Les xerrades dels diumenges al mati amb el Santiago, el meu pare donen per a molt. Suara m'explicava com vivien a Sant Feliu de Codines abans de la guerra: L'avi Lluís venia oli amb el carro i la mula per Sant Feliu, Sant Quirze de Safaja, Centelles, l'Ametlla i la Garriga. L'oncle Lluís i l'oncle Alfonso teníen el seu tros de terra a Bigues i a Caldes de Montbui on conreaven el que podíen, mentre la iaia Maria feia cotilles. L'oncle Lluís va patir un atac de meningitis que el va deixar feliç peró justet i l'oncle Alfonso, el seu germa,  a l'any 1920 va agafar una pastisseria a Castellterçol, tasca que el net, el fill del Domingo encara continúa, i possiblement sigui de vell la millor pastisseria del món. 
Mentre, a L'Estany, l'oncle, rondinaire i malcarat de mena conreava blat i la tia, el somriure més angelical que mai he vist, cuitava de tot i de tots, jo inclós que hi anava a l'estiu a contemplar el cel estrellat a les nits, estirat a l'era, i a conèixer de que anava aixó de la vida en primer pla.
I és que la vida potser és aixó, com els contes breus del nen Pere Calders, un munt de coses i accions petites, sencilles que sumades fan un tot gran, i diria que aquest és el camí a seguir. En el fons és la diferència entre agafar un llibre de paper o una tauleta.