Anava l'altre dia Via de Massagué avall, quan em vaig creuar amb una senyora gran que caminava amb passes menudes i malgrat feia estona havia deixat de ploure encara duia el paraigües obert damunt seu.
- Señora, ya puede guardar el paraguas, hace rato ha dejado de llover - li vaig dir en castellà -
- Ja ho sé jove, va contestar somrient, és que ja vaig be així i si torna a ploure no cal que em molesti en obrir-lo, a banda que si em mullo podria créixer (era molt menuda) i ja no tinc edat ara de fer-ho.
Ens vàrem acomiadar i cadascun va seguir el seu camí.
Us preguntareu perquè li vaig fer la pregunta en castellà, oi? Doncs deu ser per pura rutina intuïtiva, suposo que em va semblar que les seves faccions eren les d'una castellano parlant i de manera automàtica vaig traduïr i aleshores en adonar-me'n que no era així vaig tornar al català.
Aquest costum el tenim tan arrelat molts de la meva generació que costarà molt d'eradicar, i no entro a jutjar si fem bé o no, potser és un problema d'excessiva educació o que estem acostumats a tractar de petits amb molts castellano parlants que realment no entenien el català i el bilingüisme ens funciona de manera automàtica, encara que a vegades com aquell dia, erri.
Francecs : Als meus 59, tot el que vaig estudiar ha estat en castellà. Encara que vaig fer un curset de català tinc moltes faltes d'ortografia. Sent de pare italià i de mare catalana, a casa sempre es va parlar castellà perquè ? no lo sé. Mi fill parla català amb la seva senyora i absolutament tot ho fa en català. A tu de vegades t'escric en català (perdó pel tutejament) i de vegades en castellà. Comprenc que si s'escriu en català s'ha de contestar en el mateix idioma, i al revés (dubtes amb aquesta paraula), però no ho porto en compte, crec que quantes més llengües millor. Però ha de ser des de petits. Salut
Dins els territoris de parla catalana sempre empro el català a l'hora d'adreçar-me a algú, potser perquè recordo la bufetada de la monja el dia que li vaig contestar en català, o potser perquè penso que si jo, catalana, entenc el castellà -una llengua romànica-, qualsevol altra persona que parli una llengua romànica també pot entendre el català. No se t'ha acudit que dirigir-te a algú en una altra llengua per les seves faccions, pot ser pres com un acte de racisme? És com en aquells llocs públics que a la que hi va una persona de color (negre), o que es veu clarament que el seu origen està a sudamèrica, o al nord de l'Àfrica, li parlen en castellà, de tu i cridant.
És cert que tots plegats tenim molt vicis adquirits en matèria lingüística, i sovint són molt difícils d'erradicar, bàsicament perquè no en som conscients.
Tu, ho ets. Això ja és un progrés.
Però fariem bé de canviar aquests costums si volem que la llengua sobrevisqui.
Francesc, sí que t'equivoques. No sé on vius, jo visc a BCN cap i casal, jeje. Aquí hi ha molta gent de parla castellana. I jo feia el mateix que tu. I un dia em vaig dir, a veure, quan vaig a Madrid (que m'agrada molt), a Paris, a Londres, no sé, on sigui, és lògic i normal que no parli català. Així doncs, si no parlo català a Catalunya, on el parlaré? Enlloc, és clar. Així que com vull parlar la meva llengua amb naturalitat, la parlo sistemàticament. Amb els taxistes he vist com va la cosa: tots et parlen en castellà, dónde le llevo?, però quan els hi dius, al Passeig de Gràcia amb Consell de Cent, els 75% es posen a parlar-te en català. El 75%!!! Veus, si parlés en castellà sistemàticament estaría usant la meva llengua a l'agafar un taxi, un 75% menys. I francament no estic disposat.
(L'anècdota boníssima... M'encanta aquesta iaia, en general m'encanten totes)
miquel, no es un tema que em preocupi excessivament, car entenc que el català està condemnat a desaparèixer a mig termini. Per tant no hi ha res a fer.
es que si crides a un suposat estranger Montse, t'entèn més bé, i també s'ha de parlar poc a poc marcant les sil·labes.
de tant en tant en sóc conscient Joan, pero sovint em surt inconscientment la vena bilingúe.
Eastriver, jo enia un cap que quan anàvem a Madrid a l'Hotel Los Galgos, al costat mateix d'on Carrero Blanco va ingressar en un convent per via aèria, a recepció i als cambrers els parlava en català. I si no l'entenien demanava un traductor o els hi parlava en anglès. I aixó o potser per aixó que el seu pare era de Valladolid, militar i més franquista que Franco.