentit parlar, és capaç de recordar amb nitidesa fets de quan era un marrec o històries de la guerra que recorda amb nitidesa, la memòria li falla precisament en les coses petites de l'ahir, o del mateix dia. 
Hi ha una altra pèrdua de la memòria més preocupant que és la memòria cultural, que més que recordar-la se sol substituir per una adequada als temps i en la mesura que més convé, i aquesta pèrdua de memória no és un problema d'edat, sino d'estat de consciència.

'UNA UNIDAD DE DESTINO EN LO UNIVERSAL'


El govern espanyol de Rajoy tira endavant la creació d'una "targeta sanitària única, comunia i homogènia" per l'Estat per fer "visible un Sistema Nacional de Salut d'Espanya" .Una targeta sanitària catalana que serà substituïda per l'espanyola. Nova clau de volta en el procés de recentralització institucional espanyola. Aquest cop, en l'àmbit sanitari. El Consell de Ministres va aprovar aquest divendres un Real Decret pel qual es crea una targeta sanitària "única" per tot el territori espanyol. Un format únic que segons Moncloa, "permetrà, de manera visible la identificació del Sistema Nacional de Salud de España ". L'executiu espanyol va deixar ben clar en la presentació de la nova targeta, que aquesta tindrà un format "comú i homogeni" per "racionalitat". La intenció és crear una base de dades amb la història clínica del pacient a la que es podrà accedir "des de qualsevol lloc del territori espanyol, sigui la comunitat autònoma que sigui". 

Fins ara, cada comunitat expedia la seva pròpia targeta sanitària, una situació que permetia als ciutadans amb dues residències en autonomies diferents poguessin tenir dues targetes. La creació d'una única targeta sanitària es va acordar al Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (CISNS) de febrer del 2012, però encara no s'havia posat en funcionament. 

No deixa de ser curiós en aquest desori que es aquest Govern del Pp, que un Ministeri com el de Sanitat que té transferides les seves competencies, dicti normatives com aquesta, quan en realitat el tal Ministeri, com el de Cultura, no té cap raó de ser, i si -  en canvi - comporta un elevat cost de manteniment del personal inane i estùltic que deambula pels esmentats Ministerios. L'obssessió malatissa per unificar i optimitzar des del no res del Govern de Madrid comença a ser preocupant, francament, molt preocupant.

VIURE


Al punt que hom naix comença de morir, va  escriure Pere March, i malgrat ser-ne conscients d'aquest fet, vivim, ho intentem, o creiem viure i obscenament ens reproduïm, que té ja delicte, atès estem informats del panorama que hi ha al nostre entorn. 
Potser hauriem d'enfocar-ho des d'un altre punt de vista, car de fet això és el que fa qualsevol animal amb absoluta naturalitat: nèixer, viure, reproduïr-se i morir. Més subtils i autoenganyadissos que els animals, canviem l'enfoc de l'axioma i ens diem: Al punt que hom naix, començ d'envellir, perquè viure de fet, és aixó, envellir lentament, i aixó els animals no ho saben, lo qual no ens eximeix de la nostra vital inconsciència.

BALANÇ


Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Conte breu de Pere Calders.

UNA RELACIÓ INCESTUOSA?


Dins el petit univers blocaire en el que ens movem, tots tenim els nostres blocaires predilectes, de fet n'hauriem de dir comentaristes predilectes, perquè tendim a professar una franca predilecció pels comentaris que deixen al nostre bloc, puig s'inspiren en idees iguals o molt semblants a les nostres. Gairebé assentin quan els llegim, perqué en el fons és el que esperem que ens ofereixin, corroboracions o connivència amb el que hem manifestat en els nostres escrits. I no se jo si això és una mena de endogàmia intel·lectual, o pitjor encara, una relació incestuosa.

POR, PER A NO DIR PÀNIC


Semblava que la cosa no anava amb ells, que menystenien el rival, que només havia estat una escalfada o reescalfada, però que la situació estava controlada, i era només qüestió de deixar passar el temps perquè les aigües tornessin al seu curs. Però, ai las! de sobte com Sant Pau han caigut del cavall de la seva estultícia i s'han adonat que la cosa va de veres, que la ciutat que ells creien alegre i confiada, ni està ja alegre i menys encara confiada. Que aquesta ciutat-societat si estava alegre i il·lusionada omplint les voreres de les carreteres al llarg de 400 quilòmetres el passat 11 de setembre.

I ara, l'únic que els queda a Mariano Rajoy i a la dreta espanyola per intentar guanyar-se Catalunya és l'estratègia de la por. Tot són avisos a navegants. A la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría no cal animar-la perquè ens posi por. Es veu de seguida que li surt sol, i és el que millor se li dóna, ella si que fa por. El Ministre Margallo sense adonar-se'n està donant magnitud global al problema.
Gràcies a la Via Catalana i a  les saberudes classes de dret que ens imparteix gratis la vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaria després de cada Consell de Ministres, estem descobrint el que com diu la Constitució és exigible davant els tribunals. Igual que resulta il·legal convocar un referèndum per decidir si els catalans se'n van o es queden, ja es veurà al seu moment si és il·legal o no, però el problema ara el tenen ells, i per fi se n'han adonat. Se'n diu por, per a no dir pànic.

EL LIMPIA ENYORAT


Hi ha un conte d’en Paco Candel a '30.000 pesetas por un hombre' que és deliciós; tal com el recordo de fa ja temps que el vaig llegir, parlava d’un “limpia” de Cartagena que havia emigrat a Barcelona i treballava d’aixó de “limpia” a l’estació de França. 
L’home, no acabava d’adaptar-se a la ciutat, als costums, al xivarri, a l’enrenou, tot plegat se l’hi feia molt feixuc i el nostre “limpia” s'enyorava i l'únic que desitjava era tornar a Cartagena, però no tenia diners per al viatge de retorn, la feina de limpia donava per a molt poc, pagar la pensió, el menjar i poca cosa més. Anava passant el temps i el nostre home es consumia d'enyorança, fins que un dia va tenir una idea, es va adonar que la policia enxampava als immigrants que venien amb el tren del sud d’Espanya, bàsicament per la seva aparença, i que a aquests els retornava gratis cap allí d’on venien, atès aquí hi havia saturació d'immigrants. I dit i fet, un dia es vestí d’immigrant amb maleta de cartró lligada amb el cordill incorporat i agafà el tren a Sant Boi, direcció Barcelona. En arribar a l’estació de França procurà deixar-se veure fins que finalment davant la seva – insistència – un policia se l’hi adreçà. - A ver ¿Usted de donde viene? - li preguntà - De Cartagena señor policia, contestà. - Pués allí se va a volver. I el nostre “limpia” cofoi li va contestar – si señor agente, con mucho gusto. I així fou com el limpia finalment aconseguí retornar a casa seva.

LA CÒLERA DE DÉU


En una memorable escena de "Aguirre o la cólera de Dios" de Werner Herzog, amb un embogit Klaus Kinski, mentre travessen el riu Amaçones en un vell vaixell, un capellà li dona una biblia a un indígena: Escolta la paraula de déu - li diu - i el pobre indigena que alguna cosa entenia de la llengua en que li parlava el capellà, s'acosta la biblia a l'orella. Aleshores el capella, creient o volent creure, que s'ha mofat o s'està fotent d'ell treu una espasa i el mata.

Una persona que és al seu costat, esglaiada li diu: però que ha fet, l'ha matat. 
- No era digne de déu - contesta el capellà - 

Una mica més tard dins el mateix vaixell la persona li pregunta al capellà: Però pare, vostè, l'esglesia, de quin costat està?

- Sempre al costat del poderòs fill meu, sempre al costat del més poderós, així hem sobreviscut mil cinc-cents anys.

L'ACTE DE PENSAR


No ens preguntem des de sempre en què consisteix l'acte de pensar, qui és el que pensa? Qualsevol que no accepti les coses tal com són. El primer pensador va ser sens dubte el primer maniàtic del per què. En el fons, hi ha molt pocs homes que pateixin aquesta mania. De fet, jo els he trobat en un nombre molt restringit. Anar al fons de les coses, voler arribar més aviat, patir per no aconseguir-ho, exigeix ​​un tipus d'esperit més estrany del que es creu. 
En tot cas, el per què és una malaltia insòlita, i per tant gens contagiosa.

Penso en els meus "errors" passats i no puc lamentar-los. Seria com trepitjar la meva joventut, el que no desitjo a cap preu. Els meus entusiasmes d'antany emanaven de la meva vitalitat, del meu desig d'escàndol i de provocació, d'una voluntat de pragmatisme deteriorat pel meu nihilisme d'aleshores ... El mínim que podem fer és acceptar el nostre passat, o bé deixar de pensar en ell, i considerar-lo quelcom mort i ben mort. - E.M.CIORAN

UNA NO NOTICIA DIGITAL


La Llei Orgànica 6/2002, anomenada Llei de Partits[1] va ser aprovada el 27 de juny de 2002 a partir del projecte de Llei Orgànica de Partits Polítics remesa pel Consell de Ministres d'Espanya a les Corts Generals el 19 d'abril de 2002 després dels informes favorables del Consell General del Poder Judicial i el Consell d'Estat d'Espanya. Aquesta Llei va substituir a la Llei 54/1978, de 4 de desembre de partits polítics, preconstitucional i més ambígua en l'articulat respecte a la il·legalització dels partits polítics.
L'aprovació d'aquesta llei es va realitzar amb els vots a favor de Partit Popular, PSOE, CiU, CC i el Partit Andalusista, que sumaven 304 vots favorables (Gaspar Llamazares, d'Izquierda Unida va votar també a favor, per error). Va haver 16 vots en contra i cap abstenció. En l'exposició de motius de la llei s'indica que el seu objectiu és «garantir» el funcionament del sistema democràtic. 
Això és el què explica la Wikipedia, pero de fet, aquesta llei de partits es va fer explícitament per il·legalitzar HB o altres partits abertzales que poguessin sortir. De fet, el mateix Pp hauria de ser il·legalitzat pel fet d'haver-se negat sistemàticament a condemnar els crims del franquisme.

Ahir el Partit Popular va rebutjar una proposta de CIu, PSoE, IU i ERC, per il·legalitzar tres partits feixistes. Curiosament, o cínicament qui va defensar rebutjar aquesta il·legalització va adduïr què el fet de demanar aquesta il·legalització era una conducte feixista. No m'ha sorprés que el Pp usés la seva majoria parlamentaria per evitar il·legalitzar aquests partits, el que m'ha sorprés, és que aquesta noticia de la que n'han parlat (no massa) les emisores de Radio, he estat incapaç de trobar-la reflectida a cap mitjá digital.

LA MAJORIA SILENCIOSA


Tot  el que fis ara s'ha dit o escrit sobre la Majoria silenciosa, ho han dit o escrit aquells que obviàment no en formen part, és limiten a apropiar-se el concepte pel seu propi benefici. Aquesta majoria silenciosa, no es constitueix d'un dia per l'altre, el seu espectre està compost per classes socials diferents, lluny de les minories elitistes que solen veure els toros des de la barrera i en cap cas assoleixen el seu compromís. 
La Majoria silenciosa, és la majoria que guanya sovint les eleccions amb el seu no vot, o vot en blanc, i nomès des del seu Estat d'emprenyament sobrepasat el desencís anterior, pot votar i no precisament en la línia del poder establert, però això, aquest poder cec i sord que els manipula i intenta fer-se'ls com a seus, ho ignora, o millor dit no n'ès conscient, i aquesta pot ser segurament la seva perdició. 
El poder, a més a més de immòbil, cec i sord, sovint és idiota, i viu en una realitat imaginada o desitjada, molt allunyada d'aquesta Majoria silenciosa que pretén - estúpidament - fer com a seva. Y ignoren tambè que quan la Majoria silenciosa deixa de ser-ho, crida, i crida molt, fins fer caure els murs de la fortalesa del poder. 

LA HISTÒRIA D'UN OBLIT


Ara que es parla de posar el nom a carrers de Barcelona a personatges com a mínim dubtosos, sorprén que no hi hagi cap carrer, plaça, passatge o avinguda dedicats a la figura de Miquel Serra i Pàmies, l'home que va evitar la destrucció de Barcelona l'any 1939. En parla Quim Monzó a la seva columna d'avui a la Vanguardia, fent referència a la revista Barcelona Metròpolis, i aqui podeu trobar una extensa resenya de la seva figura feta per la publicació de l'Escola Pía de Nostra Senyora. 
Desconegut - diría - per la majoria de catalans, la figura de Miquel Serra i Pàmies emergeix com a un ciutadà oblidat de qui cal recuperar la seva memòria històrica. 

JOC D'ESCACS, o BUTIFARRA?


En aquest joc d'escacs entre els Governs de la Generalitat i Madrid, que de fet més aviat vindria a ser una partida de cinquillo o botifarra, o com a màxim de dominó en un cafè tronat, cigaló d'anís i caliquenyo expliquen que a Rajoy li ha passat pel cap deixar que la consulta es convoqui però que no se celebri. De fet, el front format per PP i l'executiu espanyol sembla vol canviar la seva estratègia, entenen que fins ara s'hagin utilitzat arguments "massa jurídics i massa racionals". En aquest sentit, volen afegir el component "sentimental i afectiu" que suposaria tirar endavant el procés sobiranista i obviar la millora del tractament fiscal i del finançament perquè ho veuen poc útil per neutralitzar l'independentisme. L'Estat activarà ja de ple la seva diplomàcia política, institucional, financera i privada per tal de guanyar veus crítiques internacionals al procés d'emancipació de Catalunya. I per altra banda, la nova estratègia està en funció de permetre Mas convocar la consulta i que sigui el Tribunal Constitucional qui l'aturi, deixant Mariano Rajoy en un terreny allunyat del conflicte directe i que no li embruti la imatge internacional.

Tot plegat són conxorxes de taverna, francament miserables, dignes de xaperos i no de jugadors d'escacs. Ho deia avui Suso del Toro a Rac1: el problema no és Catalunya; ni ho és Espanya; el problema és Madrid, amb el Govern i el seu ranci lobby de poder que tenen segrestat a tot un país, i, ni tan sols són el cap de la Policia, més aviat serien una versió encara més barroera de Torrente el braç beneit de la llei. Caspa i gomina a dojo, i molta misèria ètica i moral.

Com volen que no ens tornem indepentistes?, si és que ens obliguen a ser-ho.

JUSTIFICACIONS


Qualsevol idea, per honesta que sigui, i això es pot aplicar també a les ideologies, es bona per a justificar els crims, i al llarg de la història en tenim molts casos. El problema, el mal, no són els crims comesos en nom d'aquestes idees o ideologies, sinó les seves obscenes justificacions.

INTIMIDACIÓ



La intimidació és un instrument de Govern com qualsevol altre. Ara: em sembla que els governants l'usen, sobretot, quan ells mateixos se senten intimidats. Una manera de superar la seva pròpia por sobre els altres. De fet, la dictadura és el règim més feble, i per tant, el més fort: es bo recordar de nou la paradoxa de Joan Fuster, resulta diàfana...

L'INDEPENDENTISME EMOCIONAL


Aquest comentari el vaig publicar el setembre de 2010, tocava un tema que em sembla no ha comentat ningú, la independència emocional, o sia el vot independentista dels qui no són independentistes. Voldria reblar en el tema arran de l'escrit d'en Lluís a Mil Dimonis, perquè crec que ens estem enganyant en el sentit real del vot dels ciutadans i ves que a l'hora de la veritat no es trobin els de la Generalitat amb una sorpresa desagradable. Fixeu-vos que (tot s'ha de reconèixer) la intenció de vot i postura d'una part de l'electorat ha canviat, però tinc dubtes raonables de què hi hagi (reals) tants independentistes com semblen haver-hi. Com en Lluís o jo mateix, n'hi ha molts que dubtem.
Fixeu-vos com han canviat els tants per cent en quatre anys, aquí es parlava d'un 37% de suport a la independència, i ja es veu com ha pujat

"El suport a la independència de Catalunya s'eleva avui al 37% mentre que el rebuig a la independència cau al 41%, segons una enquesta de l'Institut Noxa per a La Vanguardia de fa uns mesos. Això situa la diferència en només quatre punts, mentre que el novembre de 2008 la diferència era de 14 punts i l'octubre del 2009, d'onze.
L'independentisme creix especialment entre els votants del PSC, que fa dos mesos donaven suport a la independència en un 22% i actualment ja puja al 35%. Els votants de CiU segueixen dividits, amb percentatges a favor i en contra al voltant del 40%, mentre que a ICV-EUiA un 41% està ara a favor i un 51%, en contra. Vuit de cada deu votants d'Esquerra aposta per la independència, mentre que tres de cada quatre del PP la rebutja.... i fins aquí el bonic conte de la lletera.
La realitat és que en els últims mesos s'ha produït un augment de l'independentisme emocional, producte del català emprenyat, del català cansat, del català en crisi... Van mal dades, i en la nostra societat ha quallat la idea de separar-nos d'aquest llast feixuc, antiquat i oneròs dit Espanya. Però no per un sentiment de Pàtria, de País, simplement`per esgotament, avorriment, per la constatació que ès un mal company de viatge amb el qui anem enlloc i amb la creença - dubtosa - que sense ella aniriem millor, segons expliquen els números que amb relativa bona fe presenten alguns erudits pro independentistes.
La meva postura sobre aquests conceptes de Pàtria, Nació, és clara. Visc al segle XXI, i soc conscient que aquests conceptes són antiquats i no tenen cap raó de ser el dia d'avui, és més sembla s'haurien ja d'haver superat del tot. No es pot construir el futur amb conceptes del segle XIX, que és quan es varen formar les nacions. Sóc dels qui es creu (dels pocs) el concepte d'Europa i el fet de ser i considerar-me Europeu, tot i que el projecte és encara a les beceroles i avança lentament, molt lentament.
Es va en el camí d'una Europa unida i forta i aquí anem a la fragmentació que és exactament a l'inrevés, tot perquè n'estem farts d'aquest ens anquilosat que es Espanya, sense adonar-nos-en, que molts del defectes que li critiquem els compartim amb gaire entusiasme. Compartim la patètica mediocritat de representants polítics, amb els que no es pot anar enlloc. No tenen ni full ni ruta, i per protegir-se del sol en comptes de posar el palmell de la mà com els indis en horitzontal el posen en vertical, de manera que el més lluny que hi veuen és la seva panxa o les puntes de les sabates.

I en tot aquest assumpte, que hi diu Espanya? Res, saben de vell que som inofensius, que com un gos petaner bordem pero no mosseguem i que en aquesta qüestió com en altres només ens quedem amb l'elegant e impúdic fet del gest, en un etern coitus interruptus. Hi ha un vell acudit de Woody Allen a Annie Hall que seria l'imaginari de com ens contempla Espanya:
-
 "Doctor, el meu germà és boig, es creu que és una gallina...
I perquè no l'ingressa en un manicomi? - li pregunta aquest -Veurà, diu Allen....és que necessito els seus ous."

I és que, com Israelians i Palestins, estem condemnats a entendre'ns."

A banda de tot el que pugui creure o manifestar, en cas que se celebrés la consulta, ja vaig manifestar fa uns dies en un altre escrit que no tenia cap altre opció que votar que si.

LA BARRA D'IBARRA


No és nou que Rodriguez Ibarra compari el Govern de Catalunya amb Hitler o Mussolini, el més de març ja vaig parlar d'ell sobre unes manifestacions del mateix tarannà, en la línia de les que va fer ahir al seu blog.

"L'expresident d'Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra va comparar ahir dijous el president Artur Mas amb Hitler i Mussolini. Segons ha argumentat l'exdirigent socialista en una entrevista a Antena 3, Mas, amb la seva determinació de celebrar una consulta d'autodeterminació, està portant a terme un atac al sistema "des de dins del sistema", igual que van fer al seu dia, ha afegit Ibarra, Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia. "Els espanyols estem acostumats que les constitucions se les carregaven els colpistes, amb metralletes i trets (...). Però a atacs al sistema des de dins del sistema no hi estàvem acostumats", ha assegurat Ibarra, que ha reclamat a continuació una reacció contundent. Però les comparacions de l'expresident extremeny no s'han quedat aquí. Abans ha equiparat el Parlament amb el tinent coronel Antonio Tejero: "És colpista tot aquell que intenti saltar-se la Constitució que tenim en aquest moment i quan volen un referèndum per decidir ells sols estan saltant-se l'article 1 i l'article 2 de la Constitució (...).. Quan Tejero ho va fer era colpista i quan ho fa el Parlament català és també colpisme". Preguntat per si considera que Pere Navarro és colpista per reclamar el dret a decidir, el socialista ha posat el fre. "No diria tant", ha afirmat, perquè el primer secretari del PSC ha manifestat que votaria 'no' en un referèndum independentista.

Aquest individuu a banda d'un bocamoll, és un barrut i un ignorant, i prou impresentable també. A sobre que ha viscut la seva provincia de les ajudes europées i nostres també durant anys, a la més mínima ocasió carrega contra Catalunya, que de fet és un esport que practiquen bastants Espanyols rancis de la seva casta. Diuen alguns diaris referint-se a ell per aquestes declaracions: Genio i figura, i ni una cosa ni l'altra, només és un barrut aprofitat i amb molta cara dura, que ha viscut durant molt de temps de la caritat d'Alemanya i l'espoli de Catalunya i a sobre en cara se'n vanta. 
A Extremadura hi ha quatre vegades més funcionaris que a Catalunya, i em pregunto perquè volen un AVE, si Franco ja no hi va a caçar per aquelles terres. Potser el volen com el de Albacete, Toledo, Conca que hi anàven només 9 persones de 404 que n'hi caben als seus vagons, hi van haver de cancelar el viatge, un recorregut per cert que només del manteniment de les vies costa  més de 400 milions d'euros anuals, o sigui que serà un AVE fantasma, però carissim,  com l'aeroport de Ciutat Real, o el de Castelló, que donaria per una pel·lícula en blanc i negre d'Antonioni amb vols fantasmes entre Ciudad Real Castelló i a l'inrevés, sense passatgers i una dessolada hostessa, com a reflexe de la solitud de l'esser humà.
Graciós si ho és el pocasolta, com quan s'acostava Pasqual Maragall sent President de la Generalitat, i feia la brometa idiota de: compte amb la cartera que vénen els catalans, quan era ell el lladre, o millor dit el beneficiat del robatori als catalans per part del seus a Madrid.
Personatges com Rodriguez Ibarra son pura brossa política i personal, bocamolls empedreïts i irrecuperables per a la intel·ligència i la dignitat, indignes d'ocupar qualsevol càrrec públic. Però Espanya en va curulla de tipus així i així els hi va i de rebot així ens va a nosaltres per tenirlos que suportar, i a sobre encara ens volen donar lliçons de com ens hem d'administrar després de prendre'ns la cartera. El que han de fer és tornar tot el que se'ns han apropiat al·legalment i després podrem començar a parlar.

Un individu que con diu en Miquel no ha cobrant mai una nómina, sempre vivint del 'momio' i la 'pantomina'. I ja és curiós que a la seva provincia Extremadura no hi hagi cap mena de cas de corrupció, prevaricació o mamoneo de dirigents polítics o municipals. És el que tenen els cortijos latifundistas, tot queda somort sota el control del 'señorito' i mai passa res."


NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO