Des d’infant que en el meu entorn he parlat en català. No ho recordo del parvulari a la Casa de la Caritat on ara hi ha la plaça Marcet, amb Sor Teresa i Sor Pilar, les monges paules, suposo que amb elles devia xampurrejar en castellà, però vaig fer l’ensenyament en català a Cal Sr. Vall, i en català/castellà el batxillerat a la Acadèmia del Sr. Caldes. Obviament els llibres i examens eren en castellà, pero les classes es donàven en català o castellà segons el professor. 
Per a mi ser català és un estat natural que fa no necessiti reivindicar-me de tant en tant, ni manifestar-me, ni fer-ne apologia, simplement ha estat de sempre un fet natural.
A meitats dels cinquanta va començar a arribar el flux gros de la immigració andalusa, murciana i extremenya que obviament ni parlàven ni entenien el català i més en l'época en que estavem sota el jou franquista, per tant predominava el fet de parlar en castellà per entendre's.
Bastants d'aquests immigrants d'aquells temps varen entendre i parlar la nostra llengua i els seus fills també. El curiós és que hem retrocedit, i els nets i besnets d'aquests, malgrat haver fet l'ensenyament en català, la gran majoria no el parla, tot i saber-ne. El perquè d'aquest retrocés no el se, ni tinc cap explicació ni he trobat ningú que me la sabés donar.
La novel·la els altres catalans d'en Francesc Candel em va ajudar a entendre moltes coses dels nouvinguts i llegir en català va arribar més tard, gràcies a Incerta Glòria que tenia el meu pare i que va canviar el meu hàbit de llegir en castellà, però aixó és ja una altra història, o potser part de la mateixa