Grafiti de Bansky -

Deia no recordo qui, que quan l'home deixa de creure en Déu, és capaç de creure en qualsevol cosa, tot i que potser hauria de ser al revès. Tot i així deu fer temps de la cita atès en els temps actuals, tan politicament correctes, diria els homes i les dones o els ciutadans i les ciutadanes, o els camperols i les camperoles. Dic aixó, perquè és cert que en l'època actual tenim una ciutadania que és una barreja d'hedonisme i nihilisme, prou desconcertada i sense cap mena de valors on regir-se en el seu quefer diari i s'ha canviat el concepte de déu per altres déus més tangibles i menys eteris.

Perdut o en franca decadència el concepte de família, amb la càrrega d'autoritat no ja física sinó moral que comportava, sense cap respecte per la gent gran, la classe docent i el mateix amb la política, mica en mica s'ha generat una societat amorfa, banal, bastant idiotitzada i d'una enorme fragilitat emocional. Una societat que no creu en res en concret, o si ho fa es abraçant dubtoses ideologies. 

Perdudes les cultures de l'esforç, del sacrifici i de la responsabilitat vers els altres, l’individualisme hedonista campa al seu aire. I és clar, en no haver-hi una base sòlida per afrontar els reptes reals del fet de viure, la frustració, el fracàs i l'angoixa són a l'ordre del dia. Comença per ser un fracàs l'escola que llença a la majoria d'edat adolescents ignorants, sense il·lusió per a res que no sigui el divertiment fàcil i la banalitat per bandera, sense ideologia, esma ni el més mínim esperit de sacrifici, generació rere generació sense qualificar, aspirants a mileuristes en el millor dels casos o a aturats d'ofici de per vida.
No sorprèn gens doncs que ens diguin que la primera causa de mort a Catalunya entre els joves sigui el suïcidi. No sorprèn - dic -perquè és la conseqüència lògica del comportament anòmal i malaltís de tota una societat desorientada i perduda en mig de la banalitat absoluta, que sembla difícil de reconduir. I si aquest desgavell ja s'albirava en época de suposada bonança económica, la crisi actual i el que ens ve al damunt no fa més que agreujar-ho.
Estem immers en temps dificils i la resposta no la trobarem en Déu ni és en el vent. No és Europa qui ens ha de salvar, ni Espanya, som nosaltres retornant al principi, a la sobrietat, l'esforç, el sacrifici, la solidaritat i la humilitat. La pregunta és: els nostres Governants en són conscients?