· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

RECORDANT JOAN BAPTISTA HUMET

Els qui entreu aquí via RSS en comptes de fer-ho a l'adreça del bloc, no us haureu assabentat que des d'ahir a la tarda vaig penjar un vídeo de Juan Baptista Hume que avui fa tres anys es va morir(*). A Joan  Baptista Humet el vaig veure cantar en directe en una de les seves primeres actuacions un diumenge a la tarda al hall d'un Hotel de Palma de Mallorca. Érem quatre gats i ens va enamorar amb la seva veu i la profunda senzillesa de les seves cançons.

Humet va néixer el 4 de gener de 1950 a Navarrés (Canal de Navarrés), la mare que vivia a Terrassa, va anar a Navarrés al País Valencià a donar a llum per mitjà del seu cunyat metge, al qui li tenia plena confiança, tornant a Terrassa un cop nascut en Joan Baptista. Fill d'un industrial del sector tèxtil que, després de la crisi industrial dels anys cinquanta, ha de vendre el seu negoci. L'any 1968 es trasllada a Barcelona amb la intenció d'estudiar arquitectura però la influència de Joan Manuel Serrat el fa canviar de vocació i començà a cantar les seves pròpies cançons. Va gravar primer en català i més tard en castellài va tenir un relatiu exit. Tenia una veu molt melodiosa i una manera molt personal de composar que feia les seves canons fossin reconeixibles de seguida. Amb 58 anys se'l va endur un càncer d'estomac, i diria que no hem estat del tot generosos amb ell i la seva carrera. Com no he trobat la manera de publicar el vídeo de Gemma, la cançó que va dedicar a la seva germana que anava en cadira de rodes us deixo l'enllaç al Youtube. Gemma guaia les flors que són boniques... i no caminen, li cantava.


(*) A alguns llocs consta el 30 deNovembre i a altres l'1 de desembre.

A PROPÒSIT DE TV3

El més de'Abril de l'any 2007 TV3  va enviar al Sr.Canut i el seu equip al Brasil una setmana per veure com Romario des de la llar del pensionista de Botafogo feia el gol número 1000 – que tampoc – en la seva carrera, esportiva. Possiblement en Romario podria vanagloriar-se del “clau”· número 10.000, mil serien molt pocs per a ell, el podrien haver donat en directe i seria més divertit. Es tractava d’una despesa inútil enviar un equip a cobrir una noticia que no tenis massa importància, llevat del propi Brasil, però que li va permetre al Sr. Canut i als seus acompanyants estar-se una setmaneta de turisme a costa nostra. O és que no s'en recorden vostès del Mikimoto i els seus "afers exteriors", aixó si que són vacances ben pagades.
Pitjor és el cas de la Formula 1 que envien a tres paios que no en tenen ni idea a totes les carreres, sort d’en Marc Gené que ho arregla una mica amb els seus comentaris acurats i professionals. Com a contrapartida aquestes retransmissions de la Formula 1 han acabat sent el millor programa d’humor de TV3 després del Polònia, Crackvia i l'APM. 


Fa 24 anys vaig participar a 'vosté jutja', el programa d'en Puyal. Allí vaig conèixer un càmara de TV3 que era de Sabadell. Al cap d'uns mesos me'l vaig trobar a ell i dos més a la terminal del Pont Aeri del Prat mentre feiem cua per embarcar. Ens vàrem saludar i em va explicar que anàven tres mesos a California (al desert) a veure si trobaven una espècie d'ocell que estava en víes d'extinció, o sia, tres paios a pa i ganivet tres mesos per filmar on ocellet que ves tu a saber si el varen trobar i, en cas de que aixi fos, que el programa s'acabés emetent. El cost sembla prou exagerat per un simple ocellet.
Explico aquests dos casos que conec de primera mà, però més n'hi ha d'haver que desconec o desconeixem. A TV3 hi treballen unes dues mil tres-centes persones, que tal i com funciona la informació a dia d'avui, diria que amb una quarta part n'hi hauria de sobres. Succeeix que estàn fent una televisió al segle XXI, amb mitjans i funcionament del segle XX. O així m'ho sembla a mi. 



JORDI MONTULL NO VA MATAR A KENNEDY

Els exresponsables del Palau de la Música, Fèlix Millet i Jordi Montull, han declarat aquest dilluns una altra vegada al jutjat com a imputats arran de la nova querella que els acusa d'un presumpte frau fiscal de gairebé 685.000 euros en les deduccions de l'IVA quan eren al capdavant de la institució cultural.
A la sortida del jutjat, Millet no ha volgut fer declaracions i s'ha limitat a confirmar que ells no en sabien res d'aquest suposat frau. Montull, per la seva banda, ha negat també cap implicació en el cas i ha afirmat, visiblement molest: "No he matat Kennedy", i afirma que els hi volen carregar el mort del cas.

Quina barra! Com diría Mohamed Jordi, se'ns estàn pixant a la boca.

DE LOLA JOHNSON A CARMINA BURANA

La consellera de Cultura, Turisme i Esport, i portaveu del govern valencià, Lola Johnson, va elogiar públicament 'Tirant lo Blanc', però el va atribuir a Ausiàs March, essent així que és arxisabut que és una obra de Joanot Martorell. L'error, per a més inri, el va fer en la cerimònia de lliurament dels Premis de la Generalitat als llibres més ben editats els anys 2010-2011, que es va fer diumenge al Monestir de Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana. No portava el discurs escrit i va improvisar davant un auditori ple d'editors i llibreters.
Literalment, la consellera, va dir: 'La data d'entrega d'estos guardons coincidix amb el Dia del Llibre Valencià, instituït per la Generalitat el 20 de novembre, data en què es va publicar la primera edició del Tirant lo Blanc, l'any 1490, obra que ens ha regalat aquest meravellós escriptor que va ser Ausiàs March'.
Ser Ministre de Cultura a Espanya, té aquestes coses, l'anècdota més sensacional la va protagonitzar el Conselleiro de  cultura del Pp l'any 2004 em plena promoció del Xacobeo i els festivals d'estiu, el Conselleiro Pérez Varela va ser dels primers en anar a comprar les entrades a la guixeta per donar exemple. A preguntes dels periodistes sobre que li semblava que el festival s'obrís amb Carmina Burana, davant la seva estupefacció va contestar:

"Carmina Burana e una gran cantante Galega"
i aqui en teniu la gravació que prova de la incultura del Conselleiro de Cultura de la Xunta de Galicia del Pp.


El meu pare me n'explicava una altra que ell atribuia a Santiago Russinyol, però que l'he escoltat en varies versions atribuides a altri.
En temps de la República i en plena campanya política, un aspirant a diputat va anar a fer campanya a un poble de Lleida de la zona de secà. En un miting arenga encés, cap al final després de prometre-ho gairebé tot, inflamat els va dir: I també us farem un pont!
Aleshores un dels de primera fila li va dir: Escolti! que aqui al poble no tenim riu,
Doncs també us farem un riu! va contestar, i es va quedar tan ample.
De fet per la pocasoltada ben bé podria ser d'en Russinyol, de qui per cert no és veritat l'anécdota dels duros a quatre peles.





LA MORFINA D'ENRIQUE HA D' ESPERAR

Les retallades sanitaries duen ja quatre morts al sarró i molts damnificats col·laterals. El Govern dels millors d'Artur Mas, implacable, continua amb enorme perseverança destruint el poc que en queda de l'Estat del benestar. Aquí en teniu un exemple més . . .

"A Enrique Conesa, barceloní de 55 anys amb un greu càncer terminal, només li queda morir tranquil, sense dolor i envoltat dels seus. Serà d'aquí a poques setmanes. Però ni això és senzill: la morfina que consumeix des de setembre per via oral li fa cada vegada menys efecte i fa vuit mesos està esperant una cita amb la clínica del dolor de l'hospital de Mataró per obtenir la primera administració de l'analgèsic per via intravenosa, la forma d'administració més potent, al costat de les pautes per les següents dosis i la recepta mèdica. "Es nota que aguanta patint, li fa mal horrors: Els metges diuen que li queda un mes de vida. No vull que mori com un animal", prega amb enteresa la seva dona, Antonia Benegas, de 52 anys.

Des del març, Enrique ha perdut 30 quilos, però segueix sense haver rebut ni una injecció. Va ser diagnosticat a principis d'any del denominat tumor de Klatskin: un càncer que es desenvolupa en la bifurcació dels conductes hepàtics, entre el fetge i el pàncrees, i considerat un dels especialment dolorosos. L'hospital de Mataró, principal centre públic del Maresme que atén a una població d'unes 260.000 persones l'havia citat per al passat 16 de novembre per començar a administrar morfina en vena i entregar-li la corresponent recepta. No van poder atendre'l: aquest dia els metges van realitzar la segona jornada de vaga contra les retallades aplicats pel Govern català. El centre, per la seva banda, va reprogramar el tractament per al 28 de març: quatre mesos i mig més tard. "Van dir que amb les retallades ens hem d'aguantar. Què aguantarà el meu marit, si només li queda un mes? Tant de bo seguís viu a finals de març, però ja no el tindré aquí", relata la dona amb fredor, sense un tremolor en la veu.

Enutjada, Benegas va acudir dilluns passat a l'hospital disposada a discutir amb les parets per avançar la injecció. El seu marit consumeix ia uns 800 mil·ligrams de morfina per via oral a la setmana. "Però li fa menys efecte a cada dia que passa, el veig patir i em treu la gana. Ni dormo, ni com ...", esbufega la dona. A l'hospital no va aconseguir calmar-se. "Vaig acabar barallant-me amb tots", recorda una mica avergonyida. "El meu marit no té color, qualsevol dia ja no s'aixeca. No sé quant durarà però, ha de morir rabiando?", Va increpar Benegas a diversos empleats del centre. "Em van respondre amb una indiferència total", recorda. Li van recomanar que es portés un full de reclamacions i la van acompanyar fora del centre. "No tenim recursos i les coses estan com estan, cal assumir", va justificar el personal de l'hospital, segons el relat de Benegas. "Se li va dir que no podíem fer res", va admetre un portaveu del centre consultat per aquest diari. "Que la cita programada no podia modificar-se".

Pel que sembla no era cert: al migdia, prop d'una hora després que EL PAÍS demanés explicacions a l'hospital de Mataró per haver demorat per més de quatre mesos les injeccions de morfina a un pacient al que li queden setmanes de vida, Benegas va rebre una trucada telefònica. "És l'hospital", ha assenyalat amb sorpresa al fotògraf. En només seixanta minuts, el centre va aconseguir reprogramar la visita de finals de març per les 12:05 hores del dia 30 d'aquest mes. "Hem estudiat l'informe del seu marit. Ha estat un error administratiu, disculpi les molèsties", va explicar el mateix centre a Benegas en una breu conversa telefònica mentre la dona subjectava el cafè, incrèdula.

"Ha estat un error. Tot s'ha a causa d'un cúmul de circumstàncies errònies", va justificar a aquest diari un portaveu de l'hospital. Aquest va afegir que la cita del novembre passat va acabar sent reprogramada no per efecte de la vaga, sinó perquè "el metge que l'atenia es va posar malalt".

"No puc disculpar-se", va reaccionar la dona, que des d'aquesta trucada es mostra més crispada. "Han tingut mesos per estudiar l'informe. No saben què significa tenir un càncer terminal? Dilluns em van ignorar i van dir que no podien fer res. Ni van mirar els papers? Si un mitjà de comunicació no els hagués cridat, no em haurien fet ni cas? El meu marit hauria mort retorçat de dolor ", ha assenyalat visiblement molesta. "Perquè suposo que hi haurà altres persones que estiguin patint tant com jo", es va justificar ja absorta en les pròximes setmanes, les últimes que viurà el seu marit. "Ell no vol anar-se'n, vol viure ... Només demano que pugui morir sense dolor"


EL MISSATGE - CONTE

Es pregunta qui pot ser, qui cada dissabte a la matinada deixa lliscar un missatge dins d'un sobre per sota la seva porta. Sap que és de matinada perquè ella s'en va tard a dormir, i a partir del primer que va rebre, vigila abans de recollir-se. No hi ha mai res, però l'endemà al matí se'l troba. I no és precisament un missatge d'amor. Bé, d'amor si, però dir-te:
-
"no obris els ulls si és possible i acariciat amb les teves mans tan boniques, ho he somiat tantes vegades, m'agradaria veure-ho, veure-les sobre la teva pell, així, i jo estaría aquí, ningú ens veurà i jo estaria aquí, acariciant el teu sexe, poc a poc, estimada" és, dit curt i ras un missatge d'alt voltatge eròtic.
-
El que més intriga l'Alba, és qui pot ser el seu anònim enamorat, doncs a l'escala on viu, no hi ha cap dels seus veins que doni el tipus, que encaixi amb el contingut de les missives. Al bloc, de tres pisos amb dos a cada replà, hi habiten dos matrimonis grans al primer A i al primer B, jubilats i amb no massa salut. Aquests ja els pot descartar d'entrada. Al segon, ella al A i el B està desocupat fa més d'un any. Queda el tercer, a l'A, el Senyor Geroni, un jubilat entranyable, de cabells i bigoti blancs com la neu. No! ell tampoc, és diu, no sembla el tipus de persona que faria una cosa així. I ja tan sols li queda el veí del tercer B, feia poc s'hi havia traslladat un estudiant d'económiques li semblava haver sentit, però tampoc podia ser, era molt jove i l'Alba frega just la quarentena, Oh! a veure si seré uns misses Robinson - es diu - convençuda que l'estudiant d'económiques era l'ùnic amb possibilitats de ser el seu anònim i eròtic enamorat. Però no pot fer res, tan sols esperar, tard o d'hora el missatge setmanal li donarà alguna pista, cal doncs esperar que passi el temps...
-
"Sento el meu cos sobre el teu, tu em deixes fer, però m'agafes fort amb els teus braços, continuo furgant dins teu, els teus llavis cerquen els meus i les nostres llengues parlen d'amor i desig, baixes les mans i m'agafes per les natges, apressant-me, fins gairebé fer-me mal i em sento encara més dins teu, com si fóssim un sol cos, encès de passió i desig"
-
I així setmana rere setmana, sense donar cap pista, cap senyal. L'Alba està ja més que intrigada, no sap ben be que fer i finalment decideix quedar-se de guardia el cap de setmana següent a veure si d'una vegada pot esbrinar qui és l'autor de les missives.
Gairebé s'ha adormit quan pel voltant de les quatre de la matinada un sobre llisca per sota la seva porta, l'obre d'immediat, però tan sols encerta a veure unes cames que fugen escales amunt seguit d'una porta que es tanca, sense tenir l'Alba cap certessa de quina de les dues és. Decidida, puja proveïda tan sols delseu barnus i veient llum sota la porta de l'estudiant, truca al timbre. Li obre el noi proveit només d'una tovallola...

- Qui és? pregunta una veu femenina des del fons de la casa.
- Ai perdó! exclama l'Alba, és que algu ha intentat entrar a robar a casa i m'he posat molt nerviosa, ja està, sigui que sigui ha marxat corrents escales avall, no crec que torni. Perdoneu i bona nit.

El noi tanca la porta amab cara estranyada i l'Alba es troba al replà sense saber que fer. La porta del tercer A s'obre i apareix el Sr. Geroni. Somriu amablement com sempre.

- Que li passa? la veig molt trasbalsada. Vol prendre un cafè o una copeta, li anirà bé, no he pogut evitar sentir la conversa sobre l'intent de robatori, i....


L'Alba somriu. Sí, gracies, una copa m'anirà bé.


L'home s'aparta i ella entra dins la casa, mentre s'asseu al sofà ell porta una ampolla de Conyac i un parell de copes. S'asseu al seu costat mentre les omple. Així que l'han volgut robar?

L'Alba decideix explicar-li la veritat, abaixant la vista i mentre el conyac lentament va omplit de calor el seu cos, li parla dels missatges setmanals que rep


aleshores, el Sr. Geroni li pregunta: ja ha llegit el missatge d'avui?


- No! contesta ella sorpresa.


Llàstima, diu ell, era el més bonic de tots, diu així:
-
"M'agrada mirar-te, t'he mirat durant aquest temps, i encara que no ho sabies, jo et sentia com si ja fossis meva, si em vols fer aquest favor, puja ara mateix al tercer A, encara que tan sols sigui per a una sola nit, crec no demano molt, puja, i simplement tanca els ulls i deixa'm que t'acaricíi i, per una nit, per una sola nit, seràs de veritat meva."
-
L'Alba aixeca els ulls i s'el mira, s'acosta a ell i abraçant-lo el besa als llavis. S'ho ha guanyat Sr. Geroni, a mi també m'agrada Alessandro Baricco. Tindrà la seva nit - li diu - mentre el barnús llisca lentament fins arribar al terra...
-

L'OBSCENITAT DE GOLDMAN SACHS

Podria manipular, retocar quatre coses i semblaria que l'escrit és meu. No és el meu estil. Aquest escrit és de Carlos Enrique Bayo, redactor en cap de Público. El tema que toca ja l'he comentat en alguna ocasió sobretot referit al blat i als cereals en general, però aqui s'explica fil per randa tota l'obscenitat d'aquests ens nomenats Fons d'inversió, Bancs de referència i altres voltors, que actúen amb total impunitat i sense cap escrùpol. 

"La fam que afecta a gran part del nostre planeta té més d'una causa, des de les sequeres i inundacions causades pel canvi climàtic fins a la indústria dels biocombustibles, que treu terres i cultius a la producció d'aliments per omplir els dipòsits dels grans tot terrenys del món ric. Però pocs saben que un dels principals motius d'aquest sofriment mundial-i que cinc milions de nens morin per malnutrició cada any al Tercer Món-és l'enginyeria financera amb la que els taurons de Wall Street van transformar els mercats de futurs de les matèries primeres en una ruleta borsària, amb la de seguir enriquint-se, després de la punxada de la bombolla de les puntcom el 2000-2001.
En realitat, als primers que se'ls va ocórrer tan estupenda idea va ser als banquers novaiorquesos de Goldman Sachs, que ja el 1991 van crear un nou instrument especulatiu, un índex de 18 productes bàsics-del blat, el cacau, el porc, l'arròs o el cafè, al coure i al petroli-perquè els brokers poguessin també jugar en el que fins llavors era un mercat especialitzat. A aquest Goldman Sachs Commodity Index es van sumar després moltes altres grans entitats financeres desitjoses d'aprofitar de l'anomenada "aposta de la Xina": la lògica creença que a mesura que creixin els ingressos de xinesos, indis i altres integrants de les noves classes mitjanes de les potències emergents, consumiran aliments de millor qualitat i en més quantitat. Una jugada segura.
És el que la Conferència sobre Comerç i Desenvolupament de les Nacions Unides (Unctad) anomena "financialización" dels mercats de productes de primera necessitat. Un fenomen que es va desbocar quan els lobbies financers nord-americans van aconseguir que el Congrés dels EUA aprovés per la via d'urgència-per compensar els mercats del col · lapse de la bombolla digital-una legislació que va permetre als grans fons de pensions i hedge funds que comencessin a especular amb derivats d'aquests índexs de matèries primeres. Acabava de començar el segle XXI i tant republicans com demòcrates abraçaven el credo de la desregulació financera.
El resultat va ser tan espectacular com ignorat per polítics i ciutadans: en només cinc anys, les posicions dels fons en el mercat de matèries primeres va passar de 13.000-317.000 milions de dòlars. Aquesta tremenda multiplicació especulativa buscava, per descomptat, que els preus d'aquests productes bàsics es disparessin, per obtenir grans beneficis amb els astronòmics marges entre el que es paga als agricultors (fixat per endavant i invariable) i el que s'acaba cobrant als consumidors.

I així va ser. Segons els càlculs de la Unctad, en la primera dècada del segle els preus mitjans del blat, el blat de moro i l'arròs pràcticament es van triplicar ... produint desenes de milers de milions de beneficis als especuladors borsaris, amb els que van compensar les seves pèrdues en les temeràries operacions de les hipoteques subprime, els actius escombraries i els CDS. Mentrestant, el 2008 esclataven revoltes de la fam en una trentena de països del Tercer Món, on la majoria de la població ha de gastar en aliments el 70% dels seus ingressos i no pot pagar ni la menor pujada de preus, simplement ha de passar gana .

Ni tan sols l'actual crisi econòmica global ha frenat aquest encariment dels productes de primera necessitat, ja que l'any passat els preus dels cereals van augmentar en més del 60%."


AQUÍ TROBAREU MÉS INFORMACIÓ QUE M'HA FACILITAT EN GIRBÉN

BANANITY, UNA NOVA XARXA SOCIAL

Creada per Pau García-Milà i Sergio Galiano, es basa en el què ens agrada i el què odiem Els emprenedors Pau García-Milà i Sergio Galiano han presentat aquesta setmana Bananity, una xarxa social que es caracteritza per basar-se en els gustos dels seus usuaris, enlloc de compartir continguts com podem fer en altres espais ja existents com Facebook. Així, el sistema s'organitza al voltant d'allò que ens agrada i allò que no ens agrada. A partir d'aquesta idea de disposar de dues llistes, una d'interessos i l'altra d'allò que odiem, el web ens ofereix la possibilitat de debatre sobre els diversos elements (personatges com Messi o Mourinho, accions com fer-se el llit, restaurants, menjars o qualsevol altre element que sigui susceptible a valoració positiva o negativa, actualment ja n'hi ha a milers creats durant el període de proves pels primer usuaris), així com de permetre als contactes suggerir-se elements per incorporar a alguna de les llistes. A més, a partir de les nostres preferències, el web també ens recomanarà tant altres elements per estimar o odiar com usuaris amb els que hi tenim força elements en comú en ambdues llistes. Així, doncs, Bananity és, per concepte, una bona idea per, en un futur i com ja ha indicat Sergio Galiano, convertir-se en un "majordom" per fer recomanacions sobre tot tipus d'aspectes de la vida diària. De fet, no seria estrany que, en cas de voler rendibilitzar el projecte, hi acabessim trobant algun tipus de recomanació "premium", que algun patrocinador podria pagar per fer sortir, en funció precisament dels nostres gustos, assegurant-se un objectiu, o "target", molt més ben definir, no tant a partir de dades personals, sinó per allò que li agrada i que pot tenir en comú amb l'anunci. De moment, el web ha estat inaccessible durant una part del dia per l'alta afluència d'usuaris, portats pels missatges de Twitter d'Andreu Buenafuente i la posterior presentació d'ahir, i no s'admeten registres directes, sinó que cal sol·licitar una invitació perquè encara es troba en fase de proves, "beta". Al projecte també hi participen Acens com a soci tecnològic o Albert Martí, qui en serà el director general. NACIODIGITAL.CAT


Aquesta nova xarxa social és una més per consumir per part d'una societat avorrida, cansada de tot, que ara tindrà una joguina nova per desbarrar a tort i a dret. Només cal passar-se pel twitter per veure la quantidad de vacuitats i bestieses que es poden arribar a piular al cap del dia. Més és el que hi ha, un oceà de buidor.







FERNANDEZ Y FERNANDEZ DIU QUE NI EN BROMA

Encara no han començat a Governar i ja ha saltat la primera noticia de per on aniràn els trets. Jorge Fernández ha avançat que el futur president del Govern, Mariano Rajoy, no anticiparà el pagament dels 1.450 milions d'euros tal com reclama el Govern de 'Tintin' Mas. "Anticipar el pagament ni de broma, ningú està per anticipar res, una cosa és complir amb els termes i una altra anticipar-los", ha advertit Fernández en una entrevista a Catalunya Informació."En l'actual context de crisi no es pot demanar el que no es pot donar", ha sentenciat el diputat electe.
Estem parlant del fons de competitivitat que representa una minsa part de la devolució que l'Estat hauria de tornar-nos per compensar les desviacions de les comunitats que aporten més diners a la caixa de l'Estat, i que ja s'havia reclamat al Govern del sr. José Luis Rodriguez Zapatero. Cal recordar que una resolució que es va presentar al Parlament, va ser rebutjada amb el vot en contra dels 25 diputats del PSc.
Aquest Govern de Mariano 'el Breve' que ens ve al damunt ens collarà i molt, ens la tenen jurada, i ara voldràn ajustar comptes, sempre amb l'ombra del bigotet de l'homenet darrere de Rajoy projectant la seva inquina vers Catalunya. Tot i aixó, l'avantatja que tenen aquests és que seguint amb el tarannà del del bigotet, quan diuen no, és no i t'ho diuen i punto. Mentre que el 'dropo' lleonés deia que si a tot amb aquell somriure que ha perdut transformat en un rictus sardònic, i després feia el que li donava la gana. A tot això, el 'millor' Govern de la Generalitat de Catalunya, potser tindria que reclamar aquests diners del fons de competitivitat a la Sra Merkel,que sap més be de que va aixó d'aquests tipus de compensacions entre regions, provincies, nacionalitats o nacions que al seu país simplificant en diuen 'lands' i ho apliquen d'una manera molt més justa que a Espanya.


LA MORT NO ÉS UN ESDEVENIMENT DE LA VIDA

La mort no és un esdeveniment de la vida. No es viu la mort. Si per eternitat s'entén, no una durada temporal infinita, sinó intemporalitat, llavors viu eternament qui viu en el present. La nostra vida és tan infinita com limitat és el nostre camp visual - Wittgenstein. Té la seva lògica, vivim en un present permanent, car el passat ja ha passat i el futur està per venir, pero el passat era present i el futur ho serà. El començament d'aquest escrit, aquesta mateixa paraula és ja passat, ara mateix, en acabar d'escriure-la, però serà present quan algú ho llegeixi i és futur a punt de ser publicat. Aquesta és l'eternitat que perseguim els escriptors, la paraula escrita negre sobre blanc indiferent al pas del temps. Ja ho deia Vinyoli: La mort és purament un canvi més.

L'INDEPENDENTISME I LES URNES

El creixement del teòric vot l'independentista, assenyalat tant per les enquestes com per les mobilitzacions populars, continua sense tenir una traducció política a l'hora d'anar a votar els ciutadans, acaben sempre sortint els mateixos, escó més escó menys. Vol dir doncs que potser no caldria fer bufar coloms amb enquestes que parlen d'un 47% d'independentistes, perquè aquests devien anar passats de cigalons quan varen fer les esmentades enquestes, o possiblement ni les varen arribar a fer. La realitat es tossuda, i el vot independentista a l'hora de la veritat és molt escadusser. Tot i haver-hi el nou independentisme emocional del que ja n'he parlat alguna vegada, tampoc aquest es tradueix en vots a l'hora de passar per les urnes. Potser, perquè uns i altres no es veuen reflectits en  ningú que sigui capaç de liderar i aglutinar seriosament la futura independéncia del nostre País.

GAVINES PERFUMADES DE GINEBRA

"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre vots, escons, tants per cents, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell, mentre les gavines volaven pel cel.
Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat vuit anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera aquella barba. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. Estimava Mariano".

URNES D'ULTRAMAR

Després del sopar es van quedar a la taula del menjador per omplir les butlletes. Ell nerviós, ella més decidida. Van marcar amb creus, a quatre mans, mentre els nens jugaven al sofà. Aquells papers rebuts al Consolat espanyol de l'Havana feien olor de nou, a tinta fresca sobre l'escut de columnes i corones. Però el més nou per a la parella era l'acte mateix de triar en una llista de diversos partits, l'acció de decidir entre diferents colors polítics. Tots dos, que fins fa poc custodiaven urnes vestits de pioners, han emès el primer vot des de la seva estrenada condició de naturalitzats com a espanyols. Van prendre el bolígraf amb la determinació que mai havien usat en una papereta nacional, van triar a distància, ja que encara no poden fer-ho en la proximitat.... llegir escrit sencer.


"em pregunto que deurien votar aquests més de 12.000 ciutadans cubans."

GUANYI QUI GUANYI, PERDEM

Diuen que deia Josep Pla que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, lo qual vol dir que guanyi qui guanyi avui, a Catalunya sempre hi sortim perdent. I ho tenim fotut, car si no votem o no hauriem de votar Pp o PSoE pel que he dit (El PSc no és més que un apèndix del PSoE), poc queda, millor dit res. CIu no és de fiar, sobretot després del Majestic, sabem que si cal pactarà amb el Pp per que pugui governar, com una bagassa apressada es ven al millor postor sense cap escrùpol. Votar ERC o ICvA verds és perdre el temps, així com SI, que és residual. De fet aquest tres partits haurien de sumar aquell quaranta i escag per cent de vot independentista que surt a les enquestes de la Senyoreta Pepis, ique a l'hora de la veritat es queda en gairebé no res. No hi ha res a fer doncs. Votar en blanc no serveix tampoc i fer-ho per a ciutadans en blanc de ben poca cosa. Total, que no penso anar a votar, ja n'estic fart de la farsa i de perdre el temps. Ja que no som capaços de calar foc a tot el que pertoca i trencar amarres, com a covards mesells que som aguantem-nos i purguem la nostra passivitat que fa tres-cents anys que dura. Guanyi qui guanyi, perdem, per tant, les regles del joc són molt clares, o tot o res, o, al pas que anem més aviat el no res per Catalunya.


GAS PEBRE CONTRA MANIFESTANTS



Video d'un tens enfrontament entre policies i manifestants que ocupaven la Universitat de Califòrnia, les imatges mostren un 'oficial' usant gas pebre contra un grup de manifestants que semblen estar asseguts passivament a terra amb els seus braços entrellaçats. Heus ací la democràtica policia dels Estats Units.




JORNADA DE REFLEXIÓ



Avui toca reflexionar sobre una decisió de vot que fa temps hem pres, llevat d'aquest 3% d'indecisos que diuen que per ells es fa la campanya electoral. Doncs que no siguin tan cagadubtes i avisin que ja saben a qui votaràn, i ens podriem estalviar la sosdita campanya.




Si no sabeu que fer o on darla,
aqui podeu trobar un conte 
que us pot interessar.



A PROPÒSIT DE LA TECNOCRÀCIA

La tecnocràcia és una forma de govern a la qual els dirigents exerceixen el seu poder únicament o principalment en virtut de la seva competència tècnica o científica. El criteri de les decisions rau a l’eficacia maximal sense considerar arguments d'ordre polític, ètic, ideològic o social. El tecnòcrata és la persona que exerceix el seu càrrec públic.
El mot és un neologisme, que va aparèixer als anys 30 del segle passat en analogia amb democràcia, teocràcia, plutocràcia, burocràcia. Deriva de dos arrels del grec antic: technè (tècnica) i kratos (força, poder). El primer esment escrit occidental de tal forma de govern es troba al llibre La República de Plató que en malfiar-se de la saviesa del poble, somiava un ideal de república governada per un consell de savis. Al confucianisme es troben idees semblants en la seva definició de la responsabilitat i del paper del dirigent. Finalment, el concepte s'apropa també de la filosofia del despotisme il·lustrat del segle XVIII. Fora de sistemes despòtics o teocràtics, la dificultat filosòfica i política del concepte rau al problema de l'investidura o la definició de l'autoritat que avalua la competència i que atorga o trau el poder al tecnòcrata.  
Aixó és el que explica la wiki, i que ve a dir que la tecnocràcia és la dictadura dels competents. De fet és el que demanava en un escrit de fa uns dies, el Govern dels tècnics, i que sembla no era gaire compartit pels comentaris que vaig rebre. De moment ja funciona a Itàlia i Grecia i també sembla serà el camí que seguirà Mariano Rajoy per escollir els seus Ministres si tot va segons el previst i és el nou President del Govern Espanyol. No cal ni dir que el Sr.Más ha escollit amb la majoria dels seus Consellers, l'altre vessant de la tecnocràcia, la burrocracia, i als fets em remeto. Al cap i a la fi, uns tecnòcrates, com els tres Lopeces, Lopez de Letona, Lopez Bravo y Lopez Rodó, varen treure Espanya del pou económic amb el pla d'estabilització dins del Govern tardofranquista.


Ho explica molt bé el Roto en aquest acudit "¡Perfeccionemos las democracias, elijamos los gobernantes a los electores y no al revés!" - Doncs, Merkel li ha fet cas i encara no ha acabat.

DE VIURE BÉ I EN LLIBERTAT . . .

Hi ha gent gran que afirma convençuda que en temps de Franco es vivia més bé que ara, tothom tenia feina segura, hi havia molta més seguretat ciutadana i a més, érem més feliços, i fins i tot com Sanchez Dragó que afirma hi havia més llibertat, que a la década dels 50/60 enlloc del món es vivia com aquí. Expert país el nostre en aprendre a mirar cap l’altra banda, ignorant i oblidant el que no ens convé veure o saber.

SI VENS A MIRAR EL CEL . .

Parla avui na Clídice al seu blog del projecte Verkami, perquè els cecs puguin veure l'univers gràcies al projecte Astronomia tàctil. Un projecte que volem portar a terme a través de VERKAMI, aquesta vegada amb una nova premissa:

"SI VENS A MIRAR EL CEL, ALGU AMB CEGUESA EL PODRÀ TOCAR"

En aquest projecte, les persones afectades podran conèixer l'Univers a partir de cinc experiències diferents:

Localitza el lloc on ets.
Experimenta les proporcions Universals.
Acostat al mes proper... la Lluna, els planetes.
Acostat al mes llunyà... les galàxies, les nebuloses, els cúmuls d'estels.
Respira i escolta la Cúpula i el seu telescopi.

Des de només 5 euros podem participar en l'execució d'aquest projecte, massa temps ajornat. Una solució excel·lent per regalar aquestes festes de Nadal: el val regal. Clídice demana la nostra col·laboració en divulgar el projecte, cosa que acabo de fer en aquesta entrada. Animeu-vos, ah! i passeu per caixa.

PAGAR PER LLEGIR BANALITATS

Ja he explicat en alguna ocasió que a casa comprem cada dia 'el Periódico' per la meva senyora que, allunyada de internet i el seu entorn, gaudeix de llegir el caduc format de paper per la tarda al caliu de Sálvame. 
A nivell personal, de sempre, el Periódico m'ha semblat inconsistent i banal, amb poques col·laboracions interessants i que sembla més aviat un tabloide o un gratuït, que un diari seriós de referència. El seguirem comprant en paper, però el digital, ja no el podré consultar més, en un nou format que han tret, pretenen cobrar per llegir la seva informació, no a totes les noticies, de moment, només les de fons gris o blau gris, però ja veig que els trets van per ací. Ara, m'informo a l'Ara o a altres digitals que, de moment encara no cobren, però ja em veig a venir que tots o gairebé, acabaràn seguint les passes de El Periódico. No ha mort encara del tot el diari de paper i ja volen matar el digital, i tot per manca d'imaginació a l'hora de rendibilitzar el digital. Han anat al format més fàcil, que la gent pagui. Uns diaris que en paper, de costar 100 pessetes han passat a 1.20€ cada dia, 1.50€ en el cas de 'el Periódico' els dissabtes amb l'excusa que et regalen una revista "Jo dona" i 2.50€ els diumenges. Diaris que el més gener criticaràn les apujades de llum, gas aigua i transports i segurament apujaràn el de paper diari a 1.40€ i d'aixó no en diràn res. Segueixen ancorats al segle XX sense entendre com s'ha de gestionar i rendibilitzar la informació al segle XXI. Menys visiò de futur és impensable, pocs pagaran per llegir banalitats sovint interessades i de dubtós criteri i objectivitat. O així m'ho sembla a mi.

...I NO CONEC EL RELLOTGER

Una de les coses que més pertorba als que no creiem en res sobrenatural és el perfecte ordre que ens envolta, aquest aparent caos milimètricament ordenat que és la natura, on tot, llevat de nosaltres els homínids, té la seva raó de ser. A nosaltres que tant ens agrada l'ordre i tan poc el practiquem, ens descol·loca l'aparent desordre tan ordenat de la natura, i sembla estrany que tota aquesta sofisticada posada en escena sigui producte de la casualitat o de la causalitat. Massa el·laborat tot el procés, la infinitat de plantes, criatures, arbres, insectes que es complementen els uns amb els altres, tot perfectament sincronitzat i armoniós.
Aquest és el nostre drama, que intuim que ha d'haver-hi algú darrere tota aquesta maquinaria de rellotgeria tan perfecte, i ens inventem creadors o els neguem, però els fets són els fets i les evidències les evidències, i un tampoc enten que tot aquest muntatge s'hagi produït només per a nosaltres que potser no deixem de ser un simple experiment més dins del conjunt de l'Univers.
Em vénen a la memòria uns versos d'una persona aparentment gens sospitosa de creure en res, el Sr François Marie Arouet, més conegut com "Voltaire", que sincerament ens han de fer reflexionar sobre qui som, d'on venim, a on anem i que hi fem aquí.



L'univers m'envolta

i jo no puc negar
que aquest rellotge existeix
i no conec el rellotger.


Aquests versos de Voltaire estàn extrets o millor dir memoritzats d'un llibre de José Maria Gironella "Cien Españoles y Dios" de l'any 1969. En ell Gironella preguntaba a cent espanyols la seva idea de Déu. Recordo hi sortia Serrat i molts altres, però la resposta sobre l'existencia de Déu que més em va agradar va ser la de Adolfo Marsillach, perquè expresava el dubte constant que tenim tots.
Deia Marsillach: "Si digo que creo en Dios: miento y si digo que no creo en él también". Aquest llibre de Gironella curiosament es va cremar, no en el foc etern, res d'aixó, simplement el vaig deixar a un amic al qui se li va cremar el pis i dins del llibre hi havia trenta mil pessetes que hi havia deixa't per recordar-se de tornar-me el llibre i anar al Banc a ingressar els diners l'endemà al matí. I és que els designis del senyor són inescrutables.

ESTRENES DE NADAL

Estrenes de Nadal és com s'ha d'escriure correctament el que sempre s'ha entés com 'aguinaldu', ho sé gràcies a un poema d'Artur Rimbaud, atès en francés es diu 'estrenes de Nöel' car de no ser així reconec que desconeixia la manera correcte de dir-ho. 
M'ha vingut al cap a ran d'una noticia de nacio digital on parlen de la progressiva desaparició del també tradicional lot de nadal, cada  vegada més petit i menys entregat per les empreses.

"No tindràs lot, enguany? La pregunta és recurrent en aquests dies, en què es dóna el tret de sortida oficial a la campanya nadalenca per al sector dels regals i paneres per a empreses. És un any de vaques magres, i les retallades del sector públic han tingut una incidència directa en aquest àmbit: les administracions públiques i els ens que en depenen, com TV3, Ferrocarrils de la Generalitat i els hospitals públics, entre d’altres, es queden sense la tradicional panera de Nadal, que d’ençà de 2008 havia anat perdent la seva voluptuosa forma inicial. Però més enllà d’aquesta supressió publicitada com una mesura més d’austeritat, també les grans empreses privades, i en menor mesura les petites i mitjanes empreses, han reduït les partides destinades a regals per als empleats, o directament les han suprimit."
Les estrenes de Nadal o 'aguinaldu' era un sobre en negre que es donava per compensar als treballadors per la seva entrega a l'Empresa durant l'any i, segons com havia anat el negoci era una xifra important, tot i que s'ha de dir que es feien moltes hores extres que no es cobraven. Un any, en una Empresa de Ripollet on treballava (erem 800 persones) se'ls va ocòrrer donar de lot un gall dindi - viu - (havíen cobrat d'un que els devia diners en espècies) i ja us podeu imaginar vuit-centes persones sortint de la fàbrica cadascuna amb el seu gall dindi. Em sembla que encara en volta per Ripollet algún de perdut. Enguany, ni sobre ni lot, és un altre efecte col·lateral de la crisi que patim.

AIRSOFT, OBSCENS JOCS DE GUERRA

Me'ls trobo cada diumenge al matí a quarts de nou quan vaig a buscar el pa per anar a esmorzar amb el meu pare. Es troben davant del Bar de Cal Pare a la carretera de Prats per anar a practicar l'Airsoft. Pels qui no sabeu de que us parlo, L'airsoft es un 'esport' o hobby en el qual se simulen enfrontaments armats, utilitzant rèpliques d'armes reals d'ús vigent en la majoria d'exèrcits i cossos policials del món. Aquestes rèpliques solen ser d'escala 1:1 i estan fetes de plàstic o metall. A més els jugadors porten roba de camuflatge, fet que converteix l'airsoft en un esport molt més realista que el seu competidor directe, el "paintball".
L'airsoft nasqué a la dècada dels 80 al Japó, país on les lleis que afecten el control de les armes de foc són possiblement unes de les més severes del món, de manera que la possessió d'armes de foc és extremadament difícil, per no dir impossible. Aquesta impossibilitat, juntament amb la necessitat per part dels aficionats a les simulacions bèl·liques i als wargames, aconseguiren que alguns empresaris comencessin a dissenyar rèpliques perfectes d'armes reals, les quals disparaven amb petits impulsos d'aire boles de PVC de 6 mm.
Actualment les rèpliques poden funcionar elèctricament (anomenades AEG), gas o bé amb molla. Cada sistema té els seus avantatges i inconvenients. Disparen projectils esfèrics de 6 mm. (algunes marques i models utilitzen boles de 8mm.) de diàmetre a velocitats entre 55 m/s i 150 m/s i d'entre 0.12 g. - 0.43 g. amb una cadència de tir i abast variable segons la rèplica. Les proteccions que porten els jugadors (ulleres especials) permeten que es pugui gaudir de l'acció sense haver de córrer cap risc de ser lesionat... - expliquen a la wiki -.
Fa basarda veure'ls, són pura obscenitat camuflada de soldadets de joguina. Si volen emocions fortes, descarregar adrenalina, almenys que tinguin la decencia de posar a les seves armes de joguina bales de veritat, seria molt més autèntic i s'eliminarien cada cap de setmana uns quants parasits mentals, representants com ningú d'una societat decadent i malalta que busca el plaer i el gaudi en quelcom tan obscé com és la guerra.

DESIGNATS A DIT

Per tancar el tema de les eleccions i sobre si s'ha de votar o no votar, crec que el dilema ja s'ha resolt tot sol; que decideixi Angela Merkel qui ha de ser el President del Govern Espanyol, i no cal perdre més el temps ni diners. 
De fet, Mario Monti serà cap de Govern a Italia, o  Lucas Papademos a Grecia, sense passar per les urnes, o sia,  designats a dit com a les dictadures. No cal, doncs anar a votar, Angela Merkel ja decidirà per nosaltres com en el conte d'Isaac Assimov que explicava ahir. L'Edat mitjana cada vegada és més a la vora. Esperem que la senyora Merkel no restauri el dret de cuixa, té pinta d'insaciable.

ELECCIONES NOVES, CAMPANYES VELLES

La percepció és que aquesta campanya electoral que de poc serveix, llevat de veure un Duran i Lleida neguitós, comportant-se possiblement com és realment, un mal educat amb ínfules d'hoolligan, o Carme Chacon amb unes ulleres d'esgotament i un forçat somriure que és incapaç d'esbossar, o el debat Rajoy Rubalcaba que el podien haver fet en blanc i negre de ranci que va ser, començant pel presentador. Tot el peix está venut i aquesta gent que s'està escarrassant acariciant mainada o fotent el capullu pels mercats, més valdria que es quedessin a casa seva o a la seu dels seus partits, potser així s'assabentarien que som ja al segle XXI i que hi uns ens que es diuen mitjants de comunicació, que són idonis per canalitzar i difondre el seu missatge. No han entés que estàn fent una campanya en blanc i negre a l'era del 2.0. De fet no han entés res i s'arroseguen llastimosament per uns mitgins tronats i casposos repetint missatges tronats i casposos que poc escolten i mensy hi fan cas. Aquesta colla de ximples que deia el ximple major de qui parlava ahir malbaraten temps, diners i esforços per no res, i ni tan sols s n'adonen.

És cert que amb el pas del temps i els problemes econòmics dels partits, el cost de les campanyes s'ha anat reduint i cada vegada més és centra la tasca en el món audiovisual. Fixeu-vos que a la tele tots segueixen la mateixa estratègia, el líder davant i rere seu la militància il·lusionada en el projecte que va assentint amb el cap en complicitat a les paraules del líder. El que volia venir a dir amb tot aixó, es que potser seria arribada l’hora en que com en un conte d'Isaac Asimov a "jo robot" s'haurien d'eliminar de soc arrel les campanyes electorals, al cap i a la fi la majoria de ciutadans ja sap a qui votarà, com deia abans, sobretot en aquestes properes eleccions, i, els indecisos, aquesta forquilla del 5% que diuen els que hi entenen pels qui es fan les campanyes, no justifiquen tota la despesa dels uns, ni la pallissa mediàtica que hem de suportar els altres.

Que s'aclareixin els indecisos i si no que no els deixin votar, per cagadubtes, o, tornant al conte d’Isaac Asimov, informant-se dels programes de tots els partits, que voti un sòl ciutadà en nom de tots i que sia el que hagi de ser. Al cap i a la fi estarem igual de bé o malament segons bufi el vent econòmic, mani qui mani. Ni Alfredo ni Mariano pinten gran cosa, i encara poden decidir menys, només formen part de l'atrezzo, de la posada en escena d'un Estat indefens i caòtic davant aixó que en diuen els mercats, sota la tutela de la Sra Merkel i el seu bufó francés.

Ja entenc que aixó que proposo no és possible - només és un conte - però si que es podrien estalviar (amb la que està caient) el cost onerosament inútil de la campanya electoral, crec que seriem bastants els qui ho agraïríem.

LA LLISTA DELS PRESSUMPTES 'OCCISOS'

Vaig fer el Servei Militar a Palma de Mallorca l'any 68, el campament al CIR 14 i després em varen destinar a les bòvedes (ara ocupades per un llac) sota la Catedral de Palma. La destinació la tenia a la ''Subinspección Militar de Baleares'. La feina a les oficines militars era poca i avorrida, de fet, la ùnica feina que hi havia al departament era confeccionar les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el "cabo primeru" i servidor que era "cabo" a seques. En llicenciar-se  el cabo primeru em va tocar se-ho a mi, malgrat  no saber contestar a l'examen que s'havia de passar, el nom del descobridor d'Amèrica o el nom de les tres Carabel·les amb les que va anar per allí. O sia que em varen fer cabo primeru perquè tocaba, i a partir d'aquí ja no feia res. Bé, em passava els matins a la Gestoria del 'capitàn habilitado' fent  'segurus socials' per les empreses que ell portava.
Els militars que hi havia en aquella oficina eren tots 'xusquerus' i ascendíen de grau, a mesura que es morien els que tenien al davant de la llista. Cada més, entre ginebra i ginebra i alguna faria o caliquenyo, els arribaven les llistes i contemplaven així si ja havia traspassat algún dels qui tenien pel davant, fins el punt que sabien del seu estat físic i feien apostes a veure quan traspassaria tal o qual dels capdavanters. De mèrit doncs, a l'hora de l'ascens, només el de viure i esperar que anessin passant a millor vida o es retiressin els qui tenien al davant. 
He pensant en aquesta història de la puta mili, relacionant-la amb en Mariano Rajoy, que espera a ascendre a President del Goverm a que es retirin o traspassin encara que sigui políticament els seus rivals del PSoE. Poc mèrit doncs atessora qui arribarà el 20N a President del Govern, més pels demèrits dels altres que no per mèrits pròpis.

MULTINACIONALS DEL LOW COST

Em pregunto sempre que parlem de fruita o verdura fresca, que si els tomàquets ja no son el que eren, que si la fruita no fa olor, etc. No ens queixem perqué si, i la culpa no és del tot nostre. Al darrere hi ha unes multinacionals globalitzades que remenen les cireres i decideixen com, quan i que hem de consumir sense més interès per la seva part que generar beneficis per a ells i per als seus accionistes.

Em pregunto si estaríem disposats a pagar un preu just per a molts productes de consum en  origen, de manera que els qui els produeixen veiessin millorada la seva qualitat de vida. En el fons es tracte de saber si en comptes de pagar 40€ per un mòbil estarien disposats a pagar-ne 100 d'euros, evitant així l'explotació infantil al Congo per extreure el Coltan, o la roba de marca fabricada a l'orient a un preu irrisori o fins i tot damunt de vaixells clandestins en aigües internacionals on es treballa en condicions d'esclavatge. O també com juguen amb els mercats de futurs de cereals, arrós o sucre encarint-los artificalment per aconseguir més guanys. I així amb la majoria de productes alimentaris que consumin de manera  en el nostre dia a dia. 

Em pregunto si no preferiríem préssecs que fessin olor a préssecs, i verdura fresca al seu temps i a un preu just, en comptes de consumir qualsevol producte de congelador amb sabor a res i a preu baix. Em pregunto si no hauriem de canviar d'hàbits de consum de manera global, canviant-los a manera local, com abans, com sempre fins fa poc on es consumia amb mesura i cada cosa al seu temps.

Reclamo el dret a passar per davant d'una fruiteria i fruir de l'olor de la fruita fresca acabada de collir, de menjar verdura fresca i maduixes al seu temps, acabades de collir i a un preu just, per a mi, per a qui m'ho ven i també per a qui ho conrea.

No som pas culpables nosaltres que algú importi cireres de Xile al gener, ni kiwis d'hivernacle tot l'any, o tomàquets que ni fan olor de tomàquet ni serveixin per sucar el pa, Ni som culpables, ni crec ho vulguem ser. El problema no som nosaltres, el problema són les multinacionals i grans distribuïdors àvids de guanyar diners esprement-ho tot, ells són el problema que s'ha d'eradicar, més no crec sigui possible, manen més que els Governs i en el fons són els qui decideixen que, com, i quan hem de consumir i fins i tot, com ens hem de medicar, prou s'inventen les malalties si fa falta. Ara, sempre a "low cost", això si.

L'AGULLA DAURADA

Fa vint-i-un anys era a Salamanca el dia de la fira del llibre. Recordo que era divendres al migdia i que la celebraven a la plaça Major, que si ja és bonica de per si, en un dia solejat i ple de paradetes plenes de llibres feia molt de goig. Vaguejava per les parades sense cap idea concreta quan una novel·la em va cridar l'atenció "La aguja dorada", la vaig agafar i em vaig adonar que era de na Montserrat Roig. La  vaig comprar i com a la tarda fins a última hora no tenia res a fer, després de dinar vaig anar fins a Zamora i allí vaig començar a llegir-la. La vaig acabar quan la llum començava a dificultar-me la lectura, emocionat i profundament impressionat. La història de la relació de Montserrat Roig amb San Petesburg es molt intensa, tot i que no era aquest el sentit inicial de la seva estada, atès l'havia convidat l'associació d'escriptors russos per que parles del nens i el setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però ella es va deixar absorbir per la ciutat, per la seva història, per Phuskin i li va sortir una novel·la molt autèntica. No he estat mai a Sant Petesburg però no desespero, tard o d'hora hi aniré. Haig d’anar-hi, ho sé.
Enguany farà 20 anys de la seva mort i em consta que s'està preparant un homenatge a la xarxa el dia 10. Com na Júlia sóc reaci a aquests homenatges - perquè toca -, llevat que es tracti de l'Ovidi que se'ls mereix tots i més. Jo estava enamorat platónicament de Montserrat Roig, vaig parlar amb ella dues vegades per telèfon, amb motiu de la meva participació a Vosté Jutja, la primera curta, i llarga i molt emotiva i personal la segona. No va venir al programa atès havia de fer un creuer per la Mediterrània amb sa germana, però vaig parlar amb ella, i per a mi era important, molt important. Després se'n va anar i mai més podrem continuar una conversa que varem deixar penjada en l'última xerrada telefónica. 

ELS MOSSOS D'ESQUADRA I EL SEMOVENT

el semovent és el de la dreta
- Un veí de Camprodon ha estat multat amb 500 euros per muntar a cavall quan superava el límit d'alcoholèmia que la llei preveu per als conductors de vehicles. En la sanció, que li van imposar els Mossos d'Esquadra, en l'apartat corresponent a la matrícula del vehicle els agents van escriure "cavall", en el requadro de la marca, hi van posar "Lluna", el nom de l'animal, i en el model, "negre", encara que el cavall era marró. Els fets, dels quals aquest divendres es fa ressò El Punt Avui, van tenir lloc el 13 d'octubre, quan el genet venia de prendre unes cerveses a la popular fira d'Espinavell per la carretera de Molló a Camprodon. A l'altura de Can Moi es va topar amb un control dels Mossos d'Esquadra, que el van parar i li van recriminar que havia de circular més a la dreta de la vorera. Els agents el van deixar passar però, a l'altura de la caserna de la Guàrdia Civil a Camprodon, l'home se'ls va tornar a trobar. Llavors li van dir que s'havia de sotmetre a una prova d'alcoholèmia. En la primera prova, el genet va marcar 0,47mg/l, i en la segona, 0,37mg/l --el límit està en 0,25 mil·ligrams per litre--, i li van imposar una sanció de 500 euros.
En la denúncia, un dels agents va especificar que "el senyor que anava a cavall circulava per la C-38, per tant és conductor". Els Mossos també van intentar immobilitzar el vehicle-cavall, però al final van permetre al genet endur-se la seva euga, això sí, a peu.
El denunciat no entén per què ha de pagar la multa i ha posat l'assumpte en mans d'advocats perquè recorrin la sanció dels Mossos. La clau per resoldre la legitimitat d'aquesta denúncia radica en si el cavall té o no categoria de vehicle. Diversos juristes citats pel Punt Avui apunten que el reglament de trànsit regula les infraccions comeses pels conductors de tot tipus de vehicles, però consideren que el cavall o qualsevol altre animal no està inclòs en la categoria de vehicles ja que la llei defineix els vehicles com aquells aparells de funcionament mecànic. I si el cavall no és un vehicle, argumenten, el seu conductor no podria ser multat en virtut del reglament de trànsit. 
Una vegada més els mossos d'Esquadra s'han cobert de gloria, han estat incapaços de diferenciar un cavall d'un vehicle i ni tan sols varen ser capaços d'encertar amb el color del pel de l'animal,  que em sembla a nivell de transit està tipificat com a 'semovent'. Mossos d'Esquadra "apatrullando el Principat"
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO