· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

L'home que alliberava l'aire


Comentava avui a la Vanguardia Quim Monzó una història que trobo deliciosa, i que es podria titular 'l'home que alliberava l'aire'.  Els fets varen passar a Vigo, quan la policia va detenir un home per punxar les rodes dels vehicles.

"Segons informen les forces de seguretat, en els últims dies diversos vehicles van aparèixer amb una o més rodes punxades a la zona de Coia, per la qual cosa es va establir un dispositiu especial. Així, sobre les 6.00 hores de dimecres, una de les unitats mobilitzades - la qual anava en un vehicle no uniformat - va rebre una trucada de la sala operativa informant d'un avís sobre la presència del sospitós al carrer Marín. (...) a l'altura del carrer Tomás Paredes la Policia va descobrir un home que responia a les característiques que els veïns havien donat sobre l'autor i el qual romania en actitud sospitosa. (...) el van sotmetre a un escorcoll pel qual li van trobar la navalla amb la qual suposadament punxava els pneumàtics. 
Després de ser interceptat, els efectius policials li van preguntar sobre les motivacions dels danys, al que ell va contestar dient que 'hi ha poc aire al món i les rodes en tenen molt'. L'home, va reconèixer que la nit anterior i en altres ocasions havia punxat pneumàtics amb l'objectiu d'alliberar al món l'aire contingut en ells ".

Jo no sé, però aquest acte em sembla de pura poesia visual de Brossa, un acte d'una enorme bellesa, que també podria ser el motiu d'un conte de Pere Calders.
Imagino emocionat, l'escena d'una ciutat amb totes les rodes dels cotxes punxades, cotxes grotescament aparcats i els conductors deambulant esmaperduts cadascú amb una de les rodes a la recerca d'algú que li arregles el seu pneumàtic.

Alliberar l'aire dels pneumàtics és un acte poètic, meravellosament poètic.

ELS NOUS UNIFORMES DELS MOSSOS I POLICIA



Els Mossos d'Esquadra i les 213 policies locals que hi ha a Catalunya vestiran uniformes pràcticament idèntics si el Departament d'Interior valida la proposta presentada aquest dijous per una comissió policial que ha reunit càrrecs d'ambdós cossos. El director general d'Administració de Justícia, Andreu Joan Martínez, ha assegurat que l'objectiu és "estalviar costos" aprofitant l'economia "d'escala" que generarà comprar al mateix temps tots els uniformes.
El Conseller Puig que és hàbil i despert, potser no ha pensat en la possibilitat de esponsoritzar aquests uniformes, com fan els pilots de Fórmula 1 o les motos. 
No és cap idea esbojarrada si tenim en compte que aquesta unificació es fa per estalviar diners en la compra d'uniformes, només caldria vigilar quin tipus de publicitat s'insereix per tal d'evitar malentesos o situacions delicades, com per exemple, no seria aconsellable que portessin anuncis de preservatius o de Bankia. No sé, deixo la idea per si pot ser de l'interès del Molt Honorable Conseller d'Interior i garrotades varies.


El Periódico i la seva peculiar manera d'informar


RAC1 torna a batre un altre rècord d'audiència amb 766.000 oients - Jordi Basté és líder dels matins amb 544.000 oients, seguit per Manel Fuentes, de Catalunya Ràdio, que també assoleix un màxim històric amb 503.000RAC1 es manté com l'emissora líder a Catalunya i arrenca temporada amb un nou rècord de 766.000 oients diaris, segons les dades de l'Estudi General de Mitjans (EGM) que s'han donat a conèixer aquest dijous al matí. Mai cap emissora a Catalunya havia aconseguit tants oients. RAC1 és la ràdio més escoltada de 6 a 21 h i de 22 a 1 h, segons les dades que ha donat l'emissora. Catalunya Ràdio té una audiència de 641.000 oients diaris, amb un augment de gairebé un 25% respect de l'any passat i gairebé un 9% respecte de l'onada anterior. 'El Món a RAC1', conduït per Jordi Basté, és el programa més escoltat a Catalunya, amb 544.000 oients, 29.000 més que l'onada anterior. 'El matí de Catalunya Ràdio', de Manel Fuentes, ocupa la segona posició del rànquing amb 503.000 oients i bat el seu propi rècord històric, incloent-hi fins i tot el període en què no tenia la competència de RAC1..
Aquesta és la informació que dona en el seu digital el diari Ara, estranyament la Vanguardia digital no ho menciona, però, ai las! el Periódico s'oblida de Basté i el seu lideratge indiscutible i esmenta nomes Catalunya Radio, sense parlar de Rac1

"Manel Fuentes bat rècords amb 'El matí de Catalunya Ràdio'
El programa aconsegueix 503.000 oients, la xifra més alta en 25 anys d'història
Un dels vaixells insígnia de Catalunya Ràdio, 'El matí de Catalunya Ràdio', ha batut el seu propi rècord, segons la tercera onada de l'Estudi General de Mitjans (EGM) del 2012, difosa avui. El programa de Manel Fuentes ha aconseguit l'audiència més alta en 25 anys d'història, 503.000 oients diaris.
L'emissora ha augmentat un 25% d'audiència respecte a l'any passat i ja suma 641.000 oients diaris, la tercera xifra més alta de la història i la millor des del 2003.
El magazín del cap de setmana de la cadena 'El suplement', amb Sílvia Cóppulo, és l'espai més escoltat dels dissabtes, amb 382.000 oients i un augment del 86% respecte a l'últim EGM. I el programa esportiu 'Tot gira', amb Marc Negre, és el programa líder dels diumenges, amb un increment del 50%, i arriba als 239.000 seguidors."

Del que podriem deduir que ARA informa més bé i de manera mes ajustada que el Periodico, que clarament distorsiona la realitat en la manera de donar la noticia oblidant-se de Rac1 i Jordi Basté. Ja li dic a la meva dona que no vull comprar cada dia el Periódico, però ella erre que erre.
"No hay más preguntas señorita" que diria en Jep Cabestany.

Viena i la crisi


Malgrat la crisi, l'empresa sabadellenca VIENA, obre un nou local al 22@, seguint la seva política d'expansió, lenta pero segura. Vol dir que encara que estem en temps de crisi, es pot seguir ampliant negocis si són rendibles, sense fer cas del qui aconsellen aturar màquines o reduïr el negoci. En temps de crisi si es gestiona bé, com és el cas de Viena, és quan surgeixen oportunitats que cal aprofitar.

A l'agost de l'any passat vaig publicar una faula sobre la crisi que entenc és molt didàctica. Si la voleu llegir, la trobareu AQUÍ

La reproducció de les tòrtores coixes al baix Llobregat


A voltes amb el comentari d'ahir sobre l'afer de l'Ajuntament de Sabadell, ja sabia que tindria més visites i comentaris que si hagués parlat de la reproducció de les tòrtores coixes al Baix Llobregat, que a lo millor podria ser un post interessant i fins i tot erudit i ecologista, però que en principi no despertaria l'interés de gaire personal per llegir-ne el seu text.
En canvi si el títol el poso així tal qual l'he deixa't, ja estic cridant l'atenció i gairebé engrescant a entrar a llegir el text, a veure de que collons vull parlar, perquè és evident que de les tòrtores coixes al Baix Llobregat, no!.
Succeeix però, que sovint com que un escriu sobre el que l'interessa no cuita aquests detalls i entre titulars escadussers i texts molt circunstrits a les cabòries d'un mateix no és que precisment cridin l'atenció ni les ganes d'endinsar-s'hi a la resta del personal.
En fi, que no tinc ni idea sobre la reproducció de les tòrtores coixes al Baix Llobregat, ni sé si n'hi ha, de fet no tinc massa idea de res en general, però sembla ser que aixó del 3% del totxo és el pa de cada dia a la majoria d'ajuntaments amb territori edificable a l'abast.

I ja parlant d'un altre tema, no deixa de ser curiós que José Maria Aznar López, aprofitant la presentació del primer dels tres volums de les seves memòries, tot i havent dit que no està per la política, que lo seu es donar conferències, o sia la vida académica (segons diu ell)...deia.... no deixa de ser curiós que hagi lloat en una entrevista a la SER la figura política de Rodrigo Rato com si fos un crack, i hagi reblat en els diners que el pare d'Artur Mas tenia a Lienchentstein o Suïssa, i que de fet ja es varen regularitzar amb el fisc Espanyol l'any 2010, per el que Artur Mas està totalment dins la llei i no l'han imputat per res, mentre que potser 'sostenella i no enmendalla Aznar' desconeix, dissimula, o no li convé recordar que Rodrigo Rato està imputat pel cas Bankia.
El raser dels miserables a l'hora de lloar o implicar les persones és diguessim peculiar, rastrerament peculiar.

El clam de la pressumpta rancúnia


Unes 250 persones s'han concentrat davant l'Ajuntament de Sabadell per clamar en contra de la corrupció a l'administració pública. La protesta s'ha convocat a través de les xarxes socials després que aquest mateix dimarts hagi esclatat el cas 'Mercuri', de presumpta corrupció urbanística. El cas ha esquitxat, entre d'altres, l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, imputat per suborn, tràfic d'influències, falsificació documental, infidelitat en la custòdia de documents, negociacions i activitats prohibides a funcionaris públics i omissió de deure de perseguir delictes. "Bustos dimissió!" o "Fora corruptes de l'Ajuntament!" han estat alguns dels càntics que s'han escoltat durant la protesta. 
Protesta en la que segur hi havia Dolors Calvet, les restes d'entesa i els d' iniciativa i els quatre de rigor que s'apunten a un 'bombardeiu'. Que hom sàpiga, tothom - de moment - es pressumpte corrupte fins que la justicia provi que ho és, i sincerament no entenc que feia aquesta gent - llevat dels que li tenen jurada a Bustos, potser perquè els ha guanyat sempre - manifestant-se un ranvespre plujós i rúfol a la Plaça de l'Ajuntament de Sabadell. 
No sento cap simpatia personal pel Sr. Bustos, l'omnipresent alcalde la meva ciutat, de la branca españolista del PSc, i sospitós habitual en més d'un afer, amb germà i oncle incorporat, però el considero massa llest i hàbil com per deixar-se embolicar en una trama com aquesta. Potser l'he sobrevalorat, però jo no em precipitaria i esperaria a veure com es desenvoluppa l'accio de la justicia. Si fan com en el cas dels barruts Millet i Montull, la cosa va per llarg, i cal no oblidar que aqui hi està emmerdada molta gent, entre ells CIu, que cal recordar tenen la seva seu embargada, i no pressumptament, no! embargada. És casual l'acció contra Bustos i els seus ara?, i venint la denuncia de ICV de fa dos anys? que ja dic que li tenen botada. En el pitjor dels escenaris, el 3% és moneda de canvi habitual, i aqui, o els encausen a tots o esta prevaricant la pròpia Justicia amb la seva arbitrarietat. Ja ho va denunciar al seu dia Maragall i fariseicament el varen fer retractar. No hi ha un pam de net, i no se jo si els que es manifestaven avui a la plaça de l'ajuntament estàn lliures de culpa o de rancunia. 
Sempre pressumptament.

La visió - conte

Era una nit dantesca. Llamps i trons acompanyats d’una pluja persistent i una molesta boira impedia destriar la visibilitat més enllà de quatre o cinc metres. Una nit per quedar-se a casa tranquil·lament en comptes d’anar per la carretera, és deia l’home que conduïa l’automòbil.Anava poc a poc, com a conductor experimentat sabia dels risc de la carretera en aquestes condicions, però tenia ganes d’arribar al seu punt de destí, a penes li quedava un centenar de quilòmetres i coneixia bé la ruta, per tant, tant sols era qüestió d’anar amb cura – és va dir – i més o menys dins d'una hora i quart seria a casa seva. Dos mesos fora de casa era massa temps i tenia ja ganes de veure a la seva dona i els seus fills.
Anava donant voltes a aquests pensaments, quan malgrat la foscor i la boira, abans d’arribar a la doble corba la va veure. Era molt difícil no veure a una noia rossa i angelical, embolcallada dins d’un vestit de núvia de gasa i que malgrat estar amarada, resplendia amb una estranya fosforescència. Reduí la velocitat de l’automòbil i s’aturà al seu costat.La noia era molt bonica i li somreia.- Bona nit! – li va dir – I gràcies per aturar-se. Li faria rés acostar-me al poble més proper, és que hi ha hagut un accident després de la corba, una parella de nuvis s’ha estimbat en el seu cotxe, una enorme pedra s’ha després i ha quedat aturada al mig de la calçada, no han pogut evitar-la i han xocat contra ella, crec que han mort tots dos.
L’home empal·lidí, i començà a suar grosses gotes fredes, havia sentit explicar tantes vegades aquesta història, i mai se l’havia cregut. Bajanades, deia, però ara, tenia a la noia allí, mullada i vestida de núvia.
No sabia que fer, però finalment és va decidir...
- Pugi, l’acostaré al poble més proper, és a un parell de quilòmetres d’aquí.
La noia és va asseure al seu costat.
- Gràcies, és vostè mol amable, em dic Alba, ah! I vagi en compte en arribar a la corba, hi ha una pedra al ben mig de la carretera, si passa pel costat esquerra li serà més fàcil esquivar-la.
L’home arrencà l’automòbil suaument i, en efecte, en arribar a la corba i tal com li havia dit la noia al mig hi havia la pedra, aturà el vehicle, baixà i donà una ullada al seu entorn, però no hi havia cap senyal d’accident ni del suposat vehicle, ni dels suposats nuvis.
És va somriure. De fet era lògic, de l’accident que parlava la noia vestida de núvia ja en feia temps, molt de temps. En donar-se la volta per tornar al cotxe, la noia havia desaparegut. No el va sorprendre tampoc, seguint el fil de l’historia era fins i tot lògic. En tornar a pujar a l’automòbil s’adonà que ni tant sols el terra del cotxe, ni el seient on s'havia assegut la noia, estaven mullats. Uf! – va pensar – mai més me’n riuré quan m’expliquin histories d’aquestes.
Arrancà el vehicle i arribà fins el poble, tenia d’avisar de la pedra per tal que la traguessin, no fos que algú hi prengués mal, el detall de la noia, el va ometre. Perquè ho havia de dir, tampoc el creurien, com a molt aconseguiria intercanviar alguna mirada de complicitat amb algun dels ocupants habituals del bar i rés més. Aprofità ja que era al Bar per trucar a la seva companya i avisar de la seva arribada. Va prendre un cafè i continuà el seu camí. La boira estava escampant mica en mica i la visibilitat havia millorat bastant, va prémer una mica més el pedal del gas, tenia una llarga recta pel davant que li permetria recuperar part del temps perdut.
En arribar al final reduí la velocitat i en entrar a la corba, el cotxe en trepitjar una taca d’oli i després de donar varies voltes com una baldufa es precipità per un barranc. En arribar a baix, l’automòbil era ja un pilot de ferros recargolats i l’home estava moribund. Una figura fosforescent aparegué flotant per sobre del vehicle. Anava vestida de núvia i el seu vestit estava amarat. Era rossa i angelical, però ara somreia cínicament.

Estúpid – li va dir – No et creguis mai les histories fantàstiques que expliquen sobre aparicions. Solen ser falses. Imaginacions de la gent. Llegendes urbanes. I el seu riure gutural i fantasmagòric ressonà enmig del silenci de la nit.

L'Elbert em recorda a Mas


Un fracassat és un home que ha comès un error, però que no és capaç de convertir-lo en experiència.

Elbert Hubbard.

...  i a mi que l'Elbert Hubbard em recorda a Artur Mas, amb el barret en pla menestral.

87 escons, bé valen una missa


M'ho deia el meu pare ahir al matí mentre esmorzàvem: Noi!, votaré Esquerra, no me n'acabo de fiar d'en Mas, i els d'Esquerra amb Junqueras saben el que volen i faràn tot el possible per que la consulta es celebri. 
Haig de dir que jo tambè vaig votar Esquerra, bàsicament pel mateix motiu que el meu pare, al cap i a la fi a Convergència i Unió li ha fallat a l'hora de votar, la puta i la ramoneta. 
Em deia tambè el meu pare, que dubtava que CIu haguès tingut en compte que els manifestants del dia 24 de Novembre ho feien contra el Govern català i les seves retallades, no contra el de Madrid, i que no creia que la majoria de la gent que es va manifestar votés a Mas.
Pensava en la nostra conversa ahir a les vuit quan varen donar els resultats estimats els de TV3, que tot i no encertar massa, si varen donar com a segona força Esquerra.
L'error, el greu error de Mariano Rajoy seria no deixar fer la consulta, i el dels nacionalistes Catalans el deixar de fer-la, i quan més aviat millor. Dubto que guanyés el SI, l'estrategia de la por ha funcionat més del que podia semblar, però l'única manera de saber que succeiría, seria deixar fer la consulta. Sortiriem de dubtes d'una vegada i no perderíem més temps marejant la perdiu. 87 escons, bé valen una missa.

Mafalda



Tot personatge famós deixa anar alguna vegada a la vida per bé o per mal una frase que passa a la posteritat. Mafalda i els seus amics no havien de ser menys així que van agafar i es van inventar totes aquestes frases aquí exposades, sota la batuta de Quino, clar.

"A medio mundo le gustan los perros; y hasta el día de hoy nadie sabe que quiere decir guau."
*
"-Bueno ahora guarden todos sus útiles menos lápiz  goma de borrar y una hoja en blanco en la que anotaran prueba escrita. (Profesora)
- Perdón ¿y si apeláramos a la a la sensatez y dejáramos la cosa para otro día  Digo...para evitar un inútil derramamiento de ceros. (Mafalda)"
*
"¡Sonamos muchachos! ¡Resulta que si uno no se apura a cambiar el mundo, después es el mundo el que lo cambia a uno!"
*
"¿Por dónde hay que empujar este país para llevarlo adelante?"
*
"Si vivir es durar, prefiero una canción de los Beattles a un Long Play de los Boston Pops."
*
"El mundo esta malo, le duele el Asia."
*
"¿No será acaso que ésta vida moderna está teniendo más de moderna que de vida?"
*
"¿Y si en vez de planear tanto voláramos un poco más alto?"
*
"Dicen que el hombre es un animal de costumbres, mas bien de costumbre el hombre es un animal."
*
"Como siempre: lo urgente no deja tiempo para lo Importante."
*
"Burocracia, su lechuguita."
*
"¿No sería mas progresista preguntar donde vamos a seguir, en vez de dónde vamos a parar?"
*
"Si lloras por haber perdido el Sol, las lágrimas te impedirán ver las estrellas." (leido de un libro)
*
"En éste mundo cada quién tiene su pequeña o gran preocupación."
*
"No es cierto que todo tiempo pasado fue mejor. Lo que pasaba era que los que estaban peor todavía no se habían dado cuenta."
*
"Hoy entré al mundo por la puerta trasera."
*"
"Yo no entiendo a estos que no saben aburrirse sin molestar a los peces (Mafalda)
-¿Y quien dijo que me aburro? (Pescador)
- Yo no entiendo a estos que no saben entretenerse sin molestar a los peces. (Mafalda)"
.

Catalunya esmaperduda


Així és com ha quedat el país a la vista dels resultats electorals d'avui. Tants opinadors, tantes enquestes, TV3 inclosa, i ningú l'ha encertat ni per aproximació. I heus ací com lo Duran és el gran beneficiat d'aquests resultats, Qui ho havia de dir després de la manifestació de l'onze de Setembre, algú no ho va acabar d'entendre, i de fet els resultats d'aquestes eleccions dibuixen un mapa realista de la complexitat del nostre país. Érem pocs i ens ha parit la iaia, hem anat de Guatemala a GuatepeorVindran temps difícils per CIu, i esquerra ha d'anar en compte, l'abraçada de l'os no és gaire saludable. I, si Pere Navarro pensa que se n'ha sortit prou bé, tampoc ha entés res.
Algú des de Madrid respira alleujat, i encara no ho sap, però té un greu problema davant seu, i l'ha de resoldre.... continuarà....


I que collons!  a qui han de fer President de la Generalitat és a Don Andrés Iniesta. La resta....., endergues.

Posem que us parlo d'Ulisses Lima



Traduir, és trair, i hi ha gent a la que no es pot trair, Ulisses Lima, n'és un d'ells...

"Mario Santiago Papasquiaro, cuyo verdadero nombre era José Alfredo Zendejas Pineda (México, D. F., 25 de diciembre de 1953- 10 de enero de 1998), fue un poeta mexicano, fundador del movimiento infrarrealista o realvisceralista. Nació en "una clínica que ya no existe en la cerrada de Rafael Guillén en la delegacion Mixcoac"1 (Distrito Federal, México, en realidad se llama Guillain).
Según él mismo, escribía desde niño, cambió su nombre a Mario Santiago (argumentando que José Alfredo solo había uno, José Alfredo Jiménez) y posteriormente a Santiago Papasquiaro en homenaje al lugar natal de José Revueltas).
Su primer recital fue en 1973 y de forma personal el 3 de mayo de 1974 en el Museo Nacional de San Carlos. "Tuve oportunidad de conocer a mis 19 años a José Revueltas y a Efraín Huerta en sus respectivas casas. Yo soy hijo de ellos. Por eso mi seudónimo de Santiago Papasquiaro, el pueblo de Durango donde nacieron los hermanos Revueltas. Hay dos camadas fundamentales para mí, la de los Revueltas y la de los Flores Magón. Yo también tengo una formación anarquista", comentó.

«Si he de vivir que sea
sin timón y en el delirio.»

—epígrafe de Mario Santiago en la novela La pista de hielo de su amigo Roberto Bolaño.

En 1976 junto con Roberto Bolaño, Cuauhtémoc Méndez Estrada, Ramón Méndez Estrada, Bruno Montané, Rubén Medina, Juan Esteban Harrington, Oscar Altamirano, José Peguero, Guadalupe Ochoa, José Vicente Anaya, Edgar Altamirano, José Rosas Ribeyro, Elmer Santana y Mara Larrosa fundó el infrarrealismo o realvisceralismo, corriente literaria de vanguardia y de verdadera ruptura con el establishment literario mexicano, lo que consiguió estilísticamente en algunos de sus integrantes, si bien Mario Santiago fue el máximo exponente y con mayor pureza estilística. Sus poemas son creaciones complejas y altamente metafóricas, eruditas y con referencias constantes a la percepción, los viajes y las caminatas. Mario Santiago redactó sus poemas buscando también la estética de los signos como los caligramas de Guillaume Apollinaire.
–¿Es la poesía necesariamente molesta, transgresora?
–A las moscas les pica la luz, a las lagartijas las calienta. La Poesía es psilocibina ardiente. Cantar Sympathy for the Devil a la luz de la luna más hiena. Exactamente como dijera el poeta eléctrico Michel Bulteau: "Arrodillarse en la boca crispada de las hadas".
Los testimonios que recientemente recogió la audiorevista Nomedites número 8, dedicada al infrarrealismo coinciden en la entrega absoluta a la escritura, su talento pleno que "sacudió la pazgüatería de la poesía mexicana" y en la originalidad, pureza y creatividad de su estilo y la dificultad de trato en ciertas ocasiones por su carácter rebelde y retador. "Yo creo que estamos ante un poeta de dimensiones incalculables (...) había en él siempre un sentido de la provocación(...) te insultaba por elogiar sus poemas (...) era el testigo más incómodo de su propia poesía (...) hay poesía suya de altísimo nivel", recuerda Juan Villoro. Roberto Bolaño y Mario Santiago Papasquiaro fueron los pilares del movimiento infrarrealista, teniendo como principal guía la oposición y la rebeldía: "Volarle la tapa de los sesos a la cultura oficial", dice el Manifiesto infrarrealista. Ambos alcanzaron, en la prosa (Los detectives salvajes) y en la poesía (Aullido de cisne) respectivamente, concretar una corriente hasta hoy excluida del panorama literario mexicano y última en constituirse como tal, aunque cumpla las características para denominarla así: poseer una conciencia de grupo, crear un manifiesto con los puntos principales de acción y legar al patrimonio artístico obras de gran magnitud. Bolaño escribió acerca de su primer encuentro con Mario Santiago:
“Lo vi por primera vez en la calle de Bucareli, en México, es decir en la adolescencia, en la zona borrosa y vacilante que pertenecía a los poetas de hierro, una noche cargada de niebla que obligaba a los coches a circular con lentitud y que disponía a los andantes a comentar, con regocijada extrañeza, el fenómeno brumoso, tan inusual en aquellas noches mexicanas, al menos hasta donde recuerdo. Antes de que me lo presentaran, en las puertas del Café La Habana, oí su voz, profunda, como de terciopelo, lo único que no ha cambiado con el paso de los años. Dijo: es una noche a la medida de Jack. Se refería a Jack el Destripador, pero su voz sonó evocadora de tierras sin ley, donde cualquier cosa era posible. Todos éramos adolescentes, adolescentes bragados, eso sí, y poetas y nos reímos”
En adelante, Mario Santiago se entregó de forma total a la creación poética y en la década de los setenta a viajar. Estuvo en Barcelona, París (en donde se volvió a encontrar con el poeta peruano José Rosas Ribeyro y conoció a Elqui Burgos, estando ya muy vinculado con el Movimiento Hora Zero descubrió con uno de sus miembros, Elías Durand, la música de Miles Davis), Viena y Tel Aviv.
En una carta a Santiago, poco antes de que éste falleciera el 10 de enero de 1998 en la Ciudad de México, Bolaño le escribió desde Barcelona:
"Estoy con las ventanas abiertas, afuera llueve, una tormenta de verano, rayos, truenos, esas cosas que excitan o que impelen a la melancolía. ¿Cómo está México? ¿Cómo están las calles de México, mi fantasma, los amigos invisibles? ¿Sigue en pie Al Este del Paraíso o ya entró en el sueño de los justos?. Cuando mejore mi economía apareceré por tu casa una noche cualquiera. Y si no, es igual. El trecho que recorrimos juntos de alguna manera es historia y permanece. Quiero decir: sospecho, intuyo que aún está vivo, en medio de la oscuridad, pero vivo y todavía, quién lo iba a decir, desafiante. Bueno, no nos pongamos estupendos. Estoy escribiendo una novela donde tú te llamas Ulises Lima. La novela se llama Los detectives salvajes. Un fuerte abrazo. R.”,

Mario Santiago Papasquiaro reconoció legalmente tres hijos: Zirahuen, Nadja y Mowgli. Roberto Bolaño lo convirtió en uno de los protagonistas de su novela Los detectives salvajes al crear el personaje de Ulises Lima, un poeta que como el hombre que lo inspiró se presenta como un aventurero y excéntrico, opositor de las formas tradicionales del literato vendido a las becas estatales y con una actitud snob. Tal postura le granjeó enemigos por doquier por su sinceridad y crítica abierta ante formas inferiores u oficiales de poesía o poetas, y que le ha segregado de cualquier tipo de reconocimiento hasta el día de hoy y a llevar un veto permanente aún después de la muerte. La representación literaria de su persona parece no estar alejada de la realidad, por los testimonios escritos y orales que sus compañeros de armas han dado.
"Me he enfrentado con "(José Emilio) Pacheco, con (Carlos) Monsiváis, a todos los conozco. Nadie me quiere dar trabajo (...) Sergio Mondragón me ha negado trabajo porque soy infrarrealista. Dicen que yo saboteo recitales. Dicen que los infrarrealistas golpeamos a la gente. Y los imbéciles alegan que yo no sé escribir. Puta madre. Yo soy l’ecrivain. Pero eso no importa"
Aunque lo que se dice de Mario Santiago Papasquiaro tiene algunos pincelazos de ficción, los puntos coincidentes en las descripciones que se hacen de él es la de una personalidad avasallante y un estilo de vida totalmente entregado a la creación literaria. Se carece de una biografía homogénea de Mario; lo que es innegable es la influencia decisiva en la obra de creadores posteriores -hay quienes lo reconocen y la mayoría no- y el importante legado disperso y sin recopilar -adicional a Aullido de Cisne- dejado por Mario Santiago, que su ex pareja Rebeca López García ha recopilado.
Sus poemas aparecieron en la antología de poetas infrarrealistas Pájaro de calor, 1976, en la revista Correspondencia infra, 1977 y en la antología de poetas latinoamericanos Muchachos desnudos bajo arco iris de fuego, 1979. Sus poemas fueron recopilados en Aullido de cisne, que vio la luz en 1996 en una pequeña editorial creada por Santiago y en la que editó cinco libros, incluido el suyo, de poetas infrarrealistas. Mario Santiago dijo que este libro es "...una leve probada de poemas (59) escritos entre 1979 y 1992, quizás apenas un 10 por ciento de lo que he garabateado desde 1973 hasta la fecha: aparte de aquello que se hayan tragado el cielo y el mar. Los diablitos chimuelos lo hubieran querido ver enterrado, pero aquí está el tridente de su vuelo"
Su viuda, Rebeca López García (Q.E.P.D.) , y el escritor Mario Raúl Guzmán elaboraron la antología Jeta de Santo en 2008.5 Publicado por el Fondo de Cultura Económica España, reúne una selección de 161 poemas, de entre aproximadamente 1.500, escritos en los años 1974-1997. Según explica Guzmán en el prólogo, el título se lo sugirió el propio Mario Santiago. El mismo año apareció la antología Respiración del laberinto, selección más pequeña prologada por los escritores Bruno Montané, Juan Villoro, Diana Bellessi, Homero Carvhalo, Pedro Damian, Tulio Mora y Joseantonio Suárez en dependencia del país donde ha sido publicada.
Sus textos Devoción Cherokee y Oración de Abril han sido musicalizados por Arturo Meza.
El siguiente poema es el último que escribió, en donde Mario Santiago alude a La Hija de los Apaches, una pulquería de la colonia Romita en la Ciudad de México, atendida por el jicarero y ex-boxeador Epifanio Pifas Leyva. En ella hay pegados en sus paredes antiguas fotografías de boxeadores. En 2005 fue develada una placa en el lugar con este poema:

EME ESE PE

Moriré sorbiendo
pulque de ajo
Haciendo piruetas
de cirquera
en la Hija de los
Apaches
del buen Pifas'
* * *
Bajo la bendición
de las imágenes
sagradas/ inmortales
del Kid/ el Chango/
el Battling/ el Púas
Ultiminio/ el Ratón
(sacerdotes del placer
del cloroformo)
* * *
Qué más que
saber salir de las cuerdas
fajarse la madre en el centro del ring
La vida es 1 madriza sorda
Alucine de Efe Zeta
Película de Juan Orol
Mejor largarse así
Sin decir semen va o enchílame la otra
Garabateando la posición del feto
Pero ahora sí
definitivamente
al revés.

més poemes d'Ulisses Lima... aqui

L'Alter ego de Roberto Bolaño 'Arturo Belano' va perdre la pista d'Ulisses Lima a Cuba, a siete horas en la Habana li vaig dedicar aquest poema:


Para Arturo Belano.

A pesar de tu insistencia
de que ha un tiempo estuvo aquí
nuestro amigo Ulises Lima
no encontré en ninguna parte
ni una huella de su paso
Quizá ibas confundido
y pa otro lado se fue,
que era el muy trotamundos
de culo de mal asiento,
o más bien de mal arraigo
como diría aquel.
Quizá no supe buscarlo
en el lugar adecuado,
en la Habana o en Santiago,
o en cualquier otro lugar
Lo cierto querido Arturo
es que yo no lo encontré,
pero tu si le has hallado
y para toda la eternidad
estarás siempre a su lado.
Esperad ahí compañeros
que más tarde o más temprano
o a lo mejor un día de estos,
con vosotros me reuniré
y hablaremos del pasado
que por lo que a mi concierne
- lamentablemente -
allí en México DF – no fué.



Una almoina a la Democracia


La democràcia substitueix el nomenament fet per una minoria corrompuda, per l'elecció feta gràcies a una majoria incompetent.

 - La democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem.

George Bernard Shaw.


La democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l'home. Amb excepció de tots els altres.

La democràcia és la necessitat de doblegar de tant en tant a les opinions dels altres.

Winston Churchill.


I no se m'oblidin vostés i vostesses d'anar avui a votar.

Oriol Pujol: Game over



Convergència i Unió (CiU) va acabar ahir la campanya electoral sense haver ajuntat sobre d'un escenari als dos màxims dirigents de CDC, Artur Mas i Oriol Pujol, número ui número tres a la llista de la federació nacionalista per Barcelona (lanúmero dos és Joana Ortega, d'Unió Democràtica de Catalunya). Casualitat o estratègia calculada? Més aviat el segon. I por. Por a que pogués ser imputat abans del 25 de novembre per intentar arreglar el concurs de repartiment de les ITV que preparava el Govern d'Artur Mas. Però, paradoxalment, en comptes de ser Oriol el protagonista de la campanya, el president s'ha convertit en la diana per la filtració d'un suposat esborrany que l'acusava, amb Jordi Pujol, de tenir comptes secrets a Suïssa i de cobrar comissions per les obres públiques que s'adjudiquen a Catalunya.

Els escàndols que han esquitxat la federació nacionalista en els últims mesos no són aliens a aquesta estratègia. Oriol Pujol apareix en l'anomenat cas ITV, és a dir, en la trama empresarial que pretenia carregar l'actual xarxa de concessionaris d'ITV i establir un nou mapa territorial on les empreses d'un grup determinat tinguessin participació. Entre ells, estaven dos excompanys de col · legi del fill delexpresident.

De fet, a CiU temien que Oriol Pujol pogués ser imputat en plena campanya electoral per tràfic d'influències i altres greus delictes i, encara que des del passat mes de juliol la policia ha treballat en un informe sobre la seva responsabilitat en el cas, en mitjans judicials es va considerar pertinent esperar uns dies per prendre una determinació. La imputació del secretari general del principal partit català (i número tres a les llistes) podria haver tingut conseqüències nefastes per a la coalició nacionalista. I per això es elaborés una agenda de baix perfil per al polític convergent.

"No és cert que hàgim ocultat a Oriol Pujol durant la campanya. Oriol ha trepitjat molt territori. Tant ell com Josep Rull [secretari d'Organització de Convergència] s'han dedicat des de fa setmanes a cobrir els actes a què Artur Mas li era impossible assistir. Ha visitat molts pobles i ha tingut una intensíssima activitat, encara que és cert que no ha tingut un protagonisme de primer nivell. Però ha fet uns 60 actes durant aquesta campanya, és a dir, en quinze dies, si comptem els de matí i tarda ", assenyala a El Confidencial una font de la direcció de Convergència.

Orio Pujol és a hores d'ara un cadàver polític, lo qual li escau, no havia d'haver ni començat, ha heretat només la part més barroera del seu pare i s'ha comportat maldestrament com un adolescent esbojarrat, i aquest és el resultat de les seves bestiesses. 

Game over. 

Ell és una de les raons entre altres moltes que fan que em vegi incapaç demà de votar CIu, millor un altre Oriol, en Junqueras, amb la boca i el cul apretats d'incertessa, aixó si, però tambè sabent que és algú capaç i responsable, no un txitxarel·lo com l'altre Oriol.

Un cau de mil secrets


Un cau de mil secrets, és un espectacle escrit i musicat especialment per ser representat a l'Auditori de La Pedrera de Caixa Catalunya amb l'objectiu de donar una visió general de la Casa Milà i de la Barcelona de principis del segle XX, alhora que vol incidir en alguns aspectes educatius , com ara el respecte per la diferència i la conveniència de saber observar les coses per poder anar més enllà de les aparences. Els protagonistes d'aquest musical són el fil conductor de la història. A més d'actuar, canten acompanyats de música en directe. 
Aixó ho he tret del Youtube, i té tota la fila de ser perpetrat per Dagoll Dagom,  encara que he llegit que els perpetradors reals i immisericordes són El Musical Més Petit 2 dirigit per Daniel Anglès, amb música i lletres de Joan Vives i llibret de Piti Español. Queco a matar, ranci, antic i de dubtós gust. Potser no s'han adonat que estem al segle XXI, i a sobre mal rapegen. Patètic, més o menys com l'edifici.

CAN GARLANDA

Espanya s'hauria de canviar el nom: S'hauria de dir 'Can garlanda'. Un diari parla d'uns comptes corrents de Mas i Pujol a Liechtenstein que el Ministeri d'Interior no troba, i diuen ahir els del Sindicat Unificat de Policies (SUP) que a la una d'avui entregaran l'informe o esborrany a la premsa, que es veu que el tenien ells però no l'havien entregat al Ministeri, lo qual no deixa de ser preocupant. Mentre, apareix Tejero posant una denuncia contra Artur Mas per sedició i no sé que més. D'ací a deu anys el Mundó encara parlarà d'aquest informe o esborrany i embolica que fa fort, mentre l'ajuntament de Madrid fa marxa enrere i no cedeix el 'Palacio de Congresos' a la 'Fundación Francisco Franco' perquè facin un dinar el dia 2 de desembre. Només falta que entrin en escena una folklórica i un torero, tot i que  Arturo Fernandez amb les seves desafortunades declaracions a 'el gato al agua', podria complir les dues funcions, de torero i de folklòric. La composició de país de pandereta té tots els seus elements. Allí on sigui, Berlanga es deu estar derscollonat de riure, o com deia el meu sogre, fent-se un panxó de riure.
Dit això, a casa nostra tambè ens ho hauriem de fer mirar, el cas Palau s'eternitza, Millet i Montull segueixen en llibertat (provisional) i la seu de Convergència està embargada. No tan sols fa olor de podrit a Dinamarca.

ja ha aparegut l'esborrany del SUP, - elperiodico  aqui el teniu

'El perseguidor'


"Dédée me ha llamado por la tarde diciéndome que Johnny no estaba bien, y he ido en seguida al hotel. Desde hace unos días Johnny y Dédée viven en un hotel de la rue Lagrange, en una pieza del cuarto piso. Me ha bastado ver la puerta de la pieza para darme cuenta de que Johnny está en la peor de las miserias; la ventana da a un patio casi negro, y a la una de la tarde hay que tener la luz encendida si se quiere leer el diario o verse la cara. No hace frío, pero he encontrado a Johnny envuelto en una frazada, encajado en un roñoso sillón que larga por todos lados pedazos de estopa amarillenta. Dédée está envejecida, y el vestido rojo le queda muy mal; es un vestido para el trabajo, para las luces de la escena; en esa pieza del hotel se convierte en una especie de coágulo repugnante..."

Així comença 'El perseguidor', escrit per Júlio Cortazar l'any 1959 dins uns recull de contes 'Las armas secretas' explica la història de l'últim període de la vida del músic Johnny Carter durant la seva estada a París prèvia, al seu retorn i mort a Nova York. Els seus assajos, concerts i enregistraments, les seves activitats com a músic, la seva relació amb les dones: Lan, Dédée, la marquesa Tica i Baby Lennox, la seva amistat amb Bruno (qui fa de narrador), i la seva relació amb els altres músics; els moments en què Johnny s'abandona al licor ia les drogues, les situacions doloroses de la seva vida, com la mort de la seva filla Bee, el seu passat: infància, vida als Estats Units, matrimoni amb Lan, anys gloriosos com a músic, i finalment , el seu retorn a Nova York.


La dedicatòria In memoriam Ch.P ens mostra que es tracta d'una biografia fictícia de Charlie Parker "Bird" a manera d'homenatge pòstum a la seva vida i obra musical. Si investiguem la vida d'aquest geni del jazz i el seu cercle social notarem que Cortázar altera lleugerament els noms dels personatges reals per crear els ficticis. Per exemple, veiem que Johnny Carter és Charlie Parker, Lan és Chan, la marquesa Tica és la baronessa Pannonica de Koenigswarter, Nica, i Bee, la filla morta, és preexistent.


Cortazar ens explica el conte o la història de manera magistral, que més que llegir es devora, o en el meu cas actual es tracte de rellegir, del que en parla avui en Lluís a 'Mil demonios', tot i que he hagut d'anar al Google per fer-ho, car el llibre de contes 'Las armas secretas' que per cert vaig comprar a l'aeroport de Madrid-Barajas, el vaig deixar no recordo a qui, atès no el trobo.

si el voleu llegir sencer, aquí us deixo  l'enllaç

Ah! un altre conte d'imprescindible lectura, tot i que sigui com una potada a l'estomac, és el Fiord, d'Oswaldo Lamborghini.

Neix catalans, una xarxa social per a Catalunya


L'empresa Questionity ha anunciat el llançament de Catalans una xarxa social que té com a objectiu que els seus usuaris puguin compartir interessos, organitzar o donar a conèixer iniciatives i opinar sobre els temes que interessen a Catalunya. S'obre així un espai on els catalans podran fer sentir les seves veus a través d'una xarxa social pròpia escrita en català. La xarxa es configura com una plataforma interactiva, en què es convida a formular preguntes, opinar sobre les repostes i sumar-se al que la companyia denomina 'Mur de la Pregunta'. Catalans és la primera xarxa social a escala local que llança Questionity, encara que no serà l'única, ja que la companyia anuncia que té previst posar en marxa més projectes d'aquest tipus en el seu procés d'expansió. Catalans es presenta com un canal de comunicació dissenyat per unir persones al voltant dels seus interessos, dels seus gustos i les seves creences.

The New York Times i 569 defraudadors



'The New York Times' ha dedicat una sèrie d'articles al president del Banc Santander, Emilio Botín, que segons recull el diari nord-americà oculta a la banca suïssa HSBC comptes secrets establertes des de la Guerra Civil per valor de 2.000 milions d'euros. Una riquesa que mai ha estat declarada a la Hisenda espanyola. 
El col·laborador de Elplural.com Vicente Navarro comenta en una anàlisi publicada a SistemaDigital.es la sèrie d'articles de The New York Times dedicats al banquer, en què es destaca la seva enorme influència sobre la classe política i mediàtica. Una mostra d'aquesta última és que cap dels grans mitjans de comunicació espanyols s'ha fet ressò d'aquests escrits, com ha succeït en altres ocasions en què el diari nord-americà publica algun tema referent a Espanya. 

569 espanyols amaguen els seus diners al HSBC 

The New York Times recorda que la informació sobre l'ocultació dels seus comptes a Suïssa per part de Botín va ser revelada per un empleat del banc HSBC, que després de ser acomiadat va fer públics els noms de les persones que dipositaven els seus diners en aquesta entitat, entre els que havia 569 espanyols, entre ells el pare del president de la Generalitat, el Sr Artur Mas. 

Representen el 74% del frau fiscal 

Segons dades de l'Agència Tributària citats pel col·laborador de elplural.com, el 74% del frau fiscal a Espanya se centra en aquests grups, que sumen un total de 44.000 milions d'euros defraudats a Hisenda, però la majoria d'investigacions de frau fiscal d'Hisenda posa la lupa sobre els autònoms i professionals liberals, el frau fiscal representa el 8% del frau fiscal total. 

Algú li hauria de parlar del trassumpte d'aquest assumpte al Sr.'Burns' Montoro que tant interés té en investigar Artur Mas, és veu que els altres 568 o potser 569, no l'interessen. O potser no li convé que l'interessin, no fos que li piquessin el crostó.

A la recerca de l'esborrany perdut


I ara resulta que estem sense notícies de l'esborrany de l'informe policíac publicat per el diari El Mundo que acusa al candidat de CiU, Artur Mas, de tenir comptes corrents a paradisos fiscals, que es veu que no els troben. Una situació, reconeguda pel mateix ministeri de l'Interior, que està més que pujant la mosca al nas tant a la formació com al seu líder que hi veu un intent brut de modificar una possible victòria electoral de la federació sobiranista, és a dir, una tupinada. 
Potser és que el tenen mal arxivat, o potser és que no existeix, aquest és un cas que clarament s'hauria d'encarregar a Torrente per tal que ho esbrinés. Una vegada més el tabloide de Pedro J. s'ha cobert de gloria i li ha acabant sortint el tret per la culata, lo qual no vol dir que Mas estigui del tot net de culpa. El meu pare no té dos milions d'euros a Liechenstein, i quan Mas parla d'aquest assumpte ho fa amb la boca molt petita. Dit aixó, la situació és esperpentica, i com diu la Federacio, no la d'Assimov, no! l'altre, encara que ambdues són igual d'indigeribles, aixo sembla una tupinada, molt barroera per cert.

20 de Novembre


Avui es compleixen 37 anys de la mort del dictador. Es va morir el gos (al llit) però no s'ha acabat la ràbia, que segueix...

La revolta



L'esclau rarament es rebel·la. Un home enfonsat en la misèria, en una misèria absoluta, tendeix al suïcidi o la resignació. La revolta, i fins i tot la revolta social, només es produeix quan els oprimits comencen a deixar de ser-ho. És a dir: Quan l'opressor ja ha cedit una mica, per descuit o per bondat

Un profeta és un home indignat. Per això només es profetitzen catàstrofes.


JOAN FUSTER

Ketchup



Vaig llegir en un diari que no hi hauria Apocalipsi. Per celebrar la bona nova, vaig anar al McDonald's i vaig demanar una hamburguesa. «Quina sort», vaig pensar, mentre entusiasmat, amania la meva hamburguesa amb Ketchup «que no hi hagi trompetes angelicals ni estrelles que caiguin sobre la nostra Terra abrasántla.» Fins aleshores havia estat un consumidor poc entusiasta ja que vivia a l'espera de la catàstrofe. Què més donava el ketchup, si ens encaminàvem cap al desastre? Ara, però, el món tenia futur. Així que em vaig posar més ketchup perquè ara sí que valia la pena. L'endemà vaig tornar a prendre una hamburguesa amb doble ració de ketchup. Però al tercer dia vaig notar que, prenent doble ració de ketchup per tercera vegada, ja no estava a l'altura de la meva època. El primer dia anava per davant, el segon seguia el pas de la contemporaneïtat, però al tercer ja em quedava enrere.
¿Ketchup doble per tercera vegada? És un retrocés!
Per no quedar-me a la cua, hauria de ser com a poc triple. Em vaig posar, doncs, una ració triple. Vaig eructar una mica, però en principi no em sentia malament. Els problemes d'estómac no van arribar sinó després de la quàdruple. Vaig aconseguir pal·liar-los amb Alka Seltzer.
Després de la quíntuple, ja cap remei podia ajudar-me, i després de la sèxtuple, em venien nàusees només amb pensar en la sèptuple. I ara què? L'implacable avanç del consum exigia una ració sèptuple de ketchup, i després una óctuple, i una nónuple, i una décuple, i així sense fi, perquè ara que l'Apocalipsi havia estat suspès, el futur no tenia ja límit. Suposem que aguanto fins i tot la décuple. I després, què?
-
He cremat el McDonnald's, hi havia una vida en joc. L'incendi no ha estat gran, ni punt de comparació amb l'Apocalipsi, però era millor que res.

Slawomir-Mrozek

BODIES, no gracies!

No he anat ni penso anar a veure l’exposició que fan a les Drassanes Reials. Em refereixo a Bodies. En primer lloc perquè per a mi no te cap interès, en segon perquè al preu que cobren 20€ més que una exposició divulgativa em sembla un simple negoci, en tercer perquè els cossos humans que hi han no se’ls hi ha respectat el dret a ser enterrats i venincom venen de la Xina no és que em sorprengui gaire tampoc. Les raons que varem tenir aquí amb el negre de Banyoles, i ara venen aquests i ens en porten no un no!, uns quants. De fet es com retrocedir en el temps, es veu que aixó del papanatisme morbós del personal no s’acaba de curar, ans al contrari. Em retrau a començaments de segle quan als circs o fires s’exhibia, la dona barbuda, l’home serp, o "le petomane" Joseph Pujol, de qui en parlava na Júlia l’altre dia, nans i altres “monstres” que la gent pagava per anar a veure. Deu ser que som morbosos de mena, o deu ser que no acabem d’evolucionar i estem ancorats encara en conceptes de començaments del segle passat. Per totes aquestes raons és que no aniré a veure Bodies, tot i que s’ha de dir també que em fa molta mandra baixar a Barcelona, per aixó si algú m’hi veu demà, serà degut a que gairebé m’obliguen en Jean i Ferran a baixar-hi, i serà per anar al teiatru a veure 2.666, que és una altra història i aquesta m'abelleix.

El cul de sac d'Israel



L’actual estat d'Israel té les seves arrels en la Terra d'Israel des de fa més de 3.000 anys. Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de Nacions va aprovar el Mandat Britànic de Palestina amb la intenció de la creació d'una "llar nacional per al poble jueu." Fou en l’any de 1947, que les Nacions Unides van aprovar la partició de Palestina en dos estats, un jueu i un àrab. El 14 de maig de 1948 l'estat d'Israel va declarar la seva independència, la qual cosa va ser seguit per la Guerra àrab israeliana de 1948 amb els veïns estats àrabs, que es negaven a acceptar el pla de l'ONU.
Les successives victòries en una sèrie de guerres posteriors van confirmar la seva independència i van ampliar les fronteres de l'Estat Jueu més enllà de l’acorda’t en el Pla de Partició de les Nacions Unides. Des de llavors, Israel ha estat en conflicte amb molts dels països àrabs veïns, amb diverses guerres i dècades de violència que continuen fins al dia d'avui. Des de la seva fundació, les fronteres d'Israel i fins i tot el dret a existir del propi estat ha estat subjecte a controvèrsies, especialment entre els seus veïns àrabs. No obstant això, Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, no així amb el Líban, Siria, i tampoc no se n'ha sortit amb l’Autoritat Nacional Palestina, tot i que lluny de la relativa treva que hi havia amb el mandat de Iassir Arafat, amb la mort d'aquest i l’arrabassament del poder per part de Hamas és quan s'ha acabat de complicar la situació ja prou difícil per se, fins ha arribar a la situació actual.
L'esquerra clàssica, la que no entén gairebé mai res, la que sempre recolza causes perdudes i sovint equivocades parla de genocidi, d'anorreament, com si els Palestins de Hamas fossin germanetes de la caritat i els israelians atroços assassins, i oblida que aquest anorreament o genocidi a la inversa ja el varen intentar en més d'una ocasió Sirians, Libanesos, Egipcis o Palestins des del 1948.
Intentant defugir aquest reduccionisme simple, no justificaré pas en cap manera la brutal i exagerada acció repressiva que l'estat d’Israel està duent a terme des fa temps amb diferents nivells de violència segons el moment i la circumstància. Però s'ha de dir que aquest Estat tant blasmat i que se sap rodejat d'enemics, està lluitant per a la seva supervivència des de 1948 i unes vegades encerta més que altres en la seva manera de procurar-se la defensa d’aquest continuar existint com a tal Estat en un entorn molt hostil, tot i que es evident que la diferència de les armes en que compten uns i altres és abismal i la represió dels Israelians sovint és brutal i desproporcionada.
No es pot reduir una situació tan complexa com aquesta a uns bons i uns dolents, i tot i que si és cert que algú hauria d¡aturar aquest malsón, continuaràn assetjant i si cal tornaràn a bombardejar i envair Gaza, però s’ha de tenir clar i insistir que aquí no hi ha bons i dolents, i les víctimes són els de sempre, el poble, en aquest cas el poble palestí, i en altres l'israelià, i no hem d'oblidar en el cas de Hamas, que foren ells qui varen trencar l’última i fràgil treva retornant al llançament de míssils contra les poblacions frontereres israelianes.Hamas a qui els palestinians, el seu poble en el fons els importa un rave, dins aquesta bogeria intransigent islamista en la que s'han instal·lat. Es deia que quan desapareguessin Arafat i Rabin seria possible parlar de pau en aquella zona. Doncs bé, ambos han traspassat fa temps i tot segueix igual o pitjor, atès com no toca, fa ja temps que a penes en parlen els mitjans.
I tot i que l'actitut de l'Estat d'Israel pot semblar exagerada vista del nostre prisma, no ho és tant des del dels israelians que creuen (crec que errats) que l’única manera d'assolir la pau és acabar amb Hamas. I dic errats perquè aixó no ho aconseguiran mai, ans al contrari cada vegada estan generant més odi del poble palestí vers ells, per aixó afirmo que aquesta és una guerra que els israelians mai la guanyaran, però tampoc poden aconseguir la pau negociant, hi ha massa odi enquistat per que sigui possible. En els últims deu ants la proporció de morts és de 7 palestinians per un israelià. En aquests últims anys s'ha construit aquest mur de la vergonya que envolta "Gaza", les traves per que arribin medicaments i aliments de primera necessitat són bastants més de les que caldria i cotinúen les detencions arbitraries pel sol fet de ser o semblar Palestí, sense cap prova ni garantia jurídica posterior, tot i que diuen ha disminuit.
No hi ha doncs solució a aquest problema tan enquistat, els Israelians estan en un "cul de sac" del que no poden ni saben com sortir-se'n, i aquest és un gravíssim i irresoluble mal de cap per a uns i altres, mentre la demografia suma cada dia que passa a favor dels palestinians. Mentrestant van morint ciutadans palestins innocents i algun  israelià de tan en tant.... 
Heus ací els homes i dones del poble escollit.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO