BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMS ESCRITS
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

EL CINISME DE CHACÓN



Chacón: No em passaria pel cap proposar als ciutadans un programa en què no crec.

- La diputada replica a Navarro que continuarà defensant "l'entesa entre Catalunya i Espanya" La diputada del PSC Carme Chacón no es planteja presentar-se a unes eleccions amb un programa que no contempli l'"entesa entre Catalunya i Espanya", que pensa seguir defensant. "No vull contribuir a una polèmica que només em fa mal, però així entenc la política. No em passaria pel cap proposar als ciutadans un programa en què no crec", ha afirmat en declaracions a EL PERIÓDICO. L'exministra de Defensa respon així al primer secretari del PSC, Pere Navarro, que l'ha avisat que no tornarà a ser candidata del partit si no assumeix la consulta d'autodeterminació de Catalunya.

S'ha de tenir molta barra i ser molt cínic per dir una bestiessa com aquesta. Ja ho deia Forrest Gump, només els 'tontos' diuen 'tonteries' i la senyora Chacón en diu moltes i ve de vell. De fet, en el desori que és a dia d'avui PSoe o PSC tampoc és que importi massa, van camí del pedregar, uns i altres. A més a més la caiguda del PSc és imminent, ja ha caigut Zaragoza....

Realment, els dirigents del PSoE i PSc han fet bo el principi de Peter, momies a banda con Alfonso Guerra, - qui t'ha vist i qui et veu 'descamisaooooo -, o Joaquin Leguina, un altre que s'ha girat com un mitjó i vol enviar la Guardia Civil a la insurrecta Catalunya.

De fet, a Espanya ja no hi ha socialistes, nomès restes escampades de subproductes residuals, patèticament residuals. I és una llàstima, però és el que hi ha.

NO EM TOQUEU EL SISTEMA


Quan el barrut holandès representa que entrenava al Barça del Dream Team - un malnom molt català, per cert - i perdien, per cert més partits que el Barça actual, el meu pare em deia: ho veus! ja els hi han trobat el truc al seu sistema, ja no guanyaran res més si no canvien el sistema. I obviàmdent guanyaven i guanyaven, com va fer després Van Gaal, Rikjaard, Guardiola i ara Tito o Roura. De fet, no hi ha antídot per aturar el sistema de joc del Barça, ni gàbies ni altres bestieses que diuen ara els periodistes esportius (il·lustres ignorants per cert i reis del tòpic). Tampoc ha inventat res Mourinho, el que va fer ahir és el que fa el Madrid la majoria dels últims partits que ha jugat contra el Barça i ho han provat amb major o menor encert molts altres equips, com Getafe, Real Societat, etc. 

Ja Scopelli va inventar 'el cerrojo' a la Real Societat, i d'això fa molts anys. El que succeeix és que el joc, el sistema del Barça necessita una forma física i psicològica que ara no tenen els seus jugadors i que alenteix la velocitat en que es mou la pilota i no efectuen la pressió al contrari al mig del camp que feien abans, d'ací els problemes en defensa i els excessius gols encaixats.

Diria que no cal tocar res del sistema de joc, a banda de deixar a la grada a Alexis i Cesc sistemàticament. Si falta ara, la motivació extra que duia afegida el Pep, en certa manera fa massa temps que aquests jugadors guanyen i es miren una mica el melic. I insisteixo, ningú ha trobat l'antídot, perquè no hi ha antídot possible contra el sistema de joc del Barça, si els jugadors estan en forma, i tenen l'entrenador addient, i menys Mourinho, ves que Messi estigui en la seva millor forma, que no hi ha déu que l'aturi ni el pugui engabiar.

EL DIA EN QUE VAIG CONÈIXER A KUBALA

antiga parada del Sagalés a Caldes de Montbui - original a rötring de l'autor


Quan jo era petit, el Barça no guanyava mai gran cosa, alguna Copa del Generalísimo, alguna altra de Ferias, que de fet era la Champions actual i ara està menys valorada, i poc més. Però va arribar Ladislao Kubala i l'equip va canviar. Un dia, d'un més d'un any, quan en tenia sis, vaig conèixer a Caldes de Montboi a Ladislao Kubala. Aquesta és la història ...

"Devia estar a punt de complir els sis anys quan va succeir un fet que recordo perfectament, fou el dia que vaig conèixer en Kubala, un plujós dissabte. De petit, per les vacances els meus pares normalment em duien a Sant Feliu de Codines o a l'Estany, però els caps de setmana els passava a Caldes de Montbui. El meu avi Fransiscu era l’encarregat de la companyia de cotxes de línea Sagales i vivia amb la iaia Pilar (la seva tercera dona) una mica més avall d’on hi havia les oficines, a l’entrada del poble, en unes casetes de les quals encara se’n conserva una davant la benzinera.
Al seu costat hi vivia en Llugari i la seva dona que també treballava al Sagales, i més avall gairebé tocant al pont, hi vivia el Sr.Josep. El Sr.Josep estava jubilat i feia vaixells en miniatura, però no de fusta, sinó d’acer, paquebots, destructors, barques de pesca..., en un taller que tenia al garatge de casa seva i que a mi em fascinava, sovint i anava a fer el tafaner amb el “tumilet” que era el meu fòtil per traslladar-me per a tot arreu,i del que ja en vaig parlar fa uns mesos. Aquest era doncs el meu petit univers de cap de setmana.
Sovint anava fins on tenia el despatx l’avi que era a la part del darrere de les oficines del Sagalés, al costat d’un bar que ara es diu la Rosa de Caldes,i a l’altre banda on ara hi ha un bar i les noves oficines, hi havia l’antiga estació de tren (mig enderrocada) puig fins abans de la guerra el tren arribava fins a Caldes de Montbui, més que res per baixar les llambordes des de la pedrera cap a Barcelona.
-
Recordo que els fets varen succeir un dia que plovia. Jo duia un xubasquero vermell i unes botes d’aigua (katiuskes se’n deien) també de color vermell (mono el nen) i anava badant per l’acera mentre cantava la “vie en rose” de Edith Piaff. De sobte em va cridar l’atenció una parella que hi havia davant meu a l’altre banda de l’acera, ell era molt alt i ros, molt ros i ella rossa també i duia un abric de pells. En aquells temps no era gaire freqüent veure gent rossa, a banda que en aquella parella i havia quelcom que els diferenciava de la resta de gent que esperava el cotxe de línia per anar a Barcelona.
-
- Qui és aquest senyor? – vaig preguntar-li al meu avi –
-
L’avi Fransiscu es va ajupir al meu costat i em va dir: Aquest senyor és un futbolista que ha fitxat el Barça i diuen és molt bo. Es diu Kubala i és de l’estranger de fora. I és clar, a tan curta edat un senyor de l’estranger de fora a mi em semblava que devia ser de molt lluny. Vaig travessar la carretera (quan encara es podien travessar les carreteres) i m’hi vaig palplantar al davant, mirant-lo de baix a dalt com sol fer la mainada. En Kubala, em va retirar la caputxa i mentre m’acariciava el cap amb la ma em va dir unes paraules que no vaig pas entendre. Després vaig donar mitja volta i vaig tornar corrents amb l'avi.

De fet que fos a Caldes era normal, puig les concentracions del Barça eren a les termes de Caldes i hi venien tots els jugadors, fins i tot segons deien, la Lola Flores quan anava amb en Gustavo Biosca, que aixó del marro a Can Barça no és pas nou.

L’endemà li vaig dir al meu pare que em va explicar la història d’en Laszy; que era hongarès, que s’havia escapat dels comunistes, que era molt bo, etc. i que un dia em duria a veure’l a jugar al futbol a Barcelona.
I m'hi va portar, un diumenge al matí en un partit de copa contra l’Athlètic de Bilbao que el Barça va guanyar crec que 4-2 però com a l’anada havien perdut 2-0 els varen eliminar (el patiment ve d'antuvi). He dit més endavant, perquè aquest partit ja es va jugar al Nou Camp.

Així fou doncs com quan encara no tenia ni sis anys vaig conèixer al qui va ser el meu ídol futbolístic: en Ladislao Kubala, com Ramallets, Gensana i d'altres foren els ídols futbolístics de la meva infantesa. Després...
després tots ens varem fer grans i res ja no va ser el mateix.

UN CONTE DE MÒBILS





Aquest és un conte amb el que vaig guanyar el premi Ramon Romeu i Roca de l'Ajuntament de Bigues i Riells l'any 2007. Ara que es cel·lebra a BCN la cosa aquesta del Barcelona Mobile World Congress 2013, de mòbils va aquest conte. Llegiu-lo si us plau, és curtet.



"Es veia venir que tard o d’hora passaria. Ho havien avisat reiteradament els apocalíptics de torn, però ningú els va fer cas. Hi havien insistit també molts científics seriosos i d’altres que no ho eren tant, però a aquests tampoc els escoltà ningú. Tothom n’era més o menys conscient, però no es va prendre cap tipus de mida o precaució. És el progrés, deien molts, ja se sap, sempre n’hi ha de negativistes i apocalíptics, son els mateixos que deien que el avions no volarien, o que l’automòbil estava condemnat al fracàs, o que el cinema era tant sols un simple experiment curiós. La ciència és infal·lible i el món sempre va endavant.

La supèrbia i l’estultícia humanes no tenen límit, i l’ambició tampoc. Finalment i tal com es veia venir, va succeir: Un dilluns del mes d’abril del 2010, la majoria dels usuaris de telèfon mòbil de tot el mon és quedaren fora de joc. Obnubilats, passejaven amunt i avall com posseïts, parlant constantment amb un interlocutor imaginari i, malgrat que s’anaven quedant sense bateria continuaven xerrant sense parar.


Les imatges que és podien contemplar des de la finestra del meu apartament a la cinquena Avinguda a Nova York eren esgarrifoses, gairebé tant com la sensació d’estupor i esglai que m’envaïa davant la tragèdia que estava contemplant, amb la impotència de no poder fer-hi res. Òbviament, les zones més afectades foren les més desenvolupades, i un cop és començà a quantificar la magnitud de la tragèdia, i a tenir-ne l’abast real, les xifres d’afectats al primer mon eren esgarrifoses.
Al segon (que no se quin és) i al tercer, afectava tant sols (és clar) als privilegiats. Governs, exercits, ajuntaments, empreses, escoles, universitats, botigues, supermercats, etc. Tot quedà fora de servei, el caos era total i ben poca gent de l’àrea de poder conservava el coneixement.

Qui us escriu aquest missatge, Conxita Bassas, corresponsal de Catalunya Radio a Nova York, va ser una de les poques persones, no de l’àrea de poder, sinó de conservar el coneixement, i, no pas per mèrits propis, si més no, degut a la seva joventut, perquè, una de las hipòtesi que es varen tenir més en compte a l’hora de barallar les causes, va ser l’ús del mòbil per un espai llarg de temps, (sobre uns deu anys, mes o menys) i referit sempre als de la tercera generació, que en varen ser els causants de tot l’enrenou.
Els pocs reporters que quedàvem en condicions, ens reunirem a la seu de les Nacions Unides, i, a la vista del panorama que allí hi havia, decidirem desplaçar-nos fins a Washington (en cotxe, ja que els avions no anaven) per veure que en quedava del Govern de la Nació. I de fet, ben poca cosa hi havia. Un sotssecretari que sordejava i tres o quatre senadors republicans d’allò més reaccionari, que no havien estat mai per l’invent.
Amb nosaltres es desplaçà el Secretari General de l’ONU que tenia al·lèrgia a les ones, i per tant, mai havia usat l'estri.
Tot plegat érem una trentena de supervivents en condicions de intentar prendre alguna decisió.
Des d’allí és va intentar contactar amb la majoria de Governs d’altres països, amb uns resultats molt desiguals. Quan més nivell més afectats.
El quadre era caòtic, però dins del drama, una escletxa de llum sens va aparèixer. Sorprenentment, al Senegal i alguns altres Estats de Centre Àfrica, l’efecte no s’havia manifestat, ni tant sols a nivell de classes elevades i benestants, usuaris habituals i pràcticament únics del mòbil.
-
Allí és varen reunir el supervivents de la Conferencia de Països Africans, amb els que estàvem en contacte permanent, però ningú sabia quina n’era la causa que feia que a ells no els afectes l’efecte 2010 com ja se l’havia anomenat. Aleshores, i després d’aconseguir trobar a Bòston un pilot jubilat, sord com una tàpia, que ens va dir que estava en condicions de pilotar un reactor, malgrat els seus setanta vuit anys, (era tot el que teníem), ens desplaçarem tots en avió cap el Senegal. Urgia trobar una solució urgent, la gent afectada ni menjava ni dormia, només caminaven amunt i avall com posseïts fins que queien al terra esgotats, i els altres, els no afectats, l’única solució que tenien era dedicar-se al pillatge de menjar i d’altres actes similars per tal de sobreviure a tot l’enrenou. Varem marxar cap el Senegal amb el cor en un puny, conscients que era molt important trobar una solució, i quan més aviat millor.
Quan el pillatge comença a fer estralls, el caos està assegurat i ningú pot controlar la situació, encara que us tinc de confessar que no anàvem gaire carregats d’optimisme.
Un cop arribats sans i estalvis a l’aeroport de Dakar, ja ens estaven esperant uns enviats de la Conferencia que ens transportaren fins al Palau de Convencions on estaven reunits els mandataris de la majoria de països Africans, i d’alguns altres que havien arribat a la mateixa conclusió que nosaltres.
Allí, i un cop fetes les presentacions de rigor anàrem directes a l’assumpte que ens afectava i preocupava, però no sabíem rés, tant sols que allí no succeïa. Després de gairebé tres hores debatent les possibilitats més versemblants i quan més angoixats estàvem per no trobar-ne la solució, va irrompre en la reunió un missioner, dominic per ser més exactes, que va demanar per parlar, ja que creia saber els motius de la no afectació a aquella zona del planeta de l’efecte de les ones dels mòbils. En altres circumstancies no li haurien fet ni cas, però tal com estava tot plegat, i veient que no en traurien l’aigua clara, per hores i hores que estiguessin divagant, li van demanar que parles, i us puc assegurar que l’escoltaren amb molta atenció.
I això és el que ens va dir...
"Senyors, senyores, permetin disculpar-me per haver-los molestat, però crec que estic en condicions d’assegurar quina és la causa que ha aïllat al nostre País de l’efecte devastador de les ones dels mòbils.
No es sentia volar una mosca, tothom estava pendent de les paraules del dominic.
Continuï – si us plau – el va apressar excitat el President de la Conferencia.
El dominic tornà a agafar la paraula...
Veuran, aquí al Senegal i a alguns països de les rodalies, degut al seu lent desenvolupament i a la gran quantitat de tribus de diferents ètnies i religions que hi habiten, el mitjà de transmissió de noticies habitual continua sent el tam-tam, com s’ha fet des de temps immemorials. I, crec, millor dit, creiem el germà Joan i jo, que algun tipus de distorsió deu generar el seu so monòton i sincopat en les ones inalambriques dels mòbils, que anul·la el seu efecte perniciós.
- continuà -
- Nosaltres, a la comunitat ja fa molt de temps que tenim un GSM3 d’última generació per comunicar-nos, i no hem estat pas afectats, malgrat que, el fem servir bastant – va fer un gest ostensiu amb les mans - Qui més qui menys te família i, surt molt més econòmic trucar, que anar a Europa o Amèrica, i a la inversa.
En arribar a aquest punt, va fer una pausa.
- Potser els semblarà una bajanada, però davant la manca de solucions que és evident que no tenen, no costaria rés provar-ho. És tot quan els volia dir, ara son vostès els qui tenen de prendre la decisió."
Es va produir un murmurí entre els assistents a l’acte, fins que finalment el president de la Conferencia va agafar la paraula...
- Li agraïm molt sincerament el seu suggeriment, i en prenem nota, però deixi’ns abans de prendre cap determinació, analitzar-ho entre tots nosaltres, i, si us plau, vostè no se’n vagi, per si el poguéssim necessitar.
La Conferencia va encetar una encesa discussió sobre las possibilitats que hi havia de seguir el mètode del Dominic, i finalment arribaren la conclusió que, com no hi havia cap més alternativa, no costava res provar-ho.
Malgrat que el Secretari General de l’ONU volia que és comencés primer pel govern dels Estats Units, la seva proposta va ser rebutjada per unanimitat, ja que seria gairebé impossible saber si faria efecte la solució, car, la diferencia entre l’estat mental anterior dels seus dirigents i l’actual seria molt difícil d'esbrinar, i, aleshores, es va decidir de començar per Anglaterra, almenys, aquests, encara que també eren anglòfils, semblaven un xic més assenyats.
Un cop recollides unes gravacions del tam-tam, ens desplaçarem fins a Londres, aquesta vegada en un avió Oficial del Senegal, temptar una altre vegada la sort amb l’avi de Boston, era ja jugar amb foc.
Un cop arribats a Heatrow, ens dirigirem en un microbús cap a al 10 de Downing Street, però allí no hi havia cap membre del govern. El funcionari que va obrir la porta - sord com una tapia - ens va dir que estaven escampats, o donant tombs pel carrer, o al Parlament.
Cap allí ens desplaçarem i, deu ni do del batibull que hi havia. Un ordenança que no estava afectat ens va acompanyar cap el departament on hi havia la megafonia, des d’allí passarem el so gravat del tam-tam, amb els dits creuats i pendents del resultat de l’experiment.
Afortunadament, aquest va resultar un èxit total, i a mida que els ministres, sotssecretaris i parlamentaris en general, sentien el soroll monòton i repetitiu del tam-tam, recobraven la normalitat. Ràpidament és va començà a emetre per tots els mitjans possibles el so a tot el món, Radio, Televisió, Internet, Intranet, etc., i la gent que mica en mica s’anava incorporant a la normalitat, era informada del que havia passat i col·laborava instal·lant altaveus des de les ciutats més importants a las contrades mes remotes.
En qüestió d’un més, gairebé tothom estava ja curat. El perill havia passat, ara venia la tasca de normalitzar-ho tot, i d’analitzar els perquès que havien estat a punt de causar una autèntica catàstrofe a nivell planetari.
És varen crear les corresponents comissions i sots comissions que després de moltes i profundes investigacions arribaren a la conclusió que la causa n’eren les ones dels mòbils (gran conclusió) i aquests varen estar rigorosament prohibits a tot el món, fins a nova ordre.
Del dominic ningú se’n va recordar, i al cap d’un temps ja estava tot oblidat, però la gent necessitava dels mòbils, no sabien viure sense ells i demandaven urgentment que en fabriquessin ja, i que no fossin perillosos pels ciutadans.
Era una qüestió de mercat fabricar-los, qui ho aconseguís es faria multimilionari, i totes les companyies telefòniques més importants del mon, es dedicaren a investigar aferrissadament per tal de trobar-ne la solució.

Al cap d’un parell d’anys la COMUTEMO, Corporació Mundial de Telefonia Mòbil, va anunciar amb gran parafernàlia mediàtica el mòbil de la cinquena generació, el GSM5, que asseguraven era totalment innocu i no presentava cap perill, l'havien experimentat, provat i reprovat i no presentava cap signe d'interferència en la ment humana.
Òbviament, la gent s’hi llançaren com a bojos a comprar-ne, després de més de dos anys d’abstinència, la temptació era irresistible i fins i tot molts que encara no n’havia tingut mai, s’hi va apuntar. Al cap i a la fi, em deia sorneguer un company de la SER, si alguna cosa no rutlla, ja ens posaran el tam-tam. Tot estava doncs com al principi i, l’espectacle quotidià pels carrers era la parafernàlia de gent xerrant constantment amunt i avall, amb el telèfon penjat de l'orella, però ara sense estar obnubilats, o sí? No cal que us digui que jo també en vaig fer servir un, i aquesta vegada la cagada si que va ser grossa. Aquest mòbils aparentment innocus, atacaven directament a les neurones del cervell i l’efecte era rapidíssim, un parell d’anys i la gent es quedava totalment embeneitida, i no hi havia tam-tam que ho solucionés. Al Senegal i rodalies ja no n’hi havia cap, la factura per haver donat la solució s’havia pagat amb carreteres, habitatges, polígons industrials, etc. i el vuitanta per cent de la població tenia el seu mòbil. L'altre vint per cent eren a Almeria. No hi havia res a fer, ara si que era la fi de tot.

Estic escrivint aquestes línies, tot i afectada com començo a estar ja per l’efecte 2015, i ho faig, perquè almenys quedi constància del que ens ha passat.
Si algú ho pot arribar a llegir algun dia, que serveixi d’avís per tal de no tornar a caure en el mateix err or qu e no sal tres, en cara qu e ho dubt o...
................rppppppprprprprprprprp............................................. Conx i i ii ta Ba s sa s , C a t a l u n y yyya rrrrrrrrrrrradio, N oooooova qwe ,,.tyuiop`. . . .vbvbvnvnv, ghm,fk hc jº8509485158 vcg Yorrrrrrrr......kk..........qqqqqqqqqq Yoooooorrrrrrkkkkk..................................................................................................................................................,
merda."

ALGUNA COSA VA PASSAR


Tot va començar quan els jugadors de l'equip turc Anadolu Efes, més conegut com Efes Pilsen i un dels equips més importants del bàsquet europeu, van fer un anunci de televisió. En ell, apareixien cantant en un garatge una cançó per agrair als seus fans tot el suport que els donen cada partit. 

Els fans, se suposa que recolzats pel club, van decidir tornar tots aquests suport rebut dels jugadors amb una gran sorpresa. Tot l'equip va ser convidat a un concert de música clàssica a Istanbul que d'entrada semblava un calvari de gairebé 2 hores, però de sobte, alguna cosa va passar..... Vegeu-ho a partir del minut i quinze segons de vídeo.

FILIUS TUUS FUERIT


Jacinto Benavente tenia dues obres cabdals plenament vigents en aquest país de 'pícaros' i 'mamandurrieros' 'Los Intereses Creados' i la seva continuació 'la Ciudad alegre y confiada', vol dir atès l'argument i situacions de les dues obres, que el país no ha canviat massa des que don Jacinto va escriure aquests peces teatrals, els anys 1907 i 1916. Tampoc ha canviat la mala bava del personal via homofòbia: 

(Quan, l'any 1908, va estrenar 'Señora ama', cito textualment en castellà: ("el vulgo pronto coreó el lacerante epigrama que le endilgó un maledicente ingenio de la Corte: "El insigne Benavente / ha estrenado una Señora, / y a coro grita la gente: / -¡Ya era hora, ya era hora!").

Dic aixó, perquè hi ha que veure que ara resultarà que els únics que varen contractar als de Método 3 i ho han reconegut han estat els de la CUP. 'filius tuus fuerit'. Tots els altres ho han negat, desmentit o mig desmentit que alguna cosa hi deu haver, però ells, els de la CUP son realment els culpables de tot l'enrenou que s'ha organitzat. 

Si es que jo ja no entenc res i duc al damunt una empanada mental més que transitòria. Es veu que als paradisos fiscals, hi ha uns 26 bilions d'euros de vacances intemporals que dic jo no tots deuen ser del senyor Bárcenas. I tampoc sé com es pot saber, si aixó es caler B i secret.

Com resava una novel·la de Neil Postman que fa temps va recomanar Júlia Costa, divertim-no's fins a morir i 'als carlins que el matí déu', que tampoc se que vol dir però el meu pare ho deia sovint, i no és l'ùnic, el sogre de la Montse tambè ho deia.

Res, que aqui regna el desconcert i en això estem. Ah! el títol en llatí no se si està bé, però fa fe fi i tambè patxoca. 

ELOGI DE L'INÚTIL



Ja havia amitjanat la redacció d'aquesta nota quan em va arribar una invitació de la Universitat de Salamanca per assistir a un acte acadèmic en el qual el doctor José María Cerveró Santiago, catedràtic de Física Teòrica, disertaría precisament en defensa de l'inútil. Aquesta coincidència no ho és tant perquè també jo sóc físic teòric i, com el col·lega de Salamanca, sé que alguns dels resultats més bonics de la física, com ara la teoria d'Einstein del camp gravitatori i la teoria quàntica del camp electromagnètic, són gairebé inútils. És a dir, no serveixen, per ara, "només" que per entendre alguns aspectes de la realitat.

Fa poc, responent a la inevitable pregunta d'un estudiant, "per a què serveix això?", Li vaig contestar: "Per res. ¿No li sembla admirable que hi hagi gent que es doni el luxe de preferir coses belles i idees profundes a artefactes enginyosos però, fet i fet, superflus o fins i tot nocius, com ara els automòbils cuirassats? "

Els nostres cosins els micos antropoides no portaven joies. Tampoc les portaven els nostres avantpassats remots. Les primeres joies daten de fa menys de 50 mil anys. Les primeres pintures rupestres, com ara les d'Altamira i Lascaux, són encara més recents. Les dones no van començar a empolainar-se sinó fa uns pocs milers d'anys, especialment a l'antic Egipte. Els primers museus d'art i jardins botànics daten del Renaixement tardà. I els salons de bellesa van ser inventats fa poc més d'un segle. La tècnica precedeix a l'art, com la utilitat a la bellesa.

Per a què serveix saber que hi ha infinits nombres primers, que les distàncies entre les galàxies estan augmentant, que els homes de Neanderthal van ser reemplaçats pels de Cromanyó i que els caps d'aquests eren més grans que les nostres? Per res. Quina utilitat té una simfonia de Beethoven, una pintura de Velázquez o un relat de García Márquez? La mateixa que les joies, la roba elegants, els teoremes matemàtics o les troballes paleoantropològiques. És a dir, cap.

No es busca la veritat ni la bellesa per si mateixes llevat que s'hagi assegurat el suport: Primum vivere, deinde philosophari. Però no s'és plenament humà llevat que s'apreciïn la veritat i la bellesa per si mateixes. És a dir, llevat que s'estimi l'inútil que emociona o que fa pensar, sense esperar recompensa material.

No obstant això, la diferència entre l'útil i l'inútil pot ser transitòria. Fa mig segle, quan Francis Crick i James Watson van descobrir l'anomenat codi genètic, van saber que amb això la biologia molecular aconseguia la majoria d'edat i que a partir d'aquest moment es desenvoluparia amb el vigor i la rapidesa pròpies d'una ciència jove. Però no van sospitar que poques dècades després també naixeria tota una indústria fundada sobre aquesta ciència, ni que un d'ells, Watson, faria fortes inversions en aquesta indústria (Crick, en canvi, va seguir ocupant-se de temes inútils, com ara l'origen de la vida i la naturalesa de la psique).

Un altre dels meus exemples favorits és el de Apolonio, el primer a descriure les seccions còniques: el·lipse, paràbola i hipèrbola. Aquestes corbes són belles però no van ser utilitzades fins al segle XVII, quan Galileu es va servir de la paràbola per descriure la trajectòria d'una bala, i Kepler va usar l'el·lipse per descriure l'òrbita d'un planeta. L'efecte fotoelèctric, descobert fa poc més d'un segle, va encantar als físics perquè no depèn críticament de la intensitat lluminosa sinó de la freqüència. Durant molt no va servir sinó per despertar o satisfer la curiositat. Eventualment, a un enginyer se li va ocórrer utilitzar-lo per obrir i tancar circuits elèctrics al pas d'una persona. Des de llavors no hi ha ascensor, escala mecànica ni màquina-eina sense cèl·lula fotoelèctrica. A més, l'explicació de l'efecte li va valer a Einstein la meitat del seu Premi Nobel. Va obtenir l'altra meitat per explicar el moviment brownià com efecte de xocs moleculars. Aquesta va ser una altra gesta que no va tenir repercussions pràctiques sinó molts anys després.

Ahir, un estudiant em va anunciar que algú està pensant en privatitzar l'astronomia. Quina gran idea! Si algú comprés un observatori astronòmic aniria aviat a la fallida, de manera que mostraria al gran públic que hi ha objectes sagrats fora dels temples. Entre aquests objectes hi ha la ciència bàsica, les humanitats i les arts. Aquestes tres vestals són sagrades perquè són patrimoni de la humanitat i perquè qui intenta treure utilitat immediata d'elles les embruta i s'embruta.

El que va passar amb l'art sota els règims autoritaris és eloqüent: va ser estatizat i, amb això, corromput. Per exemple, a la Unió Soviètica l'exigència d'atenir-se als preceptes de l'anomenat realisme socialista, que és una versió de l'utilitarisme, va limitar la imaginació dels escriptors, artistes plàstics i músics. Per cert que va seguir havent-hi artistes originals, però no van gaudir de suport estatal i les seves obres no es van incorporar al bé comú.

En resum, no exigim que tot el que fem tingui una utilitat immediata. Només cal que siguin bo, n'hi ha prou que ens ajudi a gaudir de la vida. Al cap i a la fi, la recerca i el gaudi de l'inútil distingeixen l'ésser humà dels seus parents d'altres espècies. Per això proposo aquest nou nom per a la nostra espècie: Homo inutilis.


(*) MARIO BUNGE - Argentina, juliol del 2006

LA COLLA MATA-DEGOLLA


Els llibres d'històries il·lustrades i dibuixos d'Edward Gorey eren totalment desconeguts per a mi, i així haurien seguit, si no haguès estat pel Doodle de Google d'ahir dedicat a ell amb, amb un motiu en certa manera peculiar: ahir, el Sr. Gorey hauria complert 88 anys.

Gorey va arribar a ser ben conegut a través de la seva introducció a la sèrie de la PBS Mystery! a 1980 i els seus dissenys per a la producció de Broadway de Dràcula en 1977, per a la qual va guanyar el Tony Award al Millor Disseny de Vestuari i va ser també nominat per al Millor Disseny Escènic. En anys posteriors, Gorey va viure a Yarmouth Port, Massachusetts, a Cape Cod, on va escriure i va dirigir nombrosos espectacles nocturns, on sovint presentava les seves pròpies titelles de paper maixé, en una companyia coneguda com La Theatricule Stoique. El seu major treball teatral va ser el llibret per "Opera Seria for Handpuppets", The White Canoe, per a una partitura del compositor Daniel James Wolf. Elephant House, la casa-museu de Edward Gorey a Cape Cod. Va ser molt coneguda la seva afició al ballet (durant molts anys, va assistir a totes les representacions del New York City Ballet) i als gats. Ambdues figures apareixen en la seva obra. 

el doodle de Google


El seu coneixement de la literatura i el cinema era inusualment extens, i en les seves entrevistes citava com a algun dels seus artistes favorits Jane Austen, Francis Bacon, George Balanchine, Balthus , Louis Feuillade, Ronald Firbank, Lady Murasaki Shikibu, Robert Musil, Yasujirō Ozu, Anthony Trollope, i Vermeer. Des del 1996 fins a la data de la seva mort, l'abril del 2000, el, d'altra banda, normalment solitari il·lustrador, va ser objecte d'un documental dirigit per Christopher Seufert. Aquest encara s'ha d'estrenar. 
Aixo expliquen els de la Viqui, i diuen tambè i és bastant obvi, que Tim Burton es va inspirar en ell.

Aquest vídeo molt il·lustratiu de la seva manera d'entendre l'humor.


   


 Enric Juste ha animat aquest vídeo pel programa «L'hora del lector», de Canal 33, les il·lustracions del llibre d'Edward Gorey «La colla mata-degolla»

L'OASI DE LES PARAULES


Ahir jugava el Barça, i em vaig perdre la primera part, però l'acte al que vaig assistir s'ho mereixia. A la Sala d'Actes de l'Escola oficial d'idiomes de Sabadell, un lletraferit i vell conegut presentava el seu Diccionari de dites i refranys sobre el Cap. Em refereixo al filòleg Víctor Pàmies. una autèntica formigueta recopiladora de paraules, dites, refranys i més de la nostre llengua. Víctor Pàmies, filòleg 2.0 està duent a terme una tasca gegantina i interminable amb una determinació i cura que admiro profundament, i és mereix el reconeixement pel seu esforç titànic per conservar les parles, refranys i mots més nostrats. 
Més que glosar la seva figura i obra, us remeto a l'enllaç del seu bloc on trobareu tota la informació de la feina que està duent a terme, on també si voleu podeu cola-borar-hi i ajudar-lo. Amb la que està caient, ahir a ranvespre, en una Sala d'actes plena, em vaig sentir com en un oasi de pau i tranquil·litat. L'oasi de les paraules que Víctor Pàmies recull, aplega i col·lecciona per a tots nosaltres i els qui vindran.

Víctor Pàmis amb un capgros de Joa n Amades

QUE INVESTIGUI SA TIA



L'episodi d'espionatge entre partits polítics amenaça de convertir-se en un escàndol sense precedents en la política catalana amb hores i hores de gravacions il·legals que estan en poder de diverses persones que van tenir relació laboral o contractual amb l'agència de detectius Método 3 i que estarien en condicions de traficar amb elles.

Després de conèixer l'espionatge que va ser objecte la líder del PP català Alícia Sánchez-Camacho, ha transcendit que la policia està investigant altres casos d'espionatge il · legal. Fonts policials consultades per La Vanguardia han confirmat que la Prefectura Superior de Policia de Barcelona "té més que indicis fefaents" que l'agència de detectius Método 3 ha desenvolupat no una sinó diverses operacions d'espionatge al restaurant La Camarga de Barcelona i "en altre conegut local "que com l'anterior solen ser freqüentats per dirigents polítics i directius empresarials.

El curiós del cas és que policia, CNI i Mossos se n'han assabentat a través dels mitjans, mentre que si fossin fans de Ibañez, haurien llegit el còmic de la TIA 'Espías' on ja es plantejaven els casos d'espionatge que ara han esclatat. Uns casos que en el cómic i possiblemente en la realitat acabàven com el rosari de l'aurora. De fet Ibáñez, ja va anticipar en un altre còmic l'atac a les torres bessones de Nova York.

Vist el que hi ha, en comptes de que CNI, Policia Espanyola o els Mossos investiguin el cas de Métode 3, potser seria millor encarregar-ho a Mortadelo i Filemón, el cas els va con anell al dit als sapastres investigadors creats per Ibáñez.

PROBLEMES



Les màximes antigues orientals solen ser una barreja de cinisme, abandó i resignació. Una d'elles diu: "Els problemes no t'han de preocupar, si tenen solució ja s’arreglaran, per tant no et preocupis i si no en tenen com no hi ha res a fer, tampoc cal que et preocupis". Diu, bé, de fet fa temps que ho diu Eduard Punset que: la felicitat és l'absència de por. Aquesta màxima més que cínica és d'una enorme vacuïtat i ambigüitat molt relativa. Absència de por... a qué? a morir, al patiment dels altres, a problemes reals i concrets que no has d'esperar a que s'arreglin sols, si més no intentar tu de solucionar-los. 
Diu l'Espinàs que no es gens amic dels aforismes, atès tendeixen a un enorme reduccionisme de la solució que pretenen definir, i és prou cert. Amb aquestes màximes que he citat tant la xinesa com la D'Eduard Punset succeeix el mateix. No podem deixar podrint-se els problemes ni podem totalment pretendre ser feliços, felicitat que està reservada nomes als nens i als bojos (diuen), i ho reconeix Punset quan diu que possiblement quan va ser més feliç fou dins l’úter de la seva mare.
No hem de pretendre ser feliços, ni tan sols intentar-ho en un acte d'egoisme perniciós, sovint vers els altres. Cioràn se sentia sempre infeliç i abominava de l’espècie humana de la que només en salvava la música, deia que el que sabia als 60 anys era el mateix que als 20 i que aquests quaranta anys no havien estat més que una feixuga tasca de constatació. Potser Cioràn avocava vers els altres la seva pròpia frustració de qui ni tan sols es capaç d’estimar-se ell mateix.
Jean Paul Sartre per boca de Françoise la protagonista de la Nàusea li feia dir que la felicitat era només un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé.
Potser la felicitat és el gol d'Iniesta al minut 92 de partit contra el Chelsea.
A la Xina tres mil treballadors varen linxar i impedir l’assistència d'un cap de personal que els havia anunciat el seu acomiadament, el cap va morir poc després. En aquest cas hauria estat bé que haguessin fet cas de la màxima xinesa sobre els problemes, el cap encara restaria viu i hom s'hauria estalviat un comentari final prou cínic també.

afegitó - Pensant en el gronxador de la fotografía. ¿Perqué a les dones de qualsevol edat els hi agrada tant gronxar-se que quan en veuen un s'hi aboquen esperitades?.

'LA CORONELA'


"Coronel-metge, cirurgiana-pediatre, agregat a l'Ambaixada, ambaixadora d'Espanya a la República Dominicana, casc blau de l'ONU ... són només algunes de les personalitats que adopta La coronel de Cacabelos, una espanyola que es troba actualment retinguda a Santo Domingo. María Jesús Fernández Landeira, perquè així s'anomena La Coronela, ha estat detinguda en aquest país caribeny acusada de falsificar els carnets d'una ONG d'ajuda infantil anomenada Nou Renacer INC. Arran d'aquesta acusació, EL MUNDO ha pogut reconstruir el que fonts diplomàtiques confirmen com «un llarg historial de suplantacions». Segons han relatat diversos immigrants, aquesta dona «va començar de tinent i després es va anar ascendint ella mateixa». 
Es confecciona els seus propis uniformes i compta amb una «base logística molt forta» a la República Dominicana, que inclou equips informàtics i alta tecnologia amb la que pot elaborar «tot tipus de targetes d'identificació»-com la reproduïda en aquesta pàgina-, però també altres de plàstic dur amb la fotografia integrada.

Fonts diplomàtiques han explicat a aquest diari que aquesta dona «es passeja per les institucions del país» portant una arma de foc i vestida amb l'uniforme de coronel, i té «connexions amb altes personalitats, comandaments civils i militars». «Té moltes agafadors a la República Dominicana, amb molta gent, sobretot alts càrrecs corruptes», comenten les citades fonts.


Una de les seves mil cares. EL MUNDO ha tingut accés a la targeta de visita que repartia, en què s'aprecia fins el símbol de l'ONU.
A partir d'aquí, la seva manera d'actuar és senzilla. Utilitzant la seva tapadora de coronel, a la República Dominicana enganya als ciutadans d'aquell país i els cobra una quantitat-que varia, segons el poder adquisitiu del dominicà, entre 3.000 i 14.000 euros-per «fer els papers» per venir a Espanya, sempre en la zona del Bierzo, a Lleó, amb la promesa d'aconseguir «treball per un any».
Per captar immigrants, com també es fa passar per metge pediatre anava als hospitals i, segons els testimonis, «donava punts [de sutura] als nens» o fins i tot «entrava a quiròfan». «Quan veia que la cosa es complicava amb algun nen, feia com si la cridaven i deixava a un metge al càrrec», segons han comentat diversos immigrants.
També a Espanya mentia als empresaris. Aquest diari ha tingut accés al testimoni de diversos d'ells, que han assegurat que se'ls va presentar com a treballadora o agregat de l'Ambaixada espanyola a República Dominicana. «Ens va dir que estàvem fent el tonto. Que l'Ambaixada subvencionava amb 2.000 euros per treballador a les empreses que sol·licitin immigrants dominicans », els va indicar. Els deia fins i tot que els avançava en metàl·lic la meitat dels diners de la subvenció i que ells només l'havien de demanar al Ministeri de Treball.
Aquest suposat engany ho feia amb els que no coneixia, però amb altres actuava per acord. EL MUNDO disposa de les gravacions de converses entre una empresària del Bierzo i diversos immigrants portats a Espanya de la mà de la qual a León és coneguda com La coronel de Cacabelos.


Les gravacions


En les gravacions es relata la presumpta contractació fraudulenta. En el cas de la companyia Bercianos, les dominicanes expliquen que quan van arribar a Espanya, fa escassament un mes, es van posar en contacte amb l'empresària per telèfon i ella «es va posar molt brava». «Ens va preguntar que per què la cridaven, que no tenia treball per a nosaltres», afirmen.
Posteriorment es van presentar a l'empresa. La administradora va estar més calmada. Bona mostra d'això és el següent extracte d'aquesta entrevista en què, per motius de seguretat, s'identifica com E a l'empresària, I és una immigrant i A és l'altra:
A. - «Hola, com estàs? El meu nom és A i ella és I. Som les persones que tenim el contracte aquí de Maria [La Coronela], la que va fer el contracte amb vostès.
E. - Però, vosaltres teniu l'assegurança social?
A. - (...) Sí
E. - ¿I el teniu aquí?
A. - Sí (...) Llavors volem saber quan podem començar a treballar.
E. - Bé, jo ja li ho vaig dir a Maria [La Coronela], eh?, Això està molt complicat. Vaig a intentar a veure què és el que podem fer, perquè clar ... això està molt complicat. Per això, dóna'm el Nif a veure què puc fer ... Ja us trucaré per veure si a final de setmana ...
I. - A final de setmana sí que pot aconseguir feina?
E. - El més segur és que vingueu uns dies aquí a recollir castanyes ...


Efectivament, al final els va aconseguir una feina en la recollida de castanyes a raó de 3,5 euros l'hora. Després de diverses converses telefòniques, les dominicanes van començar a treballar. Aquell mateix dia van mantenir una altra entrevista amb l'administradora, en la qual ella els va donar determinades directrius, com el que havien de respondre si les companyes de treball els preguntaven: «Les dieu que porteu a Espanya sis mesos. No digueu que esteu, bé, perquè us arreglin els papers ni res d'això ».
En el següent resum de les converses gravades, l'empresària admet que La Coronela ha de pagar per contractar a aquestes persones arribades des de la República Dominicana:
E. - Bé, doncs no sé, no sé. Jo, Maria [La Coronela] em va dir això, li vaig dir que bueno, que si hauríeu vingut abans, sí. En la verema, que sí que hi ha molta feina, llavors clar. Jo això ho vaig a fer a través d'aquí, però bé, això pot ser una setmana de treball res més; la castanya. Després vosaltres ja heu de buscar-vos la vida.
A. - María [La Coronela] va dir que el contracte era per un any.
E. - No, el que passa és que ... anem a veure, per arreglar-los els papers calia fer-ho per un any. Però ella sabia que, pràcticament, quan va parlar amb mi, era per no donar-vos treball.
I. - Que anàvem a guanyar 1300 ... el mínim 900, deia ella.
E. - No, bé, això és un pla que us posen per fer els papers ... però això no, no penseu que ... no hi guanyen els espanyols. M'entens el que et vull dir? Llavors, jo no sé per què posen això, ni per què ho fan ...
A. - Maria ... per treure'm els quartos a mi.
E. - No, perquè a mi ella em va dir que us havia cobrat el que m'ha de pagar a mi, que són 650 euros.
Les xarxes de Maria Jesús Fernández Landeira, La coronel de Cacabelos, abasten empreses d'alimentació, d'automòbils, d'hostaleria ... Un engany que juga amb la vida de moltes persones.


Una vida 'a tot tren'

Segons els testimonis als quals ha tingut accés EL MUNDO, María Jesús Fernández Landeira, 'La Coronela', manté un alt nivell de vida a República Dominicana. Els immigrants als quals ha gestionat i cobrat expliquen que «viu en un xalet i té una assistenta». Té un cotxe tot terreny de gamma alta i un altre vehicle petit, pel que sembla un Peugeot.
Segons fonts diplomàtiques, fins que va ser denunciada per l'ONG «es feia» amb la flor i nata de la societat catalana. «Caminava pels ministeris amb l'uniforme i l'arma i treia tot tipus de coses, des d'informació fins favors», diuen.
La denúncia de l'ONG la manté retinguda a República Dominicana, on ha de signar totes les setmanes com a mesura preventiva per evitar la seva fuga. Això no impedeix que, segons membres de la colònia catalana a El Bierzo, continuïn «arribant a Espanya immigrants d'aquest país» als que Landeira ha «gestionat» els papers'.
Quan EL MUNDO es va posar en contacte amb ella, va afirmar que, encara que no té el títol de Medicina, ella «sap quan algú està malalt» perquè té el diploma d'Infermeria per una escola asturiana. Aquest extrem va ser desmentit tant pel Col·legi d'Infermeria com per les dues escoles oficials del Principat. També va dir que «en cap moment» es va fer passar per 'coronel', sinó que a la foto llueix el «uniforme de suport logístic» de l'ONG, la qual cosa ha desmentit aquesta organització d'ajuda a la infància.
Avui, 'La Coronela' continua les seves aventures en llibertat en terres dominicanes, on ha estat detinguda durant tres dies."



L'any 2009 la varen jutjar i condemnar a dos anys de presó i a pagar una multa de 142.000 dòlars després de ser trobada culpable per un tribunal dominicà d'un delicte d'estafa de què van ser víctimes gairebé 300 de ciutadans d'aquest país, als que va prometre contractes de treball que mai van existir en Espanya a canvi de diners, entre 3.000 i 14.000 euros.

Aquesta curiosa història l'he trobat aquí, i aquí.

ESPÈCIES EN VÍES D'EXTINCIÓ


Hi ha una espècie professional avui en dia que no serveix per a gran cosa, i no em refereixo als àrbitres de futbol o els àrbitres assistents – que no tenen ja remei – em vinc a referir a la professió de periodista, sobretot als d'informatius, simplement per que no cal ser gaire professional, per parar el micròfon o dir que algú ha dit i l’altre l’hi ha contestat, i amb això ja n'hi ha prou i sinó es tira d’agències de noticies i corre que t'he vist i guaita com t'empaito. En una època on tenim tanta saturació d'informació, curiosament es quan un se sent més desorientat i desinformat, hi ha poca anàlisi i si molta saturació de iteracions rutinàries.

No cal cursar la carrera de periodisme per fer aquest tipus de feina, i no parlem ja del periodista esportiu, instal·lat en el tòpic de manera permanent i amb la imaginació de vacances també permanents. Els del cor o premsa groga - menys encara, aixó pertany al departament d'obscenitats. 
No ho dic per dir, ni per ballestrejar contra aquesta espècie, no. A veure, escolteu qualsevol informatiu, tot és: va dir, ha dit, ha contestat etc etc. la redacció dels texts de més d’un informatiu suspendria un curs de redacció no massa exigent. Només que parlin d'un tema que un coneix una mica s'adona ràpidament de com s'esbiaixa la noticia, de com - literalment - es desbarra amb dades errònies i mitges veritats sovint deformades o mal explicades. A  banda, com ara als polítics els ha donar per exercir de bocamolls a Twitter, nomès cal seguir les seves piulades per estar informat (o desinformat) de primera mà.

Les noticies apareixen i desapareixen de seguida substituides per altres, que a la seva vegada son substituides per unes de més recents. Recordo fa anys que es veu que a Biafra passaven molta gana per la sequera. Devia ploure-hi molt i ara neden en l’abundància, puig fa temps no se’n parla. Ara, la ració diària de morts a Iraq que l’única funció que compleix és insensibilitzar-nos per reiterativa, no falta cap dia, però sempre seguint la premissa bàsica del periodista actual, han dit, han contestat. Són noticies que s'usen es llença’n com un "kleenex", un dia ocupen tota la portada i ens angoixen amb ella i en tres o quatre s'esvaneixen en el més absolut i difós dels oblits. Es com parlar d’un venedor o d’un recollidor de comandes, la segona de les opcions, és a l’abast de qualsevol indocumentat, la primera requereix professionalitat i independència.

De la mateixa manera que TV3 fa cada any la collonada de la marató, les noticies surten un dia a l’any i després desapareixen fins ves a saber quan, la marató almenys recapta diners per ajudar a gent necessitada d’investigació sobre las seves malalties. Investigació que l’Estat amb els nostres diners dels impostos directes i indirectes, no fa, farà, ni pensa fer, que no és molt però almenys és alguna cosa. Una TV3 que passa de puntetes pel cas del fill gran de Jordi Pujol - com els de Polònia per cert - un cas que allí no existeix, oficialment - no sigui que l'avi s'enfadi. I, de la mateixa manera que ja no hi han serenos, altres espècies desapareixeran dins de poc temps. La de periodista com a ésser intel·ligent, informat, investigador, opinador compromès i comunicador lùcid, sembla serà una d'elles, salvant-ne com sempre algunes honroses excepcions que no fan més que confirmar la regla. 

O així m'ho sembla a mi.

MISTERI NO RESOLT


Succeeix que quan creus que ho tens tot controlat, hi ha sorpreses que alteren el guió preestablert. Digueu-me sinó com i perquè més de 7.000 persones amb un enllaç de ve en principi d'Olot varen llegir ahir aquest escrit publicat el 2011. Ni tan sols puc dir com el profesor de Debó de la competencia 'misteri resolt' perquè no l'he ressolt, tot i que em té relativament intrigat, ho confesso.
No necessàriament tenien de ser d'Olot les visites, la Joana de Mataró sovint m'entra desde Filipines, però així ho indica el comptador de visites. Es podria donar el cas que haguessin entrat per la foto que il·lustrava l'escrit, recordo que el Toni Ibanyes en una época, rebia moltes visites per una foto que habia publicat d'una senyora nua generosament dotada de mamellam. Misteris de la xarxa.

BREVIARI DELS VENÇUTS



Viure: especialitzar-se en l'error. Burlar-se de les veritats indubtables, no fer cas de l'absolut, prendre's a broma la mort i transformar l'infinit en atzar. Només es pot respirar en el més profund de la il·lusió. El mer fer de ser és tan greu que, comparat amb ell, Déu és pura bagatel·la. Armats pels accidents de la vida, assolirem les cruels certeses que ens amenacen. Carregarem contra elles, embestirem contra les veritats, atacarem les llums que ens enceguen. Vull viure, i per tot arreu salta l'esperit contra mi, defensor de les causes del no-ser. ... Així, fidel a si mateix, branda l'home l'espasa en la croada dels errors. Als meus semblants ja els conec. Sovint he llegit en els seus ulls absents i buits el sense sentit del meu destí o he reposat de les meves rebelíes durant les pauses de les seves mirades. Però la seva angoixa no m'és aliena. Ells volen, volen, incessantment. I com no hi havia res a voler, els meus peus espiaven les seves petjades com si fossin espines, el meu camí serpentejava per el llot dels seus anhels i blanquejava amb una inútil aurèola la seva vana recerca. Ells no saben que el paradís i l'infern són floracions d'un instant, l'instant mateix, que no hi ha res més enllà de la força d'un èxtasi inútil. En el seu camí de mortals, no he trobat la parada eterna sobre la bóveda dels instants . Veig un arbre, un somriure, un record. És que no existeixo jo ilimitadament en cada un d'ells? Quina altra cosa puc esperar més d'aquesta visió definitiva, aquesta incurable visió del llampec temporal? Els homes pateixen de futur, irrompen en la vida, fugen en el temps, busquen. I res em fereix més que els seus ulls anhela'ns, vans però desproveïts de vanitat. Jo sé que tot és final, que només hi ha un instant, cada instant, que l'arbre de la vida és un esclat d'eternitat, reversible en els actes del ser. I, així, ja no vull res. Sovint, quan em trobo a les nits que s'erigeixen els fons del món, com saber si sóc o no sóc? I, llavors, es pot ser o es pot no ser? O bé, atrapat en les vagues ondulacions de la música, perdut enmig d'elles, purificat dels atzars de la respiració, com m'assemblaria als meus semblants? No tenir sinó un objectiu: ser més inútil que la música. En ella no trobo ni el ser ni el no ser. On ets com tumultuosa víctima del seu encanteri? No és potser ella cap part no part sonora?  - Emil Michel Cioran.

EL CONILL I EL LLEÓ


Un cèlebre Psicoanalista es va trobar un dia enmig de la Selva, mig perdut.

Amb la força que donen l'instint i l'afany de recerca va aconseguir fàcilment pujar a un altíssim arbre, des del qual va poder observar al seu antull no només la lenta posta de sol sinó a més la vida i costums d'alguns animals, que va comparar una i altra vegada amb les dels humans. 

En caure la tarda va veure aparèixer, per una banda, el Conill, de l'altra, al Lleó. Al principi no va succeir res digne d'esmentar, però poc després els dos animals van notar les seves respectives presències i, quan van topar l'un amb l'altre, cadascú va reaccionar com ho havia vingut fent des que l'home era home. El Lleó va estremir la Selva amb els seus rugits, sacsejar la cabellera majestuosament com tenia per costum hendint l'aire amb les seves urpes enormes, per la seva banda, el Conill va respirar amb més celeritat, va mirar un instant als ulls del Lleó, va fer mitja volta i es va allunyar corrent. 

De retorn a la ciutat el cèlebre Psicoanalista va publicar cum laude el seu famós tractat en què demostrava que el Lleó és l'animal més infantil i covard de la Selva, i el Conill el més valent i madur: el Lleó rugeix i fa gestos i amenaça a l'univers mogut per la por, el Conill adverteix això, coneix la seva pròpia força, i es retira abans de perdre la paciència i acabar amb aquell ésser extravagant i fora de si, al qual comprèn i que després de tot no li ha fet res.

AUGUSTO MONTERROSO

RAMANUJÁN


Hi va haver una època, més o menys entre 1965 i 1973 en que tot era o semblava possible, on tot el pensament anterior trontollà i el realisme fantàstic va prendre cos en una gran part de la societat. Tot era possible, les teories antigues es podien discutir i n'apareixien de noves de tota mena. Sota les llambordes hi havia la platja. El mèrit de "el retorno de los Brujos" , d'en Louis Pawels i Jacques Bergier, va ser recollir una gran part d'aquesta nova i oberta manera de veure-ho tot. Del seu llibre n'he extret una història antiga: Ramanujàn, el matemàtic Indi. Una història apasionant.

"Un dia, a començaments de l'any 1887, un braman de la província de Madras es dirigeix al temple de la deessa Namagiri. El braman ha casat la seva filla fa ja molts mesos, i la llar dels esposos és estèril. Que la deessa Namagiri els doni la fecunditat! Namagiri escolta la pregària. El 22 de desembre neix un nen, que es posa el nom de Srinivasa Ramanuján Alyangar. La vigília s'havia aparegut la deessa a la mare, per anunciar-li que el seu fill seria extraordinari.
Als cinc anys, ingressa a l'escola. Des del primer moment, la seva intel·ligència sorprèn tots. Sembla saber ja el que li ensenyen. Se li concedeix una beca per al liceu de Kumbakonán, on és l'admiració dels seus condeixebles i professors. Té quinze anys. Un dels seus amics fa que la biblioteca local li deixi una obra titulada A Synopsis of Elementary Results in Pure and Applied Mathematics. Aquesta obra, publicada en dos volums, és un recordatori redactat per George Schoobridge, professor de Cambridge. Conté resums i enunciats sense demostració d'uns 6.000 teoremes. L'efecte que produeix en l'esperit del jove hindú és fantàstic. El cervell de Ramanuján es posa bruscament a funcionar d'una manera totalment incomprensible per a nosaltres. Demostra totes les fórmules. Després d'haver esgotat la geometria, ataca l'àlgebra. Ramanuján explicarà més tard que la deessa Namagiri se li havia aparegut per explicar-li els càlculs més difícils. Als setze anys, fracassa en els exàmens, perquè el seu anglès continua sent defectuós i li és retirada la beca. Prossegueix sol, sense documents, les seves investigacions matemàtiques. De moment, adquireix tots els coneixements assolits en aquest terreny fins a 1880. Ja pot prescindir de l'obra del professor Schoobridge. I encara va més enllà. Per si sol, acaba de reproduir, per depassar-lo després, tot l'esforç matemàtic de la civilització, partint d'un recordatori, fora d'això incomplet. La història del pensament humà no coneix cap altre exemple semblant. El propi Galois no havia treballat sol. Va estudiar a l'Escola Politècnica, que era en la seva època el millor centre matemàtic del món. Podia consultar milers d'obres. Estava en contacte amb savis de primer ordre. En cap ocasió no s'ha elevat tant l'esperit humà amb tan poc suport.El 1909, després d'anys de treball solitari i de misèria, Ramanuján es casa. Busca una feina. El recomanen a un preceptor local, Ramachandra Rao, ilustre enamorat de les matemàtiques. Aquest ens ha deixat el relat del seu encontre.«Un homenet desagençat, sense afaitar, amb uns ulls com mai no n'he vist d'altres, va entrar a la meva cambra, amb una gastada llibreta de notes sota el braç. Em va parlar de descobriments meravellosos que depassaven infinitament el meu saber. Li vaig preguntar què podia fer per ell. Em va dir que només volia el just per menjar, a fi de poder prosseguir les seves investigaciones. Ramachandra Rao li passa una petita pensió. Però Ramanuján és massa orgullós. Per fi troba una ocupació: un lloc mediocre de comptable, al port de Madras.

El 1913, el convencen perqué entauli correspondència amb el gran matemàtic anglès G. H. Hardy, aleshores professor de Cambridge. Li escriu i li envia pel mateix correu cent vint teoremes de geometria que acaba de demostrar. Hardy havia d'escriure sobre això:«Aquestes notes podien haver estat escrites únicament per un matemàtic del major calibre. Cap lladre d'idees, cap farsant, per genial que fos, no podia haver captat abstraccions tan elevadas.» Proposa immediatament a Ramanuján que es traslladi Cambridge. Però la seva mare s'oposa per motius religiosos. De nou la deessa Namagiri s'encarrega de resoldre la dificultat. S'apareix a la vella dama per convèncer-la que el seu fill pot anar a Europa sense perill per a la seva ànima, i el mostra, en sons, a Ramanuján assegut al gran amfiteatre de Cambridge entre anglesos que l'admiren.

A finals de l'any 1913, s'embarca l'hindú. Treballarà durant cinc anys i imprimirà un avenç prodigiós a les matemàtiques. És elegit membre de la So­ciedad Real de Ciències i nomenat professor de Cambridge, en el col·legi de la Trinidad. El 1918 cau malalt. Tuberculosi. Torna a l'Índia, per morir allà, als trenta-dos anys. Va deixar un record extraordinari en tots quants el van conèixer. Només vivia per als números. Hardy va anar a visitar-lo a l'hospital i li va dir que havia agafat un taxi. Ramanuján li va preguntar el número del cotxe: 1.729 «Quin bonic número! -va exclamar. És el més petit que és dues vegades la suma de dos cubs!» En efecte, 1.729 és igual a 10 elevat al cub més 9 elevat al cub, i és també igual a 12 elevat al cub més un elevat al cub. Hardy va necessitar sis mesos per demostrar-ho, i el mateix problema no ha estat encara resolt per a la quarta potència.

La història de Ramanuján és increïble per a qualsevol. I tanmateix, és rigorosament certa. No és possible expressar en termes senzills la naturalesa dels descobriments de Ramanuján. Versen sobre els misteris més abstractes de la noció del número, i particularment dels «nombres primers». Poc se sap del que, fora de les matemàtiques, despertava l'interès de Ramanuján. Es preocupava poc d'art i de literatura. Però l'apassionava tot el que era estrany. 

A Cambridge s'havia muntat una petita biblioteca i un fitxer sobre tota sort de fenòmens desconcertants per a la raó.

CENT PER CENT



Li toco les mans, la cara, el pèl de baix, la brusa. Li dic:

-Roni, si us plau, fes-ho per mi, treute-la.
Però ella no accedeix. Així que desisteixo, ho tornem a fer, ens toquem, completament nus, gairebé. La tela de la camisa -l'etiqueta diu cent per cent cotó- hauria de ser agradable, però pica. Res és cent per cent perfecte, això és el que ella sempre diu, només el noranta-nou coma nou per cent, i gràcies. ¡Toquem fusta tres vegades, a més, perquè així sigui! Odio aquesta tela. Em pica a la cara, no em deixa sentir la calidesa del cos d'ella ni apreciar si també està suant. De manera que li torno a dir:
-Roni, si us plau-i la meva veu ressona opaca, com el que es mossega amb la boca tancada-, que em vaig a córrer, si us plau, treute-la.
Però ella segueix en els seus tretze. Que no se la treu.
Això és una bogeria. Portem ja mig any junts i encara no l'he vist nua. Mig any porten dient-me els meus amics que no val la pena que surti amb ella. Mig any que vivim al mateix pis i ells segueixen obstinant-se a tornar-me a explicar tot tipus de xafarderies que ja ens sabem de memòria. Com que perquè odiava el cos que tenia s'havia intentat tallar els pits davant del mirall amb un ganivet de cuina. També que l'havien hagut de hospitalitzar en més d'una ocasió. 
M'expliquen aquestes històries com si ella fos una estranya mentre s'estan prenent el nostre cafè a les nostres tasses. Em diuen que no em jugui amb ella, quan nosaltres ja ens estimem amb bogeria. Podria matar-los per això, però no els dic res, com a molt els demano que callin i els odio en silenci. Què m'han d'explicar ells que jo ja no sàpiga? Què em poder dir d'ella que em porti a estimar-la ni una mica menys del que ho faig?

Intento explicar-ho a Roni. Que no importa, que el que hi ha entre nosaltres és tan fort que no existeix res que ho pugui malmetre, i després, tal com ella em demana, toco fusta tres vegades. Que ja ho sé, que m'ho han explicat, que sé amb el que em trobaré, però que no m'importa. Que no m'importa en absolut. Però de res em val, no hi ha res que serveixi amb ella. Segueix obstinada. El més lluny que hem arribat mai va ser després de prendre'ns una ampolla de Ben-Amí per Cap d'Any, i tampoc llavors vam anar més enllà del primer botó.

Després que li han lliurat el resultat de la prova d'embaràs telefona a una amiga seva que un cop ho va fer, per assabentar-se dels passos que cal seguir. No vol avortar, puc notar-ho. Tampoc jo vull avortar. L'hi dic. M'agenollo en una posició teatral i li demano que ens casem:

-Vida meva, gateta -li dic amb la veu més al Zeev Revah que em surt -. Camina, alegram el dia, alegram el mes, alegram el decenni.

Ella riu, però diu que no. Em pregunta que si l'hi demano per l'embaràs, encara que molt bé sap que no és per això. Passats cinc minuts diu que d'acord, però amb la condició que si tenim un nen li posarem Yotam. El vam pactar amb una encaixada de mans. Intento aixecar-me, però se m'han adormit les cames. Roni, ulls del meu cor, ànima meva, em falten les paraules amb les cames paralitzades. Ara si que m'has alegrat el segle.
Aquesta nit ens fiquem al llit. Ens besem. Ens despullem. Només la camisa segueix aquí.  Ella m'aparta a un costat. Es descorda un botó. I un altre, poc a poc, com en una sessió de striptease, mantenint les vores tancades amb una mà mentre descorda els botons amb l'altra. Un cop recorreguts tots, em mira, em mira profundament als ulls, jo ara respir pesadament i ella deixa que la camisa s'obri. I llavors ho veig, veig el que hi ha sota ella.

Res podrà destruir el que hi ha entre nosaltres, res, això és el que jo sempre deia, Déu meu, com he pogut ser tan ximple.

un conte d'Etgar Keret, La noia sobre la nevera i altres relats, Siruela, Madrid, 2006
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ - NOTICIAs 24/7 - EL PERIODICO