· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

LUÍS ENRIQUE, TU PADRE ÉS AMUNIKE


Aquesta bonica rima li cantaba ahir l'educada afició? del Valladolid a l'entrenador del Barça B en el partit que varen jugar contra l'equip local que va acabar amb el resultat de 2-1 a favor dels Vallisoletans. Posats a rimar podien haver dit "Luís Enrique tu padre es Jesulin de Ubrique", però donar-hi un toc racista els devia semblar més addient i de rima més sonora. Cal no oblidar que Valladolid és el bressol de la "lengua castellana" encara que siguin incapaços de pronunciar bé el nom de la seva pròpia ciutat en la seua llengüa. De fet, aquesta penosa rima ve de vell, aquest vídeo és de l'estadi Carlos Belmonte, camp de l'Albacete de l'any 2009 i ja l'hi cantaven també el mateix, i ja que el senyor Mourinho parla d'imatges, tinc gravades a la retina les de l'agressió brutal i salvatge de Pepe a un jugador del Getafe, agressió que havia de haver significat la seva expulsió definitiva dels camps de futbol. El futbol és per a persones, no per a bèsties. 
Vaig veure només la primera part, la tensió que hi havia en un partit no intrascendent, però tampoc cabdal era palesable a cada jugada, a cada moment. I és que el virus Mourinho comença a escampar-se i un dia algú prendrà mal, i aleshores correm-hi tots. Ja vaig dir al seu dia que em semblava i que en pensaba de Mourinho, el no entrenador que practica el no futbol. Si ho voleu llegir, aquí.



RECORDANT ALEJANDRA PIZARNIK


Partidària de traspassar límits en la vida i en la poesia, Alejandra Pizarnik, la gran poeta argentina que es va suïcidar als 36 anys, el 1972, hauria complert demà 75 anys. Un bon moment per recordar l'obra d'aquesta escriptora, el prestigi de la qual va molt més enllà de les tràgiques circumstàncies de la seva mort.

"El llenguatge de la poesia de Pizarnik és estremidor i té una gran capacitat de subversió", afirma en una entrevista amb Efe la traductora argentina Ana Becciú, amiga de Pizarnik, i una de les persones que intervenen en els diferents actes que tenen lloc aquesta setmana a Madrid per retre homenatge a l'autora de "La terra més aliena".

Una exposició amb fotografies, manuscrits, cartes, dibuixos i primeres edicions de les obres de Pizarnik, conferències sobre la seva trajectòria i la publicació del llibre "Dos poemes inicials", amb facsímils dels poemes i dibuixos, figuren entre les activitats organitzades pel Centre d'Art Modern i la Casa Sefarad. Aquesta tarda, vigília del 75 aniversari del naixement de Pizarnik, Ana Becciú dialogarà amb Raúl Manrique, comissari de l'exposició que es pot veure al palau de Cañete, i recordarà aspectes de la vida de la poeta argentina, que va ser molt amiga d'escriptors com Julio Cortázar, Olga Orozco, Silvina Ocampo, Bioy Casares i Octavio Paz.

La vida de Pizarnik està envoltada d'un cert malditisme, i a això contribueix sens dubte el que es tragués tan jove la vida amb una sobredosi de barbitúrics. Però Ana Becciú assegura que "la seva mort no és el que dóna prestigi a la seva obra", i, de fet, els joves, que "són els que més llegeixen la poesia de Pizarnik, cada vegada menys s'interessen per aquestes circumstàncies". La veritat és que Becciú, que era veïna de Pizarnik a Buenos Aires i anava a casa seva "cada dia", ofereix una imatge de la gran poeta molt diferent de la que alguns tenen d'ella: "Jo vaig conèixer una Alejandra molt juvenil, amb moltíssim sentit de l'humor i que tenia una extraordinària generositat amb els joves aprenents d'escriptor ".

Pizarnik mantenia "un gran contacte" amb escriptors de diferents generacions. Però no només va ser "molt amiga" d'autors consagrats. A casa es reunien amb freqüència "els joveníssims" César Aira, Alberto Manguel, Arturo Carrera i la pròpia Becciú, que el 1976 abandonaria Argentina per traslladar-se a viure a Europa. "Llegia els nostres escrits, ens els corregia i ens animava a publicar", explica Ana Becciú, que no dubta a afirmar que Pizarnik "és una de les grans poetes llatinoamericanes del segle XX".

Gairebé quaranta anys després de la seva mort, "segueix sent una poeta d'una mena d'avantguarda i encara hi ha zones de la seva poesia inexplorades", afirma Becciú, experta en l'obra de l'escriptora argentina i encarregada de gestionar els contractes de traducció dels seus llibres. L'obra de Pizarnik "obre portes" i en els seus diaris, publicats a Espanya per Lumen igual que la seva poesia, "es veu la preocupació que tenia per indagar i investigar el llenguatge poètic, així com les seves preocupacions estètiques, que no eren freqüents en la seva època, almenys a Llatinoamèrica ", afegeix la traductora i poeta.

Quan Becciú va arribar a Barcelona el 1976 va intentar que es publiqués la poesia de Pizarnik a Espanya, però "ningú la coneixia". Hi va haver d'esperar "vint anys" perquè per fi va veure la llum la seva obra poètica completa, "més els inèdits que havia deixat i que, gràcies a la mare d'Alejandra, es van poder salvar". Com a part de l'homenatge que se li rendeix aquests dies a Pizarnik a Madrid, Becciú llegirà aquesta tarda poemes de l'autora de "Arbre de Diana" o "Extracció de la pedra de la bogeria".

Serà l'ocasió de comprovar "la força" que té el seu llenguatge poètic, "la seva capacitat de subversió". I serà també el moment de veure fins a quin punt la seva poesia "és escruixidora perquè no hi ha res que no sigui absolutament imprescindible", diu Becciú, traductora d'autors com Tennesse Williams, Allen Ginsberg, Anne Carson i Djuna Barnes. D'Alejandra Pizarnik n'he publicat alguns dels seus poemes a Banderas de Mayo, i us deixo aqui un enllaç on trobareu poemes seus.


Moradas

A Théodore Fraenkel

En la mano crispada de un muerto,
en la memoria de un loco,
en la tristeza de un niño,
en la mano que busca el vaso,
en el vaso inalcanzable,
en la sed de siempre.

DE BEATIFICAR A UN RETRÒGRAD

 ara resulta que na SANTA MARE ESGLÉSIA, es a punt de beatificar inventant-se uns suposats miracles (alguns de regal i altres més sospitosos) i el que faci falta aquell retrògrad intransigent d’en Joan Pau II, mentre Joan XXIII fa més de 40 anys que espera, en un exercici de ridícula endogàmia i auto complaença que no es creuen ni ells. 

I és que a banda d’endogàmics viuen totalment fora del seu temps. No han entès que la gent ja no s’ho empassa aixó dels miracles, ells si que es veu que els convé dir que encara i creuen, de fet a les alçades que estem el que és un miracle es que l’Església Catòlica encara existeixi. Aixó si que és un miracle i dels grans, tot i que també es va acabant per manifesta manca de personal qualificat i no tant, puig agafen qualsevol ens vingui d’on vingui per mantenir el gran negoci i acabaran accedint a treure el celibat, acceptar el matrimoni i que les dones tinguin els mateixos drets que el homes, en tal de mantenir oberta la paradeta. 


Ara, beatificar Joan Pau II es romandre ancorat en el passat, pensar-se que la gent es beneita i oblidar que aquest individu amb la seva intransigència es responsable moral i ètic de la infecció i mort a causa del virus de la SIDA de milers de persones a l’Àfrica en no autoritzar l’ús del preservatiu, la qual fàbrica més important d’Europa si no s’han venut les accions, el Vaticà n’era un dels principals accionistes fa deu anys. Aquest home retrògrad que l’únic que va fer en el seus vint-i-sis anys de regnat terrenal fou fer retrocedir l’església catòlica en la seva obertura, beatificar a tot quisqui que passava per allí, sospitosos de feixistes inclosos, que es va entrevistar amb criminals de guerra com en Pinochet (veure la foto) i Fidel Castro, sorrut i enrocat en la intransigència típica del Vaticà i d’aquesta maleïda mala manera d’interpretar el missatge de Jesús, ignorant no ja la realitat del segle XXI si més no la del XX.

I ja que era tan mediàtic i li anava el “merchandising” Com aixó de beatificar un retrògrad costa molts diners puig s’han de comprar monges perquè afirmin somrients e il·lusionades que han gaudit de suposats miracles i altres bajanades variades, proposo que ho pagui un espònsor; segur que Coca-Cola en seria el primer interessat. Fins i tot podrien regalar "cromos"

"Joan Pau II, beat per la gracia de Déu i Coca Cola Company Corporation. (marca registrada)"

DE CITES PER MOTIVAR GRUPS HUMANS


Ja que sembla que l'entrenador del Real Madrid, el Sr. José Mourinho té a bé citar Einstein per motivar als seus jugadors, aqui deixo unes quantes cites d'ell (d'Einstein, clar)

"L'home troba Déu darrere de cada porta que la ciència aconsegueix obrir. 

Qui no té el do de meravellar ni d'entusiasmar més li valdria estar mort, perquè els seus ulls estan tancats.

La formulació d'un problema és més important que la seva solució.

Una vetllada en què tots els presents estiguin absolutament d'acord és una vetllada perduda.

No sé com serà la tercera guerra mundial, només que la quarta serà amb pedres i llances.

Si hagués previst les conseqüències, m'hauria fet rellotger.

Tindrem el destí que ens haguem merescut.

Si no ho puc dibuixar, és que no ho entenc.

La naturalesa està constituïda de tal manera que és experimentalment impossible determinar-ne els moviments absoluts.

No hi ha coses sense interès, només persones incapaces d'interessar. A qui no té el do de meravellar ni d'entusiasmar més li valdria estar mort, perquè els seus ulls estan tancats.

Tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses.

L'art és l'expressió dels més profunds pensaments pel camí més senzill.

El món no està amenaçat per les males persones, sinó per aquells que permeten la maldat.

Les proposicions matemàtiques, en tant tenen a veure amb la realitat, no són certes, i en tant que són certes, no tenen res a veure amb la realitat.

Hi ha dos camins per viure la teva vida, pensant que no tot és un miracle o pensar que qualsevol cosa és un miracle.

Déu és sofisticat, però no malèvol.

Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. 

Mai penso en el futur. Arriba de seguida.

La imaginació és més important que el saber. 

Si la meva teoria de la relativitat és exacta, els alemanys diran que sóc alemany i els francesos que sóc ciutadà del món. Però si no, els francesos diran que sóc alemany, i els alemanys que sóc jueu.

La cosa més incomprensible del món és que sigui comprensible.

La teoria és assassinada tard o d'hora per l'experiència.

El que realment m'interessa és si Déu tenia alguna elecció en la creació del món.

Joventut, saps que la teva no és la primera generació que anhela una vida plena de bellesa i llibertat?

Si la teva intenció és descriure la veritat, fes-ho amb senzillesa i l'elegància.

Per què aquesta magnífica tecnologia científica, que estalvia feina i ens fa la vida més fàcil, ens aporta tan poca felicitat? La resposta és aquesta, simplement: perquè encara no hem après a usar-la amb encert.

La imaginació és més important que el coneixement.

Al principi tots els pensaments pertanyen a l'amor. Després tot l'amor pertany als pensaments.

Els conceptes i principis fonamentals de la ciència són invencions lliures de l'esperit humà.

El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència veritables.

No guardis mai al cap allò que et càpiga en una butxaca.

El més incomprensible de l'univers, és que sigui comprensible. 

El nacionalisme és una malaltia infantil. És el xarampió de la humanitat.

La major part de les idees fonamentals de la ciència són essencialment senzilles i, per regla general, poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a tots.

Dues coses són infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i jo no estic segur sobre l'univers.

Si no xoquem contra la raó mai arribarem a res." 

DE TEMPS PERDUT I FARSANTS

Parlava abans d'ahir que no hi era a París pel maig del 68 i he explicat en altres ocasions que tampoc havia estat a a la tancada d'intel·lectuals a Montserrat ni a la caputxinada, ocasions perdudes de viure moments històrics, i tantes altres coses que voldria haver fet i no ha estat així. I és cert, i és cert també que una de les coses que em sap més greu, és precisament aixó, el temps que he desaprofitat al llarg de la meva vida, tot aquest temps malbaratat inutilment que ja no podré recuperar, perdut enmig de fotesses insubstàncials. No seria del tot així, però si és cert que costa administrar equitativament el temps, no voldria tampoc ara donar la impressió que he estat tota la vida vagarejat sense fer ni brot, però si podia haver fet moltes més coses i participat amb d'altres, que ara em sap greu no haver-ho fet. Potser és normal perdre el temps, a Proust li va donar per set llibres, o el Paradís perdut, el llarg poema de Milton.


Parlant de temps perdut i de llibres, comentava ahir Clídice al seu blog el cas del violinista Nestor Eidler quan explicava en una entrevista a la contra de la Vanguardia de per què va voler estudiar amb un professor en particular: Oistrach.

"¿Por qué precisamente con él?
Yo no estaba conforme con mi sonido. Y escuchaba el de otros grandes violinistas: “Farsantes”, pensaba. Hasta que oí a Oistrach: “Es el único que no miente”, me dije...


No entiendo a qué se refiere…
En los otros percibía interferencias, o físicas o narcisistas... Oistrach era el único que me hacía vibrar, sentía que conectaba con la esencia... ¡Quise tocar como él! Como discípulo de Fedora Aberastury, ella me enseñó el camino a los misterios y hacia Oistrach."

I és curiós, vaig llegir el seu dia aquesta entrevista, i de fet després d'acabar de llegir 2.666 de Bolaño he estat incapaç de llegir res més nou, em limito a rellegir llibres antics, i no necessàriament perquè Bolaño no fos un farsant (que ho era amb un desmesurat i egocèntric afany de posterirat) ni ho siguin els escriptors que no he llegit, ho era un farsant i en les seves novel·les acceptaria expressar el que deia Joan Crawford a Jonnhy Guitar "Digues que m'estimes encara que sigui mentida". Ja deia Pessoa que els poetes eren grans fingidors i Bolaño era també poeta.

L'ESTRANY FENÒMEN DEL MAIG DEL 68

El més de maig de l'any de 1968, es va produïr a Catalunya un estrany fenòmen paranormal del qual encara a dia d'avui la gent de certa edat en parla. A començaments del més de Maig, a Catalunya llevat de quatre franquistes, algun falangista, uns cuants capellans i monges, la mainada petita i la gent gran que els cuitava, la resta desaparegué de sobte de manera misteriosa. El país es quedà paralitzat. Fàbriques, despatxos, escoles, el camp, la pesca, funcionaris, tot el procès productiu s'aturà.
Que va succeír? - us preguntareu - que provoqués aquesta extranya desaparició de gairebé tres milions de persones dels tres sexes d'entre 18 i 50 anys durant aquest més en concret.


La resposta era a Nanterre, Lió o Paris, allí varen estar-hi tot el mes de maig els catalans progres i d'esquerres, els catalans que no eren progres i eren de dretes, i els qui no eren ni progres ni de dretes ni d'esquerres i que ni tan sols eren catalans però tambè participaven de la revolta. Tots volien ser part de la història. París es va omplir de quatribarrades i barretines, i la famosa frase "sota les llambordes hi ha la platja" és d'un català, i no un català qualsevol, No! un català de Baracaldo. Qui sinó sabia com es diuen els "adoquins" en català?. I aquest català ni més ni menys era un jovenet Josep Lluís Nuñez, encara sense Navarro, l'home que fa fer famosa la frase: "hemos puesto unos llambordins".
Aquell maig tothom era a França de revolta. Tothom? No! Servidor de vostès era a Palma de Mallorca, a les bóvedes, sota la Catedral cumplint amb el Servei Militar. Algù s'havia de quedar per vigilar l'hortet.
Aquell maig del 68 no va arreglar res, o poca cosa. Que s'en pot esperar d'una revolta burgesa que és va acabar perqué venien les vacances d'estiu? una revolta que deia que sota les llambordes hi havia la platja, fins que es va adonar que el que hi havia eren les clavegueres de l'Estat, que en comptes de prohibir prohibir, els efectes secundaris feren prohibir més que abans. I la llibertat? en parador desconegut.

IKEA, GAY FRIENDLY I LA FAMILIA TRADICIONAL


El secretari d'Estat de Polítiques per a la Família d'Itàlia, Carlo Giovanardi, ha assegurat que un anunci publicitari d'Ikea ​​que mostra a dos homes donant-se la mà és "greu i de mal gust ". Giovanardi va criticar l'empresa sueca per "venir a Itàlia a dir als italians quina cosa han de pensar, polemitzant contra la seva Constitució ". La fotografia de la parella està acompanyada de l'eslògan "Estem oberts a totes les famílies", però la campanya gay friendly d'Ikea ​​no ha acabat de convèncer el conservador polític italià, qui en el seu dia va dir que "l'adopció de matrimonis gais afavoreix el trànsit de nens ", i que considera que aquest anunci atempta contra la familia tradicional que a Itàlia només contempla la unió matrimonial entre un home y una dona.

Hi ha que veure com els molesta als catolics rancis que es digui matrimoni a la unió entre dues persones del mateix sexe. Veuran senyors cristians no gaire cristians, el matrimoni com a concepte i paraula existia ja abans que Jesús baixes a la Terra a predicar al desert pel que es veu, i la Santa Mare Església se'l va fer seu com ha fet amb tantes altres coses. És el que tenen les sectes que adoren ídols, que ho aprofiten tot sense gaires manies i després s'apunten el mèrit i el monopoli de la apropiació indeguda.

I el més curiós, el que més m'ha sorprès d'aquesta noticia, es, que enten el Sr. Giovanardi per Família Tradicional? Anar a missa cada diumenge, tenir deu fills, tenir una fulana sense que es noti massa, pegar la dona en la intimitat de la llar, ser intolerant amb tots els que no pensin com aquesta família, o sigui el cap, el pare. Castigar i despreciar un fill homosexual si ha sortit així; enviar la nena a avortar a Londres o a Holanda perquè no se sàpiga, o fer-la fora de casa com una veina meva perquè estava embarassada (i era molt de missa) i que curiosament ara que és vella i està sola l'ha acollit la seva filla rebutjada, en un autèntic acte de caritat cristiana.

En comptes de queixar-se de l'anunci d'Ikea i exigir la seva retirada podria el Sr. Giovanardi aprofitar per rellegir la Bíblia a veure si és capaç de captar, entendre i aplicar correctament i amb humilitat i saviesa el missatge de Jesús de Natzaret. Falta l'hi fa. Ah! parlant de famílies tradicionals, potser es refereixen a Santa Anna, Sant Joaquim i Maria la seva filla, per cert, a que es dedicaven els pares de Maria? i que va passar en unes festes del poble on la gent es disfressava d'animals com àligues, coloms i altri?, però tampoc es tracte d'aixó. Oi?, que després parlen de persecució contra els catòlics, o aixó manifesta sovint il capo di tutti capi Sonsenyor Rouco Varela.

EL TAXI D'ESSAOUIRA


"Sóc al Marroc, en un lloc concret de Marràkech, on hi ha els adobadors de pells, un home em dona unes claus d'un cotxe perquè l'acompanyi, és un vell FIAT de color beig, s'asseu al meu costat i em va indicant el camí. Circulem per carrerons estrets curulls de gent que no s'aparta i s'han d'escampar a base de tocar insistentment la botzina. Finalment arribem a les afores de la ciutat i l'home m'indica que el deixi allí. 

Aleshores em dona uns diners que és l'import que marca el taxímetre atès estaba conduint sense saber-ho un taxi. Atura ell mateix el taxímetre i em dona les instruccions per tornar el taxi al seu propietari a Essaouira. 

Traveso una carretera solitaria, desértica i mal asfaltada on hi circula bestiar, bicicletes, motocicletes i algun camió fins arribar a les afores d'Essaouira. Allí en una amplia avinguda apareixo en un pis gran i assolellat, molt gran i molt assolellat, a sota hi ha un bar amb terrasa curull de gent, i al pis dones i mainada que preparen alguna festa espècial. Trafiquejen amunt i avall de l'habitatge mentre la mainada juga pel mig esvalotada. M'ofereixen un te i espero a que arribi la persona a qui haig de donar les claus del taxi. No és però un home, és una estrangera de mitjana edat, cabell castany i amb un vestit marró llarg i desgarvat com ella. És británica em diu, i fa deu anys que viu aquí. M'encanta aquesta terra i aquesta gent, i aquest sol que mai els abandona, afegeix.

Ja no soc al pis gran i assolellat. Estem xerrant amb la dona al mig del carrer. Mentre, passa un senyor damunt d'un burret amb un enorme barret de palla que ens saluda somrient. Continua l'home el seu camí i de sobte una enorme explosió ens eixordeix, caiem la dona i jo a terra per la força de l'ona expansiva que deixa rere seu un núvol de pols que no permet veure res. Estossego per la pols que m'ha entrat en els pulmons i el mateix fa la dona. Se senten crits, laments, plors i esgarips i a mesura que escampa la pols provocada per l'explosió contemplem astorats amb la dona, les runes del que havia estat el bloc de pisos on hi havia el pis gran i assolellat amb les dones trafiquejant i els nens jugant esvalotats.

No ha servit per a res, exclama la dona, no ha servit per a res . . ."

i aquí s'ha acabat el somni d'aquesta nit, un somni digne d'un día de Sant Jordi. A diferència de la majoria que s'esborren només llevar-te, aquest el conservo encara ara a les 16 hores ben fresc, i l'estic visualitzant mentre escric, en colors clar, en colors d'Essaouira.

I PER SANT JORDI, UN POEMA

...d'en Joan Salvat Papasseit. És un poema curt, senzill amb aquell puntet d'innocent picardía que l'empaitador de minyones hi sabia donar. El poema es títula: I el seu Esguard . . .



i el seu esguard damunt el meu esguard 
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.



joan salvat papasseit

EL DEUTE D'ESPANYA NO ÉS ECOLÒGIC


"En només quatre mesos, Espanya ha consumit tots els recursos que el seu ecosistema pot produir. A més, no és a temps de regenerar-lo i emet més contaminants dels que pot absorbir. Per tot això, des d'aquest dimarts 20 d'abril a les 16.50 hores, Espanya ha entrat en "deute ecològic". Són càlculs de la New Economics Foundation (NEF), un comitè d'experts independent britànic, que afirma que en el cas que tots els ciutadans del món visquessin com els espanyols, farien falta tres planetes per poder cobrir totes les necessitats.
Els nostre entorn té una capacitat limitada de produir recursos i d'absorbir contaminants sense posar en risc la capacitat de generar aquests recursos any rere any. Segons els càlculs de la NEF, basats en les dades de la Global Footprint Network, Espanya ha trigat menys d'un terç de l'any a acabar tot el seu pressupost ecològic pel 2011 i només pot satisfer les necessitats a compte de recursos d'altres països.
La biocapacitat del territori espanyol només permet cobrir el 30% de la seva demanda de recursos. Cada espanyol necessita 5,4 hectàrees globals per satisfer el seu nivell de consum actual, però només té un pressupost d'1,6 hectàrees, de manera que el seu dèficit ecològic és de 3,8 hectàrees. Al ritme de consum actual, i si Espanya hagués de subsistir dels recursos propis, aquest dimarts 19 d'abril els hauria esgotat ".

Aquest text que heu llegit, és una de les bestieses més grans i disparatades que he llegir en molt de temps. Em temo que els senyors de la New Econonmics Foundation no s'han assabentat de que va la cosa dels recursos, recursos que sobren i amb escreix, i és tenint en compte que hi ha hectàrees i hectàrees sense explotar per guaret o altres aprofitaments de subvencions agrícoles europées, o simplement per manca d'interés. 
No ens deixen prodüir tot la llet que podriem produïr, i ens dediquem a engreixar els porcs dels Paisos Baixos, i podria seguir explicant com es poden aconseguir recursos amb escreix, però aixó ja ho sap la gent la terra. Hi ha tres coses que ens sobren i molt, recursos agricoles, massa arbrada i aigua. El que s'hauria de cambiar és la manera de consumir i potenciar la agricultura, però de deute ecològic res de res. Aquí l'ùnic deute que té Espanya a banda del seu, són els quinze mil milions que no ens retorna cada any i que signifiquen el 9% del nostre producte interior brut, i aixó si que serien recursos per Catalunya si ens els retornessin.

A PROPÒSIT DE L'ÈXIT I EL FRACÀS



La diferència entre l'exit i el fracàs en l'art, rau en el reconéixement, puig l'esforç creatiu, tant en un cas com en l'altre, és el mateix, i en el cas del fútbol, la diferència rau en si entra o no la pilota dins una porteria, així de simple o complex, com simple o complex és el fútbol. En canvi, la diferència entre el seny i la rauxa, rau en que amb seny fas tot alló que la majoria i tu mateix creieu has de fer assenyadament, i en canvi, la rauxa és el que en veritat faries i el cos t'ho demana i gairebé mai goses fer-ho, potser per aixó hi ha qui diu que la vida sol ser tot alló que no hem fet.

PRESUMPTE INCENDI A LA SAGRADA FAMILIA



Un presumpte incendi s'ha declarat avui a la cripta de la nau central de la Sagrada Família, presumptament provocat per un home que ha estat detingut, sense que s'hagin registrat ferits entre els centenars de turistes que han estat desallotjats. Així ho ha indicat en declaracions a TV3 el president del Patronat de la Sagrada Família, Joan Rigol, que ha qualificat de "pertorbat" el detingut i ha explicat que l'incendi sembla "controlable amb facilitat", encara que ha causat una gran fumera i alarma entre els visitants del temple i veïns.

Sempre m'ha sorprés aquesta expressió de presumpte, malgrat en aquest cas sembla l'han enxampat uns turistes que l'han vist calant foc a una part de l'enorme pastitx, malgrat aixó es diu el presumpte autor dels fets, perquè se entén que fins que el Sr. Jutge no ho dictamini no sera culpable de calar foc a un tros de la Basílica. 

Aquest fet em porta a recordar un cas succeït poc després de la guerra, o sia a las posguerra a Sabadell, on un senyor es va tirar al tren i aquest li va tallar el coll en rodó. La Guardia Civil (el que sabia escriure) va posar en l'atestat. "Se encuentra el cuerpo de un individuo sin identificar con la cabeza separada del cuerpo a uns cincuenta metros (abans els trens corrien més que ara) estando dicho individuo PRESUNTAMENTE MUERTO. 

Per aixó he titul·lat el comentari presumpte incendi a la Sagrada Familia, car fins que el Sr. Jutge no ho dictamini, l'incendi d'avui a mig matí, és presumpte, com l'autor dels presumptes fets que presumptament s'han  produït.

SERIA FANTÀSTIC


Manllevant el títol d’una cançó d’en Serrat, seria fantàstic que PP i PSOE es posessin d’acord amb la qüestió de la represa de la negociació amb ETA. Seria fantàstic que ETA i l’entorn abertzale estesin també per la labor de la fi de la lluita armada. Seria fantàstic que no hi haguessin més atemptats a Iraq, Pakistan o Afganistan. Seria fantàstic que els americans i la resta de tropes que hi ha en aquests dos països tornessin a casa seva. Seria fantàstic que al Senegal s’acabés d’una vegada la guerra que no existeix als medis. Seria fantàstic que que al Congo s'acabés tambè la guerra per l'or gris; que el poble saharaui pogués decidir el seu futur, que s'acabessin les pasteres i que tota l’Àfrica aconseguís sortir de la misèria i començar a viure amb la mínima dignitat que es mereixen. 

Seria fantàstic que a Libia, Egipte, Marroc, Siria i algun país més del Nord d'Àfrica arribés la democràcia i la pau social. Seria fantàstic que un dia ZP digués una, encara que fos una sola veritat i Mariano Rajoy tingués un bri d'intel·ligència en la mirada, encara que fos per un instant. Que el Sr.Artur Más i el seu Govern dels millors fossin una mica més coherents i Quim Nadal callès la boqueta de bocamoll oblidadís.

Seria fantàstic que Rússia deixes en pau als txetxens. Seria fantàstic que l’església catòlica evolucionés el seu pensament i obra, social i cristià al nivell de l’època actual i els problemes reals, i que el musulmans respectissin les dones. Seria fantàstic que desapareixes el fanatisme a totes bandes. Seria fantàstic que palestins i israelians fessin una treva seriosa i deixessi'n de matar-se per no res. 

Seria fantàstic, haver-te conegut abans i així poder estimar-te, noia dels ulls marrons. Seria fantàstic que sempre fos dissabte i lluïs cada dia el sol dins una primavera eterna........ Seria fantàstic......... La llista podria ser molt més llarga, però, que importa. El món no ho és de fantàstic, ni la vida, ni ho seràn......, d’ací a un any gairebé podria fer servir “cortar i pegar” llevat de petits canvis en el guió i ja tindria el comentari del dia. De fet aquest és del 2008 amb molt poques variacions, vol dir doncs que gairebé res és fantàstic, els problemes estàn enquistats en el temps i són de difícil solució.




DE DINER NEGRE I AVIS


A la majoria de polígons industrials, sobretot als urbans o a les rodalies de les urbs, hi ha avis o rodamóns que malviuen o es treuen un sobresou recollint cartró i deixalles variades. Doncs bé, hi ha una aplicació sobre aquest fet social o sub-social curiosa. Una persona que tingui una empresa en aquest polígon, trava amistat amb un avi o rodamón d'aquests, xerra amb ell, li fa una mica la gara-gara i s'assabenta de la seva situació familiar, normalment desarrelada o inexistent. A partir d'aqui i un cop hi ha una certa confiança, un dia se li demana el carnet d'identitat amb la justificació que atès s'ha d'informar a la junta de residus de que es retira el cartró o altri per a reciclatge, s'ha de comunicar a aquesta junta que s'ha fet a traves d'una tercera persona lluny del tràmit reglamentari. Aquesta o una altra excusa per l'estil.

Es fa fotocopia del DNi de l'avi o rodamón i se li fa signar un paper conforme s'ha fet aquesta gestió. El que no sap l'avi o rodamón (llevat que es vagi al Banc i després hi ha compensació mensual) és que amb aquesta signatura acaba d'obrir un compte corrent del que no en podrà disposar atès acaba de delegar amb la seva signatura a qui li ha presentat el document la disposició dels diners "negres" que s’ingressaran en aquest compte corrent.
És una manera neta per tenir un compte corrent a disponibilitat immediata de diner negre, d'aquest que no paga els impostos que hem de pagar els pobres altrament denominats classe mitjana que diuen els de les Caixes que aixó ho saben, som els qui hem de pagar.
Us preguntareu com ho sé. Fa uns quants anys ja, un vell conegut d'aquells que veus de tan en tant i dels qui no en solen arrossegar de propi ni cinc em va explicar el cas. El seu pare amb qui no es feia d'anys havia traspassat i en assabentar-se'n s'havia personat on malvivia i regirant els quatre papers que hi havia es va topar amb un sobre d'un banc on constava que el finat tenia gairebé quaranta milions de pessetes en un compte corrent. Sorprès, li ho va comunicar a la seva germana i ambdós és varen presentar al Banc. Allí els hi varen comunicar que efectivament si era cert que el compte anava a nom del seu pare però que ell no tenia autorització per retirar aquests diners, que hi havia hagut algun tipus d'error atès aquest sobre no s'enviava mai al domicili del titular del compte, sinó que ho anava a recollir a la guixeta el qui en podia disposar...........

Resultat, compareixença dels dos germans a casa de l'empresari que disposava de la signatura del compte i una voluntària indemnització de cinc milions per barba per part d'aquest pel seu silenci. El cas ha prescrit, ell ja és mort i de la germana no en sé ni de fet n'he sabut mai més res, per aixó us ho explico ara a voltes amb el tema de qui ha de pagar impostos i de perquè només en paguem els qui (i a dia d'avui encara és una sort) tenim nòmina i no podem amagar ni una pesseta del que guanyem, atès el nostre avi que afortunadament no ha de recollir cartrons per a sobreviure, justeja amb una minsa i escadussera pensió.

80É ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA


Avui 14 d'abril a les 6 del matí farà 80 anys que els regidors del petit municipi d'Eibar, al País Basc van proclamar la República. Molts altres municipis es van incorporar a la iniciativa i Espanya passà de monarquia a república de la nit al dia.

Se'm fa difícil parlar de la República, atès per una banda hi ha molta mitificació de la part positiva i per l'altre molta desinformació interessada sobre la negativa. De retalls de coses que m'ha explicat el meu pare us en deixó aquest comentari:

"Els qui varen viure la pre guerra, la guerra i la post-guerra entre els el meu pare que era de la quinta del biberó, podrien explicar de les malvestats d'uns i altres, abans, durant i després, perquè a les guerres no hi ha bons ni dolents, nomès víctimes gairebé la majoria innocents. Precisament en parlàvem l'atre dia amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava en Companys. A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’Oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquesta guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre, es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta etc. etc. Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers.
Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau, perquè si no no acabarem mai, ens farem mala sang i no solucionarem res. La culpa no es mai de ningú, però aquí a ambdues bandes hi ha encara molts culpables i no es mesuren tots pel mateix raser. Tampoc estaria d'acord amb excessius homenatges ara que han traspassat, cada cosa hauria d'estar en la seva justa mesura, però lo excessiu forma part del ritual d'aquest país, en el positiu i en el negatiu,"

L'analisi de la República la deixo pels entesos.

NOSTRADA BUTIFARRA PILOTAIRE


Cada vegada que el Barça marca un gol important, no puc evitar fer un capses de mistos tres deu amb doble picada als avant-braços acabant amb una nostrada butifarra final. Ja sé que no és massa correcte i una falta de respecte al rival. Però com diria el filòsof Ucraïnes Johannes Gaspart, anar al futbol no és com anar al Liceu. Chin chang chi chu hua. Ahir, quan el nen va fer el primer gol vaig tornar a fer-ho. . . . Er furbo és aixín.


Ah! i demà parlaré de la república.

DE L'EXILI


"L’exili, a part de la negació de la llibertat pàtria, és el pitjor càstig per a un intel·lectual compromès, i no se l’hi pot retreure aquest fet, car des de l’exili es poden resguardar els vincles i els sentiments patris, que permetran ser mantinguts i retrobats en recuperar la llibertat, puix, els que es queden, corren el perill, malgrat la seva animadversió pels opressors d’acabar col·laborant o transigint davant d’ells."

No hem recordat massa als exiliats de la guerra civil, ara que ens demanen parlar del 8oé aniversari de la proclamació de la República el pròper dia 14. La derrota en mans dels feixistes va propiciar l'exili de molts intel·lectuals, d'esquerres, a banda de ciutadans comuns, tot i que possiblement l'exili és molt més dur per a un intel·lectual compromés amb el seu país.

L'ONCLE LLUÍS I LES GARROFES


L'oncle Lluís era el germà bessó de l'oncle Alfonsu Miró que tenia una Pastisseria a Castellterçol que va ja per la tercera generació. i ambdós eren germans de la meva iaia Maria, la mare del meu Pare. 
A l'oncle Lluís als dotze anys el va atropellar un auto i va tenir meningitis segons explicava el meu pare, i va quedar una mica tocat de l'ala. Amb el de can Patet anaven a cantar serenates a les minyones dels estiuejants benestants de Sant Feliu de Codines. No ho sé, però, jugaba prou bé al billar i feia poesia d'una manera especial atès la cosa de la rima la forçava una miqueta:

Me amaste
te amé.
Me quisiste
te quisé.

Ara, el que em feia dubtar del seu estat mental deteriorat, va ser que cada any, per la festa major de Sant Feliu de Codines, feien una cursa de burros, i cada any, l'oncle Lluís acavaba l'ùltim. I aquest reiterat resultat negatiu té una raó molt lògica: Al guanyador li donàven una copa de xitxinabo i ni cinc cèntims, i a l'últim un sac de garrofes. .
I els burros, que mengen?
No hi tocaba tant poc com podia semblar l'oncle Lluís, la prova de les garrofes ho demostra.

TOT ESPERANT GODOT


Porto una munió d’anys esperant Godot malgrat saber amb certesa que mai no vindrà.

Que hi faig aquí doncs? – us preguntareu –

Doncs mireu, deixar passar la vida mentre contemplo el paisatge, tot preguntant-me si hi ha vida intel·ligent més enllà dels poetes i els matemàtics.

UN RADAR DE RECAPTACIÓ VARIABLE . . .

El director del Servei Català de Trànsit (SCT), Joan Aregio, ha informat que estan elaborant un estudi sobre el funcionament dels radars a les carreteres catalanes en els últims anys i que han donat amb un que en tres anys ha recaptat cinc milions d'euros.

En declaracions als periodistes després de la Comissió d'Interior, ha puntualitzat que aquest radar està situat a la zona de transició de l'antiga zona 80, en els accessos a Barcelona, ​​i ara estan estudiant si aquest volum de multes estava justificat. En principi, ha avançat que aquest podria ser un dels radars que canviaran d'ubicació - "és un dels candidats a ser mogut", ha assegurat-, en entendre que tenia un afany recaptatori, tot i que no dubta que en el seu dia es va posar per raons tècniques. També ha assegurat que en alguns casos han localitzat radars que mai havien fet cap foto ni imposat sancions, de manera que també seran revisats. 


La noticia no te més, sinó fos perquè els cinc milions d'euros que ens explica La Vanguardia, el Diari Expansión, informa que el mateix radar ha recaptat 80 milions d'euros en el mateix lapse de temps. . . Ja dic jo que no comproven les informacions que donen. No he gosat mirar més digitals, no fos que em trobés amb una tercera xifra, tot i que com a la Vanguardia parlen de la Zona 80 que és on estava situat el radar, per a mi que s'han fet un embolic de números els d'Expansión.

TWIT AGAIN , SAM


Explicava Serrat que sabia quan anava a cagar un veí seu perquè cantava o taral·lejava sempre la mateixa cançó. Eren temps de safareig als blocs de pisos on tothom es coneixia. I això és el que és Facebook, un enorme safareig amb fira de les vanitats inclosa, del que ja he explicat en aquest mateix bloc que m'hi vaig apuntar i donar de baixa al cap d'una setmana perquè no m'aportava res i em distreia molt de les meves activitats. Abans, ja m'havia esborrat del Messenger i ja n'hi sé m'ha ocorregut donar-me d'alta al Twitter que em sembla i així ho dic, una autèntica bajanada per gent amb poca feina. A mi que carall m'importa que algú m'expliqui la seva vida amb 140 caràcters, per comentar-me bàsicament superficialitats sense importància o banalitats del mateix calat.

A Twitter l'han engrandit els mitjans, que l'han elevat del que era fins fa poc més d'un any, una nova joguina per gent avorrida, a categoria d'esdeveniment. I s'hi han apuntat polítics, artistes i personal en general sota un suposat toc de modernitat, allò que abans se'n deia estar a l'última. Estan en el seu dret, però en el fons Twitter no deixa de ser una eina de banal superficialitat com ho és Facebook, i que més endavant seran substituïts ambdós pero una nova i més moderna eina igual de banal. En el fons, tan Twitter com Facebook, no deixen de ser una mostra més d'una societat avorrida i banal, incapaç de manifestar una certa coherència i compromís davant les realitats del dia a dia. I no són temps, amb la que està caient per perdre's enmig de fotesses de safareig. 

No sé quan van a cagar els meus veïns, perquè ja no canten, i possiblement seria bo saber-ho, de fet molts d'ells ni tan sols se com es diuen, ni ens donem sovint el bon dia en creuar-nos per l'escala, d'apressats que anem uns i altres.


VERSIÓ RAC 1 I ELS FALSOS HIPOCONDRÍACS


No volia parlar d'aquest tema. En primer lloc atès en un principi vaig fer el que creia era el més correcte, i en segón, perquè el programa del que parlaré, és el que més m'agrada i escolto fervorosament cada tarda, caigui qui caigui, peti qui peti.Tot i aixó, ja vaig denunciar fa uns dies el Mobbing que es feia en la persona cabdal del mateix programa, el Sr. Marcel·lí, i cert és que el fet que denuncio a continuació no és tan greu com aquest, però les circumstàncies i un comentari que feia Gregorio Luri sobre una trucada telefónica que va rebre d'un mitjà, m'han fet prendre la decisió de comentar els fets que varen succeïr la setmana pasada.

Parlaven al versió Rac1 del Sr. Clapés, que és el que te més mania al Sr. Marcel·lí, amb un psiquiatra sobre els hipocondríacs. En un moment determinat la noia que participa al programa (ara no recordo el nom, podria ser Montse Llussa) i parlant d'hipocondríacs va esmentar un cas d'unes proves d'incendi que s'havien dut a terme a una Fàbrica de Tarragona, amb gent que s'havia fet mal real tot i ser un simulacre degut a que eren hipocondrícas, i a continuació el psiquiatra va contestar de manual, que si patatín que si patatàn. Tot molt bé fins aquí, només que la noticia a la que feia referència la locutora era inventada pels del Bloc (que recomano) EL MUNDO TODAY.

Aleshores, en sentir la noticia i davant el flagrant error de no comprovar-la abans de donar-la, vaig fer el que considerava correcte, deixar un comentari al bloc de Versió Rac1 explicant el cas deixant l'enllaç de la falsa noticia de El Mundo Today. Doncs bé, vaig tenir la callada per resposta i aixó sincerament em va molestar (no massa tampoc) car crec no costava res (en deixar el comentari has de posar la teva adreça de correu elèctric), quatre ratlles agraïnt l'esmena.

Aquest cas ja he dit que és menor comparat amb el mobbing del Sr. Marcel·lí, però es podia haver donat en informacions més importants i que tampoc es contrasten i es donen amb alegria per part dels mitjans informatius. La impressió que em va donar és que s'havien llegit la noticia de manera apressada, alló que es diu donar-hi una ullada, però tenia una gran similitud amb aquesta que esmento de El Mundo Today. I en el cas de no ser així, no costava res treure'm del meu error i comunicar-ho, que tampoc costa tant. Cert és que et descompressiona tant escoltar el programa que et deixes anar i possiblement no ho vaig entendre bé el comentari de la locutora, però aquesta és la 'copla' amb la que em vaig queda, i com no tinc só, no vaig poder escoltar el podcast.

Ja deia Joan Fuster, que "escriure és tot aix´que vostes diuen i de més a més una certa forma de venjança", i dit està, tot i que vull quedi clar que continúo escoltant el versio Rac1 i rient de les seves animalades, malgrat continuar reivindicant el menysteniment vers el Sr. Marcel·lí, que és el que realment em té preocupat.

CENT DIES MALBARATATS


El problema no són els 100 dies malbaratats, sense fer res a banda de queixar-se constantment del que havien fet malament els anteriors, ni ho es de pasar-se el sant dia fent el ploramiques, espantant als inversors amb la visió catastrofista de la situació del País, ni l'esperit de revenja que han dut a terme en aquest perióde de temps. Ni ara intento omplir la menjadora amb els de Madrid, ara els amenaço fent el fatxenda per boca de l'Oriol Pujol. No m'agradava l'avi, però almenys tenia (tot i no ser més que un botiguer d'aquells que estafava amb el pes de la balança), dic, tenia una mica més d'estil, el nen li ha sortit raret, tant que el millor d'ell és la imitació que li fan al Polònia.

El problema no és tenir una Consellera d'Educació que no s'assabenta de res i va donant pals de cec per agraïment dels mitjans informatius als qui els hi dona feina dia sí dia també, o el Conseller d'Interior ara a 80, ara a 120, ara a 110, radars.SI radars.NO. O un Racudé missing a qui tant enyoren els de la TV de San Cugat, la papirofléxica que era la seva segona casa, o potser la primera. O un Conseller d'economia que quan donaven les clases devia fer campana, o bé ho dissimula molt bé, servint fidelment a l'amo sense dir ni mú. I no parlem del de Sanitat que no sé si es diu Boi, Boris o l'han de tancar a Sant Boi, on potser faria menys mal a la nostra Sanitat. Ah!, i una vicepresidenta falsificadora i turista accidental.

El pitjor i cal no oblidar-ho, és que tenim de President de la Generalitat a un individuu que va menystenir greument i en més d'una ocasió als expresidents anteriors, Maragall i Montilla, i ho va fer al Parlament de Catalunya, lo qual per a mi ja l'inhabilita per exercir el càrrec de Molt Honorable President. Qui ha menystingut aquesta figura, a més a més de manera tan barroera no mereix ser President de la Generalitat, i si es comporta com en els primers cent dies, aquesta legislatura més que el Govern del millors, serà el Govern dels inùtils, presentar-se sense referències (com a l'acudit) i se'ns farà molt llarga. Mai tan pocs, ho hauràn fet tant malament, i encara falta el pitjor, la resta de la  legislatura. Ja vaig dir fa temps que un paò no podia ser President de la Generalitat i menys encara si no era Honorable. I el Sr. Mas no ho és.


afegitó: A la Consellera de Justicia, l'he enviat directament a Collonades, que és on li pertoca.

INDIGNEU-VOS EN CATALÀ

Si us voleu baixar Indigneu-vos en català o castellà ho podeu fer (suposo que legalment) aquí, tot i que és més aconsellable comprar el llibre a Edicions 62, només val 5€. La informació és de la Biblioteca Social d'Olot.

MORRALLA POLÍTICA



He arribat a la conclusió que no m’agrada gens en Sarkozy, no és de fiar, és d’aquells a qui no li donaries l’esquena ni un segon, excessivament somrient, excessivament efusiu, dona la sensació que es un Berlusconi en civilitzat però de la mateixa índole. Més o menys com Putin, nomes que aquest es letal, sobre tot si li portes la contraria. Pero en realitat és el que hi ha, vegis Zapatero, Cameron, Merkel, etc etc, el nivell és baixissim, i si anem a Bananolàndia, ja ni us ho explico.


I no és perqué els anteriors fossin gaire millors, però eren capaços de semblar-ho o aparentar-ho. Mitterand tot i ser un canalla, tenia grandeur i sobretot sabia estar i era conscient del paper que representava, o Willy Brandt o el mateix Gonzalez. De fet la diferència és aquesta, els d'ara ni tan sols saben estar i la grandeur per a ells és una paraula incomprensible. 


Són la morralla política els qui ens governen, potser perqué la mediocritat és la gran triomfadora a començaments del segle XXI, un segle que de moment ofereix més ombres que llums i més aviat ens acosta inexorablement cap a l'edat mitjana que a la modernitat.

DANYS COL·LATERALS DE L'OTAN


Els avions de l'Aliança maten 30 milicians a Brega i Ajdabiya. L'OTAN ha entrat amb mal peu a Líbia. La presa de les regnes de l'operació militar fa quatre dies coincideix amb l'augment de danys col·.laterals, un eufemisme que serveix per definir un error, una bomba que va caure on no havia d'haver caigur, matant a les persones equivocades. i, deu ser bonic morir per un error, per un dany col·lateral que es diu eufemísticament i cínicament, és com si t'atropellen travessant (ja se que és difícil) un pas de vianants amb el semàfor dels vianants en verd. Tu, no tens la culpa, però l'error d'un altre t'envia a l'altre barri.

Aquests errors en l'Exercit dels Estats Units (altrament dit OTAN) són freqüents tot i la sofisticada? tecnologia que empren, però possiblement els que la fan servir son prou maldestres, i de la mateixa manera que els errors dels arquitectes es tapen amb plantes, els de l'exercit quan en cometen un, com els del metges es tapen amb terra. I ja ha de ser fotut més que bonic morir estúpidament per un error, tot i que si et diuen que has estat víctima d'un foc amic i has mort d'un dany col·lateral, sempre ha de reconfortar-te. Pels segles dels segles, amen.

VINICIUS DE MORAES I ELS SEUS AMICS


L'any 1969 se'n va anar Vinicius de Moraes a Buenos Aires, i el següent, actuant en el cafè La Fusa d'aquesta ciutat, al costat de Maria Creuza i Toquinho, va sorgir la idea de gravar l'espectacle que allí interpretaven. El disc que va resultar ser un gran èxit, per la seva qualitat, la seva espontaneïtat i l'alegria que els intèrprets transmeten amb la seva música, es va gravar pel sistema de pistes, en un fals directe. De fet, tota la història de "La Fusa" està plena de confusions, que els entesos coneixen, però que cal aclarir. En realitat, no es va gravar un disc, sinó dos. En el primer, el poeta i la guitarra de Toquinho comparteixen cartell amb Maria Creuza, en el segon, Creuza cedeix el seu lloc a Maria Bethania, que suma la seva veu a la de Vinicius.
En realitat, "La Fusa" no va ser un bar, sinó tres, que en l'època es van convertir en seu de la bohèmia del Con Sud. El primer local va obrir l'estiu de 1968 a la uruguaiana Punta de l'Est. Pocs mesos més tard es va inaugurar el de Buenos Aires. I amb els aires dictatorials de l'Uruguai, els propietaris van decidir tancar Punta de l'Est i obrir a Mar del Plata.
Punt de trobada d'artistes i intel·lectuals, per les diverses seus d'aquest cafè-concert passaven any rere any Chico Buarque, Mercedes Sosa o Astor Piazzola. Molts cantants brasilers anaven a La Fusa per cantar els temes que no podien interpretar durant la dictadura regnant al Brasil.
Efectivament, Vinicius de Moraes, Toquinho, Creuza i Maria Bethania van passar per "La Fusa", però les dues gravacions es van fer en un estudi de Buenos Aires. La idea va ser del productor argentí Alfredo Radoszynski, al capdavant del segell Trova. Inicialment, els tècnics van recollir el so durant un dels recitals al bar de Buenos Aires, però com que la qualitat no era molt bona, van decidir traslladar-se a un estudi, on van convidar a 25 persones per donar ambient al disc i van afegir de fons el murmuri del públic recollit al local. En el cas del primer treball-el de Creuza-, el registre va durar dues sessions de matinada de vuit hores cadascuna, que van començar un cop acabada l'actuació a "La Fusa". Com el mateix Vinicius va escriure per a la caràtula del disc, en l'estudi "no van faltar els elements primordials: ampolles de whisky i dones boniques". Al piano i en els arranjaments va estar Mike Ribas, català establert a Buenos Aires, a qui el propi de Moraes va agrair els seus "bons oficis" i la seva "col.laboració fraterna.
El vinil que tenia que és el de la foto s'ha perdut, però a Youtube hi ha prou material d'aquesta colla d'artistes meravellosos. Qualsevol que escolti l'enregistrament ho comprendrà immediatament. Us recomano l'audició relaxada de totes les cançons, però especialment a Felicidade, Garota de Ipanema, Minha namorada, tarde em Itapuà, o A Tonga da Mironga Do Kabuleté, que és molt divertida, atès que comença amb un diàleg entre Toquinho i Vinicius, que diu que a Àfrica, a l'escoltar “kabuleté, les tribus entren en guerres terribles, es mengen el fetge l'un a l'altre... l'última paraula kabuleté es veu que té a veure amb la mare d'un. Anem a cantar-la li contesta Toquinho, ah! i fruiu també de o Poeta, aquesta última basada en una composició de Albinoni, i alguna més que ara no recordo. Els diàlegs que mantenen Toquinho i Vinicius són una delícia, i la veu de Maria Creuza alguna cosa indescriptible, així com Maria Betania, a qui presenta Vincius com la germana d'un jove compositor de Bahia: Caetano Veloso. El vinil va molt buscat, jo m'he hagut de conformar amb un doble CD que m'ha gravat un company de la feina en Josep Maria Valls, que si té el vinil.

Us deixo amb tarde em Itapuà, amb Vicinicus i Toquinho, el noi que es volia afillar Josephine Baker amb qui va fer una gira per Europa i volia fruir del seu brasileñitu.


NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO