· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

RADARS RECAPTATORIS. . .


El nou responsable de trànsit el Sr. Joan Aregio en declaracions a el Periódico del diumenge ha dit: 'Eliminarem els radars que només serveixin per a recaptar'. El personatge de la foto amb aquest posat tant pinxo, promet, el veig carn de dialing i zapping. 

Dit aixó, ja te nassos que reconegui que hi ha radars només amb l'ùnica finalitat de multar i per tant recaptar diners per la nostra administració, tant preocupada sempre per nosaltres i la nostra seguretat, però que aprofita la més mínima per buidar-nos la butxaca, sempre per el nostre bé, faltaria més.

Diu també el Sr. Aregio que pretenen reduir un 20% els accidents a la carretera en el termini de quatre anys, que és com no dir res, llevat que posats a regulat en comptes de deixar-nos anar a 110 ens facin anar a 30 per carreteres i autopistes. No hi hauria cap accident, però la gent acabaria a hosties, que encara seria pitjor. 

Abundant en el que comentava ahir, insisteixo en que no s'hauria d'agafar l'autopista i anar tots per la general o carreteres alternatives, a veure que dirien els de la Caixa quan baixes la recaptació de la màquina escurabutxaques que és ACESA.

CESC FÀBREGAS... NO GRÀCIES!


Sincerament, no veig cap raó objectiva per fitxar al jugador que ens va prendre l'Arsenal, Cesc Fàbregas, per jugar a la primera plantilla del Barça la temporada següent.

En primer lloc per l'elevat cost de la operació (50 o 60 milions d'euros). 
En segón lloc perqué no és un jugador de nivell Barça (a Anglaterra triomfa qualsevol cagabandurries com Cristiano Ronaldo o Rooney)  
En tercer lloc, és de vidre, es lesiona molt i sovint, i sense anar més lluny, al Villarreal, hi ha Borja Valero que té més o menys la seva edat i és molt millor que Cesc i de nivell Barça, encara que format al fútbol base del Madrid. 


No se que pensa fer la junta directiva del Barça, peró en comptes de mirar cap a Londres jo miraria cap a la Plana, bo, millor i més barat. Si troben quelcom millor que ho comprin.
Ah! el Madrid tampoc se'l pot quedar; no saben pronunciar CESC, ja sé que és molt fàcil, però és que a Espanya aixó dels idiomes se'ls i fa molt feixuc.

CORNUTS! SENSE PAGAR EL BEURE


El dia 7 de març si la veleitat d'aquest govern, mentider compulsiu no canvia de parer, entrarà en vigor la normativa que limitarà la velocitat màxima per autovies i autopistes a 110 quilòmetres per hora. Costarà 250.000 euros posar les enganxines de 110 a sobre dels indicadors de 120, i ja es veu a venir que s'inflaràn a posar multes i a treure punts de carnet que és el que en el fons pretenen. Dic jo que ningú hauria d'agafar les autopistes a partir d'aquest dia 7 de març i anar per la general o autovies. Per anar a 110 quilómetres per hora no surt a compte pagar. Ja que som cornuts, almenys no paguem el beure.

EL MISTERI DEL BARRIL DE BRENT


El preu del barril de Brent i del 'West Texas' han iniciat de nou la sessió amb lleugeres pujades, després que dijous el preu del cru aconseguís a la tarda frenar la seva escalada, que va portar el Brent a acostar a l'inici de la jornada els 120 dòlars.
Concretament, el barril de la varietat de referència europea, el 'Brent del Mar del Nord', s'ha arribat a comprar aquest matí a 113,91$ en l'Intercontinental Exchange (ICE), enfront dels 111,23$ del tancament del 24 de febrer. No obstant això, encara segueix lluny dels 119,79$ que va arribar a aconseguir en les primeres hores de dijous.

Fins aquí tot previsible atès la situació que s'està visquent al nord d'Àfrica. Pero hi ha un però, el cru comprat a aquest preu ens arribarà en forma de combustible als diposits dels nostres vehícles d'ací a uns sis mesos, que és quan hauria de repercutir el Govern el preu i apujar el combustible, però. ai làs! ells es curen en salut i ens l'apujen ja, o sia es posen la bena abans de fer-se d'ací a sis mesos la ferida, i clar, el negoci es rodó, fa sis mesos el barril de Brent estaba a 78 dolars, i tot aixó que s'hi guanyen ara.

Extranyament, quan passin tots aquests aldarulls i el preu del cru torni a cotitzacions raonable de 70/80 dolars barril, el mateix Govern que tanta celeritat demostra a l'hora d'apujar el combustible, tardarà sis mesos a abaixar el preu del combustible i no ho farà en la mateixa proporció en que s'ha abaixat el preu del barril de cru. O sia que ens foten per les dues bandes, apugen abans d'hora i rebaixen menys .- si és que ho fan - del que pertocaria. Si aixó no és robar, busqueu algun bonic eufemisme que quedi més suau, però el fet és el fet. I nosaltres com el tontolcul a callar i a entomar. Ja em veig desplaçant-me en bicicleta arreu a partir d'ara, cosa que ja faig per la ciutat fa temps.

Ah! diuen que abaixaràn un 5% el preu dels bitllets de tren que varen apujar al gener i que haurem d'anar a un màxim de 110 qm/hora per l'autopista a partir del 7 de març. Com diria Groucho: creguin-me, si es comporten com idiotes, si actuen com a idiotes i si vosté creu que són idiotes, no va errat. Son idiotes, però a pagar nosaltres, a pagar i a callar.

A LA MEMÒRIA D'UN CARAGOL



Des fa temps, que he descovert que el que realment m'agrada fer és badar, ja n'he parlat en alguna altra ocasió en aquest mateix bloc. Llàstima que ho faig a la vida en general i això ja no se si és bo. Fins i tot em distrec anant en bicicleta, tant, que de vegades frego la llei de la gravetat en circular amb cadència de dona de quadre victorià mentre ho tafanejo tot, fins al punt que un dia cauré, però per anar poc a poc. I curiós com sóc em puc passar una bona estona intentant convèncer a un caragol perquè no travessi una carretera que seria la seva mort segura, i el caragol que devia ser aragonès "de tossut" va seguir el camí que el cunduía a la seva fi. Més tossut ell que jo no el vaig poder convèncer que tornés enrere i me'n vaig anar per no veure com segurament en una carretera bastant transitada com és la que porta a Matadepera i donada la seva lentitud, era aixafat per algun velocípede de dues o cinc rodes que cal comptar també la de recanvi.

En resum que penso que distreure's és bo i més en una època en què la gent sempre va precipitada corrent cap enlloc; s'aprèn molt encara que no ho sembli a primera vista, potser perquè s'aprenen coses petites, com la història del caragol i la seva tosudessa. Ah! i quan surto a amb la bicicleta, m'emporto l'esmorzar i al bidó: Coca-Cola fresca, amèn de la màquina de retratar per si de cas i una llibreta i un llapis per si se m'acut alguna cosa. Més d'un poema ha sorgit mentre em dedicava a la més noble de totes les arts que es fan i es desfàn, l'art de "badar".

aquest comentari està dedicat a la memòria d'un caragol tossut.

L'INFORME AMAGAT PER INTERIOR



L’informe sobre els 80 quilòmetres per hora que el tripartit no va fer públic alerta que la mesura és molt cara i que no serveix per reduir els accidents de trànsit ni la contaminació. aixó diu el document que va encarregar el Servei Català de Trànsit l’any 2009, un any després que s’apliquessin els 80. L’estudi és un dels tres que ha tingut en compte el govern de CiU per aixecar la limitació i deixa clar que la mesura pot ser contraproduent i comportar un risc. 

L’informe diu que la davallada d’accidents, que el primer any va ser de l’1%, no compensa els costos que generen els retards anant a 80. De fet, segons l’estudi que va encarregar la conselleria d’Interior al Centre d’Innovació del Transport, la mesura no ha tingut gaire a veure amb la reducció d’accidents i no ha servit per eliminar les retencions, que és on es genera més contaminació. L’estudi tomba, per tant, els tres motius als quals s’agafava el tripartit per defensar els 80. El document també diu que els 80 poden ser contraproduents i recomana estudiar la reacció dels conductors quan van a poc a poc i han d’estar atents als senyals. L’informe conclou que perquè els 80 siguin realment efectius calen mesures complementàries.

De fet, aquest informe el podia haver fet qualsevol conductor mínimament intel·ligent, car en primer lloc se sap que un automòbil contamina més a 80 per hora que a 100, i quan contamina més és aturat amb el motor al ralentí o a 30 per hora que és a la velocitat a la que sovint es circula per la zona restringida. La contaminació tampoc va baixar, o dit d'una altra manera ho va fer en la mesura en que es va reduïr per la crisi el trànsit i l'activitat industrial a la zona. Els accidents tampoc. Aquests de Iniciativa verds i insostenibles manipulen o amaguen les dades per donar veracitat a les seves teories, no seria pas la primera vegada ni pel que s'ha vist la última. Sembla que sentit comú i ICv (ecologistes de debó) són incompatibles i lo seu és jugar de manera permanent al joc dels disbarats, aixó si, amb una tenacitat i constància admirables.

Munten un drama perquè es talla un arbre i a Espanya hi ha el el doble de massa arbrada que fa vuitanta anys. Ens entabanaven amb la sequera i la manca d'aigua, amb la collonada de l'aixeta i d'estalviar aigua en rentar-se les dents - mentre se'ls hi escapaven litres i litres i litres d'aigua per canonades en mal estat com la de Cardedeu, i ometen que els ciutadans nomes gastem el 18% del consum total d'aigua - I, sia perquè en Baltasar va resar a la Moreneta o possiblement perquè la natura li ha volgut fer la guitza a l'exconseller, ara ens n'en sobra del líquid element. Líquid element que de fet n'ha sobrat i en sobrarà sempre, és del que més hi ha arreu.  - Per cert, un Conseller que diu que a resat o ha demanat a la Moreneta que faci ploure, l'han de cessar immediatament, o per mentider o per idiota, o per les dues coses -

I és que posar a segons quins polítics d'esquerres o de dretes carregats d'ideología de Consellers o Ministres, com Joan Saura a Interior, és com posar a la guineu a cuitar les gallines. Semblaria més raonable posar-hi un que hi entengui, però no hi ha manera, el Govern dels Bartleby's, els altres, continúen igual, ara mateix han posat Irene Rigau de Consellera d'Ensenyament, una altra guineu a cuitar gallines, però aquestes són la nostra mainada i jovent, que encara és més preocupant.

ARMATS A LA UNIVERSITAT




Els alumnes de les universitats de Texas podrien anar al campus armats si arribés a prosperar una proposta de llei presentada davant la cambra legislativa d'aquest estat dels Estats Units, han informat avui mitjans nord-americans. El governador de Texas, el republicà Rick Perry, s'ha manifestat a favor d'aquesta iniciativa recolzada per més de la meitat dels membres de la Cambra de Representants, que d'aprovar-se permetria als alumnes portar armes de mà. Sent el país que és i l'estat que és no m'estranyaria gens que la mesura prosperés i s'apliqués, no hi ha res com la benzina per apagar un foc.
L'excusa que donen els republicans defensors de la mesura és, que si van armats, els universitaris es podràn defensar en cas de l'atac d'un eixelebrat i no seràn abatuts coma oques assegudes e indefenses. El que em pregunto és si al pas que anem, hauràn d'anar a l'escola amb cavall i el profesor serà el 'sheriff' de la Universitat.
Aquesta mesura ens retorna a dos-cents anys enrere, al salvatge oest que semblaven o creien haver superat, llàstima que s'hagin carregat als indis, sinó encara seria divertit, els noticiaris de tele Cinco tindrien feina assegurada per obrir els seus informatius.

MISTERIOSA DESAPARICIÓ D'UN DEFENSA

foto: El Periódico


1.- El diari As ha demanat disculpes al seu web per haver publicat en la seva edició impresa d'aquest dilluns una imatge manipulada que evidencia que el primer gol del Barça contra l'Athletic era il·legal. Al gràfic del rotatiu madrileny no hi apareix el defensa blanc-i-vermell que estava aproximadament en línia amb Alves en el moment en què Xavi va llançar la passada en profunditat al lateral brasiler, que després va centrar perquè Villa anotés el 1-0.

2.- La setmana passada es va publicar a 'el Periódico' que Felip Puig habia col·locat Núria Martínez, com a cap de gabinet i de comunicació del conseller de Salut i que era una neboda seva, i al cap d'un parell de dies el mateix diari va haver de desmentir la noticia, atés no era familiar del Conseller.

3.- Telecinco haurà d'indemnitzar amb 270.000 euros al presentador Pepe Navarro per atribuir-li unes suposades infidelitats, paternitats fins ara no conegudes,assetjament sexual en l'àmbit laboral i amenaces d'acomiadamenta través dels programes 'Aquí hay tomate', 'A tu lado' i 'Salsarosa express '.
Són tres casos diferents, el primer i el tercer són manipulació directa, barroera i premeditada i el de 'el Periódico' és publicar una información de manera tendenciosa sense contrastar la font, que no els allibera del pecat, però és menys greu. Els dos primers han hagut de demanar disculpes i Tele cinco haurà d'abonar a pepe Navarro,. com ja he dit 270.000€.

Hi ha més casos de noticies que es donen alegrement sense contrastar amb més o menys mala fé i tendenciositat, els del Villarato en saben un munt de fer-ho. Però aquí qui més i perd són els mitjans informatius que prou desacreditats estàn ja, que només els hi falten situacions com aquestes. Com voldràn que ens els creiem quan publiquin qualsevol informació sensacionalista o no, si han aconseguit instal·lar en nosaltres el dubte permanent sobre la veracitat del que ens diuen. I, tot i entendre que cada mitjà té una ideologia política i per tant els periodistes que treballen per aquest segueixen la seva línia a l'hora d'informar, a mi no em val ni en el cas del diari que per afinitat pugui llegir. Entenc doncs que els mitjans a dia d'avui no tenen ja cap credibilitat i assabentar-se de la veritat per la xarxa és complex i no sempre possible. Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el Ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que és el que ja ens està passant. La sobresaturació d'informació ofega i dilueix accedir a saber la possible veritat de qualsevol fet. A més a més, aquesta saturació d'informació fa que una noticia sigui sobrepassada de seguida per la següent i aquesta per una altra més recent fins el punt que fregant el caos de saturació ens perdem per mil viaranys on, tenint tota la informació la desconeixem pràcticament tota també, o dit d'una altra manera. som incapaços de païr-la, i si a més a més menteixen de manera burda, ja es per llogar-hi cadires. Ara si que podem dir en general, que només sabem que no sabem res.

130 PER HORA: DE VELOCITATS I INJERÈNCIES


El relativament honorable Conseller d'Interior Felip Puig s'ha entestat en ser noticia dia si i dia també, encara que sigui a base de marejar als conductors amb els 30, 80, 120 o ara 130 quilómetres per hora que proposa que es pugui autoritzar a circular als vehicles per les autopistes. Al RACE (Real automòvil club de España) li sembla bé la mesura i en canvi el RACC diu que no, així com el Govern espanyol. Val a dir que tan uns com altres saben que la gent circula per l'autopista entre 130/140 quilòmetres per hora, llevat dels conductors perillosos que circulen a 100 quilómetres hora i pel carril del mig.

A Alemanya a la majoria d'autopistes no hi ha limitada la velocitat, però clar, és que els conductors són alemanys, però si aqui quan la velocitat màxima permesa és a 120 per hora i es va a 140 o més, si s'autoritza a anar a 130 el personal anirà a 150 o més, i ja no dic res de si es treia el límit de velocitat com a Alemanya. De fet, aquestes normatives, no deixen de ser intromissions de l'Estat en la cosa privada dels ciutadans, car la majoria condueix com cal, hi ha algun esbojarrat aspirant a Fittipaldi, i bastants dels qui circulen pel carril del mig a 90 o 100 per hora, que són als qui s'hauria de perseguir i multar com cal.

Però aquests no l'interessen a l'Administració, aquí del que es tracte és de recaptar com sigui i quan més millor. Els sis punts que em falten del carnet de conduir són per dues multes per anar sense el cinturó de seguretat posat, i ambdues en zones urbanes (Manlleu i Sant Celoni), i el que em pregunto és si l'Estat té algún dret legal lúcid i lògic a obligar-me a posar el cinturó de seguretat dins el meu cotxe, car el portar-lo posat o no, m'afecta només a mi, no a la resta de conductors. Jo us diré quina és la única raó, la ignorància i desconeixement congènits de l'Administració, i sobretot l'afany recaptatori. Si algu pensa que vetllen per la nostra pròpia seguretat que s'ho faci mirar, els importa un rave.

A VALÈNCIA HI HA UN CANAL. . .



Acció Cultural del País Valencià, propietària dels repetidors de la televisió catalana, va decidir abans d'ahir a la nit apagar el senyal del canal davant l'amenaça de multa que penjava sobre l'entitat. L'Executiu autonòmic aprovarà avui una modificació legislativa que permetia imposar una sanció a l'associació que presideix Eliseu Climent per cada mes que TV-3 seguís emetent.

La Generalitat valenciana ja havia aconseguit clausurar alguns repetidors,  però Acció Cultural encara disposava de tres pals emissors a Mondúber, Gandia i Castelló. Per això, la plataforma acumula multes que superen els 600.000 euros i que ha d'abonar abans del 20 de març sota amenaça d'embargament dels seus béns. Climent va rebre una subvenció de 295.000 euros del tripartit dies abans del traspàs de poders a CiU.

I ara? és que els catalans no volem entendre que el Sr. Francisco Camps, el polític més votat en tota la historia de la democracia, l'adalil de la democracia i les bones maneres, demòcrata on els hi hagi i més enllà, està entestat, obstintat en que no es pugui veure TV3 al Regne de Trajes de Valencia (perdó de Taifas). I ho està d'obstinat, perquè aixó si ho tenen els del Pp que són tossuts com mules (demano perdó a les senyores mules), i acabarà sortint-se amb la seva, per la feblesa una vegada més dels nostres polítics  - que acabaràn deixant sol i abandonat Eliseu Climent - sempre perdent-se per les formes que a Camps l'importen un rave, llevat de les dels seus vestits.

I ho fa, perquè amant i defensor com és de la seva estimada llengua "el Valencià" no vol que es contamini amb el dialecte català, perdent així la seva puresa i que la TV3 contamini la programació del Canal 9, el canal més democratic de tota la història de la televisió. A banda del cost que representaria traduïr tota la programació de TV3 al Valencià perquè la gent ho entengués, i conscient com és que l'Arturu no té un duru, ens vol estalviar la despessa.

València, comunitat i terra mítica, exemple de desenvoluppament sostenible que fins i tot Europa sencera admira, amb edificis moderns inùtils i sumptuosos, meravelloses mega urbanitzacions amb camps de golf i tot, compta amb personatges com el castellonenc Carles Fabra, el tercer Blues Brothers, personatge, que el dia que el vegi ingressar a la presó per una temporadaa començaré a creure en la justicia per a la clase política.  Mentrestant entenc que cadascú té el seu Félix Millet i ens hem d'aguantar.

A València hi ha un canal que en ple segle XXI no pot emetre desde una miqueta més amunt del seu territori, lo qual em duu a pensar que potser és que a València o almenys el seu Govern, van encara pel segle XVIII. Pinta facinerós més d'un ja la té, per més ben vestit que vagi. Caldrà anar en compte pels camins de València no sia que ens assaltin els bandolers aquests per robar-nos.

BARTLEBY I EL SEU GERMÀ


Bartleby, l'escrivent  és un relat de ficció de l'escriptor estatunidenc Herman Melville. L'obra es pot definir com a novel·la breu o com a conte llarg. Aparegué per primera vegada anònimament en dues parts a les edicions del novembre i el desembre del 1853 de la revista Putnam's Magazine. Fou reimpresa amb algun canvi textual menor al recull de contes The Piazza Tales el 1856. 
L'obra és narrada per un advocat de Nova York que un dia contracta un escrivent de nom Bartleby, que en un primer moment es mostra treballador i afable tot i l'actitud reservada que té. A l'oficina, situada a Wall Street hi treballa com a escrivent, juntament amb altres dos homes i un noi que s'encarrega de fer encàrrecs. Tot va bé fins que un dia, requerit per l'amo per fer una tasca contesta que "preferiria no fer-ho". A partir d'aquest moment comença una actitud passiva amb la feina i amb la vida que el durà a la destrucció com a individu, malgrat que el seu amo l'intenta fer entrar en raó. Fins i tot, l'advocat canvia d'oficina davant la negativa de marxar-ne de Bartelby i això li portarà problemes amb els nous llogaters i l'amo de l'antic edifici. Finalment el tanquen a la presó, on encara rebrà la visita de l'advocat, que vetllarà per ell, però fidel als seus refusos i a la passivitat, morirà d'inanició poc temps després.

El nou Govern de la Generalitat es comporta com Bartleby, a banda de queixar-se i mirar de tornar a omplir el cove, es limita a retallar, retallar i retallar i donar la culpa de tot a l'anterior Govern i al PSoE i a més a més va col·locant germans, nebodes i dones de Consellers en càrrecs públics i seguint una política comunicativa que supera en ineficiència al tripartit que tant criticavem. Carod Rovira es deu estar fent un panxó de riure i la resta de plorar. Ah! i el Concert económic? doncs tancat dins una gàbia amb el Papitu esperant que canti.

DE LA CATALUNYA NORD

A començaments dels anys 70, acabat de casar, vaig viatjar per primera vegada a França, concretament a Montpellier, on hi viu familia de la meva dona. En creuar la frontera la impressió era d'arribar un altre país molt més endreçat, amb un nivell de vida més alt, amb unes carreteres i senyalitzacions que aquí no teníem (quan a senyalitzacions continuem gairebé igual) amb unes àrees comercials enormes, una d’elles es deia Mamut encara ho recordo, o Carrefour. I sobre tot un s’adonava que França era un país democràtic on hi havia molta més llibertat que a Espanya.
Aquí on la majoria anàvem amb sis-cents, 850 o 124, sorprenia en veure la quantitat d’automòbils Simca, Renault, Citröen o Peugeot que cirulaven, molt més moderns, i sorprenia sobretot per la varietat de colors vius lluny de la grisor imperant en els nostres. També sorprenia l’educació de la gent, mainada inclosa, les ajudes socials que rebien les famílies pels fills, impensable fins i tot ara aquí. La televisió en colors que és cert aquí n’hi començaven a haver, però allí eren de domini públic.
Montpellier era i és encara a dia d’avui una ciutat moderna, amb una important colonia universitaria, amplia, amb moltes zones enjardinades, on per cert hi tenen un bon servei radial de tramvies, i molt a la vora de la platja de la Grande Motte a Palavàs.
A mida que hi anava tornant de casament en casament o d’enterrament en enterrament la distància entre el sud de França, o Catalunya Nord i Catalunya s’anava escurçant, fins el punt que hom diria que els havíem arribat a superar, i tot i que si és cert que ara estem en recessió, ells ho estan també i la percepció és que el sud de França està encara per sota del nostre nivell de vida i bastant deixa’t de la ma del Govern de l’Elisi.
Aquí que ens queixem de Madrid, d’espolis, de diners que no arriben i d’estatuts que no s’apliquen, hauríem de mirar als nostres veïns del nord que estan al sud i que hom diria, “malgré tout” en molts aspectes possiblement es canviaren per nosaltres amb molt de gust. O així m’ho sembla a mi.

DE LA FRAGILITAT DE L'ÈSSER HUMÀ



Un ésser humà, pot llevar-se un dia pel matí pensant en menjar-se el món i, qualsevol accident, insignificant, ridícul o greu, l’aparta definitivament del paisatge. És la fragilitat de la nostra espècie, cura de vanitats i estultícies. I és que no som conscients de la nostra fragilitat, ja deia Lennon que la vida és alló que ens passa mentre fem altres plans. Hauriem de pensar-hi cada dia al matí quan el planifiquem i ser conscients d'aquesta fragilitat i aplicar aquest estat de consciència en el quèfer diari....El cuiner Santi Santamaria, propietari del restaurant Racó de Can Fabes, distingit amb tres estrelles Michelin, ha mort avui durant un viatge a Singapur, on estava visitant el seu últim restaurant, Santi Santamaria tenia 53 anys. Havia nascut el 26 de juliol de 1957 a Sant Celoni, on tenia el seu restaurant i seguia residint.

DE LA IGNORÀNCIA VERS EL CATALÀ

Raül Agné


Comentava Quim Monzó a la seva columna d'avui a la Vanguardia el cas de l'entrenador del Girona Raül Agné en la seva roda de premsa al camp de l'Osca (Huesca). Qui més qui menys haurà vist el vídeo, però per si de cas extracto a continuació la disputa del Sr. Agné amb la premsa d'Osca (Huesca)


"Després del partit entre la SD Osca i el Girona, els entrenadors van passar per la sala de premsa. Quan li va arribar el torn, Agné es va asseure després dels micròfons i va començar a contestar als periodistes. Va anar responent en castellà als que li preguntaven en castellà i, quan un li va fer una pregunta en català, va començar a contestar en català:
- Avui hem sigut justos guanyadors i és cert que el gol ha sigut ...
Del fons de la sala arribar llavors les veus de protesta d'alguns periodistes locals:
- A veure, si us plau, en castellà! -va dir un per sobre de les queixes dels altres. Agné els va respondre:
- Contesto una en català i després a vostès en castellà; cap problema.
Però els periodistes locals van seguir amb el seu no. Els preguntà Agné:
- Si fos anglès, podria parlar en anglès o. ..?
Li van dir que no és el mateix. Agné estava bocabadat., un contesta en la llengua en la qual li formulen la pregunta ... Va explicar:
- És que no ho entenc, això ...
Van insistir que parlés en castellà perquè a ell tan li feia parlar en català com en castellà. Llavors Agné es va afartar definitivament:
- No És igual, no. És igual, no. ¡..., amb el rotllo! No hi ha roda de premsa."


Voldria explicar un parell d'anècdotes, una personal i l'altra que li va succeïr a Carles Francino a la SER que demostren la ignorància palesa vers el català a Espanya:


"1.- Fa anys en una Empresa on treballava, tenien un representant o delegat a Madrid, era aquest una bellíssima persona, educat, correcte i molt agradable. Alguna tarda em convidava a prendre cafè a casa seva i hi pujava també Fernando Vizcaino Casas (ja desaparegut), preníem cafè i jugàvem al dominó, o a les cartes. De vegades amb Vizcaino Casas perquè no ens entengués fèiem algun comentari sobre el joc en català/valencià, i aixó al Laureano que així es deia l’home el mosquejava.
Un dia, no va poder més i va saltar: “és que vosotros hablais en catalán solo para que no se os entienda, por eso lo habeis inventado, seguro que con vuestra familia y amigos en la intimidad no lo hablais”.
Varem haver de posar-nos seriosos, i haig de dir que Vizcaino Casas va col·laborar en aquest sentit, per fer-li entendre una cosa tan simple com que parlàvem català o valencià amb la família, amics i coneguts perquè aquest era el nostre idioma natural, així de simple i senzill. I que des de petits ja ens acostumàvem a parlar la nostra llengua i més endavant també parlavem en castellà, per educació, respecte i perquè els idiomes no fan mai nosa.
Diria que el bonàs d’en Laureano malgrat escoltar els nostres arguments carregats de lógica, no va quedar convençut del tot. I és que la ignorància, quan és “supina” és molta ignorància."


"2.- Va trucar indignada una senyora al programa de Francino queixant-se que la casa Danone etiquetava els seus productes en català, a banda de castellà i algun altre, i manifestava que no pensaba comprar més productes d'aquesta marca mentre estessin etiquetats en català. Li va contestar Francino que no era català l'idioma que apompanyava a altres en l'etiquetatge del producte, sinó portugués, i aleshores la senyora va exclamar. ¡Ah bueno! si es portugues vale."


Ja ho deia la iaia de Cioràn, No hi ha res a fer, no hi ha res fer, ni val la pedagogia en la que tant havia insistit el mateix Jordi Pujol, que ha acabat llençat la tovallola. Si volem solucionar aquest i altres problemes que tenim, només ens queda estripar les cartes i acabar d'una vegada amb la partida.
Només ens queda com diu Monzó, Mohamed Jordi que ja ha obert una adreça a Twitter per començar el camí. Mohamed_Jordi, em sembla és l'adreça que he escoltat aquest migdía, ho trobareu a la web de Rac1/la competència. Que Alà hi faci més que nosaltres.

LA JUBILACIÓ DEL CORREU ELECTRÒNIC



El comentari d'avui, surt d'aquelles noticies que sovint publico a Collonades i després penso que necessiten ser tractades amb més profunditat (sense passar-me) que el copiar i enganxar. Ho dic perquè quan a vegades he deixat dit en aquest mateix blog que Facebook o Twitter són conceptes de comunicació temporals amb data de caducitat, és perquè segurament aniran sortint altres maneres més ràpides i avançades de comunicar-nos i possiblement evitant spams i correus no desitjats, que la veritat és que fan perdre molt de temps. 

Sense anar més lluny, avui he rebut tot i el filtre de Yahoo.es 17 spams i una trentena de correus no desitjats, que no vol dir que tots m'ofereixen viagra que aquests van ja directament a spams. Ah! a banda, tinc la maleïda publicitat de La Redoute que se'm cola sense el meu permís, tant li fa entri per Google chrome, Explorer o Mozilla, sense que la vulgui veure ni en pintura. Ya m'he queixat més d'una vegada però no em fan ni cas.

" L'informe 2010: una ressenya de l'any digital als EUA elaborat per l'empresa comScore, va reflectir que, durant l'any passat, l'ús del correu electrònic a la web (especialment entre els grans, com són Gmail, Hotmail i Yahoo) va caure un 8% en general. On més es va notar la caiguda va ser entre internautes de 12 a 17 anys, amb una reducció del 59% i entre els de 25 a 34 anys, amb un 18%, segons recull BBC.
Els joves miren cada vegada més a la missatgeria instantània, les xarxes socials i les comunicacions mòbils", recollia l'informe, que incideix especialment en l'èxit de les xarxes socials, especialment Facebook, que són utilitzades per 9 de cada 10 internautes en EE UU.

Als Estats Units, la gran dominadora és Facebook (tres de cada 10 visites a la xarxa i 153 milions dels més de 500 procedeixen d'aquest país), seguida per MySpace (que ha perdut el 27% dels seus usuaris en un any) i Linkedin. I Twitter? Guanya terreny entre usuaris de 18 a 34 anys, però perd entre els menors de 18 amb la xarxa social de Mark Zuckerberg.

L'empresa francesa Atos Origin pretén eliminar en un termini de tres anys el correu electrònic, tal com va explicar aquesta setmana el seu conseller delegat, Thierry Breton, en una nota de premsa recollida en Portaltic. L'objectiu, esprémer el potencial que per a la comunicació entre empleats pot tenir una xarxa social.
"El volum de correus que enviem i rebem és insostenible per al negoci", va dir Breton. "Els gestors passen entre 5 i 20 hores a la setmana llegint i escrivint emails". En aquest sentit, segons Breton els empleats ja fan servir els mitjans socials més que les recerques, i això que passen el 25% del seu temps buscant informació. En resum, l'empresa exposava les següent raons per eliminar el correu com a forma de comunicació en l'organització de la seva empresa:

El 2013, més de la meitat de tots els nous continguts digitals serà el resultat de canvis i l'edició de la informació existent. Les xarxes socials són ara més populars que el correu electrònic i la recerca. Els comandaments intermedis passen més de 25% del seu temps buscant informació. Els usuaris corporatius van rebre 200 'correus electrònics' per dia el 2010, el 18% dels quals eren spam. 20minutos."

Doncs aixó, que ja ens comencen a caducar les coses noves o de fa poc de temps que ens inciten a substituir per altres més noves encara. O sia que no cal ni esperar a que s'espatllin com fins ara era preceptiu, ja caduquen abans.

Avui he escoltat per Rac1 que a la fira aquesta de Barcelona (Mobile World Congress) hi han presentat un mobil amb pantalla en 3D sense ulleres. N'hi compraré un a la meva dona que en té un que de tant vell que és no fa ni fotos.


A PROPÒSIT DE LA TOLERÀNCIA



Em varen deixar l'altre dia un comentari a ran d'un aforisme on es diu que la compassió i la tolerància no son més que injustícia i falta de respecte, i és cert, jo tampoc estic gens d'acord amb la paraula tolerar, i per tant la conseqüència de la seva aplicació, hom tolera només per educació alló que detesta, menysté o no entén, que vindria a ser com una caritat mal entesa i pitjor aplicada, molt en la línia populista i falsament pietosa de molts cristians vells. Per tant aparco en un racó de la memòria la paraula tolerància i trec a la platea, coneixement mutu, comprensió, respecte i complicitat, sense ni pensar en el bonisme que és un altre mal a eradicar.

I dic jo què, aquesta societat, instal·lada en un cofoisme nihilista permanent, obsessionada només em consumir i malbaratar i ignorar tot alló que pugui alterar la seva suposada estabilitat, no està per aquesta labor de convivència, i veu passar la vida a través del sofà i el televisor o la tarja de crèdit, immune a tot, interessada per no res i preocupada pel que no hauria. I són aquests els símptomes de la decadència real d'una societat, quan instal·lada entre aquest cofoisme, tant se m'enfotisme i l'avorriment ple d'oci, s'entesta a molestar-se per les petites absurditats quotidianes, perdre's en mil i una bajanades, i fer veure que no veu els problemes reals del seu entorn; o dit d'una altra manera, els ignora i menysté, siguin els veïns del costat, la corrupció política, la situació del pais, o els morts de cada dia a l'Iràn , les revoltes al Nord d'Àfrica o allí on sigui del tercer món, que sempre se li fa molt llunyà.

I voldria reafirmar-me en el sentit que la nostra societat, fa ja una temporada que ha començat a habitar permanentment en aquest estat previ a la decadència moral i ètica total.

JA PODEM CÒRRER FINS A 120


Aquesta nit la limitació dels 80 km/h deixarà de ser efectiva a l'autopista del Garraf, la C-31, i l'autovia de Castelldefels, la C-32, després que l'anticicló que ha afectat aquests dies Catalunya, i que ja s'ha retirat, suposés el retard en la derogació d'aquest límit de velocitat, segons ha informat el Servei Català de Trànsit 
Així doncs, els cotxes que a partir d'aquesta nit circulin per la C-31 i la C-32, carreteres que des del 2009 funcionaven amb el sistema de velocitat variable, passaran a tenir un límit de 100 i 120 quilòmetres per hora a partir de les 00.00 hores. Tot aixó serà possible perquè l'anticicló que aquesta setmana ha afectat Catalunya ja ens ha abandonat, i a banda de que es podrà anar és de pressa per les autopistes i autovies, deixaran de parlar de la pol·lució de Barcelona i Madrid i es dedicaràn a parlar d'una altra cosa fins el proper anticicló, al que per cert i donada la seva notorietat encara que un xic efímera, li podien haver posat algun nom com es fa amb les tempestes tropicals. Jo proposo AMADEU. Que us sembla?

Amb ànim d'ajudar al Govern de la Generalitat que comença a acumular desoris en la línia del tripartit de Pasqual Maragall i només han passat cinquanta dies, he dissenyat una senyal de velocitat variable que a lo millor els podria interessar i no sortiría molt cara.

SALGADO, O COM APRENDRE ECONOMIA EN DOS RANVESPRES



La vicepresidenta segona del Govern, Elena Salgado, ha dit que augmentar els ingressos mitjançant una reforma dels impostos que depenen de la Generalitat catalana "pot ser una via que es pot explorar" per part del Govern d'Artur Mas. Salgado s'ha pronnciat en aquests termes abans d'intervenir en la comissió no permanent del Pacte de Toledo al Congrés, juntament amb el ministre de Treball, Valeriano Gómez, per explicar la reforma de les pensions. La responsable dels comptes públics estatals ha assenyalat que és "prematur" manifestar-se sobre si la Generalitat ha de retallar la seva despesa real per al 2011 un 10% o fins i tot un percentatge superior. Però tenint en compte que ho pot fer mitjançant la reducció de la despesa o a través d'un augment dels ingressos, Salgado ha indicat que "hi ha possibilitats en els impostos que depenen de la Generalitat".
Quina barra té la ministrilla Salgado, "la bienpeiná" que debia rebre les lliçons d'economia de Jordi Sevilla en un parell de ranvespres, atès les tardes les tenia ocupades per José Luis Rodriguez, de malnom Zapatero o ZP. Per dir aquesta bestiesa no cal entendre-hi d'economia, només cal tenir morro i poc enteniment, perquè és ja fotre-se'n per part de la Senyora Ministrilla, del Govern de la Generalitat i sobre tot del seu President. Curiós que et fotin de la cartera cada any onze mil milions d'euros que no tornen i que any rere anys es van acumulant i a sobre et diguin que si necessites diners, doncs mira, que apugis els imposts. Ja ho vaig dir l'altre dia, 11.000 milions és el que necessita La Generalitat per passar l'any, just els que no ens retornen en el mateix perióde per dir-ho amb finezza, on altres en diuen expoli fiscal.
Després de tot l'enrenou que ha organitzat la Senyora Ministrilla, 
el bomber  Rubalcaba que cada vegada em recorda més a Acebes ja ha sortit a apagar l'incendi i ha dit que la Ministrilla no volia dir aixó, que en cap moment havia volgut dir que havia de fer la Generalitat per finançar-se, etc etc.; però el menda lerenda va escoltar aquestes declaracions de la Senyora Ministra, que va dir el que va dir tot dienjt-ho. I és que aquesta tropa poden semblar uns idiotes i actuar com uns idiotes. Però no us deixeu enganyar: són realment una colla d'idiotes. Només que nosaltres pobres beneitons, mal que ens pesi, som el tontolcul

ALGÚ ELS HI HAURIA D'EXPLICAR ALS EGIPCIS. . .



Milers d'egipcis celebren aquest dissabte, després de passar la nit en blanc al centre del Caire, el primer dia de l'era post-Mubàrak. L'endemà de la sortida del president Hosni Mubàrak, milers de persones esperen, al crit de "¡lliures!", una transició cap a un Egipte democràtic. El Consell Suprem de les Forces Armades, que ha assumit tot el poder després de la renúncia de Mubàrak, s'ha compromès en un comunicat a "traspassar pacíficament el poder, en el marc d'un sistema democràtic lliure, a una autoritat civil".

Algú els hi hauria d'explicar a aquesta bona gent, que tot aixó que ha succeït aquets últims dies amb l'abandó del poder del dictador Hosni Mubàrack ha estat només un miratge, que rere seu en vindrà un altre, i un altre i un altre per més revoltes que facin. Que ens sembla molt bé el que han fet i és molt bonic i podràn explicar-ho als seus nets quan siguin vells, però mentre els hi expliquen els fets d'aquests dies de Febrer de 2011 als seus nets hi haurà un altre Hosni Mubarack manant a Egipte. Perquè les coses cambien perqué tot segueixi igual, i els dos-cents o més morts que ha costat aquesta revolta popular no hauràn servit a la pràctica per a res. Perque tot està per fer i gairebé res és possible i la comtessa és perduda per avançat i ja no neixen flors a cada instant, ara són d'hivernacle o de paper. S'ha esgotat l'innocència i ja no creiem en res, només en el fet de ser de per vida serfs d'un amo sia democràtic o no, que poca és la diferéncia. Aquesta potser rau en que el demócrata sol ser un idiota il·lús i l'altre no, i a més a més el segón no enganya, mentre que el primer si, i aixó encara fa més mal. D'ací a un any dos en podrem veure els resultats d'aquesta revolta, i no crec que siguin massa bons. Tant de bo m'equivoqui. Cal recordar que Egipte no ha tingut la seva guerra civil....

TANT DE BO M'EQUIVOQUI

Tant de bo m'equivoqui, però em fa molta por que el Pp atíi a través de les noves tecnologies, una revolta popular a Espanya com les que s'han produït al Nord d'Àfrica. Estic convençut que com a mínim s'ho han plantejat, atès volen el poder com sigui, i molt em temo, al preu que sigui. Dos anys per les eleccions generals és molt de temps en política, i pel mig hi ha una possible recuperació económica el bieni 2012/13 i la possibilitat de la rendició definitiva d'ETA que els faria difícil guanyar-les. Els veig capaços de fer-ho, prou han demostrat la seva deslleialtat institucional.

I AZNAR? BÉ GRÀCIES


El dia 11 de Febrer de 2004 José Maria Aznar López, se sentia bé, a un mes i dies per a les eleccions generals, el candidat que ell havia designat a dit, Mariano Rajoy tenia molts números per guanyar-les i ell podria deixar la Presidència del país tal i com habia promés  i dedicar-se a donar conferències per les universitats d'arreu i a descansar de la pesada tasca de Líder mundial, amic intim de George W.Bush. El que no sabia José Maria Aznar López, és els fets, els tràgics fets, que just un més després succeiríen a Madrid a primera hora del matí del dia 11 de març, fets que varen propiciar la pèrdua de les eleccions del Pp davant la tossuderia d'ell en boca del seu Ministre de l'Interior en acceptar l'autoria islàmica del sagnant atemptat. Fets que encara ara, rebutgen el Mundo o sense anar més lluny el Sr.Arenas amb la seva teoria de la conspiració. La narració dels fets viscuts aquell tràgic dia en pròpia persona, resumeix el que va pensar tothom a mida que anava avançant el dia i quedava clar, tot i la tossuderia d'Aznar i el seu Ministre, qui havia estat l'autor material de l'atemptat i perquè. . .


"El dia 11 de març de 2004 estava esmorzant a les vuit del matí a Bigues i Riells. Com sol passar en molts bars a aquestes hores del matí, el televisor estava engegat però sense so. En aquest cas i dia concret el canal que emetia era el 3/24 de la Corporació Catalana de Radio i Televisió. De sobte es va tallar la emissió convencional i unes imatges d'un plànol de la estació d’Atocha i altres zones de Madrid aparegueren en pantalla amb indicatius de explosions; ràpidament la mestressa del bar apujà el volum del televisor y tots els que érem allí començarem a tenir consciència de que n'havia passat alguna de molt grossa. 
Després d’esmorzar, vaig pujar al cotxe i en engegar la radio vaig acabar de tenir coneixement de la terrible tragèdia que l’acte terrorista havia causat en el metro de Madrid y del número de víctimes innocents que ja s'albirava, ates que a aquella hora solen abarrotar el transport públic de la capital d'Espanya, tots els ciutadans que s'hi desplacen per diferents qüestions.
Al cap d’una estona, parlant amb un client a Vilanova del Vallès, em comentà que no tenia clar que la autoria de la massacre fos obra de ETA: “no és la seva manera d’actuar” em va dir, cada grup terrorista de una manera de fer, i aquesta no és la d'ETA, i tan de bo no hagin estat ells –afegí - perquè de ser així tenim Pp per estona.

Mentre comentàvem la qüestió es va saber de las declaracions de Otegi dient que no havia estat autoria d'ETA, i ja més tard començà a prendre cos cada cop amb més força la hipòtesi de que es tractava d’un atemptat d’Al Qaeda o una franquícia seva. Per la tarda, vaig consultar l'última hora en els diaris electrònics més importants d’Europa i Nord-america i tots, tots, parlaven ja clarament d’un atemptat comès per Al Qaeda. No fa falta recórrer a la versió oficial que seguia entestant-se en donar el govern de España a través del ministre de l’Interior Angel Acebes, crec que tots la recordem perfectament.

Tota aquesta prèvia és para aclarir que aquí fou on el Partit Popular començà a perdre les eleccions del diumenge següent amb o sense SMS. Aixó la gent del carrer no ho sabem. El que si intuíem era que no havia estat ETA i el Govern s’entossudí en insistir en el contrari, malgrat la furgoneta, les cintes, els telèfons i tot. Aquest va ser el seu error. Si José Maria Aznar hagués anat a l’estació d’Atocha aquell mateix mati i hagués assumit i manifestat que l’autoria de l’atemptat podia no ser de ETA, sense dir que era obra d'Al Qaeda, la reacció de la gent possiblement hauria estat una altra. Però aixó significava reconèixer l’error de haver-nos ficat en una guerra en la que una gran majoria de ciutadans no hi estàvem d’acord, i així ho demostrarem clarament manifestant-nos en tota España en contra d’aquesta intervenció, a lo que ell despectivament es limità a traves de la seva televisió a minimitzar la xifra real d’assistents i a dir-nos “pancarteros” I aixó és el que realment succeí vist des de la perspectiva d’un ciutadà de a peu, malgrat que a dia d’avui anem encara amb àcids bòrics i altres histories de mal perdedor.

Dins del desastre que fou aquest atemptat i els gairebé 200 morts físicament, més els que quedaren per plorar als essers perduts, l’únic positiu és que aquest acte terrorista significava irremeiablement a mig termini la fi d’Eta com a banda terrorista. A partir del 11- M ETA ja no tenia cap raó de ser (per a mi la deixà de tenir el 1978 o fins i tot abans) o millor dit, no la va tenir mai, car no hi ha cap ideal ni causa, per justa que sigui que per assolir-lo necessiti assassinar a sang freda encara que sigui a una sola persona. Peró l'atemptat de Madrid va tenir la capacitat de fer entendre a ETA (o així hauria d'haver estat) que el joc per a ells s'havia acabat, que ja no podian seguir per aquesta línia, que la coartada que a Hipercor la policia havia estat inoperant perquè els hi convenia que l'atemptat produis morts, malgrat ser segurament certa, ja no valia ni per a ells, que ja no poden seguir matant. No se encara si ho han acabat d'entendre del tot, tot i que les pases de SORTU semblen abocar-los cap aquesta direcció, però falta un pas més, el pas d'abandonar la lluita armada, no tenen altre sortida. L'enemic d'ara és invisible i pot actuar on, quan i com vulgui pràcticament amb total impunitat, fer el mal que desitji i desaparèixer engolit en el no res de l'anonimat, i aquest enemic si que és complexe i impossible de derrotar. Aixó és el que ens ha de preocupar, i el Pp en aquells moments i encara a hores d'ara, entestat, entossudit i obcecat amb ETA, no va voler, no li convenia o no va saber veure quin era el perill real i d'on venia, i així els hi va anar. D'ací a un mes farà set anys d'aquell tràgic matí, i dels morts pocs se'n recorden a banda dels seus. I Aznar? Bé, gràcies.

MONZÓ, O A LA RECERCA DEL TWITT PERDUT



Segons expliquen els mitjans, l'autor, que va aconseguir uns quants milers de seguidors en una setmana, ha desaparegut després d'haver estat retuitejant tothom durant la jornada d'ahir
Quim Monzó ha deixat de ser a Twitter, i ho ha fet també per la porta gran, tal com va entrar. Ahir va començar a retuitejar tothom, la qual cosa va provocar que molts timelines dels usuaris es col·lapsessin amb missatges més o menys aleatoris d'altres usuaris. L'escriptor, però, no ha aclarit si ha tancat el perfil o bé ha estat expulsat del sistema per pràctiques de spam.

Monzó ja va avisar que la seva estada a Twitter era temporal, i confesso em va sorprendre aquesta estada, no l'hi veig perfil d'usuari de Twitter, com mo m'hi veig jo que ja vaig escarmentar de Facebook on hi vaig durar una setmana i en vaig fugir esperitat.

Cada cosa té el seu lloc i hi ha un lloc per cada cosa i axió del twitter no deixa de ser una moda - espero que temporal - com Facebook, per moderns fanàtics de les noves tecnologies i perquè no dir-ho gent que s'avorreix i enyora els antics corrals amb el seu pati que eren font de safareig entre veïnes xafarderes. Monzó és massa lúcid, àcid i sorneguer per perdre's en aquests viaranys temporals. Ell mai ho faria.

TO BE OR NOT TO BE - VISCA CATANDORRA! - VISC A CATANDORRA!

Nou mapa de Catandorra

Després d'adreçar-me a la Consellera Tura primer i al Conseller Joan Saura després, ho faig ara - respectuosament - al flamant Conseller Felip Puig, a veure si em fa cas d'una punyetera vegada, car la meva proposta - que pot semblar agoserada - és raonablement la més plausible i definitiva per a solucionar el nostre problema com a país. 
Deia ahir el President de la Generalitat, que Cataluna necessita 11 milions d'euros per passar l'any. En Pessetes 11 milions d'euros són 2 bilions, que curiosament és la xifra més o menys exacta del dèficit fiscal anual que tenim amb el Govern Espanyol, alló que n'anomenen l'espoli fiscal.



"Catandorra"


- Se sol dir que a vegades els arbres no et deixen veure el bosc, o que la problemàtica diària dels esdeveniments que s’acumulen no et donen la perspectiva idònia per contemplar la situació des de la alçada suficient com per visualitzar tot el paisatge i prendre la decisió correcte. O també que cal separar el que es important del que es anecdòtic. O que “ancha es castilla” o que bonic que és l’Empordà. Tota aquesta prèvia aparentment absurda te a veure en el fet que, concentrat com estic des d’ara fins a las 20.00 PM d’aquest vespre, hora en que començarà una qüestió realment important per el nostre país com és el partit de la Selecció Espanyola de Catalunya. Bé, com us deia mentre espero l'hora aquesta, m'ha donat per rumiar (reflexionar o vaig fer ahir), i he arribat a l’estat de karma que m’ha permès trobar la solució a tots els problemes dels nostre petit país. La solució definitita, el ser o no ser, tot sent pel que pugi ser.
Anem per pams:
Tenim un problema que es diu Espanya, i tenim una solució que es diu Independència (diuen que cada vegada la vol més gent), i tenim una Itaca que es diu Andorra. Doncs ja està. Sembla mentida, tan senzill que és i que no hi hàgim caigut abans. Haig de parlar amb en Felip Puig però. Perdó: el molt Honorable Conseller Felip Puig, car ja que aquest senyor farà a aquest país el favor més gran que mai ningú (ni en Jordi Pujol ha fet mai res així a casa nostra), se l’ha de tractar amb el degut respecte. El pla es molt senzill. S’agafa una patrulla de mossos d’esquadra, millor mosses, que els mossos encara la cagarien. Es camufla el Seat Toledo i se l’envia a Andorra amb les mosses de paisà. Un cop travessada la frontera tinc una amiga a Andorra la Vella que els hi deixarà un local de confiança on descamuflar el Seat Toledo i descamuflar-se elles també. A partir d’aquí el pla és fàcil: amb el cotxe i uniformes prèviament identificats, es va fins l’avinguda de Meritxell cap on hi ha el comú, baixen les mosses i amb cura, sense ferir a ningú tiren dos o tres trets a l’aire per cridar l’atenció. El Cap del Govern Andorrà o algun dels seus legals representats traurà el cap per la finestra a veure que carall passa, moment en que les mosses, aprofitaràn per declarar la guerra a Andorra en nom del Govern de la Generalitat del molt Honorable D.Artur Mas, i a l’acte, per rendir-se.
Hi es clar, com som nosaltres qui haurem declarat la guerra i alhora ens haurem rendit, i no els hi cabran més de set milions de presoners al Principat, el Govern Andorrà mal que li pesi no tindrà més remei que annexionar-se Catalunya. Per tant d’aquesta manera tan simple deixarem de ser Espanyols per transformar - nos gràcies a la meva - modèstia a part – brillant idea, en ciutadans Catandorrans.
Vol dir doncs que a partir d’ací, podrem tenir el tabac, el sucre, la mantega i la xocolata més barats, dur la nostra bandera a la matrícula del cotxe, evitar les manifestacions del PP al nostre país, i encarregar un nou himne nacional a Georgie Dann. Per cert, no descartaria una tornada a la vida política d’en Jordi Pujol i de passada ja que serem Catandorrans, poder per fi, parlar en portuguès.
Espero que el Sr. Puig faci cas del meu consell, que pensi que es tracte d’una qüestió d’Estat. Per si de cas, a partir d’ara estaré pendent dels informatius de TV3 o Catalunya Radio, o potser millor RAC 1. 



Visca CATANDORRA LLIURE!

NO VOLEN DEIXAR CRÈIXER SORTU



L'esquerra abertzale "rebutja i s'oposa a l'ús de la violència i de les armes o l'amenaça de la seva utilització per a la consecució d'objectius polítics, incloent-hi la violència d'ETA si n'hi hagués, en qualsevol de les seves manifestacions". Així ho ha anunciat el seu dirigent Rufi Etxeberria en l'acte de presentació dels estatuts del nou partit SORTU amb el qual els hereus de la il·legalitzada Batasuna aspiren a concórrer a les eleccions municipals del 22 de maig vinent. 
Malgrat cumplir ambs tots els requisits exigits, potser perquè aquesta proposta ha agafat Govern i oposició amb el pas canviat en no esperar-la, sembla que la iniciativa no prosperarà, per por d'uns i rebequeria d'altres i serem o èrem. Entenc que es tracte d'un error, d'un greu error no legalitzar SORTU, atès compleix amb tots els requisit per ser-ho. Allà Govern i oposició amb la seva consciència i el seu nul sentit d'Estat. Vaig parlar d'aquest assumpte aqui i el juny de l'any passat aqui, i crec que no hi ha pel que jo entenc cap precepte legal que impedeixi la legalitzatció de SORTU, que en euskera vol dir CRÈIXER, però sembla no volen precisament que creixin com a partit i dins la legalitat democràtica se'ls i nega i que permetria votar a les properes eleccions a gairebé 200.000 persones que fa temps tenen el seu vot segrestat de manera antidemocràtica.

LA YENCA DE L'ARTUR


Ho tenim tot estudiat va dir el candidat Mas. Trauràn doncs la limitació de velicitat a vuitanta per hora - li va preguntar el periodista - La traurem va dir el capità. . .
La lletra d'aquesta cançó està dedicada a la seva incongruència i a l'anticicló. Si algú ha entés com va aixó de la velocitat variable "me lo explique". Abans de sortir de casa s'haurà de mirar el temps, l'humitat i com tenim les isobares. Esperem almenys que els radars siguin també variables tot i que molt em temo faràn l'agost en ple hivern mentre van caçant gripaus. Ai! que malament s'explicàven els del Tripartit i que bé s'expliquen els de CIu. Patirem! i encara no han passat cent dies...

Veniu nois i noies a circular
Tothom ve ara sense frenar
Això és molt fàcil el que fem aquí
Aquesta és la yenca dels vuitanta o cent
Vuitanta vuitanta noranta noranta
accelera o frena, tu mateix
cent vint, seixanta o setanta
vigila amb la velocitat.

Amb els panells marcarem la velocitat
la ballarem sense descans sempre més
I no cal comprendre les indicacions
Vuitanta vuitanta noranta noranta
accelera o frena, tu mateix
cent vint, seixanta o setanta

Aqui es balla la yenca de l'Artur
què fàcil és la yenca de l'Artur
Mira que bé va la yenca de l'Artur
I que graciosa és la yenca de l'Artur
Vuitanta vuitanta noranta noranta
accelera o frena, tu mateix

Vuitanta vuitanta noranta noranta
accelera o frena, tu mateix
cent vint, seixanta o setanta
vigila amb la velocitat.

Un dos tres, butifarra de pagès.
Per als més joves una bonica versió de la Yenca a càrrec de dues joves promeses Enrique i Ana. L'HE PUBLICAT TAMBÉ A COLLONADES, DE FET ÉS EL LLOC QUE LI PERTOCA
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO