· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

INDIGNEU-VOS

Stéphane Hessel proclama la mobilització contra el poder econòmic i financer amb el seu llibre 'Indigneu-vos'. L'autor alemany, un dels creadors de la Declaració Universal dels Drets Humans, demana reaccionar contra les injustícies.
Hessel no diu res de nou, o que no hàgin dit abans altres, però ell és un dels creadors de la Declaració Universal dels Drets Humans, té 93 anys i guarda prou per recordar a les persones, joves i grans, que s'ha de resistir i comprometre's, i que ha arribat el moment de passar a l'acció.

Hessel ha dit que si al seu dia va caure el Mur de Berlín, també pot caure el sistema capitalista financer. Hessel, va nèixer a Berlín l'octubre de 1917, en plena Revolució Russa, va viure de ple la segona guerra mundial, amb un destacat paper a la Resistència francesa, va ser torturat i deportat, va passar per tres camps de concentració, va burlar la mort apropiant-se la identitat d'un altre pres i es va evadir dues vegades. Després de la gran contesa bèl·lica va ser diplomàtic i va formar part, el 1948, de l'equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. El seu llibre de només una seixenta de pàgines, que ja porta venuts 1.700.000 exemplars  a França i que s'ha traduït a 20 idiomes, té validesa. És com va dir ell mateix una invitació a seguir llegint, a buscar altres formes d'organització, a implicar-se com a col·lectius.“No hem de ser indiferents, cal comprometre's, convertir-se en una resistència pacífica. Participar en la vida política o trobar moviments de resistència. Ara teniu Google i, en un clic, podeu saber qui es compromet amb l'ecologia, contra la pobresa”, ha declarat.

Fins aquí tot molt bé, però no dona la sensació que els europeus en general estem per la labor de fer caure el sistema financer, potser pequè molts hi restem atrapats i perquè prou feina tenim en general a sobreviure com per posar-nos en llibres de cavalleries que a banda que ens venen grans, són d'incerta efectivitat. No és tan fàcil tergiversar el sistema financer. Un sistema financer que fins fa tres anys ja ens estava bé i ara atrapats en ell i per ell si que caldria possiblement seguir les consignes de Hessel, però qui prendrà la primera decissió per començar la comtesa?, dura, llarga i de resultat incert. Qui serà capaç d'aglutinar a tota una societat en la mateixa direcció?.

LES CALAVERES DE CIORAN


Diuen que la infància ja no és el que era. Que els nens petits han canviat les xapes i el rotlle de la patata pels videojocs ultraviolents. Però els que denuncien que la innocència infantil ha passat a millor vida, potser haurien de conèixer l'afició favorita d'Emil Cioran (Răşinari, 1911-París, 1995) en la seva primera dècada de vida: "Jugar al futbol amb les calaveres del cementiri". Què menys es podia esperar del gran filòsof nihilista, del rei dels pensadors pessimistes, "l'autèntic portador del mal averany", del transilvà que va escriure aforismes vitalistes del tipus: "Crec en la salvació de l'home, en el futur del cianur".

El seu gust per expulsar ossades es revela al apocalipsi segons Cioran, documental inèdit a Espanya que es presenta avui a l'Institut Cultural Romanès, en unes jornades sobre el centenari del naixement de l'autor de Breviari de podridura.

"Els únics temes que importen són la mort i la inutilitat"

La pel·lícula es recolza en una entrevista a Cioran realitzada del 18 al 20 de juny de 1990 a la seva casa parisenca del Barri Llatí, "un apartament modest on es va gestar una de les obres més inquietants del segle XX", segons Gabriel Liicianu i Sorin Iliesiu, directors del film. Un refugi vetat durant dècades a les càmeres dels periodistes. L'apocalipsi segons Cioran és, per tant, un document històric sobre una de les personalitats culturals europees més elusives dels temps moderns.

Feia uns mesos que Cioran, exiliat a França des dels anys trenta, havia decidit deixar d'escriure. A la vora dels 80 anys, va explicar els seus motius per posar el fre: "Tots els escriptors han escrit massa. Fins Shakespeare va escriure exageradament. Meu destí s'ha acabat. Fa un any vaig sentir que alguna cosa s'havia trencat dins meu. Havia perdut intensitat. I per escriure, l'important és la intensitat de les emocions. Sento una barreja de cansament i aversió cap a l'escriptura. M'he avorrit de calumniar a l'univers. Ja no crec en les paraules ".

"Cada vegada que sento parlar de la meva obra em donen nàusees", va explicar l'autor

Cioran càrrega en el film contra una de les seves bèsties negres, el circ literari francès, a qui culpabilitza també de la seva retirada. "Un no pot escriure un llibre com de la inconveniència d'haver nascut i després acceptar un premi literari. Em repugna l'espectacle dels guardons parisencs", va raonar l'escriptor, que escup bilis cada vegada que sent parlar de "la seva obra", un terme que li produeix "nàusees".

El rebuig als premis i a la glòria literària casa amb la seva idea de l'escriptura com imperatiu fisiològic: "He escrit tots els meus llibres per raons terapèutiques. Escriure ha estat una necessitat i un alliberament. Tots els estats depressius pels que he passat podien haver-me portat a la bogeria o al fracàs estrepitós de no haver-los traslladat al paper ".

Cioran va recordar que la "mort i la inutilitat" són els dos únics temes que importen. La seva obsessió mortuòria es remunta a la seva infància a Răşinari, llogaret de pastors que es va veure obligat a abandonar als 10 anys. Mai va superar el trauma. "Vaig sentir que tot en la meva vida s'havia destrossat. Que era un condemnat a mort", va recordar.

El pensament de Cioran em va causar un profund impacte en llegir-lo ara deu fer set o vuit anys, gràcies al bon amic Pep Ribal Serra, que va tradüir al català i editar de la seva propia butxaca, el BREVIARI DE PUTREFACCIÒ i de LA INCONVENIÈNCIA D'HAVER NASCUT. Cioran, és EL FILOSOF amb majúscules, amb nul sentit de l'humor però amb una fina i sagnant ironía i cap concesió a la banalització o comercialitat de les seves idées. Considerat per molts l'apologista del suïcidi, morí - per fer-los quedar en entredit, o per contradir-se ell mateix - als 84 anys i al llit, a una de les ciutats on hauríen de morir els poetes. París. Ací teniu un recull dels seus aforismes, llegiu-los si us plau.

"Cuando se ha salido del círculo de errores y de ilusiones en el interior del cual se desarrollan los actos, tomar posición es casi imposible. Se necesita un mínimo de estupidez para todo, para afirmar e incluso para negar.
Todo lo que me opone al mundo me es consustancial. La experiencia me ha enseñado pocas cosas. Mis decepciones me han precedido siempre.

Para poder vislumbrar lo esencial no debe ejercerse ningún oficio. Hay que permanecer tumbado todo el día, y gemir...

Existe un placer innegable en saber que lo que se hace no posee ninguna base real, que da lo mismo realizar un acto que no realizarlo. Sin embargo, en nuestros gestos cotidianos contemporizamos con la Vacuidad, es decir, alternativamente y a veces al mismo tiempo, consideramos este mundo como real e irreal. Mezclamos verdades puras con verdades sórdidas, y esa amalgama, vergüenza del pensador, es la revancha del ser normal.

No son los males violentos los que nos marcan, sino los males sordos, los insistentes, los tolerables, aquellos qué forman parte de nuestra rutina y nos minan meticulosamente como el Tiempo.

Imposible asistir más de un cuarto de hora sin impaciencia a la desesperación de alguien.

La amistad sólo resulta interesante y profunda en la juventud. Es evidente que con la edad lo que más se teme es que nuestros amigos nos sobrevivan.

Podemos imaginarlo todo, predecirlo todo, salvo hasta dónde podemos hundirnos.

Lo que aún me apega a las cosas es una sed heredada de antepasados que llevaron la curiosidad de existir hasta la ignominia.

Cuánto debían detestarse los trogloditas en la oscuridad y la pestilencia de las cavernas. Es normal que los pintores que malvivían en ellas no hayan querido inmortalizar el rostro de sus semejantes y hayan preferido el de los animales.

«Habiendo renunciado a la santidad...» -¡Pensar que he sido capaz de escribir semejante enormidad! Debo sin embargo tener alguna excusa y espero hallarla aún.

Fuera de la música, todo, incluso la soledad y el éxtasis, es mentira. Ella es justamente ambos, pero mejorados.

Podemos estar orgullosos de lo que hemos hecho, pero deberíamos estarlo mucho más de lo que no hemos hecho. Ese orgullo está por inventar.

Tras una tarde con él quedaba extenuado, pues la necesidad de controlarme, de evitar la menor alusión susceptible de herirle (y todo le hería), me dejaba al final sin fuerzas, insatisfecho tanto de él como de mí mismo.

Siempre acababa reprochándome haberle dado la razón en todo por escrúpulos llevados hasta la bajeza, me despreciaba por no haber reaccionado, por no haber explotado, en lugar de haberme impuesto tan extenuante ejercicio de delicadeza


Nunca se dice de un perro o de una rata que es mortal. ¿Con qué derecho se ha arrogado el hombre ese privilegio? Después de todo, la muerte no es un descubrimiento suyo. ¡Qué fatuidad creerse su beneficiario exclusivo!


A medida que perdemos la memoria los elogios que se nos han prodigado se borran, contrariamente a los reproches. y ello es justo: los primeros raramente se merecen, mientras que los segundos nos revelan aspectos de nosotros mismos que ignorábamos.
si en voleu més......aquí.

Cioran tenia motius per enyorar un "paradís terrestre" del que va ser arrencat en el seu "moment de plenitud", quan "anava al cementiri després de cada enterrament" i el enterrador li "complaïa" amb una nova calavera. L'èxtasi infantil arribava quan el petit Cioran "llançava la calavera a l'aire i corria a agafar", com va rememorar en el film, amb un somriure càndida a la cara. Conclusió: Emil Cioran, geni i figura fins a la sepultura.(*)


(*) una part d'aquest text està treta del digital de Público.

LA LENTA AGONIA DE LA PAGESIA


“Els pagesos són l’1 % de la població i cobren el 40 % dels pressupostos públics europeus. D’això se’n diu poder polític desmesurat i no sembla que porti camí de canviar aviat”. No ho dic jo, ho diu en Sala Martín, i és cert. La pregunta és: Ens podem permetre el luxe de tenir pagesos que malbaraten l'aigua de tots?, planten el que no han de plantar en molts casos (només perqué està subvencionat per Europa) o toquen els pebrots manifestant-se i tallant carreteres, per més raó que tinguin en queixar-se dels preus que els hi paguen els majoristes. És complex. M'explicava el dissabte un ramader (dels dos que queden a Terrassa) que cada vegada li surt menys a compte criar els xais, que li paguen al mateix preu que fa deu anys i amb el que s'ha apujat el pinso i els requisits que demana la Generalitat per documentar als animals, amb anal·lisi de sang, cost de veterinari i paperassa en general. Em deia que continúa perquè el noi vol seguir, que si no fos per a ell, entre el bestiar i els terrenys on i planta blat treballant-hi a sol i serena cada dia de l'any, no li surt a compte.

El que comentava al començament és el que em diu el cap, que representa la lògica i en principi també el sentit comú, aquest cap em diu que potser a Europa en general no ens podem permetre el luxe de tenir i mantenir els pagesos, que en no ser rendible el seu treball i el producte que conreen més l'aigua que gasten, seria més lògic deixar-ho córrer i adquirir aquests productes alimentaris en general als països del tercer món que molt més ho necessiten i ens poden proveir dels mateixos productes a un millor preu.
(Entrar ara en si aquest seria un comerç just i si els productors rebrien la recompensa per la seva feina o és quedaria en mans dels intermediaris, és una altra qüestió, però ho comento per que no em sia retret) Però aleshores deixo el cap a banda, i penso en els dissabtes quan surto a passejar amb la bicicleta, m'agrada baixar per la vora del Ripoll fins a Ripollet i veig els jubilats que tenen els seus horts on hi cultiven de tot, i on cada pagès és un savi entès en la matèria i el del costat no hi entén res, i viceversa, i m'aturo a comprar-les-hi tomàquets, enciams o el que s'escaigui. Tenir un tros de terra és molt més que una distracció de jubilat, és aquest sentit d'arrelament que tenim en trepitjar aquesta terra, aquesta sensació que és la nostra mare que ens ha alimentat durant segles.

I no és aquesta una visió bucòlica, si més no realista de la necessitat de l'home de sentir-se com els arbres i les plantes arrelat a la seva pròpia terra. Em temo que la comunitat Europea no és conscient de la problemàtica de la gent del camp, i no enfoca les dificultats que hi han per que se’n puguin sortir de la manera correcta. No tot s'arregla amb subvencions aleatòries, que acaben generant una certa acomodació i adaptació momentània, però sense cap visió de futur, i si bé és cert que potser alguns sectors com el de l'avellana són ja insostenibles i s'han de deixar morir per onerosos, la percepció és que s'hauria de cuitar més la gent de la terra, estudiant que convé i és necessari plantar i on, segons les característiques del terreny. De fet a la gent de l’avellana fa mes de tretze anys ja se’ls hi va dir que no podien seguir i se’ls varen donar solucions alternatives però no varen fer cas de l’administració; i malgrat no confiar hom massa en la administració, en aquest cas crec tenien i tenen tota la raó.

Hi ha gent que està innovant amb cultius ecològics, a petita escala de moment però que poden crèixer i aquest seria un dels camins a seguir. Jo no sóc entès en la matèria, malgrat haver nascut a pagès, sóc home de ciutat, però potser caldria escoltar-los més als pagesos, que segur tenen i molt a dir i solucions a aportar per continuar fent el que han feta tota la vida, cultivar la terra. Perquè en el fons, ells representen l’essència de la vida humana, tan deformada per la vida a ciutat. La terra durant segles ens ho ha donat tot, i no és just ara que li donem l'esquena a ella i als qui la treballen, per comoditat o simplement per interessos purament econòmics de la mundialització. O així m'ho sembla a mi.

Ah! es fa saber al personal que el Sr. Gregorio Luri responsable del Café de Ocata té un hort (quina enveja)



L'AVORTAMENT ÉS UN GENOCIDI?



Aquest i altres eslogans per l'estil cridaven les 10.000 persones que varen participar en la manifestació anti abortista que es va celebrar a Madrid dissabte. Hi ha una certa fixació per part dels catòlics contra l'avortament, que pretenen capitalitzar i condemnar a qui el practiqui sia catòlic o no. 
Curiós que la més moralista i alhora hipócrita de les religions (la llista d'insignes católiques que han avortat seria molt llarga) tingui aquesta fixació amb l'avortament, o la 'Eutanasia' una altra de les seves fixacions. 
De l'eutanasia poc se n'hauria de parlar, és un dret personal sobre el que ningú té dret a interferir-hi, ja n'he parlat en varies ocasiones i com el suïcidi és una opció personal. Ja que no ens han consultat per dur-nos aquí, tenim almenys el dret a decidir quan marxar. 


Quan a l'avortament, vagi per endavant que no sóc a nivell personal partidari de la seva pràctica, llevat de casos excepcionals, però no per qüestions religioses, i possiblement ni tan sols ètiques, simplement no em sembla bé de la mateixa manera que de vegades no saps perquè t'abelleixen unes coses i altres no, perquè unes decisions determinades et repugnen i altres simplement les comprens i justifiques. 


I no ho dic per la lletania dels catòlics intransigents, que si és matar o assassinar un fetus, i bajanades demagògiques d'aquestes que s'eroguen en erigir-se ells en el bastió d'un comportament ètic que tant poc han practicat, i practiquen i que a més a més ens volen imposar. El problema de l'avortament tal i com jo ho veig és que ningú té cap dret a interferir-hi, ni l'Estat, ni la Justícia i menys encara l'Església, perquè és aquesta una decisió personal de responsabilitat absoluta de la dona embarassada.

Malgrat quan he dit i com afirmava al començament no en sóc partidari perquè un embrió, un fetus és ja vida, però no vida donada per Déu, vida a seques, i no em sembla bé el fet d'avortar, ara, no sóc jo ningú per condemnar-ho o criminalitzar-ho com fan sobretot els catòlics, a banda que s'haurien de preocupar dels seus, però aquests catòlics volen controlar la vida de tothom i imposar la seva ètica i moral a tothom, que aniríem arreglats també si els féssim cas. No són precisament allò que se’n diu un exemple a seguir al llarg de la seva història de més de dos mil anys, perquè si algú hi entén d'anorrear son ells i quan s'hi han posat, s'hi han ben posat.

He vist néixer les meves filles, totes tres, i el miracle de la vida, aquella menudalla que surt per un forat angost, que sembla impossible pugui passar i treu primer el cap i mica en mica va sortint i tarda una eternitat en arrencar el plor, i te la donen, i l'agafes com si fos una delicada figura de porcellana i la sents bategar sobre teu, i aquella cosa menuda, ploranera, arrugada, bruta encara, vermella, que ja té la seva pròpia entitat, i diguem-ho clar, lletja de nassos, és com un gran i inexplicable miracle que passa a formar part de la teva vida......per sempre. Tant que ens entabanem en buscar quin és el sentit de la vida, i potser sigui aquest, tenir fills, que ens donen nets i al pas que anem, nets que et donaran besnéts. Néixer, reproduir-se i morir, per perpetuar l'espècie, que semblant poc, ben mirat és molt.

No estic a favor de l'avortament, però tampoc hi estic en contra, no sóc qui per jutjar ni dir que ha de fer ningú en una qüestió tan personal i important com aquesta, puig qui dona la vida és qui decideix arrabassar-la, si li sembla o es veu en la necessitat, i no hem d'oblidar que la vida la dona la relació d'una parella, i no Déu, si de cas la pròpia naturalesa, que és qui al cap i a la fi, també ens l’acaba arrabassant, i no sempre en el moment més just i oportú.”

DE FOTOS MANLLEVADES




Tots, o per a no dir tots, diré gairebé tots, en escriure un comentari al bloc l'il·lustrem amb una fotografia que en principi es manllevada a través de mossèn Google, de Flickr o altres. Haureu observat que els artistes fotogràfics que pengen les seves fotos les protegeixen i en intentar baixar una foto seva per il·lustrar el comentari, en guardarla surt la paraula SPACEBALL, que vol dir que en intentar obrir aquesta foto a "mis imàgenes", la fotografia no hi és i el que hi ha és un espai en blanc.
Ai las! feta la llei feta la trampa, copieu la foto petita del requadre del damunt i en obrir-se és de la mateixa mida que la que representa es volia protegir. Hi ha gent que posa el nom de l'autor de la fotografia, suposo que és el que pertocaria, més, per sistema, llevat del blog de fotografía on publico normalment fotos meves, en el cas de ser d'algún altre si cito l'autor, com el quadre de la pintora paraguaiana Adriana Villagra, que teniu a l'encapçálament del blog. És el correcte? no ho sé, però tampoc es tracte d'agafarse-la amb paper de fumar.
_

LA BAJANADA DEL CANVI D'HORA


Des que vaig començar aquest bloc, cada sis mesos penjo el mateix comentari quan arriba l'hora de canviar l'ìdem. Si res ha canviat res crec haig der tocar, i passat aquest temps segueixo sense veure les avantatjes d'aquesta decisió dels Governs (no tots) i si els inconvenients.


Sembla ser que la ocurrència fou d'un tal William Willet, que mentre passejava amb el seu cavall, es sorprengué de que la majoría de seus compatriotas anglesos estessin dormint en la millor hora del día. Així que va fer la propuesta y després d'uns anys (1916) es començà a aplicar a Alemanya i altres països europeus. Rusia s'hi va apuntar al sistema de “horari d'estiu” l'any seguent, i EEUU al 1918. El Japó i altres paisos ménys propensos a veleitats inùtils provinents d'una persona com el tal William Willet, que anava damunt o a sota d'un cavall, no l'han aplicat mai aquest canvi horari. Perquè?, us preguntareu sagaçment. Doncs perquè a mi em sembla que no serveix per a res ni te cap utilitat ni representa cap estalvi, és més. alguns estudis independents gents sospitosos apunten que encara augmenta una mica el consum.
La Generalitat calcula que aquest canvi permetrà un estalvi de 18,9 milions d'euros a Catalunya. És aquesta una decisió que considero una bajanada digna de figurar a "el principi de Dilbert", i és que no m'ho crec, no se veure on es pot produïr aquest pretès estalvi de 21 milions d'euros pel canvi de l'hora d'aquesta nit.
M'agradaria em diguessin on s'estalvien aquests diners. No en les indústries, doncs poques naus si és que n'hi ha algunes, treballen amb llum de dia. No als supermercats, sempre treballen amb els llums encesos. No a les cases, la que estalviaràs de la tarda, la gastaràs al matí - malgrat que si entenc que aquí hi pot haver un petit estalvi - despatxos en general, el que guanyin per un costat el perdran per un altre i tenint en compte que la majoria comencen de vuit a nou del matí i aquesta hora ja hi ha llum natural - i solen acabar pels voltants de les sis o set de la tarda, poc es notarà per a no dir gens. Possiblement la meva ignorància no em deixi veure on es produeix aquest estalvi, però no dono per a més, i, com no m'en fio gens d'aquesta tropa que per un costat em diuen que estalvií aigua en rentar-me les dents i després van i perden la de Jesus és Crist d'aigua per les canonades, que posen mides inversemblants i inùtils a nivell de trànsit, que fan estudis carissims i rarissims i mes collonades variades, no fan que la meva credibilitat o confiança en les seves decissions, s'anteposin a aquesta esmentada ignorància. Perquè simplement no és veritat, una vegada més menteixen amb la seva habitual facilitat per manipular les dades segons els hi convé. I sinó, algu que hi entengui, si li plau, que m'expliqui com i on s'estalvien aquests dinerons, però sense fer trampes.
-

CAL L'AUTONOMÍA DE PORTUGAL?



Sovint se sol emprar aquest eslogan pel món Independentista "L'autonomía que ens cal és la de Portugal". No se jo, a la vista dels últims esdeveniments si seria el més aconsellable per a Catalunya. Potser ens caldria més que per rebaixar els 7 mil milions de deficit que té la Generalitat de Catalunya, l'Estat o la Ministrilla Salgado (la que no s'assabenta de res i amb cara de pal nega la major, la menor i la subordinada), ens tornés els 18 mil milions que s'oblida de retornar-nos cada any. 
No cal que sigui retroactiu (no tenen prou diners per pagar tot el que s'han apropiat) ni tampoc que paguin interessos. Però que tornin els de l'any passat i no és quedin més dels justos enguany. Amb aixó n'hi hauria prou i de sobres per no patir pels pistrincs. De passada no caldria que demà és reunís el Govern dels millors aconsellat pel Savis de Vilatrista per comentar amb la oposició com arreglar la cosa económica, entre altres questions perquè no poden arreglar res des d'aqui. La flexibilitat laboral i la reforma que s'hauria de dur a terme i que els Bancs deixin diners a les Empreses, no ho pot gestionar la Generalitat, no té atribucions ni atributs per fer-ho. Aixó dèpen a dia d'avui de la Cap de Personal del Govern Sapateru, la Senyora Àngela Merkel, i aquesta no està per endergues, que prou problemes té a casa. Ai que patirem!

EL MÓN ÉS UNA GRAN COLLONADA


Tinc la lleugera percepció que el món està ben girat, com ja ho deia la iaia d'en Serrat, o una gran collonada que diria Pla (s'ha de citar Pla de tan en tant que fa fe fi i erudit). Aixó, o que aquí hi ha molt de 'prive etílic' per part del personal. Vegis només un petit detall de coses que han succeït les últimes vint-i-quatre hores, i me'n deixo unes quantes. . . 

A Florida (EUA) una dona de 92 anys ha disparat al seu veí de 53 per negar-se a donar-li un petò.

Uns científics estudiosos han arribat a la conclusió que practicar el sexe esporàdicament és molt perjudicial per a la salut i et pot agafar un infart per culpa de cardar poc i a deshora  (Pajilleros unidos jamás seràn vencidos)

A la població de Miengo a Cantàbria, els hi han robat aquest cap de setmana 50 metres d'una carretera asfaltada que duia a la platja (ves que no hagin estat els ecologistes)

Mentre, aquesta ment clarivident, avançada al seu temps que és Hugo Chavez ha declarat al seu aclamat prograda ALÓ PRESIDENTE, que el capitalisme va acabar amb la vida a Mart.

A tot aixó a l'aeroport d'Alguaire a Lleida, a la nit el tanquen a pany i forellad i els controladors arriben a les nou del matí amb l'entrepà embolicat amb la Razón per estalviar. I si algún avió arriba abans d'obrir l'aeroport, doncs...que s'esperi i faci voltetes turístiques damunt Lleida, que la senyora de fer feines (la queli) que és la primera que arriba, no sap com va aixó de controlar avions..

La cosa esperpèntica i valleinclanesca que és aquest objecte rar i multiforme capilar, dit o nomenat Pepe Bono, compara sense immutar-se el parlar català o euskera al Parlament Espanyol d'Espanya amb la prohibició de fumar, que no deixa de ser un vici perniciós, com ho deu ser per a ell i molts dels seus el fet de parlar català o euskera. Un vici o una tocada d'ous. Mentre l'orellut del Pp, aquell homenot dit Astarloa, ninguneja el fet dins la seva ignorància  parlant de "pinganillos", terme despectiu que als peperos els hi encanta.

I la Ministrilla Salgado continua sense assabentar-se de res, lo que la fa una clara candidata a idiota de l'any, en entestar-se en donar la culpa de l'endeutament a les autonomies (quan es parla d'autonomies en negatiu sempre acaba rebent Catalunya), i aqui el malbaratador i molt més endeutat és l'Estat Espanyol d'Espanya tot i l'espoli.

I podria seguir i seguir, com el desori dels europeus & friends amb la guerra no guerra de Libia, que diuen costa no se quants diners, com si els soldadets quan no estàn en guerra no guerra no costessin diners, tot plegat per no res, car tenim quatre avions i tres barquets que a penes suren, com el Príncipe d'Asturias, el portahelicopters insignia de l'Armada Espanyola de Espanya, que no hi ha pogur anar perquè no li funcionen els radars, o la fragata aquella que va sortir de Galicia i si arriba (tots estàn ja ressant) ja s'haurà acabat el happenning.

Com diria Marc Aureli: Tos plegats que se'n vagin a prendre pel rulé, com a la cançó enfadosa que de petit em cantava el meu pare:



Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang
i en el rulé, se li va fer
un gros forat que ell es tapava amb un paper

. . . .i així anar seguint.


DE LA FATALITAT I EL DESTÍ


No hi ha res que pasi perquè si, però tampoc passa per l'atzar, la fatalitat o el destí. Tot plegat són paraules que ens hem anat inventant amb el pas del temps per tractar de donar una explicació a tot alló que no enten, ens sorpren, o simplement no teniem previst. El destí és una manera de donar una explicació a coses que passen que se suposa no havien de passar, però que simplement passen. No està escrit, no hi ha cap lloc enlloc en que algú decideixi que tal dia a tal hora t'ha de passar qualsevol cosa, en positiu o en negatiu. Com a molt podriem parlar de curioses coincidencies que sempre acaben tenit el seu raonament lógic.

Gairebé sempre donem la culpa, la part negativa del que ens passa a nosaltres o als altres, al destí o a la fatalitat, però és la solució fàcil, qua n no saben que dir i simplement és que ha passat, Aquí, el que hi ha es casualitats més que causalitats tot i que en certa manera nosaltres si podem incidir en el nostre destí, de la mateixa manera que deia Picasso que la inspiració t'ha d'agafar treballant, el destí o fins i tot la fatalitat la podem administrar en favor nostre.

Sovint parlem del destí o de la premonició de situacions que tenen una explicació lògica. Si us trenqueu un braç, veureu molta més gent amb el braç enguixat que si no us l'haguessiu trencat, o si teniu la dona embarassada veieu embarassades arreu. Perquè? simplement este més conscienciats en aquest punt i us hi fixeu més. Ja deia Marc Aureli: Que ridícul i estrany resulta qualsevol que es sorprengui de tot el que passa a la vida. De fet, si realment el nostre destí estés escrit, seria millor no fer res, deixar-se anar en un laissez faire, esperar a Godot malgrat saber que mai no vindrà, abandonar-se, i així cauriem dins una estúpida indignitat, postura de la que tampoc n'estem tant allunyats.

IRENE, SI NO CULLS, ESPIGOLA


Avui, 21 de març segons la Unesco és el dia Mundial de la Poesia. De fet cada dia de l'any és el dia mundial d'alguna cosa, i aquell dia (no en tots els casos) se'n parla una mica més i demà anem a una altra cosa que no ha estat res. 

De la mateixa manera que Dilbert afirmava que el 9000 de la ISO eren la quantitat de cervesses Heineken (especificava fins i tot la marca) que s'havien begut els funcionaris de Brussel·les per parir la bajanada aquesta de la ISO-9000, també devien mamar lo seu els de la Unesco, per inventar-se la cosa aquesta del dia Mundial de:. . . . Si s'avorreixen que inventin coses positives, però aixó del dia Mundial de, com el canvi d'hora (una altra bajanada que a sobre ens costa diners) són aportacions inùtils que a més a més poques comsequencies positives aportan als qui teoricament han d'afavorir. 

Que és el dia de l'Infància. . . ., aquell dia és parla dels nens que treballen a tot el món, de les malalties, de la seva explotació per extreure el Coltàn, etc etc, i l'endemà ja s'ha oblidat el tema, llevat que es produeixi un cas puntual i interessant mediàticament. De fet, des fa quatre anys cada dia publico un poema i un haiku, en català i castellà, gairebé sempre meus, i a vegades d'altres, com avui que el poema es 20 de març d'en Serrat aprofitant que ja som a la primavera (Corte inglés a banda). Però ja posats, vull posar aquí i avui un poema d'Irene Climent, una jove poeta d'Almenara que vaig conèixer gràcies al Pere, i que per a mi és molt espécial. Senzill pero emotiu, amb aquella difícil senzillesa en que es pot escriure a vegades un poema, que informi de les nostres pors, records i negligencies. . .


Si no culls

M'assec i espere.
Plou a les antigues andanes.
Sentor de rovell.
S'atura el temps en les sabates
dels passatgers que corren; perden
el temps perquè pensen que perden
el tren.
L'estació és un lloc perfecte per a mirar la gent que es mira
el mòbil. Qui els estima? A qui estimen? Jo estime
el meu avi. Contemple un toll i el recorde...

Irene, si no culls, espigola.


..

NO A LA GUERRA: ALLÍ ON SIGUI


La primera fase de l'ofensiva internacional contra Muammar al-Gaddafi, consistent a crear un espai d'exclusió aèria i frenar l'avanç de les tropes líbies, ha estat "un èxit". Així ho ha assegurat aquest diumenge el cap de l'Estat Major dels EUA, l'almirall Michael Mullen, en declaracions a la cadena de televisió ABC. Mullen ha explicat que les forces lleials al dictador "han parat el seu avanç" cap a Bengasi, bastió dels rebels, després dels atacs aeris dels aliats. 
Finalment les forces militars de França i Anglaterra amb el suport logístic  dels EUA, Espanya (líder en venda d'armes), Itàlia, Canadà, Dinarmarca i els Països Baixos, més el suport exòtic de Qatar i els Emirats Àrabs Units,  estàn atacant a Muammar al-Gaddafi en el seu propi país, en el sentit que diuen és l'ùnica manera d'evitar l'extermini dels rebels libis per part de l'exercit del seu propi país. Exercit i dictador a qui per cert li varen vendre les armes amb que ataca al seu poble els mateixos que ara l'estàn atacant a ell, oblidant la seva suposada amistat de fins fa quatre dies, quan tots corrien a fer-se fotos amb ell i a riure-li les gràcies.
Muammar al-Gadaffi parafrasejant Kissinger és un fill de puta, però la diferència és que fins ahir era el nostre fill de puta i ara ja ni això és. Més hipocresia impossible. I tot perqué l'homenet francés tenia pressa per demostrar el seu compromís amb els rebels, més que res perquè no l'acussessin de tebiesa com quan les revoltes a Egipte i Tunisia, i ja de passada perquè al Líban hi ha gas i petroli, i a Muammar al-Gadaffi encara que fos el nostre fill de puta, tots li tenien ganes...., més que res, per pesat.


De la mateixa manera que en altres ocasions s'ha dit: NO A LA GUERRA!, ara s'hauria de dir també. No hi ha guerres de primera o segona ni són diferents les unes de les altres, NO DONCS A AQUESTA GUERRA, i no ho dic des de l'ùtopia, sinó des del convenciment, intentant ser coherent dins la incoherència de la societat en la que visc, almenys en la figura dels seus Governants.

UNA HISTÒRIA D'UN CORB I LA BOIRA


. . . Una curiosa història de l''antropòleg americà Loren Eiseley, 

«Trobar un altre món, no és únicament un fet imaginari. Pot passar als homes. I també als animals. De vegades les fronteres llisquen o es confonen: n'hi ha prou amb ser-hi en aquell moment. Jo vaig presenciar com li passava això a un corb. Aquest corb és veí meu. Mai li he fet el menor dany, però té bona cura a mantenir-se en la copa dels arbres, volar alt i evitar la Humanitat. El seu món comença on s'atura la meva feble vista. Ara bé, un matí, els nostres camps es trobaven sumits en una boira extraordinàriament espessa, i jo caminava a les palpentes cap a l'estació. Bruscament, van aparèixer a l'alçada dels meus ulls dues ales negres i enormes, precedides d'un pic gegantí, i tot es va allunyar com una exhalació i amb un crit de terror com espero no tornar a sentir un altre en la meva vida. Aquest crit em va obsessionar tota la tarda. Vaig arribar fins al punt de mirar-me al mirall, preguntant-me què hi hauria en mi de espantós ...
»Per fi vaig comprendre. La frontera entre els nostres dos mons s'havia esborrat a causa de la boira. El corb, que s'imaginava volar a la seva altura acostumada, va veure de sobte un espectacle esglaiador, contrari per a ell a les lleis de la Natura. Havia vist a un home que caminava per l'aire, al cor mateix del món dels corbs. Hi havia presenciat una manifestació de la raresa més absoluta que pot concebre un corb: un home volador ...

JO NO ESTIC AMB EL JAPÓ


Un dels aspectes que sorprén a molts occidentals de l'actual desgràcia del Japó, és l'actitud ordenada, aparentment tranquila i disciplinada dels ciutadans japonesos. Oh! com fan cua sense colar-se ningú als supermercats en comptes d'assaltar-los com han fet a altres llocs. Oh! Com disciplinadament acaten les ordres del Govern disfressats de treballadors (els del Govern) sense protestar. Oh! quins herois els 50 treballadors que hi ha a la Central Nuclear de Fukushima, o alguns japonesos que han decidit quedar-se a viure en la zona contaminada o a punt de contaminar. Oh! els que disciplinadament van cap el sud en tren sense alterar-se. Oh! quina meravella, cuantes criatures disciplinades hi ha al Japó, qui no voldria viure en un món feliç així. 


Jo no estic amb Japó, és el seu problema, a banda que Japó no ha estat mai amb mi i per tant estem a la recíproca, i ja n'hi ha prou d'hipocresia, demagogia barata i falsa commiseració. No puc fer res per ajudar-los i les mostres d'ajut teòric no són més que demagògic i ensucrat paper mullat que no duen enlloc, però fan fe fi, que és l'únic que importa a la majoria. 

Al Japó tenen un problema molt greu i no és la primera vegada en la seva història que es troben davant d'una situació límit. El resoldràn, i ho faràn en un curt termini de temps. Amb una població totalment disciplinada i mesella tot és possible. Quan de mal va fer Confuci. Oi Orwell?

NUCLEARS? QUIN REMEI

- Central nuclear de Garoña -

Quan a l'any 1986 es va produïr el terrible accident a la central Nuclear de Txernòbil, es va seguir la noticia, però no amb l'intenstitat de la actual a Fukushima al Japó. El mur de Berlín no cauria fins el 9 de noviembre de 1989 i entre l'opacitat de la URSS i que darrera el teló d'acer al qui encara li quedàven dos anys per caure del tot, poc se sabia del que estaba passant realment, no  va haver-hi en general excessiva preocupació a Europa o als Estas Units, o aixó és el que crec recordar. Anteriorment el 28 de Març de 1979 hi havia hagut l'accident de la Central de Harrisburg a Pensylvania que en no causar víctimes no va crear tampoc excessiva alarma, llevat dels antinuclears que ho estàn de manera permanent.

Fa una setmana, comentava amb un company quan el tsunami encara no s'habia produït, que el terratrèmol havia afectat molt poc a les estructures dels edificis al Japó - perquè aquests estàn preparats i ja hi estàn acostumats - Però pel que no estaven preparats ni podràn estar-ho mai és pel tsunami de la magnitud que els va assolar després i que va afectar a banda de la població amb els gairebé 2000 morts i més de 10.000 desapareguts, a la Central Nuclear de Fukushima, la qual a hores d'ara encara no han pogut controlar.

Fins aquest moment es cumplia una espécie de lógica, el gran desastre de Txernòbil en el context d'un gegant amb peus de fang com la ja traspassada Unió de Repúbliques Socialistes Soviétiques que encara a dia d'avui en pateixen les consequències de la catàstrofe. Un accident o incident menor als Estats Units que va acabar bé i cap més en vint-i.cinc anys. Aixó al Japó no pot passar (deiem i ens deien), de la manera que els japonesos són tan organitzats i curosos amb tot, i la resta de Centrals d'Europa també s'ens havia dit per activa i per passiva que eren segures.

El que em preocupa ara, és que els Govenrs Europeus parlen de revisar totes les Centrals Nuclears que hi ha al vell continent i de deixar inoperants les més obsoletes, aspecte que fins el drama del Japó no s'havien plantejat. Aixó vol dir que d'ací uns dies (no gaires) ens diràn que s'han revisat a fons totes, que s'han creat els protocols oportununs, i en el cas concret d'Espanya ens diràn que tot está controlat i no tenim de que preocupar-nos, que el Govern està preparat i ho té tot controlat. I és just en aquest moment quan sento a l'irresponsable de torn Governamental dir aixó, quan em començo a preocupar seriosament.

I és que aqui no es tracta de Nuclears? SI!, Nuclears? NO!. Més aviat haurien de dir Nuclears? QUIN REMEI, almenys mentre volguem mantenir el ritme desenfrenat de consum energètic que duem a terme actualment fins i tot amb la crisi,  i del que m'agradaria saber quants fins i tot els qui estàn en contra de les nuclears estàn dispossats a renunciar-hi.

A HARD RAIN'S A GONNA FALL










Oh, on has estat, 
estimat fill meu d'ulls blaus? 
On has estat, 
jove meu estimat?. 

He topat amb el vessant 
de dotze boiroses muntanyes, 
he caminat i m'he arrossegat 
en sis autopistes corbades, 
he anat pel mig 
de set boscos ombrívols, 
he estat davant 
d'una dotzena d'oceans morts, 
m'he endinsat deu mil milles 
a la boca d'un cementiri, 
i és dura, és dura, 
és dura, és molt dura, 
és molt dura la pluja que caurà. 

Oh, i què vesteix, 
el meu fill d'ulls blaus? 
Oh, què vesteix, 
el meu jove estimat?. 

Vaig veure llops salvatges voltant 
d'un nadó, 
vaig veure una autopista de diamants 
que ningú feia servir, 
vaig veure una branca negra 
gotejant sang encara fresca, 
vaig veure una habitació plena d'homes 
els martells sagnaven, 
vaig veure una blanca escala 
coberta d'aigua, 
vaig veure deu mil oradors 
de llengües que estaven trencades, 
vaig veure pistoles i espases 
en mans de nens, 
i és dura, és dura, 
és dura, i és molt dura, 
és molt dura la pluja que caurà. 

I què va sentir, 
el meu fill d'ulls blaus? 
I què va sentir, 
el meu jove estimat?. 

Vaig sentir el so d'un tro, 
que va rugir sense avís, 
vaig sentir el bramar d'una onada 
que podia negar el món sencer, 
vaig sentir cent tamboriners 
les mans cremaven, 
vaig sentir deu mil murmuris 
i ningú escoltant, 
vaig sentir a una persona morir de fam, 
vaig sentir a molta gent riure, 
vaig sentir la cançó d'un poeta 
que moria a la cuneta, 
vaig sentir el so d'un pallasso 
que plorava al carreró, 
i és dura, és dura, 
és dura, és molt dura, 
és dura la pluja que caurà. 

Oh, a qui va trobar, 
el meu fill d'ulls blaus? 
I a qui va trobar, 
el meu jove estimat?. 

Vaig trobar un nen petit 
al costat d'un poni mort, 
vaig trobar un home blanc 
que passejava un gos negre, 
vaig trobar una dona jove 
el cos estava cremant, 
vaig trobar a una noia 
que em va donar un arc de Sant Martí, 
vaig trobar a un home 
que estava ferit d'amor, 
vaig trobar a un altre, 
que estava ferit d'odi; 
i és dura, és dura, 
és dura, és molt dura, 
és molt dura la pluja que caurà. 

I ara què farà, 
el meu fill preferit? 
I ara què farà, 
el meu jove estimat?. 

Tornaré a fora 
abans que la pluja comenci a caure, 
caminaré cap a l'abisme 
del més profund bosc negre, 
on la gent és molta 
i les seves mans estan buides, 
on el verí 
contamina les seves aigües, 
on la llar a la vall 
troba el desànim de la bruta presó, 
i la cara del botxí 
està sempre ben amagada, 
on la fam amenaça, 
on les ànimes estan oblidades, 
on el negre és el color, 
i cap el nom, 
i ho explicaré, ho diré, ho pensaré 
i ho respiraré, 
i el reflectiré des de la muntanya 
perquè totes les ànimes puguin veure'l, 
després em mantindré sobre l'oceà 
fins que comenci a enfonsar-me, 
però sabré bé la meva cançó 
abans de començar a cantar-la, 
i és dura, és dura, 
és dura, és molt dura, 
és molt dura la pluja que caurà. 

Bob Dylan. "It's not atomic rain. It's just a hard rain". ?



Lletres, que no poemes, normals, no res que no haguessin escrit abans altres, guitarrista justet, veu d'anec Donald i cantant mediocre tirant a dolent. Diu algunes coses com a cantant i lletrista, pero no és un poeta, de fet, en el cas de Dylan, Dylan i poeta és un oxímoron, que ha valgut un Nobel. Coses més rares s'han vist als Nobel de la Pau o en el mateix de literatura.

JAPÓ I ABIDAL


El desastre del Japó o la malaltia d'Eric Abidal tenen un nexe en comú, la fragilitat de l'èsser humà davant la naturalesa, els Japonesos perquè tot i estar preparats per a terratremols no varen poder evitar els efectes del Tsunami ni l'afectació a la central nuclear de FUKUSHIMA, amb tot el comporta i que no sabem a hores d'ara com acabarà. 


Abidal, un jugador jove, en una estat d'extraordinaria forma física, alló que és sol dir, un prodigi de la naturalesa, ha hagut d'aparcar la seva carrera esportiva per un petit  tumor al fetge del que sembla se'n podrà sortir. A banda la histèria d'Estadounidencs o els alemanys sense anar més lluny per la por a contaminarse de la radiactivitat del Japó, fregant gairebé la histèria, i quin contrast amb el comportament exemplar dels ciutadans japonesos que han donat un exemple d'ordre, disciplina i civisme. Com també ho ha fet Abidal davant la seva malaltia.


És la nostra fragilitat com a espécie, que sovint oblidem creient-no's els amos del món  i només en som els seus dèbils i minúsculs ocupants. Caldria ho recordessim sovint per cura d'estulticies i vanitats.

EL BARÇA DE BASQUET I LES ANIMADORES




Alguna ment pensant de la secció de basquet del F.C. Barcelona, ha decidit  posar en marxa una nova iniciativa per celebrar el Dia del Pare. El club ha decidit que els 100 primers pares que siguin abonats o que comprin una entrada pel partit del Barça-Estudiantes que tindrà lloc al Palau el proper 18 de març que i ho desitgin podran celebrar el Dia del Pare amb les cheerleaders del Barça. Segons informa el club, només cal ser un dels 100 primers pares que compra una entrada pel partit i enviar un correu electric a AQUESTA WEB . Els afortunats podran ballar una coreografia amb les cheerleaders del Regal Barça. 

Sembla mentida quer a aquestes alçades del temps en que estem encara es segueixi amb aquesta costum masclista i antiquada totalment fora de lloc i temps. I és que és freqüent escoltar encara algun locutor tronat que comenta durant la retransmissió que les animadores del partit de basquet  "hacen las delicias del público", i precisament en el moment que ell fa aquest comentari penso que collons hi foten unes quantes noies mig despilotades fent veure que ballen o amb uns moviments de pelvis fora de lloc i context (deu ser aixó el que fa les delícies del públic, masculí, hi és clar) Això de les animadores quan s'aturen els partits de pilotà aèria, que ho hem importat dels EEUU, suposo que allí té algun sentit, o forma part d’una vella rutina, però aquí no en té cap i es veu impostat. Potser seria arribada l'hora de suprimir-ho, perquè sinó ja som on sempre, ens omplim la boca de drets i igualtat per les dones, ect etc, i aquí tornen a ser un mer objecte de carn. Sembla mentida però estem encallats en molts conceptes masclistes antiquats i no avancem ni un pam. Caldria fel·licitar al pare de tant brillant idea dient-li: ET FELICITO FILL.


A última hora de la nit informen els d'ARA que el Barça ha decidit suspendre aquesta iniciativa. De totes maneres, prou s'han retratat i la resta del comentari sobre les animadores el mantic fil per randa.



MÉS MATA LA CARRETERA


La Senyora Àngela Merkel ha decidit tancar tres centrals nuclears a Alemanya i revisar els protocols de seguretat i emergencia de la resta. Els altres països europeus faràn més o menys el mateix. No per res en concret, sinó de cara a la galeria a ran de la catàstrofe del Japó. O es tracte d'aixó o em duran a pensar que algunes d'aquestes centrals ja representaven un perill potencial per als ciutadans i com no passava res, qui dia passa central empeny, i ara, corrents, decideixen paralitzar-les. 


Ja que volen vetllar per la seguretat dels ciutadans, podrien paralitzar almenys a Espanya carreteres, autovies i a Catalunya autopistes, cada any moren més de tres mil persones més els accidentats greus i ningú s'escandalitza. Mata més la carretera que l'Energia nuclear i encara mata més l'estupidessa de més d'un Governant.

L'EXCOMUNIÓ DEL PARE MANEL


L'Arquebisbat de Barcelona ha iniciat un procés d'excomunió al sacerdot Manel Pousa, conegut popularment com a pare Manel, per la seva cooperació en l'avortament d'una noia, que justifica per evitar que es dessagnés i relata a la seva recent biografia. Segons expliquen a el periódico, per donar compliment al Codi de Dret Canònic, l'Arquebisbat ha obert diligències per aclarir els fets, després de reunir-se aquest dilluns amb el sacerdot el cardenal arquebisbe Lluís Martínez Sistach, el bisbe auxiliar i vicari general, Sebastià Taltavull, i el canceller secretari de l'Arquebisbat, Sergi Gordo, segons un comunicat. L'anunciada reunió es va produir després de la publicació del seu llibre Pare Manel. Més a prop de la terra que del cel (Angle Editorial), del periodista Francesc Buxeda, en què relata que va costejar la intervenció avortista per evitar el dessagnament de la noia i també explica que té una "amiga especial" amb qui no conviu ni manté relacions sexuals.
Segons la normativa canònica, el fet de cooperar en un avortament comporta en virtut del mateix dret la pena d'excomunió latae sententiae, però estableix que prèviament s'han de realitzar unes diligències amb objecte de verificar la realitat dels fets i, per tant, es procedeix a seguir aquest procediment administratiu. Amb tot, l'Arquebisbat ha recalcat que "aquestes diligències preceptuades per la normativa canònica no impedeixen reconèixer el treball social que des de fa molts anys està fent aquest sacerdot al servei dels grups més necessitats".

Sincerament, no entenc o no voldria entendre la decissió de l'Arquebisbat de Barcelona, tot i que no em sorprèn, pixar fora de test i ser injust amb els seus a banda dels altres sól ser l'estil habitual de l'esglesia Católica, sobretot quan segueixen la línia de Roma. Per un capellà que exerceix com a tal, que fa apostolat i ajuda als seus fidels i als qui no ho són, que cumpleix una gran tasca social de manera totalmente desinteressada des fa molt de temps en línia directa amb el missatge de Jesús de Natzaret, que ara, per un fet puntual com el d'haver ajudat a avortar a una noia en unes circumstàncies determinades el vulguin excomunicar, em sembla un atropellament. No és pas el primer capellà o monja que intervé en casos concrets i puntuals en avortaments, o recomana l'ùs del preservatiu a la població (tan denostat per el Vaticà que és accionista d'una fàbrica d'anticonceptius i viagra, amen de  preservatius) o viu amb una senyora (Jesús ho va fer també), i cal no oblidar que sa mare va quedar prenyada d'un soldat romà i després va entabanar al vell Josep, el fuster.

Aquest ens retrògrad que és el Vaticà i una part de l'Esglesia Espanyola i ja veig que catalana actualment en la persona de Lluís Martínez Sistach, no va ser tan diligent com per excomunicar Franco i altres feixistes, o per excomunicar els pederastes que a sobre els encobreix mentre pot, o no parlem de les  opaques finances del Vaticà, que arrosseguen més d'un cadàver a la seva esquena. 

Trobo molt injust el tropell que volen fer amb el Pare Manel que ajuda a tothom i és amic de tots, prou es veu cada any quan organitza el seu festival pel desembre i l'obra de la seva fundació. Ja ho deia Nietzsche, el cristianisme és la gran vergonya eterna de la humanitat.

WHITEOUT


Whiteout "Terror a l'Antàrtida" és una condició climática en la qual el contrast visual es veu molt reduït a causa de la neu. L'horitzó desapareix per complet i no hi ha punts de referència en tot el paisatge, deixant a l'individu amb una orientació distorsionada. Terror a l'Antàrtida ha estat definid com: Una condició de la llum difusa, quan no es veuen ombres, a causa d'un núvol de capa blanca que contínua apareixent per fusionar-se amb la superfície de la neu blanca. No hi ha irregularitats de la superfície de la neu que siguin visibles, però un objecte fosc es pot veure amb claredat. No hi ha horitzó visible. No existeix pels ulls de qui el busca.

Reconec no coneixia aquesta expressió que he descobert a la Wikipedia a ran d'una justeta pel·lícula que feien ahir a la tarda al Canal+ d'aquest títol: WHITEOUT. La pel·lícula no l'he acabat de veure, però la descripció del fenómen nomenat Whiteout m'ha fascinat, perquè té moltes coincidencies en el dia a dia de la vida d'un o altri. ¿Qui no s'ha sentit perdut emmig d'enlloc sense trobar cap referència?, sense ser capaç de tenir la claredat de veure la línia de l'horitzó o la porta de sortida d'una situació difícil. No cal una gran nevada, ni l'aridesa d'un paisatge com l'Antártida per sentir-se perdut i desorientat, pot succeir en qualsevol lloc i en qualsevol moment.

 

EL CATALÀ, UN IDIOMA AGNÒSTIC



Llegint ahir les edicions digitals de El periódico en català i castellà em vaig adonar que mentre el castellà (faltaria més) és católic, el català és agnòstic (gràcies a Déu). La noticia que l'eix de la terra s'ha desplaçat 10 cms us la deixo a continuació en els dos idiomes i veureu el perquè de la meva afirmació, i/o observació sobre el fet esmentat:

català: "L'impacte d'aquest succés sobre l'eix de rotació ha sigut molt més fort que el del gran terratrèmol de Sumatra del 2004 i probablement és el segon més gran, només per darrere del terratrèmol de Xile del 1960", diu el comunicat.

castellà: "El impacto de este suceso sobre el eje de rotación ha sido mucho mayor que el del gran terremoto de Sumatra del 2004 y probablemente es el segundo mayor, solo por detrás del terremoto de Chile de 1960", reza el comunicado.

Exacte! o justa la fusta que diría en Siscu de Can Maguerris, el comunicat en català. DIU, mentre que en castellà, REZA

Aquesta expressió emprada sovint de 'reza el comunicado' no se pas d'on deu venir tot i que puc deduïr que té connotacions amb l'Esglesia católica, però el perquè reconec no ho sé. Possiblement tingui a veure amb comunicats que emetia l'esglesia quan pràcticament ells i quatre il·lustrats sabien llegir i escriure i d'ací hagi continuat l'expressió. 


Ora et labora, però si vols viure bé, ni oris ni laboris ni t'aixequis d'hora.


EL MINISTRE D'INDUSTRIA DERRAPA


Deu n'hi do entre Govern i Ministres que tenen els veïns i patim ells i nosaltres  He arribat a la conclusió que a Espanya per ser Ministre s'ha de ser idiota y tenir molta barra, i afegiria que són dues condicions 'sine qua non'. Dit aixó, com sol succeïr en totes les coses de la vida sempre n'hi ha de més o menys tanoques, i en l'actual Govern qui s'emporta la Palma és el Ministre d'Industria Turisme i Comerç, el  Sr. Miguel Sebastian Gascón, digne personatge d'un esperpent de Valle Inclan. 


Va començar amb l'invent del cagaelastics de les bombetes de baix consum que han resultat ser contaminants i que per cert a casa no hem rebut. Despres per robar-nos amb el preu actual de la benzina que no s'adiu a quan varen comprar el petroli. En segón lloc per l'estupida norma d'anar a 110 per l'autopista que ja s'ha demostrat per entessos (de fet ni tan sols calia) no serveix per a res, o possiblement com el canvi d'hora (una altra collonada) encara costi més diners.


Després ens surt amb una altra bajanada com el pla renove dels pneumàtics i per acabar-ho d'adobar resulta que aquests 'pneumàtics' no estàn homologats. Pitjor impossible que diria Jack Nicholson, pero estic segur que el Ministre Sebastian encará es superará i ens sorprendrà amb alguna altra mesura idiota i inútil com ell. 


Com li escauen les paraules de Groucho Marx: "Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixi enganyar: és realment un idiota". Ja sabeu doncs el que heu de fer i com us heu de comportar si algun dia voleu arribar a Ministre. Oi Ministre?

A SERBIAN FILM


Un jutge de Vilanova i la Geltrú ha imputat el director del festival de Sitges, Ángel Sala, per un presumpte delicte de pornografia infantil al permetre l'exhibició en el certamen de la pel·lícula A Serbian film, en què s'inclouen escenes de sexe amb menors. 

Sorprén la decisió del Jutge que deu haver d'actuat no d'ofici sinó per alguna denuncia que algú ha interposat. I no ho entenc. No he vist la pel·lícula, ja sé més o menys de que va i com no m'interessa no he anat a veure-la, de la mateixa manera que al seu dia vaig veure Salo de Passolini o Muerte en venecia de Visconti i altres pel·lícules que es varen exhibir a cinemes al seu dia i que en aquest moment es poden trobar en un videoclub o en DVD sense que ningú s'esquinci les vestidures. He vist en cinema pel·lícules molt obscenes com "Boinas Verdes" o moltes de feixistoides dels EUA, no cal dir noms, i no s'ha queixat ningú, o sense anar gaire lluny les obscenitats terribles que es varen produïr a Serbia i Bosnia no fa tant, davant la passivitat Europea.

No entenc la denuncia i si més l'actuació del jutge (en parlava ahir de la gent que gosa jutjar l'altri). Ángel Sala, va manifestar el seu rebuig a la pel·lícula quan la va visionar abans de programar-la al Festival de Sitges, va dir a Rac1 que no la pensava veure mai més, que li habia remogut l'estomac, però era una pel·lícula que tenia el seu interés i per aixó habia decidit projectar-la al festival, en el ben entés que la gent estaba avisada i la va anar a veure qui va voler.

Aquí el problema rau en que Salo o Muerte en Venecia i altres manifestacions artístiques dins la literatura, poesia, cinema, teatre, pintura o escultura es contemplaven amb l'optica del segle XX i actualment, malgrat ser a les becerles del Segle XXI, en aspectes de tipus moral i étic hem retrocedit en molts aspectes al XIX. La moral conservadora mica en mica es va introduint dins d'aquesta societat decadent i la llibertat d'expressió està greument amenaçada.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO