BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMS ESCRITS
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

SEMENTALS MANSOS



Un ramat d'unes 2.000 ovelles merines blanques i negres procedents de la localitat pacense de Siruela van creuar el centre de Madrid, guiades per pastors i gossos mastins, en el marc de la XIX Festa Nacional de la Transhumància.
En aquest ja tradicional recorregut del bestiar transhumant pel centre de la capital, organitzat pel Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient en col·laboració amb l'Ajuntament, han participat també una desena de sementals mansos, procedents igualment de la comarca pacense de la Sibèria, mig centenar de vaques avilenyes i nombrosos cavalls arribats des de Sevilla i Toledo.


Barcelona ha viscut avui una nova vaga del transport públic, la 16a en l'últim mes. En aquest cas, l'aturada només afecta el metro, que té uns serveis mínims del 33% entre les cinc del matí i les dues de la matinada de dijous. TMB advertia ahir que el suburbà pot no ser capaç de donar cobertura a les 1,3 milions de validacions que es fan a la ciutat en un dia laborable. I no s'equivocava. La pluja, per afegir més impediments a la mobilitat matinal, ha complicat molt la situació, i algunes estacions han hagut de regular l'accés de viatgers davant el risc que les andanes s'omplissin més del compte. El més prudent és apostar pel bus. El vehicle privat, en una jornada com aquesta, pot resultar temerari.

La coincidencia en les fotografies és total, només que els de la de dalt els transporten com a bestiar de gratis i els d'abaix a més a més han de pagar i encara hi empleats de la TMB (Transport Municial de barruts) que se'n foten dels usuaris dient-lis que 'van como sardinillas'. Com diu el Sr. Marcel·lí Virgili, el que hauria de fer la gent és no pagar, al cap i a la fi no els hi donen el servei. I aixó hauriem de començar a aplicar-ho a tots els àmbits cada vegada que ens veiem obligats a pagar sense rebre a canvi un servei, com quan per exemple hi ha cues quilomètriques a les autopistes.
Potser ha arribat l'hora de deixar de comportar-nos com a xais i actuar contra el mascle de la cabra, 'el cabró'.


SANDY


El tractament que la majoria dels mitjans audiovisuals del món occidental han donat a l'huracà Sandy (ja tempesta tropical), em sembla summament desmesurat. No es dóna el mateix tractament quan succeeix en països del tercer món o menys importants que els Estats Units, sent sovint més els danys humans (39 morts) i materials que es registren en aquests països que els que han deixat a Nova York per elevats que hagin estat, i, mentre que Nova York recuperarà en poc temps la seva imatge habitual, a Haití sense anar gaire lluny encara perviuen les seqüeles del terratrèmol de gener de 2010, un terratrèmol de 7 graus que en un un país més avançat tot just fa pocs danys. I per acabar de rematar el tema, a Haití encara estan esperant les ajudes que els varen prometre després de la tragèdia. Tot plegat no és més que una circense farsa mediàtica de la que hauria d'avergonyir-nos.

L'AUTONOMÍA QUE ENS CAL ...

Viviane Reding - 

La vicepresidenta de la Comissió i responsable de Justícia, Viviane Reding, ha confirmat en resposta a una carta del secretari d'Estat d'Afers Europeus, Íñigo Méndez de Vigo, que la "posició oficial" de l'Executiu comunitari és que si Catalunya s'independitza quedarà fora de la UE. En la seva missiva, Méndez de Vigo demanava a la Comissió que es manifestés amb una única veu sobre la possible independència i el seu impacte a la UE. "la vicepresidenta Reding, en la seva resposta, va reafirmar la posició oficial de la Comissió sobre la qüestió de la independència de Catalunya, tal com ha estat expressada en diverses ocasions ", ha explicat la portaveu de la responsable de Justicia.Esta" posició oficial "-expressada en una resposta parlamentària de 2004 per l'anterior president de la Comissió , Romano Prodi-sosté que "quan una part del territori d'un Estat membre deixa de ser part d'aquest Estat, per exemple perquè el territori es converteix en un Estat independent, els tractats ja no se li apliquen". "Una regió independitzada es convertiria, pel fet de la seva independència, en un país tercer que fa a la Unió i els Tractats, des del dia de la seva independència, ja no s'aplicarien al seu territori ", segons l'anàlisi de l'Executiu comunitario. El nou país podria demanar la adhesió però per això necessita l'acord unànime de tots els Estats membres. 
Pot sorprendre el pas enrere de Viviane Reding, que en les seves declaracions del més de setembre al diari de Sevilla, manifestava que Catalunya no tenia perque sortir de la UE si s'independitzava, però hi deu haver hagut molta pressió per part del Govern Espanyol i en l'aire queda la seva aspiració a substituir en el seu càrrec a Jose Manuel Durao Barroso, i no li convé quedar-se sense el suport del Govern Espanyol i algun altre afí.
De fet, el que em pregunto és si en comptes d'alló que deiem abans de: L'auonomía que ens cal és la de Portugal, potser ara hauriem de clamar: L''automomia que ens convé és la de Noruega, que està fora de la UE i no els hi va pas gens malament, mentre a nosalres anar del bracet amb Espanya i la UE no ens que ens hagi anat gaire bé.
La sensació és que hi ha molta preocupació i no tan sols a España, sinó que tambè n'hi ha a la Comunitat Europea, preocupació del trumfo que es podria guardar Artur Mas si guanya de manera folgada les eleccions i declarava la independencia de forma unilateral.
És una aposta arriscada però que podria sortir bé. No ens hauriem de fer càrrec de la part del deute Espanyol i podriem gestionar la qüestió arancelaria i fiscal (com una mena de paradís fiscal) que podria interessar a moltes empreses extrangeres per invertir al nostre país. Raonable deu ser aquesta possibilitat pel nerviosisme que hi ha a Espanya i a Europa. No es prendrien tantes molesties si aquest trumfo o 'ordago' fos un souflé o un farol.

ES VEU QUE EM TOCA AIXECAR CATALUNYA

Jordi Pujol juntament amb els redactors de Mètode B Marc Puig i Eduard Gangoso -

Aquesta conferència de Jordi Pujol que he trobat aquí, és de març de l'any passat, però m'ha fet gràcia veure com l'exPresident diposita en la meva persona i els del meu cognom, la responsabilitat d'aixecar Catalunya. I és una gran responsabilitat President, però podrien apuntar-s'hi d'altres. De Puigcarbó no en som pas gaires, la meva familia, un farmaceutic i no massa més catalans amb aquest cognom. Pensi que el meu germà LLuís i servidor estem jubilats i el Santi què és el petit, té molta feina al Banc Sabadell de Granollers, i el Santiago, el pare, ja no està per aixecar res (95 primaveres), tot i que últimament el tinc esverat amb aixó de la independència que diu que encara ho vol veure. Res, farem el que podrem President, però ens farà falta més ajut.

Pujol: “Catalunya s’ha d’aixecar entre tots, amb els Puigcarbó i els Gutiérrez”

Un auditori ple de gom a gom, no és per menys,  el M.H. Sr. Pujol ha vingut a fer una conferència sobre la mirada europea a la immigració, relacionada estretament amb el cas català. Una conferència confeccionada al voltant de l’idea d’una catalunya plural, propera al mestissatge de sang i econòmic, amb la germanor de les diverses famílies catalanes caminant cap a la cohesió social. Les vivències i la visió d’un dels homes més importants en la història del nostre país no podia crear menys expectació i, juntament amb un acompanyant de luxe com Norbert Bilbeny (catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i convidat de luxe a múltiples universitats d’arreu del globus) han aconseguit transmetre els valors amb una claredat i consició impròpia d’un tema tant complex com el que tocava abarcar.

Per tractar el problema sobre la immigració als països catalans, Norbert Bilbeny, conscient dels problemes i prejudicis existents en la societat catalana, critica durament les accions dels governs a l’hora de gestionar els processos d’integració, sobreposant el coneixement de la llengua i la cultura, per a una bona coexistència.  La visió global i humanitària de Bilbeny discrepa totalment de la visió actual. Creu que per a una bona integració primer de tot, s’ha de crear un clima de cohesió, on el nouvingut se senti còmode. “Un clima sense suspicàcies, on valgui la pena viure-hi. Si aconseguim això, la integritat anirà venint, no us preocupeu”, destacava acertadament el catedràtic. No es pot imposar un estil de vida a una persona nouvinguda, reclamar-li al minut u de joc, com aquell qui diu, integrar-se aprenent la llengua i les tradicions. No se sentirà còmode ni content i, per tant, li costarà el doble fer el que li demanen. Si es crea un lloc on el nouvingut se senti partidari i feliç, la resta anirà venint. La integritat exigeix reciprocitat, no exigir més del que ens exigim a nosaltres mateixos.

La intervenció inicial de Bilbeny, s’ha centrat en lemes de campanya del ponent Sr. Pujol. Clar exemple d’això és el tracte de la frase “Fem país”.  Es tracta d’un lema que evoca una activitat, una acció de les persones a qui va dirigida. Demana la creació  de la cohesió entre la comunitat; per tant, té dos punts: un republicà i civilista, però també un punt romàntic que toca la fibra de les persones. L’altra cita referenciada és la mítica “Català és tot aquell qui viu i treballa a Catalunya, i qui en vol ser.” Norbert Bilbeny la compara amb la Canadian Experience i diu que n’hem de prendre exemple; ja que són un país avançat i amb una tolèrancia històrica a la immigració. La idea de fons de la cita és, que la condició com a català no ve donada per la sang o la tradició familiar, sinó pel present i el futur, per la pròpia decisió de voler formar part de Catalunya.

La paraula càlida i personal de Jordi Pujol, emfatitzada per les anècdotes i les  pinzellades d’humor, han creat una empatia admirable amb el públic assistent.  Sense parlar amb la claredat i l’estructura del Dr. Bilbeny, Pujol ha aconseguit fer arribar el missatge, la necessitat de crear una Catalunya plural, aixecada per tots, no només pels “Puigcarbó i Puigcerver”, com anomena Pujol a la població tradicional catalana. Un cop tractat el tema català, Pujol s’ha centrat en parlar sobre altres països europeus, avançats i moderns, i comparar-los amb el cas català. Aquí, l’accés a l’ascensió social és una realitat, no com a altres territoris, on tot i existir, l’accés n’és complicat, per no dir gairebé impossible per segons quines persones.

Tot i els problemes immigratoris arreu d’Europa, Catalunya és el país que n’ha rebut més en l’última dècada, és un problema present i que reclama una solució. Serà difícil avançar mentre hi hagi radicals, tancats de ment que titllin als integristas de reaccionaris. Hem de trencar les barreres amb el nouvingut. Catalunya ha estat i serà sempre plural, per molt que pesi a alguns.


I VAN... I SE'N FOTEN


Deia Tarradellas que en política es pot fer tot menys el ridícul, però aquests a part de fer uns vídeos ridículs, se'n foten: "Por lo que nos regaláis, nos gusta Catalunya" .

"Por lo que nos regaláis, nos gusta Catalunya" Alcaldes del PP fan un vídeo on exposen les raons per les quals els "agrada" Catalunya Diversos alcaldes i alcaldesses del PP, que han participat en la 19 Unió Intermunicipal Popular que el PP ha celebrat aquest cap de setmana a Barcelona, han gravat un vídeo en què exposen breument les raons per les quals els "agrada" Catalunya. 
Abans que la líder del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, fes el discurs de cloenda, s'ha projectat aquest vídeo -enregistrat durant aquests dos dies-, que arrenca amb les paraules de l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella: "a Madrid ens agrada sempre Catalunya, però aquest any més que mai perquè volem ser seu olímpica i fa 20 anys Barcelona va protagonitzar probablement els millors Jocs Olímpics". Per la seva part, l'alcaldessa de Sanxenxo, Catalina González, ha destacat que per "com sou els catalans, per saber aprofitar les sinergies, per com sou de acollidors, pel que ens regaleu, ens agrada Catalunya". La "tolerància" dels catalans, la seva gastronomia o la seva societat "oberta i cosmopolita" són altres de les qualitats que destaquen, entre d'altres, l'alcaldessa de Marbella, Ángeles Muñoz, l'alcalde de Salamanca, Alfonso Fernández Mañueco, o l'alcaldessa de Logronyo, Concepció Gamarra. Tant en l'inici com en el final de la gravació apareix Cobi, la mascota de la Barcelona olímpica, enarborant alhora una senyera i una bandera espanyola. e-noticies. e-noicies.cat

MATAR AL MISSATGER


El periodista d'investigació grec Costas Vaxevanis ha estat detingut aquest diumenge després que la seva revista 'Hot Doc' publiqués una llista amb més de 2.000 noms que assegura que és la coneguda com a "Llista Lagarde", una llista de grecs amb comptes a bancs suïssos que va ser entregada a Grècia pel govern francès perquè fossin investigats sobre una possible evasió fiscal. 
Vaxevanis, que ha estat acusat de violació de la privacitat, ha publicat a Twitter moments abans de ser detingut: "Estan entrant a casa amb un fiscal ara, m'estan detenint. Passa-ho". 
En una entrevista publicada a internet abans de la seva detenció, després de saber-se que la policia el buscava, Vaxevanis ha assegurat que estava sent perseguit injustament. 
"En lloc d'arrestar els evasors fiscals i els ministres que tenien la llista i no van fer res, estan actuant contra els que tenim la veritat i contra la llibertat de premsa", ha assegurat el periodista. 
Les autoritats gregues no han confirmat si la llista publicada a 'Hot Doc' era l'autèntica amb els noms dels suposats evasors fiscals entregada a Atenes per l'aleshores ministra d'Economia francesa, Christine Lagarde, l'any 2010. 
De fet, aquestes són les regles del joc, ells defrauden i si algu ho denuncia és detingut i silenciat. És de vell el més fàcil: Matar al missatger. Compte però! cada vegada hi ha més missatgers i se'ls complica la feina. La revolta és molt a prop i no té aturador possible. Ah! a Espanya no cal fer la llista d'evasors fiscals, prou sabuda és. Tan sabuda com gens perseguida per les geloses autoritats fiscals.

MISERABLE COMUNITAT DE VEÏNS

Carod i els endogàmics guanyadors  d'enguany -
No és per ser fagocitari ni cainita, però que Josep Lluís Card Rovira guanyi els premis Octubre com a narrador (uns premis generosament i inutilment  subvencionats per la Generalitat) el fa com a mínim, un sospitós habitual, sobretot per algú que a banda de no fer brot en sa vida ha estat incapaç de narrar la seva  pròpia carrera política. No es tracta de auto-flagelar-se, és que clama a cel i terra tanta endogamia. Sempre guanyen els mateixos i es reparteixen els premis entre ells per ordre analfabètic. Pretenem ser una nació i som una petita i miserable auto-complaent comunitat endogàmica de veïns.

La jornada ideal de la dona



Aquest estudi del 2012 d'uns psicòlegs dels qui no ens diuen el nom per si de cas, va anar al seu dia a Collonades, que és el lloc que li pertany, pel fet de desenvolupar una agenda imposible i no perfecta, com diuen, carregada de tòpics i incoherències. De tot l'estudi, el que més m'ha sorprés és que en aquesta jornada utòpica les dones dedicarien 106 minuts diaris a les relacions amoroses: 106 minuts diaris? amb quants homes? Llegiu i astoreu-vos:

"Els psicòlegs han desenvolupat una agenda perfecta del dia de les dones, coneixent què prefereixen fer durant al dia i quant temps voldrien dedicar-se a una o altra tasca. Va resultar que la prioritat per les dones és el son i les relacions amb les seves parelles, mentre el transport públic i el treball les deprimeixen. Per revelar el programa ideal de la jornada femenina un equip de científics de diferents països entrevistar a 900 dones de 38 anys per saber com solen passar el seu dia, així com la seva actitud respecte a les activitats que fan durant el dia. Els experts van revelar que si les dones poguessin triar què fer, primer dormirien com un tronc vuit hores. La segona activitat preferida és passar temps amb la seva parella. De mitjana les dones invertirien 106 minuts diaris a les relacions amoroses. Després del contacte amb les seves parelles els agradaria passar temps a internet, les dones poden estar fins a 98 minuts davant la pantalla. Un altre passatemps favorit de les dones és parlar per telèfon. L'estudi va mostrar que per això n'hi ha prou amb 57 minuts al dia. A més, les dones designarien 82 minuts per comunicar-se amb familiars i amics. Mentrestant, les activitats menys preferides de les dones són cuinar, una cosa en què no gastarien més de 50 minuts al dia, encara que al procés d'ingerir el menjar estan disposades a dedicar 78 minuts diaris. Tampoc el treball figura entre les accions favorites, dedicant-li 36 minuts del seu temps. Molt menys els agrada fer servir el transport: no més de 33 minuts al dia. No obstant això, fins i tot si les dones poguessin viure aquestes 'jornades ideals' no serien completament felices, creuen els autors de l'estudi. Algunes de les dones van explicar que si poguessin passarien 619 minuts amb les seves parelles, dedicarien 103 minuts per comunicar-se amb altres persones, i gastarien més d'una hora a la recreació passiva. En aquest cas, els quedarien pocs minuts per als nens i les tasques domèstiques, adverteixen els psicòlegs." Com deia al començament de l'escrit, millor no saber el nom dels psicòlegs, 

LA TET, L'ANDÓ i ELS VIGILANTS

La tet i l'andó - 
El govern espanyol ha donat un pas més de la seva onada recentralitzadora aprovant, per mitjà del consell de ministres, una comissió que tindrà com a finalitat vigilar de prop les autonomies. Aquesta comissió per a la "reforma integral de les administracions públiques" té com a primer objectiu fer una "auditoria completa de competències que es duen a terme a cadascun dels tres nivells: Estat, comunitats autònomes i ajuntaments". Entre altres, la comissió auditarà la manera que tenen les administracions públiques de contractar i de dur a terme els serveis públics. Segons ha explicat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, un dels principals objectius de la comissió serà evitar que les administracions "se solapin" i evitar "duplicitats". 
A més, proposarà "canvis d'estructures, de competències i de procediments". La comissió estarà adscrita al Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques i el seu president serà el subsecretari del ministeri de la Presidència. Segons les previsions, la auditoria estarà llesta d'aquí a vuit mesos. 

Les 'ambaixades', en el punt de mira 
La vicepresidenta ha afirmat que la comissió "abordarà" la situació de les delegacions de les comunitats autònomes. "Els ciutadans han de conèixer quina és la despesa de recursos que susciten determinades competències i conèixer on van els seus diners", ha afirmat. Segons la vicepresidenta, el model tal com està dissenyat ara "no és sostenible" i per tant en aquest procés es busca primer "saber tot el que hi ha" a les administracions. "Aquest és l'exercici que hem de fer ara: durant 30 anys ha crescut l'administració i ara es tracta de dimensionar-la adequadament"
Tenen raó la Tet i l'andó de la foto sobre la duplicitat de ministeris, però al Govern Espanyol, a qui a banda del Senat (cost anual de 3.500 milions d'euros), li sobren uns quans Ministeris totalment inútils atès s'han transferit les competències a les autonomies. Ministeris com el de Cultura, Sanitat i algun altre......,  no tenen cap raó de ser. 
Quan a les ambaixades, és cert, costen diners (les espanyoles) i no serveixen per a res, des d'ambaixadors que a Europa no parlen l'idioma del país on han estat destinats, a la ineptitud burocràtica com prou han palesat els catalans que pretenen - la majoria vanament - intentar votar per correu a travès de l'ambaixada espanyola al seu país on  viuen i treballen,
La Tet de SantaMaria que cada dia em carrega més, per a no dir exaspera o treu de polleguera, té raó que s'ha de vigilar però a qui, i qui vigilarà al vigilant que és qui més malbarata i més ministeris inútils té. Aquest objecte semi animat té un problema, en el sentit francés de la paraula, és una idiota que no entén res. Ella, la Mare de déu de Fàtima, la de Cospedal i la tanqueta de Blanes, nomes que aquesta última, és doblement idiota, en francés i en catala, i a més a més crida molt sempre que xerra. He escoltat peixeteres més elegants.

LA SÍNDROME GERMÀNICA


Gràcies al comentari d'Allau que s'hi va fixar, he corregit l'escrit d'ahir, i on deia que aquest cap de setmana s'havia d'avançar el rellotge, ja posa que s'ha d'endarrerir, o sia que a les 7 del matí del diumenge, realment seran les 6, o per tant momentàniament es farà de dia una hora més aviat. Aquest dubte sobre avançar i retardar el tenim a casa cada vegada i no hi ha manera que sortim de l'atzucac, semblem el Madrid i la síndrome germànica. A vegades, quan momentàniament ho tenim clar, penso que ens ho hauríem d'apuntar al calendari del 'Pronto' que tenim enganxat amb sis imants al costat de la nevera, però no ho fem, i ja em veig a venir que d'ací a sis mesos estarem en les mateixes. Succeeix com amb el temps, on la gent té molt poca memòria tan pel fred, com per la calor i d'un any a l'altre ja no ho recorden i es queixen sistemàticament d'ambdós, el fred i la calor.
Per cert que en corregir-ho vaig escriure primer 'retrasar', després 'retardar' i finalment endarrerir, que diría és la manera correcte. I és que hi ha paraules que com 'ojalà' o 'desde luegu' les tenim clavades al cervell i costen d'esborrar.

La bajanada del canvi d'hora


Des que vaig començar aquest bloc, cada sis mesos penjo el mateix comentari quan arriba l'hora de canviar l'ìdem. Si res ha canviat res crec haig der tocar, i passat aquest temps segueixo sense veure les avantatjes d'aquesta decisió dels Governs (no tots) i si els inconvenients. L'ùnic que canvia és que cada sis mesos per amenitzar una mica la noticia canvien la xifra del suposat estalvi energètic. Aquest cap de setmana torna a tocar la collonada aquesta del canvi d'hora, d'ací l'escrit. Només recordar, perquè sempre hi ha gent que té dubtes, que la matinada del diumenge s'hauràn d'endarrerir el rellotges una hora. El més aconsellable és avançar els rellotges abans d'anar a dormir.

"Sembla ser que la ocurrència fou d'un tal William Willet, que mentre passejava amb el seu cavall, es sorprengué de que la majoría de seus compatriotas anglesos estessin dormint en la millor hora del día. Així que va fer la propuesta y després d'uns anys (1916) es començà a aplicar a Alemanya i altres països europeus. Rusia s'hi va apuntar al sistema de “horari d'estiu” l'any seguent, i EEUU al 1918. El Japó i altres paisos ménys propensos a veleitats inùtils provinents d'una persona com el tal William Willet, que anava damunt o a sota d'un cavall, no l'han aplicat mai aquest canvi horari. Perquè?, us preguntareu sagaçment. Doncs perquè a mi em sembla que no serveix per a res ni te cap utilitat ni representa cap estalvi, és més. alguns estudis independents gents sospitosos apunten que encara augmenta una mica el consum.
La Generalitat calcula que aquest canvi permetrà un estalvi de 18,9 milions d'euros a Catalunya. És aquesta una decisió que considero una bajanada digna de figurar a "el principi de Dilbert", i és que no m'ho crec, no se veure on es pot produïr aquest pretès estalvi de 21 milions d'euros pel canvi de l'hora d'aquesta nit.
M'agradaria em diguessin on s'estalvien aquests diners. No en les indústries, doncs poques naus si és que n'hi ha algunes, treballen amb llum de dia. No als supermercats, sempre treballen amb els llums encesos. No a les cases, la que estalviaràs de la tarda, la gastaràs al matí - malgrat que si entenc que aquí hi pot haver un petit estalvi - despatxos en general, el que guanyin per un costat el perdran per un altre i tenint en compte que la majoria comencen de vuit a nou del matí i aquesta hora ja hi ha llum natural - i solen acabar pels voltants de les sis o set de la tarda, poc es notarà per a no dir gens. Possiblement la meva ignorància no em deixi veure on es produeix aquest estalvi, però no dono per a més, i, com no m'en fio gens d'aquesta tropa que per un costat em diuen que estalvií aigua en rentar-me les dents i després van i perden la de Jesus és Crist d'aigua per les canonades, que posen mides inversemblants i inùtils a nivell de trànsit, que fan estudis carissims i rarissims i mes collonades variades, no fan que la meva credibilitat o confiança en les seves decissions, s'anteposin a aquesta esmentada ignorància. Perquè simplement no és veritat, una vegada més menteixen amb la seva habitual facilitat per manipular les dades segons els hi convé. I sinó, algu que hi entengui, si li plau, que m'expliqui com i on s'estalvien aquests dinerons, però sense fer trampes".

NO ÉS LA MAFIA XINESA EL PROBLEMA, ESTÙPIDS!


Diuen que no hi ha diners, però no es lluita contra el frau fiscal de les grans empreses i fortunes, no es persegueix amb duresa l'economia submergida, se segueix donant diners públics als bancs i empreses privades com les concessionaris de autovies de peatge, la despesa en armament o en pagament d'interessos abusius pel nostra deute. Si hi ha diners però volen acabar amb tot el lo públic i imposar un model neoliberal.
Aquí trobareu un enllaç on es denuncien les LES 30 GRANS EMPRESES ESPANYOLES QUE EVADEIXEN IMPOSTOS A PARADISOS FISCALS, i no veig que tres mesos més tard que qui ho denuncia s'hagi hagut de retractar. Han publicitat el cas de la mafia Xinesa a bombo i plateret, però no és aquest el problema real del país, estùpids!

SEMÀFORS, CICLISTES I ADDICTES


Un veí de Brooklyn ha estat multat amb 1.555 dòlars per no respectar tres semàfors en vermell. La multa pot semblar excessiva, però per a la policia novaiorquesa és una xifra acord a la infracció, i més tenint en compte que, en aquell moment, el ciclista Daniel Greer portava els auriculars posats. Aquesta costum tan estesa d'anar en bicicleta o a peu amb els auriculars ha creat una espècie nova d'oients sords, que no són conscients del perill que representa anar pel carrar o l'acera sense escoltar qualsevol avís que se'ls pugui donar, i, en el cas dels ciclistes, saltar-se els semàfors en vermell és un hàbit excessivament extés, acte que no entenc, atès no ho fan pas qual van amb el cotxe o en moto. Si els ajuntaments es dediquessin a multar als ciclistes que es saltem els semàfors en vermell, es posarien les botes. Millor no donar idees, la voracitat recaptadora és ja prou elevada. Existeix també una altra espècie que corre perill a ciutat, són el qui pateixen la síndrome Whatsapp. Aquesta síndrome consisteix en anar pel carrer amb el telèfon mòbil al davant (aproximadament a uns deu quinze centímetres per davant del cos, i a l'alçada del pit), amb la vista abaixada pendent del teclat, escrivint de manera compulsiva amb les dues mans, - perdó - amb els dits de les dues mans i, sobretot, somrient exteriorment, amb el perill que comporta anar pel carrer amb la mirada baixa (mirada de perdedor o de persona enfonsada anímicament), doncs tenen aquests addictes el perill d'ensopegar amb algú o amb el mobiliari urbà amb el conseqüent perill per la seva integritat física. Són noves especies urbanes d'acord amb els nous temps i les noves tecnologies.

NO HI SÉ VEURE LA DIFÈRENCIA


Les investigacions de la Operación Emperador han revelat que el responsable màxim de l'organització era Gao Ping, que liderava un entramat amb quatre estructures: una estructura econòmica que englobava els comerços, una altra financera per al blanqueig de capitals, una estructura institucional amb què tractaven d'arribar a persones amb poder, com a funcionaris públics, i una estructura violenta o coercitiva per mantenir sotmesos als implicats. O sia que, si no ho entès malament, com qualsevol Banc espanyol u Europeu dels que tenen sospitoses oficines en Paradisos Fiscals. És que no hi se veure la diferència. Que  hi fan sinó aquestes opaques oficines a les Illes Caiman i altri.

EMPRESARIS? o EMPRENEDORS?


Escoltava avui al líder del PSc dient que s'havia d'ajudar als Empresaris i als emprenedors, d'incentivar-los (es veu que ells ho faràn, o farien ) i la veritat, m'ha creat un dubte raonable. Quina és la diferència entre Empresari i Emprenedor?. En principi tots els Empresaris son emprenedors i a la inversa, els Emprenedors són Empresaris, en línies generals, que a una banda i l'altre hi ha excepcions, o aixó em sembla. Succeeix que s'ha posat de moda la paraula 'emprenedor' i tothom se n'omple la boca. De fet, Empresaris i/o Emprenedors, si depen la seva subsistènca del PSc ho tenen molt magre, tan magre com el propi PSc a les eleccions del 25-11.

A Galicia qualsevol por ser President, o conselleiro


Dins el bonic apartat, al món hi ha gent que hi és perquè hi hagi una mica de tot, podriem incloure-hi qui sembla serà si el recompte no ho arregla, de nou President de la Xunta Gallega. L'intel·lectual Alberto Núñez Feijóo, tota una joia, que demostra que a Galicia, qualsevol, fins i tot ell, pot ser President de la Xunta. Amb conselleiros de cagati lorito com el de cultura que us trobareu més avall.


Alberto Núñez Feijóo (Ourense, 1961), candidato del PP a la presidencia de la Xunta.

Quan feia la campanya electoral que el va acabar conduint a la Presidencia de la Xunta de Galicia, Alberto Núñez Feijóo va protagonitzat un dels moments singulars de la campanya Gallega. El candidat, que durant la primera part de la cursa electoral no es va cansar de recordar els seus orígens rurals, i que es presenta com qui millor pot defensar els interessos de la Galícia interior, va visitar una explotació ramadera el 19 de febrer. Mentre passejava amb el granger, li va preguntar perquè totes les vaques tenien nom de dona. La resposta del granger va ser la més evident: "Perquè són totes vaques". L'anècdota la van utilitzar Touriño i Zapatero en el míting que van oferir plegats a Vigo, en què van instar el candidat del PP a "tornar a l'escola" per aprendre a diferenciar "entre vaques i bous".


Aquesta anécdota la vaig penjar al seu dia a Collonades, però m'ha fet venir a la memòria una encara millor: L'any 2004 en plena promoció del Xacobeo celebraven un festival musicals d'estiu, i el Conselleiro de Cultura del Pp de la Xunta de Galicia, el Senyor Xesús Pérez Varela va ser dels primers en anar a comprar les entrades a la guixeta per donar exemple. A preguntes dels periodistes sobre que li semblava que el festival s'obrís amb Carmina Burana, davant la seva estupefacció va contestar:

"Carmina Burana e una gran cantante Galega"
i aqui en teniu la gravació que prova de la incultura del Conselleiro de Cultura de la Xunta de Galicia del Pp.
El meu pare me n'explicava una altra que ell atribuia a Santiago Russinyol, però que l'he escoltat en varies versions atribuides a altri.
En temps de la República i en plena campanya política, un aspirant a diputat va anar a fer campanya a un poble de Lleida de la zona de secà. En un miting arenga encés, cap al final després de prometre-ho gairebé tot, inflamat els va dir: I també us farem un pont!
Aleshores un dels de primera fila li va dir: Escolti! que aqui al poble no tenim riu,
Doncs també us farem un riu! va contestar, i es va quedar tan ample.
De fet per la pocasoltada ben bé podria ser d'en Russinyol, de qui per cert no és veritat l'anécdota dels duros a quatre peles.


LA MORT D'UN AVI


Un avi espanyol que portava mort - aparentment per causes naturals - almenys una quinzena d'anys va ser trobat per casualitat pels serveis municipals que buscaven l'origen d'unes filtracions d'aigua en una casa de Lille, al nord de França. Va ser un agent municipal el que va entrar a la casa, una típica construcció adossada de maó vermell, després que una veïna hagués denunciat unes filtracions d'aigua.
.
Aquesta mort solitaria planteja mols interrogants, el primer: aquest senyor debia tenir diners al banc per anar fent-se càrrec dels impostos. Si era Pensionista algu s'havia d'haver donat compte que no donava senyals de vida. Aquí, per cobrar la pensió s'ha de dur un cop a l'any una fe de vida al Banc o Caixa on es cobra la pensió, i a França suposo que també.
-
Per poca relació que hi tingués, sorprén també que la seva absència no preocupes cap veí durant aquest llarg període de temps, que en un moment o altre es debien d'haver preguntat que se n'havia fet de l'Alberto, que així es deia l'ancià.

En aquests barris solen solen viure molts immigrants i segurament hi ha més d'espanyols que alguna relacio devien tenir amb l'Alberto.

L'Alberto, va morir sol, la seva és la mort d'un home sol en una societat egoista i autista en la qual no prestem atenció ni al nostre veí. És la solitud que es pot percebre entre la multitud.

L'OLOR DE LES LITERATURES OCCIDENTALS


Despres del romanticisme, les literatures occidentals comencen a tenir - a més de color i sabor - olor local. 
.
La Francesa, olor d'alcova - parisenca o provinciana - remorosa d'adulteris,
.
La Castellana, de cocido, i de cocido pobre.
.
L'Alemanya, de cervesseria mesocràtica o universitària, segons.
.
La Russa, de suor de tísic,
.
La Italiana, de camerino
.
L'Anglesa, de te de senyores estèrils,
.
La Catalana, de botiga, més aviat de botigueta,
,
Tot aixó s'ajusta als tòpics consagrats. Que hi farem! - diu Joan Fuster -  però jo no en tinc la culpa.

DON TANCREDO LOPEZ, 'RAJOY BREY'


Tancredo López, va ser l'inventor d'una peculiar sort taurina, a la qual va donar el seu nom, que ha arribat fins a la Reial Acadèmia. A finals de segle XIX, a Cuba, va veure un mexicà, "El orizabeño" (també anomenat "L'esquelet taurí") que feia la "sort del calaix". La va adaptar ell com "la sort del pedestal": esperava el toro a peu ferm, damunt d'una petita plataforma, pintat de blanc, el toro s'acostava, l'olorava, potser el fregava però, davant la seva absoluta immobilitat, creient era de marbre, acabava anant-se'n ... Després, per demostrar que es tractava d'un autèntic toro brau, el torejaven en lídia ordinària.
S'anunciava com "El Rei del valor, sugestionador de toros". Es va presentar a Madrid, a la plaça del carrer d'Alcalá, el 30 de desembre de 1900, amb el toro anomenat "Espantavivos" (ni més ni menys!). de la ramaderia de Trespalacios. Va repetir la gesta, per obrir el segle, l'1 de gener de 1901, amb un bou de Miura ... De seguida es va convertir en un heroi popular, al qual dedicaven cobles: "Don Tancredo, Don Tancredo, / que en la seva vida va tenir por. / ¡Don Tancredo és un atrevit! / Déu n'hi do al senyor Tancredo / pujat en el seu pedestal!"
Doncs bé: El President del Govern del que en queda d'Espanya, Mariano Rajoy ha adoptat la postura de Don Tancredo, quiet, immòbil, deixa que el brau, o en aquest cas la la vaca l'olori, però no l'embesteix, i ell resta alli, quiet, immòbil o impàvid passi el que passi, confiant en que quelc om s'arregli i qui dia passa any empeny, no sabem si li baixa liquid o quelcom mig sòlid per l'entrecuix cames avall, y el problema és que aquest brau o vaca no hi ha qui el toregi en lídia ordinaria.
Ahir no el va embestir, però se'l va torejar ben torejat i la brometa cosarà 40 mil milions d'euros, a l'erari, o sia a nosaltres.
Envoltat d'inùtils indigents mentals, Don Tancredo Rajoy deixa passar el temps, i aixó és el que passa, el temps, i ell i la resta del seu Govern sense fer res: Només ballestrejar i bordar contra Catalunya, Mas i la suposada independència. Massa nerviosos s'han posat perquè aquesta possibilitat siguin quelcom quimèric per Catalunya, molt nerviosos, diria jo, com Sor Aya Saenz de Santamaria fent acudits dolents de l'Eugenio i a més a més interpretant-los al revès: em temo que no són dos que van contra direcció Sra. Sor Aya, són molts: vosté i els seus entre altres, i són incapaços d'adonar-se'n.
Potser s'haurien de canviar les regles del joc, i qui hauria de Governar no seria el Govern sinó la oposicio, atès, les idèes, les sol·lucions polítiques o economiques, la creació de llocs de treball, venem sempre del partit que és a la oposicio, mai del partit del Govern, que sigui del color que sigui cau en un autisme, que de fet els invalida per Governar.

CONTRA ELS FETS CONSUMATS

Contra un fet consumat, no hi ha cap altre resposta que un altre fet consumat, o sigui: la provocació obliga a respondre amb una altra provocació, la desqualificació amb una altra desqualificació, l'insult amb un altre insult, el barroer missatge de la por amb barroers missatges de l'optimisme. Tot depèn de qui en sap treure més redits. Però el to i el llenguatge cada vegada és mes pobre i comença a enervar d'avorriment.
Uns i altres, han oblidat i omès tres conceptes molt importants: Dialogar, escoltar i tractar d'entendre i comprendre l'altre. 
"La llibertat és dependre només de les lleis" deia Càndid de Voltaire. Realment ho de era de càndid, car de la mateixa manera que les lleis les fan els Governants a la seva mida, es poden canviar per part d'uns altres Governants, o en cas de extrema necessitat, ignorar-les i saltar-se-les. No crec que a Montesquieu aquest últim supòsit el preocupés.

TODMORDEN


A la ciutat de Todmorden creuen tenir la fórmula per salvar el planeta en dos anys, la localitat ha canviat radicalment la manera com produeix els seus aliments i la manera com els seus residents es preocupen del medi ambient. Per a 2018 esperen que la ciutat sigui totalment autosuficient. Todmorden és una petita ciutat d'Anglaterra, però els seus residents afirmen que han descobert el secret que podria salvar el planeta. Tant és així, que alguns dels seus representants van viatjar a Copenhaguen per debatre amb els líders mundials la manera d'aconseguir-ho. En menys de dos anys aquesta ciutat ha canviat radicalment la manera com produeix els seus aliments i la manera com els seus residents es preocupen del medi ambient. N'hi ha prou revisar algunes estadístiques: el nombre de persones que avui cultiven les seves pròpies verdures ha augmentat en un terç, set de cada deu persones compren regularment aliments produïts a la ciutat i els habitants que crien pollastres s'han multiplicat 15 vegades. 
La iniciativa es diu "incredible Edible Todmorden" (traduïble per "increïble comestible Todmorden" o "aliments increïbles Todmorden") i el seu objectiu és que cada vegada més persones produeixin els seus propis comestibles, com fruites, verdures i fins i tot carns. el mercat local és ple de vegetals i carns locals. igual que els dinars que se serveixen en les vuit escoles de la ciutat. "Això és un gir radical", diu al diari the independent, Pam Warhurst, una de les persones que van idear aquest projecte, involucrant als seus amics i veïns. "El nostre objectiu és aconseguir que la nostra ciutat sigui totalment autosuficient en la producció d'aliments per a 2018. I si podem seguir al mateix ritme, com ho hem fet els últims 18 mesos, ho aconseguirem", assegura. És més, els líders d'aquesta iniciativa ara estan exportant la seva idea. Fa dues setmanes Todmorden va organitzar una conferència sobre com generar projectes semblants "aliments increïbles Todmorden" en altres llocs, i van assistir més de 200 persones de tota Gran Bretanya. i en altres ciutats ja es dicten cursos en què els participants aprenen a produir el seu menjar, i també com fer conserves o melmelades. Nick green és un altre dels promotors originals d'aquest projecte. diu que va triar un consultori en desús per sembrar els seus productes perquè estava al centre i atrauria l'atenció. "Volíem que tots veiessin el que fèiem, perquè poguessin preguntar i participar", va dir al diari britànic. "El vell consultori té molt terreny, així que era ideal. Jo no vaig demanar permís a ningú, simplement vaig anar amb la meva pala i les meves llavors i vaig plantar coliflors". incredible Edible todmorden va començar finançat pels propis habitants, però van aconseguir molt amb pocs diners. fins i tot van guanyar el premi al "projecte comunitari més inspirador", obtenint mil lliures (us $ 1625).



Lynne Midwinter, una altra de les impulsores de la "iniciativa verda", va aconseguir que els llocs del mercat local publicitaran els productes locals en pissarres. "Ara pots veure la majoria dels locals anunciant la carn de boví local, el xai, porc, pa, verdures i el formatge".

A la contra de La Vanguardia d'avui, entrevisten a Pam Warhust, la impulsora de la idea.

Celtiberia Show


Opinions diverses vers Catalunya i els catalans:


Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra i dels més afortunadament situats. Catalunya, en fi, pot prescindir de l' univers sencer i els seus veïns no poden prescindir d' ella, va deixar escrit Voltaire. Aquest senyor era més optimista encara que en Francesc Pujols.

En canvi, Don Francisco de Quevedo y Villegas ho veia d'una altra manera: Son los catalanes aborto monstruoso de la política", y "el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió.

En resum, que normalment, els catalans som l'ase dels cops o el ninot del pim pam pum de la Fira. Necessitem urgentment un altre Lluís Carandell.

'CUL DE SAC'


Quedi clar que, com ja he escrit alguna vegada que no sóc independentista en el sentit clàssic de la paraula. Aquest moviment és petit - que ningú s'enganyi - com a molt i sent molt optimista arribaria a un 21 o 22% a l'hora de passar per les urnes en cas d'una hipotètica convocatòria, prescindint de si és legal o no, que la qüestió jurídica és una altra historia. 
No són aquests independentistes els que aconseguirien arribar a una xifra suficient de vots afirmatius per la independència, ni molt menys, ni són ells el qui aconseguiran superar aquest procés. La independència si s'ha d'assolir vindrà de l'emprenyament, el desencís, el cabreig dels nous menestrals, de la classe mitjana i baixa, de gent que no se sent independentista però té clar que no podem seguir més en la situació actual, pendents d'aquest estat fagocitari, sord, mut i insensible. Aquests seran de ben cert els qui decantaran la balança en un futur. I és que estem com a País en un cul de sac. L'Estat Espanyol no vol ni parlar de pacte fiscal. Malgrat les pretensions dels PSc, la paraula federalisme no és al seu diccionari d'aquest estat tri-mil·lenari segons Espe. De fet, a nivell econòmic per Espanya, sia Pacte Fiscal, Concert Económic o Independencia, en els tres supòsits els hi representa deixar d'ingressar molts milions d'euros, més del 16 mil del dit espoli. I òbviament de cap de les tres opcions no en volen sentir ni parlar. I clar, aquí estem encallats. No podem seguir en la situació d'ofec actual, i no hi ha - de moment - cap capacitat de dialogar serenament amb un personal del segle XIX, instal·lat entre la histèria i el pànic, per mirar d'arreglar el que és el principal problema, els calers. La independència tal com la venen alguns no es la panacea, la solució als nostres problemes com a país. Nò lligarem els gossos amb llonganisses, i el camí serà dur, llarg i onerós, i és aquesta una bugada en la que perdrem molts llençols, però la percepció, és que si Madrid no s'avé a dialogar, a parlar seriosament i civilitzada-ment de com resoldre el problema, ens passarà com aquells treballadors que estaven a les Torres Bessones en un finestra mentre el foc se'ls acostava irremeiablement, no tindrem més remei que avocar-nos i llençar-nos al vuit, no hi ha cap possibilitat de prendre una altre decisió i que sigui el que els déus o Europa, vulguin.

ESPANYA, TERRA DE CONILLS


"Hispania" prové del fenici i-spn-ja,Els romans van prendre la denominació dels vençuts cartaginesos, interpretant el prefix i com "costa", "illa" o "terra", amb ja amb el significat de "regió". El lexema spn, que en hebreu es pot llegir com saphan, es va traduir com "conills" (en realitat damanes, uns rosegadors similars al conill estesos per Àfrica i el creixent fèrtil). Els romans, per tant, li van donar a Hispània el significat de "terra abundant en conills", un ús recollit per Ciceró, Cèsar, i en particular, Cátulo, que es refereix a Hispània com a península cuniculosa (en algunes monedes encunyades en l'època d'Adriano figuraven personificacions d'Hispània com una dama asseguda i amb un conill als seus peus). Potser el nom correcte d'Espanya seria CONY 'COÑO', que és una definició popular (no del Pp) de l'organ femení, que en català és 'conill' 'conejo', paraula per cert molt emprada en castellà. Ah! i que ningú s'ofengui, només és una vacile, posats a desbarrar....

CAMPANA


Tinc la percepció o gairebè gosaria afirmar amb rotunda rotunditat, que el curs en que varen donar clases de História a la Universitat o al batxillerat, almenys Esperanza Aguirre va fer campana. Sinó no s'entén que pugui dir una bestiesa com aquesta i quedar-se tan ample. 

EL PRESTIGI DEL PRESTIGE


El 26 de maig de 2003, el vol UKM 4230 d'UM Air es va estavellar a Turquia prop de l'aeroport de Trebisonda amb 75 persones a bord. El passatge el formaven 62 militars espanyols, que tornaven a Espanya després de quatre mesos i mig de missió a l'Afganistan i Kirguizistan, tots ells van morir al costat de 12 tripulants ucraïnesos, i un ciutadà d'origen bielorús. 
Sis anys més tard es va celebrar el judici. La sentència, no per esperada va caure com un "gerro d'aigua freda" sobre els familiars dels 62 militars morts en l'accident del Yak-42, el titular del jutjat central número tres de l'Audiència Nacional, Fernando Grande-Marlaska, va decretar el "sobreseïment lliure" de la cúpula militar de l'etapa de Federico Trillo al capdavant de Defensa, per considerar que no va existir "responsabilitat penal rellevant" en la major catàstrofe soferta per les Forces Armades espanyoles en temps de pau. 
En el sumari obert per investigar les múltiples irregularitats que van envoltar la contractació de l'avió ucraïnès estaven imputats fins ara els llavors cap de l'Estat Major de la Defensa, almirall general Antonio Moreno Barberá; cap de l'Estat Major Conjunt, Juan Luis Ibarreta, cap de la Divisió d'Operacions, contraalmirall José Antonio Martínez Sainz-Rozas, el coronel Joaquín Yáñez González i el tinent coronel Alfonso Elías Lorenzo Taboada, membres del Grup de Control del Contracte amb l'agència NAMSA de l'OTAN, i el coronel Abraham Ruiz López, representant espanyol davant NAMSA. 
El jutge va concloure que la causa de l'accident en què van perdre la vida els militars que tornaven de complir la seva missió a l'Afganistan va ser "la falta de preparació concreta de la tripulació per aterrar en aeroports com el de Trabzon (Turquia)", així com per reaccionar "davant situacions de risc", el que, "unit a la raonable fatiga", va fer que el pilot es desorientara i es dirigís cap a unes muntanyes. "No van ser les circumstàncies relatives a l'estat i manteniment de l'aeronau les causes, directes ni indirectes, del sinistre", conclou. Sempre pressumptament, Federico Trillo sabia abans del funeral que es dubtava de la identitat dels cadávers, a més a més va maniobrar per evitar que el Govern Turc rebés a les famílies; varen enterrar els cadàvers barrejats sense identificar-los, tot plegat un nyap barroer que hauria d'haver produït unes quantes dimission o cessaments i sobe tot exigir responsabilitats. 
I no va passar res, tothom segueix al seu lloc o similars i a Federico Trillo el tenim d'ambaixador a Londres. Tot plegat vergonyós i amb 62 militars morts a la seva consciencia, i ni tan sols han estat capaços de demanar perdó, ans al contrari, cínicament varen negar la major, Trillo i els altres responsables i aquí es va acabar tot, sobretot pels 62 militars morts inutilment. Un dany col·lateral, una desgracia que no es va poder evitar que diría cínicament Trillo. 
.
Diuen que avui comença el judici del Prestige. Aquest simulacre de judici fa olor de podrit, no només perquè sembli trucat, que també, sinó perquè el temps l'ha deixat marcir sense possible recuperació. Parlar ara de jutjar el Prestige, quan el fet va succeir fa deu anys, no sé si és per plorar o riure, però per descomptat és alguna cosa caduc, passat de moda. I més encara quan es jutja als tripulants -el capità, el primer oficial i el cap de màquines - i llevat del director general de la marina mercant -home de palla -, queden fora tots els responsables polítics. Tots els que van prendre la decisió d'enviar el vaixell mar endins, en comptes de -com totes les recomanacions assenyades dictaven - acostar-lo a la costa, ajudant a que l'infortuni fos molt més gran.    
Aquest esdeveniment sembla, una altra vegada més, una cortina de fum per fer-nos oblidar les nostres greus preocupacions actuals. És clar que havia de jutjar el cas Prestige, però abans, molt abans. Una justícia tardana esdevé una injustícia per molt legal que sigui. Molt fum i poc foc. Un sumari amb prop de 300.000 folis - se'ls haurà llegit el jutge? -, Per res. Perquè ja se saben els resultats. Les quatre persones jutjades tapen a tots els responsables als que no s'han jutjat. Si veiem que eren els responsables polítics fa deu anys, la cosa queda clara. Avui, han estat promoguts, políticament, o han quedat fora per qüestions poc exemplars. Comencem pel ministre de Medi Ambient, que era Jaume Matas. Un personatge corrupte que ha estat condemnat per les seves activitats delictives com a president de les Illes Balears. El llavors ministre de Foment, Álvarez Cascos va donar la desgraciada i famosa ordre d'enviar al vaixell a la quinta forca lluny de la costa. Avui aquest exministre ha arribat a ser President d'Astúries i segueix tranquil · lament com a líder d'un partit fet a mida al Principat. A més, recordem a Arias Cañete, llavors ministre i avui de nou en aquesta comesa, que va menysvalorar la catàstrofe i va anunciar als pocs dies que el desastre estava controlat -quan el dany encara era incipient- i que en uns dies s'obririen els caladors de pesca (van trigar anys). I podem parlar de l'actual president del govern Mariano Rajoy, que en aquells moments era vicepresident i portaveu del govern Aznar i que va assumir la coordinació de la gestió de la crisi i va ser el responsable de comunicar a l'opinió pública la situació real. Bé, doncs aquest bon home, avui màxim responsable del govern serà recordat per la seva explicació mentidera i simplona quan anunci que del vaixell sortien "pequeños hilillos de plastilina en estiramiento vertical". Van ser dies en què es va demostrar la vàlua d'aquest govern Aznar, Rajoy i els seus 'hilillos', d'altra banda Federico Trillo, ministre de Defensa en aquells temps, va comentar que s'havia estudiat bombardejar el vaixell, Fraga va voler rememorar el seu bany a Palomares i es va oferir a repetir a Muxia. L'actual director general de la Guàrdia Civil, Fernández de Mesa, en aquells dies delegat del govern a Galícia, va dir que probablement el fuel no tocaria la costa gallega o que el carburant s'enfonsaria al fons del mar i es convertiria en llamborda. No em diran que si no fos per les greus conseqüències que va tenir, no era perquè fos una història pròpia d'El Jueves.

I ara doncs, què? Res, tot sobreseït, el capità és menjarà el pollastre i la resta de rositas. Aquesta és la probitat i transparent justicia del Partit Popular. Manda güevos!

Part de la  informació l'he tret d'aqui i d'aquí

INFORTUNI


La distinció que trobem en l'infortuni (com si fos un signe de vulgaritat, de falta d'ambició, sentir-se feliç) és tan gran, que si diem a una persona "Però, què feliç és vostè!", En general protesta. Nietzsche. El que ens passa és que només som capaços de percebre la felicitat o l'infortuni en els altres, ignorant o pretenent ignorar o reconèixer en ambdós casos el nostre. Óbviament, l'exit és sempre mérit notre i el fracàs culpa dels altres o de les circumstàncies.

IRONIA


Contra el bé i contra el mal -contra les pretensions de l'un i de l'altre- només tenim una defensa: la ironia, deia Joan Fuster i en la situació actual ens en farà falta molta d'ironía, perquè amb el que lladren devem cavalcar molt i pel bon camí. Encara que tinc la percepció que ens quedarem a mig camí entre el tot i el no res, i alguna solució intermitja acabarem pactant - com sempre -
Llavors caldrà veure com ens ho expliquen.

DEL SEMEN DEL CATALANS

No en feu cas del que han diuen els medis i els investigadors en aquests ùltims temps de la baixa qualitat del semen dels catalans, en aquest relat futurista trobareu la veritat, l'autèntica resposta al problema de reproducció dels nostres barons.

Palau de la Generalitat - 10.09.2030-09:00 PM. - "Com cada any, el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, el President de la Generalitat, el molt Honorable Jordi Pujol i Vidal-Quadras, es dirigeix als seus conciutadans, només que enguany, el discurs no és el clàssic, que tothom se sap ja de memòria. Per això, al principi del missatge institucional gairebé ningú no hi presta gaire atenció, però poc a poc, totes les cares del país es van girant cap els aparells d'inter-visió, sorpresos del seu contingut.
Escoltem-ho, que val la pena fer-ho."

"Ciutadans de Catalunya!

Bona nit!
Un any més estic a casa vostra, per donar-vos el missatge el dia abans de la Diada Nacional de Catalunya, que enguany serà un xic diferent dels anteriors - somriu -
Escolteu-lo amb molta atenció, atès que aquest cop no us el sabeu de memòria. Bé, a mida de resum, en primer lloc voldria dir-vos que l'any a anat força bé.
La coalició amb l'Agrupació Aranesa, a la que en principi tothom s'hi oposava, ens ha permès governar amb la tranquil·litat necessària de no tenir de dependre d'aliances estranyes amb partits d'àmbit no català, que no comparteixen con nosaltres el sentit de la identitat del Nostre País.
Fa la primera pausa, tot bevent un glop d'aigua.
Però no és d'això que us vull parlar avui. Tot aquest assumpte és de diari, a premsa, radio i ITV i ja ho sabeu prou. Veureu, causes de força major, m'obliguen a comunicar-vos un fet que ha esdevingut transcendental per al futur del nostre País. Un fet que no hem generat nosaltres, però que un cop descobert, tenim l'obligació de comunicar-ho a la ciutadania i procurar de solucionar-lo quan més aviat millor, pel bé de tots.
Beu un altre glop d'aigua, i continua amb el seu discurs.
Veureu:
Fa uns anys, és va descobrir un fet molt greu, és va mirar i remirar, consultant als millors experts en Bioquímica, que van confirmar que les investigacions inicials anaven per un camí erroni, i per fi, fa uns dies, s'ha pogut determinar la causa del problema que afecta a la majoria del País.
Fa una tercera pausa, i aprofita per beure una mica més d'aigua. És conscient que en aquest moment tothom està ja pendent de les seves paraules i pot donar el seu missatge amb la garantia d'absoluta audiència.
Continua:
I aquest problema és que els barons de Catalunya estan minvant en el seu poder reproductiu. La producció de espermatozoides baixa cada vegada més, en qualitat i en quantitat, el procés s'accelera molt ràpidament, i, sobre tot en els últims cinc anys, el descens de la natalitat ha estat alarmant.
Si bé és cert que hem intentat donar-hi explicacions divagadores a les veus que començaven a adonar-se'n compte del problema, ara que en sabem la causa, ja no volem tardar ni un minut més a divulgar-ho. Afortunadament, i com ja us he dit, els nostres científics n'han descobert l'origen, que no la solució, encara que hi estan dedicant tots els seus esforços, i la Generalitat ha dotat una partida pressupostaria extraordinària de 25 milions d'Euro-Pujols, per tal que quan més aviat millor puguin trobar l'antídot.
Ara si que esta convençut que tothom l'escolta amb la màxima atenció.
Continua amb el seus discurs:
El causant d'aquesta disminució alarmant del número i qualitat dels espermatozoides, és.... - aquí fa una pausa escènica estudiada -


..."el pa amb tomàquet".


Torna a fer una breu pausa, a fi i efecte que, un cop passada la sorpresa inicial, es mantingui l'atenció per part de l'audiència.
Continua:
Sí, no ho heu sentit malament, he dit que el causant del problema és el pa amb tomàquet, i no us ho prengueu a broma, que això es molt seriós. Sembla ser que, la barreja de l'àcid del tomàquet modificat genèticament, amb l'oli i el pa, n'és el causant de la disminució de la capacitat reproductiva dels nostres barons.
De moment, no hem trobat encara la manera d'evitar-ne les conseqüències d'aquest efecte, per tant i, com a primera mesura per combatre'l, a partir d'avui es prohibeix el consum de pa amb tomàquet a tota la població, autòctona i aliena, i a part, es prega als barons - si és que n'hi ha algun - que no n'hagin menjat mai, o molt poques vegades, és posin urgentment en contacte amb el Departament de Sanitat de la Generalitat, a fi i efecte de fer les comprovacions pertinents, per tal d'analitzar el seu índex de fertilitat.
Fa una altre pausa. I en treure's les ulleres i deixar-les sobre la taula, aprofita per fer un enèsim glop d'aigua:
Lamento profundament haver de donar aquesta noticia, però la realitat s'imposa, i penseu que hi dedicarem tots els esforços possibles com fins ara ja hem estat fent per trobar la solució a aquest greu problema.
Ens queden encara ben bé, quinze o vint anys de marge per tal de solucionar-ho, per tant, és qüestió de no posar-nos nerviosos i confiar en Déu i en els nostres científics. Però mentrestant, insisteixo, que cap baró mengi pa amb tomàquet.
En tornar a posar-se les ulleres, amb cara de pompa i circumstància, és disposa a acomiadar-se dels seus súbdits, - perdó - dels seus conciutadans.
- Bé, ja està tot dit, que tingueu una bona diada, res més i, bona nit a tothom."


tret de "el gegant del Pi"
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO