· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

W.W.W.

La noticia no té més, sino fos perquè demostra fins a quin punt estem vigilats i controlats pels serveis de seguretat dels Estats. 
"A dos turistes anglesos els varen interrogar i denegar l'entrada als Estas Units per fer bromes entre ells al twitter. Només arribar a l'aeroport de Los Angeles per passar tres setmanes de vacances Leigh Van Bryan i Emily Bunting, dos joves britànics, van ser retinguts, van passar la nit en una cel·la i van ser enviats de tornada al Regne Unit.
El motiu van ser uns comentaris que els joves van fer en Twitter en els quals afirmaven que anaven a "destruir Amèrica". Malgrat les explicacions dels joves, que van aclarir als agents que l'únic que pretenien dir és que anaven a "cremar Amèrica anant de festa", de poc els va servir, ha informat el Daily Mail
Els dos joves van passar dotze hores en una cel·la fins que van ser enviats a París. A més, un altre 'tuit' en què afirmaven que anaven a "desenterrar a Marilyn Monroe", parafrasejant la famosa sèrie nord-americana 'Padre de familia', va encendre encara més les alarmes.

El resultat va ser que els dos joves britànics van passar dotze hores custodiats per guàrdies armats fins que els van ficar en un vol de tornada a París. Leigh Van Bryan, de 26 anys, va ser tancat en una cel·la amb traficants de droga mexicans. El Departament de Seguretat de la Nació va etiquetar als joves com una amenaça potencial i, després de passar el control de duanes a l'Aeroport Internacional de Los Angeles, van ser detinguts.

"És tan ridícul que és gairebé graciós, però al mateix temps vam tenir molta por"
"Els oficials ens van dir que no se'ns permetia entrar al país pel tweet de Leigh", explica Emily. "Ens van preguntar per què volíem destruir Amèrica i intentem explicar-li que el seu significat era fer estupideses i sortir de festa", explica. "Gairebé vaig esclatar a riure quan em van preguntar si jo seria la vigilant mentre Leigh desenterrava a Marilyn Monroe. No m'ho podia creure, perquè era una cita de la comèdia 'Pare de Família', que és un xou nord-americà. La situació es va fer encara més ridícula quan els oficials van rastrejar les nostres maletes i ens van dir que estaven buscant pales ".
Les sensacions de Leigh, com les de la seva companya, es van moure entre la paròdia i el pànic. "És tan ridícul que és gairebé graciós, però al mateix temps vam tenir molta por. Els agents de Seguretat de la Nació em van estar tractant com a un terrorista. Jo els explicava una i una altra que estaven entenent el tweet en un sentit incorrecte però ells simplement em deien: 'realment l'has cagat amb aquest tweet, noi'".

Hi ha un progranma de seguiment WWW (WORLD WIDE WEB) Amb aquest programari, les empreses poden saber què es diu d'elles, amb què i qui se les relaciona a internet i decidir la seva estratègia. Qui està parlant de la meva empresa a les xarxes socials? Què diuen de nosaltres? Ens comparen amb la competència? L'ansietat de les empreses per conèixer què està passant amb la seva marca a l'inabastable món del world wide web augmenta a passos tan gegant com inevitable es fa la necessitat d'estar present en ell. Si aixó és a nivell d'empresa, i magineu-vos a nivell estatal quins programes de seguiment de la xarxa deuen tenir. Estem molt  més vigilats del que ens pensem, i és que al Gran germà, li ha sortit més familia.

SANTA GENOVEVA I PILAR BARDEM

L'Ajuntament de Sevilla, governat per Juan Ignacio Zoido (PP), ha "iniciat els tràmits" corresponents a una modificació del nomenclàtor de la ciutat mitjançant la que el carrer Pilar Bardem serà retolada com avinguda 'Madre de Dios de las Mercedes. Aquesta proposta, segons informa el consistori, ha estat presentada per la Germandat de Santa Genoveva i està "avalada per veïns, comerciants i altres germandats", atès que la junta municipal del districte Sud de sotmetre l'assumpte a votació el dimarts dia 31 per tal que la modificació sigui finalment elevada a ple abans de ser consumada.

Aquesta proposta serà sotmesa a votació pels representants de la junta municipal del districte Sud després d'aquesta iniciativa ciutadana que ha nascut al barri i que ha portat a la Germandat de Santa Genoveva a una recollida de signatures per demostrar el consens vecinal.Concretamente, i segons assenyala el consistori, han estat 2327 les signatures recollides entre les quals s'inclouen, a més de veïns de la zona, 20 entitats i tres germandats.

Els germans de Santa Genoveva que han impulsat aquest canvi han recordat a l'Ajuntament que "històricament, fins l'any 1992, amb la reforma urbanística que va patir el barri, va existir un cartell de forja de ferro de grans dimensions al principi de l'avinguda dels Teatinos (a la confluència amb l'avinguda General Merry) on deia "barriada de Nuestra señora de las Mercedes".

Aixó de canviar els noms dels carrers cada vegada que hi ha un canvi de color polític als ajuntaments, s'hauria d'acabar. De fet, els noms dels carrers per la gent són els que són de sempre, malgrat la rotulació que es decideixi a cada canvi. El Torrent de l'Olla a Barcelona, pel ciutadà ha estat sempre el Torrent de l'Olla, li posin el nom que li posin a la placa. Potser s'acabaria amb aquest tema si els carrers, places i avingudes portessin números com a Nova York, així, manés qui manés, el carrer 24 seria sempre el carrer 24 i fora embolics que despisten al personal i a més a més creen confusió, a banda de l'estalvi en plaques cada vegada que es decideix canviar el nom. Ara, en el cas de Sevilla, si ho demana la Hermandad de Santa Genoveva, se'ls hi ha de fer cas, que Santa Genoveva era 'muy suya'

L'ÀNGEL EXTERMINADOR

Els Nazis van finançar el seu auge econòmic, exactament de la mateixa manera que ho van fer els governs de l'emperador durant la primera guerra mundial, és a dir emetent bons de l'estat com col·lateral del Reichsbank.
Amb el pas del temps la població tornava a confiar en el govern, va començar a estalviar i dipositar els seus diners en els bancs i empreses d'assegurances i aquests al seu torn estaven obligats invertir en deute del govern. La tendència inflacionista es va fer evident des de 1936 i els treballadors exigien salaris més grans, però el govern va prohibir l'augment de preus.

L'efecte d'aquesta política va ser una baixada de la qualitat dels productes, descomptes per a treballadors i l'auge del mercat negre. Durant la guerra el marc va deixar de funcionar com diners, perquè els aliments, la vestimenta, els carburants i la majoria dels productes de consum bàsic estaven racionats amb targetes emeses pel govern. Al final de la segona guerra mundial la massa monetària era sis vegades més gran que el PIB, el diner servia només per cremar a les estufes i es va tornar al bescanvi de productes.

Els governants de tots els temps han tingut la temptació de resoldre els problemes econòmics mitjançant l'abús monetari, amb la consegüent pèrdua del valor dels diners. La inflació opera com un impost indirecte que va reduint lentament el poder adquisitiu dels ciutadans. 



Aquesta és la obssessió dels Governants alemanys de després de la segona guerra Mundial, la inflació. És per aixó que Àngela Merkel s'oposa als eurobons i a engegar la màquina de fer bitllets. Vol dir que la senyora Merkel no ha entés res i anem amb la seva política económica camí del pou sens fi d'una llarga recessió, sense que ningú sigui capaç de fer-li entendre.  Curiós, el que no va aconseguir Adolf Hitler (carregar-se Europa) ho aconseguirà amb la seva tossudería germànica, Angela Merkel, l'àngel exterminador.

J.V. FOIX

Ens recorda l'home que estima les paraules, que avui es compleixen 25 anys de la mort del poeta de Sarrià J.V.Foix. No sóc amant de homenatges ni de recordar ningú, però si ho diu en Pàmies és una ordre que s'ha d'acatar. En Lluís es va quedar descansat fa uns dies parlant d'en Foix pastisser de qui ja m'havien arribat algunes històries que no ajudaven massa a acceptar-lo com a persona, o personatge, potser perqué era bastant distant i esquerp, o més homenet que homenot, però era pastisser i poeta, que gairebé és el mateix i ambdues coses les feia molt bé. ¿O és que un tortell de pasta fullada, entatxonat de nata amb pinyons i sucre llustre per sobre no és pura poesia visual i degustativa?. 
Avui, és al poeta, no a la persona a qui se li ret homenatge. Poques vides exemplars trobariem al món de la poesia, i no cal remetren's a Rimbaud. Qui tingui una vida exemplar que llenci el primer poema.

A Anoarra he publicat un poema d'ell dedicat a Joan Vinyoli.

HOLLANDE I EL SIGNE DE LA IGUALTAT

Hi ha polítics que són capaços de reinventar-se una i algre vegada, aquest seria el cas del Socialista François Hollande que es presenta a les properes eleccions franceses amb un missatge renovador i menys moderat. Per simbolitzar aquest canvi, els joves que treballen a la web de la seva campanya s'han inventat un signe. Un gest que recorda la dansa de l'haka, popularitzada per l'equip de rugbi dels All Blacks de Nova Zelanda, i que remet al signe d'igualtat, un dels eixos del missatge amb què el candidat socialista a la presidència francesa vol desbancar Nicolas Sarkozy de l'Elisi. El clip en què militants i dirigents com Pierre Moscovici, director de campanya; Manuel Valls, director de comunicació, o Arnaud Montebourg, membre de la dirección, creuen els braços a la sortida del primer gran míting de campanya d'Hollande, diumenge passat, arrasa a internet. Com diria Monegal, a casa estem astorats, tot depén d'un gest repetit en un vídeo viral, ni tan sols importa el missatge (fals, ja ho sabem) que hi ha al darrere, Perquè suposo que el Sr.Hollande a pergenyat algun programa electoral d'aquells que després no es compleixen. Més que importa, el que importa és el missatge visual que queda en la memòria mentre les paraules i les promeses electorals se les emporta el vent.

JA SE ON SÓN ELS 'IMPARABLES'

En aquest escrit del febrer de 2010, que teniu a continuació, em preguntava que se n'havia fet dels 'imparables'. Fins avui no n'havia sabut res més d'ells, però aquest comentari que m'han deixa't al bloc, comenta (valgui la redundància) que tornen a estar en actiu i els podeu trobar a Facebook.

"Amics meus, ara els Imparables són també al facebook Us convido a que fer una visita a la plana i voreu que van fen coses, que no han desaparegut... 

"ON SÓN ELS IMPARABLES?
Francesc Puigcarbó on 27/02/2010

"Els Imparables més que un lobby de poder, que és el que els detractors ens han dit més vegades, o una generació literària, jo diria que és un grup de persones, fins i tot de generacions diverses, que hem coincidit en compartir una actitud davant la literatura, i fins i tot en alguns casos davant la vida. Que és una actitud, per dir-ho aviat, de rebuig de la contenció. Jo crec que el que li ha sobrat moltes vegades a la literatura catalana moderna ha estat precisament això, contenció, molt de fer passar l'artesà per davant de l'artista, un excés d'una determinada idea de la humilitat i de l'anar fent, d'herència noucentista en el pitjor sentit de la paraula. És a dir, aquell gust per l'obra ben feta, entenent per ben feta una cosa ben construïda però innòcua. Aleshores la nostra reacció ha sorgit de manera espontània, i senzillament ens hem anat trobant, pel simple fet d'haver coincidit en època i espai. I que alguns de nosaltres hem fet amistat. En el meu cas, especialment amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano. Però, després hi ha hagut gent diversa que d'una manera o l'altra s'ha vist vinculada o s'ha vist reflectida en aquesta actitud, i també ens hem anat aproximant. Avui en dia des de poetes de la nostra edat, com Joan Elies Adell, de Tarragona, o Lluís Calvo o Susanna Rafart, per dir-ne alguns, o Txema Martínez Inglés, de Lleida, o gent més jove, com Marc Masdéu, que és un poeta de Matadepera que va publicar el seu primer llibre l'any passat, fins a gent més gran, com Miquel de Palol, que més d'una vegada s'ha pronunciat a favor d'aquesta nova manera d'entendre les coses, que no és gens nova!, pareix nova perquè per ventura feia temps que ningú no ho havia plantejat en aquests termes, però en realitat no ens hem inventat res. El nom d'Els Imparables forma part de l'anècdota, és una cosa que no va ser ni volguda ni cercada, sinó que és la típica gracieta mediàtica que apareix quan menys la t'esperes, i var ser arrel de quan Hèctor Bofill va guanyar el Premi Josep Pla. Llavors, com a crit d'eufòria se li va acudir dir que feia partíceps del premi als seus companys de generació que estaven imparables. I a partir d'aquí va quedar. I arriba un moment que, com que te'l refreguen una vegada i una altra, decideixes fer com els modernistes, i dius: idò sí, serem els imparables. I, a més, ens presentarem com a tals. Moltes vegades han dit que ens hem autodenominat Imparables, i no, no ens hem autodenominat res, ni en cap moment hi havia la idea d'organitzar-nos. Tot plegat, però, ha servit per a produir un debat. I més enllà de les anècdotes i de les estirades de monyo més o menys gratuïtes, i qualque vegada lamentables, s'ha acabat produint un debat estètic, i això ha estat molt bé."
Aquesta es la versió d'en Sebastiá Alzamora sobre el moviment dels imparables que podeu llegir sencera aquí.

Diguessim que aquesta seria la versió oficial, i és curiós el moviment dels imparables que neix de la consecució del premi Pla per una novel·la “raonablement infumable” “l’últim Evangeli”de Hèctor López Bofill, o Hèctor Bofill, el Lopez va i ve i no dic que sigui cosa d’ell, simplement apareix o no. Dic curiós perquè de qui més es parla d’aquest grup és precisament el més incapacitat dels seus components o possiblement l’únic que ho és, puig la resta son tots del primer a l’últim gent que m’agrada molt la seva producció sigui en vers o en prosa. Seria el cas d’en Manel Forcano, Susanna Rafart, Joan Elies Adell, Sebastià Alzamora, Marc Masdeu o en Miquel de Palol, dels qui se’n parla més o menys i més d'uns que altres, però a nivell individual, no com a part del moviment.
De fet, el moviment com a tal amb manifest inclòs, va fer arrancada de cavall i parada de burro, quedant-se en un mer foc d'encenalls, i per acabar-ho d’adobar el Sr. Bofill es dedica a la política i algun dels imparables fins i tot és al Facebook. Però el moviment com a tal fa gairebé un parell d'anys que ha desaparegut del mapa cultural, no així els seus components.
Volien ser trencadors i han acabat per no trencar ni un plat, s'han diluit com el sucre en el café en els llimbs de la seva pròpia inconsistència com a moviment, i és una llàstima."

Doncs bé, ja sabeu on són, i jo que me n'alegro, han resurgit qual au Fènix, o potser no se n'han anat mai del tot i he estat jo qui els havia perdut la pista.

FRANCISCO CAMPS: "NO GUILTY"

Segons he vist a les pel·ícules americanes en més d'una ocasió, el Jurat Popular en alguns judicis, quan l'acusat considerava que era culpable però no es podia acabar de demostrar, l'acabaven absolent considerant-lo "No Guilty" No culpable, que no vol pas dir que sigui innocent sinó que vol dir: sabem que ets culpable però no s'ha pogut demostrar.
El Sr. Francisco o Paco Camps, malgrat haver mentit, ha estat considerat no culpable pel Jurat popular. El Sr. Camps, va dir en la seva declaració davant la justícia, que els vestits rebuts els havia pagat amb diners de la Farmàcia de la seva esposa, lo qual sembla ser mentida, i en canvi el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, on per cert un dels tres magistrats és un públicament reconegut molt bon amic seu, va reconèixer implícitament en la seva sentencia que va rebre la prebenda dels vestits tot i que considera que no tenia res a veure amb les adjudicacions posteriors a l'Empresa Orange Market, la mare dels ous de tot l'entramat del cas Gürtel. Aixó seria correcte en el cas del Sr. Costa atès en rebre també ell vestits com a "obsequi" era un simple militant de base.
Em venen al cap moltes preguntes sobre acceptar obsequis quan ets al poder i no em refereixo als que reben els caps de compres d'Empreses per Nadal o els directors de Bancs o Caixes o semi-funcionaris de la Generalitat o Govern Espanyol. Pensava en si es pot considerar delicte o intent de suborn regalar un Iot, l’últim Bribón a la primera autoritat del país, com varen fer els empresaris mallorquins a Sa Majestat Joan Carles I. A banda d'aquesta consideració, el que és cert és que el Sr. Francisco Camps va mentir en la seva declaració i aixó en un país modern i democràtic implicaria el seu processament i dimissió només pel fet de mentir, procès que va costar dons anys però s'ha acabat produïnt. Somriu Francisco Camps en escoltar el veredicte del Jurat Popular, potser perqué ja el sabia de molt abans. Aixó és Can Garlanda. Ja vinc, me'n vaig a robar quelcom gros, que si robo poc encara em tocarà anar a la garjola.

MONTORO DESCARTA APUJAR L'IVA ...

El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, descarta apujar l'IVA i els impostos especials, i considera que Brussel·les ha de marcar un nou objectiu de dèficit públic per a Espanya el 2012 - l'actual és del 4,4% del PIB-que tingui en compte l'escenari de "recessió".
En una entrevista concedida a La Vanguardia, Montoro ha garantit que, si Brussel · les dibuixa un nou escenari i modifica el límit de dèficit per a Espanya per al 2012, tal com espera, el Govern espanyol "l'assumirà en la seva totalitat".
Preguntat per si el Govern renúncia llavors a reduir el dèficit al 4,4% del PIB aquest any, cosa que comportaria un ajust d'uns 50.000 milions d'euros, ha assegurat que el Govern "no renuncia a res", i que complirà "amb el que digui Brussel·les ".
"No obstant això, és obvi que quan es va fixar reduir el dèficit del 6% al 4,4% es va fer amb un escenari de creixement econòmic i no de recessió com el que ens trobem (...) El que Espanya defensa és aconseguir la estabilitat de forma realista ", ha afirmat Montoro.
En aquest context, ha argumentat que si el Fons Monetari Internacional ha modificat les seves previsions econòmiques, el Govern espanyol "està esperant que Brussel·les també el canviï i l'adapti a la nova situació", i ha alertat que si la UE no s'adapta el pla d'estabilitat "no només s'enfonsaria Espanya, sinó tot Europa".
Preguntat per si pujarà l'IVA, l'ha descartat perquè això s'enfonsaria més l'economia i perjudicaria "a les capes socials més febles", i ha dit que tampoc té sentit apujar els impostos especials (gasolina, tabacs i alcohol).
Vol dir que el Sr.Montoro hi entén d'economia el que vostés o jo, només que vostès o jo sabem que de la mateixa manera que desprès de les eleccions andaluses ens tornaràn algún caleró dels que ens deuen per que callem la boqueta, ens apujaràn tambè l'iva al 21 o al 22%, i ell ho sap també. El que em pregunto és com s'ho farà el Sr.Montoro per explicar-ho, atesa la seva peculiar manera d'entendre com funciona la economía. 
En temps del Paco (Alies el Franco) quan davant els rumors sortia un ministre dient que no s'apujaria la gasolina, corriem tots a la benzinera a omplir el dipòsit, car sabíem que el desmentit volia dir que l'endemà s'apujaria, i no fallava mai.

CONSTRUÏM FUTUR, DEIA ...

Construïm futur resa aquesta pancarta mig despenjada d'uns macro blocs de pisos que la crisi del totxo ha obligat a deixar a mig fer. De fet només hi ha l'estructura de formigó i l'obra porta abandonada fa més de dos anys. Almenys el títol de construïm futur podien haver tingut la delicadesa de retirar-lo en comptes de deixar-lo com a escarni del fracàs de la constructora.

Aquest escrit és del més de juliol de l'any passat, però dissabte al matí tornant de Matadepera amb la bici, em vaig adonar que hi havia bastants paletes treballant'hi (en dissabte!) i és més, per la zona de Ca n'Oriach i Can llong vaig veure bastants grues i més paletes treballant en dos blocs de pisos de protecció oficial en la zona de Can llong. Potser alguna cosa es comença a bellugar o a lo millor són casos puntuals, però em va cridar l'atenció tanta activitat en un dissabte, i ja que criticava l'abandonament de la obra de la foto l'any passat, s'ha de dir que uns mesos després torna a estar en marxa. Esperem que acabin la feina.

"EL MARMESSOR DE LA IGNORÀNCIA"

Nomès des de la ignorància, es pot opinar de tot i de tots, per tant jo sóc un ignorant; em salva el fet de ser-ne mitjanament conscient, tot i que si penséssim les paraules i les seves conseqüències abans de pronunciar-les, gairebé mai diríem res, però no per aquest fet, deixaríem de ser ignorants, simplement seríem uns ignorants coneixedors del seu defecte. El problema no rau tant en ser un ignorant, el problema és no saber-ho o no volguer-ho reconèixer. Succeeix que quan més saps més desconeixes, passa molt amb els llibres, en llegeixes un que et porta a altres i aquests a altres i l'espiral es va fent més gran i passa aixó que deia, que saps més pero encara desconèixes més. Ho atribueixo més a la meva ignorància que no pas a la vanitat, de la que no en gasto, el fet d'auto otorgar-me fa ja onze anys el pompós títol de "El marmessor de la Ignorància". De ben segur que ara li posaria un altre títol.

LA FURA I LA CULTURA

Isabel, una companya blocaire de Sintra (Portugal) m'envia entusiasmada l'enllaç de la cerimonia d'apertura a Guimaraes com a capital europa de la cultura a càrrec de la Fura dels Baus. I clar, no deixa de sorprendrem, car cultura i Fura dels Baus són dos conceptes antagònics, els de la Fura han confós de vell el soroll d'un llibre en caure al terra amb el contingut de les seues pàgines. Han confós la tapa amb el contingut, i els seus espectacles són només la fastuosa i buida apol·logia del no res. Qual uns Supertramp qualsevol es limiten a repetir-se dins una parafernalia estèticament perfecte però totalment buida de contingut. Nomès els hi faltaria de fons la música de Pat Metheny, ja tendriem la consecució de la societat actual, una enorme buidor estèticament perfecte i molt ben embolcallada, però totalment absent de contingut.



A LA MEMÒRIA DE WILMAN VILLAR

Del Bloc Generacion Y de Yoani Sánchez, he copiat aquest escrit, No l'he traduit, crec que no cal, que el que interessa és el seu contingut.


Hace un par de años, mi amigo Eugenio Leal decidió sacar un reporte de sus antecedentes penales, trámite indispensable para solicitar ciertos empleos. Confiado, fue a buscar la hoja donde diría que no había sido juzgado por delito alguno, pero en su lugar se encontró una desagradable sorpresa: aparecía como perpetrador de un “robo con fuerza” en el poblado donde había nacido, aunque jamás se había llevado ni la luz roja de un semáforo. Eugenio protestó, porque sabía que aquello no era un error burocrático ni una simple casualidad. Su accionar disidente ya lo había hecho víctima de mítines de repudio, arrestos, amenazas y ahora le traía además una mancha en el historial penal. Había pasado a ser un opositor con un pasado de “delincuente común”, lo cual le resulta muy útil a la policía política para desacreditar.

Si nos dejamos guiar por la propaganda gubernamental, en esta Isla no hay una sola persona decente, preocupada por el destino nacional y sin crímenes cometidos que además se oponga al sistema. Todo aquel que emite una crítica es inmediatamente tachado como terrorista o vendepatria, malhechor o amoral. Acusaciones difíciles de “desmentir” en un país donde cada día la mayoría de los ciudadanos tiene que cometer varias ilegalidades para sobrevivir. Somos 11 millones de delincuentes comunes, cuyas tropelías van desde comprar leche en el mercado negro hasta tener una antena parabólica. Prófugos de un código penal que nos asfixia, fugitivos del “todo está prohibido”, evadidos de una prisión que comienza con la propia Constitución de la República. Somos una población cuasi penitenciaria a la espera de que la lupa del poder se pose sobre nosotros, hurgue en nuestras vidas y descubra la última infracción cometida.

Ahora, con la muerte de Wilman Villar Mendoza vuelve a repetirse el viejo esquema del insulto estatal. Una nota en el periódico Granma lo ha descrito como un vulgar malhechor y quizás pronto en la TV un programa -de corte estalinista- presentará a las presuntas víctimas de sus abusos. El objetivo es restarle impacto político a la muerte de este ciudadano de 31 años condenado en noviembre por desacato, atentado y resistencia. La propaganda oficial intentará restarle importancia a su huelga de hambre y hará caer sobre su nombre todo tipo de adjetivos despectivos. Veremos también el testimonio -violando el juramento hipocrático- de los médicos que lo atendieron y probablemente hasta declarará la propia madre en contra del hijo difunto. Todo eso porque el gobierno cubano no puede permitirse que quede un resquicio de duda en la mente de los adocenados televidentes. Sería muy peligroso que la gente empiece a creer que un opositor puede sacrificar su vida por una causa, ser un buen patriota y hasta un hombre decente.


EL DILEMA DE L'OU I LA GALLINA

Un equip d'investigadors de les universitats britàniques de Sheffield i Warwick van donar la resposta a la pregunta que durant segles portava els savis a un carreró sense sortida: què va ser el primer, la gallina o l'ou?
Els científics opinen que primer va ser la gallina. Els estudis s'han dut a terme amb l'ajuda de la potent ordinador 'HECTOR', situada a Edimburg, que va fer un model detallat de la formació de l'ou.
Es va revelar que la part crucial en aquest procés la fa la proteïna Ovocledidin-17, o OC-17, que contribueix a la cristal · lització de la closca d'ou. Sense aquesta que es troba en els ovaris de l'au, un ou no pot aparèixer.
Segons ha explicat un dels caps de l'estudi, Colin Freeman citat pel rotatiu britànic The Daily Mail, aquesta proteïna va ser descoberta fa molt de temps, però només ara els científics van comprovar que OC-17 està vinculada a la formació de l'ou i entendre com controla aquest procés.
Diferents espècies d'aus tenen diferents variant d'aquesta proteïna, encara que exerceixen les mateixes funcions. Així mateix, les gallines tenen la varietat única de OC-17, sense la qual el famós ou no pot aparèixer, opinen els científics. Els investigadors també sostenen que el seu descobriment podria ser útil en altres àmbits de la ciència, per exemple, en la creació de nous materials. 


D'estudis d'aquest tipus i molt pitjors en trobareu més aquí

COM PELAR CEBES I NO PLORAR

Hi ha diverses maneres per pelar una ceba sense acabar plorant com una Magdalena. Una de les més comunes i senzilles és remullar-la en aigua calenta abans de començar a tallar-la, només durant uns segons, i després ja prosseguir amb tota tranquil·litat. També es pot mantenir sota l'aigua freda mentre es treballa encara que aquesta manera és una mica més incòmoda, principalment si volem picar-la, és gairebé impossible. Un altre truc més pràctic i no tan conegut és mullar en vinagre el tall del ganivet amb el qual treballarem i d'aquesta manera no s'evita el conflicte però sí que disminueix notablement. També expliquen que si es talla molt fina amb un ganivet molt esmolat la cosa funciona i no plores. 

Explicàven ahir a Rac1 una altra manera de pelar les cebes i no plorar. Es tracte d'encendre dos llumins i quan estan cremant apagar-los i de seguida quan encara fumegen una mica posar-se'ls a la boca i pelar ràpidament la ceba, tot i que diria que s'ha d'anar molt de pressa i procurar no et vegi ningù, si no vols que et prenguin per boig. 


Però hi ha una altre solució que aplicava la Tia Pura, la dona de l'onclu Alfonsu al meu poble. La tia Pura, abans de tallar la ceba, agafava una patata, la pelaba i es posava la pela de la patata d'una sola i llarga peça al cap de manera que pengés per davant fins l'alçada del seu nas.... i us ben asseguro que pelava les cebes i no plorava ni una gota.

DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Ara que al jutge Baltasar Garzón se'l volen carregar entre altres questions per voler aclarir els cassos dels morts de la Guerra Civil, i continuem endavant amb la llei de la Memòria històrica aprovada l'octubre de 2007, he volgut recuperar aquest comentari de setembre de 2008, tal qual, car aquí passa el temps però els problemes i les situacions persisteixen, sense que siguem capaços de sol·lucionar-los..

"Ahir es va aprovar al Parlament espanyol la llei de Memòria Històrica, però pel que és veu nomes contempla una part de la memòria, la de les malvestats i crims dels vencedors durant i després de la guerra civil. Dona la sensació pel que d'aquesta llei m'ha arribat, que s’ha quedat a mig camí amb molts aspectes i un d’ells és oblidar-se de la memòria històrica de l’altre bàndol, abans i durant la guerra. Ho dic perquè per exemple a Barcelona l’ajuntament no fa gaire feia una ruta guiada dels anarquistes, i és clar, de la mateixa manera que si és fes una ruta dels feixistes posaríem el crit al cel, s’hauria de ser també més curós amb l’altre bàndol.
En parlàvem el diumenge amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava el Govern de la Generalitat de Lluís Companys.
A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquella guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre. Es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta, es varen dur a terme moltes venjances personals. "S'ha escrit poc sobre aquests disbarats, últimament ha sortit un llibre que en parla en una zona concreta, l'òmnibus de la mort."

Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers. Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara alguns d'ells en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau.
Ara, si es cert que s'ha s’ha de deixar que la gent sàpiga on estan enterrats els seus desapareguts en combat, hi tenen tot el dret siguin del bàndol que siguin. Faltaria més."

L'HAVANA, UN MUNT DE RUNES

Tres persones han mort i sis més han resultat ferides arran de l'esfondrament d'un edifici al popular barri del centre de l'Havana, la capital cubana, la nit de dimarts, segons han informat mitjans locals.
L'edifici, de tres plantes, s'ubica a la intersecció dels carrers Infanta i Salud, i estava declarat inhabitable des de feia anys, però tot i això hi vivien diverses famílies, segon han dit a Efe diferents veïns de la zona. La CNN mexicana, però, informa de la mort de 6 persones i destaca, per mitjà de la blogaire Yoani Sánchez, que el règim cubà ha trigat 17 hores a informar del tràgic accident. 
De fet, veien l'estat de la majoria d'edificis de l'Havana vieja, hom diria que en cauen cada dia, mitja Havana és poca cosa més que un munt de runes. La deixadesa arriba fins al punt que en una bastida d'aquestes d'alumini d'un edifici del que només en quedaven les parets, les herbes s'havien enfilat fins dalt de tot, del temps que feia que estava abandonada, de fet tota l'Havana és un abandó, quan alguna cosa s'espatlla així es queda. Alguna tasca de rehabilitació amb fons d'ajuda exteriors s'està fent, però molt lentament, i a penes es nota.


Aquest poema que va sorgir de la meva estada crec defineix que és l'Havana:

.
Restos de una hermosa dama
mal envejecida, conforman
las dos Habanas,
la nueva y la vieja
de calles angostas y largas
paredes desconchadas
y edificios derruidos o casi,
que no se repararán jamás
.
La vida en la calle, las puertas
y ventanas de las estancias,
abiertas de par en par, emanan
olor a ron y especias, y la música
que lo invade todo, a los sones
del merengue, la guaracha,
la guajira, o el cha-cha-cha
Una mami viejecita sonríe desde un
rejón, es una sonrisa triste,
de quien ya no espera nada, pero
sonríe, con los surcos de su cara
*
Y la dos Habanas sobreviven
siendo tantas sus carencias
que hasta carecen de nada
Y la gente canta y baila
y sonríe por la calle, y los niños
todos uniformados van y vienen
de la escuela. El sol, cómplice
con los desheredados alumbra
y les calienta. Hay una plaza
llena de luz y libros olvidados
y la Catedral y el Capitolio
y museos, muchos museos.
*
Un viejo Buick del 59 ha reventado,
un neumático desgastado, y allí
en medio del paseo del Prado
vanamente intentan repararlo
Mientras en el malecón, una mulata
se pasea contoneándose,
sus caderas cimbrean sinuosas
despertando más de un suspiro
entre los chavales que están pescando
*
Son las dos de la tarde y
el custodio del monumento
al general Máximo Díaz,
espera su comida. Liovis
platica con él, mientras
intenta cazar algún turista,
un rastafari sentado en la acera
dibuja barrocas formas
en una gruesa libreta
*
Y la Habana sigue ahí,
dejando pasar el tiempo
al son de una guajira
de las de Joseito,
el de Guantanamera.
Y a pesar de todo y de todos,
la ciudad se siente viva
En palabras de su gran poeta
“Eternamente viva”.

EL CAMÍ IMPOSSIBLE DE CARME CHACÓN

Diguem-ho clarament, un altre camí no és possible pel PSoE si l'ha d'obrir Carme Chacon, un ens consuetudinari i contradictori que no duu enlloc. No va voler anar al debat a les catalanes i ara en reclama un a Rubalcaba. No se li coneix ideari polític a banda que diuen és federalista. I que ningú s'equivoqui, no ho dic perquè sigui dona, la incompetència no es patrimoni femení, ans al contrari, i en aquest sentit, Carme Chacon, com a l'acudit d'Eugenio, és una "inùtil, presentarse sin referencias". Cert és que com ella a l'actual PSoE o PSc n'hi ha un munt de mediocres incompetents, així els hi ha anat. La baralla amb Rubalcaba, el 'ninguneo' que es professen i palesen amdòs, resta més que suma, i flac favor li fan al partit, però és que no hi ha res més, el PSoE és a dia d'avui un ermot, aquest és el llegat que ha deixat José Luís Rodriguez Zapatero. La travessa del desert serà llarga i penosa. Té raó Carme Chacon, un altre camí és possible, però no és el seu, ni el del seu partit, si és que té clar quin és...que molt em temo què no.

Fraga: el cel és seu

El jutge Baltasar Garzon, jutjat per prevaricació en les escoltes il·legals del cas Gürtel i que més endavant serà jutjat també per investigar sobre els morts del franquisme, és un clar exemple de com no s'ha de conduir la cosa Judicial, aquest jutge estrella, o estrellat, no hem d'oblidar que va ser condemnat ell i l'Estat Espanyol pel Tribunal d'Estrasburg, per tortures, arran les detencions arbitraries de suposats independentistes catalans quan els jocs olímpics. Aquest jutge que té arrancada de cavall i parada de somera, incapaç de dur a terme de manera correcte les diligencies de les causes espectaculars que obre i solen acabar en no res la majoria, per defectes de forma, manca de seguiment o de capacitat de instruir-les com caldria. L'home que va processar o intentar-ho a Pinotxet que per cert se'l va torejar en la ja cèlebre escena de la arribada a Xile en cadira de rodes i la miraculosa recuperació només arribar al seu país. L'home que va processar a Videla i altres militars de la repressió dictatorial Argentina, que va muntar tot l'espectacle del no res final del clan Oubiña, en fi l'home de qui diuen que es incapaç de fer amb una mínima dignitat i professionalitat les diligencies pertinents per encausar a qui tan espectacularment ha processat abans. Aquest súper jutge a qui només li falta una capa per volar, se'na va adonar amb un retard de setanta anys que el nacional socialisme va causar milers de morts (31.000 al sinistre Valle de los Caídos diuen n'hi ha) i va demanar a la COPE (Conferència Episcopal Espanyola) i a una sèrie de parròquies la llista dels desapareguts en aquella època, per veure quines possibilitats hi havia de recuperar la memòria històrica i jutjar als feixistes causants dels crims de guerra i postguerra.
A Catalunya ja s'ha fet tota aquesta feina fa temps i a Valencia també hi estan treballant. Per la seva part, el portaveu de l'Associació de Jutges i Magistrats Francisco de Vitoria (AJFV), Lorenzo del Río, va dir al seu dia que li causava sorpresa que s'obris la via penal per a la identificació de persones o de fosses quan això "perfectament es podia veure en la via administrativa i haver-hi un impuls polític per a aquesta matèria". En la seva opinió, s'hauria de veure fins a quin punt aquest assumpte pot ser competència de l'Audiència Nacional. El portaveu de l'Associació Jutges per a la Democràcia, Miguel Ángel Jimeno, sempre ha defensat el dret dels familiars de les víctimes a saber "on es troben els seus morts", ha qüestionat no obstant que es faci a través d'un procés judicial ja que, en la seva opinió, hauria de ser l'Executiu el que el portés a terme.
Possiblement aquests magistrats s'emparin estrictament en la llei i no en el vedettisme fugissers i mediàtic del Jutge Garzón. De totes maneres quan parlem de criminals i per tant de gent que sota un Govern il·legal signava ”enterados” a penes de mort arbitraries com la d'en Salvador Puig Antich, i altres succesos condemnables com Intxaurrondo o Montejurra sense anar més lluny, crec que a molts ens ve a la memòria un nom: Manuel Fraga Iribarne. Doncs mira, podia haver començat fa temps per aquí, més no ho va fer. Avui a les cinc de la tarda han enterrat a Perbes a Manuel Fraga Iribarne, cosa que molts espanyols no han pogut fer amb els seus morts durant la guerra civil. Vol dir que alguna cosa es va fer malament en la transició, en no tancar les ferides de la Guerra ni demanar responsabilitats als qui molt i varen tenir a veure. Aquests per cert, que mai han ni tan sols demanat perdó pels seus crims ni condemnat el franquisme, com seria el cas del traspassat Manuel Fraga, i per cert: ni Alianza Popular primer o el Partit Popular han condemnat mai el franquisme, és més, s'han negat a fer-ho i aixó llei de partits en mà hauria de significar la seva inhabilitació com a tals, com es va fer amb menys motius amb Batasuna. Però la llei de partits perpetrada per Aznar amb la connivència de José Luís Rodriguez Zapatero, estava disenyada només per als abertzales, i si no que li ho preguntin a Arnaldo Otegi i uns quants més. Fraga ha mort i serà enterrat, però els seus obituaris han desenterrat velles ferides. El cel és seu, i aquí ha deixa't l'infern del rencor

Addicció a Internet: ets un I.A.D.?

Passes mes de sis hores a Internet? Segons els experts podries ser un addicte a internet o, com se't dirà a partir d'ara, haver desenvolupat un IAD (Internet Addiction disorder). Un grup de doctors xinesos ha elaborat el primer manual de diagnòstic d'aquesta addicció, que reuneix per primera vegada els criteris a seguir per detectar aquesta addicció així com els passos a seguir per reconduir la conducta dels pacients.
Ja està!, Un grup de doctors suposo que d'alguna Universitat, han decidit que si estàs més de sis hores connectat a Internet ets un IAD. S'hauria d'especificar el tipus d'addicció. No és igual xatejar, que jugar al que sigui en línia, estar tot el sant dia amb el Messenger o el Facebook, o com és el meu cas treballant. Dedico unes tres hores cada matí i dos a la tarda a Internet, o al blog, més una a la nit. Però la distribució d'aquest temps és diversa, al matí faig manteniment de la Multinacional de blocs que tinc en marxa, i després faig un cop d'ull a altres blogs que m'interessen. Aprofito per llegir molta poesia (n’hi ha un munt a la xarxa) i també per tafanejar en general a la recerca de curiositats. No em baixo música ni pel•lícules (no sé com es fa), ni xatejo i ja vaig dir en el seu dia que m'havia esborrat de Facebook. No crec ser un addicte en el sentit explícit que expressen aquests doctors xinesos (per cert que no se sap en què són doctors), ull que no siguin veterinaris - per exemple - La meva activitat és variada i l'entenc com una tasca cap a la gent que em visita. Més de dos mil visites diàries entre tots els blocs mereixen una atenció, o almenys així ho entenc. I si a més m'agrada no faig mal a ningú, l'addicció és una altra cosa ia sobre molt difícil de mesurar, això és per a mi: un plaer, al cap ia la fi no he sentit dir mai que treballar vuit o més hores es consideri addicció a la feina, i ja sé que també hi ha addicció al treball, aspecte que confesso no he entès mai, encara que conec algun cas. Res, que si ho diuen els doctors xinesos la IAD té molts aspirants.

De la violència de gènere...femenina

No em crec la xifra de violència de gènere que dona l’Institut de la dona, i no me la crec perquè no hi veig reflectida la violència de gènere femenina. Hi ha una violència de gènere de la que no se’n parla, de fet oficialment no existeix. És la violència de gènere femenina, més terrible encara que la simple trompada, aquesta violència és subtil, freda, calculada i va a allà on pot fer mal, al propi company o als fills de la parella. Es sol practicar només en cas de separació amb tota la fredor i sadisme a vegades del que pot ser capaç una dona despitada, que posada, quan s'hi posa, riu-te’n de les beneiteries dels homes. He vist aquesta violència de gènere no fa massa, l'ha patida un amic i és terrible el mal que pot arribar a fer una persona així, més és ella la víctima i ell el botxí, almenys als ulls dels altres.
No hi ha violència de gènere femenina, almenys de manera oficial, però n'hi ha i molta, cada vegada més, us en puc donar fe, però no es políticament correcte parlar-ne, ets mal vist i els rols ja s'han establert (dona víctima, home botxí). Entenc tot i que no les comparteixi algunes decisions com deixar d'abonar la pensió a la ex o desistir de veure les criatures, d'homes que es troben en aquesta situació tan perversa, gairebé els hi estan abocant malgrat fer-se després les víctimes quan en molts casos en realitat son els freds i calcul·lats botxins...


"Aquest comentari es del desembre de 2010. L'he volgut recuperar perquè del tema que tracta no se'n parla, però existeix, a l'ombra de la l'altre, del pitjor, la violència de génere masculina, la que mata."

Montoro i les patates

«España recuperará pronto su prestigio con reformas y cuentas equilibradas», asegura el ministro de Hacienda y Administraciones públicas tras la rebaja masiva de S&P a Europa.

Cristóbal Montoro: «Subir el IVA duplicaría la caída de la economía»

Cristobal Montoro: «Sería un enorme error poner en marcha un contrato con 20 días de despido»


"Montoro: «La rebaja de Standar&Poor's viene de atrás, pero hay que reaccionar». Cristóbal Montoro vuelve al Ministerio de Hacienda casi ocho años después de que, tras perder el Partido Popular las elecciones en marzo de 2004, abandonara el regio edificio de la madrileña calle de Alcalá. El mismo despacho, el mismo mobiliario, el mismo director de comunicación, la misma jefa de protocolo. El mismo lugar, pero no el mismo sitio. Nada que ver con aquella economía en expansión y aquellas saneadas y envidiables finanzas públicas que heredaba el Gobierno de Zapatero. ABC.ES."

El proper més d'abril recordeu-vos de les paraules del Sr.Montoro sobre l'apujada de l'Iva i el contracte amb 20 dies de comiat, perqué l'Iva els hi diràn que l'han d'apujar després de les andalusses (de fet ja els hi han dit però han demanat prórroga)  i la indemnització de 20 dias per comiat també se l'haurà de menjar amb patates el Sr.Montoro, que diu la meva dona li recorda al cap de Homer Simpson. En dir el cap vull dir el 'jefe' que ja sé que Homer té el cap molt gran, tant com de petit n'ès el cervell económic del Sr.Montoro.

El monument a la sardana a SBD

Cada diumenge al matí quan vaig a buscar el pa per anar a esmorzar amb el meu pare, paso per davant d'aquesta cosa u objecte que algú amb la connivència de l'Ajuntament de Bustos city va perpetrar i continúa al seu lloc, malgrat ser una evident mostra de l'art lletgista. Tant, que ni a Estanislau Verdet, pare putatiu del lletgisme li agradaria.
Hi ha uns balladors de sardanes encastats de morros contra una espècie de cogombre o jo que se que vol representar, potser un niu de termites o insinua a lo millor una flama, però la realitat és que els sardanistes estàn encastats contra la cosa. I mira que la sardana en si mateixa és un ampli espai de llibertat amb la gran rotllana on marquen els pasos els sardanistes.
Ho veureu més bé el que vull expressar en aquesta imatge sencera de l'engendre.
Que els déus perdonin a 'l'escultor', jo no el perdonaré fins que algú de l'ajuntament de Bustos city que tingui una mica de decència el retiri.
Ah! Un altre dia parlaré de l'estatua? perpetrada contra Toni Farrès al Parc de Catalunya.

Els Mossos criden 'Viva España'

Malgrat la decisió dels sindicats dels Mossos d'Esquadra d'abandonar la rebequeria de l'ús del castellà com a mesura de pressió cap a Interior per protestar contra el que consideren un deteriorament de les seves condicions de treball a causa de les retallades, agents dels Mossos d'Esquadra continuen jugant a l'enfrontament Catalunya-Espanya per fer-se veure. Avui al matí han abandonat la tancada que van iniciar ahir a la comissaria de la plaça d'Espanya de Barcelona i s'han traslladat a Lloret de Mar, on Artur Mas presidia un acte oficial, per fer-li més evidents les seves reivindicacions. Uns 400 policies, conjuntament amb personal sanitari i bombers, s'han concentrat davant la Casa de Cultura de Lloret per protestar contra les retallades. Però, per fer-se veure, alguns dels agents fora de servei allí concentrats han fet onejar banderes espanyoles i han cridat enèrgicament " ¡Viva España! ".
No hauria de sorprendre a ningú, car els mossos i mosses entre ells sovint parlen en castellà. Me'ls he trobar a benzineres, bars, restaurants i altres llocs, i sovint entre ells parlen en castellà i/o/u espanyol. Ja en vaig parlar fa molt del temps d'aquest fet i continúa igual o pitjor. Són Mossos i són d'esquadra, però molts d'ells no són catalans. De fet, a mi se m'enfot, he de confessar-vos que detesto profundament tota persona que porti gorra i uniforme, del tipus que sigui, a la curta o a la llarga, solen ser perillosos per a la salut pròpia i aliena.

El Bisbe de Còrdova i la fornicació

Una vegada més, el bisbe de Còrdova, Demetrio Fernández, li ha donat la raó a aquells que el consideren com un dels religiosos més conservadors i radicals de l'Església a Espanya. En la seva carta setmanal Demetrio Fernández ha assegurat que "algunes escoles de Secundària, dins dels programes escolars" inciten als seus alumnes "a la fornicació", de la qual segons els seus consells cal "fugir".
El prelat cordovès insisteix en la seva missiva dirigida als fidels cordovesos que "la incitació a la fornicació és contínua en els mitjans de comunicació, al cinema, a la televisió, fins i tot en algunes escoles de Secundària". Això sí, es sobreentén que els col·legis catòlics estan al marge, per això fa servir el terme "algunes".
Demetrio Fernández, amb la contundència que li correspon, assegura que la "fornicació" significa "una sexualitat desorganitzada" i que això és "com una bomba de mà que pot explotar en qualsevol moment i ferir a qui la porta amb si". Com són aquestes ferides? El bisbe les explica: "La castedat és la virtut que educa la sexualitat fent humana i traient-la de la seva més brutal animalitat". És a dir, aquells que es dediquen al fornici pel fornici es converteixen senzillament en animals. El bisbe continua: "Quan la sexualitat està ben encarrilada, la persona viu en harmonia, evitant tota provocació o violència".

A més, per al prelat cordovès la sexualitat té tres estats. Primer, quan una persona està soltera "no hi ha lloc per al seu exercici". Segon, quan està casada ha de saber "administrar els seus impulsos en nom de l'amor autèntic". Tercer, quan una persona està consagrada la seva sexualitat està "sublimada en un amor més pur i oblatiu".

El bisbe cordovès conclou la seva carta, que la basa al seu torn en una missiva de Sant Pau, citant el cas d'una candidata a Miss Veneçuela que ha escrit un llibre titulat Verge als trenta. Demetrio Fernández es refereix al cas de Vivian Sleiman, una model que està orgullosa de seguir amb el seu himen intacte i que en el seu llibre denuncia com renunciar al concurs de Miss Veneçuela quan un membre del jurat va intentar emportar al llit a condició de donar-li la corona, Per al bisbe de Còrdova, "la proposta de fornicació era una condició (no escrita) del concurs". Per això, conclou que "és possible arribar verge al matrimoni encara que l'ambient no sigui favorable. És possible viure una consagració total, d'ànima i cos, el Senyor com una ofrena al Senyor que beneficia els altres ".
Ferm defensor del model de família catòlica, el bisbe de Còrdova ha participat i animat manifestacions contra la llei de l'avortament, ha defensat als "màrtirs executats només per ser cristians" en la Guerra Civil i ha arribat a assegurar que la Unesco tenia un pla "per fer que la meitat de la població sigui homosexual". Els seus motius? Que s'estava implantant "la ideologia de gènere" en "les nostres escoles".
Fa una setmana només, el bisbe va tornar a la càrrega i va arribar a dir que "els fills d'una família com Déu mana creixen més sans que els que estan repartits, i no saben de qui són" per criticar el divorci. I després de dir totes aquestes bestiesses se'n va anar una altra volta al seu altar. Ai home de Déu, que malament el representes!, ja dic jo que hi ha gent a Espanya que encara viu al segloe XIX, l'impresentabke Bisbe de Córdoba, n'és un d'ells, tot i que a més caldria fer-li la prova de la alcoolhemia o de psico tròpics.  
Ara, el que el Sr. Bisbe no sap, és que amb la seva castedad, té moltes possibilitats de patir un infart.

De dipòsits a termini

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha advertit aquest dijous el Govern que el suport de CiU, la vigília al Congrés, al decret llei de mesures econòmiques urgents és "un dipòsit a termini" que l'Executiu català anirà renovant si es donen una sèrie de circumstàncies. Mas ha defensat aquest suport a Mariano Rajoy perquè és "coherent" amb les polítiques d'austeritat que ell mateix ha posat en marxa a Catalunya i també amb l'ajuda que va donar a José Luis Rodríguez Zapatero en la seva tisorada del 2010 per evitar la "intervenció" d'Espanya. 
Continúen a CIu fent la puta i la ramoneta que tant bé se'ls hi dona, a veure si posen algun peix al cove, només que els sospitosos habituals en qui ha dipositat els diposits a termini, li han fotut el peix i el cove i l'Arturu encara no se n'ha adonat. I em pregunto com es pot fer un dipòsit a termini a qui t'està robant i a sobre no té ni un euro ni és gens de fiar. S'ha de ser molt cínic o molt innocent per entrar en aquest joc tant equívoc del que poc en traura's, i cínic diria que l'Arturu no ho és. I manifestar com Sánchez Book que CiU va votar amb el PP perquè «els mercats miren què fem des de Catalunya» no és cínic ni innocent, és de qui no ha entés res i vol justificar el que és injustificable, i se sol dir de qui no enten res que és un idiota, o que es pensa que ho som els altres. 

BONES NOTICIES!

Explica c.e.t.i.n.a. al seu blog que vist el que està caient ha decidit redecorar-lo per animar-se i animar-nos una mica, el blog es diu Blog Pop. Aixó m'ha animat a crear un nou bloc (ja no ve d'aquí) Bones noticies! on només hi publicaré aixó: Bones noticies. Haig de dir que no és fàcil i costa un ou trobar-ne, però rellegint a fons els diaris algunes n'hi ha. Si us interessa hi podeu donar una ullada. Desengreixar-se és bo.

I si la culpa no fos només d'Espanya?

Fa temps em pregunto si realment el nostre problema només és Espanya. Ho dic perquè tenir una mosca collonera que tot el sant dia està emprenyant sense saber encara que vol ser quan sigui gran, mentre cofoia es mira el melic i es diu que bé ho fa tot i que malament ho fan els altres, entenc ha de tocar i molt els bemolls, fins a treure de polleguera. Diem que no ens entenen, cony! si no ens entenem ni nosaltres, com volem que ens entenguin els altres. L’Artur Mas parlava de refundar el catalanisme com aquell que descobreix Amèrica amb 50 anys de retard, obsessionat com estaba per ser President de la Generalitatm i ara que per la nostra dissort ja ho és, no s'ha recordat de refundar aquest catalanisme, enfeinat com està tapant forants i retallat a tort i a dret. Aquests de CIu que són ara independentistes i després Majéstics, són l'imatge d'aquest desori català, de la puta i la Ramoneta. CIu ja ha estat un desori en la llarguíssima i penosa travessa del desert, el PSc que no saps si va, ve o torna i sempre a les ordres sacrosantes d'en Zp,  feliçment jubilat igual que el senador Montilla. Iniciativa que es un permanent Don Tancredo cumbaià, ERc que és can garlanda, tot i que amb Oriol Junqueras sembla han redreçat una mica el rumb, encara que no deixen de ser com ICv, dos partits residuals. El PP de Blanes que no sap a quina carta jugar amb els favors amb que els obsequien els seus companys? de Madrid, per més pit que ara treguin i no ho dic per la Alicia lo del pit. I com a cosa folklòrica queda Ciutadans, tres i l'astròleg, SI i l'Anglada. Com voleu que ens respectin amb aquest lamentable espectacle d'aquesta auca de politics repapiejants.
Se m'acut que hauríem de refundar els partits polítics, perquè aquesta és una de les causes del nostre problema, tenim uns partits que no acaben de satisfer-nos, per manca de concreció en els seus plantejaments o per perdre’s en les menudeses miserables del dia a dia, lluny del Pacte Democràtic per Catalunya- per exemple – Partits que confonen els problemes, les preocupacions reals que tenim tots els que vivim en aquest país, amb els seus, de lideratge inclosos i entestats com estan en les seves picabaralles ometent el debat real de les idees, quan pel ciutadà el debat real i prioritari és el de la butxaca i resolt aquest, ja tindrà temps d’embrancar-se en si son garses o perdius. Un debat de les idees i de la pròpia identitat que ells mateixos han ajudat a diluir amb la política de botiguer pactista amb Madrid, del peix al cove i anar fent la puta i la ramoneta, quefer molt català. Portugal es va independitzqar de Castella fa tres-cents anys perquè no li sortia a compte i sobretot perquè com Fuenteovejuna varen anar tots a una, cosa que aquí és impensable.
Com en el joc de trencar l’olla que amb els ulls embenats i un pal a la mà vas donat passes titubejants intentant encertar-la, dins del desconcert que et produeix la foscor, aquesta és la sensació que hom percep en els nostres polítics, de desconcert, i de desunió, situació ideal perquè els altres en vista del panorama se’ns vagin torejant, mai millor dit i traient-nos el suc i el bruc davant la nostra passivitat. I aquí s'hauria d'afegir que el país com a societat, no està en general gaire per la labor, priven més les necessitats del dia i de l'oci i s'ha refredat aquell esperit contestatari de la transició. Ens hem acomodat - és cert -, i hem dipositat la responsabilitat als polítics que ja es veuen no estàn per aquesta labor.

Josep Pallach
No se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell 11 de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit. Ell era, crec, o podia haver estat una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. També polítics del PSC com Raventós haurien pogut jugar un paper més preponderant en la formació del país però se’n varen cuitar prou de desactivar-los, Tarradellas el primer. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem.
Votant com vaig ser durant anys de CIU, decebut pel pacte amb el Pp en la seva primera legislatura, la del català en la intimitat, i albirant cap on derivaria Aznar, vaig abandonar-los com a votant, refugiant-me en ERC on no m’hi acabava de sentir del tot còmode, vaig votar-los no massa convençut amb el resultat que s’ha vist un cop han tocat poder.
I ara que faig? Em pregunto, i immers en un mar de dubtes, ja no sé a qui votar, ni si soc català, espanyol, europeu o ciutadà de la Creu Alta. Ni tan sols estic emprenyat com deia l’Enric Juliana, i no sóc ampoc un Borja Mari. El que si sé és que estic decebut, fastiguejat i cansat, molt cansat, de partits de seleccions, de sobiranistes cridaners i esbojarrats, de tecnòcrates aturats i impresentables, de jubilats desbarrant quan no ho han fet en 25 anys, de manifestacions i consultes preventives, de tot en general. De nacionalistes a ambdues bandes, de pàtries, de banderes, d’ideals i d’utopies. Cansat de transigir, d’exigir, de compartir, de ser solidari i a sobre mal vist. Cansat d’explicar-me (inútilment). No se si val la pena aquest desgast, aquesta continua decepció en que ens trobem immers, amb aquesta penúltima presa de pél; no ens paguen els 759 milions d'euros i a més a més ens donen la culpa compartida amb altres autonomíes del deficit de l'Estat Espanyol.  
No se si val la pena ser català, sincerament, ja no ho sé, el preu a pagar és molt onerós i la recompensa escadussera, però possiblement si som o intentem ser honestos, gran part de la culpa, una part dels problemes que tenim pendents per resoldre són genuïnament nostres i molt em temo que amb la patuleia política que tenim poc s'arreglarà. A sobre hem perdut el lideratge econòmic, industrial, i no és només per manca d'inversions en estructures per part de l'Estat o per la mundialització. Possiblement el nivell dels empresaris del País actualment és semblant al dels polítics, amb un perfil molt baix, lluny dels empresaris del finals del 19 i començaments del 20, que encara varen revifar després de la guerra amb més o menys connivència amb el règim, però que estaven allí empenyent, tirant de la locomotora de l’economia. Ara i suara com el tren de Puigcerdà, el recorregut és fa pràcticament amb el mateix temps que quan el varen inaugurar. Ho tenim molt negre i no si val a donar de tot les culpes a Espanya, i a sobre encara n'hi ha que somien truites amb l’independència, quan tan i tant hi ha a fer abans per part nostra sense dependre dels altres i després ja en parlarem. Com diria Forges....PAÍS!
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO