· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

EFECTES SECUNDARIS


Diumenge passat als encants de la Plaça del Mercat vagi comprar per 1 euro un petit panflet d'aquests d'auto ajuda ¿Quien se ha llevado mi queso?, de fet més que un llibre d'auto ajuda, sembla un text per a retrasadets als que se'ls hi han de remarcar molt les coses, o aixó, o és que l'infantilisme de molts nord-americans és així i es nodreix de texts com aquests que de fet d'exit en tenen: el que em vaig comprar anava per la 33ª edició. 
No sé si és que sóc raret, però l'avorrida i tòpica historia que m'explica Spencer Jhonson, MD que és qui ha perpetrat el panflet, no em fa ni fred ni calor, no m'explica res que no sabès i tot el text és d'un infantilisme pueril que diu poc a favor de qui l'ha escrit i qui li agradi, - sempre segons el meu criteri, clar - 

De fet, si em vaig quedar el llibre que ja em temia per on podia anar, va ser per unes anotacions que hi habia al començament: Són de Carlos Masdeu Avila (així ho escriu el propi)


Carlos al juny de 2003 finalitzada la seva relació amb Lydia, i després de buscar formatges amb 'A' es troba amb un tresor: el formatge d'Angel Nieto, i es pregunta si la relació durarà... no ho sabem ni se si ho podrem saber mai, ja és veu que el llibret crea efectes secundaris entre els seus lectors.

RAC1 A LA CUBANA


El mes de setembre de l'any 2005 estàvem amb la Nuri de vacances a Varadero (Cuba) s'acostava la tempesta tropical Rita que va acabar sent com una tramuntaneta amb vents de noranta per hora i poca cosa més, però si és cert que altres huracans arriben sovint a l’illa, on curiosament és l’únic lloc de la zona on aquests fenòmens naturals no causen gairebè mai víctimes, llevat d'ùltimament que sembla en comencen a reconèixer alguna.
-
Llàstima de no haver-ho pogut gravar, però mentre s’acostava a Varadero la tempesta tropical Rita aquesta, la televisió cubana va aturar una de les seves emissions en directe d’una partida d’escacs (su juru) i va sortir un meteoròleg d’allí que és molt conegut explicant el fenómen amb uns mapes que en Manel Castejón (q.e.p.d.) els tenia més moderns, tot i que s'ha de dir que el senyor aquest s'explicava molt bé, d'una manera molt didàctica, sistema per cert bastant usual a la televisió cubana, i, per acabar-ho de reblar, més endavant oferien unes imatges gravades, ensenyant dos soldats de l’exèrcit cubà preparats pel que fes falta en cas d’arribada de la tempesta. La equipaciò era un pic, una pala, una corda i una cámera de pneumàtic de camió (dels que ens endúiem a la platja fa tres mil anys….). Ah! i el camió que tenien al seu costat per reforçar-los era un JHC rus (Joven hermano comunista, els hi deien) de la segona Guerra Mundial.
La veu en off del locutor amb admiració i emoció continguda afirmava que el poble de Cuba podia estar tranquils puig l'exercit revolucionari estava preparat per afrontar la tempesta tropical, un huracà o el que fes falta. Us asseguro que la imatge per a un europeu era al·lucinant.
Visca Cuba!, si pot ser lliure, perquè allí si que estàn ocupats. Aquest fets varen succeir el més de setembre de 2005, però a Cuba en cinc anys res ha canviat, vol dir que segurament sortirien encara en cas d'emergència, el mateix home del temps, els mateixos soldats amb els mateixos estris i el mateix camió.
Aquests fets gairebè rupestres dels que ja n'he parlat en alguna altra ocasió, m'han vingut al cap en una associació d'idèes aquest migdia, car a Rac 1 han fet una emissió radiofónica tan surrealista com si de la TV cubana es tractés: Desde les 12'20 fins les quatre de la tarda s'han dedicat a retransmetre la diada Castellera de Sant Fèlix desde Vilafranca del Penedes, encara que potser hauria de dir del pene, perquè em sembla a mi que dedicar tres hores i mitja llargues de radio a una activitat tan visual i tan poc radiofónica com els castellers em sembla una capullada digna de la TV cubana.

L'ESBORRAT (o el disc dur de Bárcenas)


En un dels episodis de la serie televisiva 'Enredo', Katherine Helmon, la dona del protagonista Richard Mulligan, aquell que quan hi havia un problema feia que es tornava invisible, mata a un tipus a la dutxa de casa seva, d'un cop de martell, d'un cop de totxo i d'alguna cosa més. La veu mig barri i malgrat tot ella ho nega. Parlo de memòria, però del que vull parlar és de desmemòria i barra d'alguns membres del Partit Popular en el cas Bárcenas, nomès faltaba que sortissin a Intereconomia TV agafant els sobres que generosament (no eren diners seus) els repartia l'ìnclit Bárcenas. 
És un cas tan flagrant com el de Katherine Helmon a la ficció, només que en aquest estic parlant de realitat, de corrupta realitat, i afegiré que, de fet més que de pressumptes corruptes, d'alguns dels membres del Pp s'hauria de parlar ja de pressumptes delinquents, car reconeixen haver esborrat el disc dur del PC de Bárcenas clarament per destruir proves, encara que no se si saben que no és tan fàcil esborrar tota la informació d'un disc dur, i si realment ho han aconseguir són encara més pressumptes delinqüents. 
Com fins ara en els episodis anteriors se n'han sortit prou bé (Naseiro, Sóller, Paco Camps, Yak42, Prestige, Matas va pel mateix camí) en aquest cas deuen pensar que se'n sortiràn tambè, però diria que han traspassat massa línies vermelles (ara que se'n parla tant). I és que en el fons, tot depén de si aconsegueixen apartar del cas al Jutge Ruz, lo quan suposo no sorprendria a ningú.
Cal no oblidar els tripijocs de Federico Trillo, que és el gran mestre de la manipulació (sempre pressumptament).

LA VACA BOJA


Suposo recordareu que fa uns anys ens varen acollonir o intentar acollonir amb la malaltia de Kreuzfeld Jacob, dita coloquialment de les vaques bojes, com ho varen fer després amb la grip N1H1 i altres històries de la vora del foc anteriors i més que en vindràn. Quan vius en una societat paranoica governada o dirigida per idiotes paranoics suceeixen aquestes coses de tant en tant i el més important és no donar importància a les noticies que aquesta colla de sapastres puguin divulgar per uns interessos que ells sabràn, i anar fent la nostra. En deu fer temps d'aixo de les vaques boges atès aquest conte és del 2001.

la vaca boja

Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.
- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.
- Que hi teniu a dir?.
- No us dono enveja?
La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil·lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:
- Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.
- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.

Li contestà la vaca cega:

- Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.

DE 'CHARLATANS'


"Quan hom era un infant, la fira de primavera i la d'hivern a Sabadell, la feien al carrer de Vilarrùbies, on hi havien les parades, mentre que les atraccions s'ubicaven a la plaça del Taulí. Més o menys a mig carrer, a les cantonades s'hi posaven els "charlatans". N'hi havien uns quants, però un em tenia fascinat. Era de Terrassa, de mitjana edat, grassonet, lleugerament alopècic i de cabells arrissats, un xic de sobrepès i galtes vermelles que presagiaven infart a curt termini o excés d'espirituosos. Segons explicava havia guanyat un premi a Madrid com el millor "charlatàn" d'Espanya, premi, que consistia en un diploma i mil pessetes. Sempre que ho explicava feia la brometa que amb les mil pessetes havia tapat forats, i el diploma encara el tenia ple de pols damunt d'un armari a casa seva. Aquest "charlatan" venia fulles d'afaitar de la marca "Palmera", però el sistema de venda era curiós. 
Ell anava explicant les virtuts de les fulles d'afaitar de la marca "Palmera" mentre feia un dibuix amb guixos de colors, que sortejava entre els compradors. Però l'oferta d'un paquet de fulles "Palmera" que suposem costaven 10 pessetes, s'ampliava normalment amb una pinta per a calbs (feia la brometa de usar-la al reves), una pastilla de sabó i al primer que comprés, li regalava el dibuix: I ni deu, ni nou, ni vuit, ni set, ni sis: després de més d'un quart d'hora de xerrameca les acabava venent per cinc pessetes, les fulles d'afaitar, la pinta i el sabó, quant els mateixos productes comprats a qualsevol "adrogueria" que ja es deia en aquells temps, devien costar com a molt, una o dues pessetes(*). 
Aixó és la campanya electoral, més la pre-campanya permanent en la que estem. La diferencia rau en que abans teníem uns "charlatans" que com el de Terrassa en sabien un munt, i ara ni tan sols aixó. Almenys abans ens prenien el pel amb estil i poca despessa per a la nostra butxaca, tot i què és cert que molts ens em varem cansar també en descobrir per reiterat incompliment, el tripijoc, i hem acabat preferint ens prenguin el pel sense més. Almenys no fa tant de mal i ja estem avisats i curats en salut." 

 (*) Sincerament, no recordo com anava la qüestió de preus fa cinquanta anys, considereu-ho una comparativa.

DE CANTAR I XIULAR


Menys que abans però encara hi ha gent que xiula pel carrer (de seixanta en amunt en general) el meu pare, o jo mateix en som un exemple. El Santiago el meu pare, diria que la gent no xiula tant perquè ha perdut la innocència, que abans n'hi havia més... Deixem-ho en punts suspensius. Cert és però que abans si que es xiulava més pel carrer, però és que depèn de la ubicació geogràfica, no és igual a Barcelona que als pobles. Al matí a primera hora pels pobles la gent encara es dóna el bon dia, formalitat que a ciutat s'ha perdut en general i xiular es xiula -encara-, és un clàssic que es resisteix a desaparèixer com que els lampistes ensenyin la regatera del cul. En Serrat explicava que tenia un veí que sabien quan anava a arrugar la cara (cagar) perquè cantava o xiulava (no ho recordo exactament) pel cel obert. A Barcelona Kurt Savoy gravava discs només xiulant.

I també abans la gent cantava a casa seva o pel carrer, sobretot les dones fent la feina o a la cuina cantaven cançons populars, pujant o baixant per l'escala, i això sí que s'ha perdut molt, potser perquè estem assetjats arreu per les màquines, o perquè massa gent porta l'MP3 a la butxaca i els altaveus a l'orella. De fet cada vegada som més introspectius en el nostre comportament quotidià, més autistes, potser perquè a banda de perdre la innocència hem perdut també aquella alegria i il·lusió que abans, malgrat les moltes dificultats de l'època, la gent tenia. I no serà que actualment no tinguem mals per espantar....

Recordo que de pre-adolescent m'agradava cantar copla, i sobretot una que es deia 'Campanera'. Ara ja no canto, és cert, però si taral·lejo i xiulo anant pel carrer o a casa, de fet, amb tanta gent que va xerrant sola pel carrer amb els seu mòbil ja no dec cridar gens l'atenció. Depèn de l'estat d'ànim, puc taral·lejar o xiular: 'la sombra de tu sonrisa', la 'cançó de l'Indiana Jones'. N'hi ha d'altres, però aquestes dues són les més recurrents. Ja veig que m'estic fent gran.




Per cert, no recordava que Estrellita de Palma tingués aquest pitu.

SET ANYS ...


Se m'havia passat la data, ahir dilluns va fer 7 anys que vaig començar aquest bloc, creia que havia estat el dia 1 de setembre de 2006, però tafanejant-lo vaig trobat un petit apunt anterior, del dia 26/8/2006, o sia ahir. Set anys donant la tabarra i canviant plantilles una rere l'altre: 5.036 escrits publicats i 320.000 visites.... i penso seguir donant la tabola uns quants anys més i vosaltres que ho llegiu. Com diria el Bastè, gràcies, a tots, moltes gràcies! Salut! 



FOC D'ENCENALLS


Francament, trobo molt lamentable la falta de diàleg sobre el dret a escollir, la via catalana o votar directament Independència. Aquí no hi ha terme mitjà, o s'està amb el 20% que té molt clars aquests conceptes i la seva acció, o s'està contra ells, per tant contra Catalunya i un passa a ser un unionista, o pitjor encara botifler o traïdor. Aquesta postura dels independentistes em remet al pensament de molts cristians, alló de...qui no està amb mí, està contra mi, o els altres que creuen erròniament tambè: qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Massa reduccionista per afrontar un projecte de país que parlen d'il·lusionant i que més aviat a molta gent li resulta preocupant i frustrant.
I no és tan senzill ni tan plana la qüestió, la manca de diàleg, la imposició d'una serie d'actuacions més aviat arbitraries i intransigents generen a banda d'una sensació de malestar en molta gent que no se sent còmode amb aquesta manera de fer, que sí que entén que s'ha de votar el dret a l'autodeterminació, com a pas previ a la Independencia, però que entén que abans, hi ha molts problemes de país a solucionar que són molt més urgents i que no s'afronten per part d'un Govern en el qual poca gent i creu, gairebé tant com el poc que creu aquest propi Govern en la possibilitat real de convocar la consulta prèvia a la Independència, suposant que sortís una majoria que així ho decidís.
No tota la culpa dels nostres mals és de Madrid, molta menys de la que ufanament es pregona; menys mirar-se el melic per part del Govern, que francament només es dedica a l'assumpte de la consulta i oblida la resta de problemes, amb actuacions francament deplorables com prorrogar covardament els pressupostos.
Si realment creiessin en aquesta Catalunya lliure i independent, haurien tirat pel dret i confeccionat uns pressupostos amb el dèficit que ells consideraven adient del 2'1%. No s'han atrevit, no han tingut allò que s'ha de tenir, i si no els han tingut per això, com els han de tenir per lo altre.
Tot plegat foc d'encenalls, pastanaga davant el nostre nas i anar marejant la perdiu, tot plegat per no res, amb l'única vocació de qui dia passa any empeny i ja veure'm més endavant que passa. I el que passa, és, la vida i el temps, i els problemes reals i apressants de molts aturats o sense feina catalans que ni es resolen ni van camí de resoldre's.

DE L'EXPERIÈNCIA


Quan es produeix algun accident d'avió, helicopter, d'esportistes de risc com alpinistes, submarinistes, o un accident laboral, en aquest llenguatge amorf, vestit per l'ocasió de frases fetes, es diu que les víctimes eren professionals molt experimentats. Doncs no ho devien ser prou, perquè l'experiència no serveix per a res, com s'ha demostrat malauradament en produir-se l'accident fatal, atès l'experiència de fet no existeix, és una entelequia que ens hem inventat en el sentit que si es fa molt de temps algun tipus d'activitat representa que al cap de ics temps ja es té experiència. I no és així.
Deia Cioràn que l'experiència es una acumulada reiteraciò d'errors mai admesos, i ja va per aqui, tot i que és referia a l'expèriencia personal; però al que em vull referir és que per més experiència que tinguis, si no t'has trobat mai amb una situació imprevista, quan t'hi trobes no en tens cap d'experiència per aquella situació en concret. 
Si t'en surts, n'hauràs acumulat una mica més per evitar l'accident en una altra ocasió i si malauradament com aquests professionals que perden la vida, l'experiència que tenien no els ha servit per a res. Perqué?, doncs perqué la situació que s'ha produit era nova i per a ella no tenien cap experiència, i desgraciadament ja mai més la tindràn. 

Qualsevol conductor 'experimentat' sap que si es troba gel en una carretera i el cotxe se l'hi envà ha de girar les rodes en la direcció en què aquest és desplaça i no tocar el fre; un dia em va passar per les rodalies de Sant Hilari i malgrat la meva experiència com a conductor, vaig tocar el pedal del fre i vaig girar les rodes en la direcció contraria cap on anava el cotxe, que afortunadament i donat que anava a poca velocitat el va aturar un petit tal·lus, i tot va quedar en un ensurt i un xic més d'experiència. De fet, l'experiència és inùtil davant l'atzar, la situació inesperada: si no se t'obre el paracaigudes, de res et serveix l'experiència.

ANDROGINISME


No m'he preocupat  de saber de que va això de YOMVI que anuncien els del Canal Plus, que diuen que la televisió ha mort, visca la televisió, com si haguès estat del tot viva alguna vegada, perquè de fet la televisió s'està morint a marxes forçades, sobretot víctima de la seva pròpia mediocritat xabacana. Com s'està morint el Canal plus: l'altre em dia em vaig emprenyar perque entenc pago massa nomès per veure el fútbol, i em varen dir que si pagaba el rebut que havia retornat amb la targeta de crèdit, em feien un 20% de descompte, així de malament estàn.
Però aixó, com dic, no importa ni m'importa, el que em té fascinat és l'imatge del nen o nena (sembla una nena) que surt a l'anunci; és d'un inquietant androginisme futurista que em remet a personatges de pel·lícules de ciencia ficció de Spilberg. No serà el repelent fill o filla d'Özil?


UN POLÈMIC FALS ANUNCI


L'anunci el vaig veure ahir a la tarda al blog de l'Eduard; va cridar la meva atenció perquè a banda de jugar amb la intemporalitat de l'objecte i el subjecte que el composen, toca un tema molt delicat a Alemanya encara a dia d'avui; He llegit a l'ediciçó de paper de la Vanguardia que es tracta d'un fals anunci que un grup d'estudiants de cinema d'Alemanya ha desencadenat la polèmica al país al difondre com un automòbil Mercedes que, com anticipa els perills, atropella i mata un Adolf Hitler nen.
El vídeo, que ha superat les 171.000 visites al portal de vídeos Youtube en menys de 48 hores, ha suscitat tota mena de reaccions tant a internet com a la premsa d'avui, inclosa la queixa del fabricant d'automòbils Daimler per l'ocupació no autoritzat del seu nom. La producció dels estudiants de l'Escola de Cinematografia de Baden-Württemberg, d'un minut i acurada factura professional, mostra un dels més moderns models de la marca Mercedes-Benz circulant per una població rural amb aire antic sense determinar.
De forma paral·lela es veu a un nen amb un estel fins que tots dos coincideixen fatalment, sense que el tauler de comandaments alerti el conductor de la presència del jove, cosa que sí havia fet segons abans.
Amb el cru cop l'atropellament de fons i per només un instant es percep una imatge del dictador que va provocar la II Guerra Mundial i va desencadenar l'holocaust de milions de jueus, ia continuació apareix una mare cridant: "Adolf!".
El vehicle fuig llavors del poble - en aquest moment es veu el seu nom en un cartell a l'entrada: l'austríac Braunau am Inn -, la pantalla fon a negre i, amb el tipus de lletra que fa servir Mercedes-Benz per la seva publicitat apareix l'l'eslògan: "Reconeix els perills abans que apareguin".
Com era d'esperar pel tema que toca i com el toca, l'anunci ha generat polèmica a Alemanya, encara que s'ha de reconèixer que està ben fet i molt ben resolt. Vegeu-lo si us plau i traieu-ne la conclusió que us sembli més adient.

INTRANSIGÈNCIA


"La societat catalana, la Catalunya nació, debat cada dia sobre el seu dret de sufragi. Ara mateix debatim i busquem formes per exercir un dret de sufragi per decidir si la llibertat dels pobles i nacions ha de ser lliure i voluntària o si, a l'Europa del segle XXI, els estats moderns poden sotmetre les comunitats nacionals a un estatus contra la seva voluntat majoritària. El debat és realment apassionant, interessant, i segurament marcarà l'evolució del Dret constitucional i de la teoria política de les properes dècades. Cal fer-ho bé, sense frivolitats i sense prejudicis. Ens observa el món i condicionarem la vida de les generacions que ens succeiran. Però el que m'anima a escriure avui no és la defensa del que hem popularitzat com el dret a decidir, del qual públicament m'he mostrat partidària. El que m'empeny a escriure és la tendència a rebelar-me contra la intransigència, vingui d'on vingui", afirma Montserrat Tura a el Periòdico...

... I no deixa de ser curiòs que aquesta intransigència i intolerància, que és un 20% de la població de Catalunya decideixi que s'ha de fer i de qui ens hem d'independitzar, sense respectar l'altre 80% per cent, del que es veurà la seva força a l'hora de votar l'any vinent, si és que s'arriba a votar, aquesta pastanaga em sembla és massa lluny en el temps de la boca de l'ase i la percepció és que aquesta votació es retardarà a l'espera d'un peix al cove que ens ha d'arribar des de Madrid, si és que Rajoy o Saenz de Santamaria estàn ametents i són conscients del moment històric que els ha tocat viure.

I tot va començar, o millor dit, els esdeveniments es varen precipitar perquè el passat 11 de setembre unes 200 o 250 mil persones de diferents origens ideologics i reidinvicatius és varen manifestar a Barcelona (més o menys un 5% de la població de Catalunya). A partir d'aqui s'han produït una serie de moviments estranys, una fugida cap endavant no massa calculada per part del Govern d'Artur Mas, que no ha tingut més remei que convertir-se en Independentista forçat per les circumstàncies, no pas per pròpia voluntat, i que de fet, no va ser excessivament recolçat a les urnes en les últimes eleccions.

Que convoquin la votació d'una vegada, com més aviat millor, i almenys sortirem de dubtes; el que no farem es sortir-nos-en d'Espanya ni del pou de la crisi en què restem immers; d'aquest tema no se'n parla ni es busquen solucions imaginatives per sortir-nos-en, només es limiten a aplicar les errònies normes dictades per Brussel·les exactament en la linia a l'inrevés del que s'hauria de fer. Mai al llarg de la història, tota una classe política dirigent havia actuat d'una manera tan errònia, i el més preocupant és que són incapaços d'adonar-se'n i per tant de rectificar en la línia correcte. La conxorxa dels enzes plana per Europa, i el més terrible és que són els enzes els qui manen, mentre aquí com ens sol passar sovint ens dediquem a somiar truites, vestits d’algues, or i escata, demanant la lluna i la pruna, potser perquè les nostres reivindicacions estan vestides de dol, del dol d'un poble que mai no ha sabut si va o bé, i ni on va ni d'on bé, doncs en el fons tot depèn de la si la bossa sona o no, o d'on sona. Si Mas aconsegueix un raonable pacte Fiscal amb Rajoy o Saenz de Santamaria, que ens tregui d'aquesta asfixia econòmica, anem-nos oblidant de la consulta pel dret a decidir, ja se'n cuidarà el president de donar la volta a la truita, de girar la situació com un mitjó i deixar banda Esquerra que es quedarà amb cara d'estaquirot sense haver entès gran cosa de tot plegat, lo qual de fet, al Sr. Junqueras ja li escau.

VIA CATALANA CAP A.....


No penso participar en la via catalana del proper 11 de setembre, ni en la nudista, ni en la submarina, ni en la quilomètrica, que aquí sempre acabem fent les coses en plan cumbaià i potser per això ningú se'ns pren seriosament. I no ho penso fer perquè sincerament no crec en la gent que organitza el happening, no m'agrada el to de la ANC, que apunta a totalitarismes i sectarismes no massa assamblearis que no m'agraden gens i que tinc la sensació d'haver ja vist en altres contrades i espais temporals; no m'agrada que diguin que tots els que participin en la via catalana seràn considerats independentistes i que si no ho són doncs que no hi vagin, aquest discurs és totalitari i no m'agrada gens sense fer fila de ser excessivament democràtic. No crec, ni tinc cap confiança en el Govern de fireta que tenim i que és el que ha de conduir la cosa aquesta de la consulta i la posterior independència. No crec que a la consulta guanyi el SI, i per això deu ser que els de Ci(u) van donant llargues a la mateixa que ja veurem si es farà el 2014, malgrat les presses de Junqueras, que s'està tornant cada vegada més messiànic i més allunyat de la visió real del país. No crec en res de tota aquesta xusma d'impresentables, titelles de fira de poble, que ni pinten res ni són capaços de resoldre ni solucionar res, només generar unes il·lusions en molta gent il·lusa de bona fe, que farà que la caiguda sigui encara més dura. 

Dit això, quan es produeixi la consulta pel dret a decidir, si és que aquest plebiscit arriba a port, votaré que si, més que res perquè no puc votar - honestament - cap altra opció, ni tan sols practicar l'art covard o escapista de l'abstenció.

CATALAN BAY


"Catalan Bay («la badia dels Catalans») és una badia i un poble de pescadors a la costa oriental de Gibraltar, a la banda contrària del penyal on es troba la ciutat de Gibraltar. La platja de Catalan Bay, coneguda popularment en castellà com la Caleta, és una de les dues platges de Gibraltar i un lloc turístic amb un hotel.

L'origen del nom «Catalan» probablement es deu al batalló de 350 catalans que van participar a l'expedició austriacista que va conquerir el penyal en la presa de Gibraltar (1704), durant la Guerra de Successió Espanyola. Va ser a la badia dels Catalans on va desembarcar aquest batalló i es van quedar per defensar la plaça. Després del tractat d'Utrecht, en el qual Felip V de Castella concedia Gibraltar i Menorca a la Gran Bretanya, s'hi van afegir emigrants menorquins. Tanmateix, una teoria afirma que «Catalan» podria venir d'una mala pronunciació anglesa de «la Caleta», ja que l'ús d'aquest últim seria considerablement més antic que el de «Catalan Bay» —el 6 de març de 1634 els pobles pesquers de la Tunara (la Línea de la Concepción) i la Caleta ja són esmentats en una Tramesa Reial sota la jurisdicció de Tercio del Mar de Marbella y Estepona de l'Emirat de Gharnata.

Durant els segles XVII i XVIII Catalan Bay va estar poblada per pescadors genovesos que formaven part d'un assentament més gran al llarg de la costa oriental del penyal. Això va fer que al segle XVII el genovès (dialecte del lígur) es parlés àmpliament entre els habitants, cosa que va provocar que el govern decidís publicar els seus avisos en genovès, a més de l'anglès i el castellà. El genovès va continuar parlant-se a la Caleta durant el segle XIX, fins que va desaparèixer a les primeres dècades del segle XX.
El segle XIX la zona era d'accés restringit i només hi podien viure els pescadors amb llicències de pesca controlades pel governador. Els habitants actuals són els descendents d'aquells pescadors, fonamentalment genovesos, coneguts col·loquialment com a caleteños.
A l'actualitat, la platja de Catalan Bay és la segona platja sorrenca més gran a Gibraltar i és molt popular tant entre els gibraltarenys com entre els turistes, que l'emplenen durant els mesos d'estiu. A Catalan Bay s'hi estableix un hotel, diversos restaurants (especialitzats en marisc fresc) i l'Església de la Nostra Senyora dels Dolors. Cada setembre l'estàtua de la Nostra Senyora dels Dolors es porta fins a la platja on el Bisbe de Gibraltar beneeix el mar en la que s'ha convertit en la principal cerimònia religiosa del poble.
Al nord de Catalan Bay es troba Eastern Beach, la platja sorrenca més gran i coneguda de Gibraltar. Cap al sud s'hi troba la platja de Sandy Bay, on a partir de 2002 hi acabava la carretera de la costa a causa del tancament del túnel Dudley Ward, el qual per raons de seguretat només va tornar a obrir a finals de 2010. de la VIQUIPÈDIA"

En aquesta badia és on els Gibraltarenys volen fer una urbanització de luxe amb port esportiu, casinos i altri, i ha estat l'origen de la discordia amb l'Estat Espanyol pels metres de terra que volen guanyar al mar, i ves per on, o diueu-me malfiat, però amb el nom que té el lloc 'CATALAN BAY', ja em veig a venir que d'una manera o una altra encara ens acabarà tocant el rebre als catalans, i sinó al temps.

MORT 'ACCIDENTAL' D'UN BECARI


"Les queixes sobre les condicions dels becaris són quelcom habitual en gairebé tots els països i sectors. No obstant això, la mort del jove Moritz Erhardt, un alemany de 21 anys que realitzava pràctiques d'estiu a les oficines londinencs de Bank of America Merrill Lynch, ha disparat totes les alarmes. El diari britànic The Independent publica que Erhardt, qui va morir el passat dijous a la dutxa de la residència en què s'allotjava, pel que sembla havia treballat fins a les 6 del matí durant tres dies seguits. Encara no s'ha confirmat oficialment la causa de la mort, però tot apunta que el jove va patir un col·lapse en tornar a casa. Erhardt estava a una setmana de finalitzar el seu període de pràctiques al banc quan els seus companys de residència van descobrir el seu cadàver. Abans de recalar a Merrill Lynch, havia fet pràctiques a la branca de consultoria de KPMG, a Morgan Stanley i en la divisió de finances empresarials del Deutsche Bank."

Si algú creu que l'excés de treball de despatx va ser la causa de la mort del jove Moritz Erhardt és que no ha entès res del món laboral, ni de res en general; la jornada d'aquest noi en tres dies, en un moment puntual de la meva vida laboral, jo la vaig fer, i segur que no he estat pas l'únic. Els horaris dels forners de vell són per l'estil i amb molt més esforç físic. Com de costum, sobretot a l'agost que on hi ha molts becaris és als mitjans informatius, qualsevol noticia es publica, òbviament sense contrastar i donant per fet que les causes de la mort en el cas que ens ocupa, són les adduïdes per algú que així ho va decidir - segurament el becari de guàrdia a The Independent -. Si fan una mica de recerca o una autòpsia com cal del cadàver, segurament trobaran les causes naturals de la seva mort alienes a la seva jornada laboral, encara que cabria la possibilitat que s'hagues empatxat d'anfetes o cafeína per aguantar despert, i aleshores hauríem de parlar de suïcidi per idiotesa

ESPANYA AUGMENTA LES DESPESSES MILITARS


Malgrat la crisi per la qual travessa Espanya, des del 2008 les dotacions extraordinàries aprovades pels dos últims governs d'aquest país per a Defensa han sobrepassat en un 21% el pressupost oficial.

"Ja s'ha convertit en costum. Com ve passant en els últims sis anys, el 27 de juliol el Govern [espanyol] va aprovar la concessió d'un crèdit extraordinari per a atendre al pagament d'obligacions corresponents a programes especials d'armament i material per 877,3 milions d'euros (uns 1.170 milions de dòlars) al pressupost del Ministeri de Defensa i es finança amb deute públic ", segons informa el portal 'Eldiario.es'.

El passat 30 d'abril el Govern ja havia autoritzat un augment de la despesa en el pressupost del Ministeri de Defensa per un import de 582,3 milions d'euros. Amb aquestes dues decisions l'engreix dels diners destinats a la cartera ha crescut en nou mesos un 24%. Així en els pressupostos generals de l'Estat per a 2013 se li van consignar 5.937 milions d'euros, que sumats als 1.459 milions de les dues partides esmentades ascendeixen en total a 7.396 milions d'euros (uns 9.870 milions de dòlars).

A l'espera que abans de final d'any no es produeixin noves sorpreses, durant els últims sis anys la quantia total pressupostada per al Ministeri de Defensa va ser de 43.507 milions d'euros. No obstant això, després de l'aprovació reiterada de partides "extraordinàries" any rere any, la quantitat total gastada ha estat de 52.632 milions d'euros, és a dir 9.125 milions més o, el que és el mateix, un engreix de el 21% anual, assenyala el portal.

En el mateix període a Espanya partides com la sanitat, l'educació o la recerca han patit retallades de fins al 50% a causa de la crisi, motiu pel qual en aquest país s'organitzen una mitjana de 27 manifestacions diàries, segons dades oficials publicades anteriorment, per protestar contra el "genocidi financer", les dràstiques polítiques d'austeritat, les retallades i l'atur. actualidad.rt.com.

Cal no oblidar que en l'única activitat en que Espanya és una potència mundial, és precisament en la fabricació i exportació d'armes.

FILLS DE GUTA



Winston Smith viu al Londres d'un virtual 1984, en un món dividit en tres superpotències: Euràsia, Àsia Oriental i Oceania, on imperen, respectivament, el neobolchevisme, l'adoració de la mort i el INGSOC, acrònim de "socialisme anglès ". El sistema es basa principalment en quatre ministeris:


Els ministeris són els següents:

* El Ministeri de l'Amor s'ocupa dels càstigs i la tortura com vol, ja que a Oceania no hi ha lleis escrites per no caure en contradiccions.
-
* El Ministeri de la Pau s'encarrega d'assumptes relacionats amb la guerra i amb fer que aquesta sigui permanent.
-
* El Ministeri de l'Abundància, encarregat dels assumptes relacionats amb l'economia i d'aconseguir que la gent visqui sempre a la vora de la subsistència.
-
* El Ministeri de la Veritat, on treballa Winston es dedica a reescriure la història, perquè les prediccions del Gran Germà coincideixin amb la realitat, a través del falsejament a posteriori de les prediccions en els mitjans de comunicació.


*  *  *

Quan vaig llegir 1984 a Palma de Mallorca on feia el servei militar em va semblar exagerada, va ser més endavant en rellegir-la en més d'una ocasió i a mesura que el nostre món anava canviant que vaig començar a tenir la terrible certesa de que Orwell no exageraba, sinó que ens anticipaba com Huxley el el futur que ens esperava i que és ja present.
Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la al 'Ministeri de la veritat', però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que cada vegada sabrien més sobre menys coses.

I en aquest fet estem, no sabem qui va bombardejar ahir amb gas nerviós el barri de Guta de Damasc que va causar la mort de 1.300 víctimes innocents, més les seqüeles dels supervivents, el Govern d'al-Assad diu que les víctimes són només unes 100 i que no han estat ells, i els seus opositors en canvi l'acusen directament a ell i al seu Govern de la massacre, de l'assassinat de tants i tants innocents. Abans, quan les guerres les feien els homes, les principals víctimes, el 90% eren els soldats, mentre que fa ja un temps que els papers s'han invertit i el 90% de les víctimes són civils, la majoria innocents. I com oficialment no hi ha guerra, sinó conflictes armats, o afers interns, covardament, ningú intervé per aturar els genocidis que varen començar després de la Segona Guerra Mundial a Srebrenica, i han continuat ara a Síria, amb més de 100.000 morts des que va començar la lluita fratricida. Després de la primera Guerra Mundial, i espantats els mateixos militars pel devastador i anorreador us del gas nerviós, es va decidir pactar no usar-los mai més, però la resolució va ser paper ullat, atès el varen fer servir els italians a Abissínia, els Americans al Vietnam i els espanyols al Marroc. Ningú va dir res, alguna resolució condemnatòria és devia dictar amb la boca petita des de l'ONU sense cap resultat. Aquest gas nerviós, gairebé segur ve de Rússia, que importa, o no es ESPANYA un dels països capdavanters en la fabricació i exportació d'armes, d'armes per matar, no per desfilar. Ahir a Guta, 1.300 persones varen ser covardament assassinades i ningú, ningú, respondrà de la seva mort. De fet, que importa, d'ací a una setmana ja no en parlarem i com a màxim, un cop a l'any si no li passa al davant una notícia més roent, és celebrarà l'aniversari de la matança, amb bones paraules i bons desitjos. Tot plegat una pura i miserable hipocresia de l'ONU, els Estats Units, la Comunitat Europea i el món Àrab. Maleïts sian tots.

L'HORROR SIRIÀ


Almenys 1.300 persones, entre elles dones i nens, han mort aquest dimecres en un suposat atac amb armes químiques a diversos districtes de la perifèria de Damasc, segons ha denunciat la Coalició Nacional Siriana (CNFROS) al seu compte de Twitter. El president d'aquesta aliança, la més important de l'oposició, Ahmad Jarba, ha demanat en un comunicat al Consell de Seguretat de l'ONU que es reuneixi immediatament i "afronti la seva responsabilitat davant el crim que ha comès [Baixar] al-Assad contra la humanitat amb l'ús d'armes químiques a Guta Est".

Davant la gravetat de la situació, la Lliga Àrab ja ha sol·licitat als experts internacionals que es dirigeixin a la regió de Guta, a l'est de Damasc, on ha tingut lloc l'atac. Països occidentals com el Regne Unit, França i Suècia també han exigit que la missió de les Nacions Unides vagi urgentment a la zona per aclarir els fets.

El Regne Unit ha condemnat el suposat atac i ha anunciat que traslladarà la qüestió al Consell de Seguretat. El ministre britànic d'Exteriors, William Hague, ha expressat la seva "profunda preocupació" per les denúncies i ha instat el Govern sirià a permetre l'"accés immediat" dels inspectors de l'ONU a la zona per verificar-les.

L'Observatori Sirià de Drets Humans i la Comissió General de la Revolució Siriana han assegurat que l'atac contra la gasolinera ha provocat un incendi que ha causat la mort de diverses persones, i alguns dels cadàvers han quedat calcinats

He parlat, parlat i parlat  en més d'una ocasió del conflicte Sirià del criminal dictador al-Assad, que porta ja cent mil morts a la seva esquena. No cal doncs tornar a repetir-se, però és que el nombre de víctimes segueix augmentat dia a dia. Dir que l'ONU potser podria fer quelcom més que, cínicament, dedicar-se a comptar les víctimes, és perdre el temps en un ens ineficient, car e inútil.
Europa, Espanya inclosa és un zero a l'esquerra, i Obama que va assenyalar una linia vermella per intervenir, l'us d'armes químiques, malgrat reconèixer que ja s'han usat, segueix sense posar fre a aquesta incruenta guerra civil. Rússia, conniveix juntament amb la Xina amb el règim d'al-Assad, per purs interessos econòmics i polítics, i tot plegat és terrible, un horror, la majoria de morts avui eren dones i nens, assassinats vilment en nom de no se sap ja què?

El que sorpren i sembla estrany és que el Govern d'al-Assad hagi fet servir armes químiques contra civils precisament quan els investigadors de l'ONU són al país. Que importa si ha estat ell o és un estratagema dels rebels. Aquesta guerra és tan bruta que tot és possible.

A TÍTOL PERSONAL


L'alcalde de Barcelona el Sr.Trias, o el Sr. Nadal del PSc i altres membres de diferents partits polítics, diuen que aniran a la Via Catalana a títol personal, i, sincerament no acabo d'entendre aquesta disquisició esquizofrènica que em remet a Joan Gaspart aficionat, Joan Gaspart soci o Joan Gaspart Vic-president. Un càrrec polític escollit pels ciutadans ho és les 24 hores del dia, i es tracte d'això, d'un càrrec polític i per tant tots els seus actes i manifestacions públiques són polítiques, la persona queda arxivada en un racó mentre ostenten la representació política. Caldria doncs deixar de manifestar aquest eufemisme de 'a títol personal' que no té - crec - cap sentit; ves que no vulguin dir que hi van amb la seva, o sia 'a titola personal' que així sí que es podria entendre, atès el tresoret de cadascú no ha estat votat per ningú, llevat potser, de la seva senyora.

LA NEGACIÓ DE L'EVIDÈNCIA

Dibuix a rötring de l'autor - 
Els qui varem arribar un xic grans a aixó de la democràcia, crèiem de bona fe (ai il·lusos de nosaltres) que seria la solució a tots els nostres problemes com a societat i també – perquè no dir-ho – com a país. Varem ometre el més important, el factor humà que és de naturalesa roina i mesquina. Dic aixó perquè escoltant els nostres politics, i no polítics, puig els ciutadans d'un bandol o l'altre fem el mateix. Dic, que entre uns i altres sembla que durant 23 anys en aquest país nostre els governs monocolors de CIU no varen fer absolutament res bé, i talment el primer i segon tripartit tampoc. O sigui que tota la millora que en diversos aspectes hem assolit al llarg d’aquests trenta anys com a país i societat representa que s’ha fet tot sol. I si bé és cert que Catalunya deu gran part del seu desenvolupament sobre tot a partir de la primera guerra mundial i després en els inicis de la democràcia o possiblement abans quan els tres “Lopez” començaren l’obertura del regim franquista, i que aquest fet fou en gran part per l'empenta de la societat civil, tambè s'ha de dir que a partir de la constitució del primer Govern de la Generalitat després del franquisme, alguna cosa hi han tingut a veure els nostres governants en aquest creixement i desenvolupament. 
Per tant, de la mateixa manera que aquests vint-i-tres anys de pujolisme significaren (agradi o no a alguns sectors) un positiu avenç per Catalunya i el tripartit malgrat les enormes adversitats que va haver de patir, també hi va contribuït, sobretot prenent mesures económiques i socials realistes, amb enormes dificultats si tenim en compte el deute que va heretar i que va estar bombardejat des d’aquí i de Madrid fins i tot abans de constituir-se formalment, lo qual els hi dona encara més mèrit.


S'ha de dir també, que l'any 1978 començavem practicament de zero, i hi havia molta feina a fer, i en general a totes les autonomies varen fer hospitals, carreteres, col·legis, i el que feia realment falta en major o menor mesura. Dit d'una altra manera: Els succesius Governs de Jordi Pujol, no varen fer ni més ni menys que altres governs d'altres autonomies. Només que aqui posats a retreure es varen quedar curts en aspectes com Hospitals, Presons, i sobre tot el metro. Gallardon va dotar Madrid i rodalies d'una xarxa de metro enorme, la meitat amb diners de l'Autonomia i l'altre meitat del Govern de Madrid, és el tracte i va inclós en el bitllet, aquí no es varen atrevir a endeutar-se els d'abans ni gosen fer-ho els d'ara, i menys en la situació actual, i així estem.
Per tant ni fer res, ni fer-ho tot, llums i ombres com sol passar sempre, però ombres algunes d'elles allargades com el pacte del Majestic; però aixó pertany al passat, un passat del que ens està encara passant factura la negació de l'evidència per part del Govern del Sr. Zapatero, que es va entestar en negar la crisi, una crisi que aquesta negació na accepar-la va fer que es tardés tres anys a reaccionar - gairebé quatre - i aquí és on ens fa mal; en comptes d'atacar el problema de soc arrel es va perdre en els viaranys del Pla E i altres incongruències, que ara estem pagant i molt car.

Ara, caldria donada la urgència de la qüestió, que, fent cas a un eslògan encunyat per CIU “anéssim per feina” i deixar-se la classe política de protagonismes, brindis al sol, a veure qui la diu o la te més grossa i retrets variats entre ells. Ens estem jugant entrar en la roda del progrés futur que passa per inversions, recerca i desenvolupament, noves indústries que supleixen les que ens marxen, i per sobre de tot empresaris petits i mitjans que tirin del carro, que és com s'ha construit aquest país nostre. 
Per aixó faría falta la col·laboració de la Banca, i sobretot que el Govern es dediquès a Governar, que sembla que tot està centgrat en la Consulta i la Colnsulta, mentre el dia a dia resta somort. Malgrat les dificultats i l'absència autista del Govern, la gent va fen, s'estànm obrint nous negocis i creant noves Empreses, encara que tambè en tanquen, però les exportacions van bé i en general sembla que es comença a albirar la sortida del túnel.
No es doncs temps de fer bufar coloms, ni perdre'ns emmig d'utopíes, de ni de retrets mutuus, calen polítics i empresaris amb valentia, visió de futur i capacitat de tirar endavant un país que ha anat creixent i que sincerament crec hauria d’aparcar momentàniament les seves reivindicacions sobiranistes (sense oblidar-les) per la feina urgent del dia a dia, puig si badem, se’ns ensorrarà el país amb els fonaments mentre discutim si són garses o perdius,. 

Tot el panorama va canviar l'11 de setembre, aqui el guió establert es va estripar i va quedar fet miques, Mas se'ns va tornar independentista de cop, i sembla que tot el país amb ell, i aquesta visió és errónia, o molt esbiaixada; no tots els que hi havien a la manifestació de la passada diada eren independentistes, hi havia molts disgustats amb les retallades, de diferents gremis, i tambè gent que s'apunta al que sigui. Dir com diuen els de l'ANC que només poden anar a la via catalana els independentistes, que eren els de la mani de l'11-S és una bestiesa, i se m'acut que pasarà si fem la consulta i no guanya el SI, amb quina cara ens quedarem i com haurem d'anar a Madrid amb la cua entre les cames i havent fet un ridícul espantos.
I és que ara sembla que en la Consulta (a veure que sortirà si es fa) hi ha la solució a tots els nostres mals i els nostres problemes, i molt em temo, que no és així, i algú ens ho hauria d'explicar. No tota la culpa és de Madrid, aquí menys mirar-se el melic, que s'han fet i es'estàn fent moltes coses malament, i tampoc es tracte de jugar-s'ho tot a una carta de la que ni tan sols hem obtingut resposta. No si val a badar, o ens quedarem amb una mà al davant i l’altre al darrere mirant-nos-ho amb cara d’estaquirot. Hi som a temps encara, però cal anar per feina sense perdre's en divagacions esotèriques.

FRANCO Y LA BOMBA ATÓMICA


El reportatge que enllaço a continuació, tracta de Francisco Franco i la seva obsessió per aconseguir la bomba atòmica. El va publicar el diari ABC el més de març passat, però va passar bastant desapercebut, almenys per a mi. No sé, però sembla molt probable que així hagués passat. Com és una mica llarg, deixo l'enllaç del meu bloc en castellà .... Llegiu-lo! crec que val la pena.

INDOLÈNCIA


La meva atenció es distreu del que estic mirant avorrit. No hauria de llegir diaris ni empassar-me tot l'allau d'informació diaria de radios i televisió que en torna immune i que no fa més que atiar la meva indolència i llunyana mirada a qualsevol de les desgràcies que succeeixen a diari arreu. Els morts i els damnificats formen ja part d'un rutinari paissatge quotidià que per reiteratiu no m'afecta, llevat que el nombre sigui molt alt o la desgracia propera. Ens han vacunat contra tot mal que no ens afecti a nosaltres, i han creat la societat de la indiferència davant els danys col·laterals del dia a dia d'un món egoistament globalitzat.

DE LA DECADÈNCIA


És curiós: els filòsofs de la història, en construir llurs teories dels canvis culturals, passen amb una negligència que caldria anomenar escandalosa aquelles coses menors, subalternes, en les quals s'endevina fàcilment una força simptomàtica considerable. Un estil de vida --i això són les cultures--, s'hi reflecteix tan clar, tan potent, com en les altes creacions de l'esperit: l'arquitectura, la filosofia o l'estratègia. No saben tot el que hi ha en un minuet. Algun capítol de La tardor de l'Edat Mitjana, de Huizinga, ens dóna sobre la cultura medieval tantes o més evidències que un panorama de l'Escolàstica o una antologia de catedrals. O almenys s'haurà de reconèixer que els detalls són imprescindibles per a arrodonir la visió d'aquests fenòmens. Jo no dubte, per exemple, que el fet que la matemàtica apol.línia no aprofite a l'home fàustic, serà un argument prou estupend per a certificar la diferència entre l'antic món mediterrani i el modern món occidental. Però m'agradaria veure'l corroborat, aquest com tots els arguments forts, amb d'altres més modestos i menys propensos a les confusions de l'especulació. Com ho puga ésser la manera de concebre el nombre, la cuina és ingredient de les civilitzacions. Si hi ha hagut una veritable escisió cultural, haurem de trobar-la en ambdues --en totes les-- esferes. El destí de l'all, posem per cas, en fóra ben revelador. L'all ens unia, catalans i grecs, italians i provençals, sicilians i andalusos. I l'all subsisteix encara, a desgrat de les ofensives, de les fastigoses ofensives de l'elegància anglosaxona, que el voldria bandejar com a quelcom de repugnant o d'inhonest; i subsisteix, com subsisteixen més elements apol.linis dels que Spengler creia, encastat en les zones intocades, allà on la cultura és net afer consuetudinari, saba secular i calenta en les venes de l'home, i no lletra morta, i no moda apresa. Aquesta mena de supervivències --les insignificants en aparença--, hauria de fer meditar els filòsofs abans de firmar l'acta de defunció d'una cultura. Potser açò de la cuina us semblarà massa frívol, àdhuc per al to de frivolitat, únic que em puc permetre. Tampoc no tinc la pretensió d'insistir-hi massa. Del que jo volia parlar era del nu i del diàleg, d'aquestes dues creacions formidablement mediterrànies, com a il.lustracions --miniatures-minuets-- del problema de les cultures.

2
'Qui, mirant la mar, no ha pensat en el nu? Alguna ànima de contrabandista només' Així es preguntava i es responia, fa molts anys, un aleshores excel·lent poseur del mediterranisme. He al·ludit Eugeni d'Ors. Però Xènius no va adonar-se que hi ha moltes classes de nu --i moltes classes de contrabandistes --. Hi ha tants nus --tants nus litorals-- com mars hi ha. Cadascun obeeix a una viva equació de substàncies imponderables i precioses. Entre les quals, en la nostra mar, compten: Euclides, i la raça, i Botticelli, i la forma de les veles, i alguna tannka de Carles Riba, i els vents i la vegetació, i el Convit, i... Sí; en aquestes costes, el nu és rítmic, necessari, radiant. Això és: decoratiu. Estètic. Ens trobem, doncs, amb una localització alhora geogràfica i cultural. Com en els altres nus --com en els altres mars--. A la vora de les del Nord, el nu és una utopia i, en conseqüència, una immoralitat. Als tròpics és pura barbàrie: una innocència animal o adamítica, tant se val. A Califòrnia, a les mars cinematogràfiques de la latitud que siguen, ja és pornografia: una invenció capitalista --i heus ací uns contrabandistes que sí que pensen en el nu--. Crec que només aquest terç tipus de nu demana una explicació. Tanmateix, jo la veig tan senzilla que m'estranya no haver-la trobada en cap lectura. I és: que pròpiament no s'ha de considerar com a nu, sinó com a despullament; quelcom que suposa, previ, el vestit; i no un vestit qualsevol, sinó el vestit pudorós i cristià, la vergonya. Té, en suma, una intenció blasfematòria. Un nu pecaminós --escaient a una civilització, com l'occidental, que té medul.la teològica--. I podeu fer-ne les confrontacions, recordant que la Mediterrània és una mar, una civilització, amb mitologia però no amb teologia.

3
L'Edat Mitjana va desconèixer la nuesa, quasi en absolut: per això, potser, era perita en obscenitat. El gòtic, que ha suscitat una espessa retòrica a base d'interpretacions místiques o teologals, abundava en adornaments model·lats en el fang més reprobable. (Són cèlebres les petites escultures d'alguns chors catedralicis, i ací, a València, també en tenim algunes en l'edifici de la Llotja, massa escabroses.) El nu torna amb el Renaixement. En la mesura --migrada-- en què és factible un renaixement, fou una recuperació de velles essències mediterrànies. El nu hi retorna: a la pintura, a la gran pintura. Però un matís --en realitat, més que un matís-- separa el nu renaixentista del nu grec: al capdavall, els renaixentistes no podien repaganitzar-se, no podien desprendre's del tel de pecat amb que el cristianisme havia envoltat el cos humà. (No és que el cristianisme menyspree el cos, ans en té un concepte distint del dels antics mediterranis: per a aquests, el cos és ja gloriós; per al cristianisme, ho serà, certament, després, segons un dogma magnífic, de la resurrecció de la carn.) Del Renaixement ençà assistim a un procés de descristianització, intentadament total: si l'home modern no prescindeix del cristianisme --perquè no pot, malgrat tot--, el combat. Seguint aquesta trajectòria --europea, humanista--, a mida que van vencent-se les resistències cristianes, el nu es purifica, es mediterranitza. Compareu els nus del Corregio, del Giorgione, del Tizià, amb els de Cézanne, de Maillol, de Picasso. Com que no hi ha pecat --com que s'ha arribat a l'extirpació del sentiment del pecat--, no hi ha obscenitat. Però fora, on ja no regna l'humanisme, en un ambient teocèntric, ¿quin sentit, si no satànic, tindrà el nu? Car entre el nu apol.lini i el nu fàustic --i seguesc utilitzant el lèxic de Spengler-- hi ha una barrera irrevocable: la creença, més o menys conscient, en el pecat original. L'home antic no concep la caiguda; el modern en vies de descristianització, s'hi complau; i ací tornem al punt del nu cinematogràfic. Una altra tendència alliberada del pes de la caiguda parteix de Rousseau. Quant al nu, aquesta tendència té nom i doctrina: el nudisme. Però el nudisme tampoc no és nostre. A banda els seus propòsits ètics i reformadors, els rousseaunians creuen que la natura --la Natura-- no és un escenari, sinó un esperit. I, mirant-ho mediterràniament, si la natura és un esperit, molt probable que es tracte d'un esperit maligne.

4
S'esdevé, amb el diàleg, com amb el nu. El diàleg és forma típicament --arquetípicament-- mediterrània de cultura. Intel.ligència en marxa i possibilitat d'ironia. L'àgora tant com Plató en són la prova. I l'Edat Mitjana ataca el diàleg creant la intimitat. Que és d'allò més antimediterrani del món. Les llars i les esglésies. (I no em digueu que hi ha diàlegs íntims, perquè llavors us referiu a las confidències.) Amb el Renaixement hi ha, també, una revifalla del diàleg. En dos aspectes. Del diàleg literari, com pertanyia a una empresa llibresca: Bernat Metge, Erasme, Vives, Valdés. (Estava a punt d'afegir l'Aretino: però put a Edat Mitjana.) I del diàleg com a instrument de comerç intel.lectual: rompiment de la uniformitat medieval, floració de la diversitat. El XVIIIè conserva el diàleg sota espècie de polèmica i d'epistolari. L'esperit francès, en general, s'ha mantigut fidel a aquesta virtut mediterrània. Llevat del parèntesi romàntic. El Romanticisme, a França com pertot, implica el triomf del monòleg. De romàntics n'hi ha haguts en tots els temps: el Dant, i Auziàs, i Proust, i Paul Éluard --els lírics i els delirants--. Lírics: que parlen sempre en primera persona del singular; aquells per als quals llur persona és primera i singular. ¿Quin poeta estrictament mediterrani qualificaríeu de líric --líric d'aquesta faisó suprema--? Ni Horaci, ni cap grec, ni Virgili. Safo? Però Safo era una dona! O Valéry? Però Valéry fou un filòsof camuflat! Potser Maragall? Però Maragall estava fet de rares mixtures germàniques! I no parlem dels transplantats: Goethe, que no tenim per líric --els seus versos no eren bastant inevitables, afirmava Wordsworth-- o Shelley; ni dels enyorívols, com Hölderlin. Llur mediterranisme no passa de la categoria de miratge: una modalitat ben romàntica. A partir del Romanticisme, el monòleg va guanyant camp. Fins en el gènere objectiu per definició, la novel.la: Joyce. I en un altre pla, la civilització moderna ha tret algunes armes, eficaces!, per a destruir les restes de capacitat de diàleg que quedaven. Del cinema a l'Estat totalitari, hi ha tota una gama d'institucions que procuren el silenci. I a llur marge, les gents parlen --allò que feia Babbitt--, es confessen, conten, criden: però no dialoguen. I és que viuen partits en dos àmbits estranys al del diàleg: la cel.la individual, el clos subjectiu, i la riuada massiva, la concentració multitudinària. Han perdut, van perdent la gràcia equilibrada de la llibertat, el gust de la ciutadania, la noblesa de la controvèrsia. I els intel.lectuals? Ah, els intel.lectuals: si no estan mediatitzats per cap engagément, es limiten a jugar el paper de personatges de Huxley.

5
Advertesc al lector que, en les paraules precedents, no he posat desdenys ni lamentació. El plor i el blasme, davant la història, són actituds perillosament insuficients. I encara: allò que ha tingut alguna significació en la vida de l'Esperit, mai no mor del tot. Ni el cristianisme reeixí a esborrar tota la classicitat pagana, ni la modernitat heterodoxa prevaldrà contra tot el cristianisme; com la Revolució francesa no anul.là l'aristocràcia --ara en diem seleccions minories selectes--, ni la violència actual --feixisme, comunisme-- acabarà amb tot el liberalisme, ni suposant que s'impose definitivament. Totes les cultures passades coexisteixen amb la cultura vigent. Així, el nivell dels temps, en el qual hem de viure, és la summa compacta, heterogènia, d'elements de tan variada procedència. En aquest elenc de materials, l'home tria; i a través de la pròpia època indefugible, pot fer-se partícip d'una altra cultura. Molts, molts, a la vora de la Mediterrània, han repetit amb Rubén: <<¡Qué anciano soy, Dios mío! ¡Qué anciano soy!>> El fet que molts més encara no hagen pogut dir l'admirable jaculatòria, el fet que el diàleg i el nu --i altres coses-- siguen subestimats avui, ens pot omplir de melangia, però no pas de desconhort. Quan els homes arriben a sentir la urgència d'una cura contra la impudícia i l'esterilitat espiritual --i no tardaran massa a sentir-la-- giraran els ulls vers el nu i el diàleg mediterranis. I vers les altres coses --el nombre apol.lini, l'all o vés a saber què--, quan vulguen guarir-se d'altres malalties fàustiques.


JOAN FUSTER - València, juliol 1950

TOT PER LA PÀTRIA


Els homes no som tan inútils com diuen les dones que ho som, vegis sinó la història de Derek un patriota desconegut, que ho va donar tot pel seu país, fins i tot el seu do més preuat l'essència del seu tresoret. La noticia la vaig publicar fa uns dies a Collonades i d'això va, de les gònades i la seva prolongació retràctil aplicades al servei del País. Ja no queden patriotes així, ara tot és artificial.

La Primera Guerra Mundial es va emportar la vida de milions de soldats i va mutilar la vida sexual de molts que en tornar a casa no podien procrear, bé per incapacitat física o per arrossegar traumes psicològics. Un jove va ajudar a compensar la situació. La doctora britànica Helena Wright, pionera en educació i teràpia sexual, va proposar el 1919 una secreta i controvertida solució: recórrer als serveis d'un home que ajudés a moltes d'aquestes dones a ser mares sense establir llaços emocionals. El candidat havia de ser alt, guapo (amb bona dentadura), intel·ligent, educat, saludable i viril, segons informa el portal 'The Daily Mail'.

L'elecció va recaure sobre un jove de 20 anys anomenat Derek, a qui la doctora va conèixer a través de la seva esposa, la infermera Suzanne. Les dones que necessitaven del seu servei es posaven en contacte amb Wright, i ella els fixava una cita amb Derek a través d'un telegrama a canvi de 10 lliures i la promesa de guardar el secret. Derek es vestia amb vestit fosc, camisa blanca, llacet i barret, mentre "les bones maneres, el seu somriure i entusiasme feien la resta", explica el diari. Cada cita es concertava coincidint amb les millors dates per concebre de cada dona i poques vegades es repetia.

Cada vegada que un fill seu arribava al món, la doctora Wright li informava a través d'un telegrama. Entre 1917 i 1950 Derek va ser pare de 496 nens. També va tenir tres fills en el seu matrimoni i dos amb l'amant del seu pare (que després de la mort del seu pare va esdevenir la seva). També va tenir 4 fills a Malaya, Singapur. La resta van ser concebuts amb les pacients d'Helena Wright a les clíniques de Knightsbridge i Notting Hill.

DE MALNUTRICIÓ


Un llibre de contes de Quim Monzó es titulava Mil cretins, i diria que es quedava curt. N'hi ha molts més pel que llegeixo i escolto. Per exemple les desbarrades que es diuen sobre la malnutrició arran de l'informe del Síndic de greuges en què parlava de 50.000 nens a Catalunya, desnodrits, o sia que passaven gana, encara que després ja és va començar a parlar de nens malnodrits. 
Li ha hagut d'esmenar la plana el Col·legi de metges, millor dit, la Societat Catalana de Pediatría,  explicant que si de cas els nens o molts nens de casa nostra estan malnodrits, i ho estan sobre tot els fills d'immigrants marroquins o sud-americans que no segueixen la dieta mediterrània - una altra bestiesa - car la dieta Mediterrània la segueix a la pràctica molt poca gent. A sant de que sinó els MacDonald's i similars, estarien curulls de mainada i jovent als qui els hi agrada aquest tipus de menjar que res en té de mediterrani.
Suposo que els de la meva generació (els nascuts al 45) estaven tots malnodrits, ja que a banda de no seguir la dieta mediterrània, els de secà, poc provàvem el peix, i no massa la carn, molt de gra, escudella, pa i embotit, així com verdura, i sobretot a penes pastilles i ni pensar-hi d'antibiotics, que aqui si que hi ha un problema greu del que ningu en parla, de com s'està entaxonant de medicaments a la mainada.

Des que el síndic de greuges va donar a conèixer el seu informe, hi ha hagut moltes reaccions dels opinadors que han tirat la majoria de demagògia bastant barroera aplicant una sèrie de clixés clàssics a l'us sobre el tema, des del desconeixement i la palesa ignorància que els sol acompanyar en general.
Quant als polítics, en la seva línia miserable de foc obert contra el Govern agafant-se al que sigui. Ara resulta que s'ha d'aturar tot perquè el Govern comparegui al parlament (ho farà a finals d'agost), i el que és més trist, el que fa més ràbia, és que ja sabem per endavant el que diran els uns i altres, i als nens que els donin pel sac que ni als uns ni als altres els importen un rave. 
Ens podrien fer un favor a bastants i anar-se'n uns i altres de vacances, almenys ens deixarien tranquils i no hauriem de patir la seva estultícia.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO